Articles

Justícia terrenal

L’ISLAMISME CONTRA LA DESÍDIA

Nova novel·la

Aviram, l'Espira 31 d'Octubre 2009

El seguici del príncep

Tots aquells a qui interessi descobrircomfunciona

la cuina del cinema de Hollywood no poden deixar

escapar aquesta sèrie de televisió. Comsembla

que no podia ser d’altra manera en els darrers

anys, Entourage pertany a la marcaHBO, la factoria

d’obres de geni que almeu parer està capgirant

tot el llenguatge audiovisual, empetitint, des de la

petita pantalla, el gran cinema de crispetes i sales

fosques.

Entourage narra la vida i els èxits d’un jove actor

de Nova York a qui sorprenem gaudint dels primers

moments de glòria: les seves pel·lícules són

èxits de taquilla, i les ofertes de feina cauen com el

manà del cel. Un Adrian Grenier pletòric dóna

vida a Vincent Chase, ídol ascendent que tanmateix

no sapmoure un peu sense el seu seguici, el

nucli de persones de confiança que li segueixen els

passos en tot moment: el seu germanastre, actor

fracassat en oblidades sèries de televisió; el seu

amic Tortuga, afectuós i calavera, qui fa de xofer i

de noi dels encàrrecs; i el seu lloctinent o cervell

pensador, l’amic de l’ànima que li llegeix els guions,

li negocia els salaris i li diu en tot moment

quina ha de ser la seva jugada. Perquè Vincent és

un àngel, i només sap somriure, actuarmagistralment

davant les càmeres i seduir les dones més

maques del món. Girant entorn d’aquest equip —a

ells els agrada veure’s com una família— hi ha

l’agent jueu de Vincent, Ari Gold (l’actor Jeremy

Piven), personatge basat en Ari Emanuel, agent

del productor executiu del xou, MarkWahlberg,

que va fer una carrera equiparable en molts aspectes

a la del ficticiVincent Chase. (Apuntem queAri

Emanuel és germà de Rahm Emanuel, el cap de

gabinet de Barack Obama, per altra banda seguidor

incondicional d’aquestameravella.) Ari Gold

és un vertader tauró, i és seguint les seves endemeses

compodem ponderar com funcionen els estudis

de Hollywood; la relació dels agents amb els

productors i els actors, l’obtenció d’acords i la

compra de drets; veiem com rere l’esplendor de

les obres cinematogràfiques hi hamaniobres molt

tèrboles, tripijocs de totamena, una manca clínica

d’escrúpols, unamarcada obsessió pels beneficis,

pertot complots i traïcions.

Podria dir-se que Entourage és una versió moderna

d’Els tres mosqueters, ambunD’Artagnanquea

poc a poc va enemistant-se ambels grans estudis,

tot perquè sempre és fidel a la paraula donada,

lluita per mantenir la integritat artística i per fer

sempre pel·lícules d’un cert calibre. Entourage és

sobretot una història d’amor, l’epopeia de l’adoraciómútua

de quatre amics; ja deia Sándor Márai

que la llei de l’amistat és lamés forta de totes.

articles dBalears setmana 43

La fal·làcia dels judicis paral·lels

De tant en tant sorgeixen aquesta mena de mites; el que últimament es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies és el següent: ‘no podem fer judicis paral·lels'. Aquesta frase es diu amb solemnitat, inflant les galtes i elevant una mà pontifical, amb la qual es tallen totes les polèmiques. D'aquesta mena de tòpics se'n diu que es repeteixen ‘com mantres', tot i que els mantres budistes aspiren a alliberar la ment dels pensaments que la confonen. I un d'aquests pensaments confusos que no alliberen la ment sinó que la fan esclava és aquests que ‘no podem fer judicis paral·lels' sobre el cas Matas o el cas Gürtel o sobre qualsevol cosa que estigui en mans de la justícia ordinària. ¿Per què no podem fer judicis paral·lels? Jo em pensava que el paper que ha de jugar la premsa lliure dels països democràtics és el de dir la veritat, encara que quan algú s'atreveix a enunciar-la, basant-se en fets contrastats i prou evidents, algú li tapa la boca amb això de ‘no podem fer judicis paral·lels'.

No són judicis: són fets! I encara que els fets fossin dubtosos i s'emetés algun tipus d'opinió, parer o sospita no s'estaria sinó realitzant la feina que té encomanada la premsa: constituir-se, amb la lliure discussió, en protectora de la veritat. M'imagino els senyors periodistes Bernstein i Woodward, després de fer cas de l'informador Deep Throat (‘seguiu els diners, seguiu el rastre dels diners'), fent-se enrere de l'afer Watergate per por de fer judicis paral·lels... Això, dit en boca d'un polític que pretén distreure el cas que esquitxa algun dels seus companys de partit és més o menys excusable, però sorgit de la ploma d'un periodista o d'alguna tertúlia televisiva no deixa de fer una certa vergonya.

És així com sorprenc Maria de la Pau Janer a la taula d'opinadors de Josep Cuní a TV3 repetint la lletania dels judicis paral·lels quan toca ponderar les noves informacions del cas Matas, però emetent multitud de judicis paral·lels i opinions brillants i fonamentades quan qui toca rebre és la part valenciana del PP. No m'explico com una dona tan guapa i tan elegant comet aquestes contradiccions; tot i que no faré judicis paral·lels i deixaré que la justícia ordinària avaluï si hi ha una relació d'amistat implícita que enterboleix el tan savi judici de la bella dama.

La tasca de la premsa és més vasta que la del jutge. El jutge es limita a escatir els fets i a sospesar si aquests són constitutius de delicte. La feina de la premsa, però, va més enllà, explora territoris més vastos que la llei, avalua assumptes morals, econòmics, d'ordre públic, culturals, ètics, posa el seu ull indagador en multituds d'aspectes de la realitat que no tenen per què ser mai objecte d'anàlisi dels jutges. ¿Per què el jutge hauria de fer la feina del periodista? La veritat del periodista és més ampla i rica que la del jutge; aquest només ha d'interessar-se per allò que la llei castiga, mentre que el periodista estén el seu focus d'atenció en els mil meandres de la realitat. Tot i això, si el judici paral·lel cau en la difamació el jutge hi haurà de dir la seva.

Avortons, mentides i política

Dissabte passat hi va haver a Madrid una manifestació contra la nova llei de l'avortament proposada pel Govern socialista. Diumenge els diaris obrien les seves capçaleres dient que hi havia acudit un milió de persones, amb el ball de xifres acostumat, sempre depenent de la simpatia -o estupidesa- del diari, de l'articulista, de la televisió o de l'entitat que en valorés l'assistència: dos milions deien els organitzadors, un milió el Govern de Madrid (afí als primers) i mig milió la Policia. La decepció ha vingut quan una empresa ha presentat públicament un nou sistema informàtic que permet quantificar -sense gaire marge d'error, 15 % amunt i avall- el nombre total de persones que es manifestaven, valorant-lo en 55.316. La ciència ens torna a desvetllar dels nostres errors, el coneixement ve a redimir-nos de les nostres ximpleries.

Sigui com sigui, no perquè fossin menys dels que s'imaginaven estan equivocats en els seus plantejaments: la seva postura és, en principi, completament legítima. Es considera que l'avortament és un crim i que les al·lotes de 16 anys no haurien de poder avortar sense coneixement dels seus pares. No ens enganyem, però, i fem el favor de distingir. Els manifestants de Madrid lluïen pancartes "pro vida", és a dir, a favor de la prohibició total de l'avortament: "fills sí, avortament no". Si és així, però, no s'acaba d'entendre com podia haver-hi la cúpula del PP, un partit que durant vuit anys de govern d'Aznar no va fer res ni per reformar ni per abolir dita llei permissiva. Ara Aznar encapçala aquesta manifestació, la qual tampoc distingeix: es pot estar a favor de l'avortament i en contra de la seva ampliació a les al·lotes joves sense permís, com de fet hi està un sector del partit socialista. En el fons, doncs, la veritat importa ben poc: no es fa sinó frivolitzar amb un tema tan delicat per qüestions electoralistes; talment com amb la qüestió de la xifra dels assistents, doncs: un menyspreu ferotge a la veritat dels fets i al sentir de les persones.

Pel que fa a què fer davant el tema avortista, hauríem de considerar el següent: no és possible que mitja Espanya vulgui ficar l'altra mitja a la presó. No és desitjable que les conviccions morals d'algú s'imposin a algú altre; si consideres que l'avortament és un crim no el practiquis, però si una dona es veu amb la tessitura d'avortar no sumis al seu infortuni la persecució legal, ni l'aboquis a la clandestinitat, tan afavoridora d'abusos i desgràcies. Personalment estic confús pel que fa a les al·lotes de 16 i 17 anys; considero que és indesitjable que avortin sense coneixement familiar, però alhora em repugna la idea que hagin d'acudir a pràctiques estrambòtiques i fora de les clíniques per mirar de salvar la situació que pateixen. Hem de partir de la idea que en els assumptes humans no hi ha solucions absolutes, que en totes les decisions hi ha béns en conflicte, algun dels quals sempre s'ha de sacrificar. La llei s'hauria d'acompanyar de mesures per ampliar l'educació sexual, i potser també d'ajuts perquè infantar el nen fos una decisió factible.

Ministre ric, ministre pobre

El propòsit és en principi lloable: fer públic el patrimoni dels membres del govern espanyol. Aquest va decidir que la publicitat era la millor mesura per donar transparència a la seva gestió d'acord amb la Llei dels Conflictes d'interessos, sobretot ara que els escàndols de corrupció esquitxen el PP, partit que pot prendre'ls, més que probablement, el control de La Moncloa. Així és com la setmana passada el Butlletí Oficial de l'Estat publicava els actius i passius de Zapatero i de tots els seus ministres i secretaris d'estat, deixant a la vista qui és ric, qui és pobre, qui té deutes i qui té propietats. D’aquesta manera ens assabentem que Zapatero —qui actualment cobra més de 7.000 euros cada mes—, gaudeix d'un patrimoni de 209.206 euros, calculat a partir del valor cadastral dels seus immobles, el qual tots sabem que és notòriament inferior al preu de mercat. El seu passiu —crèdits, préstecs, deutes— ascendeix a 80.847, cosa que conforma una situació aparentment més sanejada que per exemple la del Ministre de Foment José Blanco, que deu més del que té, el passiu més gran que l’actiu. Hi ha ministres ben rics, com per exemple Rubalcaba o Garmendia, aquesta amb un actiu de gairebé cinc milions d’euros. Després hi ha coses inexplicables, com per exemple la situació del Ministre de Política Territorial Manuel Chaves, amb un sou de 86.454 euros anuals només gaudeix d’un actiu de 68.964 euros —sense deutes—, i això que ha estat president de la Junta andalusa durant vint anys: ¿on són els diners, ministre Chaves, el raconet que tot senyor de seixanta quatre anys hauria de tenir després de tota una vida política? Potser s’ho ha ventilat tot amb xampany i cuixes de granota… El senyor Chaves seria el més pobre de l’aplec si no fos per la jove ministra de igualtat, amb un passiu que triplica un actiu de 39.000 euros (gaudeix d’un sou anual de 81.155 euros, amb el qual endeutar-se deu ser una delícia). Vaja, vaja… El Govern creu que ha fet un pas molt lloable cap a la honestedat i la bona fe en la gestió dels assumptes públics, però crec que només ha fet que enganyar-nos, abusant de la nostra innocència, de la santa ingenuïtat d’una ciutadania fàcil d’atordir a cops de llibre de comptabilitat. La pròpia lectura de les xifres esmentades ja denota que aquí hi ha gat amagat, algunes cartes que no lliguen. A més, tots sabem com funcionen aquesta mena de coses, no ens mamem el dit, em sembla, i els corruptes, vinguin de l’esquerra o de la dreta, ens han deixat ben clara la lliçó: cada cop que un escàndol de corrupció guaita de la capsa de trons afloren societats mercantils fantasma, testaferros, homes de palla, diners a Suïssa i multitud de cases, finques, cotxes, quadres, joies i nines de porcellana a nom de la dona, filla o sogra de l’home en qüestió, el qual només sol tenir al seu nom la corbata de seda amb què es tapa les vergonyes i el nínxol on l’eternitat l’espera. Així que deixem córrer el que digui el BOE: sota els matalassos hi hem trobat tresors dignes del rei Salomó.

article dBalears, divendres 3 de juliol de 2009

Perquè desapareixes

Baltasar Porcel és una actitud. I les actituds no moren. Els homes passen —com deia Píndar en uns versos que l’entusiasmaven—, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora. No em puc pensar a mi mateix sense Porcel. Per mi, i potser per alguns altres escriptors, Porcel és més important, ha estat més definidor i més exemplar que tot el conjunt del sistema educatiu. A Andratx hi ha un institut de secundària amb el seu nom: jo encara no n’he sortit —ni vull sortir-ne—, fa anys que hi acudeixo cada matí a través de la seva columna periodística, vertadera lliçó diària d’història, moral, literatura. Va publicar, l’any 2000, El cor del senglar, i aquesta obra va fer més per nosaltres que no totes les universitats, on ens adreçàvem amb recança perquè tanmateix volíem ésser ell, i no advocats o tristos filòlegs. Jo li envejava tot, també el tall de cabell. Volíem viatjar, escriure, llegir i publicar, volíem seguir la seva estela vastíssima. Era ‘el príncep del món’, un dels apel·latius del diable, de Baal, el senyor del sol i de la mar, en aquella etimologia increïble —però no falsa— que a vegades feia amb el propi nom, emparentant-lo amb el sol d’Andratx, que ell portava sempre esculpit en or a la solapa de l’americana. I aquell rostre de tigre reposat, de mandarí oriental o de guerrer tàrtar, que ell sabia lluir amb un somriure burleta, com si entengués que tampoc no n’hi havia per tant. Perquè en ell hi covava quelcom de mefistofèlic, només així s’explica tot el que va escriure, tots els països, cultures i paisatges que va abraçar, tots els grans homes que va conèixer, des de Woody Allen al rei de Siam, des de Harold Bloom a Rostropovitx. Vivia en el món, entenia el nervi de les societats, allò que ens mou i ens sotraga; era un gran intuïtiu —un savi, un amic de les fondàries—, i res li era aliè, només la covardia, la poquesa, la manca de llibertat a l’hora de viure i de pensar. Tots els homenetxos l’odiaven, els que s’ofeguen quan no topen amb una opinió que els reconforta o reafirma, tots el que no entenien que Porcel —aquest gran particularista— tanmateix era dels seus, dels que s’assumeixen a si mateixos, dels que s’accepten, somien i treballen. A tots aquests acoquinats els menyspreava, i en això també va ser un mestre, en menysprear als qui no feien l’esforç comprometre’s amb si mateixos i restar fidels a una estàtua interior que vol créixer i perfeccionar-se… L’últim cop que el vaig veure vaig passar gairebé tot el dia amb ell; un any abans, quan s’estava a l’hospital, recuperant-se amb un tractament de cèl·lules mare, m’havia telefonat, i m’havia explicat fil per randa tot el que li havien fet, cada una de les meravelles mèdiques que el tornarien al món, als viatges i a enllestir la seva última novel·la. Jo, emocionat, fins i tot agafava notes del que m’anava dient; després, a Barcelona, li van donar la medalla d’or de la ciutat, i mentre ho celebràvem sopant ens deia: ‘Ja ho veieu, al·lots, el món és vostre. Ara només l’heu de conquerir’. Perquè estava pletòric, semblava que havia vençut tota la malura i que ara només s’acararia a la vella lluita, la de l’home contra el temps, contra una senectut que remuntaria a cops d’obra mestra… Aquell darrer dia vam dinar amb Pere A. Serra i vam sopar amb el poeta Fiol: i parlàrem de tot —o només d’ell mateix—, política, poesia, periodisme, i de la novel·la que escrivia, parlava d’un xueta mallorquí, d’un crim, de l’Ulisses de Joyce, que rellegia. Bevíem vi, menjàvem pernil i pa amb tomàquet. Rèiem, dèiem versos sublims, blasfèmies, impertinències sense mala fe. Ningú no s’havia de morir. En una vella entrevista, li van demanar: “Et fa por la mort, Baltasar?”. “Sí”, va respondre. “¿Per què?”. I va dir: “cony: perquè desapareixes”. D’aquest món només ens emportem allò que donem als altres.

L'Espira, Diari de Balears, 28 de juny de 2009

Poesia, ‘consciliència’ i veritat

U

na de les frases que més repeteix el professor Sebastià Serrano a les seves classes és la següent: ‘en el futur, la facultat de lletres, aquesta facultat —talment la d’història, filosofia, antropologia o sociologia— seran departaments de la facultat de biologia’. És la seva manera de dir que durant les pròximes dècades s’obrirà una nova manera de pensar les ciències humanes, les quals hauran de començar a ser plantejades a la llum d’un llenguatge comú amb les ciències naturals. L’esplendor i la força dels descobriments efectuats en els últims dos segles en camps com la bioquímica, la teoria de l’evolució, el funcionament del cervell humà o la psicologia evolutiva —molts dels quals tenen una traducció immediata en la nostra salut i benestar— haurien de començar a modificar —se’ns proposa— els termes a partir dels quals ens plantegem les qüestions literàries, polítiques, religioses o morals. ¿Potser que les ciències socials i les humanitats hagin caigut en un abisme i que només puguin refer-se a partir d’una recerca d’unitat de coneixement amb les ciències naturals, les vertaderes ‘reines’ de l’univers científic? Aquest programa d’unificació és el que s’ha anomenat ‘consciliència’, és a dir, un ‘salt conjunt’ del coneixement mitjançat la connexió de successos i teories basades en fets des de diverses disciplines per a crear així un terreny comú d’explicació —així el va encunyar William Whewell (1794-1866). La formulació més elaborada d’aquest afany, encara incipient, d’unificació del coneixement —també anomenat, sense connotacions negatives, reduccionisme—, tal vegada és deu al cèlebre sociobiòleg i filòsof de la ciència Edward O. Wilson (1929) en la seva obra així titulada: ‘Conscilience: la unitat del coneixement’ (1998). Wilson —reconegut amb el Premi Internacional Catalunya l’any 2007, un dels científics més influents de la història— afirma que aquesta empresa (rere la qual hi batega, ni més ni menys, que el projecte d’arribar al coneixement objectiu) és la més gran que pot emprendre el coneixement humà; en l’obra citada comença a apuntar les bases a partir de les quals poden començar a pensar-se alguns àmbits humanístics, així l’economia, la sociologia, l’antropologia i la ciència política, a més de la justícia i els drets humans, l’ètica i la religió. Però també ens apunta de quina manera es pot acarar el repte més gran: el trànsit des de la ciència a les arts. ¿Podrem parlar mai d’una biopoesia? ¿Podrem mai formular una crítica literària que formi part de la ciència? Wilson ens proposa una aliança a partir d’una nova forma d’interpretació: ‘La inspiració artística sorgeix dels pous artesians de la naturalesa humana. Les obres de valor perdurable són les més fidels als nostres orígens. D’aquí que fins i tot les més grans obres d’art puguin ser enteses fonamentalment amb el coneixement de les regles epigenètiques, evolucionades biològicament, que les van guiar’.

El paleontòleg Stephen Jay Gould (1941-2002), també un científic brillantíssim, va polemitzar en un bell llibre sobre la concepció que Wilson proposava de la consciliència (The Hedgehog, the fox, and the Magister´s Pox, 2003); Gould també desitja que les ciències i les humanitats es facin ben amigues —que reconeguin el seu parentiu profund, i una connexió necessària en la recerca de la decència i de fites humanes—, però mantenint separats els seus objectius i les seves lògiques: ‘Deixem que siguin dos mosqueters (ambdós per un i un per ambdós) però no les etapes graduals d’una única i gran unitat conscilient’. Gould afirma que la consciliència reduccionista de Wilson aplicada a les arts ens portaria, com a molt, a una ‘psicologia de l’estètica’: l’art és quelcom completament distint de la simple comprensió de la base objectiva de les preferències i dels sentits estètics, irreductible, per tant, a la més completa anàlisi neurològica. Ens adverteix que és fal·laç el pas des d’una teoria científica sobre l’origen de les preferències estètiques cap a la validació de criteris de veritat i bellesa de les formes artístiques.

En el fons d’aquest debat hi ha una vella querella poètica: la dels clàssics, a qui la raó els descobria la veritat de la poesia, i la dels romàntics, que deien que aquesta no existeix si no és creada per una llibertat sense límits.

Nova traducció

Presentem en aquest volum la millor part de l’obra Shakespeare, que Victor Hugo va escriure l’any 1864, en el tretzè any del seu exili. Havia de ser simplement una presentació per a la nova traducció que el seu fill, François-Victor Hugo, havia fet de les obres del dramaturg isabelí, però el poeta va anar més enllà de l’objectiu i va elevar una vertader manifest a favor del geni anglès, vituperat en aquells moments per la crítica i el sentir neoclàssics. Per això aquesta obra constitueix un vertader manifest del moviment romàntic, amb tota la voluntat de rompre les motllures formals que llavors imperaven en la creació literària. Hi trobem la vastitud d’Hugo en tota la seva integritat, amb la grandesa de mires i l’ambició més desaforada: “Shakespeare és la fertilitat, la força, l’exuberància, la mamella inflada, la copa escumosa, la bóta a punt de rebentar, la saba en excés, el torrent de lava, el remolí de gèrmens, la vasta pluja de vida, tot a milers, tot a milions, sense reticències, sense lligams, sense estalvi, la prodigalitat excessiva i tranquil·la del creador”. 

Editorial Ensiola, 96 pàgines, 10 euros.

ressenyes a L'Espira

Cues i escata 

L’excel·lència de Vida privada (1932) ha eclipsat les altres novel·les de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Autor teatral d’èxit, traductor eminent, memorialista i un dels articulistes més genials que puguem llegir en qualsevol llengua, Segarra va deixar escrites dues novel·les a més de la citada, Paulina Buxareu (1919) i la que avui comentem All i salobre (1929). Tot i que Paulina Buxareu va ser traduïda en el seu temps a l’italià, i que All i salobre va tenir un èxit remarcable, les dues han trobat molt poques reedicions posteriors —no com Vida privada, un dels nostres escassos clàssics perennes.

      Ja a All i salobre trobem el millor del Segarra madur, el que pocs anys després ens donaria la seva gran obra i que per la mateixa època oferia els seus articles superbs a La veu de Catalunya i a La publicitat (el lector d’avui els pot trobar recollits en dos bells volums a Quaderns Crema; L’ànima de les coses i El perfum dels dies). La novel·la centra la seva atenció en el món dels pescadors de la Costa Brava de principis del segle xx; ens trobem en un ambient dur, mesquí i deplorable, poblat per homes i dones acostumats a patir i a dependre de les marees per a poder viure de la pesca, tot retratat amb un verisme abrivat, colorista i pietós, centrat en la història de la passió sexual que uneix i separa una jove i impetuosa cosidora ben pobra, la Marí, i un seminarista sense vocació i d’idèntica misèria, en Quimet. Segarra ens fa entrar en aquells desgraciats casulls de pescadors, en les tavernes atrotinades, seguim fil per randa converses entre mariners, en les quals Segarra llueix la seva orella esmoladíssima a l’hora de captar les inflexions, deformacions i vocabulari: ‘Tothom ha vist sardina, poca o molta… Au, aparia les caixes i la sal’.

      Segarra es mostra extraordinari en pintar el paisatge on els personatges es mouen: la costa del cap de Creus el porta a escriure unes quantes pàgines portentoses, pot ser de les millors que hagin sorgit de la seva ploma. Talment com hi són explicats els plats que es mengen, o els rituals de pesca, perfectament descrits, amb tota la cruesa d’una èpica esqueixada: ‘aquella dispèpsia del mar que feia tornar agra la sang dels pirates’. Així també les ciutats de Girona i Figueres, allà on Quimet intenta encaminar-se en la vida eclesiàstica, i on la Marí és arrossegada a una forma ben deplorable de prostitució. Però és en la interioritat dels personatges on es rabeja l’autor, en pintar-nos amb tots els matisos els vicis i les escassíssimes virtuts que nien dins l’ànima de les seves criatures. És així com la novel·la s’apropa a aquella visió pascaliana que trobem implícita en les novel·les de Zola, tot i que Segarra dibuixa la seva història amb una gracilitat moderada per un to esfumat d’elegia, i amb un alè sorneguer que el separen de la sòlida i grisa factura del geni naturalista.

      La pressió de la misèria material i moral és la que fa tal com són els personatges, avars, mesquins i viciosos, i és sobretot en allò que fa referència al sexe —tal com faria després a Vida privada— on la repressió juga males passades, destarotant-los i convertint-los en putxinel·lis grotescs. Just Cabot, el director de la revista Mirador —un dels noms més injustament oblidats del periodisme català dels anys trenta—, va ressenyar aquesta novel·la i li va retreure que fallés en donar veritat a la vida interior dels personatges, simple reflex de l’exterior d’un món ‘sistemàticament enlletgit’.

      Però jo crec que té més raó JV Foix quan, en el pròleg, afirma: ‘Era de debò que cap allà l’any divuit el viure, la misèria humana i el paisatge per reflex, eren talment com, amb gruixos de mangra i engruts de quitrà, evoca en Segarra’. 

....

El sexe sagrat de Lady Chatterley 

La primera edició de L’amant de Lady Chatterley va haver d’imprimir-se a Florència. DH Lawrence (1885-1930) hi vivia amb la seva dona, buscant un recer per a les seves afeccions pulmonars. Corria l’any 1928 quan ell mateix ha haver de pagar-se la primera impressió; fa vuitanta anys, doncs, que va començar la història d’aquesta novel·la fenomenal, que durant més d’un quart de segle va ser censurada i prohibida per obscena a moltes contrades: per descomptat a l’Anglaterra natal de l’autor (i on situa la trama), i també als Estats Units, a Austràlia, a la Índia… No va ser fins l’any 1960 quan els tribunals anglesos van donar la raó a l’editorial Penguin, que havia començat a editar-la i a vendre-la sense el permís governatiu. Deia el fiscal, intentant convèncer a un jurat escèptic: ‘¿Voleu que un llibre com aquest sigui llegit per les vostres dones i els vostres criats?’. EM Foster va haver de participar com a testimoni, donant el seu parer, juntament amb el crític i iniciador dels Cultural Studies Raymond Williams. Aixecada la veda, en una setmana se’n van vendre un milió d’exemplars. El judici va ser un episodi més de la immensa barroeria moral dels temorosos i dels miserables, que té els seus punts culminants en les censures que van patir Baudelaire, Flaubert, Joyce i Nabokov, tots per raons més o menys equiparables.

      L’amant de… és la història de Constance, una jove dona casada amb Clifford Chatterley, un propietari rural paralític i impotent per culpa de la seva participació en la Primera Gran Guerra. La vida avorrida al camp —vora una sòrdida conca minera—, el marit insípid, pedant i indiferent, aboquen la seva frustració sexual a establir relacions amb Oliver Mellors, el masover que té cura de la finca. Va ser precisament els termes directes i crus amb els quals es relata aquesta relació apassionada i tempestuosa els que van intranquil·litzar les estretes mentalitats benpensants. DH Lawrence ens descriu els meandres del desig de Constance, sense enganys ni reserves. La cupiditat carnal en tota la seva veritat biològica, el sentir femení durant l’acte sexual expressat amb poesia i fidelitat visceral: ‘Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat de sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa’. Així es tombaven molts tòpics sobre el plaer femení i el rol de la dona en la contesa eròtica.

      A més de tot això, el llibre s’esforça en contrastar personatges oposats: Constance i el marit, representant de totes les repressions victorianes, fent xocar el vitalisme amb l’eixorc esperit que es pretén purament intel·lectual. Lawrence tenia les seves pròpies teories sobre la ment i el cos i d’alguna manera aquestes es fan presents al llarg de la novel·la: la degradació de la corporeïtat pels filòsofs grecs (Plató i Aristòtil), continuada després pel cristianisme, per Jesús i també per Buda a Orient, que són titllats de ‘grans separadors del cos i la ment’: ells són els qui ens han fet creure, erròniament, que la única felicitat recau en abstreure’s de la vida, del naixement i la mort, tan sols per aspirar a estar en contacte en les essències de l’esperit immutable.

      Contra això, Lady Chatterley reivindica el cos, que la ment atrapa després durant la còpula més desinhibida. Contra el matrimoni de personalitats, DH Lawrence proposa la iniciació gairebé mística de la protagonista al descobriment del seu jo a través del sexe.  Per tot això l’autor va dir que ens trobàvem davant d’una novel·la ‘tendra i fàl·lica’, que va caracteritzar sense manies ‘de massa bona per al públic’.  

........

Passions ambigües  

Juntament amb Un altre pas de rosca, Washington Square deu tractar-se d’una de les novel·les més accessibles de Henry James (1843-1916). De fet, aquesta obra va sortir en fascicles a la revista Harper’s durant l’any 1880, sent publicada en forma de llibre el 1881, el mateix any que va veure la llum Retrat d’una dama, tal vegada la seva obra més ambiciosa i complexa.

     James és un estilista escrupolós, un formalisme inimitable, les seves novel·les són peces minucioses i precises, pròpies d’un artista que es va bolcar de manera absoluta en el seu ofici, i que ens ha donat vint-i-tres novel·les extenses, a més d’un nombre similar de nouvelles. James pràcticament no va fer altra cosa a la vida que escriure i observar, intentant envoltar-se de gent rica o noble. Va recórrer les capitals europees (Londres, París, Venècia…) per assabentar-se de xafardeigs que després, degudament elaborats, li donarien un punt de partida per al seguit de novel·les i contes que situen el seu nom en els cims de l’art de la novel·la (és un dels cent genis literaris en la llista de Harold Bloom). El seu estil ha estat imitat fins a la paròdia, i les seves trames aparentment senzilles, encara que farcides de terbolesa moral i de misteri inconsútil, han motivat, a hores d’ara, més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques. Cólm Tóibin (The master) i David Lodge (The author, the author!)  l’han fet protagonista de les seves novel·les. Philip Roth o Javier Marías no s’entendrien sense Henry James, i tothom que vulgui entendre de què parlem quan parlem de literatura hauria de llegir els prefacis que ell mateix va elaborar per a l’edició americana de les seves novel·les.

     Washington Square situa la seva acció a Amèrica, concretament a la ciutat de Nova York (l’autor va néixer molt a prop d’aquesta plaça de barri noble). Allà hi trobem el doctor Sloper, un vidu sagaç, un metge de prestigi, enriquit gràcies a molts anys de bona feina, a més de pare d’una joveneta d’una simplicitat i d’un candor que la poden fer passar per beneita (tampoc li sobren els encants). Els vincles entre el pare i la filla estan plens d’amor i de respecte, fins que un pretendent ambigu i sense fortuna, Morris Townsend, entrarà en la seva vida, aspirant a fer-la seva en matrimoni. La jove s’enamora bojament de Morris. El doctor Sloper, però, s’oposarà a la unió, imaginant que tot el que pretén el jove és caçar una dot substanciosa. Morris tanmateix comptarà amb un aliat, la germana del metge, la senyora Penniman, que intervindrà en l’afer per pur afany de melodrama. El doctor decidirà emportar-se la jove a Europa, tot per evitar raptes i matrimonis extemporanis, i mirarà de fer-la renunciar a la seva passió.

     El prodigi del llibre recau en el seu tempo, en la dinàmica interna dels personatges, en els meandres del que es decideix en la seva oposició. James construeix escenes plenes d’ironia i sobreentesos, de diàlegs plens de subtilesa i de dobles propòsits; l’entrada en el sentir d’una joveneta enamoradissa i ximple emparenta la seva sensibilitat amb la de Jane Austen, encara que Balzac —a qui James idolatrava— i la seva Eugénie Grandet també són un referent poderós; en frases com aquesta, dedicada al doctor Sloper (‘El món, que, com he dit, l’apreciava, el compadí massa per ser irònic; la seva desgràcia el va fer encara més interessant, i fins i tot contribuí a convertir-lo en un metge de moda’) hi trobem tota la saba del novel·lista francès.

     Washington Square és un dels llibres més adorables de James, una ocasió més de recordar-nos del talent d’aquest excepcional narrador.

...........

L’orgull i la ràbia 

A la ja mítica entrevista que li va fer la París Review, Faulkner confessava que El soroll i la fúria era l’obra que a l’hora d’escriure-la més li havia provocat angoixa i dolor. La va refer cinc cops, intentant desempallegar-se del somni que continuava inquietant-lo si no era capaç de donar forma a la història: ‘tot va començar amb una imatge mental. En aquell moment no em vaig adonar que era simbòlica. Era la visió del cul tacat en unes calcetes d’una nena enfilada a un perera, des d’on, a través d’una finestra, podia veure el lloc on s’estava celebrant el funeral de la seva àvia i contar què estava passant als seus germans que hi estaven a sota’. Trobem aquesta imatge a la pàgina 54: ‘Es va apropar i va empènyer la Caddy fins que abastà la primera branca. Vam veure que tenia el cul de les calcetes tot ple de fang. Després ja no vam poder veure més. Sentíem que l’arbre es gronxava.’ El soroll i la fúria és una de les obres mestres d’un escriptor que ha estat fecund i imitat, que amb el seu art polifònic i esqueixat ha sabut ampliar els horitzons de la novel·la moderna. A partir d’una cita de Shakespeare (Macbeth, acte V: ‘ ‘La vida és un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res’), Faulkner va saber elevar el relat de la decadència d’una família rural de Yoknapatawpha, el seu territori mític del sud dels Estats Units. Els Compson veuen com el seu prestigi i poder, derivat de la propietat de la terra, va perdent el sentit en el món nou que es perfila, amb les lleis del mercat i l’abolició de l’esclavatge després de la Guerra de Secessió. Ells mateixos són descendents d’un general heroic en aquesta contesa. Durant les quatre parts de la novel·la —a través dels ulls dels fills de la família, (Benjy, l’idiota; Quentin i Jason), i de Dilsey, la criada negra, acompanyada per la pròpia veu de l’autor— assistim a la seva degradació inexorable. Faulkner ens narra, a través d’escenes colpidores, com l’egoisme, la rapacitat, el racisme, l’orgull mal entès, i la manca d’iniciativa han portat els Compson a la ruïna, com també a la pèrdua de la fe i del bon nom que tenien a la ciutat de Jefferson. Aquesta sensació de despossessió permanent, de no trobar per enlloc agafada, els porta a una fúria forassenyada, que els fa confondre la realitat amb els seus propis desigs i els impossibilita de fer res que pugui portar a la felicitat o a la gràcia. La ràbia i l’odi els tenallen, els impedeixen pensar amb rectitud, i és així com les seves paraules ja no responen a la consciència sinó al renou, al caos, a un desordre excitat pel descobriment de l’anul·lació de les estructures que abans els acollien i els donaven un sentit. La terra ja no els pertany, sinó que l’han de compartir amb els que fins no fa gaire eren criats, negres a qui tractaven com animals de càrrega. La resposta davant aquest desarrelament serà diferent segons el personatge, des de l’aniquilació fins a l’hostilitat, omplint de soroll i de ferotgia l’enteniment familiar i les relacions amb els altres homes, a qui només sabran percebre com elements detonants de la seva desgràcia. El soroll i la fúria va ser elegit fa uns anys com el sisè més gran llibre escrit en anglès durant el passat segle (el primer era l’Ulisses de Joyce, obra que Faulkner deia que havíem d’abordar com el baptista ignorant aborda l’Antic Testament). I aquí tenim en Benjy, el fill autista dels Compson, rugint i bramant mentre se l’emporten a casa, sostenint un narcís trencat, ara amb els ulls blaus i serens. 

Avirams, diari de Balears

Glass i la pols  

“Aquest és el sistema que el Michael Kelly va portar del New Yorker: en primer lloc, una prova de resistència de tres dies. Si l’article és bo, el procés el millorarà. Si és dèbil, li hauràs de dedicar una setmana. Quan arriba una història, aquesta va a l’editor sènior, que l’editarà amb el processador de texts; llavors, la portarà al redactor, que en farà les revisions. L’article passa a un altre editor i al redactor el repassa de nou. Llavors es lliura al control de dades, on cada fet citat, cada data, títol, cada lloc es comprova i verifica. Llavors, va a un corrector que el reexamina una altra vegada. I als advocats, que en fan el seu propi escrutini. La producció, finalment, li dona format i estil, i torna a imprimir-se, retorna al redactor, al corrector, de tornada al primer editor, al segon, a comprovar les dades, als advocats… Quan estan satisfets, tot comença una altra vegada”. Aquest és el procés per a la publicació d’un article en una revista americana com The New Republic. El fragment citat pertany a la veu de l’actor Hayden Christensen, qui a la pel·lícula Shattered Glass va encarnar al jove periodista Stephen Glass. Aquest es va fer cèlebre perquè, sent un dels redactors més prometedors d’aquesta publicació tan prestigiosa, va inventar-se, de cap a peus, més d’una quarantena de reportatges. Glass no permetia que la realitat li espatllés una bona història; en el film citat veiem com s’ho va manegar per continuar sostenint enlaire les seves boles meravelloses. A pesar del procés tan conscienciós que segueixen aquest tipus de publicacions, un fet no podia ser controlat: el que el Glass afirmava que havia vist amb els seus propis ulls. Inventava empreses, directius, restaurants, simposis, el que calgués per a sostenir una bona crònica. Va haver de ser la competència, en concret la revista Forbes, la que descobrís la martingala, tot perquè llegint els reportatges de Glass no s’explicaven com era possible que ells no estiguessin informats dels fets que s’hi detallaven. La competitivitat entre publicacions força l’aparició de l’excel·lència i evidencia els farsants. A Glass el van desemmascarar, però això no ha impedit que tornés, uns anys després, al periodisme de primera línia, publicant algun reportatge a Rolling Stone. Ha escrit una novel·la, curiosament titulada The Fabulist (en tenim traducció castellana), on narra les desventures d’un jove periodista excessivament inventiu. En aquest país nostre d’articulistes mandrosos i sense saba, de ressenyadors que presumeixen d’enllestir les seves recensions en mitja hora veloç, i de poetes verbosos i inútilment complicats, fins i tot el nom de Stephen Glass esdevé estranyament apreciable.

La pell de Malaparte 

Ningú llegeix ja Curzio Malaparte. Jo el vaig descobrir estant per Sicília, on vaig passar-hi sis mesos entretingudament desvagat. Malaparte em va ensenyar l’italià, almenys l’italià com a llengua literària en uns quants llibres tràgics i truculents, estampes corprenedores de la Itàlia de postguerra. Cap de les seves obres està traduïda al català, i en castellà les edicions són introbables: fa uns anys, un diari espanyol pretesament progressista va treure un dels seus títols més emblemàtics, La pelle, en una col·lecció de clàssics de quiosc, amb una negligència tan del país que es va permetre no revisar el text, el qual va imprimir-se mutilat en les passatges més espantosos, rastre encara present de la tisora franquista. Malaparte va ser soldat a les dues guerres mundials, i periodista (va dirigir La Stampa de Torí), i va entrar amb Mussolini a Roma l’any 1922, amb les camises negres. Va ser un dels inventors del feixisme italià, però se’n va desencantar i va publicar a França Tecnica del colpo di stato, el qual el va fer caure en desgràcia. El llibret és una mena de manual ambigu, no sé sap si adreçat als colpistes o als representants de l’Estat, tot perquè sàpiguen fer front (o fer triomfar) les subversions polítiques d’arrel totalitària. Se’n va haver d’anar confinat a l’illa de Lipari, on s’hi va construir una casa monumental al caire dels espadats. A Kaputt ens descriu l’Europa de la Segona Guerra Mundial, tot el daltabaix horrorós dels nazis, les batalles, el gueto de Varsòvia, aplega escenes de banquets sota les bombes, amb personatges (militars, diplomàtics i nobles) parlant amb grandiloqüència i cruesa de xacals; Kaputt és una novel·la assagística, on hi surten molts personatges reals, com per exemple l’escriptor i noble espanyol falangista Agustín de Foxà. Durant els últims mesos de la guerra va unir-se a l’exèrcit aliat a Nàpols com a corresponsal entre les tropes, experiència que li va permetre després oferir-nos un fresc horripilant, pintat amb una ironia tristament fascinadora: La pelle. En aquesta obra tot és vergonya: la d’un poble vençut i miserable, arrossegant-se famèlic pels carrerons napolitans, als peus eufòrics dels soldats americans alliberadors. Malaparte dóna veu a tot aquest patiment, però tirant-hi la sal de l’humor negre i rebolcant-s’hi ambiguament complagut, amb un tremendisme que ens pot recordar la visió de les coses que tenia Cela. En un assaig famós, Adorno polvoritza la seva literatura, contraposant-la amb la de Beckett, l’expressió de l’horror a Fi de partida. Ja ningú llegeix Malaparte, qui els últims anys de la seva vida va fer-se maoista, abans que un càncer se l’emportés cap a l’última trinxera.

Bond contra Bourne 

No pot ser casualitat que els dos espies més cèlebres del cinema actual tinguin les mateixes inicials. L’un és el ja mític James Bond, i l’altre és Jason Bourne, tots dos sorgits d’un plegat de novel·les. El primer és sobradament conegut —a l’espera de l’estrena fílmica de la seva vint-i-dosena aventura—: refinat, culte, valerós, seductor i abrivat, un agent britànic servidor d’una forma de bé (la Corona anglesa) que mai posaria en qüestió. Hi ha un ordre superior que li exigeix que arrisqui la vida, i Bond ho fa, amb la despreocupació satisfeta i elegant de qui sap que la seva vida tanmateix és ben poca cosa. Bond és un bastard de Baudelaire i la reina Victòria. Així, acata les ordres i les executa, sap que obeeix una causa superior i que només hi ha un objectiu: esborrar, a qualsevol preu, temeràriament, els enemics de l’ordre a què serveix, el qual li atorga llicencia per a matar-los. Bourne era com Bond: una arma humana valorada en trenta milions de dòlars. Però un accident li va fer obrir els ulls: va perdre els records. ‘I si perdo la memòria: quina puresa!’, uns versos de Gimferrer que Bourne podria mussitar. Bourne no és elegant: vesteix sempre igual (de negre estricte), no es loquaç, no beu, no menja, i no s’apropa a les dones ni davant de les més explícites insinuacions. Si Bond maneja un Aston Martin, Bourne s’encoloma al primer cotxe que troba: un mini Cooper, un taxi rus atrotinat. Cau en una amnèsia que li atorga una forma de clarividència superior, que el porta a adonar-se de la brutor dels interessos que servia. Talment com Èdip, Bourne s’adona gradualment de qui és en veritat. Perd el record de les seves antigues missions, però no les destreses (la força, la perspicàcia) de l’espia. Antic terrorista d’estat, assassí a les ordres dels interessos més sòrdids de l’espionatge dels EUA, Bourne ara es rebel·la i posa en dubte la legitimitat de la institució a la qual obeïa, tot dirigint les seves accions contra els seus antics caps. La justícia de Bourne es fa contra qui ocupa el càrrec de jutge. Bourne és l’heroi de l’època en que l’estat no és la solució sinó el principal problema, a més d’encarnar les ganes de sanar les ferides del passat (d’aquest temps nostre en què s’obren les velles fosses comunes). Per això Bourne també demana disculpes, busca els descendents de les persones que s’assabenta amb dolor que va eliminar i suplica perdó, tot buscant una nova identitat, un renaixement, vida nova lluny de les velles injustícies i arbitrarietats de l’espionatge. En James Bond i en Jason Bourne hi ha alguna cosa més que corredisses i cops de puny distingits: encarnen ideologies del poder totalment antagòniques.

ressenya a Presència, 14 de desembre de 2008

Salomó de Viena 

Des que l’any 1998 li van donar el premi Nobel de Literatura que José Saramago no publicava una gran obra. Ell mateix va arribar a qualificar el guardó de ‘verí’, tòxic que va fer de ‘La caverna’, ‘L’home duplicat’, ‘Assaig sobre la lucidesa’ o ‘Les intermitències de la mort’ novel·les molt inferiors a les més eminents de la seva bibliografia: ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘Memorial del Convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’ o ‘Tots els noms’. Celebrem, doncs, que ‘El viatge de l’elefant’ ens retorni al millor Saramago, el moralista irònic i pietós capaç d’emocionar-nos amb qualsevol contarella. Ens trobem en el segle XVI, Joan III de Portugal va oferir a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant com a regal de casament, aprofitant que el tenia a prop, a Valladolid, abans que tornés a ocupar el seu tron a Viena. Un cop l’obsequi és acceptat, Salomó, el paquiderm, nascut a Goa, emprendrà el seu viatge acompanyat d’un seguici i del seu cornac, des de Lisboa fins Valladolid, per embarcar a Roses, travessar els Alps i arribar finalment a Viena. L’excusa d’aquest viatge li serveix a l’autor per aixecar un bell apòleg sobre la vida i la mort, el trànsit que anem fent d’una banda a l’altra topant amb personatges, històries, aventures i perills, i per posar en dansa moltes de les idees que tant li agrada palesar a les seves obres de ficció: la naturalesa arbitrària del poder i la capacitat de l’amor per transfigurar la realitat. Saramago torna als seus diàlegs llargs i plens de subtileses i a jugar a posar distància entre la veu narrativa i la història que relata. ‘El viatge de l’elefant’ constitueix un conte llarg de vertadera envergadura.

ressenya a Presència 7 de desembre de 2008

Memòria a la deriva 

  

En una de les millors obres de Pirandello, Uno, nessuno e centomila, el seu protagonista, Vitangelo Moscarda, a partir de la constatació banal que el seu nas és diferent al que percep la seva dona, emprèn un viatge dins i fora de si mateix que el condueix a una reflexió sobre la pròpia existència, i, des d’ella, a la follia. Moscarda s’adonava que no existia un ‘jo’ objectiu, una entitat unívoca i ferma, sinó que tenia tantes identitats com persones el coneixien. ¿Qui era ell, en veritat? Trobem al protagonista de Ulisses II, de Víctor Mora, en una tessitura similar, tot i que en una altra línia. L’argument ens presenta un home que es desperta en un vaixell havent perdut la memòria de la pròpia personalitat; ‘Es mira a l’espill de l’armari, però no s’hi reconeix.’, ens diu l’autor en la primera frase. Després d’un inaugural tempteig ple de desconcert, pacta amb l’oblit i decideix passar-hi per sobre, construir-se una nova memòria des de zero. Potser que el tema de la identitat sigui un dels punts forts de reflexió de la novel·la contemporània, la qual —juntament amb algunes bones pel·lícules—, intenta donar una contesta a aquest ‘grapat de problemes més que una cosa única i singular’ que, segons Bauman, defineix, a dia d’avui, el concepte identitari. Mora aposta per encarar-se a aquestes incògnites amb sentit de l’humor: el seu protagonista es mou sense rumb però animós, festiu, temptejant-se a si mateix sense aturador. A partir d’un pacte d’inici, comença el seu ball de disfresses, l’aventura d’aquest Fermí Martí a qui seguirem minut a minut, dins aquest vaixell ple de personatges esbojarrats i tortuosos. El sorprendrem afirmant: ‘El present i el futur no són com gossos lligats a la cadira del passat, estan vius i expectants a qualsevol passa que la vida intente. No tindre memòria personal em fa lliure’. L’autor ha triat deixar-se emportar per l’irracional, per l’acudit i per la ironia més desenfadada, especulant tothora amb les idees i el destí del seu protagonista. Més que en el monòleg interior, Mora ha confiat en el diàleg, en posar en solfa la intimitat i la consciència del personatges mitjançant el col·loqui desfermat i irreverent, gairebé una paròdia dels que Diderot inseria en les seves obres de ficció. I també en la correspondència, els breus correus electrònics que els personatges intercanvien tot per avaluar-se i per entendre’s. És així com es parla de racisme, del nostre món violent, de les relacions entre sexes, de menjar, i de múltiples petites històries que es van inserint enmig de la trama amb una finalitat purament lúdica. A més, Ulisses II, inclou moltes escenes d’un erotisme descordat, minucioses i irònicament tenses, que reivindica la sexualitat com una forma de coneixement, l’amor com a ‘font d’alegries fora del passat’. Els al·licients d’aquest llibre no són pocs ni menors: ficció pura, tocs de reflexió desenfadada, meditació sobre el sentit del temps i la seva capacitat per transmutar-nos, joc irònic amb els personatges i amb la identitat… Potser, però, que Mora no hagi tingut prou cura de la prosa, enlletgida per algunes  repeticions i cursileries, o en la poca naturalitat en els diàlegs, un punt massa obvis i d’un humorisme poc imaginatiu. Sigui com sigui, crec que l’obra ofereix prou interès perquè en puguem parlar amb aprovació. 

ressenya a Presència, 23 de novembre de 2008

El planeta del senyor Mira 

El professor d’història Manuel Salom es jubila. Després d’una caiguda (provocada per la contemplació d’un bes lèsbic entre dues estudiants) mentre es dirigia a fer la primera classe del segon semestre a la Universitat de València, Salom decideix que ja basta, que ha arribat el moment de posar punt i final. Joan F. Mira agafa el personatge justament quan es comença a replantejar el sentit de tot plegat: el per què de la seva vida, de la seva vocació d’home de coneixement —ha llegit cinc mil llibres—, i, tal com ell mateix expressa, mig estabornit a la seva última lliçó, està adelerat per trobar-li un sentit a la nostra història, a més d’esfereït davant l’evidència ‘que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals i difícils de predir’. Mira, doncs, ens donarà una novel·la sobre el coneixement i la seva impotència davant l’obscuritat de tot: inerme en front de la història de l’Univers i dels secrets de les seves partícules, davant els enigmes biològics del nostre cos condemnat a la desaparició, tot i que desafiant amb la raó la dinàmica incorregible de la nostra història, massa sangonosa i ferotge perquè puguem concebre esperances pel nostre propi esdevenidor. El to d’aquesta última classe marcarà tota l’energia del text: acompanyarem Salom durant dotze mesos, durant els quals es canviarà de casa, s’emportarà la seva dona malalta a un nou barri i a un pis amb ascensor, i adquirirà un cotxe i un gos, a més de contractar els serveis d’una jove i bella assistenta, la immigrant Margot. Alhora que se’ns narra l’entrada en aquesta nova vida, resseguim les seves tribulacions, entrem dins la seva ment i, des del coneixement o el records, usant el monòleg i l’estil indirecte, reflexionem amb ell sobre multitud de temes primordials per entendre la situació del món d’avui dia. El París del 68, els Camps de Concentració, Àfrica, les universitats d’Amèrica i Anglaterra, Roma… viatges que Salom recorda juntament amb la multitud de les seves lectures —Swift, Defoe, Fuster…— les quals s’interposen sempre il·luminadores entre ell i la realitat, encara que també s’apropa, amb estupor creixent, a les ciències físiques i bioquímiques. I tot enmig de la València dels nostres dies, la qual és vista amb desconcert i enuig: la puixança de la Xina, present en els multiplicats restaurant i basars que transfiguren carrers i avingudes, i les passejades per la monumentalitat ridícula i aparatosa de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, li donen a Mira l’oportunitat de despatxar-se àmpliament contra la classe política del país, alhora que va descobrint, més enllà dels suburbis i dels polígons industrials, la cara de la prostitució més virolada i estrident, l’excrescència del vici i la misèria. ‘El professor d’història’ manté una relació irònica amb el mite de Faust, amb aclucades d’ull a El mestre i Margarita de Bulgàkov i al Saul Bellow de Mr. Sammler’s Planet, un novel·la també itinerant i sobre el temor a un apocalipsi, on el protagonista de la qual era capaç d’exclamar, tal com podria fer el Salom de Mira: ‘Tots necessitem els nostres records. Allunyen de la nostra porta el llop de la insignificança’. Escrita amb llargues cadències, rica en meandres il·lustrats —pot ser a vegades massa foscos i repetits—, ‘El professor d’història’ és una obra dolorosament reveladora.

ressenya a Presència, 16 de novembre de 2008

Contra la modernitat 

The looming Tower és el títol original d’aquesta obra de Lawrence Wright, guanyadora, entre d’altres molts guardons d’envergadura, del premi Pulitzer. Hi ha uns versos de l’Alcorà que resen: ‘A on sigui que estiguis, la mort et trobarà, fins i tot a la torre amenaçadora’. El títol anglès s’avé amb aquesta al·lusió, encara que en català s’hagi preferit ‘L’amenaça de la torre’, i s’hagi prescindit de la cita. Pel que fa a la resta, començarem dient que ens trobem davant d’una obra extraordinària, servida, a més, en una magnífica traducció. L’autor s’ha abocat escrupolosament en la reconstrucció de l’entramat ideològic que va portar al naixement d’Al-Qaida, en les sospites i coneixences d’un possible gran atemptat que tenien els serveis d’espionatge americà i en l’atac final al World Trade Center, l’onze de setembre de 2001. Wright (que com a guionista de cinema ja havia imaginat un daltabaix equiparable a The Siege, film conegut entre nosaltres com Estado de sitio) ha fet més de cinc-centes entrevistes i ha viatjat arreu del món per a poder-nos donar aquesta exacte reproducció dels fet que, encara que els puguem conèixer en les seves grans línies, ell ens il·lustra amb una immediatesa fascinadora, que aconsegueix que arribem a tenir la impressió que estem llegint una esfereïdora (i molt demencial) novel·la política. A través de més de cinc dècades, coneixent desenes de personatges (ideòlegs, màrtirs, polítics, terroristes i policies) és com acabem fer-nos una idea de la magnitud de l’error, la bogeria i l’estupidesa que van acabar amb el més gran atemptat terrorista de la història americana. Un reportatge memorable. 

ressenya a Presència, 9 de novembre de 2008

Filosofia contra caníbals 

La tesi d’aquest assaig memorable del doctor Sáez Mateu tal vegada es podria resumir en una sola frase: les utopies polítiques modernes estaven abocades a fracassar perquè tenien en ment un subjecte totalment fictici, un ésser inversemblant, inventat per a projectar en ell les nostres frustracions davant les enormes dificultats que ens planteja la vida moderna: “els bons salvatges”. Aquests són els humans anteriors a l’aparició de l’Estat, els homes i dones que vivien d’acord amb la natura, aliens a l’egoisme, l’opressió i la injustícia que caracteritza la vida en les actuals societats. I el pretenien les filosofies de la redempció política que han sotragat el segle XX era fer retornar l’home a aquest estat anterior de puresa perduda: el futur era una projecció d’un passat inventat, la resurrecció d’un idil·li que mai no es va viure. Des del moment que aquestes ideologies es basen en aquesta fantasmagoria estan, doncs, condemnades (inevitablement, segons el subtítol del llibre) a fracassar. La filiació d’aquesta obra amb Montaigne és doble: en primer lloc, l’assagista francès va proposar visions molt més fidedignes i enriquidores de l’home en l’estat en què van trobar les indígenes a l’Amèrica del segle XVI (l’assaig Els caníbals) que les que van portar fins a Rousseau, i perquè la forma d’argumentar de Sáez és purament assagística, un tempteig a través de la seva tesi, però sempre explicada amb exemples, cites i dades concretes. “Els bons salvatges’’ és un assaig clar i rigorós, escrit amb gran dinamisme, que desfà tòpics i quimeres i ens fa entendre que la modernitat consisteix en abandonar totes les grans solucions.