Ressenya a Presència, 27 de gener de 2008

La balena infinita

Herman Melville, Moby Dick

Llegir Moby Dick constitueix, sens dubte, una de les entrades més lluminoses en l’èpica de la modernitat. Poder-ho fer en el català que va haver de ‘crear’ per a l’ocasió Maria Antònia Oliver és un luxe impagable, una de les mostres de la nostra llengua literària amb més vigor, nervi i fúria a què puguem acarar-nos encara avui. Sens dubte es tracta d’un dels cims de la novel·la moderna, una obra de ressonàncies totals, insuperable en la seva mescla d’aventura, reflexió i metàfora inigualable de la capacitat humana per a la venjança i el mal. Moby Dick ens fa entendre que en un fet com la caça de la balena hi ha elements més que suficients per abraçar totes les dimensions de l’experiència humana; l’obra de Melville agafa un tema aparentment menor, el balener, i li fa emprendre amplituds desconegudes: des de l’inici del llibre, amb el glossari de la paraula ‘balena’ en totes les llengües, fins a les cites de tots els llibres que Melville va trobar i que inclouen la menció de dita bèstia, Moby Dick esgota el tema que tracta, fent-nos veure que en qualsevol porció de l’univers hi ha l’Univers sencer. Tot és fascinant en aquesta novel·la: des de l’heroi malvat Ahab fins al darrer tripulant del Pequod, tots a la recerca venjadora de la balena blanca. Pel camí ho trobarem tot: qualsevol cosa servirà l’enlluernadora veu del protagonista per fer-nos repensar els nostres valors, el relat de la nostra història, la vertadera dimensió de la nostra experiència. ‘Digueu-me Ismael’: aquesta és la veu captivant que ens endinsa en aquesta recerca forassenyada, un noi d’un magnetisme narratiu esborronador, portador de totes les llums que permet el concepte més tràgic de la saviesa; ell serà l’únic que se salvarà del gran desastre, i tan sols per a contar-nos-ho en aquest gran relat. Només ell podrà lliurar-nos la història d’una calamitat tan enorme com la pròpia vida, i de la qual participarem de gust, al·lucinats, talment com els tripulants del vaixell, que no es rebel·len davant la demència del seu capità. Moby Dick és una lectura inesgotable, un llibre amb l’aparent simplicitat del sol i de la mar, dels quals se n’apropia la llum i la vasta intemperància. Certament ens trobem davant d’un llibre descomunal, una cúspide de l’esperit de l’home, però un vèrtex soterrat, un abisme per a la sang i l’enteniment. Mescla de Shakespeare i de Job bíblic, Melville va construir una de les metàfores més impressionants de l’ànima de l’home, digna d’Èsquil i del seu Prometeu. Tornem una i una altra vegada a aquest llibre poderós i infinit, Moby Dick continua sent incommensurable.

Ressenya a L'Espira, 28 de gener de 2008

El mirall del mar

Joseph Conrad. El espejo del mar. Reino de Redonda, Madrid 2007. Traducció de Javier Marías. 380 pàgines. 20 euros.

L’experiència del mar ha nodrit una literatura admirable. La llista de títols que acaben conformant el que podríem anomenar el cànon de la literatura marinera no pot passar per alt alguna de les millors obres que ens ha donat l’art de la novel·la en general, tal vegada amb l’obra Moby Dick com la de més implicacions i envergadura. A més de Melville, però, no podem deixar de citar Stevenson, o els Capitans intrèpids de Kipling, encara que si hi ha un nom sòlid i capaç de portar-nos fins al fonamental i decisiu de l’aventura vital de l’home en el mar, aquest és el nom de Joseph Conrad, tal vegada, juntament amb Henry James, un dels autors que més van fer per a l’ampliació i reformulació del llenguatge literari a cavall entre els segles XIX i XX, perquè la novel·la s’apropiés de totes les eines d’un discurs capaç d’abraçar amb més vastitud i precisió les nostres més arriscades peripècies morals. Trobem grans obres en la bibliografia de Conrad: Lord Jim, Nostromo, o En el cor de les tenebres, encara que la que presentem avui no empal·lideix davant d’elles, tot i ser, més que una novel·la, un llibre d’impressions, de records i de reflexions narratives entorn de la vida embarcada de l’autor. Després d’una intensa carrera professional com a mariner, Conrad va establir-se a Anglaterra i entre l’any 1895 i 1924 va composar el gruix de la seva obra, en una llengua que no era la seva materna (era polonès) i aconseguint un dels estil més sinuosos, subtils i robusts que ha gaudit mai la llengua de Shakespeare. Es tracta d’un cas vertaderament prodigiós, al qual ens podem acostar en aquest llibre, capaç per si sol de donar una idea molt precisa de la qualitat inimitable de la seva prosa. El espejo del mar, que així es titula el volum que presentem en traducció castellana de Javier Marías, és un dels plaers més recomanables dels quals podem gaudir els lectors necessitats de bona escriptura: es podria parlar simplement de perfecció, d’un acabat sonor i retòric aclaparadors en llengua anglesa, encara que a l’interès original li hem de sumar l’enorme capacitat que un dels millors dominadors de la llengua castellana hi afegeix, en un treball de transcripció literària absolutament elogiable. El espejo del mar és un recull de texts de tema mariner, publicats durant la redacció de les seves novel·les en diverses revistes. A través dels seus records, Conrad ens narra les eventualitats i aparents menudeses que envolten la navegació en veler mercant, cada cop més arraconat per la força del vaixell de vapor. L’autor se serveix dels incidents de l’ofici en el mar per donar una visió sobre l’home i les disjuntives que el posen a prova en els moments decisius. Els homes de mar tenen una relació molt particular amb els seus velers, entre ells s’estableix un vincle que per a Conrad té moltes semblances amb el que qualsevol artista manté amb la seva obra: l’amor al pilotatge i al vaixell, o la insubornable relació amb el propi ofici, sempre valorat per sobre de les temptacions de la glòria i el triomf. Només amb la perseverança de la seva feina el mariner és capaç de sobreviure i vèncer les dificultats que tothora el mar li planteja. Amb El espejo del mar Conrad va signar un llibre sobre la vida i la mort, que aconsegueix fer-nos participar dels accidents de la navegació, tot perquè veiem bategar a través seu el misteri de l’home enfrontat a la seva pròpia solitud.
Trobem capítols dedicats a parlar-nos del mal ús periodístic del lèxic mariner; o del jove Conrad en el seu primer viatge a bord del Tremolina, que recorria les costes basques fent contraban a favor dels carlistes; encara que la nota dominant és la fascinació per la vida de l’home sol, amb el seu vaixell de vela, enfrontat al misteri impassible de la mar. El espejo del mar és una obra on l’oceà hi palpita; ja no és el marc de les aventures que trobem en les altres novel·les de l’autor, sinó l’assumpte mateix del quadre. Pàgines intenses i enlluernadores, regides per un enorme nervi narratiu. L’edició a càrrec del mateix traductor és absolutament perfecta, i ve acompanyada de tots els regals bibliogràfics a què ens té acostumat aquest espai literari tan exigent que és ‘Reino de Redonda’: trobem més d’una vintena de fotografies en color de Conrad i dels vaixells de què ens parla, a més d’un pròleg il·luminador de Juan Benet, i una la presentació de Marías, que ha retocat la seva antiga versió més de vint anys després.
En resum: un gran llibre en una edició aprimorada. Un motiu per a tornar a Conrad i no voler mai més baixar del seu magnífic veler.

Ressenya a Presència, 20 de gener de 2008

Vida privada

Josep M. de Sagarra, Vida privada

En l’Homenot que va dedicar-li Josep Pla a Josep M. de Sagarra es deia el següent: ‘Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla sentir-hi la bonior de la vida del nostre país’. Han passat setanta-cinc anys de la primera edició d’aquesta novel·la tornassolada i enèrgica i cap ni una de les seves dimensions ha perdut envergadura; Vida privada continua sent una obra d’un vigor literari i humà esborronador; cada una de les seves pàgines sembla haver estat escrita avui matí: vessa frescor, elegància, pietat i sarcasme i una capacitat per fer bategar les entranyes del lector directament proporcional a la seva amplitud terrenal: la novel·la d’un país, la terra promesa d’una llengua literària. Deia Wilde que l’art és més un vel que no pas un mirall, i res més a tomb que aquest aforisme per adonar-nos d’on treu aquest llibre la seva perennitat inamovible, l’oli que nodreix la seva llum. Sagarra va saber aixecar un estil, dominar un llenguatge i bastir un entramat estètic, a través del qual veiem dansar tot un món, una societat putrefacta i pervertida trotant cap el seu declivi, sobre l’abisme ineludible de la seva extinció; Sagarra va ser l’esteta i el moralista que ens continua mostrant, amb el conte fantasmal i escruixidor de la família Lloberola i del marc humà que l’envolta, la virtut i la depravació, el combat llastimós entre la vella moral i els nous costums més canalles, el rerefons més dissimulat d’un país, enclavat en la seva manca d’empenta, corsecat per la mesquinesa, l’enveja, la cupiditat i la por. Tres generacions d’un mateix llinatge serveixen a Sagarra per elevar-se sobre el fil de la sang i mostrar salons, prostíbuls, meublés, interiors domèstics, el camp i la ciutat, el confessionari i la platja, el sòrdid i el sublim en un mateix feix de llum; la ploma d’aquesta au literària d’amples ales es clavava pertot i de tot en treia el suc bigarrat de l’expressió literària. Sagarra usa un català únic, d’una plasticitat i d’un colorisme il·limitat: cada pàgina d’aquest llibre és un artifici, un joc d’imatges que interpel·len directament la intel·ligència i la sensibilitat. Sagarra atrapa, qüestiona, sacseja, riu, s’agermana amb les ones anímiques de cada una de les seves criatures i ens fa sentir l’infinit de la volubilitat. El pas del temps, els rigors de la mort i les espines esmolades del sexe, el desconsol de l’abandó i la poquesa i la indigència vital de tothom, condemnat a viure una vida que no comprèn i de la qual només en pot esperar les mossegades, la hipocresia i la depredació dels altres. Vida privada és una obra per llegir, per rellegir, per estudiar, amb la capacitat d’irradiació de sentit que només tenen els llibres més fonamentals: per llei hi hauria d’haver un exemplar d’aquesta obra a cada casa. Pot ser així ens estalviaríem molts d’errors, tant humans com purament literaris: aprendríem que el que importa en aquest món és l’amor, el treball esperançat, la refulgència efímera d’una felicitat elaborada, i que el que fa bons els llibres no és la simple plasmació de la realitat d’un entorn sinó l’habilitat de l’artista per construir una articulació expressiva on personatges i ambients visquin i bateguin a través dels cristalls d’un llenguatge usat amb voluntat de resistir. Vida privada és tan gran que fer-ne un tractament literari és reduir-la a poca cosa; és una cosmogonia i un cant desolador, una visió que ens aboca a la immensa ximpleria íntima d’aquest país, però que l’acull i l’eleva amb la gràcia d’un escriptor incomparable.

Ressenya

Els millors contes

John Cheever. Contes

Poder llegir un volum com el que ha tingut l’encert de publicar l’editorial Proa amb els millors contes de John Cheever és un luxe impagable. La traducció de Jordi Martín Lloret és, a més, molt estimable, capaç de servir-nos en català la qualitat de la prosa d’aquest mestre del relat. Cheever se’ns dubte es va perfilant com un d’aquells autors sòlids, portador de tot un món moral i d’uns atributs absolutament característics: a través d’un estil precís, mesurat, desenfadat, gràcil, carregat de ressons d’una poesia de la nimietat, a la recerca del petit detall més significatiu, Cheever excel·leix com el trobador d’un estil de vida, com el cronista d’un entorn molt determinat però per això mateix idoni per fer-hi bategar els conflictes de més envergadura: el desig, les relacions humanes, la tensió i el refugi que donen les famílies, els problemes econòmics, la presència del mal, els dubtes, l’adéu a la joventut, els afanys i les esperances que sempre ens esperonen… A Cheever li basta poca cosa per a posar en dansa tot això, amb dos personatges i tres escenes en té prou per fer-nos arribar tota la seva saviesa humana i narrativa. És difícil dir quins contes d’aquest volum són els millors, a tots ells els recorre el mateix nervi moral, les ganes de salvar l’home a pesar de totes les seves debilitats i de la seva propensió a desgraciar-se la vida. L’autor ens endinsa en les cases d’extraradi, en l’opulència desenfadada d’una classe benestant però depenent, i que se’n recorda amb terror de la guerra no gaire llunyana; participem de les seves tribulacions i quimeres íntimes i domèstiques, coneixem els homes i dones de Nova Anglaterra, adelerats en la recerca de l’amor, aptes per a la felicitat, però tanmateix inhàbils per atrapar-la. Cheever ens endinsa en dormitoris on les tensions s’esbraven, olorem la gespa dels jardins amb barbacoa i sentim el dringar de les copes dels còctels de veïns que s’odien i s’estimen en secret, entrem al hall d’edificis de pisos de Manhattan on els rics conviuen amb un ascensorista pobre, sentim en definitiva el pols ocult d’una societat hipòcrita, rica, angoixada i tanmateix meravellosa. Cheever ja és un clàssic; cada una de les pàgines d’aquest llibre és un tapís viu i palpitant, l’obra d’un creador de primera línia. Llegir Cheever és un exercici refrescant, un tònic moral i literari, és entrar per la porta gran en l’art del relat per aprendre a obrir els ulls a les petiteses que ens governen la vida. Aquest volum de contes de John Cheever és vertaderament meravellós, una lectura vigoritzant, miraculosa.

Ressenya a l'Espira, diari de Balears

La infància d’un monstre

Norman Mailer. El castell del bosc. Traducció de Xavier Llobet, La Magrana, Barcelona, 2007, 460 pàgines, 22.5 euros.

Possiblement, Adolf Hitler sigui un dels enigmes més grans de la història. Sempre ens demanarem: ¿què pot portar un home a actuar d’aquesta manera? ¿D’on surt la seva ideologia, el seu caràcter, la seva propensió cap el mal? S’han escrit infinitat de llibres, bons i dolents, sobre la trajectòria pública del tan odiós Führer, intentant escatir els passos decisius de la seva trajectòria, sobretot a partir de la seva entrada en l’escena pública, a Munich, on per cert el van entrevistar, en pàgines memorables, tant Josep Pla com Eugeni Xammar (veure el recull de cròniques d’aquest últim, L’ou de la serp). També els seus darrers dies dins el búnquer han estat més que recordats i referits tant per historiadors com testimonis; aquí és indispensable recordar les memòries del general Freytag von Loringhoven, mort el passat mes de febrer, el testimoni del qual va ser fonamental per a producció de la pel·lícula Der untergang, obra esfereïdora sobre la desfeta final de l’alta cúpula del nazisme. Però, ¿i la seva infantesa? ¿Com es va criar? ¿En quin moment el mal es comença a fer present en la seva vida? ¿Qui eren els seus pares, els seus germans, els seus amics de jovenesa? Aquesta és la incògnita que s’ha proposat aclarir Norman Mailer, per descomptat una de les plomes més sòlides, controvertides i ambicioses de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle xx. Hitler, pel que sabem, va intentar acarnissadament ocultar qualsevol cosa que fes referència a la seva infantesa; si hem de fer cas a alguns biògrafs fins i tot va manar eliminar físicament més d’un tafaner, sobretot els que li volien encolomar algun avi semita; a més, va fer destruir el poble natal de la seva mare, inclosos els registres, convertint-lo en un camp de tir després de Anschluss de 1938. Mailer, però, va més enllà, molt més enllà: s’atreveix a imaginar com a entorn familiar del jove Hitler la més sòrdida, primària i intractable de les famílies: Alois, el seu pare, un buròcrata ambiciós de l’administració austríaca de fronteres, engendra una nena amb la seva pròpia germana; després d’enviduar per segona vegada, però, es casa amb aquesta mateix filla o neboda, amb qui acabarà concebent el jove Adolf, a més d’altra progènie. La novel·la de Mailer explora aquest entorn domèstic, investiga els antecedents d’aquest nucli familiar des de molt abans de 1889, l’origen del pare i la seva carrera, la seva imparable activitat sexual, que no discriminava entre cuineres ni criades ni respectava les òbvies interdiccions de la sang. L’autor explora aquest home amb prolixitat naturalista, segueix cada un dels seus passos, acompanya cada un dels seus coits (per un dels quals ha rebut el premi a la pitjor escena de sexe escrita, que atorga la graciosa Literary Review londinenca). Quan finalment es casa amb Klara Pölzl, Aloi sembla que ha de refermar els seus desvaris, però no pararà fins a l’adquisició d’una granja, quan, ja jubilat, es dedica a l’apicultura, a les operacions de la qual serà acompanyat pel jove Hitler. Aquest fill malcriat, plorós, sàdic, groller i maniàtic, és de qui s’ocuparà la resta del relat, intentant fer-nos entendre com es va forjar el seu tarannà infecte.
Per això, Mailer ha elegit com a narrador el mateix Diable, almenys un ajudant del Mestre del Mal. La novel·la respon a una concepció de l’home que el situa entre dues correlacions de forces invisibles però molt poderoses, els àngels de Déu o del Bé, anomenat pel narrador Gran Pallasso, i les forces del Mal, capitanejades pel Dimoni mateix. És aquest narrador qui impel·leix, a través d’incitacions i de somnis preparatoris, Hitler a què faci de les seves primeres barrabassades, com contagiar el xarampió al seu propi germà, qui morirà de la malaltia, deixant-li la possessió total de l’entorn de la mare. Tanmateix aquest dimoni es dedica simplement a gestionar, a invertir esforços en aparents candidats; és per això que abandona la família Hitler en moltes ocasions, per anar a ocupar-se d’altres assumptes, com el destí dels tsars de Rússia o d’Oscar Wilde, assegut davant d’un tribunal, acusat de sodomia.
El més insuportable d’aquesta criatura aviciada i repel·lent que ens pinta Mailer, però, és la seva convicció constant de què ell és un geni, un jove cridat a complir un destí universal i exemplar. La novel·la l’abandona l’any 1930, tot i que l’acció principal es deté pràcticament després de la mort del pare d’Adolf, quan aquest comptava divuit anys. El projecte està concebut com una trilogia, que per desgràcia quedarà incompleta, ja que la mort tampoc perdona els escriptors de geni: Mailer va deixar aquest món el passat mes de novembre. Ens deixa grans obres, Els nus i els morts, La cançó del botxí, El fantasma de Harlot, i mostres de periodisme de la més vigorosa magnitud: Amèrica, els seus millors reportatges. Tot i que aquesta història d’un jove Hitler narrada pel diable no deixa de ser una excessiva, per descomptat també titànica, mostra d’ofici narratiu, de destresa de documentalista, que ens deixa amb tant d’astorament com reticències.

Ressenya a Presència, 23 de desembre de 2007

L’infame Alzamora

‘Nit de l’ànima’, Sebastià Alzamora

Un humorista de Viena va escriure que els malsons són les realitzacions del desig de càstig del superjo: l’expressió d’un potent desig sexual enfrontat a una inhibició poderosa. Però la veritat és que després de la lectura de ‘Nit de l’ànima’, la darrera aventura narrativa de Sebastià Alzamora, el que menys té ganes de fer el lector és perdre’s en disquisicions psicoanalítiques, ja que sospito que per treure l’entrellat del que suposa aquest malson en forma de novel·la caldria tot un exèrcit d’analistes barbuts, un Orient i un Occident ple de divans incòmodes. ‘Nit de l’ànima’ conta el deliri d’un personatge anomenat Faust, un escriptor que deu una novel·la a un personatge fascinant i esmunyedís, Sibelius, en una Barcelona desterrada del temps, destruïda per unes enigmàtiques Onades (¿migratòries?, ¿naturals?, ¿fruit del canvi climàtic? No ens calen més explicacions). Faust, després d’una demencial fel·lació practicada per una fèmina preciosa, perd el sexe i els testicles, sobtadament independents de la seva còrpora, a la captura dels quals emprendrà un vertader viatge a l’interior dels afanys més inconfessables, tot creuant una Barcelona emparentada amb els films de Mad Max o amb les entelèquies de Cronenberg, la més sòrdida i meravellosa distopia. Alzamora sap que els camins de l’art, com els del Senyor que tant invoca el seu heroi, són inescrutables: redimeix la seva ficció de qualsevol contacte amb res que no sigui la més elemental emoció estètica, enfrontada, això sí, amb brutalitat enlluernadora. ‘Nit de l’ànima’ és un llibre d’un magnetisme coratjós, literalment impossible de deixar: el seu atreviment és absolutament inigualable, soscava els tabús, joguineja amb les heretgies amb la irresponsabilitat més fresca, es burla de la teologia, del catalanisme, de les dones, de qualsevol discurs que vulgui afirmar-se com a hegemònic i per tant castrador. No m’atreviré a parafrasejar res del que Alzamora ha gosat pintar a les pàgines d’aquest llibre irrespirable, però basti’ns apuntar que en molts d’indrets del globus li costaria el coll: empalament, lapidació, mel i formigues, indefugibles el dolor i la por. ‘Nit de l’ànima’ és un mena de gran guinyol d’estridències enfollides, una barrabassada altisonant i instigadora, l’antievangeli d’una religió basada en la vitalitat rotunda del sexe i el culte a les coses de bellesa més palpable i evident. Aquest llibre no s’assembla a res que s’hagi escrit abans, personalment no podria citar gaires obres literàries que m’hagin produït efectes anàlegs: tal vegada els 120 dies de Sodoma, de Sade, els deliris agitats d’Edgar Poe, els mites viscosos de Lovecraft…; hauríem d’apropar-nos al cinema per ensopegar amb ficcions semblants: penso en els ja citats cineastes, a més d’alguna pel·lícula de David Lynch. Però la veritat és tot queda curt a l’hora de mesurar-se amb aquesta fantasia, les impressions de la qual només poden igualar-se amb una lectura de les Mil i una nits sota els efectes de la febre de la més entretinguda blennorràgia. Alzamora ha aixecat una miratge gòtic, lasciu, pertorbador fins al malestar, una obra escrita per posar a prova l’excitabilitat i la intel·ligència. La qualitat de la prosa, d’ampul·lositat calculada, farcida de ressons poètics i devots, atorguen consistència a tota la seva imatgeria, fundada en un diàleg desbaratat amb la millor tradició: trobem divertits transsumptes de Duns Escot, Guillem d’Ockham, i Enric de Gant. ‘Nit de l’ànima’ és una obra singular, condemnada a surar sobre la trivialitat de totes les nostres míseres Onades.

Aviram, Diari de Balears

Literatura i vergonya

Per descomptat que no em considero cap tipus d’autoritat, ni tan sols crec que la meva veu estigui acreditada per donar cap consell en matèria literària. Però des que formo part d’alguns jurats de premis literaris tinc la impressió que la meva experiència com autor (però sobretot com a lector) podria ajudar a molts dels que comencen a escriure i que, volent veure les seves obres publicades, recorren a la convocatòria de qualsevol guardó. Diguem-ho directament: la qualitat de les obres que es presenten a aquests premis sol ser molt baixa (subterrània, aproximadament infernal la majoria de vegades). Encara estem en un temps en què es pensa que per fer literatura basta omplir papers amb la crònica ‘sincera, natural, autèntica’ de vivències pròpies o inventades, com si la relació de fets més o menys carregats de suposada veritat humana bastés per sostenir la validesa literària d’un escrit. La majoria d’obres que concursen en aquest premis, així, pateixen del mateix mal: han confós la veritat literària amb la naturalitat: la simple invocació de sentiments i experiències no basten per si sols per arribar a la bastir una obra meritòria i per tant publicable. Hi ha encara una confusió molt gran sobre el que és o no és literatura. Molta gent escriu novel·les, contes, dietaris, molta gent sent la dèria per escriure i sospiren per veure els seus escrits publicats, empesos més per una ànsia de notorietat, realització o prestigi que no pas per una genuïna ambició literària. Si el que es vol és arribar a ser escriptor el primer que cal és arribar a ser lector, i no qualsevol tipus de lector sinó adorador de la millor literatura: lector de qualitat. I fixem-nos que no parlo de la necessitat del talent; si això fos necessari per escriure amb ofici i arribar a qualsevol fita digna gairebé no es publicarien llibres. El talent (si és que existeix tal cosa) és una determinada aptitud de caràcter, una predisposició que per ella tota sola tampoc no ens pot ajudar: també necessita d’un aprenentatge, d’una educació en l’excel·lència. La majoria dels opositors a aquests tipus de premis delaten amb la seva literatura una ingenuïtat terrible, l’atreviment desdenyós de qui no coneix ni mitja dotzena d’obres de nivell: aquests escrivents no poden escriure mitjanament bé perquè no han llegit ni amb atenció remota cap dels dos-cents llibres més definitoris. Hermann Hesse encertava quan deia que escriure versos dolents proporciona més plaer que llegir-ne d’extraordinaris, però jo m’atreviria a afegir que aquest plaer sempre és vulgar, i que no hi ha cap persona realment formada que no experimenti més satisfacció com a lector que com a realitzador de versos i proses, encara que siguin de verdadera vàlua. Si no t’agrada llegir, no escriguis, deixa-ho estar, sobretot perquè no tens ni la més remota idea de la vergonya a què t’enfrontes.

Ressenya a Presència

Aigua ve, aigua va

‘Aigua avall’, Josep Maria Folch i Torres

Aprofitant el centenari de la seva primera publicació, l’editorial Amsterdam recupera ‘Aigua avall’ segurament la novel·la més aplaudida de Josep Maria Folch i Torres. Ens trobem davant d’una obra estimable, d’un clàssic menor però sobradament significatiu. En una Barcelona de principis de segle xx, assistim als amors proletaris entre Roseta i Agustí, personatges arrossegats per la passió amorosa però representants de concepcions oposades d’entendre el paper de l’individu davant els poders que governen el món. En el relat hi ressonen les teories de l’acció personal que en els moments de redacció de la novel·la intentaven empènyer cap a la conscienciació de la massa obrera, però el que sobretot ha sobreviscut d’aquest llibre, per sobre del canemàs teòric, el que li dóna la seva perdurabilitat, és l’encert en el dibuix dels personatges i la veritat de les seves determinacions. Agustí, ebenista d’esperit íntegre i honrat, veu com el seu amor per Roseta, la bella capsera vel·leïtosa, esdevé impossible a causa de les ambicions de la dona de millorar socialment. Tot això enmig d’una Barcelona molt ben retratada, subtilment vista a través de múltiples detalls, que ens fan veure una ciutat de cinematògrafs, passeigs pel parc de la Ciutadella, barris populars i botigues modernistes. Folch i Torres pretenia amb aquesta novel·la arribar a un públic ampli i de la mateixa extracció social que els seus protagonistes, tot per a assabentar de la importància de l’acció i la resolució individuals en el projecte de la millora de la vida col·lectiva. La novel·la és el relat d’un moralista, l’apòleg social d’un escriptor que va creure en l’emancipació de la classe treballadora, encara que si no fos per l’encert de les seves qualitats literàries no hagués sobreviscut a la seva primera publicació. Els malestars ideològics no basten per si sols per aconseguir que els llibres perdurin. ‘Aigua avall’ s’aguanta per la rapidesa del traç, la veritat d’alguns del seus personatges principals (alguns dels secundaris no passen de tòpics), i el detallisme i la precisió amb què alguns ambients estan retratats. El llibre aconsegueix interessar i entretenir per això, encara que els seus mèrits literaris no passen de ser modestos, i certament irreprotxables: com els atributs morals d’un bon treballador. ‘Si els homes fossin el que han de ser, els rics no explotarien els pobres’, això diu un dels personatges; qui vulgui saber com han de ser els homes per no deixar-se explotar aquí té el seu llibre. Els qui ja ho sàpiguen, però, poden recórrer directament a la literatura de vertader nivell.

Ressenya a Presència

Viure i patir

Irène Némirovski, Sang calenta

Irène Némirovski no va veure publicada aquesta novel·la en vida. Fins aquest mateix any, l’editorial francesa Denoël no ha pogut restaurar i recuperar per a la nostra memòria aquest text breu, de qualitat excepcional, que constitueix la seva darrera obra literària. Némirovski serà per sempre l’autora d’un llibre mític, Suite francesa, la seva obra mestra, i de les petites joies David Golder i El ball. Sang calenta, però, el text que ens arriba ara en traducció meticulosa d’Anna Casassas, no empal·lideix davant les obres citades, afirmant-se amb tota rotunditat com una peça memorable. El llibre podria ser simplement la història d’un drama familiar, el relat d’un adulteri i les seves conseqüències, però en mans d’un talent literari com el de Némirovski la simple anècdota s’aprofundeix i guanya en implicacions. En un poblet del centre de França, durant els anys trenta, un vell aventurer retirat relata la vida del seu entorn familiar. Sylvestre ens conta quins són els seus parents, com treballen i s’estimen, ens descriu el camp i els boscos, l’ambient aparentment idíl·lic per on transiten, però ho fa des de la distància de l’home que sap, que ha viscut molt i que coneix la debilitat humana. Quan el drama es presenta en forma d’una mort falsament accidental, Sylvestre sabrà mostrar-nos com les convencions socials s’esberlen, com el paradís es transmuta en hipocresia i crueltat. La novel·la ens és narrada a través de les anotacions en un diari que elabora el propi Sylvestre; mitjançant una prosa delicada, precisa, plena de ressons, entrem en les passions, assistim a l’ebullició de la sang jove que no coneix simulacions, veiem com els més prudents esdevenen malignes. Motius tan estimats per l’autora com la intemperància de la joventut, ardorosa fins al desastre, i la caiguda de falsa moral, estan presents en aquesta obra, tan directe com sinuosa. ‘Tothom ha de viure i patir per ell mateix. El favor més gran que podem fer als nostres fills és deixar que ignorin la nostra experiència’. En aquest bell aforisme està continguda tota la veritat del relat; el tema de les relacions entre pares i fills i la debilitat de la plenitud ens poden remetre a la mirada melangiosa d’Ivan Turgeniev, a la seva novel·la Pares i fills, encara que Sang calenta ens recordi més directament les obres de François Mauriac. Némirovski va morir de tifus a Auschwitz l’any 1942. La barbàrie no ha pogut eclipsar la seva obra, que s’enforteix amb el pas del temps, com passa sempre amb la literatura de vàlua. Sang calenta: un llibre important.