Ressenya a Presència, 25 de novembre de 2007

La vida gran

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món

Proposo Seixanta anys d’anar pel món com a manual per a l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Eugeni Xammar és un exemple paradigmàtic de vida viscuda amb integritat, passió i coneixement, la d’un home engrescat amb el seu present, el país, el periodisme i la literatura. Quina energia i bon humor no encomanen les pàgines d’aquest llibre! Quantes vegades no alcem la vista de les seves pàgines per exclamar estupefactes: quin personatge al•lucinant! Però, ¿qui era Eugeni Xammar? Seixanta anys d’anar pel món en dóna una bona aproximació, sent com és el llibre de les seves memòries, records dictats en veu alta a Josep Badia i Moret, home capaç de bastir una obra singular i vivíssima, que engrapa per la seva veritat des de la primera pàgina i volgudament escrita amb l’estil del mateix Xammar. Amb una prosa radiant i àgil, trepidant i irònica, ens apropem des la infància a Ametlla del Vallès fins als seus primers passos a Barcelona, on va començar a treballar sent adolescent en uns grans magatzems del que se’n deia saltataulells i pixatinters; Xammar ens conta com entra dins els cercles catalanistes, els seus primers galanteigs periodístics i la seva primera estada a París. A partir d’aquí, comença per a Xammar una vida de múltiples oficis, viatges i coneixences, sempre acabant, però, empunyant la ploma per a diverses publicacions: des de La Veu de Catalunya i La Publicitat fins a diaris de Madrid dels anys vint i altres publicacions d’Amèrica, per als quals feia de corresponsal. Xammar ens atrau per la seva capacitat de moure’s amb desimboltura, de crear perspectives sobre el present més tràgic (les dues Guerres Mundials, la Guerra Civil espanyola), per fer-nos entrar en els entorns que retrata i per presentar-nos la infinitud de persones que va arribar a tractar: per aquestes pàgines veiem desfilar el bo i millor de la literatura peninsular de la primera meitat de segle, des de Carner, Fabra, Pla, Riba fins a Ortega, Maeztu, Camba i tants altres escriptors, periodistes i polítics que van acompanyar a Xammar en les seves peripècies. La gràcia i la suau ironia amb les quals Xammar ens retrata els moments pels quals va passar, alguns dels quals ben complicats, ens persuadeixen de la seva bonhomia i de la seva curiositat infinita, que el van acabar portant a aprendre moltes llengües i a recórrer tota Europa i una bona part d’Amèrica, sempre fent de la seva vida una aventura emocionant. Les cròniques sobre l’Alemanya de la primera postguerra, recollides en el volum L’ou de la serp són un exemple magistral de treball periodístic d’alta volada, i complementen perfectament l’estampa d’un reporter de primera fila. Xammar, anés on anés, sempre trobava amics, persones disposades a ajudar-lo i a donar-li feina, sembla que mai va caure dins el desànim i que sempre tenia a punt una carta amb la qual compondre una mà guanyadora. Símbol d’un cosmopolitisme que no renuncia a afirmar-se com a catalanista, Xammar sembla tothora content, disposat a descobrir el món però sense cap tipus d’ingenuïtat: el seu pragmatisme és profundament català, i és així com veiem que passats els anys el primer que recorda és la disposició d’una estança o el menú suculent que va cruspir-se després d’apropar-se a les trinxeres o de fer un fatigós recorregut en tren. A les seves Cartes a Josep Pla tornem a trobar aquest empirisme: li relata a l’amic el que guanyava per cada treball sense cap tipus d’embuts. Seixanta anys… és una lliçó d’humanitat, de liberalisme i de vida assumida i engrapada amb plenitud i vigor. Xammar batega.

Ressenya a Presència, 24 de novembre de 2007

Vida i tragèdia d’un humanista

ZWEIG, STEFAN. ERASMO DE ROTTERDAM: TRIUNFO Y TRAGEDIA DE UN HUMANISTA. EDICIONES PAIDÓS. Traducció de Ramón María Tenreiro. 216 pàgines, Barcelona 2006, 14 euros.

Stefan Zweig no només va ser un narrador excepcional, un novel•lista i contista poderós i imaginatiu, sinó que sobretot va ser un gran observador del fenomen humà, un esperit a l’aguait dels moviments més significatius de la nostra història. Zweig sabia com n’és de complex l’home i de quina manera és imprevisible el seu esdevenir: recordem les pàgines emocionats de les seves memòries, El món d’ahir; allà trobàvem perfectament definides les línies d’una època que va ser esborrada per les dues grans guerres i per la bogeria de les ideologies messiàniques. Aquest escriptor sempre serà un model per la seva franquesa literària, i un mestre com a moralista i biògraf. Així, la seva visió de la vida i de la història se’ns acaba imposant: Zweig sempre ens ha posat davant els ulls una concepció de l’home que no amaga el seu fons tèrbol, espinós i esbojarrat, i una visió de la història que sap que tot pot dependre d’un atzar i d’una confluència feliç o desgraciada de factors imprevistos. Com a biògraf, doncs, Zweig ens va mostrar una galeria de personatges que representen diverses aptituds humanes i serveixen per descriure moments decisius de la història moderna; així Amèrico Vespucio, Magallanes, Maria Estuard i Maria Antonieta; o Fouché; o els escriptors Balzac, Dickens i Dostoievski, Nietzsche, Tolstoi, Hörderlin i Kleist; tots objectes de pàgines portentoses per la seva saviesa humana, capaces de fer-nos entendre les disjuntives i les particularitats de la vida d’aquests homes i dones, obres que ens fan palpar els seus dilemes morals, les seves ambicions i les seves caigudes. Tots els personatges que van atraure l’atenció de Zweig ens captiven per l’enormitat de les seves circumstàncies personals: ens ells sempre s’hi debaten algunes de les qüestions més decisives. En aquesta línia cal situar aquesta petita biografia, Erasme de Rotterdam, modèlica per la seva forma i per l’acompliment perfecte de les regles del gènere. L’autor sap fer-nos entrar ens les particularitats del caràcter d’aquest gran humanista, pou de saviesa i de moderació, exemple radiant de virtut humana i de coneixements, crític i conciliador, moderat però d’idees fermes, reformador pacifista i exemple suprem d’independència intel•lectual. El biògraf és capaç de presentar-nos la complexitat del seu caràcter i d’inscriure’l enmig del tumult de les seves circumstàncies històriques, l’època dels grans descobriments transoceànics i de la Reforma que va acabar amb la unitat de l’Església de Roma. Erasme és la figura oposada al radical Luter, l’altre personatge principal d’aquest llibre, la contraposició al qual dóna les millors pàgines d’aquesta biografia. Gràcies a la presentació i contraposició d’aquests dos personatges assistim a la dues maneres radicalment distintes d’entendre l’acció de l’home: la del fanàtic i la del dialogant i mediador; Zweig no amaga les seves simpaties per Erasme, però al mateix temps no ignora que la força i l’empenta i el crit de guerra van ser la necessària espurna que havia de portar a la confrontació i a la definitiva Reforma. L’autor és massa intel•ligent per dividir la història entre bons i dolents, i per això sap fer-nos veure de quina manera hi ha bé dins el mal i mal dins el bé. Aquesta concepció tràgica de la història, la lluita entre elements oposats però complementaris, és el que més ens il•lumina durant la lectura, i és el que atorga perdurabilitat i energia a la resta de les seves biografies. Zweig, com a tot gran escriptor, excel•leix en l’aptitud per fer-nos entendre les implicacions d’unes idees amb unes altres, és a dir, que no simplifica sinó que ens fa veure que la realitat no és tan simple com ens agrada pensar-la. Aquest instint de fer-nos veure la complexitat és el que més ens arriba, traslladat a la figura d’Erasme, ànima complementària a la del propi Zweig, escriptor moderat i cosmopolita, desitjós d’una Europa unida en un mateix anhel de convivència i de cultura universal. El nostre autor va ser més sagaç que Erasme, ja endevinava de quina manera el somni humanista estava enverinat en la seva essencial propensió a caure dins la fogositat de la més ofuscada intransigència. Les biografies i memòries d’aquest autor són una sempre una advertència cívica i humana, uns exemples suggestius de vides observades en la seva lluita contra les forces de la barbàrie i l’obcecació. Apropar-se a aquesta i a les altres biografies de Zweig sempre és estimulant i ens obliga a replantejar-nos la comoditat de les nostres certeses.

Ressenya a Presència, 11 de novembre de 2007

Mestre Dumas inèdit

Alexandre Dumas, El cavaller de Sainte-Hermine

L’art literari d’Alexandre Dumas és inimitable. A aquestes alçades, ningú ha estat capaç de fer-se amb el seu estil, de crear amb la seva habilitat endimoniada. Després de passar per les seves obres majors, com Els tres mosqueters o El comte de Montecristo, alguna cosa es mou en nosaltres, fer-nos més actius i descarats. Ara, el recent descobriment d’aquesta obra inèdita en el fons de la Biblioteca Nacional francesa, ens serveix per tornar a entrar en el seu món narratiu, sempre farcit de traïcions i d’aventures. El cavaller de Sainte-Hermine narra les peripècies d’Héctor, un jove descendent d’una gran família de Jura, el pare del qual va morir defensant la dinastia dels Borbons contra el daltabaix de la Revolució. Aquest pare va fer jurar al seu fill gran que lliuraria la seva vida a la defensa de la causa reialista, però aquest mor afusellat, no sense abans haver fet prometre el mateix al seu germà Charles, qui entrarà a formar part dels germans de Jéhu, organització clandestina encarregada de fer tornar l’Antic Règim. Aquest mor a la guillotina, però el darrer germà, Hèctor, serà l’encarregat d’intentar complir el jurament de venjança. La novel·la comença amb la descripció de l’interior domèstic de Bonaparte, ja anomenat cònsol i vivint a les Tulleries, assetjat pels enormes deutes que anava contraient la seva estimada Josefina. Tot seguit, l’obra ens endinsa en l’ambient de la França del retorn de Napoleó de la campanya d’Egipte; un país dividit i violent, necessitat d’un ferm lideratge. Hèctor, aparentment abocat a portar una vida tranquil·la a Anglaterra, oblidat del jurament, abandona la seva promesa el dia mateix de les noces, tot per tornar cap a França. La novel·la engrapa des de la primera pàgina i ens porta d’aquí a allà amb enorme competència: davant els nostres ulls, veiem com se succeeixen episodis crucials de la història europea, a més d’apropar-nos a la figura de personatges reals: Fouché, Nelson, Josefina i el propi Bonaparte. Seguint Hèctor anem a la presó, a Birmània, a Saint Malo, cacem tigres i ens enrolem a la marina per participar a la batalla de Trafalgar. El cavaller de Sainte-Hermine és una mostra majúscula de gran novel·la històrica, un llibre escrit amb vigor i planificació acurada, amb l’estil planer però sempre rigorós i enèrgic, amb la grandesa de Dumas, capaç de mostrar-nos els personatges més impressionats i dotar-los de paraula i de gest amb excepcional vivacitat. Llàstima que estigui incomplet, encara que el descobridor del manuscrit ha promès redactar-ne el desenllaç segons el projecte i estil del mestre Dumas.

Aviram, Diari de Balears, 10 de novembre de 2007

L’esdevenir és llarg

El filòsof francès Louis Althusser, un dels noms més destacats de l’equívoc estructuralista dels anys seixanta, va matar la seva dona estrangulant-la. Althusser va ser un dels representants més important de la filosofia postmarxista, tot i que intentava tornar al marxisme la seva visió científica i determinista de la història, la que diu que el sistema econòmic capitalista està condemnat a fracassar i a estimbar-se empès per les seves pròpies mancances i contradiccions; una visió que ara sabem totalment equivocada, ja que el capitalisme ha estat capaç de refer-se i de comprometre’s amb els drets dels treballadors, produint riquesa i un nivell de vida i benestar mai conegut fins ara en la història humana. Althusser era una d’aquelles persones que se senten capaces de desxifrar l’esdevenir històric i d’advertir-nos dels perills que ens esperen darrera les cantonades més fosques del sistema establert. El seu pensament està sempre tocat de messianisme, no en va els qui el van conèixer el comparen amb un sant, tan sant que va arribar fins a la demència i a les visions, encara que no hem d’oblidar que durant la Segona Guerra Mundial va estar tancat en un camp de concentració, on va començar a ser tractat pels seus desequilibris. Partidari de la psicoanàlisi, es va fer tractar per Lacan, encara que mai va arribar a superar les seves esbarriades. Durant molts anys va exercir de maitre-á-penser, marcant les línies d’actuació i de pensament de l’esquerra francesa i del món acadèmic més progressista. El seu mestre Jean Guitton ha narrat en un llibre de memòries com a finals dels anys setanta va caure dins una crisi impregnada d’elements religiosos: veia ben clar que la humanitat anava cap el desastre i que només hi havia dos llocs on es pogués estar al marge de la destrucció: Moscou i Roma. O la capital del comunisme o la Ciutat de Déu. Just quan ja estava prevista la seva entrevista amb el papa Joan Pau II, Althusser va assassinar la seva dona: primer es va parlar d’un accident, un mal gest al coll durant un massatge relaxant, però després es va veure clar que Althusser havia caigut en el deliri homicida. Ara, a Althusser ja no el llegeix ningú, apart d’alguns dels seguidors dels cultural studies: va morir d’una insuficiència cardíaca l’any noranta, deu anys després del crim i de què el lliuressin de la presó els governants d’esquerres. Tot el que fa pudor d’hegelianisme i de marxisme ha passat de moda i ja no inquieta ni apunta respostes. Ens queden les memòries del filòsof, L’esdevenir és llarg i molts volums de pensament escolàstic absolutament indigerible. Jacques Derrida va dir en el seu funeral: ‘per damunt d’aquesta tomba m’adreço a aquells que vindran després d’ell i que de les ferides obertes, les cicatrius i les esperances aprendran alguna cosa essencial del que encara queda per comprendre, per llegir, per pensar i per fer’.

Ressenya a Presència, 04 de novembre de 2007

Nimfes sàvies

Roberto Calasso, ‘La follia que ve de les nimfes’

Roberto Calasso és una biblioteca. El director d’Adelphi, la prestigiosa editorial milanesa, s’ha distingit com l’emissari d’una estranya manera d’entendre la literatura; els seus llibres més cèlebres, com la Rovina di Kasch o Ka són amalgames fragmentàries i a vegades enrevessades de prosa finíssima, on l’autor se serveix de tota la seva erudició per traçar un mapa de coincidències i paral·lelismes entre mites i textos, capaços d’il·luminar els episodis i els personatges més importants de l’art i la literatura. La seva és una sensibilitat única, derivada d’una passió pels llibres i el coneixement realment extraordinària. Ara —després de Les noces de Cadmo i Harmonia— ens arriba per segona vegada en català un llibre seu, en aquesta ocasió ‘La follia que ve de les nimfes’, en traducció, sempre brillant, d’Anna Cassassas. Aquest petit volum és un aplec d’assajos, encara que tota la literatura de Calasso és una forma d’assaig narratiu o d’intent de fer una literatura més enllà de la convenció dels gèneres. A ‘La follia…’ reflexiona en les dues primeres peces sobre la nimfa i el seu poder d’infondre saviesa a través de l’alteració de l’obsessió eròtica; des dels himnes homèrics fins a la ‘Lolita’ de Nabokov, protagonista del segon assaig, Calasso ens endinsa en un recorregut per tot tipus de consideracions, des de religioses fins a filològiques, sempre a la recerca de la petja d’aquests esperits femenins. A més, el llibre inclou peces sorprenents pel que proposen, com una lectura vèdica —Calasso és expert en hinduisme— de la pel·lícula The rear Window d’Alfred Hitchcock. O el repàs a alguns episodis de la vida de Kafka, una altra de les dèries d’aquest escriptor; o la crònica d’un concert de John Cage, on el músic feia de les seves sobre l’escenari, amb sorollets i silencis i pianos trucats. Trobem un assaig sobre el món de l’edició, des d’Aldo Manuzio a Kurt Wolff, tot un convit i una advertència pels que se sentint temptats per aquest negoci. I unes pàgines realment penetrants, dedicades a Elias Canetti com autor de Massa i poder i a Bruce Chatwin com a portador d’un pensament nòmada. ‘La follia…’ és una obra pels amants dels llibres i del coneixement, servirà per entrar en el món vast i complex de Calasso, a més de permetre’ns una altra manera de pensar la nostra tradició, a través dels mites més ancestrals de totes les cultures. Una obra fascinant i curiosa, un exercici d’erudició de primer ordre i una mostra de prosa precisa i clarivident, capaç de fer-nos vibrar amb la seva minuciosa elegància.