Ressenya a Presència, 16 de desembre de 2007

Les meravelles de la sang

‘Fa mil anys que sóc aquí’, Mariolina Venezia

En gairebé cent cinquanta anys poden passar moltes coses. I d’aquestes coses se’n pot fer una història bigarrada i bulliciosa, com la que Mariolina Venezia ha tingut l’habilitat de construir. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ ens narra les vivències d’una família italiana, de Grottole, a la Lucània, a la Itàlia del sud -just on seria l’empenya de la bota- durant el període que separa la unificació d’Itàlia de la caiguda del mur de Berlín (1861-1989), tot un espai de temps que serveix a l’autora per ordir un tapís de personatges i situacions, tots lligats a l’esdevenir d’una família tradicional i per això mateix extraordinària. Un clan del Sud, un país dur, pobre, primitiu i estancat en les seves mesquineses, on aquesta família, els Falcone, subsisteix i persevera. La part femenina del llinatge és l’encarregada de perpetuar-lo, de fer perviure les seves històries, els rituals i les receptes de cuina i de curació tradicionals: Candida, Concetta, Albina, Alba, Gioia, són les vertaderes conductores de la sang, encara que la societat a què pertanyen sigui patriarcal i masclista. La novel·la comença quan Don Francesco es decideix a casar-se amb Concetta, la seva amant camperola, quan li neix el primer fill mascle després de sis fèmines; encara que per Candida, la seva néta, després només existiran els mascles, i poc li importaran les dones, especialment la seva filla Alba; tots els homes que emigraran cap el Nord i cap Amèrica a la recerca d’una vida millor, de la més quimèrica fortuna. El poble de Grottole esdevé un microcosmos embolicat, capaç per la seva profusió de personatges de donar una idea dels conflictes més universals: l’amor, la traïció, la rebel·lió dels fills, l’obstinació sense fi del treball, les convencions abassegadores… A més dels fets més importants de la història europea: les dues guerres mundials, l’ascens del feixisme, l’arribada final de la democràcia. Els canvis més significatius de la vida pública troben la seva ressonància íntima en l’existència dels personatges d’aquest llibre: des de la fi del segle XIX amb les seves lluites contra el bandolerisme (il brigantaggio), les rebel·lions camperoles contra els latifundistes, i la d’aquests entre si mateixos, fins al segle XX, amb les multitudinàries barcades d’italians cap a Nova York, i les seves dues guerres sanguinàries. I el comunisme, amb les seves promeses de redimir l’home sobre la terra, més enllà del clericalisme ultramundà, cada cop més en decadència. I l’emancipació de les dones, i l’arribada de la llei del divorci, i l’economia de l’especulació amb la terra, de la modernitat mesquina, desmemoriada i triomfal. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ és totes aquestes coses, històries d’homes i dones, amb les seves il·lusions, frustracions, fallides, fòbies, fes, discrepàncies polítiques, passions: la vida mateixa amb les seves confusions descordades, morint i renaixent en cada membre de la família. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ remet en primer lloc a les novel·les de sagues familiars, que tanta tradició tenen en la literatura europea; sobretot es podria veure en aquests Falcone de Mariolina Venezia una contraposició narrativa amb una de les estirps més cèlebres de la novel·la italiana: els Toscano o Malavoglia, la saga de pescadors sicilians que protagonitzen aquell clàssic del realisme italià o verisme, tot i que Venezia s’ha apropat a la visió colorista i misteriosa que de la vida del seu entorn han sabut donar els escriptors sudamericans de meitat del segle XX: el mestratge de Gabriel García Màrquez i el seus ‘Cent anys de solitud’ és més que notori, encara que el llibre de Venezia suporta malament la comparació, estant més a prop d’alguna de les fantasies sensibleres d’Isabel Allende.‘Fa mil anys que sóc aquí’ tanmateix és un llibre ric i emotiu; sí, literatura encantadora.

Aviram, L'Espira, 15 de desembre de 2007

L’escola i la tribu

Darrerament, arrel de la publicació d’un seguit d’enquestes, s’ha posat de relleu els dèficits i la caiguda del nivell educatiu. Pel que diuen aquests estudis, no hi ha comprensió lectora, ni ganes de llegir, ni capacitat per resoldre dificultats matemàtiques. Sembla, a més, que la vida a les escoles i als instituts és cada dia més insuportable, o això almenys es dedueix del testimonis dels professors, cada cop més queixosos de la impossibilitat de realitzar la seva feina amb normalitat o un mínim rigor; pel que es veu, les aules s’han convertit en petites sublevacions continuades, plenes de soroll, rialles, corredisses i desídia, i on ningú atén a res més que a fer la vida impossible al professor. Tinc entès que en alguns centres, a més, han posat dos instructors per aula, un per intentar explicar el temari i l’altre per controlar els insubordinats, assegut vora seu, moderant les insolències. Aquesta realitat consona perfectament amb l’alta taxa d’abandonament escolar i amb el baix nivell del que serà després el nostre món universitari, ja que de la Universitat espanyola surten ben pocs dels científics capdavanters en les grans disciplines; quan algun d’ells destaca el primer que fa és emigrar als Estats Units i a Alemanya, països inversors en la recerca de nous horitzons. El que aquí tenim, però, és el nostre assolellat provincianisme. Professionals mal formats, idonis per omplir les capes socials dedicades als serveis, un sistema de formació professional que durant molts d’anys ha estat un desastre i un circuit universitari tan estèril com decebedor, i que només defensen els qui viuen de la seva càlida mamella. Això, però, contrasta amb l’alt nivell que arriben a assolir moltes persones dins el seu camp respectiu d’activitat, que ens revela que per arribar a fer alguna cosa cal ser, per sobre de tot, autodidacta. Només aprenen els qui són capaços d’ensenyar-se a si mateixos, tasca, per altra banda, mai tan senzilla com avui, on gairebé tots els llibres estan a l’abast, i on la divulgació del coneixement mai havia estat tan expansiva. Tots els individus realment inquiets i exigents són els seus propis mestres, amants d’aprendre pel simple entusiasme d’assistir al propi creixement. Durant l’adolescència, l’home passa per un període tribal, regit per estímuls primaris, elementals, reafirmats pel grup gregari del qual rep aprovació. Aquest entorn no valora el coneixement, sinó l’obtenció de certs béns, la conquesta de certes fites, o l’atreviment davant moltes accions. El coneixement acadèmic no importa, no té el més mínim relleu davant aquesta autoritat. Mentre no s’entengui això, tota reforma serà inútil. L’escola o l’institut serà cada dia més una mena de presó, situada com aquesta als afores del poblat, on es confinarà els individus inútils per a la vida ciutadana fins que els passi la inflamació tribal i siguin mínimament aprofitables.

Ressenya a Presència, 9 de desembre de 2008

La croada dels nens

Kurt Vonnegut, Escorxador-5

Kurt Vonnegut va publicar Escorxador-5 l'any 1969. Els Estats Units estaven en plena guerra del Vietnam i aquesta novel·la, considerada ja un clàssic, ficava el dit a la nafra: des d'una estranya lucidesa posava davant els ulls del lector una manera esbojarrada i demencial de veure la guerra, sobretot els bombardeigs sobre la població civil. Vonnegut parlava de la Segona Guerra Mundial i de la ciutat de Dresden, entorns que va conèixer de primera mà, però la lectura en clau de present era inevitable, sobretot perquè usava una estètica absolutament nova: es permetia reflexionar sobre el efectes de la guerra en clau de ciència ficció, a través de la presència en la trama dels extraterrestres. Billy Pilgrim és un soldat americà que va sobreviure com a presoner en mans dels alemanys, que va ser emportat a un camp de concentració anomenat com el llibre, des d'on presencia els bombardeigs aliats sobre la ciutat, absolutament inútils i causants de milers de víctimes. Quan és alliberat pels russos, retorna a Amèrica, però mai tornarà a ser el mateix, sobretot quan s'accentuen les seves tragèdies familiars; llavors és adduït pels extraterrestres de Trafalmadore, ésser capaços de viure en quatre dimensions; en tornar a la terra, Pilgrim farà conferències i exhibirà la seva capacitat per veure el futur. La novel·la, però, no està escrita de manera lineal, l'autor usa continus salts en el temps, avança i retrocedeix des de la guerra a la quotidianitat desoladora de Pilgrim, va des de Dresde fins als plats voladors, de la seva infantesa al desastre, sempre a través d'una manera molt especial d'usar la llengua literària i el tempus de la narració. Vonnegut escriu paràgrafs curts, gairebé telegràfics, escenes vidriòliques, que vessen ironia i una pietat inescrutable. En el fons del text hi batega un sentiment de rebuig i un fatalisme ombriu, una desesperança vigorosa. Escorxador-5 és un text especial, portador de tot un món literari, com si l'autor hagués buscar de quina manera fer d'un enorme acudit una fórmula d'expressió dels temes més fonamentals: les seves reflexions sobre la mort, la religió, el destí, el temps i la història són agudes i totalment enlluernadores. Aquesta novel·la ha perdut en la traducció catalana el seu segon títol, La croada dels nens, referència a un esdeveniment històric del segle xiii, quan una partida molt nombrosa d'infants van ser venuts per anar a combatre els infidels a Terra Santa. Escorxador-5 és una obra rara, fascinant, l'apòleg glacial d'un desobedient i d'un humanista.

Aviram, Diari de Balears 1 de desembre de 2007

Ànimes en flames

Descobreixo, amb la lectura de Les Bienveillantes, l’existència de Léon Degrelle. A la més que extraordinària novel·la de Jonathan Littell se’ns parla de Degrelle com d’un personatge fascinant, la coneixença del qual és desitjada pel narrador de la novel·la, donant alguns detalls de la seva vida i final. Degrelle va ser el màxim líder del feixisme belga, arribant a ser general de la SS, condecorat per Hitler amb la Creu del Cavaller quan només tenia 37 anys. De jove va fundar la revista ultracatòlica Rex (que il·lustrava Hergè; Degrelle va arribar a afirmar després que ell era l’inspirador del personatge de Tintin: Tintin mon copain) que va donar lloc a un partit polític anomenat rexista, amb el qual va pretendre guanyar les eleccions al seu país l’any 1936, fins que l’any 1940 les autoritats belgues el van fer fora del país, foragitant-lo a França, on va estar a la presó fins que els nazis l’alliberaren a Caen. A partir d’aquí comença la seva absorció en les fileres del partit nazi, la seva fervorosa militància. Durant la invasió de l’URSS, Degrelle funda i dirigeix la Legió Valona, i en el front es distingeix pel seu gran coratge. L’any 1945, en plena desfeta alemanya, Degrelle és condemnat a mort per les autoritats belgues, però ell està combatent a les portes de Berlin, amb l’enemic bolxevic cada cop més a prop de la victòria. Quan veu que no hi ha res a fer, Degrelle escapa a Noruega, allà agafa un avió i travessa Europa, fins que s’estavella a la platja de Sant Sebastià, al País Basc. Malgrat de les múltiples demandes d’extradició, Franco el va protegir durant anys i anys, donant-li finalment la nacionalitat espanyola, ajudant-lo a enriquir-se posteriorment com a constructor: algunes de les bases militars nord-americanes a Espanya les va aixecar la seva promotora. Durant dècades, Degrelle va escriure llibres explicant les seves peripècies bèl·liques, defensant l’enormitat de la figura de Hitler i negant l’Holocaust. Es va fer canviar el nom, León José de Ramírez Reina, però això no li va servir per amagar-se; l’any 1961 va ser detingut un comando que tenia per missió segrestar-lo per portar-lo a Israel, on havia de ser jutjat i condemnat a mort. Degrelle va escapar en moltes ocasions d’assalts i escomeses d’aquestes característiques. Va viure molts d’anys a la Costa Brava, on va ocupar-se en la redacció de moltes obres excitades i dements. A Ànimes en flames afirma: ‘són molts els homes vils, però juntament amb ells, la baixesa dels quals és una blasfèmia per a la vida, n’existeixen d’altres, tots aquells que veiem i no veiem i que no són així i que no sent-ho salven el món’. Degrelle va morir l’any 1994, d’una insuficiència cardíaca, a l’edat de 87 anys i en una clínica de Màlaga. L’endemà era incinerat i se l’emportava en avió un antic capità de la SS valona, que va escampar les seves cendres entre els núvols de Bèlgica.

Ressenya a Presència, 2 de desembre de 2007

El rastre de les Fúries

Jonathan Littell, 'Les benignes’

Deia Charles Baudelaire que només hi havia tres tipus d’homes respectables: el guerrer, el poeta i l’assassí. El narrador de ‘Les benignes’, Maximilien Aue, tal vegada és una mescla dels tres: un oficial nazi de la SS, un soldat si bé no valerós almenys sí enèrgic i eficient, i un poeta o home de lletres, llicenciat en lleis però amb la ment enllaçada en la literatura i la filosofia. Jonathan Littell ha entrat de ple en la història amb el relat de les atrocitats i esbarriades del Tercer Reich, amb la crònica al·lucinada del seu heroi, que ens narra ell mateix com va participar en diverses de les barbaritats més cruentes del nazisme. És el propi Aue qui ens conta la seva història quan ja ha acabat tot, escapat de la justícia i reconvertit en un pròsper industrial tèxtil: Aue agafa la ploma i durant més de mil pàgines ens porta de la mà a visitar una de les més punyents i indigeribles salvatjades de la història humana. La novel·la, estructurada com un concert barroc, com una Suite de Bach, comença així la seva Toccata: ‘Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar’. Aquesta primera frase —memorable— ja ens introdueix en el to que presideix tot el llibre, una veu feridora, cínica i insolent ens agafarà per les solapes i ens abocarà a presenciar una de les més veritats més ignominioses: l’aptitud humana per al Mal. Aue no s’avergonyeix del que va fer; en cap moment entona un lament ni balbuceja una disculpa, però ho fa perquè així ens avisa de manera imperiosa d’una de les idees bàsiques del relat: la possibilitat que en determinades circumstàncies tots i cadascun de nosaltres participem en bestialitats d’aquesta mena. Aue, l’assassí, tanmateix escriu amb unes clares finalitats morals: posar-nos davant els ulls la veritat dels botxins i els seus efectes; ens explica punt per punt què era el que els movia a actuar d’aquesta manera i com resolien les múltiples contingències i dificultats que la tasca de l’extermini massiu els imposava. Littell ha estat capaç de fer-nos entendre que només gràcies a una enorme racionalitat va ser possible la més gran de les matances. Per ser terriblement brutal cal ser també desmesuradament racional, fred, intel·ligent. Només gràcies a juristes, filòlegs, geòlegs, antropòlegs i buròcrates eficaços i molt preparats és possible executar tot el que Aue ens conta en la segona part del llibre, Allemandes I, II, tal vegada la més aterridora del conjunt. Per reconstruir la quotidianitat de les campanyes de la SS i la Wehrmacht a Ucraïna, el Caucas i Crimea, Littell ha fet un treball de reconstrucció realment titànic, només suportable per algú amb molta d’empenta i estomac; la simple lectura de com funcionaven els afusellaments i les fosses comunes ja gela la sang, i el lector pot sentir-se veritablement repugnat, al caire mateix de la nàusea. Tot i això, el relat pretén fer-nos veure que pels nazis allò no suposava cap mena de problema moral, sinó tan sols logístic i pressupostari: Littell descriu converses que semblen extretes d’una versió maligna de Bouvard et Pécuchet. Quan s’executava directament els homes, les dones i els nens, però, els botxins no podien deixar de sentir ‘una pietat monstruosa’ que ‘incapaç d’expressar-se d’una altra manera, esdevenia ràbia’, una ‘ràbia impotent’ que ‘havia de girar-se contra els qui n’eren la causa primera’. Aue afirma: ‘Si alguna cosa demostren les terribles matances de l’Est és, paradoxalment, l’esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat’; els assassins no poden matar sense ‘pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare’, ‘les seves reaccions mostren que l’altre existeix en tant que humà i que cap ideologia, cap quantitat d’estupidesa i d’alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible’.
L’encert de Littell, que situa la seva novel·la entre les condemnades a perdurar, és l’aliatge que ha sabut fer entre una realitat inapel·lable, cruel i escrupolosament restaurada i un personatge impossible i per això mateix el més capacitat per expressar la veritat de l’horror. Aue és un empelt de Macbeth, Raskolnikov, algun personatge de Sade i una Dragqueen de les més sòrdides: homosexual i enamorat fins a la medul·la de la seva germana bessona, enyorós no només de la infantesa sinó del ventre matern, melòman i matricida, gran orador i erudit subtil, ferit de guerra al front de Stalingrad (una bala li travessa la cervellera), Aue encarna amb la seva absurda i inútil existència un tipus humà que revela totes les misèries i ambicions que van aixecar la ideologia del nazisme. La seva mateixa improbabilitat el fa vertader i idiosincràtic. ‘Les benignes’ és sobretot una novel·la assagística; Aue, a més de narrar amb prolixitat enlluernadora tots els avatars de la guerra i l’extermini reflexiona sobre ells; no pot deixar de sentir-se fascinat per tot el que veu, en tot moment busca trobar-hi un sentit, una explicació que ho il·lumini i ens doni una pauta. Molts dels personatges que surten al llibre són reals, i Littell és capaç de presentar-los amb excepcional vigoria; sobretot intervenen Eichmann, Speer, Höss i Himmler, a més dels col·laboracionistes francesos com Rebatet (amb tots ells hi ha escenes inoblidables). Altres figures com l’escriptor Jünger o el doctor Mengele tenen una aparició més aviat anecdòtica. A les últimes pàgines, tres dies abans de suïcidar-se, Hitler, envellit i espectral, condecora Aue dins el búnquer en una escena impensable i d’una comicitat vexatòria.
‘Les benignes’ és un llibre trepidant i desolador, que ens endinsa en el dia a dia de la guerra i de la destrucció de l’altre. Littell ha sabut fer-nos veure, a través del seu dimoni genuí Max Aue, que els qui feien el mal eren persones normals i corrents, buròcrates mandrosos, pares de família, especialistes en donar-se les culpes els uns als altres, corruptes, conspiradors, indolents i despreocupats. S’ha afirmat que és un llibre sense esperança, però és que tal vegada ens hagi arribat el moment d’assumir, sense escarafalls ni maquillatges, les nostres veritats més devastadores. Crec que ens convé, com a Max Aue, que Les Compassives trobin el nostre rastre.

Ressenya a Presència, 2 de desembre de 2007

Suite europea

Joan Agut, ‘Wagons-Lits’

Joan Agut té molt d’ofici. Amb un sòlid coneixement dels ressorts de la ficció i de les capacitats del llenguatge quan s’usa amb exactitud i elegància ha acabat aixecant en els darreres anys una obra certament notable, l’última aportació a la qual ens arriba en forma de novel·la i amb un títol suggerent: ‘Wagons-Lits’. Ens trobem davant d’un relat ambiciós, de factura molt elaborada: Agut ens narra una història d’amor, que té per marc l’Europa dels anys vint i moltes ciutats europees (Barcelona, Trieste, Viena i Berlín), i que té per protagonistes, envoltats d’un vast acompanyament d’altres personatges, una mare i un fill, Serena i Edy, units per un vincle que de tan estret i irresistible empren, a mesura que avança l’acció, tints incestuosos. ‘Durant molts d’anys vaig creure que els anarquistes havien assassinat el meu pare.’, aquesta és la primera frase del relat, conduït per la veu del fill, narrador amb primera persona de tota la novel·la. A través de la seva crònica ens endinsem en un entorn humà ric i cosmopolita, en les disjuntives d’una família sense pare que ha d’anar a buscar el seu lloc en molts punts de la geografia europea d’aquells anys feliços però convulsos i enrarits. Els marcs ciutadans, els ambients, els retrats dels múltiples personatges que hi intervenen, tot està narrat amb molta riquesa i competència: descripcions acurades, un punt iròniques, plenes de detalls que donen relleu i volum a tot el que narra. Agut ha hagut (l’eufonia és deliberada) de fer un ample treball de documentació, tot per donar caràcter i veritat als moments històrics que recull: l’ascens de la dreta feixista a Itàlia, l’extermini jueu eslovè (la família protagonista és d’origen semita), o la guerra civil espanyola, on Edy acaba de corresponsal. ‘Wagons-Lits’ és una novel·la ben narrada, ambiciosa i emotiva en molts dels seus passatges: Agut, però, a vegades es complau massa en dotar de fons el conjunt de la narració, fent-se a vegades excessivament prolixa, carregada d’apunts i caracteritzacions que tal vegada llastin en alguns moments el ritme de la narració. Tanmateix, Agut té prou domini de les regnes del relat i no es perd mai en digressions gratuïtes, i ens acaba persuadint de la veritat humana i literària del que ens està contant. El punt fort de ‘Wagons-Lits’ no és el que ens narra, però, sinó el flux ocult que recorre la trama com la més negra premonició. ‘Wagons-Lits’ és un llibre que recorda les novel·les bizantines o d’aventures peregrines, el tumult de la història separant el sagrat vincle dels amants desunits.