Aviram, l'Espira 31 d'Octubre 2009

El seguici del príncep

Tots aquells a qui interessi descobrircomfunciona

la cuina del cinema de Hollywood no poden deixar

escapar aquesta sèrie de televisió. Comsembla

que no podia ser d’altra manera en els darrers

anys, Entourage pertany a la marcaHBO, la factoria

d’obres de geni que almeu parer està capgirant

tot el llenguatge audiovisual, empetitint, des de la

petita pantalla, el gran cinema de crispetes i sales

fosques.

Entourage narra la vida i els èxits d’un jove actor

de Nova York a qui sorprenem gaudint dels primers

moments de glòria: les seves pel·lícules són

èxits de taquilla, i les ofertes de feina cauen com el

manà del cel. Un Adrian Grenier pletòric dóna

vida a Vincent Chase, ídol ascendent que tanmateix

no sapmoure un peu sense el seu seguici, el

nucli de persones de confiança que li segueixen els

passos en tot moment: el seu germanastre, actor

fracassat en oblidades sèries de televisió; el seu

amic Tortuga, afectuós i calavera, qui fa de xofer i

de noi dels encàrrecs; i el seu lloctinent o cervell

pensador, l’amic de l’ànima que li llegeix els guions,

li negocia els salaris i li diu en tot moment

quina ha de ser la seva jugada. Perquè Vincent és

un àngel, i només sap somriure, actuarmagistralment

davant les càmeres i seduir les dones més

maques del món. Girant entorn d’aquest equip —a

ells els agrada veure’s com una família— hi ha

l’agent jueu de Vincent, Ari Gold (l’actor Jeremy

Piven), personatge basat en Ari Emanuel, agent

del productor executiu del xou, MarkWahlberg,

que va fer una carrera equiparable en molts aspectes

a la del ficticiVincent Chase. (Apuntem queAri

Emanuel és germà de Rahm Emanuel, el cap de

gabinet de Barack Obama, per altra banda seguidor

incondicional d’aquestameravella.) Ari Gold

és un vertader tauró, i és seguint les seves endemeses

compodem ponderar com funcionen els estudis

de Hollywood; la relació dels agents amb els

productors i els actors, l’obtenció d’acords i la

compra de drets; veiem com rere l’esplendor de

les obres cinematogràfiques hi hamaniobres molt

tèrboles, tripijocs de totamena, una manca clínica

d’escrúpols, unamarcada obsessió pels beneficis,

pertot complots i traïcions.

Podria dir-se que Entourage és una versió moderna

d’Els tres mosqueters, ambunD’Artagnanquea

poc a poc va enemistant-se ambels grans estudis,

tot perquè sempre és fidel a la paraula donada,

lluita per mantenir la integritat artística i per fer

sempre pel·lícules d’un cert calibre. Entourage és

sobretot una història d’amor, l’epopeia de l’adoraciómútua

de quatre amics; ja deia Sándor Márai

que la llei de l’amistat és lamés forta de totes.

articles dBalears setmana 43

La fal·làcia dels judicis paral·lels

De tant en tant sorgeixen aquesta mena de mites; el que últimament es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies és el següent: ‘no podem fer judicis paral·lels'. Aquesta frase es diu amb solemnitat, inflant les galtes i elevant una mà pontifical, amb la qual es tallen totes les polèmiques. D'aquesta mena de tòpics se'n diu que es repeteixen ‘com mantres', tot i que els mantres budistes aspiren a alliberar la ment dels pensaments que la confonen. I un d'aquests pensaments confusos que no alliberen la ment sinó que la fan esclava és aquests que ‘no podem fer judicis paral·lels' sobre el cas Matas o el cas Gürtel o sobre qualsevol cosa que estigui en mans de la justícia ordinària. ¿Per què no podem fer judicis paral·lels? Jo em pensava que el paper que ha de jugar la premsa lliure dels països democràtics és el de dir la veritat, encara que quan algú s'atreveix a enunciar-la, basant-se en fets contrastats i prou evidents, algú li tapa la boca amb això de ‘no podem fer judicis paral·lels'.

No són judicis: són fets! I encara que els fets fossin dubtosos i s'emetés algun tipus d'opinió, parer o sospita no s'estaria sinó realitzant la feina que té encomanada la premsa: constituir-se, amb la lliure discussió, en protectora de la veritat. M'imagino els senyors periodistes Bernstein i Woodward, després de fer cas de l'informador Deep Throat (‘seguiu els diners, seguiu el rastre dels diners'), fent-se enrere de l'afer Watergate per por de fer judicis paral·lels... Això, dit en boca d'un polític que pretén distreure el cas que esquitxa algun dels seus companys de partit és més o menys excusable, però sorgit de la ploma d'un periodista o d'alguna tertúlia televisiva no deixa de fer una certa vergonya.

És així com sorprenc Maria de la Pau Janer a la taula d'opinadors de Josep Cuní a TV3 repetint la lletania dels judicis paral·lels quan toca ponderar les noves informacions del cas Matas, però emetent multitud de judicis paral·lels i opinions brillants i fonamentades quan qui toca rebre és la part valenciana del PP. No m'explico com una dona tan guapa i tan elegant comet aquestes contradiccions; tot i que no faré judicis paral·lels i deixaré que la justícia ordinària avaluï si hi ha una relació d'amistat implícita que enterboleix el tan savi judici de la bella dama.

La tasca de la premsa és més vasta que la del jutge. El jutge es limita a escatir els fets i a sospesar si aquests són constitutius de delicte. La feina de la premsa, però, va més enllà, explora territoris més vastos que la llei, avalua assumptes morals, econòmics, d'ordre públic, culturals, ètics, posa el seu ull indagador en multituds d'aspectes de la realitat que no tenen per què ser mai objecte d'anàlisi dels jutges. ¿Per què el jutge hauria de fer la feina del periodista? La veritat del periodista és més ampla i rica que la del jutge; aquest només ha d'interessar-se per allò que la llei castiga, mentre que el periodista estén el seu focus d'atenció en els mil meandres de la realitat. Tot i això, si el judici paral·lel cau en la difamació el jutge hi haurà de dir la seva.

Avortons, mentides i política

Dissabte passat hi va haver a Madrid una manifestació contra la nova llei de l'avortament proposada pel Govern socialista. Diumenge els diaris obrien les seves capçaleres dient que hi havia acudit un milió de persones, amb el ball de xifres acostumat, sempre depenent de la simpatia -o estupidesa- del diari, de l'articulista, de la televisió o de l'entitat que en valorés l'assistència: dos milions deien els organitzadors, un milió el Govern de Madrid (afí als primers) i mig milió la Policia. La decepció ha vingut quan una empresa ha presentat públicament un nou sistema informàtic que permet quantificar -sense gaire marge d'error, 15 % amunt i avall- el nombre total de persones que es manifestaven, valorant-lo en 55.316. La ciència ens torna a desvetllar dels nostres errors, el coneixement ve a redimir-nos de les nostres ximpleries.

Sigui com sigui, no perquè fossin menys dels que s'imaginaven estan equivocats en els seus plantejaments: la seva postura és, en principi, completament legítima. Es considera que l'avortament és un crim i que les al·lotes de 16 anys no haurien de poder avortar sense coneixement dels seus pares. No ens enganyem, però, i fem el favor de distingir. Els manifestants de Madrid lluïen pancartes "pro vida", és a dir, a favor de la prohibició total de l'avortament: "fills sí, avortament no". Si és així, però, no s'acaba d'entendre com podia haver-hi la cúpula del PP, un partit que durant vuit anys de govern d'Aznar no va fer res ni per reformar ni per abolir dita llei permissiva. Ara Aznar encapçala aquesta manifestació, la qual tampoc distingeix: es pot estar a favor de l'avortament i en contra de la seva ampliació a les al·lotes joves sense permís, com de fet hi està un sector del partit socialista. En el fons, doncs, la veritat importa ben poc: no es fa sinó frivolitzar amb un tema tan delicat per qüestions electoralistes; talment com amb la qüestió de la xifra dels assistents, doncs: un menyspreu ferotge a la veritat dels fets i al sentir de les persones.

Pel que fa a què fer davant el tema avortista, hauríem de considerar el següent: no és possible que mitja Espanya vulgui ficar l'altra mitja a la presó. No és desitjable que les conviccions morals d'algú s'imposin a algú altre; si consideres que l'avortament és un crim no el practiquis, però si una dona es veu amb la tessitura d'avortar no sumis al seu infortuni la persecució legal, ni l'aboquis a la clandestinitat, tan afavoridora d'abusos i desgràcies. Personalment estic confús pel que fa a les al·lotes de 16 i 17 anys; considero que és indesitjable que avortin sense coneixement familiar, però alhora em repugna la idea que hagin d'acudir a pràctiques estrambòtiques i fora de les clíniques per mirar de salvar la situació que pateixen. Hem de partir de la idea que en els assumptes humans no hi ha solucions absolutes, que en totes les decisions hi ha béns en conflicte, algun dels quals sempre s'ha de sacrificar. La llei s'hauria d'acompanyar de mesures per ampliar l'educació sexual, i potser també d'ajuts perquè infantar el nen fos una decisió factible.

Ministre ric, ministre pobre

El propòsit és en principi lloable: fer públic el patrimoni dels membres del govern espanyol. Aquest va decidir que la publicitat era la millor mesura per donar transparència a la seva gestió d'acord amb la Llei dels Conflictes d'interessos, sobretot ara que els escàndols de corrupció esquitxen el PP, partit que pot prendre'ls, més que probablement, el control de La Moncloa. Així és com la setmana passada el Butlletí Oficial de l'Estat publicava els actius i passius de Zapatero i de tots els seus ministres i secretaris d'estat, deixant a la vista qui és ric, qui és pobre, qui té deutes i qui té propietats. D’aquesta manera ens assabentem que Zapatero —qui actualment cobra més de 7.000 euros cada mes—, gaudeix d'un patrimoni de 209.206 euros, calculat a partir del valor cadastral dels seus immobles, el qual tots sabem que és notòriament inferior al preu de mercat. El seu passiu —crèdits, préstecs, deutes— ascendeix a 80.847, cosa que conforma una situació aparentment més sanejada que per exemple la del Ministre de Foment José Blanco, que deu més del que té, el passiu més gran que l’actiu. Hi ha ministres ben rics, com per exemple Rubalcaba o Garmendia, aquesta amb un actiu de gairebé cinc milions d’euros. Després hi ha coses inexplicables, com per exemple la situació del Ministre de Política Territorial Manuel Chaves, amb un sou de 86.454 euros anuals només gaudeix d’un actiu de 68.964 euros —sense deutes—, i això que ha estat president de la Junta andalusa durant vint anys: ¿on són els diners, ministre Chaves, el raconet que tot senyor de seixanta quatre anys hauria de tenir després de tota una vida política? Potser s’ho ha ventilat tot amb xampany i cuixes de granota… El senyor Chaves seria el més pobre de l’aplec si no fos per la jove ministra de igualtat, amb un passiu que triplica un actiu de 39.000 euros (gaudeix d’un sou anual de 81.155 euros, amb el qual endeutar-se deu ser una delícia). Vaja, vaja… El Govern creu que ha fet un pas molt lloable cap a la honestedat i la bona fe en la gestió dels assumptes públics, però crec que només ha fet que enganyar-nos, abusant de la nostra innocència, de la santa ingenuïtat d’una ciutadania fàcil d’atordir a cops de llibre de comptabilitat. La pròpia lectura de les xifres esmentades ja denota que aquí hi ha gat amagat, algunes cartes que no lliguen. A més, tots sabem com funcionen aquesta mena de coses, no ens mamem el dit, em sembla, i els corruptes, vinguin de l’esquerra o de la dreta, ens han deixat ben clara la lliçó: cada cop que un escàndol de corrupció guaita de la capsa de trons afloren societats mercantils fantasma, testaferros, homes de palla, diners a Suïssa i multitud de cases, finques, cotxes, quadres, joies i nines de porcellana a nom de la dona, filla o sogra de l’home en qüestió, el qual només sol tenir al seu nom la corbata de seda amb què es tapa les vergonyes i el nínxol on l’eternitat l’espera. Així que deixem córrer el que digui el BOE: sota els matalassos hi hem trobat tresors dignes del rei Salomó.

article dBalears, divendres 3 de juliol de 2009

Perquè desapareixes

Baltasar Porcel és una actitud. I les actituds no moren. Els homes passen —com deia Píndar en uns versos que l’entusiasmaven—, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora. No em puc pensar a mi mateix sense Porcel. Per mi, i potser per alguns altres escriptors, Porcel és més important, ha estat més definidor i més exemplar que tot el conjunt del sistema educatiu. A Andratx hi ha un institut de secundària amb el seu nom: jo encara no n’he sortit —ni vull sortir-ne—, fa anys que hi acudeixo cada matí a través de la seva columna periodística, vertadera lliçó diària d’història, moral, literatura. Va publicar, l’any 2000, El cor del senglar, i aquesta obra va fer més per nosaltres que no totes les universitats, on ens adreçàvem amb recança perquè tanmateix volíem ésser ell, i no advocats o tristos filòlegs. Jo li envejava tot, també el tall de cabell. Volíem viatjar, escriure, llegir i publicar, volíem seguir la seva estela vastíssima. Era ‘el príncep del món’, un dels apel·latius del diable, de Baal, el senyor del sol i de la mar, en aquella etimologia increïble —però no falsa— que a vegades feia amb el propi nom, emparentant-lo amb el sol d’Andratx, que ell portava sempre esculpit en or a la solapa de l’americana. I aquell rostre de tigre reposat, de mandarí oriental o de guerrer tàrtar, que ell sabia lluir amb un somriure burleta, com si entengués que tampoc no n’hi havia per tant. Perquè en ell hi covava quelcom de mefistofèlic, només així s’explica tot el que va escriure, tots els països, cultures i paisatges que va abraçar, tots els grans homes que va conèixer, des de Woody Allen al rei de Siam, des de Harold Bloom a Rostropovitx. Vivia en el món, entenia el nervi de les societats, allò que ens mou i ens sotraga; era un gran intuïtiu —un savi, un amic de les fondàries—, i res li era aliè, només la covardia, la poquesa, la manca de llibertat a l’hora de viure i de pensar. Tots els homenetxos l’odiaven, els que s’ofeguen quan no topen amb una opinió que els reconforta o reafirma, tots el que no entenien que Porcel —aquest gran particularista— tanmateix era dels seus, dels que s’assumeixen a si mateixos, dels que s’accepten, somien i treballen. A tots aquests acoquinats els menyspreava, i en això també va ser un mestre, en menysprear als qui no feien l’esforç comprometre’s amb si mateixos i restar fidels a una estàtua interior que vol créixer i perfeccionar-se… L’últim cop que el vaig veure vaig passar gairebé tot el dia amb ell; un any abans, quan s’estava a l’hospital, recuperant-se amb un tractament de cèl·lules mare, m’havia telefonat, i m’havia explicat fil per randa tot el que li havien fet, cada una de les meravelles mèdiques que el tornarien al món, als viatges i a enllestir la seva última novel·la. Jo, emocionat, fins i tot agafava notes del que m’anava dient; després, a Barcelona, li van donar la medalla d’or de la ciutat, i mentre ho celebràvem sopant ens deia: ‘Ja ho veieu, al·lots, el món és vostre. Ara només l’heu de conquerir’. Perquè estava pletòric, semblava que havia vençut tota la malura i que ara només s’acararia a la vella lluita, la de l’home contra el temps, contra una senectut que remuntaria a cops d’obra mestra… Aquell darrer dia vam dinar amb Pere A. Serra i vam sopar amb el poeta Fiol: i parlàrem de tot —o només d’ell mateix—, política, poesia, periodisme, i de la novel·la que escrivia, parlava d’un xueta mallorquí, d’un crim, de l’Ulisses de Joyce, que rellegia. Bevíem vi, menjàvem pernil i pa amb tomàquet. Rèiem, dèiem versos sublims, blasfèmies, impertinències sense mala fe. Ningú no s’havia de morir. En una vella entrevista, li van demanar: “Et fa por la mort, Baltasar?”. “Sí”, va respondre. “¿Per què?”. I va dir: “cony: perquè desapareixes”. D’aquest món només ens emportem allò que donem als altres.

L'Espira, Diari de Balears, 28 de juny de 2009

Poesia, ‘consciliència’ i veritat

U

na de les frases que més repeteix el professor Sebastià Serrano a les seves classes és la següent: ‘en el futur, la facultat de lletres, aquesta facultat —talment la d’història, filosofia, antropologia o sociologia— seran departaments de la facultat de biologia’. És la seva manera de dir que durant les pròximes dècades s’obrirà una nova manera de pensar les ciències humanes, les quals hauran de començar a ser plantejades a la llum d’un llenguatge comú amb les ciències naturals. L’esplendor i la força dels descobriments efectuats en els últims dos segles en camps com la bioquímica, la teoria de l’evolució, el funcionament del cervell humà o la psicologia evolutiva —molts dels quals tenen una traducció immediata en la nostra salut i benestar— haurien de començar a modificar —se’ns proposa— els termes a partir dels quals ens plantegem les qüestions literàries, polítiques, religioses o morals. ¿Potser que les ciències socials i les humanitats hagin caigut en un abisme i que només puguin refer-se a partir d’una recerca d’unitat de coneixement amb les ciències naturals, les vertaderes ‘reines’ de l’univers científic? Aquest programa d’unificació és el que s’ha anomenat ‘consciliència’, és a dir, un ‘salt conjunt’ del coneixement mitjançat la connexió de successos i teories basades en fets des de diverses disciplines per a crear així un terreny comú d’explicació —així el va encunyar William Whewell (1794-1866). La formulació més elaborada d’aquest afany, encara incipient, d’unificació del coneixement —també anomenat, sense connotacions negatives, reduccionisme—, tal vegada és deu al cèlebre sociobiòleg i filòsof de la ciència Edward O. Wilson (1929) en la seva obra així titulada: ‘Conscilience: la unitat del coneixement’ (1998). Wilson —reconegut amb el Premi Internacional Catalunya l’any 2007, un dels científics més influents de la història— afirma que aquesta empresa (rere la qual hi batega, ni més ni menys, que el projecte d’arribar al coneixement objectiu) és la més gran que pot emprendre el coneixement humà; en l’obra citada comença a apuntar les bases a partir de les quals poden començar a pensar-se alguns àmbits humanístics, així l’economia, la sociologia, l’antropologia i la ciència política, a més de la justícia i els drets humans, l’ètica i la religió. Però també ens apunta de quina manera es pot acarar el repte més gran: el trànsit des de la ciència a les arts. ¿Podrem parlar mai d’una biopoesia? ¿Podrem mai formular una crítica literària que formi part de la ciència? Wilson ens proposa una aliança a partir d’una nova forma d’interpretació: ‘La inspiració artística sorgeix dels pous artesians de la naturalesa humana. Les obres de valor perdurable són les més fidels als nostres orígens. D’aquí que fins i tot les més grans obres d’art puguin ser enteses fonamentalment amb el coneixement de les regles epigenètiques, evolucionades biològicament, que les van guiar’.

El paleontòleg Stephen Jay Gould (1941-2002), també un científic brillantíssim, va polemitzar en un bell llibre sobre la concepció que Wilson proposava de la consciliència (The Hedgehog, the fox, and the Magister´s Pox, 2003); Gould també desitja que les ciències i les humanitats es facin ben amigues —que reconeguin el seu parentiu profund, i una connexió necessària en la recerca de la decència i de fites humanes—, però mantenint separats els seus objectius i les seves lògiques: ‘Deixem que siguin dos mosqueters (ambdós per un i un per ambdós) però no les etapes graduals d’una única i gran unitat conscilient’. Gould afirma que la consciliència reduccionista de Wilson aplicada a les arts ens portaria, com a molt, a una ‘psicologia de l’estètica’: l’art és quelcom completament distint de la simple comprensió de la base objectiva de les preferències i dels sentits estètics, irreductible, per tant, a la més completa anàlisi neurològica. Ens adverteix que és fal·laç el pas des d’una teoria científica sobre l’origen de les preferències estètiques cap a la validació de criteris de veritat i bellesa de les formes artístiques.

En el fons d’aquest debat hi ha una vella querella poètica: la dels clàssics, a qui la raó els descobria la veritat de la poesia, i la dels romàntics, que deien que aquesta no existeix si no és creada per una llibertat sense límits.

Nova traducció

Presentem en aquest volum la millor part de l’obra Shakespeare, que Victor Hugo va escriure l’any 1864, en el tretzè any del seu exili. Havia de ser simplement una presentació per a la nova traducció que el seu fill, François-Victor Hugo, havia fet de les obres del dramaturg isabelí, però el poeta va anar més enllà de l’objectiu i va elevar una vertader manifest a favor del geni anglès, vituperat en aquells moments per la crítica i el sentir neoclàssics. Per això aquesta obra constitueix un vertader manifest del moviment romàntic, amb tota la voluntat de rompre les motllures formals que llavors imperaven en la creació literària. Hi trobem la vastitud d’Hugo en tota la seva integritat, amb la grandesa de mires i l’ambició més desaforada: “Shakespeare és la fertilitat, la força, l’exuberància, la mamella inflada, la copa escumosa, la bóta a punt de rebentar, la saba en excés, el torrent de lava, el remolí de gèrmens, la vasta pluja de vida, tot a milers, tot a milions, sense reticències, sense lligams, sense estalvi, la prodigalitat excessiva i tranquil·la del creador”. 

Editorial Ensiola, 96 pàgines, 10 euros.

ressenyes a L'Espira

Cues i escata 

L’excel·lència de Vida privada (1932) ha eclipsat les altres novel·les de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Autor teatral d’èxit, traductor eminent, memorialista i un dels articulistes més genials que puguem llegir en qualsevol llengua, Segarra va deixar escrites dues novel·les a més de la citada, Paulina Buxareu (1919) i la que avui comentem All i salobre (1929). Tot i que Paulina Buxareu va ser traduïda en el seu temps a l’italià, i que All i salobre va tenir un èxit remarcable, les dues han trobat molt poques reedicions posteriors —no com Vida privada, un dels nostres escassos clàssics perennes.

      Ja a All i salobre trobem el millor del Segarra madur, el que pocs anys després ens donaria la seva gran obra i que per la mateixa època oferia els seus articles superbs a La veu de Catalunya i a La publicitat (el lector d’avui els pot trobar recollits en dos bells volums a Quaderns Crema; L’ànima de les coses i El perfum dels dies). La novel·la centra la seva atenció en el món dels pescadors de la Costa Brava de principis del segle xx; ens trobem en un ambient dur, mesquí i deplorable, poblat per homes i dones acostumats a patir i a dependre de les marees per a poder viure de la pesca, tot retratat amb un verisme abrivat, colorista i pietós, centrat en la història de la passió sexual que uneix i separa una jove i impetuosa cosidora ben pobra, la Marí, i un seminarista sense vocació i d’idèntica misèria, en Quimet. Segarra ens fa entrar en aquells desgraciats casulls de pescadors, en les tavernes atrotinades, seguim fil per randa converses entre mariners, en les quals Segarra llueix la seva orella esmoladíssima a l’hora de captar les inflexions, deformacions i vocabulari: ‘Tothom ha vist sardina, poca o molta… Au, aparia les caixes i la sal’.

      Segarra es mostra extraordinari en pintar el paisatge on els personatges es mouen: la costa del cap de Creus el porta a escriure unes quantes pàgines portentoses, pot ser de les millors que hagin sorgit de la seva ploma. Talment com hi són explicats els plats que es mengen, o els rituals de pesca, perfectament descrits, amb tota la cruesa d’una èpica esqueixada: ‘aquella dispèpsia del mar que feia tornar agra la sang dels pirates’. Així també les ciutats de Girona i Figueres, allà on Quimet intenta encaminar-se en la vida eclesiàstica, i on la Marí és arrossegada a una forma ben deplorable de prostitució. Però és en la interioritat dels personatges on es rabeja l’autor, en pintar-nos amb tots els matisos els vicis i les escassíssimes virtuts que nien dins l’ànima de les seves criatures. És així com la novel·la s’apropa a aquella visió pascaliana que trobem implícita en les novel·les de Zola, tot i que Segarra dibuixa la seva història amb una gracilitat moderada per un to esfumat d’elegia, i amb un alè sorneguer que el separen de la sòlida i grisa factura del geni naturalista.

      La pressió de la misèria material i moral és la que fa tal com són els personatges, avars, mesquins i viciosos, i és sobretot en allò que fa referència al sexe —tal com faria després a Vida privada— on la repressió juga males passades, destarotant-los i convertint-los en putxinel·lis grotescs. Just Cabot, el director de la revista Mirador —un dels noms més injustament oblidats del periodisme català dels anys trenta—, va ressenyar aquesta novel·la i li va retreure que fallés en donar veritat a la vida interior dels personatges, simple reflex de l’exterior d’un món ‘sistemàticament enlletgit’.

      Però jo crec que té més raó JV Foix quan, en el pròleg, afirma: ‘Era de debò que cap allà l’any divuit el viure, la misèria humana i el paisatge per reflex, eren talment com, amb gruixos de mangra i engruts de quitrà, evoca en Segarra’. 

....

El sexe sagrat de Lady Chatterley 

La primera edició de L’amant de Lady Chatterley va haver d’imprimir-se a Florència. DH Lawrence (1885-1930) hi vivia amb la seva dona, buscant un recer per a les seves afeccions pulmonars. Corria l’any 1928 quan ell mateix ha haver de pagar-se la primera impressió; fa vuitanta anys, doncs, que va començar la història d’aquesta novel·la fenomenal, que durant més d’un quart de segle va ser censurada i prohibida per obscena a moltes contrades: per descomptat a l’Anglaterra natal de l’autor (i on situa la trama), i també als Estats Units, a Austràlia, a la Índia… No va ser fins l’any 1960 quan els tribunals anglesos van donar la raó a l’editorial Penguin, que havia començat a editar-la i a vendre-la sense el permís governatiu. Deia el fiscal, intentant convèncer a un jurat escèptic: ‘¿Voleu que un llibre com aquest sigui llegit per les vostres dones i els vostres criats?’. EM Foster va haver de participar com a testimoni, donant el seu parer, juntament amb el crític i iniciador dels Cultural Studies Raymond Williams. Aixecada la veda, en una setmana se’n van vendre un milió d’exemplars. El judici va ser un episodi més de la immensa barroeria moral dels temorosos i dels miserables, que té els seus punts culminants en les censures que van patir Baudelaire, Flaubert, Joyce i Nabokov, tots per raons més o menys equiparables.

      L’amant de… és la història de Constance, una jove dona casada amb Clifford Chatterley, un propietari rural paralític i impotent per culpa de la seva participació en la Primera Gran Guerra. La vida avorrida al camp —vora una sòrdida conca minera—, el marit insípid, pedant i indiferent, aboquen la seva frustració sexual a establir relacions amb Oliver Mellors, el masover que té cura de la finca. Va ser precisament els termes directes i crus amb els quals es relata aquesta relació apassionada i tempestuosa els que van intranquil·litzar les estretes mentalitats benpensants. DH Lawrence ens descriu els meandres del desig de Constance, sense enganys ni reserves. La cupiditat carnal en tota la seva veritat biològica, el sentir femení durant l’acte sexual expressat amb poesia i fidelitat visceral: ‘Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat de sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa’. Així es tombaven molts tòpics sobre el plaer femení i el rol de la dona en la contesa eròtica.

      A més de tot això, el llibre s’esforça en contrastar personatges oposats: Constance i el marit, representant de totes les repressions victorianes, fent xocar el vitalisme amb l’eixorc esperit que es pretén purament intel·lectual. Lawrence tenia les seves pròpies teories sobre la ment i el cos i d’alguna manera aquestes es fan presents al llarg de la novel·la: la degradació de la corporeïtat pels filòsofs grecs (Plató i Aristòtil), continuada després pel cristianisme, per Jesús i també per Buda a Orient, que són titllats de ‘grans separadors del cos i la ment’: ells són els qui ens han fet creure, erròniament, que la única felicitat recau en abstreure’s de la vida, del naixement i la mort, tan sols per aspirar a estar en contacte en les essències de l’esperit immutable.

      Contra això, Lady Chatterley reivindica el cos, que la ment atrapa després durant la còpula més desinhibida. Contra el matrimoni de personalitats, DH Lawrence proposa la iniciació gairebé mística de la protagonista al descobriment del seu jo a través del sexe.  Per tot això l’autor va dir que ens trobàvem davant d’una novel·la ‘tendra i fàl·lica’, que va caracteritzar sense manies ‘de massa bona per al públic’.  

........

Passions ambigües  

Juntament amb Un altre pas de rosca, Washington Square deu tractar-se d’una de les novel·les més accessibles de Henry James (1843-1916). De fet, aquesta obra va sortir en fascicles a la revista Harper’s durant l’any 1880, sent publicada en forma de llibre el 1881, el mateix any que va veure la llum Retrat d’una dama, tal vegada la seva obra més ambiciosa i complexa.

     James és un estilista escrupolós, un formalisme inimitable, les seves novel·les són peces minucioses i precises, pròpies d’un artista que es va bolcar de manera absoluta en el seu ofici, i que ens ha donat vint-i-tres novel·les extenses, a més d’un nombre similar de nouvelles. James pràcticament no va fer altra cosa a la vida que escriure i observar, intentant envoltar-se de gent rica o noble. Va recórrer les capitals europees (Londres, París, Venècia…) per assabentar-se de xafardeigs que després, degudament elaborats, li donarien un punt de partida per al seguit de novel·les i contes que situen el seu nom en els cims de l’art de la novel·la (és un dels cent genis literaris en la llista de Harold Bloom). El seu estil ha estat imitat fins a la paròdia, i les seves trames aparentment senzilles, encara que farcides de terbolesa moral i de misteri inconsútil, han motivat, a hores d’ara, més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques. Cólm Tóibin (The master) i David Lodge (The author, the author!)  l’han fet protagonista de les seves novel·les. Philip Roth o Javier Marías no s’entendrien sense Henry James, i tothom que vulgui entendre de què parlem quan parlem de literatura hauria de llegir els prefacis que ell mateix va elaborar per a l’edició americana de les seves novel·les.

     Washington Square situa la seva acció a Amèrica, concretament a la ciutat de Nova York (l’autor va néixer molt a prop d’aquesta plaça de barri noble). Allà hi trobem el doctor Sloper, un vidu sagaç, un metge de prestigi, enriquit gràcies a molts anys de bona feina, a més de pare d’una joveneta d’una simplicitat i d’un candor que la poden fer passar per beneita (tampoc li sobren els encants). Els vincles entre el pare i la filla estan plens d’amor i de respecte, fins que un pretendent ambigu i sense fortuna, Morris Townsend, entrarà en la seva vida, aspirant a fer-la seva en matrimoni. La jove s’enamora bojament de Morris. El doctor Sloper, però, s’oposarà a la unió, imaginant que tot el que pretén el jove és caçar una dot substanciosa. Morris tanmateix comptarà amb un aliat, la germana del metge, la senyora Penniman, que intervindrà en l’afer per pur afany de melodrama. El doctor decidirà emportar-se la jove a Europa, tot per evitar raptes i matrimonis extemporanis, i mirarà de fer-la renunciar a la seva passió.

     El prodigi del llibre recau en el seu tempo, en la dinàmica interna dels personatges, en els meandres del que es decideix en la seva oposició. James construeix escenes plenes d’ironia i sobreentesos, de diàlegs plens de subtilesa i de dobles propòsits; l’entrada en el sentir d’una joveneta enamoradissa i ximple emparenta la seva sensibilitat amb la de Jane Austen, encara que Balzac —a qui James idolatrava— i la seva Eugénie Grandet també són un referent poderós; en frases com aquesta, dedicada al doctor Sloper (‘El món, que, com he dit, l’apreciava, el compadí massa per ser irònic; la seva desgràcia el va fer encara més interessant, i fins i tot contribuí a convertir-lo en un metge de moda’) hi trobem tota la saba del novel·lista francès.

     Washington Square és un dels llibres més adorables de James, una ocasió més de recordar-nos del talent d’aquest excepcional narrador.

...........

L’orgull i la ràbia 

A la ja mítica entrevista que li va fer la París Review, Faulkner confessava que El soroll i la fúria era l’obra que a l’hora d’escriure-la més li havia provocat angoixa i dolor. La va refer cinc cops, intentant desempallegar-se del somni que continuava inquietant-lo si no era capaç de donar forma a la història: ‘tot va començar amb una imatge mental. En aquell moment no em vaig adonar que era simbòlica. Era la visió del cul tacat en unes calcetes d’una nena enfilada a un perera, des d’on, a través d’una finestra, podia veure el lloc on s’estava celebrant el funeral de la seva àvia i contar què estava passant als seus germans que hi estaven a sota’. Trobem aquesta imatge a la pàgina 54: ‘Es va apropar i va empènyer la Caddy fins que abastà la primera branca. Vam veure que tenia el cul de les calcetes tot ple de fang. Després ja no vam poder veure més. Sentíem que l’arbre es gronxava.’ El soroll i la fúria és una de les obres mestres d’un escriptor que ha estat fecund i imitat, que amb el seu art polifònic i esqueixat ha sabut ampliar els horitzons de la novel·la moderna. A partir d’una cita de Shakespeare (Macbeth, acte V: ‘ ‘La vida és un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res’), Faulkner va saber elevar el relat de la decadència d’una família rural de Yoknapatawpha, el seu territori mític del sud dels Estats Units. Els Compson veuen com el seu prestigi i poder, derivat de la propietat de la terra, va perdent el sentit en el món nou que es perfila, amb les lleis del mercat i l’abolició de l’esclavatge després de la Guerra de Secessió. Ells mateixos són descendents d’un general heroic en aquesta contesa. Durant les quatre parts de la novel·la —a través dels ulls dels fills de la família, (Benjy, l’idiota; Quentin i Jason), i de Dilsey, la criada negra, acompanyada per la pròpia veu de l’autor— assistim a la seva degradació inexorable. Faulkner ens narra, a través d’escenes colpidores, com l’egoisme, la rapacitat, el racisme, l’orgull mal entès, i la manca d’iniciativa han portat els Compson a la ruïna, com també a la pèrdua de la fe i del bon nom que tenien a la ciutat de Jefferson. Aquesta sensació de despossessió permanent, de no trobar per enlloc agafada, els porta a una fúria forassenyada, que els fa confondre la realitat amb els seus propis desigs i els impossibilita de fer res que pugui portar a la felicitat o a la gràcia. La ràbia i l’odi els tenallen, els impedeixen pensar amb rectitud, i és així com les seves paraules ja no responen a la consciència sinó al renou, al caos, a un desordre excitat pel descobriment de l’anul·lació de les estructures que abans els acollien i els donaven un sentit. La terra ja no els pertany, sinó que l’han de compartir amb els que fins no fa gaire eren criats, negres a qui tractaven com animals de càrrega. La resposta davant aquest desarrelament serà diferent segons el personatge, des de l’aniquilació fins a l’hostilitat, omplint de soroll i de ferotgia l’enteniment familiar i les relacions amb els altres homes, a qui només sabran percebre com elements detonants de la seva desgràcia. El soroll i la fúria va ser elegit fa uns anys com el sisè més gran llibre escrit en anglès durant el passat segle (el primer era l’Ulisses de Joyce, obra que Faulkner deia que havíem d’abordar com el baptista ignorant aborda l’Antic Testament). I aquí tenim en Benjy, el fill autista dels Compson, rugint i bramant mentre se l’emporten a casa, sostenint un narcís trencat, ara amb els ulls blaus i serens. 

Avirams, diari de Balears

Glass i la pols  

“Aquest és el sistema que el Michael Kelly va portar del New Yorker: en primer lloc, una prova de resistència de tres dies. Si l’article és bo, el procés el millorarà. Si és dèbil, li hauràs de dedicar una setmana. Quan arriba una història, aquesta va a l’editor sènior, que l’editarà amb el processador de texts; llavors, la portarà al redactor, que en farà les revisions. L’article passa a un altre editor i al redactor el repassa de nou. Llavors es lliura al control de dades, on cada fet citat, cada data, títol, cada lloc es comprova i verifica. Llavors, va a un corrector que el reexamina una altra vegada. I als advocats, que en fan el seu propi escrutini. La producció, finalment, li dona format i estil, i torna a imprimir-se, retorna al redactor, al corrector, de tornada al primer editor, al segon, a comprovar les dades, als advocats… Quan estan satisfets, tot comença una altra vegada”. Aquest és el procés per a la publicació d’un article en una revista americana com The New Republic. El fragment citat pertany a la veu de l’actor Hayden Christensen, qui a la pel·lícula Shattered Glass va encarnar al jove periodista Stephen Glass. Aquest es va fer cèlebre perquè, sent un dels redactors més prometedors d’aquesta publicació tan prestigiosa, va inventar-se, de cap a peus, més d’una quarantena de reportatges. Glass no permetia que la realitat li espatllés una bona història; en el film citat veiem com s’ho va manegar per continuar sostenint enlaire les seves boles meravelloses. A pesar del procés tan conscienciós que segueixen aquest tipus de publicacions, un fet no podia ser controlat: el que el Glass afirmava que havia vist amb els seus propis ulls. Inventava empreses, directius, restaurants, simposis, el que calgués per a sostenir una bona crònica. Va haver de ser la competència, en concret la revista Forbes, la que descobrís la martingala, tot perquè llegint els reportatges de Glass no s’explicaven com era possible que ells no estiguessin informats dels fets que s’hi detallaven. La competitivitat entre publicacions força l’aparició de l’excel·lència i evidencia els farsants. A Glass el van desemmascarar, però això no ha impedit que tornés, uns anys després, al periodisme de primera línia, publicant algun reportatge a Rolling Stone. Ha escrit una novel·la, curiosament titulada The Fabulist (en tenim traducció castellana), on narra les desventures d’un jove periodista excessivament inventiu. En aquest país nostre d’articulistes mandrosos i sense saba, de ressenyadors que presumeixen d’enllestir les seves recensions en mitja hora veloç, i de poetes verbosos i inútilment complicats, fins i tot el nom de Stephen Glass esdevé estranyament apreciable.

La pell de Malaparte 

Ningú llegeix ja Curzio Malaparte. Jo el vaig descobrir estant per Sicília, on vaig passar-hi sis mesos entretingudament desvagat. Malaparte em va ensenyar l’italià, almenys l’italià com a llengua literària en uns quants llibres tràgics i truculents, estampes corprenedores de la Itàlia de postguerra. Cap de les seves obres està traduïda al català, i en castellà les edicions són introbables: fa uns anys, un diari espanyol pretesament progressista va treure un dels seus títols més emblemàtics, La pelle, en una col·lecció de clàssics de quiosc, amb una negligència tan del país que es va permetre no revisar el text, el qual va imprimir-se mutilat en les passatges més espantosos, rastre encara present de la tisora franquista. Malaparte va ser soldat a les dues guerres mundials, i periodista (va dirigir La Stampa de Torí), i va entrar amb Mussolini a Roma l’any 1922, amb les camises negres. Va ser un dels inventors del feixisme italià, però se’n va desencantar i va publicar a França Tecnica del colpo di stato, el qual el va fer caure en desgràcia. El llibret és una mena de manual ambigu, no sé sap si adreçat als colpistes o als representants de l’Estat, tot perquè sàpiguen fer front (o fer triomfar) les subversions polítiques d’arrel totalitària. Se’n va haver d’anar confinat a l’illa de Lipari, on s’hi va construir una casa monumental al caire dels espadats. A Kaputt ens descriu l’Europa de la Segona Guerra Mundial, tot el daltabaix horrorós dels nazis, les batalles, el gueto de Varsòvia, aplega escenes de banquets sota les bombes, amb personatges (militars, diplomàtics i nobles) parlant amb grandiloqüència i cruesa de xacals; Kaputt és una novel·la assagística, on hi surten molts personatges reals, com per exemple l’escriptor i noble espanyol falangista Agustín de Foxà. Durant els últims mesos de la guerra va unir-se a l’exèrcit aliat a Nàpols com a corresponsal entre les tropes, experiència que li va permetre després oferir-nos un fresc horripilant, pintat amb una ironia tristament fascinadora: La pelle. En aquesta obra tot és vergonya: la d’un poble vençut i miserable, arrossegant-se famèlic pels carrerons napolitans, als peus eufòrics dels soldats americans alliberadors. Malaparte dóna veu a tot aquest patiment, però tirant-hi la sal de l’humor negre i rebolcant-s’hi ambiguament complagut, amb un tremendisme que ens pot recordar la visió de les coses que tenia Cela. En un assaig famós, Adorno polvoritza la seva literatura, contraposant-la amb la de Beckett, l’expressió de l’horror a Fi de partida. Ja ningú llegeix Malaparte, qui els últims anys de la seva vida va fer-se maoista, abans que un càncer se l’emportés cap a l’última trinxera.

Bond contra Bourne 

No pot ser casualitat que els dos espies més cèlebres del cinema actual tinguin les mateixes inicials. L’un és el ja mític James Bond, i l’altre és Jason Bourne, tots dos sorgits d’un plegat de novel·les. El primer és sobradament conegut —a l’espera de l’estrena fílmica de la seva vint-i-dosena aventura—: refinat, culte, valerós, seductor i abrivat, un agent britànic servidor d’una forma de bé (la Corona anglesa) que mai posaria en qüestió. Hi ha un ordre superior que li exigeix que arrisqui la vida, i Bond ho fa, amb la despreocupació satisfeta i elegant de qui sap que la seva vida tanmateix és ben poca cosa. Bond és un bastard de Baudelaire i la reina Victòria. Així, acata les ordres i les executa, sap que obeeix una causa superior i que només hi ha un objectiu: esborrar, a qualsevol preu, temeràriament, els enemics de l’ordre a què serveix, el qual li atorga llicencia per a matar-los. Bourne era com Bond: una arma humana valorada en trenta milions de dòlars. Però un accident li va fer obrir els ulls: va perdre els records. ‘I si perdo la memòria: quina puresa!’, uns versos de Gimferrer que Bourne podria mussitar. Bourne no és elegant: vesteix sempre igual (de negre estricte), no es loquaç, no beu, no menja, i no s’apropa a les dones ni davant de les més explícites insinuacions. Si Bond maneja un Aston Martin, Bourne s’encoloma al primer cotxe que troba: un mini Cooper, un taxi rus atrotinat. Cau en una amnèsia que li atorga una forma de clarividència superior, que el porta a adonar-se de la brutor dels interessos que servia. Talment com Èdip, Bourne s’adona gradualment de qui és en veritat. Perd el record de les seves antigues missions, però no les destreses (la força, la perspicàcia) de l’espia. Antic terrorista d’estat, assassí a les ordres dels interessos més sòrdids de l’espionatge dels EUA, Bourne ara es rebel·la i posa en dubte la legitimitat de la institució a la qual obeïa, tot dirigint les seves accions contra els seus antics caps. La justícia de Bourne es fa contra qui ocupa el càrrec de jutge. Bourne és l’heroi de l’època en que l’estat no és la solució sinó el principal problema, a més d’encarnar les ganes de sanar les ferides del passat (d’aquest temps nostre en què s’obren les velles fosses comunes). Per això Bourne també demana disculpes, busca els descendents de les persones que s’assabenta amb dolor que va eliminar i suplica perdó, tot buscant una nova identitat, un renaixement, vida nova lluny de les velles injustícies i arbitrarietats de l’espionatge. En James Bond i en Jason Bourne hi ha alguna cosa més que corredisses i cops de puny distingits: encarnen ideologies del poder totalment antagòniques.

ressenya a Presència, 14 de desembre de 2008

Salomó de Viena 

Des que l’any 1998 li van donar el premi Nobel de Literatura que José Saramago no publicava una gran obra. Ell mateix va arribar a qualificar el guardó de ‘verí’, tòxic que va fer de ‘La caverna’, ‘L’home duplicat’, ‘Assaig sobre la lucidesa’ o ‘Les intermitències de la mort’ novel·les molt inferiors a les més eminents de la seva bibliografia: ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘Memorial del Convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’ o ‘Tots els noms’. Celebrem, doncs, que ‘El viatge de l’elefant’ ens retorni al millor Saramago, el moralista irònic i pietós capaç d’emocionar-nos amb qualsevol contarella. Ens trobem en el segle XVI, Joan III de Portugal va oferir a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant com a regal de casament, aprofitant que el tenia a prop, a Valladolid, abans que tornés a ocupar el seu tron a Viena. Un cop l’obsequi és acceptat, Salomó, el paquiderm, nascut a Goa, emprendrà el seu viatge acompanyat d’un seguici i del seu cornac, des de Lisboa fins Valladolid, per embarcar a Roses, travessar els Alps i arribar finalment a Viena. L’excusa d’aquest viatge li serveix a l’autor per aixecar un bell apòleg sobre la vida i la mort, el trànsit que anem fent d’una banda a l’altra topant amb personatges, històries, aventures i perills, i per posar en dansa moltes de les idees que tant li agrada palesar a les seves obres de ficció: la naturalesa arbitrària del poder i la capacitat de l’amor per transfigurar la realitat. Saramago torna als seus diàlegs llargs i plens de subtileses i a jugar a posar distància entre la veu narrativa i la història que relata. ‘El viatge de l’elefant’ constitueix un conte llarg de vertadera envergadura.

ressenya a Presència 7 de desembre de 2008

Memòria a la deriva 

  

En una de les millors obres de Pirandello, Uno, nessuno e centomila, el seu protagonista, Vitangelo Moscarda, a partir de la constatació banal que el seu nas és diferent al que percep la seva dona, emprèn un viatge dins i fora de si mateix que el condueix a una reflexió sobre la pròpia existència, i, des d’ella, a la follia. Moscarda s’adonava que no existia un ‘jo’ objectiu, una entitat unívoca i ferma, sinó que tenia tantes identitats com persones el coneixien. ¿Qui era ell, en veritat? Trobem al protagonista de Ulisses II, de Víctor Mora, en una tessitura similar, tot i que en una altra línia. L’argument ens presenta un home que es desperta en un vaixell havent perdut la memòria de la pròpia personalitat; ‘Es mira a l’espill de l’armari, però no s’hi reconeix.’, ens diu l’autor en la primera frase. Després d’un inaugural tempteig ple de desconcert, pacta amb l’oblit i decideix passar-hi per sobre, construir-se una nova memòria des de zero. Potser que el tema de la identitat sigui un dels punts forts de reflexió de la novel·la contemporània, la qual —juntament amb algunes bones pel·lícules—, intenta donar una contesta a aquest ‘grapat de problemes més que una cosa única i singular’ que, segons Bauman, defineix, a dia d’avui, el concepte identitari. Mora aposta per encarar-se a aquestes incògnites amb sentit de l’humor: el seu protagonista es mou sense rumb però animós, festiu, temptejant-se a si mateix sense aturador. A partir d’un pacte d’inici, comença el seu ball de disfresses, l’aventura d’aquest Fermí Martí a qui seguirem minut a minut, dins aquest vaixell ple de personatges esbojarrats i tortuosos. El sorprendrem afirmant: ‘El present i el futur no són com gossos lligats a la cadira del passat, estan vius i expectants a qualsevol passa que la vida intente. No tindre memòria personal em fa lliure’. L’autor ha triat deixar-se emportar per l’irracional, per l’acudit i per la ironia més desenfadada, especulant tothora amb les idees i el destí del seu protagonista. Més que en el monòleg interior, Mora ha confiat en el diàleg, en posar en solfa la intimitat i la consciència del personatges mitjançant el col·loqui desfermat i irreverent, gairebé una paròdia dels que Diderot inseria en les seves obres de ficció. I també en la correspondència, els breus correus electrònics que els personatges intercanvien tot per avaluar-se i per entendre’s. És així com es parla de racisme, del nostre món violent, de les relacions entre sexes, de menjar, i de múltiples petites històries que es van inserint enmig de la trama amb una finalitat purament lúdica. A més, Ulisses II, inclou moltes escenes d’un erotisme descordat, minucioses i irònicament tenses, que reivindica la sexualitat com una forma de coneixement, l’amor com a ‘font d’alegries fora del passat’. Els al·licients d’aquest llibre no són pocs ni menors: ficció pura, tocs de reflexió desenfadada, meditació sobre el sentit del temps i la seva capacitat per transmutar-nos, joc irònic amb els personatges i amb la identitat… Potser, però, que Mora no hagi tingut prou cura de la prosa, enlletgida per algunes  repeticions i cursileries, o en la poca naturalitat en els diàlegs, un punt massa obvis i d’un humorisme poc imaginatiu. Sigui com sigui, crec que l’obra ofereix prou interès perquè en puguem parlar amb aprovació. 

ressenya a Presència, 23 de novembre de 2008

El planeta del senyor Mira 

El professor d’història Manuel Salom es jubila. Després d’una caiguda (provocada per la contemplació d’un bes lèsbic entre dues estudiants) mentre es dirigia a fer la primera classe del segon semestre a la Universitat de València, Salom decideix que ja basta, que ha arribat el moment de posar punt i final. Joan F. Mira agafa el personatge justament quan es comença a replantejar el sentit de tot plegat: el per què de la seva vida, de la seva vocació d’home de coneixement —ha llegit cinc mil llibres—, i, tal com ell mateix expressa, mig estabornit a la seva última lliçó, està adelerat per trobar-li un sentit a la nostra història, a més d’esfereït davant l’evidència ‘que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals i difícils de predir’. Mira, doncs, ens donarà una novel·la sobre el coneixement i la seva impotència davant l’obscuritat de tot: inerme en front de la història de l’Univers i dels secrets de les seves partícules, davant els enigmes biològics del nostre cos condemnat a la desaparició, tot i que desafiant amb la raó la dinàmica incorregible de la nostra història, massa sangonosa i ferotge perquè puguem concebre esperances pel nostre propi esdevenidor. El to d’aquesta última classe marcarà tota l’energia del text: acompanyarem Salom durant dotze mesos, durant els quals es canviarà de casa, s’emportarà la seva dona malalta a un nou barri i a un pis amb ascensor, i adquirirà un cotxe i un gos, a més de contractar els serveis d’una jove i bella assistenta, la immigrant Margot. Alhora que se’ns narra l’entrada en aquesta nova vida, resseguim les seves tribulacions, entrem dins la seva ment i, des del coneixement o el records, usant el monòleg i l’estil indirecte, reflexionem amb ell sobre multitud de temes primordials per entendre la situació del món d’avui dia. El París del 68, els Camps de Concentració, Àfrica, les universitats d’Amèrica i Anglaterra, Roma… viatges que Salom recorda juntament amb la multitud de les seves lectures —Swift, Defoe, Fuster…— les quals s’interposen sempre il·luminadores entre ell i la realitat, encara que també s’apropa, amb estupor creixent, a les ciències físiques i bioquímiques. I tot enmig de la València dels nostres dies, la qual és vista amb desconcert i enuig: la puixança de la Xina, present en els multiplicats restaurant i basars que transfiguren carrers i avingudes, i les passejades per la monumentalitat ridícula i aparatosa de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, li donen a Mira l’oportunitat de despatxar-se àmpliament contra la classe política del país, alhora que va descobrint, més enllà dels suburbis i dels polígons industrials, la cara de la prostitució més virolada i estrident, l’excrescència del vici i la misèria. ‘El professor d’història’ manté una relació irònica amb el mite de Faust, amb aclucades d’ull a El mestre i Margarita de Bulgàkov i al Saul Bellow de Mr. Sammler’s Planet, un novel·la també itinerant i sobre el temor a un apocalipsi, on el protagonista de la qual era capaç d’exclamar, tal com podria fer el Salom de Mira: ‘Tots necessitem els nostres records. Allunyen de la nostra porta el llop de la insignificança’. Escrita amb llargues cadències, rica en meandres il·lustrats —pot ser a vegades massa foscos i repetits—, ‘El professor d’història’ és una obra dolorosament reveladora.

ressenya a Presència, 16 de novembre de 2008

Contra la modernitat 

The looming Tower és el títol original d’aquesta obra de Lawrence Wright, guanyadora, entre d’altres molts guardons d’envergadura, del premi Pulitzer. Hi ha uns versos de l’Alcorà que resen: ‘A on sigui que estiguis, la mort et trobarà, fins i tot a la torre amenaçadora’. El títol anglès s’avé amb aquesta al·lusió, encara que en català s’hagi preferit ‘L’amenaça de la torre’, i s’hagi prescindit de la cita. Pel que fa a la resta, començarem dient que ens trobem davant d’una obra extraordinària, servida, a més, en una magnífica traducció. L’autor s’ha abocat escrupolosament en la reconstrucció de l’entramat ideològic que va portar al naixement d’Al-Qaida, en les sospites i coneixences d’un possible gran atemptat que tenien els serveis d’espionatge americà i en l’atac final al World Trade Center, l’onze de setembre de 2001. Wright (que com a guionista de cinema ja havia imaginat un daltabaix equiparable a The Siege, film conegut entre nosaltres com Estado de sitio) ha fet més de cinc-centes entrevistes i ha viatjat arreu del món per a poder-nos donar aquesta exacte reproducció dels fet que, encara que els puguem conèixer en les seves grans línies, ell ens il·lustra amb una immediatesa fascinadora, que aconsegueix que arribem a tenir la impressió que estem llegint una esfereïdora (i molt demencial) novel·la política. A través de més de cinc dècades, coneixent desenes de personatges (ideòlegs, màrtirs, polítics, terroristes i policies) és com acabem fer-nos una idea de la magnitud de l’error, la bogeria i l’estupidesa que van acabar amb el més gran atemptat terrorista de la història americana. Un reportatge memorable. 

ressenya a Presència, 9 de novembre de 2008

Filosofia contra caníbals 

La tesi d’aquest assaig memorable del doctor Sáez Mateu tal vegada es podria resumir en una sola frase: les utopies polítiques modernes estaven abocades a fracassar perquè tenien en ment un subjecte totalment fictici, un ésser inversemblant, inventat per a projectar en ell les nostres frustracions davant les enormes dificultats que ens planteja la vida moderna: “els bons salvatges”. Aquests són els humans anteriors a l’aparició de l’Estat, els homes i dones que vivien d’acord amb la natura, aliens a l’egoisme, l’opressió i la injustícia que caracteritza la vida en les actuals societats. I el pretenien les filosofies de la redempció política que han sotragat el segle XX era fer retornar l’home a aquest estat anterior de puresa perduda: el futur era una projecció d’un passat inventat, la resurrecció d’un idil·li que mai no es va viure. Des del moment que aquestes ideologies es basen en aquesta fantasmagoria estan, doncs, condemnades (inevitablement, segons el subtítol del llibre) a fracassar. La filiació d’aquesta obra amb Montaigne és doble: en primer lloc, l’assagista francès va proposar visions molt més fidedignes i enriquidores de l’home en l’estat en què van trobar les indígenes a l’Amèrica del segle XVI (l’assaig Els caníbals) que les que van portar fins a Rousseau, i perquè la forma d’argumentar de Sáez és purament assagística, un tempteig a través de la seva tesi, però sempre explicada amb exemples, cites i dades concretes. “Els bons salvatges’’ és un assaig clar i rigorós, escrit amb gran dinamisme, que desfà tòpics i quimeres i ens fa entendre que la modernitat consisteix en abandonar totes les grans solucions. 

ressenya a Presència, 26 d'octubre de 2008

El sol entre les ombres 

No comptem amb un escriptor més en forma. Baltasar Porcel, amb aquesta darrera novel·la, reafirma la seva presència entre la nòmina dels nostres més grans literats, exhibint una vastitud de talent i una capacitat d’expressar tota una completa visió del món que el situen directament entre les plomes més poderoses de l’actual panorama. Va ser Harold Bloom qui en una entrevista va posar el seu nom a l’alçada de dos dels més grans escriptors nord-americans, Don DeLillo i Philip Roth, però, sense voler desmerèixer les obres d’aquests autors insignes, diria, sense ni mica de temor a equivocar-me, que cap d’ells ens ha donat una novel·la amb la riquesa, profunditat, emoció i veritat de Cada castell i totes les ombres. Porcel aixeca —a partir del seguiment de la quotidianitat de dos personatges absolutament contraposats— un fresc escruixidor de l’espectacle sociopolític que mou la Barcelona dels nostres dies. L’un és Pelai Puig Alosa, un socialista temorós, professor de secundària d’orígens humils, infeliç en tot, poca-solta a força de curtesa de mires, a més de tothora adelerat en pescar un lloc a les llistes parlamentàries; l’altre és Ginés Jordi Martigalà, un ric empresari astut, portador de la llum de la innovació i de l’empenta, amant de l’art, imaginatiu i enamorat. Als dos els sorprenem viatjant, Puig i Alosa en metro, anant cap al barri de Rei Conqueridor, suburbi embrutit i fictici, i Martigalà en primera classe d’un avió de Lufthansa, tornat de Grècia amb la seva amant Simona. Els seguirem durant tres jornades, durant les quals Porcel posarà en marxa tots els artificis necessaris perquè puguem percebre el món segons la seva perspectiva; la importància de l’esforç i l’ambició contrastarà amb les inèrcies del prejudici i l’ofuscació alarmada, com si Porcel també volgués fer-nos participar d’aquell dictamen demolidor que Balzac posava en boca d’un dels seus personatges: ‘avui en dia, tots els homes són ximples o bergants’. Però Porcel amplifica i fa ressonar la tumultuosa complexitat de les coses dins l’ànima de les seves criatures, de tal manera que res és mai simple ni mancat de relleu: un home pot ser commovedor enfrontat a les seves sordideses, i inquietant i inaccessible quan pren les més elevades decisions. Una novel·la emparentada amb Balzac, amb Zola, però amb la càustica desimboltura dels Simpsons. I és que Porcel s’atreveix a tot i dona veu a incomptables personatges, als més insignificants i als més savis, als barroers i als sublims, sempre amb magnanimitat, sempre amb alegria. La història de la fortuna familiar de Martigalà a través d’unes pàgines inèdites de Josep Pla: Porcel les engendra. Riem i ens commovem amb aquesta novel·la, que és política i moral, poètica i filosòfica, sociològica i mística. Perquè Porcel, ja des de la cita de Darwin en què l’obra s’enceta, ens diu que la veritat és un tempteig, una recerca continuada i intuïtiva d’horitzons més amplis, de noves possibilitats de vida, la que han fet les criatures per evolucionar i guanyar riquesa i puixança al llarg dels segles, en un impuls que hem d’adoptar en l’empresa, en la vida, en les idees i en la moral. Cada castell… ens deixa un rastre interior, aquella alteració a l’ànima que només encomana la més gran literatura. 

ressneya a Presència, 19 d'octubre de 2008

Revolucions biomèdiques 

Després del desencís davant les grans utopies socials, potser que l’horitzó humà només estigui acolorit per la ciència. Tan sols els beneficis i les possibilitats que permetrà la recerca biomèdica fan sospitar que el futur no serà una gran batussa sinó un lloc bellament habitable, alliberat d’algunes de les tortures que ara amarguen la nostra condició. ¿És possible somiar amb la curació pròxima del càncer? ¿I amb la clonació d’home i dones (aquestes s’ho mereixen més)? ¿Té algun sentit el mite de la joventut eterna o mai no podrem vèncer l’envelliment natural? Salvador Macip, investigador de les cèl·lules i les seves contingències, actualment al Regne Unit, intenta posar-nos al dia del sentit d’aquestes preguntes, i apuntar el camí cap a una possible (i consoladora) resposta. L’autor divideix el llibre en quatre blocs, les quatre grans avingudes que els científics intenten obrir des que Claude Bernard va parlar de la ‘ciència de la vida’: l’estat actual de la genètica en l’era postgenòmica; el futur de la recerca en els camps de la clonació i les cèl·lules mare; la lluita contra el càncer; i els sabers entorn de l’envelliment, a més de les estratègies possibles per alentir-lo o fins i tot aturar-lo. Macip comença des de baix, ja que sap que els seus lectors desconeixen els assumptes de què tracta, per això ens descriu què és l’ADN, els cromosomes, la hiperplàsia o el límit de Hayflick amb un gran talent de divulgador (l’obra inclou un glossari molt útil). L’esperit engrescador d’aquesta obra resideix en la cordialitat i fascinació de l’autor sap donar als temes que tracta, tot fent entrar els neòfits en uns àmbits fins llavors hermèticament vedats. Gràcies a Macip tenim la impressió que desxifrem les disjuntives i possibilitats que ens permet l’estat actual de la recerca biomèdica, ja que el llibre també té un gran valor com a història del coneixement, fent-nos resseguir quins han estat els avanços i fracassos que han centrat les investigacions en les últimes dècades. ‘Immortals…’ ens assabenta que en aquest camí no tot són sempre bones intencions i rigor científic, ja que també trobem impostors, estafadors, manipuladors de proves i xarlatans, encara que alguna de les seves intuïcions puguin després ser totalment vàlides. ¿Arribarem mai a ser immortals, sans i perfectes? Macip, sense aparentment vendre fum ni esperances vanes, ens diu que la comunitat científica treballa en aquest sentit. I hom acaba en la convicció que el problema no és haver-se de morir sinó, simplement, haver nascut massa d’hora. 

ressneya a Presència, 12 d'octubre de 2008

Ciutat abandonada 

Aquesta obra inèdita de Calders, que ara veu la llum per primera vegada, no deixa de ser un enorme joc, una proposta lúdica i irreverent de trastocar els estereotips sobre els quals s’assentava la societat catalana dels anys trenta. Ja des de la primera frase que topem amb una paràbola grandiloqüent, amb un guinyol tendre i desenfadat que posa en solfa el poder establert i la moral consuetudinària: ‘Cant mil persones s’han reunit a la plaça Occidental, la més gran d’una enorme ciutat catalana difícil de localitzar en les mapes’. Amb l’excusa de mostrar-nos com un regidor municipal i un propietari volen desnonar un edifici de veïns per ampliar una fàbrica, es produeix una revolta ciutadana que anirà creixent, esperonada per motius més o menys ideològics, fins a convertir-se en ‘una gran caravana’. Certament hi ha entre aquesta novel·la i les altres obres de Calders una lligam estret: la tensió entre el que volem creure i la veritat oculta, amagada rere les falsedats que adoptem per mandra, malentès, inèrcia o simples ganes de consol. Un dels punts forts de l’entramat del llibre és a propòsit de les Sis Tradicions, sobre les quals se suposa que s’assenta l’existència de la ciutat, donant motius per a l’orgull dels pobladors, pràctiques com el treball, l’honor, l’honradesa i el valor, que tanmateix s’acaben mostrant com il·lusòries, talment el caràcter públic que volen tenir molts dels personatges, tanmateix obsedits per passions descordades i contradictòries. L’autor sembla aixecar un petit teatre de titelles, tot i que la dinàmica narrativa del llibre assembla també al del cinema mut, amb els seus gestos emfàtics i les seves ganyotes. Tot emportat per una afany moral manifest, el de posar en evidència que en el nostre món els bons no solen obtenir recompensa, i que el tedi, la volubilitat i la ximpleria defineixen l’home amb més veritat que l’encert i la gràcia. Tot i que se li poden retreure alguns defectes propis d’un llibre inacabat, La ciutat cansada conté passatges antològics i personatges memorables, en un tapís col·lectiu esplèndid, cridaner i veritable, encara que un punt desfilat. Calders ens segueix mostrant el seu geni pietós i burleta, i ens acompanya ara amb aquesta novel·la, que adquireix en les nostres actuals circumstàncies històriques i polítiques una curiosa (i ben ombriva) actualitat. Rescatada del fons d’un arxiu de biblioteca després de seixanta anys, aquesta obra de Calders ens mostra com una comunitat va escapant de si mateixa, incapaç d’acceptar les seves més llastimoses veritats. 

ressenya a Presència, 5 d'octubre de 2008

Concert barroc 

Novel·la lírica, expressió espectral, intensament acolorida, d’un tumult interior, recorregut aventurer per la història de la Mediterrània, història d’amor, passió i desgavell, ruta quimèrica però bastida amb elements veritables… Costa definir la natura multiforme d’aquesta obra, una de les més fascinadores i complexes de l’obra de Baltasar Porcel. Les pomes d’or, centrada sobre el nervi de la història personal d’un narrador encastat a Vallvidrera, aconsegueix emportar-nos, amb l’excusa d’aclarir les aventures del seu llinatge i els meandres de la història d’amor amb una jove anomenada Carla, des de les grans ciutats europees a les colònies africanes, des de Ghana fins Istanbul. La força creadora de Porcel sempre s’ha sentit a gust treballant amb aquests tipus de materials narratius: la presència de la història i de l’aventura en el mar, de la recerca apassionada d’un lloc mític o d’un objecte revelador (donador “de llibertat i domini”), la varietat d’ambients, la violència creativa, la truculència, la profusió de personatges que amplifiquin, tot esmenant-la, la nostra perspectiva acostumada sobre el món. Aquí l’autor se sent lliure, encomanant-nos la seva vitalitat, enquimerat en expressar-nos l’enigmàtica tensió d’aquesta peripècia, sempre fent-nos palpar, veure, sentir i sofrir el mateix estremiment que els seus personatges: ‘la braolant adversitat de què som fills’. Per això el llenguatge de Les pomes d’or transmet el mateix vertigen lluminós que el conjunt de l’aventura; un estil avalotat però pulcre, abarrocat i líric, visual i voluptuós, emparentat tant amb Alejo Carpentier com amb Isak Dinesen. Les pàgines d’aquest llibre ens remeten a la pintura: a les figures aèries de Chagall, als paisatges densos de Corot, als fantasmes grotescs de Goya. L’autor ens mostra el tràfic d’esclaus, l’Àfrica negra i colonial, Baviera, Venècia, el Carib, emportat per una fantasia romàntica, esqueixada i fructífera en implicacions: un fresc sobre la volubilitat humana, sobre la història i les seves turbulències, que tant ens podem arrossegar com emportar-nos a dalt de tot, però només si entenem o pactem amb les potències que l’agiten. La novel·la té un dimensió antropològica, ja que el narrador interroga el quefer de l’home en les diverses contrades en què es mou, sempre agraint i il·luminant la diversitat, intentant trobar una pauta simbòlica i fèrtil per a l’apropament entre cultures. Les pomes d’or s’adscriu a un dibuix filosòfic o de gest intencional, sempre present en les obres de Porcel, que ens diu que l’home és un subjecte que actua, un ésser mogut per objectius conscients i per lleis fatídiques, capaç de pensaments imprevisibles i imaginatius, forjador de cultura com a ànsia de fer-se i de conèixer-se, delerós de controlar les forces materials de la naturalesa, que tal vegada pot utilitzar en benefici propi però mai defugir. I d’aquí la rellevància del mite (el Sant Graal), d’un nucli primigeni de sentit que adopta múltiples formes en diversos marcs (el baix continu d’aquest concert barroc), però que sempre vehicula l’afany pel viatge, pel creixement creatiu i sense aturador. Novel·la de novel·les, narració que es deté per incloure múltiples narracions, digressions i jocs insospitats de perspectives, Les pomes d’or és una obra que s’inscriu en la línia de Cavalls cap a la fosca, amb la qual la lliguen alguns punt de concomitància, tot i que aquesta és molt més lluminosa, lúbrica i sensorial. Una creació magnifica, que arravata i embriaga, tota una reivindicació del nomadisme com actitud vital. 

ressenya a Presència, 28 de setembre de 2008

Motí al Bounty 

Possiblement no hi hagi una història del mar més emblemàtica. Juntament amb l’aventura de Moby Dick o la de L’illa del tresor, els incidents del Bounty són sobradament coneguts, des d’aquell mes d’abril de 1789, quan Fletcher Christian es va apoderar del vaixell, deixant a la deriva al seu capità William Bligh, que les representacions del que va poder passar en aquell viatge no han deixat de presentar-se; hi ha poemes (‘The Island’, de Lord Byron), llibres d’història i de memòries, quadres i algunes novel·les: els autors americans Nordhoff i Hall popularitzaren l’any 1932 aquests esdeveniments, fins al punt que motivaren diverses versions cinematogràfiques. Ara, John Boyne, després de vendre uns quants milions del seu El noi del pijama a ratlles, s’apropa a aquesta intriga i ens dóna la seva particular versió del motí. La traça de Boyne és molt remarcable: teixeix una intriga de primera categoria, fent-nos entrar en el vaixell de la mà d’un noiet de catorze anys, John Jacob Turnstile, carterista i escapat d’un prostíbul d’homes, la veu del qual, punyent i desvergonyida, serà la que ens conduirà a través de les implicacions més inesperades de la història. Entre passar un any a la presó o viatjar a Tahití, Turnstile tria embarcar-se, la qual cosa li suposarà tot un repte, al principi molt difícil d’assumir. Els primers dies se’ls passarà emmalaltit, abocat al mareig i al vòmit, però el capità sabrà tractar-lo amb deferència. Especialment remarcables són les pàgines dedicades al ritus de passar l’Equador, les quals són pura antropologia, emparentades amb els relats més feridors de William Golding. Boyne maneja molt bé el tempo i l’ambientació, ens fa entrar en la quotidianitat del vaixell, amb els seus enigmes i les seves tensions innumerables. I la descripció de Tahití, on s’hi anava a buscar l’arbre del pa, és prou acurada per fer-nos entendre l’enamorament del narrador d’una jove nadiua. Però el que més atractiu del llibre és veure com Boyne dóna la volta al tòpic, a la versió més coneguda del relat: aquí, Christian és el malvat, mentre que el capità Bligh és el bo de l’embolic, i a favor d’ell prendrà part el protagonista, quedant a la deriva en una barcassa durant quaranta-vuit dies. Sense ser una gran obra, Motí al Bounty aconsegueix el que pretén: apropar-nos de nou a una aventura icònica i plantejar-nos uns dilemes morals que ens facin entendre les decisions dels seus personatges. Encara que té alguns elements tenyits d’ingenuïtat, és un llibre prou entretingut i lloable. 

ressenyes breus, Presència, 14 de setembre 2008

Què és el Què 

Dave Eggers ha novel·lat una experiència terrible. Amb l’excusa que el protagonista del relat li ha contat la seva vida, l’autor ens desgrana l’evolució de Valentino Achak Deng, un refugiat africà real que, des del sud del Sudan, i passant per Etiòpia i Kènia, acaba arribant a Atlanta, als Estats Units, després de presenciar les més sangonoses i terribles estampes de mort i destrucció. Què és el Què és la crònica novel·lada, la ficció real o faction d’aquest periple, una manera d’acostar-nos amb tota la immediatesa i veritat que permet el gènere novel·lístic als daltabaixos polítics i vitals que ha de patir un innocent. L’obra s’inicia amb Valentino ja treballant als USA, recordant, després de ser víctima d’un robatori, com va ser segrestat per un noi no molt més gran que ell, entre la tribu dels Dinka, en el poblet de Marial Bal: l’entrada de l’exèrcit rebel en el poble, l’aniquilació i la ruïna i la primera escapada. Així serà com aquest adolescent d’expressió pura i desimbolta anirà trobant en la seva fugida totes les varietats possibles de la crueltat: els camps de mines, les matances, la soledat, la por, els animals salvatges, però també les mostres més insospitades de bondat i d’amor. Aquest és un llibre sobre la caiguda de l’home, sobre la seva condemna i escissió del mite primigeni, quan, segons el relat fundacional de la tribu del protagonista, Déu li va permetre triar entre la riquesa material o ‘el Què’. Així, ‘què és el què?’ serà la interrogació fonamental, la incògnita decisiva que perseguirà Achak durant tot el seu viatge des del cor de les tenebres fins l’àmbit més lliure però tampoc mancat de dilemes i violències dels Estats Units. Què és el què també és un assaig sobre les causes sociopolítiques de la situació del Sudan, una guerra civil que ha fet més de dos milions i mig de morts sense que des del Nord ric ens haguem adonat del per què de tant de terror. Perquè ‘vivim en un temps en què fins i tot els fets més terrorífics podrien passar, i de fet van passar gairebé tots’. Eggers ens facilita l’entrada en el coneixement en aquest conflicte gràcies a la novel·la, expressió contundent d’una aventura singular i comunitària, la de tots els ‘Nens perduts’ o milers de joves refugiats escapats de la mort, molts d’ells ara assentats en els USA. El tema de l’escapada és potser un dels grans nuclis de sentit de la literatura universal; és així com una obra com aquesta, escrita amb rigor, convicció i veritat, ens vincula amb el patiment de les víctimes. I el resultat és tan dolorós com emotiu i irrebatible. 

Nostàlgies llibresques 

George Steiner s’ha guanyat la fama de ser ‘el darrer gran savi europeu’. La seva és l’obra d’un pensador eminent, d’un assagista que transcendeix amb el conjunt dels seus llibres la reflexió purament literària. Va néixer a París l’any 1929, però l’any 1940 la seva família (és jueu) va haver d’escapar cap els Estats Units. Els seus orígens, doncs, van afavorir que es manegés des de ben petit en tres llengües: el francès, l’alemany i l’anglès. És difícil exposar en unes poques línies el nucli bàsic del seu pensament, tot perquè dins l’obra de Steiner hi ha sempre uns quants temes recurrents (la tradició jueva o ‘judaisme errant’, Déu i l’acte creador, el llenguatge de la música, la poesia i l’horror, la decadència imparable de la cultura culta a Occident…). Ara Steiner ens ofereix un aplec d’assaigs sota el títol de Els llibres que no he escrit, amb l’excusa d’explicar-nos altres línies de pensament que ha volgut seguir durant algun període de la seva vida, però que, per un o altre motiu, no ha pogut completar amb la magnitud i rigor que mereixien. L’obra conté set assaigs: “Chinoiserie’’ ens descobreix la figura de l’historiador de la cultura xinesa Joseph Needham, a partir del qual Steiner volia estudiar els diferents paradigmes de la relació entre home i natura que hi ha a les cultures d’Orient i Occident; a “Invidia” recorre els meandres de l’enveja del poeta Cecco d’Ascoli al Dant, a “Les llengües d’Eros” analitza el llenguatge que usem en l’àmbit amorós; “Sió” explica el què originari de la condició jueva; “Períodes lectius” fa un diagnòstic demolidor dels sistemes universitaris d’Amèrica del Nord i Europa; “De l’home i la bèstia’’ tracta del naixement de la consciència humana; i finalment “Fer la pregunta”, on Steiner s’apropa a les seves idees polítiques, i on confessa que no ha votat mai. Sorprèn al lector habitual de Steiner llegir un llibre que es diu Els llibres que no he escrit però que tanmateix és afí a la resta de les seves obres; en aquest assaig Steiner modula els seus temes predilectes i els apropa a implicacions noves, tot per confessar-nos que li hagués agradat explotar-los en llibres de més envergadura. Aquesta recança és la forma de nostàlgia que habitualment trobem en els seus llibres; amb Steiner sempre assaborim algunes raons per a la ‘tristesa del pensament’: la seva limitació, la inherència de la seva parcialitat i el seu enyor d’absolut. Una cita: ‘un jueu és aquell que llegeix amb un llapis a la mà; tot per mirar de fer un llibre millor’. 

ressenya a Presència, 7 de setembre de 2008

La Xina de Mao

Baltasar Porcel afirma en el pròleg de 'Viatge a la Xina, 1974' que Pere A. Serra és la personalitat periodística mallorquina més important de la segona meitat del segle xx: la seva és una 'figura impetuosa i efectiva, il·lustrada i tenaç', i aquest llibre, publicat ara per primer cop en català, dóna bona mesura del seu talent com a observador i periodista. Serra va ser un dels primers turistes occidentals que van entrar a la Xina de Mao (alguns mesos abans hi havia arribat el propi Porcel, que va proveir-se de materials per a engendrar el seu assaig 'China, una revolución pendiente', també del 74) just dos anys després que Nixon, aleshores president dels Estats Units, reprengués les relacions diplomàtiques amb el país asiàtic; aquest s'obria així a les relacions amb l'exterior i ens permetia a tots avaluar la qualitat i abast de la seva 'Revolució Popular'. El llibre de Serra és un aplec de cròniques sobre aquella estada, publicades a la premsa illenca i a una cinquantena de diaris espanyols. Hi trobem un conjunt de petites vinyetes, plenes de detallisme i d'interès; la vida quotidiana de les famílies urbanes, el funcionament dels diaris, l'assistència a unes operacions d'acupuntura, la visita a una llibreria, a una escola, a la Gran Muralla, al Palau del Cel, la vastitud del paisatge… Serra descriu com s'ordena tot, busca l'anècdota més il·luminadora, més divertida o curiosa, sempre amb la intenció de trobar el vertader pols de la vida del país. La Xina de Mao buscava ser una obra compacta, sense fissures per on entrés un virus desintegrador, anivelladora de les mentalitats i de les diferents economies, sense crims aparents ni prostitució; l'imperi del Gran Salt Endavant i de la Revolució Cultural, amb totes les seves misèries, grandeses i paradoxes inassolibles. Ara en podem fer un balanç que inclina el nostre sentir de la part de l'horror, però en el temps del viatge de Serra les coses no eren tan evidents, i menys encara per un viatger que anava en tot moment escortat pels guies del règim, fins al punt que alguna de les pàgines d'aquest llibre poden respondre a allò que els americans anomenen un 'dog and pony show', és a dir, a un itinerari marcat i cenyit als interessos del que en tot moment vol mostrar-se. Tot i així, Pere Serra és prou sagaç per a llegir entre línies. Sap veure què hi ha rere els aplaudiments espontanis amb els quals eren rebuts els estrangers tot passejant-se pels carrers, què s'hi nia rere la vèrbola dels alts funcionaris, rere la feina incansable dels camperols, de tot el que feia que apropar-se a aquell país fos com anar, literalment, 'a un altre planeta'. El to de Serra és amè, àgil i sempre entretingut, com el d'un viatger estupefacte i animós, que narra en una sobretaula entre amics, un cop ja tornat a casa, amb oralitat felicíssima i bon humor, però sense negligir mai l'ofici i el rigor, el compromís amb la veritat de la mirada. Ara que la Xina ha centrat l'atenció del món amb el seu nou esplendor, podem tastar amb aquestes cròniques com era l'imperi d'abans, quan no hi havia empresaris riquíssims ni minifaldilles, drogues i especulació, abans que la modernitat capitalista vingués a sucar el seu pa pletòric i esborrés en unes dècades el treball demencial de l'autor del Llibre Roig. Serra diu en el pròleg que deixa al lector d'ara jutjar si aquell passat és millor o pitjor que el present; qui s'apropi avui a aquestes cròniques, trenta quatre anys després de la seva primera publicació, no n'hi quedarà cap dubte.

 

ressenyes a Presència, 17, 24 i 31 d'agost de 2008

Les virtuts i les febleses 

‘Hom no és mai tan feliç ni tan infeliç com es pensa’: no se m’acudeix millor manera de recomanar la lectura d’aquest llibre que donant la paraula al seu autor, que sigui la seva pròpia veu qui ens persuadeixi de la grandesa, vigència i veritat dels seus pensaments. Ens trobem davant una d’aquelles obres singulars, servida per primer cop en català per iniciativa de l’editorial Ensiola, gràcies a la perícia i bon gust del traductor i antòleg, Gabriel de la ST Sampol: tots plegats ens donen una edició acurada i molt engrescadora de les màximes de François de la Rochefoucauld. Tal com ens recorda l’utilíssim prefaci del professor Grimalt, els aforismes i les formes breus eren particularment adequades en l’ambient dels salons francesos del segle XVII en què l’autor es movia, en un món populós, indiscret, abocat a mostrar-nos, en converses i enraonies, les debilitats humanes, i curar-nos així de moltes simplificacions i ingenuïtats a l’hora de descriure la veritat moral dels individus. Els salons eren el laboratori on La Rochefoucauld posava a prova les seves idees sobre els homes, i les màximes que formen aquest volum tan convincent poden ser el resum més perspicaç de les seves conclusions: ‘La durada de les nostres passions no depèn més de nosaltres que la durada de la nostra vida’. ¿Què en pensa La Rochefoucauld de nosaltres? A través dels seus pensaments perfilem un crític de les nostres virtuts, rere les quals sempre hi veu una forma de cobdícia. A més, ens diu que l’home ignora el per què de les seves motivacions més íntimes, i quan sembla que les coneix no fa sinó enganyar-se. La raó és fal·lible i mentidera, així que rere de tot no hi ha sinó hipocresia, simulació, vanitat i orgull: ‘patim més poc per ser feliços que per fer veure que ho som’. L’autor s’emparenta amb la perspectiva que tenia Pascal de la condició humana, tal com ens recorda el pròleg: ‘L’home no és més que un subjecte ple d’error, natural i inesborrable sense la gràcia’. I s’anticipa a molts pensadors posteriors, mestres de l’escola de la decepció més pregona; pensem en Schopenhauer, Nietzsche, Cioran o fins i tot en Pessoa: ‘en l’adversitat dels nostres millors amics sempre hi trobem quelcom que no ens desplau’. L’edició que ens proposa l’editorial ve acompanyada, a més, d’algunes ‘Reflexions diverses’, d’uns fragments d’una carta del cavaller de Méré on reporta un diàleg amb l’autor, d’un autoretrat literari i de les notes que va fer a les Màximes la reina Cristina de Suècia. Tot això en poc més de 100 pàgines: un festí de clarividència i de saber. 

Amor prostàtic 

 

Daniel O’Hara es va donar a conèixer en el panorama literari català amb El dia del client, la crònica deseixida de la vida homosexual barcelonina. Ara retorna a les seves obsessions amb una novel·la breu titulada La cançó de l’estiu, on torna a endinsar-se en la quotidianitat i ocupacions sentimentals d’una sèrie de protagonistes enquimerats, adelerats en trobar un incert equilibri en la seva vida afectiva. La seva homosexualitat és viscuda d’una manera desenfrenada, amb un folgança sense aturador. En aquesta ocasió agafa un protagonista, en Patatín, i se l’emporta al Marroc, en unes vacances desaforades, plenes de vistoses incidències. Ell és un home que ja voreja la quarantena, depressiu i voluble, rabiós a moments, sempre un xic desesperat, que viatja acompanyat del seu germà i el marit d’aquest cap els ambients més tèrbols del nord d’Àfrica. El llibre s’apropia amb gràcia d’un estil de vida basat en el consum, la frivolitat i els referents més estridents de la cultura pop. Tot podria vorejar la tragèdia, el buit existencial, però l’actitud de l’autor envers els seus protagonistes aconsegueix, mitjançant la ironia, que no s’agafin res massa a la valenta. O’Hara narra sense manies, amb una gràcia encomanadissa, a moments plenament voltairiana, que tampoc no defuig cap apunt escatològic o costumista, en la línia d’un cert realisme brut, però acolorit per les banderes virolades de la llibertat sexual; així, trobem títols de cançons, de pel·lícules (Madonna, tot un mite), d’electrodomèstics de moda, marques de roba, diaris i revistes, tot farcit de referents familiars en la vida de qualsevol habitant de la metròpolis barcelonina, sobretot si les seves inclinacions sexuals es mouen en la línia del protagonista. L’autor vol ser una mena de cronista del procedir dels homosexuals en aquests inicis de segle, i vertaderament aconsegueix interessar-nos amb les seves cabòries; no es talla ni un pèl amb les descripcions, i hom acaba sabent tota mena de coses d’una realitat que, un cop feta visible, no pot deixar de sorprendre als neòfits: ‘Amb llengua metòdica i dits traçuts, Patatín desembossaria de prejudicis l’eixorc anus del cunyat, potser una caixa de Pandora’. Potser que un aire excessivament complaent o folklòric li faci perdre dimensió, amb les seves aproximacions a un l’estrèpit propi del cinema d’Almodóvar, però el conjunt és prou entretingut, vivaç i engrescador. La cançó de l’estiu és una petita mostra de la traça d’O’Hara com a narrador i comentarista minuciós dels daltabaixos morals d’una generació alliberada. 

El sagrat narcisisme 

No entenc per què Carme Riera, en el pròleg a la reedició d’aquesta novel·la, vol recordar-se de la fredor de perdonavides desmenjats d’alguns membres del jurat del Premi Prudenci Bertrana que se’n va emportar, ara fa trenta anys, aquesta obra excel·lent. Cap dels nous lectors que pugui tenir aquest llibre recorda res de tota aquella vella polèmica. ¿Per què hauria de fer-ho? Si el llibre mereix perdurar, doncs aguanta, diguin el que diguin els esperits errats o mesquins que el van veure néixer, i si ha de decaure, doncs bon vent se l’emporti, que a l’oblit tot hi és en incomptable mesura. Certament el llibre de Riera comportava els seus riscs, tot i que durant aquells anys els autors de finals dels setantes es delectaven en cabrioles experimentals més o menys gimnàstiques, a vegades purament injustificades, en nom d’unes ànsies capritxoses de semblar narrativament virtuosos. I Carme Riera ho va ser, i hi continua exercint en les darreres obres, i ja a Una primavera per a Domenico Guarini donava bones mostres del seu talent de narradora desimbolta. La novel·la planteja el seguiment periodístic del cas Guarini, un home enamorat que atempta a Florència contra el quadre immortal de Botticelli La consagració de la primavera. Una periodista catalana d’orígens mallorquins, Clara Alabern, cobreix la notícia per a la premsa barcelonina, alhora que intenta posar ordre en el seu interior turbulent i cercar una sortida al seu embaràs. El llibre té un plantejament ambiciós, molt ric en textures narratives: la dissertació erudita entorn de l’obra de Botticelli, el monòleg interior amb onirisme, el reportatge periodístic, l’apunt quotidià i vidriòlic sobre Florència i la descripció bulliciosa i nebulosa de la interioritat del personatge, que s’aconsegueix gràcies a una prosa d’empremta poètica, plena d’imatges i de paràfrasis enumeratives. Com a novel·la, a més, té intriga i veritat, i el lector assisteix fascinat a la seva meravella. A més hi ha un fons culturalista d’importància, amb Petrarca com a cita obligada per entendre alguns desordres amorosos. Aquesta és una novel·la sobre la capacitat de l’amor per capgirar les ordenances del món, i sobre aquesta aspiració de revolta, basada en la passió, en la devoció pel deseiximent (el vessant feminista del llibre és remarcable), i en la capacitat de fundar sobre el culte a la bellesa quelcom de perdurable. Més enllà de certes fugisseres primaveres que no porten enlloc, hi ha l’estiu, amb el seu estupor i expectació infinites, i amb tant bona literatura possible a l’abast de la mà. 

ressenya a Presència, 10 agost 2008

El nen 44 

Les intrigues policíaques emmarcades dins un entorn històric interessant i tèrbol sempre han tingut acceptació lectora. Per això no ens ha de sorprendre que el debut literari d’aquest jove anglès, Tom Rob Smith, nascut l’any 1979, es situï a la Rússia stalinista; Smith s’ha servit del clima asfixiant, de la podridura orweliana del règim comunista, per situar en aquell àmbit una història d’assassins en sèrie i policies polítics. Tot són sospites, delacions, desaparicions, qualsevol pot incriminar un veí i moure els fils per a fer caure el pes de la sospita sobre un opositor, algú a qui s’enveja o amb qui es rivalitza. A més de la fam, feroç i omnipresent, i del malson burocràtic que envolta qualsevol gestió, a l’antiga URSS tot era impossible (i tot el que no era obligatori estava prohibit): tan sols existia i es concebia el que dictava el Partit, convertint-se d’immediat en llei inapel·lable: ‘és millor fer patir deu homes innocents que deixar escapar un espia’. Una de les coses que no podien passar, perquè anaven contra l’ordre ideal, és que els crims no fossin polítics: a l’edèn socialista no hi podia haver homicides, ja que la seva existència esdevenia un delicte contra la seguretat de l’estat. Leo Demídov és un fidel i intrèpid servidor de la llei, un ‘membre prometedor de l’MGB’, un patriota convençut que en nom del ‘bé comú’ empeny els seus compatriotes a la mentida, l’espionatge, la manipulació de proves, i fins i tot la tortura i l’assassinat, tot per assegurar l’ordre en el ‘paradís dels obrers’. Està casat amb una dona preciosa, Raïssa, que esdevé víctima del sistema del qual el seu marit n’és el més lleial servidor. Negant-se a denunciar-la com a traïdora, Leo s’aboca a ell i als seus pares a la desgràcia de la deportació, però serà en aquest exili ominós quan trobarà el rastre de l’assassí en sèrie que té avalotada tota Rússia. ¿Com pot un home políticament perseguit, caigut en desgràcia, provar que hi ha un criminal solt? Smith s’ha servit d’un cas real, el d’Andrei Txikatilo, el carnisser de Rostov, per moure els fils d’una trama engrescadora, que immergeix el lector en la quotidianitat civil i política de la Rússia rural i urbana de Stalin. El llibre està concebut més com un mecanisme d’entreteniment i d’acció que no com un artefacte estètic, ja que l’estil que usa Smith és purament utilitari, clar i de lectura fàcil, molt efectiu, sense concessions a la floritura retòrica ni al deteniment decoratiu. Divideix la trama en diverses escenes, moltes d’elles separades per anys, complint amb tots els requisits que solen tenir els best-sellers: personatges sense molta complexitat, varietat d’ambients i cops d’efecte inesperats. És molt notori que Smith té més de guionista que de novel·lista, i que l’escriptura d’aquest llibre és el pas previ perquè la trama i els personatges concebuts arribin, després de trobar un públic arreu del món, a la gran pantalla sota la batuta d’un director d’eficiència contrastada: en aquest cas, Ridley Scott ja ha confirmat que en dirigirà la versió filmada. És per això que ‘El nen 44’ és més un guió novel·lat que no una novel·la en tot el sentit estètic que exigeix aquest gènere literari; Smith maneja bé l’el·lipsi, suggereix molt bé quan es tracta d’escenes violentes, però el tempo de la novel·la no té prou nervi i en alguns casos es fa carregós. ‘El nen 44’ és un llibre prou entretingut, enigmàtic, que s’apropia d’una època amb prou verisme i truculència, però que, degut a les seves mancances, no pot aspirar a ser res més que literatura d’esbarjo. 

ressenya a Presència, 3 agost de 2008

La jove Austen 

Pocs escriptors han sabut apropiar-se de la ironia punyet i desenfadada de Jane Austen. Els seus lectors continuen sent molt nombrosos arreu del món; tal vegada, amb Dickens, sigui el seu nom un dels més venerats de tota la tradició: la seva figura és biografiada i portada al cinema de continu, i les seves novel·les (Emma, Orgull i prejudici, Seny i sentiment) no paren de ser també adaptades, demostrar-nos la total perdurabilitat del seu món moral. ‘Amor i amistat’ i ‘Les tres germanes’ són dos escrits de joventut d’aquesta autora, a la qual ens hem acostumat a imaginar com a paradigma de correcció i placidesa, portadora d’una saviesa mundana, administrada als seus lectors amb dosis refinades d’ironia intel·ligent. Tot i que aquestes dues novel·letes, la segona de les qual roman incomplerta, trastoquen el tòpic i ens presenten una autora més extremada, moguda per apassionaments exaltats i per frenesís hedonistes. Austen, com tot autor jove, cau en aquetes obres incipients en excessos i inversemblances, en embolics exagerats i en canvis sobtats d’escenaris, però sense que això faci perdre gens de gràcia a les seves ficcions; gràcies a aquests atributs de renúncia a les expectatives convencionals i en la caiguda en el terreny anàrquic de la ficció desbocada aconsegueix fascinar-nos, donant-nos una mostra majestàtica del seu talent primerenc. ‘Les tres germanes’ ja delata l’apropament a unes tècniques més versemblants, realistes i més acurades, que indiquen el camí de la seva posterior evolució creativa. Les dues obres que conté aquest petit volum, traduït amb excel·lència per Dolors Udina, són epistolars. Gràcies a un plegat de cartes anem entrant en una trama de relacions sentimentals fugaces però tempestuosament apassionades, en insubordinacions filials, en girs del destí tan inesperats que freguen la creació surrealista, tot abocant-nos cap a un final estrepitós. Com ja hem remarcat, ‘Les tres germanes’ té més capacitat realista, i la trama resultarà familiar als lectors devots de l’autora: un senyor lleig demana la mà a qualsevol de les tres germanes Stanhope, sigui quina sigui la que vulgui acceptar-lo. L’aplec d’aquestes dues obres és un esdeveniment literari feliç, sobretot perquè només comptem amb sis novel·les de maduresa d’una autora tan excepcional. Poder ara llegir aquestes altres creacions, encara que no siguin totalment reeixides ni a l’alçada de les novel·les de maduresa, és un plaer impagable. Ens demostren com evoluciona el geni des d’unes primeres provatures tan divertides, fins a la grandiositat de les seves obres mestres posteriors.  

ressenya a Presència, 27 de juliol de 2008

L’amor i les espases 

Hi ha en l’Antic Testament prou material dramàtic per alimentar segles i segles de tradició literària. Diu Harold Bloom que Job i el seu llibre són el més gran triomf estètic de la Bíblia hebrea, però en aquest populós cabàs de mites hi ha lloc per històries tan poderoses com la que Miro Gavran —un escriptor croat fins ara inèdit entre nosaltres, descobert per iniciativa de l’editorial Ensiola—, s’ha apoderat en aquesta novel·la excel·lent. ‘Judit’ és la interpretació novel·lada de la història d’aquesta bella vídua d’Israel, portadora d’una sensibilitat i d’una intel·ligència extraordinàries, sotmesa a la condició subalterna de les dones en l’antic poble jueu, i casada sense amor amb tan sols quinze anys amb un jove lleig a qui no estimava, Manassès. Gavran rescata la vida i la quotidianitat d’una jove de l’època, alhora que ens explica els ritus religiosos, els preceptes de la llei talmúdica (‘dubtar de la Llei és dubtar de la vida i  de l’únic Déu nostre’), i assistim a lapidacions, a ordalies, a l’explicació de la ‘impuresa’ natural de les dones. Judit, però, quedarà vídua després de no haver conegut l’amor ni la plenitud sexual, fins que les tropes del rei Nabucodonosor, encapçalades pel gran militar i estrateg Holofernes, vindran a posar setge a la ciutat de Betúlia. Si aconsegueixen arrasar la comunitat jueva serà massacrada i perdrà la Llei de Jahvè, ja que el nou poder implantarà la convicció que el rei és déu a la terra i destruirà tots els temples. Judit s’oferirà per intentar alliberar el poble d’Israel del seu opressor, tot enamorant amb els seus encants de jove vídua el general dels assiris, Holofernes. El que no pot preveure és la història d’amor que sorgirà entre ells dos, entre la salvadora i el senyor de la guerra, que li farà tastar durant dues nits seguides tot el poder del sexe descobert amb la més alta desinhibició. El llibre segueix seqüències cinematogràfiques, vint capítols breus d’unes quantes escenes, tot i que el llenguatge amb que Gavran vesteix la narració s’amara de ressons bíblics, bellament aconseguits. Judit és la història de la redemptora obligada a assassinar l’home que més ha estimat i que més l’ha estimada, l’únic que ha comprès el secret del seu esperit superior. Holofernes el gran, el rude i el sublim: ‘Seràs la meva muller o bé el meu botxí. En qualsevol cas, el teu destí quedarà marcat per la meva persona’. Gavran ha escrit un bell apòleg sobre l’amor, el poder de la intolerància enfrontada a si mateixa, sobre Judit de Betúlia amb les mans ensangonades: ‘Jo li vaig tornar els petons amb una espasa’. 

Aviram, 19 de juliol de 2008

La obediència humana 

Després de la lectura de Les benignes, on el personatge hi té un paper rellevant, o del reportatge filosòfic Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt, ningú pot deixar de sentir-se incomodat per l’absoluta falta d’anormalitat en un home, Adolf Eichmann, executor declarat de tantes vileses. Fins i tot Max Aue, l’aberració il·luminadora de Littell, se sent aclaparat per aquest fet: l’absoluta capacitat per fer desastres que tenen les persones normals en circumstàncies anòmales. Stanley Milgram, un psicòleg de la Universitat de Yale, també va sentir-se astorat davant aquest fet i va concebre un experiment l’any 1963. Va captar voluntaris (que rebrien una paga) per a participar en una prova relativa ‘a la memòria i a l’aprenentatge’: homes i dones, entre 20 i 50 anys, amb tot tipus de formació. El voluntari entra en contacte amb un investigador i amb un altre voluntari, encara que aquest és un col·laborador de l’investigador (cosa que ignora el voluntari). Després d’un sorteig amanyat, al voluntari vertader se li assigna el paper d’examinador, mentre que a l’altre se li dóna el rol d’alumne. El fals alumne s’asseu en una cadira electrificada, amb elèctrodes al pit i a les cames, rere una mampara de vidre. Per fer-li veure que pels cables corre electricitat de veritat, se li dóna al voluntari examinador una descàrrega de 45 volts. Acte seguit, comença l’examen: el voluntari llegirà una llista de paraules ordenades per parelles, que l’alumne haurà de memoritzar. Després, només se li recitarà a l’alumne la primera paraula, donant-li per triar quatre possibilitats. Davant l’error de memòria, l’alumne rebrà, accionada pel voluntari, una descàrrega elèctrica, la força de la qual anirà augmentant a mesura que avancem en la prova, des dels 15 volts inicials fins arribar a l’aberració dels 450 volts, quan als 270 la mort arriba (el fals alumne, juntament amb gravacions de xiscles, simulava dolors indescriptibles i el síncope terminal). Doncs bé: els voluntaris accionaven descàrregues sense immutar-se fins arribar als 75 volts, després ja començaven a incomodar-se, però davant les ordres de l’investigador seguien accionant l’electroxoc. Abans de continuar deien: ‘Bé, vostè sabrà, jo no me’n faig responsable’. Tanmateix l’investigador insistia i ells seguien, i si demanaven per parar, l’investigador els deia impassible: ‘l’experiment requereix que vostè continuï. Vostè ha de continuar’. Fins a un total d’un 65% dels voluntaris van arribar a accionar els 450 volts, i tots, tots, van accionar els 300 sense immutar-se! Els resultats van ser publicats en un article ja mític: Estudi del comportament de la obediència. Milgram va fer variacions, comprovant que la submissió era més forta si no es veia al suposat alumne, tot i que decreixia si abans de la prova s’establia entre el voluntari i l’alumne algun tipus de vincle. La condició humana és electritzant.

Ressenya a Presència, 13 de juliol de 2008

La casa desolada 

El casalot constitueix una de les novel·les més madures de Charles Dickens. Ens trobem davant d’uns d’aquells clàssics perennes, engendrat per una de les ànimes amb més geni que hagi donat mai la història de les lletres. Els lectors dickensians estan tots d’acord en afirmar que, entre el plegat d’obres mestres que ens va deixar aquesta ànima gegantina, El casalot ocupa un lloc de preeminència. Cherterton, un dels crítics més perspicaços d’aquesta obra, va deixar dit que l’autor voldria que la llegíssim com la seva protesta contra la vacuïtat i l’arrogància de la llei, contra la bogeria i l’orgull dels jutges. Però nosaltres ja ens mirem El casalot a través dels efectes tragicòmics que va crear Kafka en els seus apòlegs cruels: un conte sinistre sobre la burocràcia i la ceguesa moral de la llei, sobre els tribunals i la seva inextricable mecànica, entre la qual els innocents esdevenen culpables simplement perquè han caigut sobre la fèrula jurídica. Qualsevol que hagi contractat mai un advocat sentirà la veritat d’aquestes pàgines, plenes d’una munió de sangoneres que viuen tan sols d’allargar una acció legal a base de recursos, peticions de prova, lectures sense sentit i mil altres argúcies, tot per anar dessagnant les parts en litigi fins a l’extenuació. Una boira espessa envolta cada una de les pàgines d’aquest llibre, la bromassa londinenca i la que circumda el procés, inextricable i sorgida de la mala fe d’una societat podrida. Però El casalot és això i moltes coses més: és un plegat de personatges entranyables, dels que fan forat en la sensibilitat dels lectors. En primer lloc Esther Summerson, heroïna i narradora de part de la història, òrfena i amb una sensibilitat i bon cor entendridors (aconsegueix que plorem sobre la seva espatlla), un dels personatges més intel·ligents de la història de la novel·la i retrat fidedigne dels elements essencials de l’esperit dickensià; Richard Carstone, orfe i embolicat en el plet de Jarndyce contra Jarndyce; Ada Clare, enamorada de Richard, cosí seu; John Jarndyce, l’amo del casalot, sempre defugint la gratitud; la senyora Jellyby, lliurada completament a la salvació dels pobres de l’Àfrica mentre pateixen gana i fred els que té a la vora… I així fins a una trentena de personatges palpitants pel seu verisme, falsos, hipòcrites, còmics, truculents i sempre humaníssims, molts dels quals basats en persones d’existència real. La novel·la té dos narradors, Esther i una veu omniscient, que descriu amb una mordacitat feridora, fustigadora i tanmateix plena de pietat. L’assumpte legal testamentari és un dels fils principals d’aquesta trama novel·lesca, encara que en les seves més de mil pàgines hi ha temps per obrir i tancar multitud de petites aventures, totes encabides de manera admirable dins l’entramat principal. El vertader origen d’Esther Summerson és un dels altres temes centrals d’aquest llibre, una personalitat pacient i bondadosa, lluitadora que vol sobreviure i enfrontar-se a una societat de mires estretes, que atribueix una culpa innata a la seva il·legitimitat. Un personatge dins el qual ens endinsem amb una profunditat que iguala les altres heroïnes de la voluntat protestant: Clarissa Harlowe, les dones enamorades de Lawrence, i les criatures femenines de Virginia Woolf… Aquest és un llibre ple d’invenció, d’evolució moral i aprenentatge, de petites aventures domèstiques en les quals es debat la saviesa primigènia de l’amor, de l’abnegació i la bona voluntat. El casalot és una creació vertaderament grandiosa: una obra mestra amb tota l’evidència de tan ampul·losa afirmació. 

Ressenya a Presència, 6 de juliol de 2008

Rapsòdies sordes 

Hi ha escriptors que creuen en l’estil. Confien sobretot en el seu poder d’expressar, en poder exprimir el llenguatge, mitjançant la locució més subtilitzada, per a fer-lo capaç d’arribar a les quotes més altes de clarividència. Sebastià Perelló és un d’aquests creadors, i basta obrir Pèls i senyals per qualsevol pàgina per adonar-se’n: hi trobem frases llargues, sinuoses i expressives, plenes de meandres singulars, amb una apropiació del lèxic inusual, amb ziga-zagues de dicció que proven d’endinsar-se fins al racó més inexpressable de la interioritat del seu narrador: ‘puc arribar a pensar que la felicitat és aquest no arribar a trobar la paraula’. Perelló treballa el llenguatge com un adobador, amb una delicadesa que arrossega i fascina. Per a poder vehicular la seva visió del món ha usat també un personatge misteriós, Felip Trobat, un home taciturn que treballa de falconer a l’aeroport de Palma de Mallorca. El seu ofici consisteix en possibilitar el vol dels avions mitjançant l’art de la falconeria, tot espantant ‘les gavines hipotètiques’. És un home callat, sec, d’una taciturnitat tumultuosa, capaç d’encabir dintre seu multitud de petits mons. La seva és una ment agitada, mòrbida, que percep la quotidianitat no a través de la causalitat sinó mitjançant la simultaneïtat i la trobada impensada de pautes. Davant un món desordenat, impossible de concebre, el de la Mallorca del nostre temps (suburbial, i plena ‘d’arxius grisos i cotxeres, supermercats i camells i escorxadors’), Perelló proposa una sensibilitat que atura el món i el rebenta, que el desfà i l’analitza buscant sincronies i paral·lelismes impensats. Però això no significa que l’autor s’allunyi de la realitat que tots coneixem en un nom d’una prolixitat gratuïta i potser excessivament espessa, sinó que usa la seva poètica per apoderar-se d’alguns temes decisius, com són l’amor, l’amistat, la família o la relació amb les drogues i les malalties mentals. Perelló escriu tota el signe de Beckett, i d’altres autors nostrats que han volgut regirar-se en els miratges d’aquell poeta esquàlid, penso en Blai Bonet, Miquel Bauçà o Biel Mesquida. Perelló sens dubte pertany a aquest club. Sobretot es patent la pauta que Bauçà va obrir amb Carrer Marsala, tot i que Perelló no posseeix la ironia ni el sentit de l’humor del misantrop de l’Eixample. Pèls i senyals és una obra prolixa, de prosa viscosa, sensitiva potser fins a la redundància, un intent d’agermanar-se amb la complexitat del món per a donar-ne un relat extravagant i emmirallat en la sonoritat de les paraules. 

Ressenya a Presència, 29 de juny de 2008

Economia novel·lada 

Una estratègia per apropar-nos amb agilitat a la nostra història consisteix en novel·lar-la. Francesc Cabana porta una desena d’anys enfeinat en construir un particular univers novel·lesc capaç d’il·lustrar-nos, a través de l’esdevenir d’una sèrie de personatges, els anys decisius de la transformació industrial i social de Catalunya, entre la meitat dels segles xix i xx. ‘Les catedrals del cotó’ conformaria la tercera part d’aquest mural, tot centrant-se en el moment culminant de la transformació de Catalunya en un país exemplar en modernitat i capacitat d’adaptació. La força del sector cotoner, les bombes anarquistes, la crisi de la fil·loxera, l’Exposició Universal, la pèrdua de Cuba… multitud d’episodis claus de la història del país servits a través d’un format molt engrescador, que beu tant de la ficció com del documental o del llibre d’història. Perquè ‘Les catedrals del cotó’ no és ben bé una novel·la en el sentit acostumat (tot i que els lectors de novel·la ja estan habituals a moltes audàcies): es tracta més aviat d’una narració fictícia sobre fets reals, un documental servit amb alguna de les dolçors que facilita la novel·la. El narrador és Marc Bosom, ‘un de tants nois procedents de les comarques rurals catalanes que feien camí cap a la ciutat’, i que, anys després d’esforços i perseverances, és empresari, propietari d’una casa editora on hi treballen una seixantena de persones. La seva veu i la del seu sogre, empresari cotoner, ens arrossegaran per la història econòmica i social de la Catalunya d’aquells anys tumultuosos. La destresa de Cabana com a narrador i divulgador és absolutament admirable. Des de la primera pàgina que aconsegueix engrapar-nos per la veritat del personatge i per la seva probitat i bona fe, vertader model empresarial de tota una classe econòmica que l’autor també vol reivindicar com a motor moral del país. L’encant que sap donar Cabana a tot l’entramat de materials, i la curiositat que empeny el relat, són encomanadissos i fan de molt bon llegir, convertint-se en una mostra molt apreciable de literatura pedagògica. Tots els esdeveniments d’envergadura que van marcar aquells anys troben en aquest llibre una manera de fer-se presents, però també les menudeses il·luminadores, les que el relat historiogràfic en sentit estricte sol obviar, com per exemple uns ‘Consells per als homes de negocis’, patidors de ‘dispèpsia, base de totes les malalties’, homes que ‘no saben viure’. ‘Les catedrals del cotó’ és un llibre molt recomanable, una manera aclaridora i incitadora d’entrar en l’entramat històric d’una economia que era de primer nivell. 

Ressenya a Presència, 22 de juny de 2008

Contes 

Hi ha tota Rodoreda en aquests contes. Ha estat un gran encert la publicació de les seves millors peces breus en un sol i bell volum, que inclou, en versió corregida i millorada respecte a edicions anteriors, els següents reculls: Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes i Semblava de seda i altres contes, a més de Viatges i flors, el seu darrer llibre de narrativa breu. Ens trobem davant relats memorables, on el talent de Rodoreda es mostra en tota la seva sàvia eloqüència: aquelles veus carregades de vida, sensibles i volubles, rampelludes i memorioses, desgranant les seves preocupacions, desencisos, somnis i  nimietats però aconseguint sempre commoure’ns i fer-nos sentir tota la veritat que s’hi traspua. El desig, el pas del temps, la transformació dels cossos, la plenitud fugissera, l’amor i el desamor, la guerra i la mort incomprensible… Tot el que sacseja l’obra de Rodoreda ho trobem aquí servit en dosis breus, en concentracions miraculoses, capaces d’estremir-nos tot endinsant-nos de ple en l’existència de les seves vides escrites. Perquè és de la paraula d’on prové el poder de la seva literatura, d’un ús extraordinari dels registres del monòleg, del diàleg ressonant en la interioritat, en la intimitat d’unes ànimes fetes de mots i d’imatges gravades a la pell, estremides pel record i per un present que no saben comprendre. La feminitat arrossegada però sempre pugnaç i orgullosa de si, el més complicat de la nostra psicologia expressat de la manera més senzilla, el to evocatiu, evasiu, líric, l’apropiació per a la literatura catalana de les tècniques de Woolf, empeltades amb tot el geni de la terra i amb la plenitud més vasta de la nostra llengua. En el recull Viatges i flors trobem la Rodoreda més poètica, creadora de petits mons entorn del motiu del viatge a contrades de pura existència lírica: el poble dels guerrers, de les nenes perdudes, de les dones abandonades, dels homes ganduls; i un herbolari literari de flors de prosa enlluernadora, palpitant de matisos i colors: flor cerimoniosa, de vida, negra, boja… Hi ha peces magistrals en aquest volum, que arreplega texts pertanyents a diverses etapes de la vida de l’autora. Tot i això, la unitat (dins la diversitat) de to i de preocupacions és més que palpable, donant-nos una mesura completa del seu gran talent.‘Tots els contes’ és una celebració de la millor Rodoreda, plena dominadora del seu art; deixem que sigui ella qui digui les últimes paraules: ‘he sabut que era la veritat: com si de cop et clavessin a la paret i t’hi deixessin per la vida’. 

Aviram, 21 de juny de 2008

Emoto i l’aigua sàvia 

     Els crítics (literaris, cinematogràfics, musicals, teatrals, de tota mena) podem plegar definitivament. Opinem i emetem judicis, però aquests són per definició polèmics: tot el que digui qualsevol pot ser contradit i no hi ha ningú que pugui emetre l’última paraula sobre cap creació: tot està obert a una discussió inacabable.

     Moltes vegades he somiat amb un oracle, o amb un àngel que baixés del cel i posés ordre en les nostres fútils disputes. Però ara resulta que el tenim aquí, i ben a prop: un japonès l’ha fet present entre nosaltres. Masaru Emoto s’ha fet famós arreu del món: ha descobert el que ell anomena ‘els missatges de l’aigua’. Emoto ha agafat aquest líquid sagrat i l’ha sotmès a diferents ‘estímuls’: l’ha posat dins vasos i els ha etiquetat amb noms propis com ‘Hitler’ o ‘Mare Teresa’, o amb missatges com ‘et mataré’ o ‘t’estimo’, o simplement els sotmetia a audicions de Beethoven o del ‘heavy metal’ més pelut. Després congelava les gotes d’aigua de cada un d’aquests potets i en fotografiava els cristalls, arribant a conclusions miraculoses: l’aigua feia formes maques o lletges depenent del missatge al qual havia estat apropada: cristalls perfectes i equilibrats davant el bé i la bondat, i cristalls deformes i lletjos quan la paraula era malvada o feridora (l’aigua sap idiomes, pel que es veu respon a totes les llengües…). Tot això no seria més que una ximpleria si no fos perquè les teories d’Emoto són escoltades arreu del món —ha venut uns quants milions de llibres—: són sostingudes per bona part de la comunitat científica, la qual s’ha apropiat de les seves fotografies per il·lustrar algunes hipòtesis de la física quàntica. Segons una extrapolació possible dels teoremes d’aquesta part de la ciència, la realitat es redueix a la percepció, i aquesta no és res més que un efecte combinat de creences, prejudicis, emocions i records; en conclusió: el subjecte elabora el món quan el mira. Això és tan antic com Plató i la seva caverna, i com Kant i Schopenhauer: el cervell és fruit del món però al mateix temps elabora el món a dintre seu: aquest hi és representat com en un petit teatre, però al mateix temps ell n’és part indissociable.

     Masaru Emoto no és res més que un de tants xarlatans que proliferen en aquesta època tan atabalada, on de qualsevol teorema que soni amb fermesa i convicció se’n fa ideologia redemptora. Emoto no té en compte que ell mateix només veu el que vol veure, trobant a les fotografies tan sols el que desitja (el biaix cognitiu). Però tanmateix seria bella una aliança amb les partícules elementals per a trobar la veritat estètica. Bastaria fer com Emoto i deixar un tassó d’aigua damunt un llibre o aposentat davant una pantalla, i després congelar-la i fotografiar els cristalls. Imagino les filigranes que faria el líquid amb certs llibres i films, i que deixarien en ridícul més d’un estúpid ressenyista.

Ressenya a L'Espira, 14 de juny de 2008

El llop udola 

Maria Luisa Blanco. Conversaciones con Antonio Lobo Antunes. Editorial Siruela. Madrid 2007. 244 pàgines. 12 euros.   

_{Els escriptors tenen fama de ser gent antipàtica. Estranys, imprevisibles, egòlatres, malhumorats: hi ha incomptables tòpics estesos sobre la fauna literària.  Potser les condicions sota les quals treballa el creador siguin efectivament propenses a forjar els caràcters d’una determinada manera; així s’explicaria com, sotmesos a condicions de treball més o menys semblants —moltes hores de solitud—, o anhelosos tots de les mateixes coses —glòria, fortuna, reconeixement, la perennitat de l’obra— acabessin assemblant-se i conformant una subespècie particular dins la humanitat sencera. Per a reflexionar-hi i per apropar-se a la personalitat d’un dels més grans creadors contemporanis tenim aquest llibre de converses, tan inquietant com colpidor. Ja és sabut que Antonio Lobo Antunes és un dels autors portuguesos més admirats i traduïts. Des de fa una dècada que el seu nom és una sempiterna aposta pel Premi Nobel de Literatura. Un cop llegit aquest llibre, una cosa queda clara: res desitja més Lobo Antunes que ser guardonat. Aquest autor és un d’aquests creadors que tenen en gran estima els seus llibres, en total humilitat confessa que, davant la pregunta sobre les deu obres literàries més importants del segle, a ell li agrada fer-se amb seva la frase de Wilde: ‘jo, de moment, només n’he escrit quatre’. Tot i que Antonio Lobo Antunes és a hores d’ara un dels novel·listes més prolífics, dels que publiquen una voluminosa obra cada any: ha escrit gairebé vint novel·les i dos reculls amb les seves cròniques periodístiques. Lobo Antunes escriu des dels set anys, la seva passió per la literatura ve de lluny, i les seves ànsies per arribar a ser un dels més grans novel·listes de la història són més que patents; a pesar d’haver hagut d’estudiar medicina per imperatius familiars —la seva una família noble tot i que en decadència—, i d’haver hagut de marxar a la guerra d’Angola, sempre ha estat escrivint, no es recorda fent altra cosa: la seva obstinació per arribar a ser un escriptor reconegut, portador d’un estil únic i capaç de fer uns llibres a l’alçada dels millors l’han portat a només viure per això, a trobar només en l’escriptura un sentit per a la seva vida. Aquest home treballa dotze hores al dia, gairebé tots els dies de l’any. I escriu a mà —el llibre inclou reproduccions dels seus manuscrits—, a les quartilles de l’hospital psiquiàtric on va treballar abans de poder viure només de la literatura, i a on segueix acudint cada matí. A la tarda escriu on viuen les seves dues filles, i on conviu amb elles després de la pèrdua de la seva mare, la primera dona amb qui es va casar.}

     Lobo Antunes confessa que es va divorciar per ‘moda’, pel que era el que es feia durant els anys de la revolució, amb la disbauxada arribada de la democràcia. Un canvi polític que va arribar empès per un dels seus amics més íntims, Melo Antunes, qui també va ser el seu capità durant l’estada africana. La guerra i els seus desastres —Lobo no és capaç de relatar-los—, la separació amorosa, la revolució, el pas del temps, les tensions que susciten les relacions humanes: els temes més estimats per l’autor els veiem també reflectits en aquest llibre de converses, sostingudes amb calidesa, amb una cordialitat que arriba a desvetllar les experiències més íntimes. Per exemple els dos anys en què Lobo es passava els dies treballant a la consulta com a metge i a les nits jugant al casino, perdent i guanyant diners i anar-se al llit amb les dones més fàcils: fins que va decidir apostar per ell mateix i tirar-se de cap a la creació literària. ‘Converses amb Antonio Lobo Antunes’ és un llibre que ens introdueix en la personalitat, en la passió i en el desassossec constant d’aquest creador obsessiu, permanentment adelerat en l’elaboració de novel·les enormes. La seva personalitat pot produir fascinació o repulsa, potser depenent del valor que atorguem a les seves creacions. Qui signa aquesta nota el considera un dels més grans, sens dubte un dels més elevats entre els millors.

Ressenya a Presència, 15 de juny de 2008

La furiosa felicitat de viure 

Vassili Grossman, Vida i destí

‘La lectura d’aquesta obra queda prohibida durant els pròxims 200 anys’: això li van dir a Vassili Grossman, quan va intentar publicar ‘Vida i destí’ a l’URSS l’any 1960. No és d’estranyar que aquest llibre fes tanta de por als comissaris comunistes: es feien evidents molts dels desastres, injustícies i barbaritats del règim d’Stalin, equiparant-lo clarament amb el de Hitler. ‘Vida i destí’ és una novel·la sobre la Segona Guerra Mundial, sobretot sobre la batalla de Stalingrad i la família dels Xàpoixnikov. Ens narra amb minuciositat el dia a dia de la guerra a través de multitud de personatges i d’escenes, endinsant-nos en aquell infern de polls, fred, neu i sang que va ser el setge de la ciutat més emblemàtica del soviets. Els diferents membres d’aquesta família, dividits en diversos llocs, seran els que faran de fil conductor a bona part del relat: Abartxuk internat en un camp de treball rus, el seu fill Anatoli, mort per les ferides rebudes en la lluita; Víktor, el físic obsessionat amb les teories d’Einstein, que caurà en desgràcia, i la mare del qual, Ània, és assassinada pels nazis al gueto d’Ucraïna; Nóvikov, oficial d’un cos de tancs; Krímov, comissari de l’exèrcit roig, arrestat i torturat sense motiu; Spiridónov, director de la central elèctrica de Stalingrad… Són alguns dels centenars de personatges d’una trama que també s’apropa als membres d’un esquadró de caces de la força aèria, als presoners d’un camp de concentració alemany, a l’estepa calmuca, i fins i tot a un trajecte commovedor cap a la cambra de gas: la relació entre Sófia, metgessa militar, i David, un nen, està entre les millors pàgines que s’hagin escrit mai sobre l’Holocaust. També hi ha personatges reals en la trama, com el general Paulus i l’estat major del 6è exèrcit alemanys, a més de breus intervencions de Hitler, Eichmann i Stalin. Tot el món polític, militar, civil i científic de l’època, trenat a través de l’esdevenir d’una saga familiar. Grossman escriu amb una simplicitat que aclapara, posant-se en l’estela de Tolstoi, encara que l’emoció i la moral que trobem en els contes de Txékhov també estan presents en aquest llibre vast i valerós, una obra, a pesar de tota la devastació, sobre la bondat humana, sobre la capacitat d’estimar i sacrificar-se. L’autor escriu preocupat no pels grans moviments històrics ni pel sentit que pugui prendre tot plegat, sinó per les pulsacions més íntimes i commovedores dels seus personatges, assimilant les lliçons sobre història que va incloure Tolstoi aGuerra i pau. Grossman, malgrat tot, no pot deixar de constatar que al final triomfa el bé, i que el mal està condemnat des dels seus inicis, encara que al seu pas causi estralls: ‘l’home no pot viure sense democràcia ni llibertat’. Hom no pot acabar d’entendre com és que un llibre d’aquesta magnitud ens estava sent ocultat: Pasternak i el seu Dr. Civago no arriben ni a la meitat d’aprofundiment ni veritat que l’obra d’aquest cronista excepcional, a qui ja hem de situar entre les millors plomes del seu segle. Més que una obra sobre l’error i la roïnesa del totalitarisme ens trobem davant d’un llibre sobre l’amor i l’abnegació, el sacrifici i el desig de viure una vida assentada en la veritat: la visió de l’humà que transmet Grossman és de les que ens obliguen a replantejar-nos la nostra tan indefinible naturalesa moral. ‘Vida i destí’ demana una lectura atenta i conscienciosa, és un llibre ample i populós, una lectura que suposa una mena d’ascensió cap als secrets ‘del bé i del mal nascuts en un cor i morts en aquest cor’. Inigualable. 

Foto

Ressenya a Presència, 8 de juny de 2008

Identitat i certesa

Joan Francesc Mira, 'En un món fet de nacions'

És impossible no estar d’acord amb la següent afirmació, signada per Damià Pons en el pròleg d’aquest llibre: ‘Joan Francesc Mira és a hores d’ara un dels casos més clars d’excel·lència intel·lectual i literària amb què compta la cultura catalana’. Els qui ja ho saben poder seguir gaudint i reflexionant amb aquesta obra, i els altres poden començar a apropar-se al pensament d’aquest escriptor amb aquest recull d’articles i conferències, que ara ha editat amb encert l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner.‘En un món fet de nacions’ aplega dos tipus de materials: en primer lloc un seguit d’articles assagístics entorn d’un tema principal: l’estudi de les identitats. Mira sembla estar d’acord amb l’opinió de Fernando Pessoa quan afirma que només hi ha tres realitats socials: ‘l’Individu, la Nació i la Humanitat’, ja que el concepte d’identitat continua tenint tota la seva vigència, a pesar dels molts canvis sociopolítics que ha experimentat el món en els últims cinquanta anys. Mantenir el contrari és una forma de falsedat, empesa per l’afany substitutori d’una identitat per una altra. Trobem unes pàgines portentoses sobre la història de les llengües i els processos de la seva formalització com a llengües literàries (Països, escriptors, literatures). En una altra peça, descriu amb lucidesa inigualable una mena de llei sobre Catalunya, regida per l’afany ‘de trobar un lloc confortable i propi en algun marc més ampli’, semblant a l’apotegma de Gaziel, que asseverava que Catalunya era una ànima en pena que buscava un cos en qui reencarnar-se. L’autor parla d’immigració, dels equívocs interessats entorn del concepte d’identitat, ‘com si fos la mare de qui sap quines desgràcies col·lectives’. I en un text en castellà constata l’hegemonia absoluta de la ideologia nacional espanyola sobre un valencianisme folklòric i escanyat. La segona part del llibre està conformada per un seguit de retrats i apunts sobre personatges del món literari i cultural del país, dels quals Mira en parla amb emoció i veritat: des de Sanchis Guarner a Miquel Batllori passant per Jordi Pujol, Jaume Fuster o Ferran Torrent entre d’altres. ‘En un món…’ és un exemple pel rigor i enteniment, per l’estil, per la bona fe d’un pensament que es deriva de l’evidència de la història i dels fets del present, i mai de cap ideologia o marc doctrinal preconcebut, que l’autor s’encarregués d’aplicar amb obcecació al·lucinada. Un llibre important, escrit amb esplendidesa, un excel·lent mapa de la raó, amb el qual anar guiant-nos per les falsedats i els desordres del nostre temps.

Ressenya a L'Espira, diari de Balears, 7 de juny de 2008

Crisi i perill

La literatura en perill. Tzvetan Todorov. Galàxia Gutemberg, Cercle de lectors. Barcelona 2007. 107 pàgines. 17,50 euros.

Tzvetan Todorov està escandalitzat. Segons aquest búlgar, nacionalitzat francès l’any 1963, i un dels més alts exponents del pensament literari de la segona meitat de segle XX, des de fa unes dècades que s’està pervertint l’ensenyament de la literatura. Avui en dia ja no es parla, ni a les escoles i als instituts, i per tant tampoc a les facultats de lletres, de les obres literàries, sinó que les classes s’han anat cenyint, cada cop més, a tractar ‘no de què diuen les obres, sinó de què diuen els crítics’. Per entendre’ns: no ens parlen de l’objecte en si, sinó de la disciplina que permet el seu estudi, dels seus mètodes d’anàlisi. Així, als alumnes ‘se’ls preguntarà si El procés s’emparenta amb el registre còmic o amb el de l’absurd, en comptes de buscar el paper que ocupa Kafka en el pensament europeu’. Todorov no ens pot amagar que aquest fenomen es deu (en part) a la seva culpa: ell va ser un dels introductors del formalisme rus a França, de la seva mà es va començar a estudiar d’una altra manera els texts literaris, més enllà de la història literària o l’estilística. Això ha provocat a la llarga que la literatura s’enfronti a un ‘perill’: el de desvincular-se del món d’on parteix, que l’engendra i que ha d’il·luminar, en nom d’un purisme o d’un formalisme categòrics. Todorov farà una succint però complet repàs a la història de la crítica literària, des de Plató fins als nostres dies, tot per resseguir com s’ha arribat a una concepció del fet literari que tan sols valora la qualitat formal: hem d’estimar les ‘pròpies lleis, la pròpia lògica’ de l’obra, excloent la relació que puguin tenir amb el món empíric, amb ‘la realitat exterior’. Ben pensat, i això és el que denuncia Todorov, aquesta és la pràctica que segueixen els millors crítics literaris: jutjar la qualitat de les obres que els atreuen pel seu perfecte acoblament intern, per la puresa del seu llenguatge, per l’arrodoniment de l’entitat que creen en la seva pròpia existència: més enllà de la seva adequació o connexió amb la realitat social (la veracitat del quadre que descriu). Això ha portat als literats a fer una literatura per a crítics, de llibres que parlen de llibres, on només l’art té vertadera existència: d’això Todorov en diu caure en el ‘formalisme’, en el ‘solipsisme’, i per tant també en el ‘nihilisme’ (només l’obra existeix i té valor): l’autor apunta l’autoficció com a súmmum de totes aquestes tendències. ¿Podríem encabir dins aquesta afecció literària l’obra d’alguns dels escriptors contemporanis de més renom, pensem en DeLillo, Marías, Monzó, Lobo Antunes, o fins i tot Houellebecq? Todorov demana una literatura que torni a parlar del món, i que pugui ser jutjada per la seva correspondència amb les lleis que el regeixen: està cansat d’uns llibres entotsolats, masturbatoris i perfectament escrits, però que tanmateix no il·luminen la seva experiència. És també el que ve demanant des de fa unes dècades Tom Wolfe: llibres que parlin de la realitat, de les relacions humanes, de la vida en les societats en què vivim, fets per escriptors que, més enllà de les biblioteques, del fetitxisme del mot, estiguin adelerats per ficar els ‘dits en el fang de la vida quotidiana’.‘La literatura en perill’, doncs, neix d’aquest desencís davant el fet literari, de la necessitat d’emprendre un nou rumb en l’apropament didàctic als llibres, i en la proposta d’una nova poètica capaç d’emportar-se la literatura més a prop del món contemporani. Caldria preguntar-se si aquestes tres dolences que denuncia tal vegada no són les més adequades per a parlar amb veritat del món en què vivim. ¿Pot ser haurem de tornar a formules ‘realistes’, en el sentit que el segle XIX atorgava a aquest terme? ¿Qui novel·lista serà capaç, però, de transmetre la vertadera realitat del nostre món, tan endimoniadament complex que no permet cap tipus de descripció absoluta? El mot potser hagi quedat petit, i el llenguatge potser també sigui massa lent. El talent dels creadors ho dirà, però. De moment, tenim les assenyades reflexions d’aquest crític eximi, i la passió amb què les defensa.

Aviram, L'Espira, diari de Balears, 31 de maig de 2008

Els decebuts

Acaba de sortir publicat un llibre de converses amb Gilles Lipovetsky. Es titula La societat de la decepció i tracta de posar de relleu de quina manera nosaltres, els habitants de la hipermodernitat, vivim contínuament decebuts. Per aquest pensador francès, l’individualisme, el lliure desplegament del jo sense traves, el liberalisme hedonista, el consumisme —com a infinita alternativa d’adquisició de diferents complements que permeten la sobirana configuració del subjecte…—, tot això ens aboca a una enorme responsabilització del destí individual. Quantes més possibilitats de ser feliç, quantes més promeses, harmonies i plenituds se’ns presenten, quantes menys coercions, més se’ns fa evident que aquestes alternatives amaguen un buit, un fantasma que mai no es fa present, tornant-nos un cop i un altre al desencís. Així almenys és per Lipovetsky. Podem estar d’acord en què el món és així, certament el capitalisme ha configurat un mercat fonamentat en la publicitat i en les promeses contínues, i el liberalisme ens ha deixat lliures i desarmats, sense un sistema definit amb el qual apropar-nos a les coses amb garanties sòlides. Però una cosa és certa: els desastres que viu cadascú de nosaltres (o almenys la majoria), pobladors al·lucinats de la hipermodernitat, són deguts únicament a la nostra negligència. Davant el totalitarisme precedent, o davant un món dirigit pels poders paternalistes d’una certa esquerra, prefereixo la lliure ampliació del camp de batalla, encara que això porti alguns inconvenients, que paguen sobretot aquells que no saben què fer amb la seva autonomia. El règim democràtic, liberal capitalista, també causa els seus estralls: des del suïcidi juvenil (un tema tabú en els nostres mitjans de comunicació, tot perquè s’especula que dóna ‘males idees’ als joves frustrats) fins als casos més estridents de bogeria. Però és el preu que s’ha de pagat per a poder gaudir de tota aquesta disbauxa. El contrari sens dubte és molt pitjor. És així que, més que d’una ‘societat de la decepció’, jo parlaria, amb més propietat, ‘d’una societat de decebuts’. L’ordre social i econòmic pot corregir-se i provar de fer-se més virtuós, però aquest no és el problema: la decepció no es detindrà perquè ens tornem més fiscalitzadors. El desencís prové d’una fonamental immaduresa moral, que porta als individus a viure en expectativa permanent, en una àvida i esquizofrènica esperança. Tot és decebedor perquè tot és poc davant el que es concebia sense fonament. La decepció deriva de somiar erròniament uns plaers que tanmateix després seran menors davant l’enormitat desitjada. Així, no s’accepta el present, el jo, el món i la vida, i es viu en un odi expectant i malaltís, incapaç d’agrair i apreciar el que realment som i tenim. I una mala manera de millorar és donar la culpa a la societat, i no a cadascun dels pobres i tristos homenets que la fan decebedora.

Ressenya a Presència, 1 de juny de 2008

Ciutat de derrota

‘Crist de 200.000 braços’, Agustí Bartra

La primera edició de ‘Crist de 200.000 braços’ va veure la llum a Mèxic l’any 1943. Possiblement ens trobem davant d’un dels títols més representatius de la literatura catalana a l’exili; amb ella, Bartra establia una fita literària de molta envergadura, expressava amb aquest poema narratiu el destí de tot un poble, i no deixa de ser molt simptomàtic de la nostra misèria com país que aspira a ser culte la poca atenció que hem dedicat a aquesta obra singular. Ara la recuperem per iniciativa de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner, que amb bon ofici i entusiasme la torna a proposar contra l’oblit comunal. Bartra va estar reclòs al camp de concentració d’Argelers i amb la seva experiència va bastir aquesta novel·la, l’expressió de la relació entre quatre amics que comparteixen la vida en una mísera xabola. La crònica, però, pren dimensions col·lectives, les descripcions d’aquesta ‘arena de ningú’ on viuen els exiliats és la que empeny el relat i conforma el marc general on hem de situar l’esdevenir dels quatre protagonistes, en aquesta forçada ‘ciutat de derrota’. Un quadre delimitat per aquests personatges, ells mateixos metàfores encarnades de les diferents actituds que l’home pot emprendre en tan adverses circumstàncies. Tarrés o la confiança i la força, la bonhomia i l’honradesa; Roldós o l’assumpció de la debilitat; Puig o la complexitat i el lideratge; Vives o la poesia dels fets… I el gos Boira com a fidel companyó. El dia a dia, la seva lluita per mantenir la dignitat, les seves converses i la possibilitat d’estimar són alguns dels eixos entorn dels quals es vertebra aquest relat, escrit amb un nervi poètic, amb una tensió que aconsegueix transmetre’s al lector a cada una de les seves pàgines. ‘Crist de 200.000 braços’ és un llibre ple de simbolismes, de poemes intercalats en vers i en prosa, i d’un alè vital tràgic i pugnaç. Entre els capítols trobem les anotacions de Vives, plenes de records, d’anotacions oníriques, de comentaris de lectura i de versos, a més de la narració dels fets del camp de concentració; ell ‘sap que l’home és un déu que canvia en una terra que roman’. Un llibre únic, excepcional en la seva raresa, una aventura col·lectiva que busca una afirmació, un camí redemptor capaç de donar una sortida al fracàs i a la desorientació de tot un poble. Mereix ser llegit i posat en primer pla per això mateix: perquè ens interroguem si nosaltres som aquells que podrien ser els hereus dels quatre protagonistes, sortits al seu encontre, ‘per tal d’ésser reconeguts i rebre la resposta del bes del germà’.

Ressenya a Presència, 25 de maig de 2008

La festa dels tristos

Francesc Miralles, ‘La profecia 2013’

Francesc Miralles té imaginació. El que s’ha atrevit a concebre com a embolic argumental per a la segona part de les aventures del seu personatge Leo Vidal ho certifica, i el resultat és realment engrescador. La novel·la ens narra com, a Girona, s’han trobat un plegat de cartes de Carl Jung; el psiquiatra es cartejava amb un estudiós local de la Càbala, i els dos coincidien en una data per a la fi del món: l’any 2013. Però aquesta correspondència ha estat robada per una secta d’ecologistes radicals, partidaris d’un nou renaixement per a l’home a l’Àfrica després de provocar un gran daltabaix terrorista (àntrax). Leo Vidal haurà de seguir la pista a aquests extremistes, viatjant per molts països (Albània, l’illa de Patmos) trobant-se amb cadàvers i seguint les pistes dipositades en les cartes del Tarot. Hem de dir que la vocació inequívoca de l’autor és la de fer una literatura de consum: donar-nos un tema entretingut, servint amb estudiades dosis d’erudició, emmarcat en indrets amb cert encant i vehiculada per mitjà de personatges atractius però sense complexitat. Criatures que anem coneixent a través de l’acció i del diàleg: aquest és un llibre loquaç i trepidant. En aquesta novel·la abunden les digressions intel·lectuals, mitjançant les quals el lector tindrà l’encertada impressió que s’acosta a una realitat desconeguda; pot ser que peguin de superficialitat, però ben bé es tracta d’això en una novel·la d’aquestes característiques, tot i que en molts punts no defugirà el rigor, sobretot pel que fa a Jung i a les seves disquisicions psicoanalítiques. Un llibre com ‘La profecia 2013’ patirà d’esquematisme, d’irrealitat, d’acceleració, fins i tot de futilitat, però és inútil que fem d’aquests atributs un demèrit quan han estat buscats per mirar de fer-ne un seguit de virtuts. Aquesta obra pretén arribar a un públic ansiós d’entreteniment, lectors àvids d’aventures, viatges, crims i explicacions mil·lenaristes sota una pàtina d’alta cultura. I Miralles els dóna tot això, i a més ho fa amb destresa, un cert detallisme equilibrat, il·lustració de coneixements i un pols narratiu que en cap moment declina. Si hem de jutjar la qualitat d’un llibre pel que aquest es proposa i el que acaba aconseguint, doncs ‘La profecia 2013’ és un llibre notable: àgil, veloç, torbador, arriscat, un punt càndid i sobretot de lectura accessible. Literatura de consum, digerible i tonificant, que no enganya ni amb el que és ni amb el que proposa. Una novel·la entretinguda i suggestiva, i a més musicada per Antònia Font i per Black Box Recorder.

Ressenya a L'Espira, diari de Balears, 24 de maig de 2008

La missa de l’ateu

L’ànima de l’ateisme. André Comte-Sponville. Barcelona: Paidós, 2007. 208 pàgines, 15€. Traducció d’Alexandre Gombau.

Per André Comte-Sponville, l’ànima és un assumpte massa considerable per estar només en mans de les religions. Per aquest filòsof francès (una de les plomes més sensates que puguem llegir els amants de la literatura de pensament) l’espiritualitat no pot estar monopolitzada tan sols per la fe, ja que també els ateus, els que no creuen en cap ésser diví i omnipotent ni en una ultraterrenal vida eterna, han de tenir accés a l’experiència mística, amb tot el que aquesta té d’alliberador. Explicar en què pot consistir aquesta espiritualitat sense déu és el motiu principal que recorre aquesta obra, encara que per fonamentar el seu pensament, l’autor primer començarà analitzant el fenomen religiós i després repassarà els arguments tradicionals que han sostingut l’existència de Déu. ¿Podem prescindir de la religió?, aquesta és la interrogació amb què el llibre s’inicia, i en la resposta que l’autor és capaç de donar-hi s’hi xifra tota la seva disposició davant la transcendència. Davant una extinció sense pal·liatius, la religió ens reconforta i ens assegura una vida eterna i feliç, encara que per a l’autor això no passa de ser una vana quimera, una il·lusió, tal com ja ens havia dit Freud en un text imprescindible. La religió treu la por a la mort, ja que la considera una mera entrada en una altra vida més plena que aquesta que patim, però per això mateix denigra la nostra existència terrenal, ja que la menysté, la difama en nom d’unes altures indemostrables. Però l’autor no amaga que la religió aferma la societat, la lliga i li dóna consistència, la priva de caure en la barbàrie i el nihilisme ja que li proporciona uns valors comuns davant el ‘tot és vàlid’ dostoievskià. I és per això que s’han de buscar, des de l’ateisme, estructures que aconsegueixin lligar el cos social en el respecte a la vida i la convivència. L’enemic a vèncer no és la religió sinó el fanatisme. Aquí, Comte proposa substituir la fe com a concepte per la fidelitat, és a dir, la lleialtat cap a la substància de la nostra condició com a punt en comú per assentar un ordre de vida. Que no es cregui en Déu no significa que hom tingui temptacions o propensions especials cap a la maldat, ja que l’afirmació ‘Déu no existeix’ no implica que no existeixi la veritat ni uns paràmetres morals més vàlids, útils o sans que els altres. En això, doncs, Déu i la seva existència pot ser un problema menor davant la imperiosa obligació de conviure, per això l’autor no tindrà cap problema en definir-se com ‘ateu cristià’, talment com hi ha ‘jueus ateus’, fidels a una tradició de valors per sobre de la discrepància, per a l’autor secundària, sobre la creença en Déu. En la segona part del llibre repassa els arguments més famosos barallats per la tradició filosòfica, però els descarta per la seva falta de consistència amb sagacitat i vigor, encara que és prou intel·ligent per afirmar que voler demostrar l’existència de Déu és una comesa tan vana com voler-ne demostrar la inexistència. És a la tercera part de l’obra on assistim a la formulació de la seva intenció, la de donar expressió a una espiritualitat que no necessita Déu, sinó que parteix de l’experiència que cadascú pugui elaborar del seu propi contacte amb l’absolut. Comte ens parlarà llavors en primera persona i ens relatarà aquests moments privilegiats de la seva vida, de tal manera que el lector els podrà resseguir i intentar buscar en la seva experiència instants d’igual magnitud, quan s’obre un parèntesi en el món i entrem en contacte amb forces i pulsions il·limitades: epifanies i suspensions de coneixements, més enllà del temps, del mot i de la vida acostumada. De la mà de l’autor repassarem la saviesa dels orientals, els que han excel·lit en la formulació d’aquesta espiritualitat de la comunicació amb el tot.
L’ànima de l’ateisme és una obra escrita amb molta claredat, un repàs de gran utilitat sobre el pensament teista, ple de troballes magnífiques i de sòlida il·lustració, un posicionament lúcid davant les possibilitats de gaudir d’una vida espiritual més enllà de l’afirmació divina.

Ressenya a Presència, 18 de maig de 2008

Prejudicis i passions

‘Un estiu a Mallorca’, Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga va fer i refer els mateixos temes durant tota la seva trajectòria literària. El nostre clàssic era un home conscienciós, formalista i d’una pulcritud estilística que s’avenia perfectament amb les seves propensions aristocràtiques. ‘Un estiu a Mallorca’, la seva darrera creació, publicada per primer cop l’any 1975, és la versió novel·lada de la seva obra de teatre Silvia Ocampo, escrita en castellà cap a l’any 1935. Villalonga procedia així, posseïa un món literari únic i en ell s’hi emmirallava, complagut i burleta, i, com un demiürg benvolent i enjogassat, emparentava els seus personatges d’una obra a l’altra, els feia entranyables i recurrents, tot per dotar la seva novel·lística d’una solidesa i coherència neoclàssiques. En aquesta obra trobem referències a Mort de dama, i aclucades d’ull a altres obres de l’autor. L’empremta de Proust, de Valle-Inclán, de Voltaire i de Mme. de Lafayette és notòria, encara que pel que fa a ‘Un estiu a Mallorca’ no podem passar per alt la Fedra de Racine. Per a l’autor, la tragèdia clàssica i l’obra que tractem discorrien sobre el mateix tema: de la lluita entre l’instint i el conscient, entre el cultural i biològic. Amb aquesta darrera novel·la topem amb una obra major, injustament postergada: Villalonga narra de fons una experiència que va viure en primera persona, la seva història d’amor durant els anys 1931 i 1932 amb la poetessa cubana Emília Bernal, també de passada per Mallorca. En el món resclosit i encarcarat d’aquells anys trenta, a la capital de l’illa, es viu un fet inesperat: l’arribada de la famosa autora criolla Silvia Ocampo, bella, madura i disbauxada. La seva inserció en aquest món gelat en el seu garratibat provincianisme provocarà curioses reaccions, les quals Villalonga ens relatarà amb mà de mestre en aquesta obra populosa i vital, però mesurada i de proporcions harmòniques, dividida teatralment en vint-i-sis escenes. La causticitat de l’autor és constant a tota l’obra, i es fa patent ja des del títol i en les cites que encapçalen els capítols i donen sentit a bona part del relat: es tracta de George Sand i el seu cèlebre Un hiver à Majorque (‘elogi imparcial’, escrit per algú ‘de molt mala lluna’, citat en profusió), obra amb la qual la que tractem manté un diàleg mordaç, basat en la pervivència de l’entorn i la moral que va trobar la novel·lista francesa a la Mallorca de cent anys abans de la que trobem ara representada; Sand i Ocampo són dues dames acarades al mateix mirall: biografies semblants en uns esperits sotmesos a un conflicte equiparable. Com a figura de contrast amb Ocampo hi trobem la baronessa Felipa, entestada en fer perviure la vella moral i els ritus senyorívols de la casta noble: una dona que ‘no creia en la vida; no creia en l’amor; no creia en els goigs terrenals ni en els celestials’. ‘Un estiu a Mallorca’ pot llegir-se com un compendi de tots els temes estimats per la ploma de Villalonga; els seus lectors hi trobaran els seus ambients penombrosos, els seus palaus ‘que maten d’hipocondria’, i la galeria habitual de personatges. L’autor s’acomiadava de la novel·la i de la literatura amb aquesta obra excepcional, plena de diàlegs punyents i de tocs guinyolescs, d’ambients gràcils i feixucs, i d’apunts irònics i erudits, propis d’un assaig sobre la moral de l’home i la seva capacitat d’estimar. ‘Un estiu a Mallorca’ és una història d’amor, la d’Antoni, transsumpte de l’autor, i Silvia Ocampo, encesa imatge de la poesia i la sensualitat: un llibre bell i subtil, una obra que mereix tota la perdurabilitat de la més gran literatura.

Ressenya a Presència, 11 de maig de 2008

Minúcies enormes

Joan Barril, ‘100 contes morals’

El relat breu compta amb una sòlida i viva tradició literària. Joan Barril, amb aquests ‘100 contes morals’, es posa en l’estela d’aquesta pràctica de la distància curta, i s’agermana amb les mestres de la concisió, la ironia i la tendresa en aquest bon recull de proses breus. Barril coqueteja amb els temes de Cortázar, de Rahl, de Calders i d’O. Henry i construeix escenes succintes, d’aparent lleugeresa, que gairebé mai no superen les dues pàgines, i mitjançant les quals assistim a dilemes morals, disjuntives amoroses, resolucions d’un destí en un instant o en la voluta d’una actitud. Barril participa del costumisme, del fantàstic, de l’inversemblant, del truculent i del poètic, del naturalisme i de l’apunt sociològic, de l’acudit i de l’apòleg, tot per posar-nos en la situació escindida i incerta de les seves criatures, éssers reduïts a l’acció, ja que no tenim temps de conèixer-los més enllà del seu trànsit efímer cap a la plenitud o la desgràcia. Per això Barril prescindeix de presentacions i entra directament en l’afer que es decideix, amb la desimboltura pròpia dels contistes, dels que saben que és en l’acte, en la situació i en el moment crític en què prenem una determinació quan es sentencia el nostre esdevenir. És com si Barril volgués recordar-nos que som els responsables de la manera en què vivim, i que les nostres decisions ens afecten d’una manera molt més fonamental de la que ens agrada recordar-nos quan ens trobem palpant la infelicitat o les conjuntures més indesitjables. Hi ha aclucades d’ull al cinema, ja que l’autor s’apropia d’escenes cèlebres i les refà amb mordacitat, per exemple capgira les situacions i els personatges de La finestra indiscreta, la pel·lícula de Hitchcock, la favorita de tants literats. Barril aconsegueix amb aquests relats el mateix que el personatge de l’òptic cec al conte El venedor d’ulleres (un dels millors del conjunt); fa que a través de la literatura, aquest aparell per mirar el món, també ens adonem del que hi ha més enllà del perceptible i també tan a prop que ens passa desapercebut: un mirada que pot arribar a fer-nos dolorosament visionaris. ‘100 contes morals’ és literatura de la bona, un llibre d’aparent to menor, però amb la capacitat de transportar-nos al goig de tornar a fixar-nos en les petites coses; una obra feta de dilemes, de capricis, de situacions fàcilment recognoscibles però refetes amb un punt de finesa o de justa malignitat. Una literatura gràcil i viva, per anar assaborint a lentes xarrupades, amb l’afecte i l’entusiasme que l’autor ha posat en la seva escriptura.