Ressenya a Presència, 9 de març 2008

Follies romàntiques

‘La Fanfarló’, Charles Baudelaire

‘La Fanfarló’ és un text de joventut de Charles Baudelaire; fins ara era inèdit en català; per iniciativa d’una petita editorial, però, per fi acaba de veure la llum entre nosaltres. Tot i no tenir la magnificència de les seves obres majors, aquesta nouvelle no és ni molt menys desestimable: es tracta d’una primera entrada en el món moral de Baudelaire, un tast inaugural (dens, irònic, desfermat) del que després s’expressaria de manera tan extraordinària a Les flors del mal i L’speen de París. El jove Baudelaire va escriure aquest text als vint-i-quatre anys, i després de la publicació de les seves obres més reeixides va oblidar-se d’aquesta petita perversitat de joventut. Això no ha impedit que sigui editat a moltes de les edicions modernes de les seves Obres Completes, tot i que fora de França és un text ben poc conegut. La postergació, però, és injusta; ens trobem davant d’una obra prou interessant: un dandi canalla i voluble, Samuel Cramer, jove i brillant i amb vel·leïtats poètiques, retroba per atzar, a París, Madame de Cosmelly, un antic amor d’adolescència. Cramer tracta d’embruixar-la amb els seus versos, tot per fer-li retrobar la passió passada, però la dona, molt enamorada del seu marit, li demana ‘l’ajuda d’un amic’ per recuperar el seu espòs, caigut en braços d’una bella ballarina d’èxit: la Fanfarló. Cramer promet separar el marit de la cortesana, tot esperant una recompensa carnal, encara que el poeta quedarà ell mateix embolicat amb l’artista per a tota la vida, enfonsant-se lentament en la mediocritat. El personatge principal del llibre no és cap de les fèmines, sinó el jove Cramer, entorn de qui es mou tot el pols narratiu, tan aviat exposant els seus pensaments com donant-nos un punt de vista exterior a les seves desventures. Hem de veure en Cramer una visió cínica i irritada del propi Baudelaire, el poeta escrutant dolorosament els seus afanys i el seu caràcter inestable: ‘déu de la impotència —déu modern i hermafrodita—, impotència tan colossal i tan enorme que resulta èpica, i que no ha reeixit en res perquè creu massa en l’impossible’. És així com el text ens mostra la seva vertadera natura d’exorcisme, mitjançant el qual el poeta es volia desfer d’un romanticisme massa fàcil, i d’aquell dandisme tan superficial. Amb evidents ressonàncies de Gautier i Balzac (sobretot de la seva Beatrix), escrita amb preciosisme i caprici, amb ambigüitats calculades i imperfeccions brillants, ‘La Fanfarló’ és un llibret agrament deliciós, una mostra del talent primerenc d’un dels més grans genis de la literatura moderna.

Ressenya a Presència, 2 de març 2008

Futur imperfecte

Pau Planas, La nau

La literatura de ciència-ficció sempre ha tingut en català una sòlida i encertada tradició. Les aportacions de Pedrolo, Calders, Tísner i Josep Albanell —entre d’altres noms d’aparició més recent com David Cirici i Margarida Aritzeta— són prou destacables per a poder parlar d’un conjunt d’obres capaç de sustentar la bona salut local del gènere. En aquesta línia tan notable podem situar la primera novel·la de Pau Planas, La nau, el breu dietari de bord d’un tripulant estel·lar. Ens trobem en un futur enrarit i inexplicat, fugint d’un planeta i anant cap a un altre en una expedició que té per finalitat l’exploració de Xeix, un territori en el qual s’aboquen totes les esperances. Dins la nau tot està ordenat i planificat fins al darrer detall, i a través de les anotacions del narrador ens anem introduint en la seva quotidianitat, en l’entorn i en els personatges que l’envolten. Dins la nau hi ha de tot, com en un petit món a la deriva, i la prosa freda i precisa del cronista ens ho va revelant: jardins climatitzats, hortes enormes, biblioteques frondoses, tot transitat per personatges desorientats. Però el que havia de ser un viatge cap a la felicitat, un simple trànsit cap a un vida més lliure i vertadera, es va gradualment mudant en una experiència de buit i d’horror. L’univers utòpic esdevé el pitjor dels malsons: com si el somni de la ciència i el progrés s’hagués de tòrcer sempre, mostrant-nos la vertadera dimensió (sempre tràgica) de les aspiracions humanes. ‘La nau’ és un llibre que aconsegueix el que pretén: fundar una realitat paral·lela i sotmetre’ns a les seves disjuntives, endinsar-nos en un viatge cap al més radical desarrelament. Planes usa un llenguatge cristal·lí, gèlid, polit i governat amb bon ritme; així aconsegueix transmetre’ns tota la fredor i la distància que li exigeix la narració, tot i que a vegades el conjunt agafi tons excessivament espectrals. L’autor ha seguit el mestratge dels millors conreadors d’aquests tipus de llibres, i per això són evidents els aires de família amb les novel·les de Stanilaw Lem, Arthur Clarke o Isaac Asimov, tot i que hi ha algunes picades d’ull (molt iròniques) al Thomas Mann de La muntanya màgica. Planes ha escrit una nouvelle ben travada i plena de ressonàncies inquietants, escrita amb tons grisos, detallista en la descripció de l’ambient que ens retrata i amb alguns tocs ben definits d’assaig moral. Per això ‘La nau’ constitueix un debut literari remarcable, pot ser massa perceptiblement epigonal, però tanmateix prou estimulant perquè en parlem amb delectança.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 1 de març de 2008

Poesia i veritat

Un dels problemes de la nostra relació amb les paraules és que aquestes moltes vegades s’interposen entre la realitat i nosaltres. Certament el llenguatge determina la nostra manera de pensar, l’encamina i ens atorga un especial apropament a les contrarietats de la nostra circumstància; gràcies al llenguatge pròpiament humà entrem en la dimensió més gran de la nostra natura, sent capaços de fer figuracions i faules, més enllà de la limitada immediatesa del llenguatge animal. Aquest és simplement apte per descriure fets evidents, reals, o estats d’ànim: un gos lladra quan veu algú, o gemega quan se sent sol o té gana, però els seus lladrucs no són capaços de donar una nova versió de la seva realitat, més enllà del que veu o pateix: els animals mai no menteixen. D’aquesta disposició del nostre llenguatge per a la impostura n’és molt conscient la tradició filosòfica. El vell Sòcrates s’encarregava de tombar els arguments dels ‘mentiders oficials’ de la polis, els sofistes, tot perquè creia que aquests havien desplaçat la virtut en nom de les conveniències amb els poderosos. Pels sofistes no hi ha altra veritat que la que pot convèncer; seu és l’art de persuadir els altres amb els millors sofismes, els òptims per sustentar allò que en cada moment es vulgui aconseguir: per això els sofistes eren mestres de retòrica. En tant que la mentida és el que suporta tot l’ordre social establert, Sòcrates va ser considerat perillós (“corruptor de la joventut”, deia la querella) i va ser condemnat a beure la cicuta; una sentència que també va ser dictada com a falsificació, ja que el que realment es pretenia és que escapés de la presó i marxés lluny d’Atenes. El màrtir de la integritat moral, però, no va voler fer el joc a la hipocresia oficial, i es va immolar per a major glòria de l’afany filosòfic. Des de llavors que la filosofia s’ha escaparrat en aconseguir la veritat mitjançant l’ús de la raó, l’instrument més notable de la qual continua sent el llenguatge. Tot i això, aquest també està corromput des dels seus inicis, ja que dintre seu hi nia lavat l’esperit de la irrealitat. Potser que la impossibilitat o el fracàs de la filosofia no es basin en causes diguem-ne circumstancials, sinó en la centralitat indestructible de la mentida com a pilar constitutiu del nostre ordre moral i cívic. Sempre fracassa la raó i el llenguatge crític perquè tot, absolutament tot, es basa en un contrasentit, en una gegantina impostura. Deia Wittgenstein a les seves Investigacions filosòfiques que la tasca de la filosofia era ensenyar la mosca a sortir de l’ampolla, és a dir, aprendre a desembruixar-nos del llenguatge per accedir a la veritat. I potser que aquesta sigui la tasca dels poetes, usar les frígides i garratibades fal·làcies de la nostra parla per regenerar una visió sobre nosaltres mateixos, que ens torni a un món no conformat amb el cor de la mentida.

Ressenya a Presència, 24 de febrer de 2008

Música contra l’horror

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz

Més enllà de l’oportunitat de reeditar en l’actual moment El violí d’Auschwitz hi ha un bon text literari. Un dels llibres més venuts en català en la nostra història cultural recent, i d’un dels cants més commovedors contra la desolació i la injustícia. Més enllà de la forma literària, hi ha en Maria Àngels Anglada una autora amb una insubornable visió del bé i del mal, eixos entorn del qual giren les seves millors obres. El violí d’Auschwitz va ser un dels primers llibres van fer-se que en català sobre l’extermini jueu, tema que ha donat tota una vasta i valuosa literatura. L’aportació d’Anglada no és superficial, encara que l’aparent esquematisme i concisió de l’obra podria enganyar-nos en una primera lectura; tot i que l’autora ja havia deixat ben clara la seva opció moral en traduir al català el poema Auschwitz de Quasimodo, l’any 1970: ‘Laggiù, ad Auschwitz, lontano dalla Vistola, amore, lungo la pianura nordica…’ Anglada, doncs, es posa de banda dels ‘enfonsats’, per dir-ho en l’expressió de Primo Levi, i mai dels carnissers ni dels còmplices en l’assassinat en massa. I en aquesta preferència ètica hi nia el caliu de la seva estètica, aixecada en aquesta novel·la a partir d’una successió d’escenes fredes, tenses, breus, on s’hi decideix el més decisiu de la nostra condició. Novel·la sobre l’esperança, sobre la superació, la bellesa i el triomf del bé sobre un mal omnipotent però tanmateix massa banal per prevaler, El violí d’Auschwitz ens endinsa en l’aventura de Daniel, un luthier del gueto de Cracòvia, empresonat al camp d’extermini i obligat pels seus botxins a treballar per aconseguir un instrument de so perfecte. L’elaboració d’aquest impossible serà l’única via per sobreviure i la tràgica metàfora del poder del treball i de l’amor a la bellesa per donar un sentit a una individualitat que s’ha volgut destruir. Només la música que perdura sobre tot pot fer-nos palpitar amb l’energia sostreta a les víctimes, i establir un corrent incorruptible entre els vius i els morts. Lloada a tota Europa —sobretot a França per Jorge Semprún— com una de les millors obres escrites sobre l’Holocaust per algú que no va tenir-ne vivència directa, i a l’espera de la seva sempre postergada versió cinematogràfica, l’obra de Maria Àngels Anglada aconsegueix commoure’ns i portar-nos al nervi d’una experiència que segueix trasbalsant la nostra sensibilitat de la manera més descarnada. Un llibre concís i escruixidor, d’una brevetat colpidora; el violí d’Anglada aconsegueix fer-nos sentir el seu cant contra l’horror.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 23 de febrer de 2008

El desert del mot

Rimbaud continua sent l’heroi de la literatura. Un poeta que no es va resignar a triar entre dos destins, el d’Homer i el d’Ulisses, i que va aspirar a fer de la seva pròpia vida una experiència infinita, on el sentit bategués amb tanta força que ho fes rebentar tot, deixant simplement fragments d’un món massa pur i bell per aguantar-se com a possible. Per això, a aquest creador, la literatura, els mots, li van deixar de servir: ‘Basta de paraules’, ens deixa escrit en un poema d’‘Una temporada d’infern’; arriba un punt en la tasca artística en què cauen les possibilitats d’expressar, mostrant la indigència dels mitjans, la seva ineficàcia per donar forma a allò que viu i tremola en el cor de l’home. I com que l’expressió ha fracassat, Rimbaud intenta alçar-se com a poeta de la vida, fent de la seva pròpia pràctica una obra impressionant, on el sentit viu i es mostra en la superba totalitat d’un estil. Quan Rimbaud marxa a Abissínia a fer-se traficant d’armes i d’esclaus, segueix escrivint cartes a la família, però en elles no hi ha ni una sola menció a l’art i a la literatura, les quals, pel que es dedueix, han quedat empetitides davant la immensitat del viatge i l’aventura africana. L’home que hagués pogut assentar-se a París i triomfar com a artista, ensenyorir-se en un prestigi, en una carrera, en un nom i en una reputació —el poeta panxut, admirat, idolatrat i envejat— decideix abandonar-ho tot i elegir el precari d’una vida a l’abisme, des d’on mirar-se el que deixa enrere amb menyspreu. Ara tot el que li preocupa són qüestions pràctiques, el món amb la seva indomable vastitud. Rimbaud deixa l’art, la paraula, el vers i tria el desert, la pistola i l’amenaça. ¿Què va passar-li a aquest home? ¿Què va veure a través de la poesia que el va portar a prendre aquesta decisió? ¿Hi ha algun missatge implícit en la seva vida, i que se’ns escapa a nosaltres? ¿Potser va veure el buit i la insensatesa total que nia al fons de l’art —¿de tot l’art?— i va voler entrar-hi de ple, mitjançant un vida desbaratada, que el portaria horriblement a la mort? En el Rimbaud africà hi ha un secret, un avís, crec que hi ha un poema que ningú s’ha atrevit a desxifrar. La seva poesia té com a corol·lari necessari aquest final, molts dels seus versos estan tàcitament emmetzinats de la seva futura renúncia. Al fons dels seus poemes s’hi endevina l’extinció —un adéu, un fantasma assumit—: el de la pròpia identitat quan s’ha comprès la vida en tota la seva mísera evidència. Tal vegada al fons del mot, més enllà de les paraules, un cop aquestes se’ns han desfet a les mans, hi ha un desert, un silenci, un abandó, una pistola apuntant espectres, però no com un enfonsament o la constatació d’una derrota, sinó com el destí natural d’una veritat revelada. Sí, en Rimbaud hi ha un misteri que em temo comprendrem massa tard.