Ressenya a L'Espira, diari de Balears, 27 d'Octubre 2007

Peripècies infames

Louis Ferdinand Céline. Viatge al fons de la nit. Traducció d’Estanislau Vidal-Folch. Editorial Proa. Barcelona 2007. Preu 22 euros. Pàgines 502.

Si hi ha un llibre desesperat, rabiós i obscè, aquest és Viatge al fons de la nit. Dels molts desastres i tragèdies que han fet del segle xx el més assolador de la història, aquesta novel·la en recull alguns dels principals, se’ls apropia per donar-ne una visió realment espantosa; és per això que —a més de les seves notables qualitats com artifici estètic—, aquesta novel·la no deixa de ser reveladora i paradigmàtica. El relat d’un peregrinar d’horror en horror, el qüestionament radical de tota forma de bondat humana. Publicada per primera vegada l’any 1932, representa un dels recorreguts més horripilants que hom pugui imaginar per les vergonyes infamants i doloroses de la darrera modernitat: la guerra, el colonialisme, i el capitalisme fabril nord-americà. Tot el que anul·la la vida i l’esperit, tot el que agafa l’home i l’anihila, és posat de relleu en aquesta novel·la, un itinerari tan divertit com terrible pels racons més bruts del món burgés. El seu protagonista és Bardamu, un metge irat i poètic, humà i demoníac, un transsumpte del propi Céline, que és arrossegat, des del primer capítol, pel tumult de la multitud enfervorida en una manifestació a París, i que passa, sense gairebé ni adonar-se, a lluitar a la línia del front en la primera gran guerra. Bardamu és qui condueix la narració: usa un to descarnat, fastiguejat i decebut. Enutjat, odia l’heroisme i la insensatesa, i s’eleva com el parodiador de qualsevol dels valors que sostenen un món que tanmateix no pot ser vàlid si obliga els homes a morir desfets per un obús a les trinxeres. Céline mostra tota la seva ira en narrar la vida durant la lluita, de quina manera els soldats estan en mans de sàdics grollers i egoistes que només pensen en les seves condecoracions. Les escenes que descriu són esgarrifoses, d’una cruesa tan feridora que corprèn, alhora que són la justificació de l’actitud covarda del protagonista. El patriotisme, la idea de França com una entitat per a la qual val la pena donar la vida, és un dels punts forts sobre els quals Céline aboca la seva més despietada reprovació. Bardamu no odia la vida, més que un décadent és un home que carrega, sense esperança, contra les formes de destrucció que fan de la vida una experiència desoladora, i que es revelen en milers de detalls i en centenars de personatges, que fan d’aquest llibre un minuciós cúmul de punyents atrocitats. Aquestes segueixen ferint el lector quan Bardamu se’n va a l’Àfrica, i és llavors quan assistim a les diverses catàstrofes que va suposar el colonialisme. Allà, Bardamu es relaciona amb una sèrie de personatges tan sòrdids, tan absolutament menyspreables, que només voldríem creïbles en qualitat de caricatures. Després, absolutament fart, empès per la promesa d’una terra millor, Bardamu marxa cap Amèrica, sense que allà, òbviament, trobi res més que un altre tipus de barbàrie. El seu estatge a Nova York, i després a Detroit, al servei de la fàbrica Ford, li fa obrir els ulls a la cara més atroç del capitalisme, una forma d’ordenació social, en l’època en què la novel·la va ser escrita, tendent a l’explotació, a anihilar la humanitat dels treballadors en les enormes fàbriques d’ordenació taylorista.
El millor del llibre, el que li dóna tota la seva força i perdurabilitat, és l’enorme energia amb què està escrit, la desimboltura adolorida que maneja el total de la narració. Bardamu discorre en argot, mitjançant paraules malsonants, repeticions, malediccions i blasfèmies, però més que un lament, un al·legat informe, el llibre és va perfilant com un càntic, una protesta vivíssima contra totes les formes d’abjecció. Viatge al fons de la nit no cau dins cap tipus de maniqueisme, no és literatura de denúncia ni ideològica en el sentit més barroer; l’autor no sembla saber cap forma de redimir-nos, sinó que es limita a constatar fins a quins extrems pot arribar la nostra ignomínia. És així, com els personatges entren i surten, topen i comparteixen moments i vivències amb Bardamu, però al final el protagonista sempre troba la mateixa soledat, l’infinit cul-de-sac de la brutor humana.
Viatge al fons de la nit pot ser que ens esgoti en algun moment; el seu fàstic i la seva desesperació poden ser contagiosos, el protagonista tal vegada ens acabi carregant, obligant-nos a deixar el llibre de banda durant la lectura. Però la seva força i la capacitat expressiva del seu mal humor, la negror del seu fons humà, la seva fèrtil terbolesa, ens continuen persuadint de què ens trobem davant de la millor literatura.

Ressenya a Presència, 28 d'Octubre de 2007

Vida d’un museu

Pere A. Serra. Memòries d’un Museu. Diàlegs en Es Baluard

Després d’una visita a Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma de Mallorca, hom no pot deixar de meravellar-se. Es tracta, se’ns dubte, d’un entorn urbà excepcional, obert a la llum i a la immensitat de la badia, una antiga fortificació reconvertida amb mà precisa en un ampli museu on poden contemplar-se grans obres dels pintors i escultors més assenyalats de la passada centúria: Picasso, Gauguin, Chagall, Miró, Tàpies, Magritte, Barceló, Klee…, gairebé tots els noms significatius de la modernitat pictòrica tenen obra en Es Baluard, fent d’aquest espai una visita ineludible, un reducte on l’excel·lència batega amb fervor. Moltes de les obres que allà s’hi exposen —la majoria— pertanyen a la col·lecció privada de Pere A. Serra, el magnat de la comunicació balear que, des de la devoció per l’obra d’aquests creadors, ha dedicat molts dels seus esforços a fer-se amb aquestes pintures i escultures, amb gravats i dibuixos que constitueixen una enorme mostra de la seva sagacitat i el seu gust com impulsor i col·leccionista. Un periodista i un crític se citen en l’autor d’aquest llibre; és per això que ‘Memòries d’un Museu. Diàlegs en Es Baluard’, constitueix, en la seva primera part, el que podríem anomenar l’agenda d’un projecte d’envergadura —resolt l’any 2004, amb la inauguració del museu—, i que Pere A. Serra s’encarrega de relatar-nos, amb habilitat de cronista, en totes les seves sinuositats. Des dels inicis, amb l’elecció d’un entorn totalment malmès de la ciutat, que s’havia de recuperar i on s’hi havien de fer obres de reforma, fins al trasllat final de la col·lecció, amb la donació de pintures i escultures per part d’alguns creadors engrescats amb el museu, a més de la cessió de material d’altres institucions públiques de les Illes. El llibre és summament interessant per molts motius, un dels quals és que ens permet seguir l’articulació d’una idea que té com a finalitat dotar una ciutat d’un museu de primera categoria, capaç, per la seva importància, d’atraure un turisme de qualitat. Serra, però, ens fa observar, sense gens de ressentiment i més aviat amb un irònic estupor, com va topar amb la mala fe i l’abúlia dels múltiples rivals que el projecte va aconseguir mobilitzar: des de la premsa d’altres grups de comunicació, en una campanya salvatge, fins al desdeny de moltes institucions, sobretot la Universitat de les Illes Balears. Finalment, però, Palma va aconseguir, gràcies a una assenyada conjunció de forces privades i públiques, portar a bona fi un museu que dins la seva especialitat és capdavanter dins l’arc mediterrani.
En la segona part del llibre, el crític agafa el relleu, i ens posa davant els ulls la proposta d’un diàleg entre les obres de la col·lecció i l’entorn que les resguarda. L’autor retrata tant els quadres i les escultures com les pedres que formen el fortí, comparant textures, tons, relleus, ponderant el treball del temps, l’altre gran escultor. Serra ens descriu la seva relació personal amb les obres, discorre sobre els autors, ens narra vivencialment com un quadre li transmet una idea, una anècdota o una sensació. Aquesta part del llibre serà la més sucosa per a l’amant de l’art, que podrà contemplar perfectament reproduïdes moltes grans obres, a més de discórrer sobre elles de la mà d’un expert entusiasta. Aquí, Serra exhibeix una saborosa desimboltura, que fa de ‘Memòries d’un Museu. Diàlegs en Es Baluard’ un llibre ric i poderós, útil com a document periodístic i com exemple d’una forma vigorosa de crítica pictòrica.

Ressenya a Presència, 28 d'Octubre de 2007

Sexualitat assassina

Jed Rubenfeld. La interpretació del crim

Ara que la psicoanàlisi ha deixat d’estar de moda, ara que les bases sobre les quals es fonamenta han estat seriosament qüestionades des dels més moderns coneixement neurològics, arriba l’hora que es converteixi en matèria de best-seller. Això és el que ha fet Jed Rubenfeld a La interpretació del crim, la primera novel·la d’aquest doctorat en l’obra de Freud. Basant-se en la visita a Nova York que va fer el vienès l’any 1909, amb motiu d’una sèrie de conferències, acompanyat de Carl Jung i d’altres col·laboradors, l’autor posa el conegut doctor a prova, tot acarant-lo amb la resolució d’un assassinat. Una noia de casa bona és trobada morta en un luxós apartament de Manhattan, el responsable de la malifeta escapa, però agredeix després una actriu, que esborra de la seva ment, mitjançant el mecanisme de la repressió, la identitat de l’homicida. Es tractarà, doncs, d’usar el mètode de la psicoanàlisi per arribar fins el fons de la ment i rescatar la imatge acusadora. Reeixidament travat amb aquesta part de l’acció, trobem l’entorn ciutadà, en la plena ebullició urbanística de principis del segle xx: es construïen els grans gratacels, la metròpoli de les finances s’eleva cap un cel d’especulació i opulència, on els milionaris multipliquen els seus beneficis a cops d’influències polítiques i esmolades argúcies de capital. Com és habitual en aquest tipus de llibres amb vocació comercial, La interpretació del crim s’estructura en diverses escenes, que se succeeixen en el punt en què arriben a la major tensió, a l’hora que apropa el lector a la divulgació d’una sèrie de coneixements, en aquest cas alguns dels principals postulats de la psicoanàlisi. La primera persona se combina amb la tercera, l’embolic està pensat per no avorrir mai, per entretenir i delectar amb alguns trucs de capacitat contrastada. El canemàs acostumat en aquesta literatura es mostra d’una manera impecable en la novel·la: l’habilitat de Rubenfeld, la seva intel·ligència per administrar la informació i regir el desenvolupament de la trama és certament estimable, encara que el resultat del llibre com a obra literària sigui més aviat decebedor. La interpretació del crim no és res més que formulisme, un passatemps ben travat i de bon llegir, però sense la capacitat de mostrar res més que personatges sense relleu ni veritat —ningú mitjanament perspicaç pot creure’s el Sigmund Freud que s’inventa Rubenfeld—, ple de situacions encarcarades i ridículament teatrals, i apunts de divulgació psiquiàtrica que semblen extrets del manual d’un batxiller espavilat.

Aviram, diari de Balears, 13 d'octubre de 2007

Rathenau i von Salomon

Amb la lectura de dos llibres —Història d’un alemany, de Sebastian Haffner, i Seixanta anys d’anar pel món, el llibre de memòries dictades d’Eugeni Xammar — descobreixo la figura de Walther Rathenau. Aquest va ser un empresari jueu alemany, enriquit amb l’alumini, en primer lloc Ministre de la Reconstrucció i finalment responsable de la cartera d’Afers Exteriors, l’any 1922, en plena desfeta econòmica del seu país, a favor del qual va saber negociar el pagament de les indemnitzacions a les quals havia estat condemnat després de la primera Gran Guerra. Tant Haffner com Xammar coincideixen en qualificar Rathenau de personalitat brillantíssima, d’una habilitat diplomàtica endimoniada, sagaç i patriota, un vertader estadista, un geni en les transaccions polítiques de gran nivell. A més, ens va deixar molts articles i algun llibre d’interès, com On va el món. Consideracions filosòfiques sobre l’organització social del demà. Aquesta mescla de filòsof, polític, empresari i profeta —va ser dels primers a criticar la ‘felicitat obligatòria’ que intentaven implantar els russos a la Unió Soviètica— va morir assassinat el juny de 1922; els grups d’extrema dreta l’odiaven, el qualificaven de ‘moderat’, de ‘representant de l’Antic Règim’, i l’esperaren a la sortida de casa; mentre pujava al seu cotxe oficial el van massacrar a trets de pistola, alhora que feien esclatar una granada per aixecar confusió. Els assassins eren dos homes, ajudats des de l’ombra per qui va arribar a ser un escriptor reconegut, Ernst von Salomon. Aquest, era membre dels Freikorps o cossos francs, mantenidors de l’ordre contra l’agitació comunista que sacsejava Europa des de la revolta bolxevic. Von Salomon es va lliurar de la pena de mort perquè en el moment de l’assassinat era menor d’edat, encara que va passar cinc anys a la presó; després, els nazis van arribar al poder i òbviament l’alliberaren. Von Salomon, però, estava casat amb una dona jueva, i no va participar de les atrocitats del nazisme, sinó que es va refugiar a la Ufa, la productora de cinema més important d’Alemanya. Allà, va escriure molts guions de pel·lícules mediocres, però també va abocar-se a la novel·la, on va aconseguir algunes obres de molt valor, entre elles Els proscrits, on ens narra la desesperança de la generació que va perdre aquella primera guerra, l’enuig i la ràbia que van portar cap a la posterior idolatria per la figura de Hitler. Walther Rathenau i Ernst von Salomon són figures que condensen la tragèdia d’un segle amb la seva vida i destí. El moderat, l’hàbil, el gestor eficient i liberal mor massacrat i d’ell ja no se’n recorda ningú; de l’exaltat, del poeta de la sang i del deliri, se’n segueixen llegint els seus llibres: Els proscrits, juntament amb Tempestes d’acer, de Jünger, és considerada una obra clau per entendre l’atracció humana per la violència.

Ressenya a Presència, 14 d'octubre de 2007

Escenari d’ombres

Miquel Barceló, El terme de Manacor

Miquel Barceló ha escrit un llibre sobre la immobilitat. El terme de Manacor, aquest recull de set relats que ens ofereix en edició acurada l’editorial Ensiola, és un conjunt de visions, de situacions que embolcallen personatges estàtics, gelats en un clima d’ofec i perdició. Barceló ha fet ús de la memòria d’un temps i d’un entorn concret, la Mallorca de postguerra, el clima rural i resclosit d’un poble d’interior —encarcarat en els seus costums, turmentat pels seus prejudicis, enroscat en la seva petitesa—, enmig del qual no és possible cap tipus d’escapatòria ni evolució. En aquestes proses se’ns immergeix en unes visions, entrem dins les cases i els carrers d’un reclòs on tot està condemnat al ritus, a la repetició d’uns gests i d’unes paraules vanes i previstes. És així com el llibre transmet una forta sensació d’ofec, d’ànsia estroncada o inútil. Cada un dels relats és una porta que ens mostra un personatge, vist a través d’un narrador en primera persona que mai explicita la seva situació, ja que ell també forma part indissociable del que narra. Així, per exemple, en el conte El dia del tro, on assistim a la caiguda d’un llamp que condensa en el seu esclafit la força d’un instant, un temps que s’imposa amb tanta majestat que aboca la resta dels esdeveniments a la inexistència. O el relat En Salvador, on se’ns narra el suïcidi d’un home que es dispara, aparentment sense motiu, un tret d’escopeta; com a La mare de déu morta del mes d’agost, esfereïdor retrat dels darrers moments de vida d’una dona jove. El llibre ens mostra com era aquella existència; la religió, els interiors domèstics, els camps, i els homes i dones, sorruts, ofuscats, brutals en la seva senzillesa, que s’amalgamaven amb l’ambient i acabaven bastint una estranya forma de completesa en un món abolit, que portava dintre seu la llavor de la seva podridura. L’autor, per fer-nos palpar aquestes textures, usa una prosa concisa, punyent, que es carrega de detalls reveladors: ‘Més negra que la nit, ha passat una ombra, espessa, quasi corpòria. Un ésser conclòs, aperduat. S’han posat a lladrar tots els cans de la terra’. La desolació a través de la futilitat, de l’estampa de conjuntures llòbregues, marca un buit on tanmateix els homes han après a viure sense aspiracions. El terme de Manacor recorda les proses del primer Calvino, els relats més tallants de Juan Rulfo, la cadència amarga de Blai Bonet, autors amb qui Barceló comparteix l’afany de precisió i una melangiosa desesperança. Un bon llibre de prosa, lúgubre, bell i descarnat.

Nou llibre

Sarrasine i altres narracions. Traducció i pròleg de Melcior Comes. Epíleg de Victor Hugo
.......
Aquest volum inclou quatre narracions i un assaig d’Honoré de Balzac, un dels més grans creadors de la literatura moderna. A Sarrasine, la cèlebre novel·la breu amb què s’enceta el llibre, trobem tot l’enigma i l’esplendor de la ciutat de París; a La missa de l’ateu, una commovedora història d'abnegació i altruisme; a Una passió en el desert, l’aventura amorosa d’un soldat napoleònic amb una pantera; a L’elixir de la llarga vida, una revisió mordaç i enlluernadora del mite de don Joan. Tanca el volum el Tractat dels excitants moderns, un text incisiu on l’autor reflexiona amb humor sobre els efectes dels estimulants més coneguts —el cafè, l’alcohol i el tabac— sobre el destí de l’home. Tot el talent, la saviesa creativa i humana de Balzac es mostren en tota la seva enèrgica magnificència en aquestes proses, testimonis excel·lents de la seva vasta obra literària i del seu colossal geni narratiu. Balzac segueix persuadint-nos de la veritat de les paraules de Victor Hugo: “és un del primers entre els més grans, un dels més elevats entre els millors”.