Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 10 de març de 2008

A blue moon in your eyes

Em vaig aficionar a la sèrie de televisió The Sopranos després de sentir-ne a parlar amb entusiasme a les persones més cultes. L’altre dia fins i tot va ser invocada a la tan altiva Acadèmia de la Llengua Espanyola, i ni més ni menys que en boca del repel·lent i savi Francisco Rico. ¿Què té aquesta sèrie que produeix aquesta fascinació? Ben bé no sé dir-ho: la màfia que va retratar Coppola amb grandiositat a la trilogia El Padrí té força xecspiriana; hi ha un pathos terrible que recorre cada fotograma de la seva saga familiar, homes que lluiten per exercir el seu propi poder social i econòmic més enllà de la submissió a les forces institucionalitzades: dicten les seves lleis, ordenen les seves jerarquies, cobren els seus tributs i executen serenament a qualsevol que intenti debilitar o apropiar-se de la seva xarxa d’influències (els Corleone són genis del crim). A The Sopranos trobem tot això, però implícit i sense grandesa, amb l’evidència que pot tenir qualsevol ofici legal: per a la màfia de Nova Jersei extorsionar, matar, muntar timbes, casinos o apostes il·legals, préstecs a alt interès, aconseguir el domini de les contractacions públiques és l’habitual: aquesta és la feina de Tony Soprano. Els seus homes són malparlats, barroers, covards i aduladors, estan grassos i són mandrosos: la seva militància en el crim és la manera que tenen per aconseguir fer molts diners sense haver de matinar ni d’esforçar-se en res que no sigui atonyinar-ne o pelar-ne algun de tant en tant: la pistola sempre a punt a l’elàstic del xandall. Tony Soprano és com ells, però amb una rara llum i amb una ben planxada camisa de jugador de golf: una mescla de Vautrin i de pare de família, de Falstaff amb enginy de bar de carretera, un home gras i graponer, iracund i amb la mirada plena d’una mescla de malícia i satisfacció de puter i de glotó, juganer i amant dels puros i la bona taula. Soprano intenta conciliar el seu treball, complicat per les mesquineses dels seus homes, amb el seu caràcter vel·leïtós i amb la seva família, però això és massa per un home de la seva talla: tindrà atacs de pànic i haurà d’anar al psiquiatre, la qual cosa debilitarà el seu paper de líder si el fet és sabut entre els seus subordinats… Sí, Tony Soprano està assegut al Bada Bing, el bar de copes i striptease que regenta un dels seus consiglieri, Silvio Dante, que li passa per darrera i li tusta l’espatlla amb respecte. Té a davant un got de whisky i a la mà un enorme puro encès, que deixa anar un fum blavós que desdibuixa les natges altives d’una ballarina. Soprano s’ho mira amb indolència, però de cop maleeix el seu nebot Christopher Moltisanti, que es retarda a la cita i a qui ha d’encarregar un ‘tema delicat’. Fa uns instants l’hem vist sortir en tot-terreny de Nova York, de Little Italy, i apropar-se decidit als seus dominis suburbials: “You woke up this morning, got yourself a gun”.

Article a Lluc, 861

Philip Roth o la novel·la del desig

“I did what I did—that's all one knows looking backward.”
Philip Roth

A hores d’ara, Philip Roth és l’autor de vint-i-tres novel·les. A aquesta obra ingent en un escriptor que aquest any 2008 complirà setanta cinc anys, hi hem de sumar, a més, un llibre de relats (el seu debut literari, Goodbye, Columbus, encara que més aviat podríem parlar d’una nouvelle i cinc contes), dos llibres de memòries (The facts, 1988; i Patrimony, 1991) i un recull de converses amb escriptors (Shop talk, 2001). Fet i fet, parlem de gairebé una trentena de llibres, des de l’any 1959, en què un Roth de vint-i-sis anys es dóna a conèixer de manera espectacular i molt aplaudida, fins ara mateix, en què està sent traduïda arreu del món la seva darrera novel·la —Exit Ghost, 2007, que ha estat editada en català amb el títol de L’espectre se’n va— han passat quasi cinquanta anys, tot i que no ha estat fins a partir de la dècada dels noranta quan Roth ha donat el més valuós, ferm i durador del gruix de la seva producció. Aquesta vastitud, però, no desdibuixa gens la seva homogeneïtat incorruptible; Roth és un novel·lista de temes recurrents i característics: en cada una de les seves obres trobem els mateixos motius, situacions, personatges semblants en disjuntives comparables, pretexts refets una i una altra vegada; des de la seva primera obra fins al darrer llibre se’ns fa present un món idèntic, arrelat en els mateixos records, dividit per dilemes vitals equiparables. Roth va néixer a Newark, Nova Jersey, en el si d’una família jueva i en el barri de Weequahic, envoltat de llinatges de la mateixa estirp; entorns domèstics vertebrats per un pare tenaç, treballador, responsable i aprensiu fins a la demència, i una mare modèlica en laboriositat, abnegació i pulcritud. Famílies de jueus descendents d’una primera generació de jueus europeus, vinguts des de tots els racons d’un continent assolat per emprendre el somni de la vida americana, —vells que encara parlaren en jiddisch, religiosos de sinagoga, rabí i Talmud, obstinats i caparruts, zelosos i malpensats…—, els fills dels quals, hereus d’un idèntic esperit obcecat i escrupolós, d’una decència i d’una aplicació laboral incansable, crescuts a principis del segle xx, són els pares dels protagonistes de les novel·les del nostre autor: joves intel·ligents, perseverants i lascius que mantenen amb el món una relació marcada per les notes de la disconformitat amb el destí que li marquen els pares, l’erotisme més descordat i la passió per alguna forma de creació artística. El record d’aquest entorn familiar, enclavat en el seu barri natal, envoltat per les figures materna i paterna; la descoberta del sexe i de la pròpia vocació; les relacions conflictives que genera en els altres l’assumpció del caràcter personal: aquests són els temes, els pilars sobre els quals s’eleven totes les seves creacions. Roth recorda aquesta entranya familiar, la qüestiona, l’enyora al mateix temps que la critica, segueix l’esperit del fill enfrontat al pare, obligat a desobeir-lo però al mateix temps a ser-li sempre fidel. La novel·lística de Roth fa bategar aquest entorn domèstic suburbial, humil, càlid i opressiu alhora, viscut durant la segona postguerra mundial en un país rutilant i grandiós, tolerant amb la raça jueva (encara que això dins uns límits que Roth tampoc no es cansarà d’interrogar), un país que l’esperit temorenc del pare voldrà cenyir a l’entorn conegut, a l’ofici heretat, a les relacions sempre més de fiar amb homes i dones de la pròpia raça; encara que el fill voldrà trencar i descobrir, llançar-se a l’aventura sempre inestable de l’artista, aparellar-se amb les dones gentils (amb una, amb dues, amb tres…) i marxar lluny, retornar fins i tot a la vella Europa: Roma, Londres, París o Praga. O anirà a tastar la Terra Promesa dels jueus, en un Israel tan desbaratat com inestable. El pare farà advertències, que ressonaran com les admonicions de la tragèdia clàssica, però el fill haurà de descobrir el món per ell mateix, s’assabentarà dolorosament de la veritat de les paraules del seu progenitor i es cosirà tot sol les ferides, agrairà sempre haver tingut coratge i haver sabut enfrontar per ell mateix els riscs de la vida viril.
Roth se serveix dels seus propis records, de la vivència personal del més vell dels conflictes (el fill contra el pare, d’òbvies ressonàncies bíbliques), per a aixecar la seva obra creativa; en cada una de les seves novel·les trobarem aquest àmbit familiar indefugible, tot i que variat en alguns dels seus motius, en major o menor mesura, a causa de la manera que Roth ha elegit per apropar-nos a les seves torbacions. El nostre autor se serveix de transsumptes, figuracions literàries mitjançant les quals s’aproxima a les diverses dimensions —familiar, sexual, artística— de la seva existència; aquests heterònims són recurrents, abracen moltes obres, de tal manera que trobem vertaders cicles novel·lístics on aquests alter ego de Roth ens fan l’apassionada relació de les seves experiències, des de l’inici de la seva carrera literària fins a l’espera de la mort: els més usats són David Kepesh i Nathan Zuckerman, tot i que podríem dir que altres personatges d’una sola novel·la com Alexander Portnoy o Mickey Sabbath també són figuracions més o menys esbojarrades del propi autor. També hi ha un transsumpte que es diu Philip Roth, narrador de dues novel·les inequívocament fictícies, com són Operation Shylock, 1993, i El complot contra els Estats Units, 2004[*]. Altres obres, però, com The facts i Patrimony també ens són narrades per un Philip Roth; es tracta de dos volums de memòries personals, tot i que ningú pot afirmar amb total precisió si el que hi és narrat és real o parcialment fictici: el propi Roth ha fet d’aquesta ambigüitat un dels motius més intrigants de la seva novel·lística, jugant a confondre’s, a amagar-se i a fer servir les seves criatures narratives per a novel·lar-nos els incidents de la seva carrera com escriptor. A hores d’ara, el cicle de novel·les de Zuckerman ha estat conclòs amb un darrer títol, i possiblement entre aquests nou llibres hi trobem el millor que ha donat el nostre autor: Zuckerman Bound conforma el recull de les seves quatre primeres aventures; inclou: The Ghost writer, 1979; Zuckerman Unbound, 1981,The Anatomy Lesson, 1983, i The Prague Orgy, 1985, aplec de quatre novel·les breus, divertides i luxurioses, que ens fan assistir a l’entrada de Nathan Zuckerman en la vida literària, el seu apadrinament per un vell escriptor jueu, ocult i contista de culte, els seus primers desvaris amorosos, les conseqüències impensades de convertir-se en un escriptor popular gràcies a una novel·la satírica i picant (idèntica novel·la a la del propi Roth El trastorn de Portnoy, 1969), la rivalitat literària i la farsa de l’èxit, i els seus viatges a Europa, on tracta amb un divertit transsumpte de Milan Kundera, autor a qui dedica alguna de les seves obres i amb qui conversa de política i literatura en el recull Shop talk. Les primeres novel·les d’aquesta sèrie són remarcables, certament, pertanyen a una línia atrevida i lúdica, capaç de narrar els esdeveniments més impensats amb ironia, molt d’ofici i encant: fins i tot Anna Frank, escapada de l’horror nazi i convertida en una preciosa dona americana en l’anonimat, està a punt de convertir-se en una de les amants del jove Zuckerman. Hem d’aplaudir aquest primer recull per la seva desimboltura, pel risc que Roth s’atreveix a assumir i per la capacitat que sempre té per engrapar-nos, encara que sigui a partir de qualsevol fotesa; tot i això, aquestes quatre obres són molt menors si se les compara amb les cinc novel·les que també giren entorn de la vida —i la mort— de Zuckerman. Ens referim als següents títols: The Counterlife, 1986, American Pastoral, 1997, I Married a Communist, 1998, La marca de l’home, 2000, i L’espectre se’n va, 2007. Aquí, tal vegada, hi hagi el millor de la seva producció, sobretot pel que fa als llibres publicats a partir de 1990; llavors, pràcticament quan Roth deixa de fer classes a la Universitat de Pennsylvania —no ha perdut mai el contacte amb el món docent, Roth ha ensenyat creació literària i literatura comparada— comença a dedicar-se únicament a l’escriptura, i a un ritme rabiós i inversemblant: més de deu títols en una mica més de quinze anys, i d’obres que superen, en la majoria de casos, les cinc-centes pàgines. Un vertader tità, sobretot tenint en compte que, entre el produït aquests darrers anys, hi ha el millor de la literatura nord-americana en la segona meitat de segle xx (i inicis del xxi), i una de les mostres més íntegres i sòlides a què puguem acarar-nos els amants de l’art de la novel·la. The Counterlife encara conserva tots els vicis de les obres del primer cicle de Zuckerman, tot i que encabits dins un artifici novel·lesc de més envergadura, que juga a narrar un temps paral·lel, a fer i refer una altra història possible dels mateixos personatges (recurs que portarà després fins a l’extrem de reescriure la història americana a El complot contra els Estats Units). Conserva certes tintures de nouveau roman, i ja s’acosta (a més de a la sàtira de les supersticions jueves en el propi Israel) a un dels temes de més pes en el darrer Roth, un dels motius que més l’obsedeixen en les últimes novel·les: el de la mort del seu subjecte narratiu. Sobretot són American Pastoral i La marca de l’home, però, les que constitueixen, sense gaires dubtes, les obres mestres d’aquesta sèrie, i serien, dins el cànon de qui signa aquest apunt, dos dels cims de la seva novel·lística. American Pastoral és la summa dels motius més estimats per l’autor: Zuckerman ja viu apartat del món, sol en una cabana vora el bosc, dedicant-se únicament a l’escriptura, quan rep la visita d’un company jueu del vell Newark, el ‘suec’ Levov, a través del qual rescatarà el seu entorn familiar tan característic, la vida dels jueus ascendits des de la misèria de l’immigrant fins a l’estatus del riquíssim industrial del ram de la pell, i que, tres generacions després, perfectament integrat en la vida nord-americana, és el pare d’una filla que es rebel·la contra la política del seu país, durant la guerra del Vietnam, tot fent-se terrorista. El daltabaix més radical dels principis que havien de fonamentar el somni de l’assimilació americana queden posats en qüestió; talment com a La marca de l’home, on Zuckerman torna a rebre un altre jueu (un fals jueu), en aquest cas Coleman Silk, rector universitari obligat a retirar-se després de patir la persecució de la correcció política imperant en la vida pública americana, tot per una ridícula acusació de racisme (ell mateix és negre) i per les seves relacions amb una dona més de trenta anys més jove que ell (aquest és també un dels pretexts narratius més estimats pel Roth de la darrera època). A I Married a Communist l’acció es concentra en un Zuckerman també retirat, i que narra, esperonat per la visita d’un vell professor d’institut de Newark, el seu aprenentatge vital i literari durant els anys de la caça de bruixes del senador McCarthy; sens dubte és tracta una obra inferior a les dues darrerament citades, però conté alguna de les pàgines més emotives que hagi donat mai la ploma de Roth. Amb L’espectacle se’n va, Zuckerman baixa de les muntanyes i torna a Nova York en un comiat feridor, que enllaça directament amb la primera novel·la del cicle.
Més enllà de Zuckerman trobem David Kepesh, protagonista, fins ara, de tres novel·les: El pit, 1972, The Professor of Desire, 1977, i L’animal moribund, 2001. Aquest cicle seria definitivament menor en comparació amb l’altre si no fos per aquest darrer títol, un de les obres mestres de l’autor. Si Zuckerman és fill d’un podòleg jueu, Kepesh prové d’una família de petits hostalers jueus, però, com ell, sent una inclinació irremissible per l’art (ensenya literatura, toca el piano amb mestria) i per les dones, tant que en El pit acaba convertit en una sina de fèmina, tot ell una enorme mamella allitada, angoixada sota el pes del desig en una faula moral derivada directament de Kafka i Gogol. A The Professor of Desire tornem a la infantesa de Kepesh, presenciem les seves gestes sexuals a Europa, el seguim en les seves tribulacions amb el sexe femení: un dels altres temes més reiterats en Roth és el del jueu mal casat amb una dona gentil, inestable i capritxosa, filla d’una família desmembrada, bellíssima i amb temptacions suïcides. (Aquest personatge deriva d’una experiència similar en la vida personal de Roth, com es dedueix del que ell mateix ens explica a The Facts, i el trobem a American Pastoral, La marca de l’home, El trastorn de Portnoy, When She Was Good, 1967, Letting go, 1962, i My Life as a man, 1974; a més de a Sabbath’s Theater, 1995; aquesta darrera també una de les seves obres majors.) Tanca, per ara, el cicle Kepesh L’animal moribund, una obra breu, d’una concisió lacerant, que narra la història d’amor del professor del desig amb una jove dona cubana, alumne seva i víctima del càncer. Un llibre sobre la dependència i la llibertat afectiva, sobre el poder del sexe per atorgar un sentit a la condemna mortal que ens fereix. Tal vegada les pròximes obres de Roth s’encaminin cap el destí final del professor Kepesh.
Patrimony és també una obra major. Roth ens narra en ella l’envelliment i els incidents (un càncer al cervell) que portaren el seu propi pare a la tomba: el nostre autor és capaç de fer de l’escriptura un mètode per superar el dolor, per comprendre’l amb tota la seva il·limitada angoixa. Aquesta obra ens fa entendre tota la obstinació que ens lliga a la vida, com ens entestem a oposar-nos al nostre destí purament temporal; Patrimony ens fa participar del progressiu comiat a l’ésser estimat amb una proximitat que ens commou fins a les llàgrimes: Roth s’inquieta davant de la mort i ens la presenta amb la fredor de qui tem, i amb una prosa distanciada i aguda, prolixa en la recuperació de cada detall, ens fa palpar el no-res que ens espera, i que es presenta subtilment amb cada malaltia, dolença i indisposició: Roth és capaç de narrar-nos la inexistència inconcebible com a destí final dels cossos que han viscut i estimat.
Un no-res final que se’ns presenta, si és possible, encara més dolorosament, a Elegia, 2006 (així ha estat traduïda al català Everyman). Amb aquesta novel·la breu, Roth signa una altra de les seves obres de més rellevància, emula (¿i empata?) amb el Tostoi de La mort d’Ivan Illitx; s’acosta a la vida afectiva d’un altre jueu, un publicista casat en tres ocasions, que a parir de la seixantena comença a notar com les afeccions coronàries li retallen la vida. El seu protagonista, a causa de la seva intemperància sexual, no ha pogut mantenir cap dona al seu costat, i ara s’ha d’acarar a la mort des de la soledat i la malaltia. Només els records d’infantesa, l’entorn domèstic ferm i segur d’un pare joier, bonhomiós i de gran caràcter, i la imatge d’un germà a qui odia a causa de la seva salut incorruptible, li retorna la visió de la plenitud física, experimentada com a llibertat d’un cos jove, nedant indefinidament en l’oceà.
Altres obres on el protagonista és Philip Roth són Operation Shylock i El complot contra els Estats Units. La primera és un divertimento més o menys seriós sobre el tema del doble; un Philip Roth que es recupera d’una depressió se n’adona que a Israel hi ha un altre Philip Roth donant conferències a favor de la diàspora jueva. Philip Roth es presenta a Jerusalem i a partir d’aquí comença un viatge al fons dels temors més pregons de la mentalitat semita, alhora que ens narra el procés judicial a Demjanjuk, el carnisser de Treblinka, i inclou un testimoni literari de primer nivell, recollit de manera idèntica a Shop talk: una conversa amb Aharon Appelfeld, l’autor d’alguna de les millors novel·les sobre l’Holocaust, ell mateix un supervivent del carnatge. En aquesta obra, Roth fins i tot es permet el luxe de coquetejar amb la idea de ser el darrer profeta del poble jueu, una idea que tal vegada recorri de fons una altra de les seves obres més ambicioses, El complot contra els Estats Units, una novel·la on Roth rescata amb total precisió el barri i la família on va créixer, tot per endinsar-la en les circumstàncies polítiques més oposades, refent un període de la història del seu país: proposa el triomf electoral de l’aviador Charles Lindbergh, amic dels nazis, sobre Roosevelt, i la no interferència dels americans en la Segona Guerra Mundial en un país que així esdevé no totalment immune a l’antisemitisme. A El complot… trobem tot el poder narratiu de Roth en ple rendiment, encara que la solució que proposa per tornar el relat novel·lesc a la veritat històrica pequi d’alguna precipitació o d’inversemblança.
Des del seu primer llibre, Goodbye, Columbus, Roth es perfila com el narrador de la vida dels jueus nord-americans de la segona meitat de segle xx. Ja en aquella primera nouvelle el nostre autor ens endinsava en les famílies de jueus adinerats, treballadors i confiats, pares d’una altra generació més lliure, adelerada pel sexe, incapaç de seguir els destins marcats pels seus progenitors. El jove Roth, després de l’èxit d’aquest primer llibre (fins i tot va fer-se’n una pel·lícula altament oblidable), va sorprendre tothom amb una novel·la de més de mil pàgines, Letting go, publicada sense haver complert la trentena. En ella se’ns narra l’esdevenir tempestuós de dos matrimonis joves durant deu anys, els dos membres masculins dels quals són jueus; a Letting go hi bateguen tots els temes que inquietaran tota la seva posterior novel·lística, encara que, de per si, no passa de ser un pols herculi amb alguna de les seves obsessions més apreciades, una obra en la línia de Thomas Wolfe, amb fondos ressons de Henry James: una dilatada successió d’escenes de parella, tenses, la majoria estrepitoses, però sense arribar a l’aprofundiment ni a la saviesa narrativa indispensables per fer-nos entendre el nucli més viu del que s’hi decideix. Després d’aquest llibre va voler desmarcar-se del tema jueu, encara que el resultat va ser la més dèbil de les seves novel·les: When She Was Good.
Després d’aquest llibre va arribar el seu primer èxit, segurament el seu treball més obsessiu i cridaner, El trastorn de Portnoy. En aquesta novel·la, el propi protagonista, Alexander Portnoy, ens torna a referir en primera persona les vicissituds de la seva infantesa i les seves més que esbojarrades inclinacions sexuals. És un llibre ple de sàtira i malaltia, d’ofuscació masturbatòria i restrenyiment paternal, i que va aixecar tanta polseguera com endevinem a través de les vicissituds narrades a les quatre primeres novel·les del cicle Zuckerman. Comentari apart mereix Sabbath’s Theater, la història d’un vell titellaire luxuriós, òbviament jueu, preocupat per la mort, perseguit per les dones i incomprès per tothom, vagant rabiós per les terres i boscos de Nova Anglaterra.
Philip Roth és el creador de tot això que hem intentat enumerar. L’hereu més capacitat i directe de la novel·lística de Saul Bellow, l’admirador incondicional de Gogol, Dostoievski, Henry James i Kafka. La seva és una obra ingent i formidable, sostinguda per un estil enèrgic, massís, aliat dels detalls i dels meandres, ple de modulacions capaces de fer-nos estremir amb el mateix pols que sacseja les seves criatures narratives. Durant molts d’anys Roth va haver de lluitar contra els que deien que en la seva sàtira hi havia un fons greu i malaltís d’antisemitisme, quan tot el que hi ha és amor, pietat i enormes dosis d’incisiva indulgència. Entre el millor del que puguem llegir d’un autor viu hi ha moltes de les seves novel·les, que si haguéssim de jerarquitzar en un petit cànon seria el que segueix: American Pastoral, L’animal moribund, La marca de l’home, Patrimony, Sabbath’s Theater, I Married a Comunist i Elegia. Des de fa uns anys, el seu nom sona pel premi Nobel. Pel que sabem, però, el que més li preocupa és seguir vivint, mantenir-se en forma i allunyat dels estralls de la vellesa, escriure totes les obres mestres de què sigui capaç i acarar amb dignitat, d’aquí a tants anys com es pugui, el misteri rotund de la desaparició. Des d’aquí li desitgem llarga vida.

[*] Conservarem els títols originals només en el cas que no existeixi versió catalana. Quan sigui així, però, citarem el títol tal com ha estat traduït. L’any sempre és el de l’edició original nord-americana.

Ressenya a Presència, 4 d'abril 2008

Se’n va per sempre

Philip Roth, L’espectre se’n va

Nathan Zuckerman és el personatge favorit de Philip Roth. A ell ha dedicat nou novel·les, entre les quals cal destacar algunes de les millors de la literatura nord-americana dels darrers cinquanta anys: American Pastoral, La marca de l’home i I married a comunist, obres que cap lector intel·ligent pot deixar de banda: estem davant de la més gran literatura. Roth ha crescut amb aquest personatge; s’ha servit d’ell per contar-nos de manera indirecte les seves peripècies com a escriptor i com a home; perquè Zuckerman no és res més que un dels transsumptes que Roth usa per analitzar les contradiccions de la seva condició jueva i els daltabaixos polítics i socials del seu país. Les millors novel·les d’aquest vast cicle, però, són aquelles que no són protagonitzades per Zuckerman, sinó on aquest rep la visita en el seu refugi de muntanya de Nova Anglaterra —on es dedica a escriure apartat del món—, d’algun antic amic (sempre jueu) que li desgrana la història de la seva vida. Les més fluixes són aquelles on Zuckerman ens narra la seva pròpia evolució com a home (massa esposes i amants) i els efectes que l’èxit literari ha tingut sobre la seva vida pública (massa popularitat, massa rivals i lectors hostils); quan és així, les seves novel·les són excessivament vodevilesques, autoficcions postmodernes, disbauxades, sempre divertides, però sense la força tràgica ni el nervi esquinçador que ens ha donat les seves pàgines més portentoses. Potser sigui una contrarietat que el comiat d’aquest personatge de Roth es faci en una novel·la de to menor, ni remotament comparable a les citades. L’espectre se’n va ens conta el retorn de Zuckerman a Nova York durant els dies de la reelecció de Bush com a president; l’escriptor ha patit un càncer de pròstata i creu que una injecció col·lagen podrà aturar les pèrdues d’orina, però retrobarà les passions passades, personatges dels seus orígens —que vam conèixer a la primera novel·la del cicle—, i una dona meravellosa i molt atractiva, amb la qual experimentarà les darreres punxades de desig. Roth és gran i sens dubte aquest llibre conté passatges molt valuosos, com els dedicats a parlar de política (demolidors), o de la literatura que fan els crítics i biògrafs dels grans autors (lucidíssims). Tot i així, el conjunt es dissol excessivament en digressions o fantasies d’un Zuckerman cada dia més senil, però incapaç d’expressar-nos tota la dimensió del seu desastre. Al costat d’Elegia, l’obra anterior, L’espectre se’n va no arriba a l’amplitud que han tingut les millors obres de Roth a l’hora de fer-nos estremir.

Ressenya a Presència, 27 d'abril de 2008

L’enyor feliç

‘Tónio Kröger’, Thomas Mann

Entre el plegat de grans obres que ens va deixar Thomas Mann pocs lectors poden passar per alt ‘Tónio Kröger’. Certament és una obra de joventut, però el creador que als vint-i-sis anys publicava Els Buddenbrooks bé estava en condicions, dos anys abans, de donar per a la història aquesta petita obra mestra. ‘Tónio Kröger’ resum el destí moral de tota una generació de creadors contemporanis; no en va, en la figura d’aquest literat fictici, transsumpte del propi Mann, s’hi va reconèixer Kafka, que va fer d’aquest llibret una de les seves obres de capçalera. Kröger és l’artista inhàbil per a la vida, l’individu que se sap portador d’un do, el de la creació artística, però que al mateix temps el viu com una condemna, com una separació. L’art, l’impuls estètic, el do per bastir obres admirables, el separa de la resta d’homes, els purs, els sans i conformes, el que no senten més enllà del que és pràctic i habitual, càlidament burgés: sí, ‘els que viuen clarament, els feliços, amables i normals’. Però Kröger no fa d’aquesta escissió un motiu per al desdeny ni per l’altivesa, sinó que el sent com una forma de nostàlgia: és una causa d’amor, un amor ‘que està fet d’enyorança, de melancòlica enveja, d’un poquet de menyspreu i d’una castíssima benaurança’. Enyora la vida en tota la seva seductora banalitat. L’artista com a mediador entre la vida i la mort; l’home que ha hagut de morir per a la vida per a poder parlar-ne amb tota veritat. Mann ens fa assistir amb mestria al descobriment i assumpció de la vocació artística de Kröger a través d’un seguit d’escenaris, que arrenquen un dia a la sortida de l’escola i acaben amb Kröger ja cèlebre, autor aplaudit i admirat, solitari i viatger, impostor entre els homes que el confonen amb un criminal, però acceptant finalment, amb total conformitat, el seu rol en la trama del món. L’obra manté semblances molt notables amb una altra peça decisiva de Mann, La mort a Venècia, on seguim també un artista en el seu darrer periple, en l’assumpció definitiva de la seva personalitat traïda, quan ja és massa tard i només queda esperar la mort, amb el maquillatge escorregut, traspassat d’amor i desig en una platja empestada. ‘Tónio Kröger’ ens arriba, a més, en una traducció molt suggestiva de Guillem Nadal, en un català pulcre, saborós i d’una gran visualitat. La primera petita gran obra d’un dels més portentosos literats que hagi tingut mai la tradició europea: ‘Tónio Kröger’ quedarà sempre dins nosaltres com el fondo interrogant sobre la condemna al desassossec i a la dissort en l’ànima del creador.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 26 d'abril de 2008

Cap a la vida realitzada

Luc Ferry. Aprender a vivir. Filosofia para mentes jóvenes. Madrid. Editorial Taurus 2007. Traducció de Sonia Chaparro. 322 pàgines. 17 euros.

Juntament amb André Comte-Sponville, Luc Ferry és un dels noms més destacats de la nova filosofia francesa. Als dos, que són amics tot i separar-los alguns punts decisius, els podríem encabir dins el corrent de l’humanisme secular. Les seves aportacions a l’hora de pensar el paper de la filosofia en una vida plena i en el món en què vivim són molt valuoses, i podem fer un primer tast d’aquest pensament a ‘Aprendre a viure: filosofia per a les joves generacions’, una obra adreçada en principi (i com delata el títol) al jovent, tot per donar-los unes primeres endreces en el terreny de la inquietud filosòfica. Es tracta de resseguir la història de la filosofia a partir d’unes quantes preguntes bàsiques, generades, en opinió de Ferry, per la visió de la finitud de la nostra vida; per a l’autor, tota pregunta transcendent prové de descobrir que estem condemnats a finir, a desaparèixer del món i a no tornar veure els nostres éssers estimats: la filosofia emana directament de l’angoixa existencial. Davant això, davant el problema de l’extinció pròpia i la dels altres, trobem dos tipus de respostes: les que dóna la religió (salvació mitjançant un altre) i les que ofereix la filosofia (salvació mitjançant un mateix). Per a l’autor, la salvació és el problema primordial de la filosofia, una disciplina que, així, pot ser focalitzada fonamentalment en tres dimensions: la teoria o comprensió del que hi ha, del que és; l’ètica o la set de justícia (què fer), i finalment, a partir d’una moral i d’una visió, la recerca de la redempció. L’autor, doncs, a partir d’aquests tres pols, repassarà cinc sistemes de pensament que han intentat donar-nos una resposta: 1)l’estoïcisme com exemple de filosofia antiga; 2)la victòria posterior del cristianisme; 3)l’humanisme o la filosofia moderna; 4)la postmodernitat o Nietzsche; i finalment 5)la filosofia contemporània després de la deconstrucció.
La destresa, la claredat, la concreció i la veritat en què Ferry sap fer-nos repassar aquestes sistemes és el més engrescador del llibre, el que li dóna tota la seva frescor i el seu vigorós magnetisme. De la mà de l’autor entrem en les obres dels principals filòsofs d’aquestes escoles, posant sobre la taula els problemes que pot comportar per a nosaltres cada un d’aquests raonaments. Així són molt bons els comentaris a Marc Aureli, convençut de la capacitat de l’home de trobar un lloc en l’ordre del cosmos, en el qual pot gaudir de plenitud. Pels estoics, la justícia emana de trobar aquest lloc, cercar d’encaixar en l’odre harmoniós i bo que ens desvetlla la teoria (entesa com a contemplació del diví, de l’essencial de totes les coses). D’aquí se’n deriva que no s’ha de témer la mort, ja que aquesta no és més que un trànsit, l’entrada en un canvi d’estat que ens retorna a ser un altre fragment de l’univers. Després, amb el cristianisme, el diví deixa d’identificar-se amb un ordre còsmic per encarnar-se en una persona; i la religió ens fa limitar l’ús de la raó per a donar pas a la fe. Ferry no amaga que gràcies al cristianisme es fa un pas molt important cap a la creació del subjecte modern, amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat com assumptes en els quals ja es nia el projecte modern, amb el mercat i la democràcia. El cristianisme ens proposa una salvació mitjançant l’amor, que ens garanteix la immortalitat o l’entrada en la vida eterna.
L’humanisme ens assabenta que l’ordre del cosmos ja no ens ve donat, sinó que ha de ser construït mitjançant l’esforç teòric (Kant, Descartes) i, pel que fa a la revolució ètica que comporta, aquesta es basa ja no en un model a descobrir i a imitar, sinó que haurà de construir-se (la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, amb les aportacions de Rousseau en primer pla). ¿Però com pensar una espiritualitat moderna quan el cosmos no és harmoniós i Déu és mort? Amb les doctrines de la salvació mundana, amb l’intent (desastrós) d’implantació del cel a la terra: el socialisme, el comunisme, el patriotisme, etc.
La crítica de tots aquests valors es fa amb el martell de Nietzsche, que apaga les Llums de la raó il·lustrada i ens deixa inermes davant la perplexitat postmoderna. ¿Què podem salvar de la seva crítica radical? Ferry proposarà una teoria basada en la fenomenologia, que ens ensenya a pensar de manera inèdita la transcendència (Husserl); en una ètica basada en la sacralització del pròxim, de l’humà; i en una salvació consistent en ‘esperar una mica menys, i estimar més’, i en la qual ha excel·lit Comte-Sponville pel que fa a expressar-la.
‘Aprendre a viure’ és un assaig d’història de les idees escrit amb una simplicitat que no amaga el rigor, ni tampoc l’abast laberíntic de molts dels problemes a què s’enfronta. Luc Ferry ens dóna un llibre important, molt suggestiu, de lectura feliç, del que ens animen a l’hora de seguir pensant la nostra tan efímera condició humana.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 19 d'abril de 2008

Podridura i progrés

‘El més noble és completament dur’: això deia Nietzsche, que ens va ensenyar a filosofar a martellades. Nietzsche: el filòsof que ens va voler encomanar la seva mania destructora, el primer que va dirigir el discurs crític contra el discurs crític mateix. ‘Jo no sóc un home: sóc dinamita’, deixa escrit a Ecce homo, les seves memòries intel·lectuals. ¿És possible resistir tanta lucidesa? ¿A on ens porta tanta clarividència, tanta duresa, tant de rigor? A l’alliberament, sens dubte, ¿i després? ¿Com enfrontar-nos a la por quan ja no s’és ingenu, quan ja s’ha perdut la senzillesa de cor necessària per somiar un ideal? ¿Passarà de moda la pròpia vida, tal com vaticinava Cioran, aquest fosc ambaixador de la desil·lusió més fonda? Perquè això de la majoria d’edat kantiana (arribada amb la Il·lustració, amb la facultat de poder pensar per nosaltres mateixos) porta una feinada, i suposo que encara és massa d’hora per a la humanitat per emancipar-se de casa dels pares —tot i que ara sabem que aquests han marxat i que només ens contaven belles mentides. Les esglésies estan tan plenes com sempre: els filòsofs diuen que el culte es fonamenta en la por a la mort, a no tornar a veure els éssers que estimem quan se’ns faci fora d’aquesta opereta. Vertaderament, seguim erigint mites, buscant excuses, enganyant-nos per no afrontar l’immens esforç que ens espera, i amb ell el desconsol, l’alegria, la felicitat i la mort sense resurrecció ni emotius rencontres ultraterrenals. Continuem creient que hi ha alguna cosa superior a la vida, uns valors o unes aspiracions tan enormes que amb la seva simple existència denigren i menystenen els que realment tenim i som. Així, una preocupació constant en molts pensadors contemporanis gira entorn del rumb de la modernitat. Molts es demanen ¿cap a on va el nostre món? ¿quin projecte tenen les nostres societats? ¿a on es dirigeix el progrés tecnològic? Segons molts d’aquests savis no hi ha cap direcció que guiï el canvi, sinó tan sols la passió irrefrenable i disbauxada per fer-ho canviar tot: com si haguéssim perdut el nord, el sentit col·lectiu de la finalitat, i per això mateix ens conforméssim donant voltes sobre el mateix, com baldufes, tothora girant sobre nosaltres, empesos per la pròpia inèrcia del moviment. Tothom parla de progrés, però ningú surt de la rutina, deia un desencantat. Per no caure de la bicicleta hem de pedalejar, és igual on anem, ens han rebentat els horitzons a martellades i no sabem a on ens dirigim, però hem de moure’ns de continu per no caure a terra. Algú va afirmar que el progrés consistia en ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla i ganivet. Jo crec que el que anomenem progrés es basa simplement en solucionar minúcies, perquè els homes no canvien, encara que la seva corrupció els obliga a transmutar-se.

Ressenya a Presència, 13 d'abril de 2008

Els vells temps

La mort i la pluja, Guillem Frontera

A La mort i la pluja no hi trobem paradisos perduts. Res seria més senzill que bastir un llibre de relats amb l’escenografia de la Mallorca dels anys cinquanta del segle xx i pintar-la amb els colors més idíl·lics, més lluminosos, falsos o folklòrics, amb la intenció de fer-ne una mena d’estampa pintoresca i fàcil. Però no és això el que ha fet Guillem Frontera en aquest aplec de proses narratives, una obra que recull una successió de contes que es centren en l’esdevenir d’un poble inventat, Alanària, que ens fan resseguir els paràmetres bàsics del que va ser la vida rural mallorquina d’abans de l’esclat turístic i de l’abandó del camp per la ciutat i la costa. Els relats poden llegir-se en total independència, però tots estan units per l’arrelament en el mateix espai mític i per una idèntica veu narrativa, la d’un meteoròleg que recorda van ser les vides, els paisatges i els ritus d’aquell passat abolit, però tanmateix portador de transcendència. Aquest afany de rescat, de voler posar en primer pla el detall humà i la quotidianitat social, fa que hi hagi moltes pàgines descriptives, on es congela l’acció dramàtica; veiem com davant els nostres ulls s’eleva un entorn de camps, camins i alzinars, de marjals i cases, de patis i carrers, d’esglésies i cementiris, sobre els quals les figures humanes s’hi retallen sorrudes i proverbials, fent que sentim bategar tota la seva veritat. Molts dels passatges d’aquest llibre empaten en l’empremta que deixa la lectura de Faulkner: el tipus de prosa, morosa i rítmica, compassada i plena d’inflexions sensacionals, fa que topem complaguts amb una variant gustosa de ‘gran estil’. I la ironia, la distància que separa aquesta veu dels esdeveniments, permet que tot adquireixi més relleu gràcies a la desunió que imposa l’afany estètic; d’aquesta manera podem entrar més de ple en l’evidència de tot el que ens narra, tanmateix ben pròxim a qualsevol lector: l’ambició, l’ànsia redemptora, la pena, l’amor, la mort i l’orgull. Aquest desig memorial, de donar compte d’un món abans que aquest pericliti (perquè moren els últims que en van participar), se suma a un lirisme tènue, i finalment a les ganes de trobar una pauta, una explicació als processos de canvi que a poc a poc es van imposant. I és aquí on el llibre destaca, en l’elaboració de situacions que per si soles ja tenen un valor paradigmàtic, d’expressió dramàtica de tota una realitat. Aquestes tessitures són composades a partir del material més propi de l’entorn, abeurades en la peculiaritat de la terra: així el projecte de trobar aigua en una finca de secà, en el qual es xifra el futur de tota una família, la possibilitat d’ascendir socialment i arribar a posseir una casa vora el mar; o el conte titulat L’oncle i Pitàgores, on assistim a la reinvenció del mític teorema per un home forçat per les circumstàncies de l’emigració americana. Frontera ha sabut reflectir el món dels seus records, ha estirat del fons més pregon de la memòria íntima, però alhora hi ha posat la distància necessària perquè hi participem a través dels amplis poders de la fabulació. Tot el llibre pot ser classificat dins el registre de l’autoficció, encara que seria més precís afirmar que La mort i la pluja és una reflexió narrativa entorn d’un espai suprimit, una manera de pensar literàriament el fenomen del canvi, la mort i la caiguda. Frontera ha compost un llibre formidable, escrit amb un pols exemplar, una afirmació en una existència emparentada amb el més espectral, atàvic i primari, però depurada i elevada a través de la més saborosa forma literària.

Ressenya a Presència, 6 d'abril de 2008

Novel·la familiar

Novel·la familiar és un llibre de memòries. El subtítol original ens adverteix de la seva naturalesa, ja que no amaga que ens trobem davant A Love Story, és a dir, una història d’amor arrelada en el record dels membres centrals de la seva família. Però l'obra comença ja amb una admonició, i és que Lanchester s’encarrega en primer lloc de desmuntar la frase inicial (ja esdevinguda una mena de tòpic) de la gran novel·la de Tolstoi Ana Karenina: ‘totes les famílies felices s’assemblen, les infelices ho són cadascuna a la seva manera’. L’autor ens diu que la felicitat i la infelicitat estan mesclades, que es donen per igual i en dosis indissociables, en una amalgama indestriable. No va ser fins després de la mort de la seva mare que l’autor va descobrir que aquesta no era la persona que deia; realment havia deixat pistes, penombres i mitges veritats, però fins molt més tard no va saber que Julia Lanchester havia canviat la seva identitat per la de la seva germana petita. La família de Lanchester no tenia molta proclivitat a parlar dels seus secrets, per això l’autor ha hagut de desxifrar-los en aquesta obra, que té per finalitat recuperar una part amagada del relat de la vida dels seus pares, alhora que els ret un just homenatge i es qüestiona fins a quin punt els va arribar a conèixer en realitat. Novel·la familiar és també la història d’amor que va unir els seus progenitors, en una relació embolicada i emotiva, que té per escenaris Irlanda i Hong-Kong. Lanchester ha volgut explicar els seus orígens com a home i com escriptor en aquesta mena de retrat de l’artista passant comptes amb els fantasmes familiars, i certament ho ha aconseguit, amb resultats vertaderament remarcables. Els fans de l’escriptor, que va conèixer l’èxit internacional amb El port de les aromes, gaudiran de l’estil net i àgil d’aquest autor, sempre capaç d’entretenir-nos amb múltiples digressions, i ara procliu a despullar-se, tot perquè comprenguem l’ambivalència que el lligava a sa mare. Aquest afany de qüestionament és el que tal vegada llastri l’interès del llibre (o que li doni el seu més gran atractiu), ja que en certs moments frega el més injustificat revengisme. Tot i això, Lanchester és un bon escriptor, amb molt ofici, sobradament capacitat per mantenir la tensió del relat i per mostrar-nos amb destresa les inquietuds del seu món moral. Un llibre de memòries escrit per a ser llegit com una novel·la decimonònica, el relat d’unes vides veritablement interessants, no exemptes de fatalitat ni de repressions injustificades.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 5 d'abril de 2008ç

The West Wing

Sembla que el relat polític sempre ha d’estar tocat pel maquiavelisme. Des de Sòfocles fins a Shakespeare que hem vist els líders de les nacions sent despòtics i manipuladors, emportats per les passions més baixes, conspirant a favor dels seus amics i dels seus interessos privats, corrompent amb les pitjors pràctiques l’exercici del poder i defensant-se amb totes les males arts d’uns enemics polítics que empataven amb ells en el mateix grau d’abjecció. Que hi hagi, doncs, una gran creació contemporània que mostri el poder des d’un altre punt de vista no deixa de ser una novetat molt considerable; i que ho faci, a més, amb excel·lència i veritat, sense ingenuïtats ni maniqueismes, i amb molta gràcia i emoció, és un fet que hem d’aplaudir amb total entusiasme. Parlo de la sèrie de televisió The West Wing, al meu judici un dels monuments més honorables de tot el seguit d’obres per a la petita pantalla que en l’última dècada han sabut arribar al més alt esplendor. The West Wing narra la quotidianitat de l’equip de col·laboradors del president dels Estats Units, els que assessoren el “líder del món lliure” en la contesa inacabable per la llibertat, la prosperitat i el benestar no només del seu país, sinó de totes les nacions que simpatitzen amb el seu alt propòsit. El president és Josiah Bartlet, demòcrata i premi Nobel d’Economia, un home apassionat i saberut, tenaç i incansable, secret aspirant “a la grandesa”. Ell i els seus homes —encapçalats pel seu cap de gabinet, pel seu director de comunicacions, per la seva secretària de premsa, i per tots els ajudants respectius— seran els encarregats de resoldre les múltiples i complicades contingències que els regala el dia a dia: aconseguir l’aprovació de lleis que facin més difícil l’accés a les armes de foc, respondre els atacs aeris de què són víctimes els seus avions, posicionar-se davant la invasió d’un país oriental per un altre que posseeix armes nuclears, rebre líders de les altres potències, a més d’eludir les envestides dels republicans, o d’un vicepresident que no es conforma amb la seva cadira… A aquestes i d’altres empreses hauran de fer front Bartlet i els seus assessors, una camarilla d’homes i dones cultes i intel·ligents, brillantíssims, els primers en les seves promocions en les millors universitats americanes. Cada episodi d’aquesta gran novel·la sobre la bondat possible del poder és una mostra d’heroïcitat: la necessària per ser virtuós en l’exercici de l’autoritat, fidel als propis ideals, dialogant, treballador i insubornablement realista… Sí, és de nit i el president Bartlet no descansa, passeja capficat pels porxos de la Casa Blanca, però alça la vista i mira les estrelles abans de tornar al seu despatx. Un enorme agent de seguretat el veu passar, impertorbable, i mussita en veu baixa al micròfon que porta amagat a la màniga: ‘Ha passat l’àguila’.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 29 de març de 2008

Anys d’anarquia

Josep Pla. El Rellotger de Creixells. Editorial Destino. Barcelona 2008. 16.5 euros. 106 pàgines.

Les obres de Josep Pla s’apleguen en quaranta sis volums. Són més de trenta mil pàgines d’un conjunt literari inigualable per la seva qualitat, sapiència i nitidesa. Pla va ser un autor titànic, capaç d’escriure-ho tot sempre partint de la seva individualitat, del que veia i recordava un home que va viure i va trescar incansablement pel seu país i per la resta del món, amb un gran coneixement de la millor literatura. La seva és la ploma inesgotable d’un curiós, d’un gegantí memorialista, incorruptible en el seu escepticisme, el seu humorisme distanciat i el seu alè tràgic —a més de ser portador d’una obsessió per la realitat absolutament insubornable. Dins aquest conjunt ingent d’obres hi ha vertaderes peces claus de la literatura catalana del segle XX; cada lector, però, acaba elaborant amb les obres de Pla el seu propi cànon: n’hi ha que posen al capdamunt El quadern gris i la resta de la seva obra memorialística: Notes del capvesprol, Notes disperses… D’altres, les novel·les El carrer estret i Nocturn de primavera; Porcel parla sempre amb entusiasme del volum titulat Aigua de mar, que aplega les millors pàgines de literatura marinera de tota la tradició catalana. Un amic meu, afeccionat a escriure pels diaris, prefereix, per sobre de tot, Caps i puntes i Articles amb cua, mostres del millor Pla periodista. Els amants de la història no poden passar per alt els seus Homenots, retrats literaris a l’estil de Samuel Johnson, centrats en els personatges més importants d’un dels períodes més esplendorosos de la nostra cultura. Sense oblidar les seves obres viatgeres, com Israel 1957, Les illes, o Weekend d’estiu a Nova York. Dins el magma enorme de la seva producció hi ha obres ocultes, no acabades de descobrir, que ens impedeixen encara arribar a fer una valoració exacta de la seva producció. Entre les perles amagades en aquest cabal d’escriptura es troba la peça breu El Rellotger de Creixells, fins ara perduda dins el volum trenta-vuit de la seva Obra completa (titulat Escrits empordanesos), i ara editat per primer cop de manera independent, sempre per encert de l’editorial Destino.
El Rellotger de Creixells és una mostra perfecta de l’art narratiu de Josep Pla, una presentació immillorable per entendre la seva visió del món i del país, la seva moral i la seva disposició descreguda davant el món i la vida. Amb l’excusa de fer una mena de reportatge sobre un bandoler empordanès del segle XIX, sobrenomenat el Rellotger, Pla posa en dansa tot el seu saber com a narrador i com a home. Una idea recurrent en la ideologia planiana és la que critica als períodes revolucionaris i a les conseqüents revolucions; per Pla aquestes són èpoques de desori, de pèrdua de valors i de seriositat cívica, proclius a la matança, a posar en perill l’estabilitat de l’economia, edificada sobre una moneda forta i un ordre de costums basat en la benvolença social i en ‘la normalitat de la vida quotidiana’. Per sustentar aquesta tesi, Pla se serveix de l’exemple d’aquest bandoler que durant els anys més tumultuosos del XIX va fer moltes malvestats: assassinats i lladronicis. La preparació de la Revolució de Setembre del 68 i la revolució mateixa, l’assassinat de Prim i la instauració de la monarquia de Savoia, el triomf de la primera República i la follia del federalisme de Pi i Margall, la tercera guerra carlina i, per fi, la reinstauració de la monarquia d’Alfons XII, obra de Cánovas del Castillo, amb el retorn ‘a una vida positiva i legal’, van ser el marc històric que, segons Pla, va afavorir l’aparició i l’actuació d’un criminal d’aquestes característiques, responsable confés d’incomptables robatoris i de divuit assassinats.
L’escrit comença amb l’evocació de la primera notícia que el propi Pla, sempre narrador de les seves pàgines, va tenir del bandoler. A partir d’aquí, resseguim el cronista en una perquisició a la recerca de la vertadera identitat del criminal, intentant trobar fonts i testimonis que puguin donar una idea íntegra de les seves actuacions i del seu final al patíbul. És aquí on Pla topa amb les principals dificultats: a la regió del Terraprim ningú vol referir aquella història, ja que el bandoler era protegit i emparat per multitud de famílies. El Rellotger de Creixells és una mena d’assaig narratiu sobre el període de la tercera guerra carlina, un intent de reconstrucció d’un món i d’uns esdeveniments sagnants, motivats segons Pla pel caos d’aquella època. Pla ens mostra el seu sever antiromanticisme (el bandoler, el bandit, és una de les figures més estimades per la literatura romàntica) en aquestes pàgines portentoses per la seva capacitat d’observació, per la rectitud moral que sustenta les seves tesis i pel maneig admirable de la prosa. Una mostra breu i intensa de la capacitat de Pla per aprofundir en el món i en la seva història amb les eines més penetrants de la literatura.

Ressenya a Presència, 30 de març 2008

El xèrif i l’assassí

Cormac McCarthy, No és país per als vells

Suposo que a hores d’ara ja és un tòpic afirmar que Cormac McCarthy és un dels millors escriptors de l’actual literatura nord-americana. L’enorme crític Harold Bloom ho ha dit ben clar: les lletres del seu país tenen quatre grans protagonistes: Philip Roth, Don DeLillo, Thomas Pynchon i Cormac McCarthy, sent aquest darrer a qui ha dedicat més gran atenció en els seus llibres. McCarthy és l’autor de Meridià de sang, una de les obres més estremidores de la literatura occidental. En la línia de la seva preocupació pel mal i l’extinció vam rebre en català la seva darrera novel·la: La carretera, un apòleg espectral sobre un món devastat, només omplert per la sagrada relació d’un fill i el seu pare. Un any abans de la publicació americana de La carretera havia sortit No és país per a vells, que ens arriba en català precedida de l’èxit de la seva versió cinematogràfica, recentment premiada per l’Acadèmia de Hollywood amb quatre dels seus Oscars principals. No és país… narra l’aventura desastrosa d’un veterà de la guerra del Vietnam, que té la immensa sort i desgràcia de trobar-se dos milions de dòlars enmig del desert, envoltats de cadàvers de traficants de drogues. Aquest fet canviarà radicalment la vida de Llewelyn Moss, que a partir d’aquell moment començarà a escapar de la figura terrible, hipnòtica i demencial del sicari Anton Chigurh, una representació del mal sense pal·liatius, un ésser desproporcionat i sense manies, que juga a confondre’s amb la gratuïtat impensable del destí. No és país… ens parla d’un món sense valors, abocat irremissiblement a la buidor; la veu adolorida del xèrif Bell ens relatarà com s’ha esborrat tota idea d’ordre i de noblesa del relat de la vida en l’època actual: el país, vist i sentit des de la seva frontera amb la bogeria i la mort, ha deixat de ser per aquesta mena de vells. McCarthy maneja amb vertadera mestria els recursos narratius: els diàlegs deriven directament de Hemingway, les descripcions són telegràfiques i electritzants, i els monòlegs del vell Bell són cadenciosos i plens de ressonàncies bíbliques. No és país… és vertaderament una obra admirable: el retrat escruixidor d’un món en lluita permanent, desarrelat i sense moral, violent i foll. La versió cinematogràfica ha estat modèlicament fidel a la trama i ens ha donat el paisatge mental amb què edificar un escenari per a la seva lectura, tot i que aquesta s’imposa com a insubstituïble si volem entrar en totes les implicacions que McCarthy és capaç d’extreure d’aquesta tràgica aventura. Literatura aspra, furiosa, desoladora i gran literatura.

Ressenya a Presència, 23 de març 2008

Epifanies viatgeres

Claudio Magris, El viatjar infinit

Hi ha una relació molt estreta entre el viatge i l’escriptura. Així és per Claudio Magris, un dels millors escriptors italians del moment, l’autor d’almenys dues indiscutibles obres mestres: Microcosmos i El Danubi. Magris ha recollit una sèrie de texts dispersos, de circumstàncies, publicats a la premsa italiana entre els anys 1981 i el 2004, i els ha posat un pròleg vertaderament il·luminador. Es tracta d’articles sobre viatges, sobre llocs i personatges, un conjunt molt admirable de proses que acaben conformant la il·lustració d’una una mena de teoria, formulada en el pròleg, possiblement la peça més esplèndida del llibre. El viatge li serveix com una de les metàfores més vàlides per aproximar-se a la comprensió de la vida i del fet literari. El viatjar infinit reclama la necessitat de separar-se del que ens és conegut per apropar-nos a nous horitzons, la voluntat d’allunyar-se d’una certesa, tot per fer camí cap a una meta ignorada. I en aquesta separació s’hi juga el més decisiu del que som, el descobriment de la pròpia identitat, de la grandesa del món i de la fugacitat de la vida. Especulem gràcies a Magris sobre el viatjar antic i circular (la tornada d’Ulisses a Ítaca) i el viatjar modern, rectilini, cap al no-res, una fugida que trenca límits i lligams i obliga l’home a regenerar-se: és el superhome de Nietzsche, l’home sense atributs de Musil. La ploma de Magris s’esforça per comprendre el món, tal com ho feia la del seu estimat Kapuscinski, de qui n’agafa un lema: la finalitat del viatge són els homes. Magris no s’ha mogut poc: des dels països de l’Est i del nord d’Europa fins a la l’Iran de fabulosos jardins, la Xina i Tasmània, Austràlia o Espanya; escriu sobretot a partir del que li revela la seva mirada inquieta, sempre comparant, recordant, descobrint. Per a l’autor, el viatge és una manera privilegiada de apoderar-se del present, de comprendre la història i la individualitat del creador, que té per missió il·luminar-nos la tradició i la totalitat de l’experiència. Hi ha moltes pàgines magistrals en aquest quadern de viatges: em quedo amb texts com El bosc que es mor, sobre la malaltia que està acabant amb la Selva Negra, o Un pare, un fill, estampa commovedora d’un pare ensenyant les obres mestres de la pintura a un fill amb síndrome de Down, en una sala del monestir de Pedralbes de Barcelona. El viatjar infinit és un gran llibre, una mostra ampla i vital d’intel·ligència, sensibilitat i cultura, un aplec de pàgines sensacionals sobre la complexitat del món, de l’home i la seva literatura.

Ressenya a Presència, 16 de març 2008

Només socis

Ferran Torrent, Només socis

Ferran Torrent ha acabat teixint tot un món novel·lesc. Les seves ficcions tenen lligams que les entrellacen, tòpics narratius que es repeteixen amb gràcia, personatges tallats amb un patró semblant, i sempre movent-se en un entorn identificable: la València de les darreres dècades, la del PP, tan corrupta i fascinant, i tan fèrtil per un bon novel·lista. Les seves últimes obres, la trilogia valenciana Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, giraven entorn de la carrera de Juan Lloris, un empresari ressentit, endinsat en el món de la política. I és justament al final de l’argument de la tercera part de la trilogia on hem de situar Només socis, que completa el retrat d’aquell món alhora que rescata personatges d’obres anteriors. Torrent continua amb la dissecció del món social que inquieta les seves darreres creacions, tot i que se sent fidel a les seves arrels i a l’impuls més genuí de la seva novel·lística; per això torna a posar en escena els seus personatges més mítics, a qui deu els seus treballs més reeixits, alguns dels quals fa més de vint anys que l’acompanyen. Per això comença Només socis amb Butxana i Tordera vivint tranquils en un poblet, acompanyats pels veïns Ferran i Josep Torres, també caràcters d’obres anteriors. Però Lloris vindrà a destorbar aquesta tranquil·litat, buscant una represàlia per un afer no conclòs. I serà llavors quan es posarà en marxa tot l’artifici novel·lesc, que ens portarà d’una banda a l’altra amb sensacional competència: Torrent situa en l’embolic agents del Mossad, la CIA, dones precioses i de gran intel·ligència, i ho mou tot amb desimboltura i precisió. El dibuix ràpid i exacte dels personatges, i uns diàlegs simplement magistrals, plens de naturalitat i lucidesa, fan el llibre de molt bon llegir, dels que atrapen fins i tot abans de la primera pàgina. De fet, Torrent aconsegueix el que només saben fer els millors narradors —i el cinema negre més esplèndid—, fer-nos entrar en un ambient i participar d’una aventura a través de l’acció, del gest i la paraula d’uns quants personatges. Hi ha un joc entre Torrent autor i Torres personatge, novel·lista sense idees i obligat a publicar gairebé cada any per pura supervivència; i són doloroses les consideracions que es fan sobre el moment sociopolític a València (“Si els valencians foren negres, votarien el kukuxklan”, es diu) i la degeneració del conjunt d’una societat: en tota bona novel·la negra sempre hi ha un rerefons de judici moral. L’arquitectura del llibre és molt equilibrada; es nota concebut tot ell com un guió ple de cartes amagades, on les parts van encaixant una rere l’altra amb precisió (tot i que hi ha prou endreces per suposar una continuació de la trama). Només socis potser no sigui una de les aportacions més valuoses de Torrent al conjunt de les seves obres, però el llibre està narrat amb tant de talent, amb tanta d’alegria, que aconsegueix arrossegar-nos encara que en algun moment no creiem en l’argument, massa proper a la peripècia cridanera dels best sellers. L’autor se sap dominador d’un registre, i coneix fins al moll de l’ós els seus personatges, i per això no li costa gaire moure els fils d’aquesta funció per fer-nos passar una bona estona, atrets per la seva habilitat, el seu humor negre i la seva ironia. Novel·la lúdica, còmica, amb tocs calamitosos, Només socis és una mostra excel·lent de la capacitat narrativa de Torrent; un llibre que completa un racó del gran mosaic que ha anat bastint durant la seva magnífica carrera literària, tot i no ser central ni decisiu en les seves implicacions.

Ressenya a Presència, 9 de març 2008

Follies romàntiques

‘La Fanfarló’, Charles Baudelaire

‘La Fanfarló’ és un text de joventut de Charles Baudelaire; fins ara era inèdit en català; per iniciativa d’una petita editorial, però, per fi acaba de veure la llum entre nosaltres. Tot i no tenir la magnificència de les seves obres majors, aquesta nouvelle no és ni molt menys desestimable: es tracta d’una primera entrada en el món moral de Baudelaire, un tast inaugural (dens, irònic, desfermat) del que després s’expressaria de manera tan extraordinària a Les flors del mal i L’speen de París. El jove Baudelaire va escriure aquest text als vint-i-quatre anys, i després de la publicació de les seves obres més reeixides va oblidar-se d’aquesta petita perversitat de joventut. Això no ha impedit que sigui editat a moltes de les edicions modernes de les seves Obres Completes, tot i que fora de França és un text ben poc conegut. La postergació, però, és injusta; ens trobem davant d’una obra prou interessant: un dandi canalla i voluble, Samuel Cramer, jove i brillant i amb vel·leïtats poètiques, retroba per atzar, a París, Madame de Cosmelly, un antic amor d’adolescència. Cramer tracta d’embruixar-la amb els seus versos, tot per fer-li retrobar la passió passada, però la dona, molt enamorada del seu marit, li demana ‘l’ajuda d’un amic’ per recuperar el seu espòs, caigut en braços d’una bella ballarina d’èxit: la Fanfarló. Cramer promet separar el marit de la cortesana, tot esperant una recompensa carnal, encara que el poeta quedarà ell mateix embolicat amb l’artista per a tota la vida, enfonsant-se lentament en la mediocritat. El personatge principal del llibre no és cap de les fèmines, sinó el jove Cramer, entorn de qui es mou tot el pols narratiu, tan aviat exposant els seus pensaments com donant-nos un punt de vista exterior a les seves desventures. Hem de veure en Cramer una visió cínica i irritada del propi Baudelaire, el poeta escrutant dolorosament els seus afanys i el seu caràcter inestable: ‘déu de la impotència —déu modern i hermafrodita—, impotència tan colossal i tan enorme que resulta èpica, i que no ha reeixit en res perquè creu massa en l’impossible’. És així com el text ens mostra la seva vertadera natura d’exorcisme, mitjançant el qual el poeta es volia desfer d’un romanticisme massa fàcil, i d’aquell dandisme tan superficial. Amb evidents ressonàncies de Gautier i Balzac (sobretot de la seva Beatrix), escrita amb preciosisme i caprici, amb ambigüitats calculades i imperfeccions brillants, ‘La Fanfarló’ és un llibret agrament deliciós, una mostra del talent primerenc d’un dels més grans genis de la literatura moderna.

Ressenya a Presència, 2 de març 2008

Futur imperfecte

Pau Planas, La nau

La literatura de ciència-ficció sempre ha tingut en català una sòlida i encertada tradició. Les aportacions de Pedrolo, Calders, Tísner i Josep Albanell —entre d’altres noms d’aparició més recent com David Cirici i Margarida Aritzeta— són prou destacables per a poder parlar d’un conjunt d’obres capaç de sustentar la bona salut local del gènere. En aquesta línia tan notable podem situar la primera novel·la de Pau Planas, La nau, el breu dietari de bord d’un tripulant estel·lar. Ens trobem en un futur enrarit i inexplicat, fugint d’un planeta i anant cap a un altre en una expedició que té per finalitat l’exploració de Xeix, un territori en el qual s’aboquen totes les esperances. Dins la nau tot està ordenat i planificat fins al darrer detall, i a través de les anotacions del narrador ens anem introduint en la seva quotidianitat, en l’entorn i en els personatges que l’envolten. Dins la nau hi ha de tot, com en un petit món a la deriva, i la prosa freda i precisa del cronista ens ho va revelant: jardins climatitzats, hortes enormes, biblioteques frondoses, tot transitat per personatges desorientats. Però el que havia de ser un viatge cap a la felicitat, un simple trànsit cap a un vida més lliure i vertadera, es va gradualment mudant en una experiència de buit i d’horror. L’univers utòpic esdevé el pitjor dels malsons: com si el somni de la ciència i el progrés s’hagués de tòrcer sempre, mostrant-nos la vertadera dimensió (sempre tràgica) de les aspiracions humanes. ‘La nau’ és un llibre que aconsegueix el que pretén: fundar una realitat paral·lela i sotmetre’ns a les seves disjuntives, endinsar-nos en un viatge cap al més radical desarrelament. Planes usa un llenguatge cristal·lí, gèlid, polit i governat amb bon ritme; així aconsegueix transmetre’ns tota la fredor i la distància que li exigeix la narració, tot i que a vegades el conjunt agafi tons excessivament espectrals. L’autor ha seguit el mestratge dels millors conreadors d’aquests tipus de llibres, i per això són evidents els aires de família amb les novel·les de Stanilaw Lem, Arthur Clarke o Isaac Asimov, tot i que hi ha algunes picades d’ull (molt iròniques) al Thomas Mann de La muntanya màgica. Planes ha escrit una nouvelle ben travada i plena de ressonàncies inquietants, escrita amb tons grisos, detallista en la descripció de l’ambient que ens retrata i amb alguns tocs ben definits d’assaig moral. Per això ‘La nau’ constitueix un debut literari remarcable, pot ser massa perceptiblement epigonal, però tanmateix prou estimulant perquè en parlem amb delectança.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 1 de març de 2008

Poesia i veritat

Un dels problemes de la nostra relació amb les paraules és que aquestes moltes vegades s’interposen entre la realitat i nosaltres. Certament el llenguatge determina la nostra manera de pensar, l’encamina i ens atorga un especial apropament a les contrarietats de la nostra circumstància; gràcies al llenguatge pròpiament humà entrem en la dimensió més gran de la nostra natura, sent capaços de fer figuracions i faules, més enllà de la limitada immediatesa del llenguatge animal. Aquest és simplement apte per descriure fets evidents, reals, o estats d’ànim: un gos lladra quan veu algú, o gemega quan se sent sol o té gana, però els seus lladrucs no són capaços de donar una nova versió de la seva realitat, més enllà del que veu o pateix: els animals mai no menteixen. D’aquesta disposició del nostre llenguatge per a la impostura n’és molt conscient la tradició filosòfica. El vell Sòcrates s’encarregava de tombar els arguments dels ‘mentiders oficials’ de la polis, els sofistes, tot perquè creia que aquests havien desplaçat la virtut en nom de les conveniències amb els poderosos. Pels sofistes no hi ha altra veritat que la que pot convèncer; seu és l’art de persuadir els altres amb els millors sofismes, els òptims per sustentar allò que en cada moment es vulgui aconseguir: per això els sofistes eren mestres de retòrica. En tant que la mentida és el que suporta tot l’ordre social establert, Sòcrates va ser considerat perillós (“corruptor de la joventut”, deia la querella) i va ser condemnat a beure la cicuta; una sentència que també va ser dictada com a falsificació, ja que el que realment es pretenia és que escapés de la presó i marxés lluny d’Atenes. El màrtir de la integritat moral, però, no va voler fer el joc a la hipocresia oficial, i es va immolar per a major glòria de l’afany filosòfic. Des de llavors que la filosofia s’ha escaparrat en aconseguir la veritat mitjançant l’ús de la raó, l’instrument més notable de la qual continua sent el llenguatge. Tot i això, aquest també està corromput des dels seus inicis, ja que dintre seu hi nia lavat l’esperit de la irrealitat. Potser que la impossibilitat o el fracàs de la filosofia no es basin en causes diguem-ne circumstancials, sinó en la centralitat indestructible de la mentida com a pilar constitutiu del nostre ordre moral i cívic. Sempre fracassa la raó i el llenguatge crític perquè tot, absolutament tot, es basa en un contrasentit, en una gegantina impostura. Deia Wittgenstein a les seves Investigacions filosòfiques que la tasca de la filosofia era ensenyar la mosca a sortir de l’ampolla, és a dir, aprendre a desembruixar-nos del llenguatge per accedir a la veritat. I potser que aquesta sigui la tasca dels poetes, usar les frígides i garratibades fal·làcies de la nostra parla per regenerar una visió sobre nosaltres mateixos, que ens torni a un món no conformat amb el cor de la mentida.

Ressenya a Presència, 24 de febrer de 2008

Música contra l’horror

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz

Més enllà de l’oportunitat de reeditar en l’actual moment El violí d’Auschwitz hi ha un bon text literari. Un dels llibres més venuts en català en la nostra història cultural recent, i d’un dels cants més commovedors contra la desolació i la injustícia. Més enllà de la forma literària, hi ha en Maria Àngels Anglada una autora amb una insubornable visió del bé i del mal, eixos entorn del qual giren les seves millors obres. El violí d’Auschwitz va ser un dels primers llibres van fer-se que en català sobre l’extermini jueu, tema que ha donat tota una vasta i valuosa literatura. L’aportació d’Anglada no és superficial, encara que l’aparent esquematisme i concisió de l’obra podria enganyar-nos en una primera lectura; tot i que l’autora ja havia deixat ben clara la seva opció moral en traduir al català el poema Auschwitz de Quasimodo, l’any 1970: ‘Laggiù, ad Auschwitz, lontano dalla Vistola, amore, lungo la pianura nordica…’ Anglada, doncs, es posa de banda dels ‘enfonsats’, per dir-ho en l’expressió de Primo Levi, i mai dels carnissers ni dels còmplices en l’assassinat en massa. I en aquesta preferència ètica hi nia el caliu de la seva estètica, aixecada en aquesta novel·la a partir d’una successió d’escenes fredes, tenses, breus, on s’hi decideix el més decisiu de la nostra condició. Novel·la sobre l’esperança, sobre la superació, la bellesa i el triomf del bé sobre un mal omnipotent però tanmateix massa banal per prevaler, El violí d’Auschwitz ens endinsa en l’aventura de Daniel, un luthier del gueto de Cracòvia, empresonat al camp d’extermini i obligat pels seus botxins a treballar per aconseguir un instrument de so perfecte. L’elaboració d’aquest impossible serà l’única via per sobreviure i la tràgica metàfora del poder del treball i de l’amor a la bellesa per donar un sentit a una individualitat que s’ha volgut destruir. Només la música que perdura sobre tot pot fer-nos palpitar amb l’energia sostreta a les víctimes, i establir un corrent incorruptible entre els vius i els morts. Lloada a tota Europa —sobretot a França per Jorge Semprún— com una de les millors obres escrites sobre l’Holocaust per algú que no va tenir-ne vivència directa, i a l’espera de la seva sempre postergada versió cinematogràfica, l’obra de Maria Àngels Anglada aconsegueix commoure’ns i portar-nos al nervi d’una experiència que segueix trasbalsant la nostra sensibilitat de la manera més descarnada. Un llibre concís i escruixidor, d’una brevetat colpidora; el violí d’Anglada aconsegueix fer-nos sentir el seu cant contra l’horror.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 23 de febrer de 2008

El desert del mot

Rimbaud continua sent l’heroi de la literatura. Un poeta que no es va resignar a triar entre dos destins, el d’Homer i el d’Ulisses, i que va aspirar a fer de la seva pròpia vida una experiència infinita, on el sentit bategués amb tanta força que ho fes rebentar tot, deixant simplement fragments d’un món massa pur i bell per aguantar-se com a possible. Per això, a aquest creador, la literatura, els mots, li van deixar de servir: ‘Basta de paraules’, ens deixa escrit en un poema d’‘Una temporada d’infern’; arriba un punt en la tasca artística en què cauen les possibilitats d’expressar, mostrant la indigència dels mitjans, la seva ineficàcia per donar forma a allò que viu i tremola en el cor de l’home. I com que l’expressió ha fracassat, Rimbaud intenta alçar-se com a poeta de la vida, fent de la seva pròpia pràctica una obra impressionant, on el sentit viu i es mostra en la superba totalitat d’un estil. Quan Rimbaud marxa a Abissínia a fer-se traficant d’armes i d’esclaus, segueix escrivint cartes a la família, però en elles no hi ha ni una sola menció a l’art i a la literatura, les quals, pel que es dedueix, han quedat empetitides davant la immensitat del viatge i l’aventura africana. L’home que hagués pogut assentar-se a París i triomfar com a artista, ensenyorir-se en un prestigi, en una carrera, en un nom i en una reputació —el poeta panxut, admirat, idolatrat i envejat— decideix abandonar-ho tot i elegir el precari d’una vida a l’abisme, des d’on mirar-se el que deixa enrere amb menyspreu. Ara tot el que li preocupa són qüestions pràctiques, el món amb la seva indomable vastitud. Rimbaud deixa l’art, la paraula, el vers i tria el desert, la pistola i l’amenaça. ¿Què va passar-li a aquest home? ¿Què va veure a través de la poesia que el va portar a prendre aquesta decisió? ¿Hi ha algun missatge implícit en la seva vida, i que se’ns escapa a nosaltres? ¿Potser va veure el buit i la insensatesa total que nia al fons de l’art —¿de tot l’art?— i va voler entrar-hi de ple, mitjançant un vida desbaratada, que el portaria horriblement a la mort? En el Rimbaud africà hi ha un secret, un avís, crec que hi ha un poema que ningú s’ha atrevit a desxifrar. La seva poesia té com a corol·lari necessari aquest final, molts dels seus versos estan tàcitament emmetzinats de la seva futura renúncia. Al fons dels seus poemes s’hi endevina l’extinció —un adéu, un fantasma assumit—: el de la pròpia identitat quan s’ha comprès la vida en tota la seva mísera evidència. Tal vegada al fons del mot, més enllà de les paraules, un cop aquestes se’ns han desfet a les mans, hi ha un desert, un silenci, un abandó, una pistola apuntant espectres, però no com un enfonsament o la constatació d’una derrota, sinó com el destí natural d’una veritat revelada. Sí, en Rimbaud hi ha un misteri que em temo comprendrem massa tard.

Ressenya a Presència, 17 de febrer de 2008

Els perduts

‘Los hundidos’, Daniel Mendelsohn

El darrer llibre de Primo Levi es deia I sommersi e i salvati, és a dir, ‘Els enfonsats i els salvats’ en traducció catalana dins La trilogia d’Auschwitz. Es tractava d’un assaig narratiu, on l’autor reflexionava sobre les relacions entre els presoners i els seus botxins, sobre la brutalitat i la corrupció humana a què força la vida en el sistema dels camps d’extermini. Eren ‘els salvats’ els qui ens donaven finalment el relat de l’horror, mentre els altres, ‘els enfonsats’, eren per sempre els condemnats al silenci, a no poder-nos donar la seva versió d’aquella atroç experiència. Potser per refer aquesta iniquitat, Daniel Mendelsohn ha escrit aquesta novel·la, The Lost, traduïda al castellà com ‘Los hundidos’ (el llibre de Levi va ser titulat en castellà ‘Los hundidos y los salvados’). Tot i això ‘Los hundidos’ és una traducció inexacta, que no respon a allò que aquest llibre vol donar-nos, a saber, la història d’una pèrdua, la de sis persones de raça jueva durant els anys de l’Holocaust. The Lost agafa l’aparença d’una novel·la i també l’amplitud sinuosa del llenguatge més literari, però es tracta en realitat d’una investigació narrada, la que ha fet el seu propi autor del destí d’una branca del seu llinatge. Mendelsohn busca la veritat del que va passar al germà del seu avi, i a la seva dona i els seus quatre fills, en aquest llibre realment poderós, escrit a l’ombra de la millor literatura. Aquestes sis persones, simplement aquestes sis, assassinades en algun punt de Polònia l’any 1940, ja bastaran per donar-nos una dimensió corprenedora, emocionant i dolorosa, de la infàmia a què van ser sotmeses sis milions de persones durant els anys més horrorosos de la recent història d’Europa. L’autor emprèn una recerca en la línia de la novel·la policíaca, juga a fer una mena de relat memorialístic, construït a partir dels seus records d’infantesa al costat dels seus avis a Miami, Florida, envoltat dels tabús i recels que marcaven els desapareguts. En el llibre s’imposa la visió més directa i apassionada d’una veritat desvetllada a força de viatges i d’investigació; Mendelsohn aixeca una obra sobre la memòria dels que foren privats de la vida i per tant de transmetre’ns el seu propi record; mitjançant aquestes pàgines tornem a sentir el batec d’aquesta gent bestialment aniquilada; la intenció és donar-nos els detalls, els efectes, les impressions més punyents que van poder experimentar els seus familiars, homes i dones a qui el creador vol rescatar en les seves arrels, en el seus moments finals, tot per saber-ne exactament les circumstàncies del seu assassinat. Tot i això, sempre hi haurà zones d’ombra, incògnites que no es podran aclarir perquè el temps ho ha destruït i ha ajudat els assassins en la seva tasca d’arrasament ferotge. Molts seran els testimonis que l’autor trobarà en la recerca d’aquests desapareguts, a Austràlia o a Israel, gairebé sempre sense res a dir, però amb una història capaç d’il·luminar la veritat d’aquesta recerca, talment com les digressions que ens parlen del bé i del mal i de la culpa, de Caín i Abel, del Gènesi i de la intervenció de Déu en la nostra història, fent paral·lelismes i consideracions torbadores. ‘Los hundidos’ és un llibre de gran qualitat; la prosa de Mendelsohn gira animada per Proust, el més gran historiador de la seva estirp que ens ha donat la memòria literària, i també dels millors llibres de WG Sebald (‘Els emigrats’ i ‘Austerlitz’) a qui també deu l’alè narratiu i la conjunció d’imatges i de prosa. Trobem en aquesta obra el més emotiu i palpitant que ens pot donar la literatura.

Ressenya a l'Espira, diari de Balears, 16 de febrer de 2008

Amor de rates

El viatge a l’amor. Eduard Punset. Editorial: Destino. Barcelona, 2007. Pàgines: 254. Preu: 19,50 euros.

Punset deu tenir raó, talment com també la tenia Schopenhauer i no li calien tantes suposades evidències científiques. Des de fa un temps que estan de moda aquesta mena de llibres com el que avui comentem; obres de divulgació, en diuen, escrites la majoria de vegades no pels propis especialistes en la matèria en qüestió, sinó per algú amb la suficient gràcia, talent, desimboltura i frescor necessaris per a presentar-nos unes més que agosarades conclusions de manera engrescadora: són els anomenats comunicadors —que acostumen a ser molt amics dels pocavergonyes—. Punset aconsegueix entretenir, la veritat sigui dita de principi; El viatge a l’amor és un llibre ben escrit, sostingut per una prosa efectiva i sobrat de simpatia a l’hora de presentar-nos els seus diversos arguments. L’autor arreplega múltiples fonts i fa síntesis entre molts materials, sorgits sempre de publicacions universitàries anglosaxones i de l’obra d’alguns noms ja clàssics del que podríem anomenar el nou paradigma científic, el que intenta des de fa uns vint anys repensar l’home des dels camins que ens descobreixen les lleis de la genètica i de l’evolució darwinista. Punset, doncs, no pot passar per alt les obres ja clàssiques de Jay Gould, Dennet, Edward O. Wilson i Steven Pinker, sense oblidar-se del pare de tot plegat, el senyor Darwin, encara que algunes cites de Goethe sempre queden fenomenal. A més dels autors en la seva línia, és a dir, menys de laboratori i més de saló o biblioteca: Coleman, Rojas Marcos o José Antonio Marina. Tot i que deixa de banda un aquests innovadors, qui en llengua catalana corre amb elegància per una línia de joc similar: Sebastià Serrano.
Es tracta, com ja és sabut, d’explicar les diverses tendències de la conducta humana a través del que possibiliten les noves tecnologies i les diverses disciplines científiques: des de la genètica i els nous estudis sobre el cervell humà fins el nou paradigma darwinista, l’etologia i l’anomenada psicologia evolutiva. Des de totes aquestes ‘noves claus científiques’ que ens anuncia el subtítol és des d’on l’autor voldrà fer-nos reflexionar sobre la vertadera dimensió del sentiment amorós: ‘Als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l’amor entre els humans’: aquesta és la dedicatòria del llibre i en ella ja hi trobem tot el seu esperit.
El saber científic al servei del coneixement de les emocions: aquest és el propòsit del llibre, doncs, una intenció que, com és obvi, només en un moment històric com el nostre ha estat capaç d’arribar a bona fi, ja que fa quatre dies que han nascut aquestes disciplines i que la tecnologia informàtica ha tingut el grau suficient de poder per ajudar-la en els càlculs i en l’emmagatzematge de dades. L’optimisme que recorre el text es fa patent en moltes afirmacions de l’autor; només ara podem saber què es decideix realment en les nostres emocions, deixant obsoletes i tristament florides totes les anteriors consideracions que havia fet la ciència i la més gran literatura. És a dir: Punset creu que amb una fórmula que es treu de la màniga a la llum de les seves lectures ultrasòniques podrà deixar obsolet Shakespeare i tota la plèiade dels millors poetes (la dedicatòria ja ho diu: hi ha més que aprendre de les rates que de la millor poesia). I la fórmula de Punset és la següent! (aquí soroll de cadires i alens d’expectació): A=(a+i+x) k!; és a dir, l’amor és la suma de l’afecte (a), més la inversió paternal o familiar (i), a la qual hi hem d’adjuntar la sexualitat (x), i tot afectat per l’entorn (k). Per arribar a dir coses tan òbvies no ens calien tantes teories i articles erudits, suposo que això ho saben els lectors de novel·les, sobretot aquells a qui li agraden les pitjors.
Així que ara que tenim ciència i ordinadors no podem caure en les ximpleries de sempre. ‘L’amor és cec’, segons es creia abans de Punset, però ara ell ens farà obrir els ulls i ens portarà pel camí de la ciència, tot per mostrar-nos que l’amor es mou per raons evolutives i biològiques ‘extremadament precises’, i que per tant els cecs érem nosaltres i la nostra mísera literatura. Per això Punset s’atreveix a ironitzar sobre el relat que de l’amor han fet els nostres poetes, novel·listes i historiadors, segons ell vinculant-lo a una pulsió lligada a la bogeria, quan ara sabem, gràcies a provetes, ratolins, bates blanques, estadístiques i a la seva perícia de divulgador, que estaven tots equivocats. I és que la fórmula de Punset vol esborrar Plató, Shakespeare, Stendal i els altres, ja que fins i tot Werther és reduït a un simple ‘error neurològic’.
En resum, el lector tria: o llegeix els grans aventurers de l’ànima humana, i s’emociona i descobreix, o llegeix Punset i acaba capcinejant astorat davant afirmacions com la que diu que l’amor humà dura de 5 a 7 anys, el temps suficient perquè una parella faci pujar una criatura.