Ressenya a Presència, 17 de febrer de 2008

Els perduts

‘Los hundidos’, Daniel Mendelsohn

El darrer llibre de Primo Levi es deia I sommersi e i salvati, és a dir, ‘Els enfonsats i els salvats’ en traducció catalana dins La trilogia d’Auschwitz. Es tractava d’un assaig narratiu, on l’autor reflexionava sobre les relacions entre els presoners i els seus botxins, sobre la brutalitat i la corrupció humana a què força la vida en el sistema dels camps d’extermini. Eren ‘els salvats’ els qui ens donaven finalment el relat de l’horror, mentre els altres, ‘els enfonsats’, eren per sempre els condemnats al silenci, a no poder-nos donar la seva versió d’aquella atroç experiència. Potser per refer aquesta iniquitat, Daniel Mendelsohn ha escrit aquesta novel·la, The Lost, traduïda al castellà com ‘Los hundidos’ (el llibre de Levi va ser titulat en castellà ‘Los hundidos y los salvados’). Tot i això ‘Los hundidos’ és una traducció inexacta, que no respon a allò que aquest llibre vol donar-nos, a saber, la història d’una pèrdua, la de sis persones de raça jueva durant els anys de l’Holocaust. The Lost agafa l’aparença d’una novel·la i també l’amplitud sinuosa del llenguatge més literari, però es tracta en realitat d’una investigació narrada, la que ha fet el seu propi autor del destí d’una branca del seu llinatge. Mendelsohn busca la veritat del que va passar al germà del seu avi, i a la seva dona i els seus quatre fills, en aquest llibre realment poderós, escrit a l’ombra de la millor literatura. Aquestes sis persones, simplement aquestes sis, assassinades en algun punt de Polònia l’any 1940, ja bastaran per donar-nos una dimensió corprenedora, emocionant i dolorosa, de la infàmia a què van ser sotmeses sis milions de persones durant els anys més horrorosos de la recent història d’Europa. L’autor emprèn una recerca en la línia de la novel·la policíaca, juga a fer una mena de relat memorialístic, construït a partir dels seus records d’infantesa al costat dels seus avis a Miami, Florida, envoltat dels tabús i recels que marcaven els desapareguts. En el llibre s’imposa la visió més directa i apassionada d’una veritat desvetllada a força de viatges i d’investigació; Mendelsohn aixeca una obra sobre la memòria dels que foren privats de la vida i per tant de transmetre’ns el seu propi record; mitjançant aquestes pàgines tornem a sentir el batec d’aquesta gent bestialment aniquilada; la intenció és donar-nos els detalls, els efectes, les impressions més punyents que van poder experimentar els seus familiars, homes i dones a qui el creador vol rescatar en les seves arrels, en el seus moments finals, tot per saber-ne exactament les circumstàncies del seu assassinat. Tot i això, sempre hi haurà zones d’ombra, incògnites que no es podran aclarir perquè el temps ho ha destruït i ha ajudat els assassins en la seva tasca d’arrasament ferotge. Molts seran els testimonis que l’autor trobarà en la recerca d’aquests desapareguts, a Austràlia o a Israel, gairebé sempre sense res a dir, però amb una història capaç d’il·luminar la veritat d’aquesta recerca, talment com les digressions que ens parlen del bé i del mal i de la culpa, de Caín i Abel, del Gènesi i de la intervenció de Déu en la nostra història, fent paral·lelismes i consideracions torbadores. ‘Los hundidos’ és un llibre de gran qualitat; la prosa de Mendelsohn gira animada per Proust, el més gran historiador de la seva estirp que ens ha donat la memòria literària, i també dels millors llibres de WG Sebald (‘Els emigrats’ i ‘Austerlitz’) a qui també deu l’alè narratiu i la conjunció d’imatges i de prosa. Trobem en aquesta obra el més emotiu i palpitant que ens pot donar la literatura.

Ressenya a l'Espira, diari de Balears, 16 de febrer de 2008

Amor de rates

El viatge a l’amor. Eduard Punset. Editorial: Destino. Barcelona, 2007. Pàgines: 254. Preu: 19,50 euros.

Punset deu tenir raó, talment com també la tenia Schopenhauer i no li calien tantes suposades evidències científiques. Des de fa un temps que estan de moda aquesta mena de llibres com el que avui comentem; obres de divulgació, en diuen, escrites la majoria de vegades no pels propis especialistes en la matèria en qüestió, sinó per algú amb la suficient gràcia, talent, desimboltura i frescor necessaris per a presentar-nos unes més que agosarades conclusions de manera engrescadora: són els anomenats comunicadors —que acostumen a ser molt amics dels pocavergonyes—. Punset aconsegueix entretenir, la veritat sigui dita de principi; El viatge a l’amor és un llibre ben escrit, sostingut per una prosa efectiva i sobrat de simpatia a l’hora de presentar-nos els seus diversos arguments. L’autor arreplega múltiples fonts i fa síntesis entre molts materials, sorgits sempre de publicacions universitàries anglosaxones i de l’obra d’alguns noms ja clàssics del que podríem anomenar el nou paradigma científic, el que intenta des de fa uns vint anys repensar l’home des dels camins que ens descobreixen les lleis de la genètica i de l’evolució darwinista. Punset, doncs, no pot passar per alt les obres ja clàssiques de Jay Gould, Dennet, Edward O. Wilson i Steven Pinker, sense oblidar-se del pare de tot plegat, el senyor Darwin, encara que algunes cites de Goethe sempre queden fenomenal. A més dels autors en la seva línia, és a dir, menys de laboratori i més de saló o biblioteca: Coleman, Rojas Marcos o José Antonio Marina. Tot i que deixa de banda un aquests innovadors, qui en llengua catalana corre amb elegància per una línia de joc similar: Sebastià Serrano.
Es tracta, com ja és sabut, d’explicar les diverses tendències de la conducta humana a través del que possibiliten les noves tecnologies i les diverses disciplines científiques: des de la genètica i els nous estudis sobre el cervell humà fins el nou paradigma darwinista, l’etologia i l’anomenada psicologia evolutiva. Des de totes aquestes ‘noves claus científiques’ que ens anuncia el subtítol és des d’on l’autor voldrà fer-nos reflexionar sobre la vertadera dimensió del sentiment amorós: ‘Als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l’amor entre els humans’: aquesta és la dedicatòria del llibre i en ella ja hi trobem tot el seu esperit.
El saber científic al servei del coneixement de les emocions: aquest és el propòsit del llibre, doncs, una intenció que, com és obvi, només en un moment històric com el nostre ha estat capaç d’arribar a bona fi, ja que fa quatre dies que han nascut aquestes disciplines i que la tecnologia informàtica ha tingut el grau suficient de poder per ajudar-la en els càlculs i en l’emmagatzematge de dades. L’optimisme que recorre el text es fa patent en moltes afirmacions de l’autor; només ara podem saber què es decideix realment en les nostres emocions, deixant obsoletes i tristament florides totes les anteriors consideracions que havia fet la ciència i la més gran literatura. És a dir: Punset creu que amb una fórmula que es treu de la màniga a la llum de les seves lectures ultrasòniques podrà deixar obsolet Shakespeare i tota la plèiade dels millors poetes (la dedicatòria ja ho diu: hi ha més que aprendre de les rates que de la millor poesia). I la fórmula de Punset és la següent! (aquí soroll de cadires i alens d’expectació): A=(a+i+x) k!; és a dir, l’amor és la suma de l’afecte (a), més la inversió paternal o familiar (i), a la qual hi hem d’adjuntar la sexualitat (x), i tot afectat per l’entorn (k). Per arribar a dir coses tan òbvies no ens calien tantes teories i articles erudits, suposo que això ho saben els lectors de novel·les, sobretot aquells a qui li agraden les pitjors.
Així que ara que tenim ciència i ordinadors no podem caure en les ximpleries de sempre. ‘L’amor és cec’, segons es creia abans de Punset, però ara ell ens farà obrir els ulls i ens portarà pel camí de la ciència, tot per mostrar-nos que l’amor es mou per raons evolutives i biològiques ‘extremadament precises’, i que per tant els cecs érem nosaltres i la nostra mísera literatura. Per això Punset s’atreveix a ironitzar sobre el relat que de l’amor han fet els nostres poetes, novel·listes i historiadors, segons ell vinculant-lo a una pulsió lligada a la bogeria, quan ara sabem, gràcies a provetes, ratolins, bates blanques, estadístiques i a la seva perícia de divulgador, que estaven tots equivocats. I és que la fórmula de Punset vol esborrar Plató, Shakespeare, Stendal i els altres, ja que fins i tot Werther és reduït a un simple ‘error neurològic’.
En resum, el lector tria: o llegeix els grans aventurers de l’ànima humana, i s’emociona i descobreix, o llegeix Punset i acaba capcinejant astorat davant afirmacions com la que diu que l’amor humà dura de 5 a 7 anys, el temps suficient perquè una parella faci pujar una criatura.

Nou llibre

Ressenya a Presència, 10 de febrer de 2008

El nostre Quasimodo

Obra poètica. Salvatore Quasimodo.

L’interès per l’obra de Quasimodo és constant en la literatura catalana. Des de les primeres versions en vida del poeta, degudes a la mà de Tomàs Garcés, fins a aquesta edició de les seves poesies completes, arribades pulcrament de part de Susanna Rafart i Eduard Escofet, s’havien fet diverses traduccions de Quasimodo, incloses en antologies, o d’alguns llibres sencers, com, últimament, el Dia rere dia que Ponç Pons ha també traslladat de manera magnífica. Per primer cop, però, tenim una edició completa de la seva obra poètica, en una publicació pulcre, impecable, deguda a les edicions del Salobre, i a més prologada per Francesco Ardolino. En l’estudi inicial d’Ardolino (interessant, engrescador i sobradament documentat) se’ns repassa la relació que aquest poeta ha tingut amb la nostra literatura, es reflexiona sobre les derives de la seva obra i es repassa la polèmica que va succeir a la concessió del premi Nobel, que li va ser atorgat el 1959. Quasimodo és un poeta fascinant: certament és hermètic, i aparentment fred, però sempre brillant, com un diamant que ens enlluerna però que tanmateix no ens trastoca. A través d’aquesta poètica, però, el seu art aconsegueix fer-nos arribar a algunes coses decisives. El volum inclou nou obres, des dels versos inicials, marcats per la supressió de la sintaxis, la fragmentació i despullament (l’estètica ‘magre’), fins a la segona, a partir dels anys quaranta, quan després de publicar algunes versions de lírics grecs, el nostre poeta retroba el més trist i tempestuós de la seva contemporaneïtat. Quasimodo va començar llavors a fer poesia del seu moment històric, es va endinsar en una mena de neorealisme poètic amb el qual volia mantenir el record dels desastres de l’època: ‘Com de sobte/mudà en fum d’ombra/l’estimat cos d’Alfeu i d’Aretusa!’, al seu poema Auschwitz. El lector haurà de triar quin des dos períodes creatius li interessen més, encara que entre els dos tal vegada no hi hagi una verdadera cesura sinó més aviat un continu, amb recurrències i esmenes. Sigui com sigui, hem d’agrair poder disposar d’un llibre d’aquesta qualitat, del millor que ens ha donat el segle XX italià pel que fa a la poesia. L’edició és bilingüe i permet resseguir totes les inflexions de la llengua original, refeta amb intrepidesa pels nostres poetes. Quasimodo en dóna la poesia de la terra, del lloc de l’home enfrontat a les seves malediccions; el seu és un vers pur, dur, mur on les paraules topen i s’esberlen, poesia ‘de rius amb un nom grec’. Sí, ‘que és dolç, un vers, en cantar-lo’.

Ressenya a Presència, 3 de febrer de 2008

Claus i Lucas

Trilogia de Claus i Lucas. Agota Kristof

‘El gran quadern’ és la millor novel·la d’aquesta tan memorable trilogia. La seva autora és Agota Kristof, que va fer els seus inicis els va fer com a dramaturga, encara que ha estat aquesta trilogia dels bessons Claus i Lucas l’obra a qui deu el seu èxit, convertida ja en literatura de culte. El relat comença amb l’arribada al camp dels dos bessons, a casa de l’àvia, la dona a qui els lliuren durant la guerra, tot perquè creixin estalvis dels bombardeigs urbans. Sense usar altres topònims que ‘la Ciutat Gran’, o ‘la Ciutat Petita’, o altres noms que ‘la Mare’, o ‘l’Àvia’, Kristof va teixint un conte cruel, malsà, dur i sense fissures per a la ingenuïtat, però a pesar de tot bell i vertaderament inoblidable. Els petits es veuran amb l’obligació de créixer sense referents, ja que l’àvia és una dona sòrdida i vil, enmig d’un entorn aclaparador i desconegut. La primera novel·la està narrada pels dos nens a cor, en primera persona del plural. El més cridaner del llibre, però, tal vegada sigui la manera com està escrit, amb frases breus, punyets i descarnades, d’una pulcritud i concisió tallant, tot ordenat en capítols brevíssims, fets d’escenes esmolades. El llenguatge és net d’adjectius, intentant eliminar de tot plegat qualsevol rastre de subjectivisme, encaminant-se cap a la descripció de la total passivitat dels nens davant el dolor. Així com acaben sent virtuosos de la crueltat, sense cap coneixement innat de la pietat o l’altruisme; en la línia de ‘El senyor de les mosques’, Kristof no creu en la bondat connatural en l’home, fent que els seus dos protagonistes es mostrin com a lladres i impostors. Mitjançant aquest estil, l’autora aconsegueix portar-nos fins a escenes que en un altre context ens semblarien inversemblants, tot i que situades dins aquesta ficció ens fereixen amb tota la severitat de què és capaç la millor literatura. En la segona de les novel·les del llibre, titulada ‘La prova’, veiem com els dos bessons han de sobreviure lluny un de l’altre, Claus fora del país i Lucas tenint cura de Mathias, un nen discapacitat. ‘La tercera mentida’ tanca aquest tan peculiar cicle novel·lesc, i ens desvetlla el secret de la peripècia, encara que potser resti força poètica al conjunt, resolent-lo en patologia. Tot i això aquesta trilogia es perfila com un llibre feridor, sense greix retòric, alimentat pel fantasmes de Golding i Thomas Bernhard. Claus i Lucas juguen dins nosaltres i es recreen en les misèries de la nostra condició, més enllà d’una generositat, benevolència o compassió condemnada per sempre a la impostura.