ressenya a Presència, 07 d'octubre de 2007

Música en viu
.

Jaume Cabré, Baix continu

.
La música forma part de l’estructura íntima de l’obra de Jaume Cabré. Això, pels que ja coneguin les seves novel·les, no serà una sorpresa, però, pels que s’endinsin per primer cop en el món narratiu d’aquest autor, Baix continu serà la presentació d’un melòman, d’un artista devot de les més belles harmonies. Aquest aplec de sis contes ens presenta situacions i personatges envoltats de música; els autors, les composicions, els concerts, els intèrprets, tot el que crea i dóna forma a la música es transfigura en paraules en aquest conjunt de relats, delatant un literat entusiasta, amb l’afany de totalitat significativa del qual només són dotats els sons musicals. En la línia de Schopenhauer, Cabré advoca per una concepció de la música que, dins les arts, és la més perfecta, pura i penetrant de totes elles, ja que no es limita a representar les idees o graus d’objectivació de la veritat sinó que, de manera immediata, ofereix la pura essència del món. El primer conte del llibre, ‘Opus pòstum’ ens presenta un concertista infeliç, dividit entre l’amor a un altre músic, les servituds de la seva carrera musical, i necessitat de millorar fins a extrems inassolibles. El darrer, ‘Winterriese’, lliga amb la trama del primer, ja que n’és protagonista principal un musicòleg a qui se’ns feia referència, a més de transcórrer la seva acció el mateix dia que el concert del relat inicial. El llibre, doncs, és totalment unitari i es basa en la reincidència de motius i problemàtiques humanes: el desamor, la distància, la vocació…, i el misteri inenarrable que conté l’existència, i que només la música, o l’intent de paràfrasis literària, pot intentar desvetllar. ‘Baix continu’ és també una magnífica guia musical, un recorregut per les obres que més impressionen a l’autor, i que poder servir al lector per començar a gaudir d’unes composicions considerables: des de Schubert fins a Berio o Ligeti. L’obra ve precedida per un pròleg profitós de M. Roser Trilla i Prujà, que explica amb gran coneixement les implicacions de la música en el conjunt de l’obra d’aquest novel·lista. Al final, com que es tracta d’una edició destinada als escolars, hi ha unes propostes de treball, que poden servir per intentar repensar-se els diversos artificis de l’aplec. Cabré construeix amb solidesa i cohesió cada una d’aquestes proses, farcides d’una passió que vol denotar-se amb excel·lència. ‘Baix continu’ és literatura d’inclinació i derivació musical, un llibre sorgit de l’amor per la música, amb el repte de transmutar la sonoritat absoluta en paraula literària.

Ressenya a Presència, 30 de setembre de 2007

Femer monstruós

.

Cormac McCarthy. La carretera. Traducció de Rosa Borràs

.
McCarthy és un dels autors més fascinants de la novel·la moderna. A la seva esgarrifosa visió del món devem Meridià de sang, segurament el seu llibre més cèlebre, una obra que segons Harold Bloom arriba a fregar la grandiositat shakespeariana. La seva literatura és portadora d’un esperit descarnat, demolidor i sense esperances col·lectives. Tot en McCarthy prové de la destrucció, ens mostra com el mal i el desastre són el destí de qualsevol de les nostres determinacions. L’aparició del dany i el dolor, l’estrall i la fi més sinistre; com, en un moment decisiu, es destrueixen totes les nostres pretensions, atorgant una visió extraordinària sobre el que ens envolta, és el tema fonamental de les seves novel·les, autèntics terratrèmols morals que alteren la tranquil·litat de la consciència del lector. Tanmateix el mal no és mai quelcom d’exterior a l’home, sinó la seva més natural inclinació. Abans d’aquesta darrera novel·la, McCarthy havia publicat ‘No country for old men’, un thriller d’una violència espantosa. Ara, amb ‘La carretera’, la seva darrera obra, segueix endinsant-nos dins el seu al·lucinant món narratiu, en una novel·la d’una tristor verdaderament verinosa, immergida, però, en la incandescència d’una rara il·lusió. L’autor ens introdueix dins un món devastat, un panorama de cendra, el paisatge d’un país convertit en runa, on no hi ha res més que cadàvers i ermots, quilòmetres i quilòmetres de desert, pobles assolats per un vent de fum i polseguera. Enmig d’aquest món, amenaçats per una mena de caníbals deformes o d’homes del detritus, es desenvolupa la vida d’un pare i un fill, caminant aterrits per la carretera que ha de portar-los vora el mar, on tal vegada trobin una comuna d’homes ‘bons’ amb qui emprendre una nova vida comunitària. Els protagonistes escorcollen afamats totes les cases que troben, cada benzinera o supermercat, menjant restes de gra, o llaunes de conserva oblidades pels saquejadors. Passant gana i fred han de continuar el seu viatge, sempre a l’aguait de les amenaces, sense saber en qui confiar dels diversos homes esparracats que aniran trobant en la seva expedició. El relat ens commou, literalment, fins a les llàgrimes, per la veritat humana que traspua la relació entre el pare i el fill; els seus diàlegs, l’abnegació i la intrepidesa que els uneix, tot contribueix a fer-nos sentir la sacralitat del seu vincle. McCarthy és apocalíptic, però també deixa entreveure que confia en l’amor. Talment un Beckett sense propensions metafísiques, servint-se d’un llenguatge d’una puresa i concisió que recorda al de Hemingway, McCarthy ens fa assistir a una aventura primigènia, amb la carretera com a metàfora de la recerca d’un lloc i un destí. La novel·la es concentra en la quotidianitat del viatge, amb prolixitat escruixidora ens descriu els diversos paisatges que recorren els seus protagonistes, i els mètodes que usen per cuinar, acampar de nit o defensar-se. ‘No hi ha Déu i nosaltres som els seus profetes’; ‘Si els problemes vénen quan menys te’ls esperes, potser la millor opció seria esperar-los sempre’: en aquestes dues frases es condensa el tràgic esperit de la novel·la. McCarthy ha escrit un llibre condemnat a esdevenir un clàssic, una obra tan dolorosament viva que haurà de perdurar. ‘La carretera’ és una advertència i un càntic, una obra literària que emprèn dimensions totals sense necessitat de revestir-se de misticisme. Ser home és afirmar-se com a redemptor de l’atzar, ens va dir Nietzsche; McCarthy sap que només l’amor podrà salvar-nos de nosaltres mateixos.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears

Profecies del cor

Philip Roth. ‘Goodbye, Columbus’. Editorial Seix Barral. Barcelona 2007. 363 pàgines. 19 euros.

‘El cor és un mig profeta’, aquest és el proverbi jiddisch que Philip Roth va triar per encapçalar el seu primer llibre, aquest debut literari tan impressionant que és ‘Goodbye, Columbus’, l’any 1959. Roth tenia vint-i-sis anys quan va plantar-se enmig del panorama de les lletres nord-americanes amb un conjunt d’històries iròniques, despietadament divertides. Els temes que el jove Roth es feia seus en aquesta primera obra són els mateixos que ha continuat conreant durant una carrera literària plena d’encerts, que ha merescut un ampli i unànime reconeixement internacional i una eterna candidatura al Premi Nobel (Baltasar Porcel comentava en un dels seus articles que Roth va refusar el darrer Premi Príncep d’Astúries, que se’n va emportar Auster, l’altre jueu de Newark). Sorprèn la unitat de temes i estils que Roth ha manejat durant tota la vida; una solidesa i una reiteració que, lluny de fer la seva obra previsible, l’han convertit en un referent ineludible de l’art de novel·lar, un tità que a través d’unes obres molt treballades, sobradament vigoroses pel que fa a l’estètica, aconsegueixen fer-nos participar de la vida de les generacions de jueus nord-americans, tots els descendents de jueus de la diàspora europea que, escapant de l’horror del segle XX, van trobar en els Estats Units la terra promesa. Les dificultats que els crea la seva pròpia condició, en si mateixos i en relació amb els altres compatriotes; la moral de les famílies, amb els pares autoritaris, treballadors, obstinats fins a l’obcecació, i les mares abassegadorament protectores; l’afany desmesurat i la més absoluta abnegació: tots aquests atributs són propis de la condició jueva, la que Roth, tot transcendint-la, no s’ha cansat d’interrogar.
Aquest conjunt de sis contes llargs, alguns dels quals supera les cent pàgines, són un primer tast del món narratiu que l’autor no ha deixat d’examinar durant tota la seva obra literària. El primer conte, que dóna títol al llibre, repassa la història d’amor d’una parella de joves, narrada pel seu protagonista masculí. Ens situa en un estiu de la dècada dels cinquanta, enmig de tot l’esplendor econòmic, de la plètora consumista i l’optimisme confiat: el jove narrador comença el galanteig amb la filla d’un ric industrial, complint tots els ritus fins a ser integrat dins la seva família, assistint al desplegament d’un estil de vida centrat en el treball, el consum, l’esport i la vida familiar en una casa de dos pisos envoltada de gespa i amb piscina. El narrador no pot deixar de meravellar-se d’aquest món, en el qual gaudeix, arrossegat per la passió i el benestar. La seva estimada li ofereix tot, no li nega res del que necessita, així l’estiu esdevé un paradís meravellós, el darrer estadi abans d’entrar de cap en la vida adulta. Però els antics vincles, tot el que en un altre món menys fútil hagués servit per lligar les persones, es converteix en una excusa per desfer-se del que semblava indestructible. La necessitat d’un assentiment familiar unànime entorn de la persona estimada fa impossible la relació de parella; tot el que era una avantatge, una possibilitat fructuosa, de cop esdevé un impediment infranquejable.
Tots els problemes que comporta la condició jueva, la seva manera inconfusible de concebre el món i les relacions entre les persones, seran les que centraran bona part de les altres històries que formen aquest aplec. En un dels més notables del recull, El defensor de la fe, se’ns situa dins l’exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, en les dificultats que té un sergent jueu de mantenir a ratlla tres soldats de la seva estirp. De quina manera els tres reclutes busquen en ell un pare, com li demanen favors i són capaços d’aconseguir-ne, com se senten desenganyats i indefensos quan el sergent decideix, confós i aclaparat, deixar d’interferir i enviar-los al front. O en el conte ‘La conversió dels jueus’, on un nen es rebel·la contra el rabí i aconsegueix subvertir un dels dogmes centrals de la religió jueva. Aquest recull planteja sempre situacions tenses, viscudes per uns personatges que el talent de Roth aconsegueix fer-nos sentir amb gran proximitat, herois dividits entre la fidelitat al llinatge, a l’ètnia semítica, i les ganes de normalitat, d’assimilació, despreocupació i deseiximent de què fa gala la societat americana.
Philip Roth es va presentar com a narrador amb aquest conjunt avalotat d’històries de jueus, uns documents literaris de primer ordre, que ens donen l’oportunitat d’assistir a uns trencaclosques vitals, a unes disjuntives humanes que se’ns imposen amb el vehemència estremidora de la millor literatura. Dels escriptors joves es diu que tenen futur. Del vell Roth direm que té un passat immillorable.

Aviram, Diari de Balears

Homes densos

Al seu impressionant Converses amb Kafka, Gustav Janouch ens descriu la següent escena: un dels funcionaris de l’institut d’assegurances del treball, on Franz Kafka va fer d’assessor legal tota la vida, aprofita l’absència del company de despatx de l’escriptor. Sobre la taula hi troba un exemplar de L’origen de les espècies, de Charles Darwin, i afirma sarcàstic: ‘lògic, aquest senyor busca els seus avantpassats entre les mones!’. A la qual cosa, Kafka respon: ‘això ja ha passat de moda, ara el que interessa ja no són els avantpassats sinó els descendents’. Quan Kafka i Janouch queden sols, parlen de l’home que acaba de deixar-los, un poeta mediocre a qui l’escriptor qualifica ‘d’home dens’. ¿Per què? Perquè està totalment impermeabilitzat contra la realitat: ‘i això és a causa de la femada de les paraules i de les idees gastades, més fortes que us blindatge gruixut. Els homes s’amaguen rere d’elles del pas del temps. Per això la verborrea és el baluard més fort del mal. És el conservant més durador de totes les passions i estupideses’. Kafka mostra en aquesta afirmació la seva viva lucidesa. El mal recau en la vèrbola tancada dels que no s’adonen dels canvis que ja ha fet el món; són els que continuen amb un discurs caducat quan els fets han vingut a desmentir-los, a destruir tot el seu passat fonament. M’adono de l’escàs valor d’un intel·lectual quan passat un temps després d’haver-lo conegut o llegit em torno a apropar a ell i veig que segueix amb la mateixa ensabonada: idèntic discurs, les mateixes idees obtuses. No hi hauria d’haver altra feina per a l’escriptor que la continua evolució, i m’atreviria a dir que no té altra missió que aquest constant qüestionament de la pròpia ideologia. Canviar de creences cada parell de mesos hauria de ser la feina primordial de qualsevol home que es dediqui al treball especulatiu (un poeta, un novel·lista, un pensador); estar en perpètua reedificació de les seves idees: això hauria de fer tot individu que vulgui dedicar la seva vida al coneixement. Al contrari, però, el que més solem trobar dins el mal anomenat ‘món de la cultura’ (però seria més exacte dir-ne ‘la província del tedi i del rancor’) és un seguit d’individus mal formats que entonen des de l’inici fins al final de la seva vida el mateix garbuix de carallades i tòpics. És fastigós trobar-se sempre amb el crític literari, el pensador polític, l’analista o el professor repetir sense aturar, durant dècades!, el mateix enfilall al·lucinant de barroeries sense pes. Obliga a qüestionar-se la teòrica capacitat de l’home per al coneixement. ¿Realment estem fets per pensar? ¿O és que simplement som animals que entonen udols en forma de paraules? Desenganyem-nos: la cultura per si sola no ens dóna res; és necessària habilitat, amplitud de mires, valentia i diligència. I un canvi permanent, una revolta imparable contra les pròpies certeses.

ressenya a l'Espira

La nit, el ball, el foc

Dansa nocturna. Pere Joan Martorell. Editorial Moll, Raixa, 136.

Pere Joan Martorell ha posat en vers una bona part de les seves experiències. Dansa nocturna, aquest darrer poemari de l’autor de Lloseta, constitueix un bell intent d’encabir dins els àmbits poètics els coneixements que han portat el creador cap a la maduresa no només vital sinó també creativa. La vivència, la visió a partir d’una pràctica quotidiana, la lectura i la tradició, serveixen a Martorell per formar una poesia que es val dels seus atributs per emprendre una particular recerca de la veritat d’aquest mateix aprenentatge. La poesia esdevé una manera privilegiada de comprensió i discerniment, un instrument excepcional per acarar l’intent de prémer les paraules i fer-les expel·lir el suc de la veritat literària. Qualsevol relat que la poesia s’apropia queda tenyit per l’estranyesa; el carrer, el jardí, un viatge en tren, tot el conegut, de cop, en un moment, per la força de l’assimilació poètica, gira i ens mostra l’altra cara, la vertadera, del miratge viscut: el carrer porta a un altre món, el jardí agafa tonalitats meravelloses o sinistres, el tren no avança sinó que surt de l’espai i del temps. La poesia ho ha nodrit de signes. I en llegir-los ens adonem que aquesta apreciació nova ens és coneguda en el fons. Ho vivim com un retrobament, un reconeixement del que fins fa un moment ens era inaccessible. Martorell sap d’aquest poder i coqueteja amb l’enyor d’aquesta aparició: ‘Ens serà donada la paraula. /Algun dia se’ns revelarà el verb.’ I de l’adveniment de la revelació: ‘naixerà l’alba per dispersar la boira,/ espantar els malsons, estendre la llum/ sobre el temor dels homes’. Dansa nocturna és la citació de totes les vivències en un domini on totes es trenen i nodreixen mútuament, s’encomanen una nova empenta, aquesta dansa, en una nit primigènia on el sentit s’emmiralla i retroba i genera una albada de visió i de poesia inspirada. És una nit anhelosa, feraç, nit de ‘nits empestades de licors i d’àcids’, ‘nits que no hauria de sortir la fosca’, nit que ‘pregona uns noms que ja no sé pronunciar’. Seducció per la mescla, per l’obscuritat originària i sagrada d’on pot emergir-ne un nou sentit ‘lluny de l’albada’; nit de profecia i de misteri, amalgama en ebullició on s’enyora un temps més ple, la nit que és ‘claror per als folls’. Martorell s’acosta al misteri i el colpeix amb la paraula poètica, l’esperona i persevera per arribar a arrancar-li uns mots ungits de manifestacions líriques. La mort, el somni, l’experiència fugaç i eterna, la música, l’enyor i l’anhel dansen en els poemes de Martorell i s’esperonen per fer d’aquest llibre un aliatge excel·lent. A Dansa nocturna la paraula desposseeix tots els hàbits de la sensibilitat i els eleva cap a les talaies de la revelació. Màgia, endevinació, tirada de daus i tempteig cognoscitiu, nostàlgia per un passat de l’home encara nodrit pel mite i les experiències místiques, Dansa nocturna invoca silencis, els senyals del cel i tota la culpa per haver descuidat el que els homes tenim de diví. La poesia esdevé aquest prec inútil però fonamental, una presència sòlida i palpable, sí, paraula poètica que sap de la seva futilitat i de la seva natura irreemplaçable. Tal com ens recorda Màrius Sampere en el pròleg que enceta el poemari, ‘poeta és aquell no pot callar’. Perquè la nit prenyada d’un sentit imminent fet de moltes veus i moltes màscares no para de dansar i de demanar-nos respostes. El ball mental prossegueix sense fi, aquest és ‘el misteri de la nit entre la llum’, la nit cap a on retrocedim dia rere dia, travessant tot el que aquests versos ens recorden. Hipnòtic, musical, opac i clarivident, estrany, a vegades desmanyotat, amb un punt d’excés i de candor, aquest llibre de Pere Joan Martorell aconsegueix fer-nos partícips d’un món poètic, d’una concepció del món feta d’un feix de moments arrancats de la quotidianitat i del deliri.
Deia Octavio Paz en aquella obra excepcional que és El arco y la lira: ‘Els pronoms dels nostres llenguatges són modulacions, inflexions d’un altre pronom secret, indicible, que els sustenta a tots, origen del llenguatge, fi i límit del poema. Els idiomes són metàfores d’aquest pronom original que sóc jo i els altres, la meva veu i l’altra veu, tots els homes i cadascun.’ Dansa nocturna articula amb encert aquestes variacions i constitueix una elaboració poètica reeixida, vehement, en certs moments arravatada (‘Qui no ha tastat la sang no sap que és la nit!’), un llibre enigmàtic, inquiet i il·luminador.

Aviram, l'Espira, Diari de Balears

La bellesa i l’escorxador

Que l’holocaust nazi és un dels fets més inexplicades i despietats de la història humana és un fet més que inqüestionable. Certament fan feredat les xifres de víctimes i els relats que ens han arribat, a més de les imatges que al final van poder recollir-se: cossos desarticulats, esquàlids, fosses comunes, atrocitats inconcebibles fins llavors, el record de les quals s’hauria de mantenir durant molts segles, com una profunda admonició. La literatura que s’ha fet sobre això ha estat abundant i a vegades extraordinària; no és el lloc de fer el catàleg complet de les millors obres sobre aquesta carnisseria, basti recordar els relats novel·lats de Primo Levi, Si això és un home, o Sense destí d’Imre Kertész, tal vegada les dos cims d’aquesta serralada sinistre. Tan Levi com Kertész van viure en pròpia carn l’estatge en un camp de concentració, i això els atorgava el dret a parlar-ne amb un feridor coneixement de causa. La frase d’Adorno —‘és impossible fer poesia després d’Auschwitz’—, gairebé ja ha esdevingut un tòpic en els cercles intel·lectuals, i ha estat tant citada com malentesa. Cada cop que algun creador s’atreveix a acostar-se als escorxadors del Tercer Reich (on van fer-se, és prou sabut, sis milions de víctimes jueves, a més de cinc milions d’altres ètnies i opositors, presoners de guerra, disminuïts i homosexuals) se li posa a davant la citada màxima. La calamitat suprema no pot embellir-se. No admet cosmètics ni frivolitats. Les frases de Wilde —‘No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits’; i ‘En l’artista les afinitats ètiques són un manierisme d’estil imperdonable’—, amb les quals es manifestava una nova edat adulta en la història de la sensibilitat, es fan enrera quan del que es tracta és de fer literatura sobre aquesta suprema estossinada. Que ningú faci broma o adorni amb paraules maques l’holocaust. Per aquest tema només val la veritat més descarnada, sempre assoladora en la seva brutal sumptuositat, o el silenci més fúnebre. ¿Fins a quin punt és legítima, però, aquesta exigència? ¿Per què no poden escriure’s comèdies, musicals, contes o faules sobre els camps d’extermini? Fa alguns anys es va estrenar, amb gran èxit arreu del món, La vida és bella, la pel·lícula de Roberto Benigni; en ella, un pare bondadós convertia el camp de concentració en un joc ple de proves per al seu fill, tot per salvar-lo d’una mort segura. En clau de comèdia o de conte (falsament) ingenu, Benigni realitzava un film ple de sensibilitat, formalment molt aconseguit, però que sens dubte embellia o relaxava l’entorn de la matança. ‘Tenim l’art perquè la veritat ens faria morir’, ens va ensenyar Nietzsche. Crec que del que es tracta és de ser capaç d’expressar una certa idea de veritat d’aquesta monstruosa salvatjada, més que de posar-se dogmàtics pel que fa al to o al gènere usat per revelar-la.

Porcel


Ja una setmana abans de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a Baltasar Porcel se li havien dedicat unes jornades a La Pedrera de Barcelona. Van ser unes sessions intel·ligents; tota una sèrie de creadors de primera línia, i editors i periodistes, van abordar els diversos caires de l’obra porceliana, tot defensant-ne el seu enorme valor i la seva capacitat extraordinària per fer-se amb unes característiques inconfusibles. Tothom va lloar —a vegades amb tòpics, a vegades amb lucidesa crítica— la vastitud creadora d’un ‘escriptor únic dins el panorama de l’actual literatura catalana’, un autor que ha conreat tots els gèneres amb fortuna i excel·lència, i que ha acabat teixint un món moral i literari amb uns trets absolutament definidors. Amb la concessió més que tardana del Premi d’Honor es van disparar els elogis, i les entrevistes i els articles a la premsa dedicats a la seva obra i a la seva persona. Òbviament tot això em sembla perfecte i de justícia, i, si de mi sol depengués, tots aquests honors ja els hagués rebut fa molta estona. El que més em preocupa, però, és que l’obra i la figura de Porcel venia sent dins l’entorn social i cultural una figura com a mínim controvertida, sinó menyspreada o odiada fins i tot. Fins fa quatre dies —literalment!— defensar la magnitud de l’obra i l’enormitat personal del creador d’Andratx era un acte de militància, que a mi m’ha portat a més d’una discussió irritada amb qui fos que s’arrogués el dret a injuriar-lo. Ara, per sort, la dinàmica de l’opinió col·lectiva empeny cap al reconeixement i l’admiració de la seva obra, la qual cosa és sens dubte bona, però fa simplement uns mesos Porcel i els seus llibres eren vistos com creacions, com a mínim, aberrants. Sempre passa el mateix amb les vertaderes obres de geni; són tan absolutament trencadores amb les disposicions assentades dins les mentalitats dels homes que el primer que causen és rebuig. Porcel, a més, ha sabut fer-se amb independència, ha passat de camarilles i contubernis, ha fet de la seva obra la seva vida i de la seva vida un relat encegador. Ha mantingut la llibertat, ha defensat les seves conviccions sense combregar mai amb cap dogma que no fossin les seves ganes de créixer sense límits. Tot això, per desgràcia, es paga. El món passa una factura de proscripció fins que, temps després, s’adona de la valuosa enormitat del que semblava terrible. El geni és un home del futur ja arribat entre nosaltres. Si hi ha una obra amb saviesa, imaginació, energia i sublimitat literària aquesta és l’obra de Porcel. Els qui diuen que és un dels noms més rellevants de l’actual panorama literari català li fan escassa justícia: demostren que no saben estimar tot el seu pes i valor. Porcel és l’únic dels nostres escriptors vius que té una obra capaç de competir amb la dels millors autors de la literatura mundial.

ressenyes a Presència

Poti-poti epigonal

El motiu original

Jaume Barull

El motiu original constitueix l’estrena literària de Jaume Barrull. Es tracta d’un aplec de vuit contes centrats en situacions pròpies de l’actualitat, amb personatges arrossegats per dèries i quimeres familiars a tots aquells a qui neguiteja la vida moderna. Un d’ells, el que ens presenta el primer relat del recull, es diu Josep Maria i es vol suïcidar. El narrador, en tercera persona, i a través de la ironia i l’humor negre, ens apropa a les seves disjuntives: el personatge baralla diverses maneres de morir —unes glopades de salfumant, un tall a les venes…—, però totes li semblen horroroses i poc conformes amb el seu tranquil tarannà. Al final, decideix anar cap el metro i llançar-se a les vies, encara que acabarà tenint una disputa amb un vigilant de seguretat que esguerrarà, d’una manera prou enredada, totes les seves intencions. En un altre dels contes, el titulat Eduard, assistim a la vida marital d’un home devot del col·leccionisme de soldats de plom, i a les diverses disputes i històries extravagants que implica la seva afició maniàtica. A Diana se’ns narren els projectes i records d’una dona jove, dividida entre la vida de soltera impossible i la funesta vida de casada. Lluís, l’últim conte del volum, ens refereix les tribulacions d’un jove aspirant a escriptor, mancat de voluntat i insegur de les seves facultats, i que finalment decideix, a les últimes línies del volum, posar-se a escriure un conte que arrenca amb una frase idèntica a la que enceta el llibre que el lector té a les mans. Els contes es comuniquen entre ells, de tal manera es fan referències a les diverses trames, fent ús d’un recurs tan efectiu com explotat. El motiu original és prosa deseixida, dinàmica, un intent d’aprofundir en la indecisió i el desconcert de l’actual vida urbana; s’hi traspua un Barcelona colorista, immersa en la seva samfaina. Tanmateix, un to i uns procediments narratius massa desgastats, a més d’un perfum epigonal inequívoc, treuen interès a l’aplec; el lector té la impressió excessiva d’haver llegit en una altra banda, i servides amb una ploma amb més ofici, aquest tipus de trames, ofertes amb una agilitat narrativa molt més afinada, sense prolixitats gratuïtes ni artificis infundats. Jaume Barull pot elevar-se sobre les seves devocions literàries i esdevenir un escriptor de valor, assumint, amb treball i confiança, que la literatura fa a cada escriptor una crida única. Aquest volum de contes demostra habilitat i empenta, però no perspicàcia humana ni un ús del llenguatge capaç de suggestionar-nos.

.............

Amor físic

Guillem Viladot.
Orgànic.

No és d’estranyar que Sebastià Alzamora hagi posat el pròleg a aquest aplec de contes pòstums de Guillem Viladot. Alzamora, una de les dues o tres veus de més magnitud de la nostra poesia viva, desgrana amb encert els atributs de l’obra del creador d’Agramunt, un d’aquests artistes menystinguts pel relat oficial de la literatura catalana, tot i el vigor, l’ambició i l’encert de la seva obra, cabdal en el seu gènere, el de la poesia visual. Una labor que es pot contemplar a la fundació Lo Pardal, acomodada en el poble natal d’aquest poeta singularíssim. Fins ara no es publica aquest recull de relats estrany i fascinador, titulat Orgànic, que Viladot va deixar sense editar i que ara per fi veu la llum. Es tracta de un aplec original i curiós, escrit amb el colorisme habitual en Viladot; un poeta que s’atrevia a tot, com demostra aquest llibre, que es fa amb l’anècdota més intranscendent i la llança fins als territoris de la més completa llibertat poètica. Alzamora ens recorda la filiació de Viladot amb l’organicisme, l’escola estètica que buscava un alè de totalitat tractant d’harmonitzar la creació humana amb la natura. Aquests relats busquen una plasticitat i una llibertat de formes en dinamisme, per això no estan escrits amb el to ni el formulisme tradicional. Viladot es fa amb els seus personatges i els sostreu del seu àmbit habitual fins a fer-los transitar per les seves quimeres, talment com les figures de Chagall. L’esperit burlesc, desenfadat, bulliciós i procaç de Viladot l’acosta a Fellini, així a vegades sembla que estem davant les vives estampes que ompliren els fotogrames de ‘Amarcord’ o ‘E la nave va’. Però Viladot sobretot és un poeta, la força verbal amb què empeny aquestes pàgines és el que li atorga perdurabilitat. Viladot creu amb el poder taumatúrgic de les paraules i fa d’elles una substància amb què escodrinyar la pertorbada sensualitat dels seus herois. Frases com: ‘Déu és la simetria de la nostra buidor’, o ‘Tu no sabràs mai que tenim dret a la bellesa’, a més dels moments en què el relat es desfila en digressions plenes de ressons d’un misticisme invers, fan caure de ple el text en les qualitats de la prosa poètica; així, són notòries les semblances amb les modulacions de Blai Bonet, les quals expliquen també l’atractiu que pot tenir Viladot pel poeta Alzamora. Orgànic és un llibre d’un erotisme exacerbat, opulent i intrèpid, una mostra del talent impetuós de Viladot. Prosa suggestiva i tornassolada, poesia tangible i vehement, Orgànic és un llibre d’importància.

...........

Eunuc amb espècies

Jason Goodwin.

L’arbre dels geníssers.

Jason Goodwin, segons ens informa la contraportada de L’arbre dels geníssers, està enamorat d’Istanbul. D’aquesta devoció n’han sorgit diverses obres, sobretot llibres de viatges, i ara ha acabat abocant tot el seu saber sobre la ciutat i la història bizantina en aquesta novel·la policíaca. El saber i l’admiració pel material narratiu solen ser components que ajuden el novel·lista a moure’s amb seguretat en els ambients on vol desplegar les seves trames. Certament, Goodwin excel·leix com amfitrió: tot el que ens narra s’endevina conegut amb idolatria, els àmbits, l’entorn enmig del qual corrinyen acalorats i afanyosos els seus personatges, a més dels apunts històrics que van acompanyant la narració, són realment el millor del llibre; aquests elements donaran l’esquer necessari als lectors que vulguin aproximar-se a un moment històric (l’Imperi otomà en decadència, cap a mitjans del segle xix) i a la descripció d’unes atmosferes exòtiques. Com a novel·la, però, L’arbre dels geníssers no passa de ser un més que limitat divertimento. Ens narra les investigacions de Yashim Togalu, un eunuc sagaç i sibarita, que es veu amb l’obligació d’investigar quatre assassinats. Aquesta mordentat és la que activa l’artifici, i la que empenyerà la trama durant gairebé tres-centes cinquanta pàgines de climes recarregats, personatges decadents i carrerons sinuosos entre mesquites, ambaixades i palaus. L’autor deu molt a la novel·la d’intriga anglesa, s’ha fet un fart de llegir Agatha Christie, i per això edifica el seu entramat sobre els mateixos paràmetres narratius. Divideix la novel·la en escenes breus, descrites amb detall, i fa que cada una d’elles ens informi, en un estudiat comptagotes, de les inquisicions de l’eunuc. Goodwin ens volia endinsar en una sèrie d’escenaris enrarits, sufocants i degenerats, i per això s’esforça en donar a la seva prosa un acurat preciosisme. Però les seves habilitats no són les de l’estilista: tot li queda en un joc d’estampes sense gruix, amb un conjunt de personatges d’una planor de làmina de record per a turistes benèvols. L’arbre dels geníssers és una de tantes novel·les històriques que, en l’estela de l’èxit de El nom de la rosa, intenten conciliar erudició, entreteniment i qualitat. A la última pàgina, el seu protagonista rep de regal El pare Goriot, una de les obres mestres de Balzac, una novel·la ‘de corrupció, enganys, cobdícia i mentides’. Sí, el lector que ja conegui Vautrin i els tripijocs que es couen a la pensió Vauquer pot sentir-se bastant decebut amb aquesta novel·la.

.........
L’amor és difícil

François Lelord

Hèctor o els secrets de l'amor.

Mitjançant un conte, François Lelord ens intenta aproximar a les perplexitats i disjuntives de l’amor. Hector i els secrets de l’amor, aquesta segona part de les aventures d’Hector —després de les encara no traduïdes primeres gestes, narrades a ‘Le Voyage d'Hector ou la Recherche du bonheur’— conten les aventures insolubles d’un psiquiatre francès que, enamorat de la seva parella, emprèn un viatge a la recerca d’un eminent i misteriós professor, un tal Chester Cormoran, savi llunàtic, posseïdor d’un secret farmacològic que pot canviar la faç de la terra: unes píndoles amb què lligar sentimentalment qualsevol parella. Tota la faula està escrita amb to àgil i colors tènues, i amb la desimboltura pròpia dels gèneres més populars: la novel·la sentimental i la d’aventures; encara que per trobar un referent sòlid hauríem de suposar l’empremta de la novel·la filosòfica francesa del xviii, com si Hector fos un parent llunyà del Candide de Voltaire, però sense haver après la lliçó que requeia sobre la ingenuïtat d’aquell pobre heroi abatussat. Lelord ens vol presentar, per mediació de digressions de divulgació científica, l’essència de les molècules responsables de la passió humana; i per això discorre sobre bioquímica, però també aprofita la mobilitat desenfadada del seu protagonista per fer-li contemplar altres cultures i estudiar com se’n desfan amb les escaramusses de l’amor. Visitem la Xina, Camboia, el Vietnam, el Japó, envoltats de personatges entendridors, seguint el rastre de Cormoran i evolucionant dins la relació de parella dels seus protagonistes. A poc a poc, Lelord ens va desglossant la seva lucidesa: l’autor, eixerit, es posa rere la pista de les més modernes tendències filosòfiques, les que intenten especular sobre el funcionament del cervell i extreure’n, d’aquesta ordenació, un programa moral que pugui guiar-nos en aquests temps tan confusos. El llibre no aconsegueix res més que superficialitat, i fregar en massa vegades la niciesa. Lelord sembla pensar-se que la lleugeresa del conte li servirà per dissertar sobre el tema més delicat i universal sense haver d’arriscar-se a dir alguna cosa més que simples tòpics o bajanades rosa. Escoltem-lo: ‘L’amor es demostra en els moments difícils’; o ‘L’amor és somriure quan veus l’altre’. Massa vegades l’autor busca la complicitat sentimental del lector, com si pretengués excusar-se de la indigència de les seves propostes. Hector i els secrets de l’amor sembla literatura per adolescents candorosos, si és que en queden. Els lectors bregats enyoraran L’art d’estimar d’Erich Fromm.

..........
Terres i llavors.

L’ofensa.
Ricardo Menéndez Salmón.

Ricardo Menéndez Salmón és un escriptor asturià, nascut a Gijón l’any 1971. Després d’haver editat uns quants llibres en petites editorials aconsegueix que Seix Barral li publiqui aquesta nouvelle titulada L’ofensa, que ara ens arriba traduïda al català. A part de la valoració que puguem fer del llibre, una cosa no em deixa de sorprendre: l’interès crític que aquest text ha motivat, desenes de crítiques encomiàstiques, benèvoles i esperançades en el pitjor dels casos, que han aconseguit posar-la en un primer pla del panorama literari, fent que sigui llegida i traduïda. Un fet d’aquesta naturalesa és impensable en llengua catalana. És inconcebible que un escriptor de les característiques de Menéndez Salmón aconsegueixi escrivint en català tanta recepció crítica, una clemència natural que fa que els seus mèrits siguin multiplicats mentre que les seves carències són callades o dites en veu baixa: la seva llavor —humil— cau en terra fèrtil, i d’aquesta petita novel·la la cultura castellana en fa una obra majúscula. L’ermot català es distingeix precisament pel contrari: poc del que aquí s’escriu es fa fructificar, fins i tot hi ha professionals que es dediquen a tallar d’arrel qualsevol brot que apunti una mica de vida. Però intentem mirar-nos L’ofensa amb rectitud. Escrita amb ploma freda, distanciada i ampul·losa, ens narra el periple vital d’un sastre alemany titulat Kurt Crüwell, que l’u de setembre de 1939 és mobilitzat per l’exèrcit nazi per anar a la guerra. Kurt s’acomiada de la seva xicota, una noia jueva a qui tocarà l’horror, mentre que ell marxa cap a França, on acaba sent l’home de confiança i xofer d’un oficial sense escrúpols. Un dia de 1941, Kurt presencia com és exterminat tot un poble: com són cremats vius tots els seus habitants. A partir d’aquí la visió de l’atrocitat li altera l’apreciació del món i la sensibilitat, i és ingressat a un sanatori, d’on el doctor en cap el farà escapar cap a Londres amb la seva pròpia identitat. Allà refarà la seva vida i conviurà amb una infermera de qui sembla enamorat, fins que un dia l’horror torna a visitar-lo. L’ofensa està escrita amb un aire que recorda l’estil de Hermann Broch i de von Kleist, però sense el fons moral ni l’extensió significativa que eren capaços de donar als seus relats aquests escriptors. Recorda més un pastitx que no a una obra autònoma, un apunt argumental per fer una bona pel·lícula que no a un text literari ben bastit. L’ofensa sembla més un producte d’escola d’escriptura que no la mostra de clarividència literària que pot esperar-se d’un escriptor genuí.

........
Saboroses raons

Lisa Beth Kovetz
‘El club eròtic del dimarts’

El terme ‘chick-lit’ serveix per definir un conjunt de textos literaris, sobretot novel·les, escrites per dones i per a les dones. Obres on es retraten les vides de fèmines de la trentena en amunt, fadrines o mal casades, habitants de la gran metròpolis, amb una posició social respectable, formació universitària i gustos cars. Les dificultats de ser dones competitives en l’ambient laboral i en la captura d’un company capaç d’acarar al seu costat la vida de parella les aboca a un particular tipus d’estrès, caracteritzat per la paranoia, l’estridència, la volubilitat emocional i el consumisme. És un tipus de literatura costumista, lleugera, frívola, que eleva els valors de l’amistat i l’amor, alhora que dóna consells per a la vida domèstica i consignes morals pròpies dels llibres d’auto ajuda. L’èxit de ‘El diari de Bridget Jones’, la novel·la d’Helen Fielding, i l’adaptació televisiva de ‘Sex and the city’, productes de fama i consum mundial, ha propiciat, com era d’esperar, tot un allau d’imitacions i refregits, entre les quals hem de ponderar la vàlua de ‘El club eròtic del dimarts’, aquesta típica mostra de literatura chick-lit que ens ofereix l’editorial Proa, en traducció de Lluïsa Moreno. L’autora, Lisa Beth Kovetz, ens narra com un quartet d’advocades novaiorqueses es reuneix cada dimarts a l’hora de dinar per llegir-se mútuament les seves redaccions eròtiques, i és així van obrint-se a les vides mútues i s’impliquen en l’àrdua aventura de ser elles mateixes, ajudant-se a trobar un sentit a tot plegat i escudant-se en les escomeses de les relacions de parella. El llibre satisfà totes les expectatives dels lectors avesats al gènere: retracta situacions divertides, personatges estrepitosos, descripcions acurades de vestits i maquillatges, manies i frivolitats. No escapa del dramatisme, però el remunta amb confiança en l’amistat i l’amor. ‘El club eròtic del dimarts’ és una novel·la escrita amb desimboltura i irreverència, sense fons ni relleu, però, hi és absent tota voluntat d’expressió literària. L’autora encadena les paraules d’una manera òbvia i assequible, sense reptes per a l’intel·lecte i la sensibilitat, tal com manen els usos de la literatura de consum, la dels llibres que s’usen per entrar en un món i en uns conflictes i per satisfer el que volen llegir els seus lectors. Novel·la rosa o fúcsia o banal, que pretén provocar amb diàlegs plens de desimboltura sexual, com si els lectors (el seu públic natural se suposa que és universitari) ignoressin Aristòfanes o les ‘saboroses raons’ de Plaerdemavida.
..........

Sang casolana

‘Un crim imperfecte’.
Teresa Solana

El narrador de ‘Un crim imperfecte’, aquesta primera novel·la de Teresa Solana, va malmetre la possibilitat de llicenciar-se en filologia hispànica. En lloc de llegir el Quixot, obra per ell insuportable, l’Eduardo Martínez va preferir fer un estudi on demostrava que l’obra de Cervantes no havia estat llegida per la majoria de la classe culta. Amb aquesta preferència de fons, s’entén perfectament l’esperit literari que governa aquesta novel·la policíaca. ‘Un crim imperfecte’ narra la història de dos bessons dedicats a solucionar els diversos problemes domèstics de la classe alta barcelonina. Sota l’aparença d’una empresa de gestió, els germans Martínez mantenen un despatx a la part noble de la ciutat de Barcelona, on reben diversos personatges del món de la política i l’alta empresa, que confien en la discreció de les seves mans hàbils, tot per desfer-se d’eventualitats empipadores o per fer gestions de les que embruten. El narrador és el germà gran, un tipus modest, casolà, mentre que l’altre, en Pep —que es fa dir Borja, s’ha canviat els cognoms i amaga els seus orígens familiars humils tot atribuint-se la pompositat senyorial d’una estirp catalana—, s’apropia de la desimboltura mundana, la frivolitat i el caràcter necessari per moure’s en la ‘bona’ societat. Els dos germans es veuran embolicats ens un afer matrimonial, que, com manen els preceptes del gènere, acabarà portant cap un enigmàtic delicte de sang. La novel·la està escrita amb traça; el narrador s’assembla al doctor Watson en la seva discreta mitjania, mentre que l’altre bessó posseeix els atributs de l’astúcia i la sagacitat mundanal (es nota també el mestratge d’Eduardo Mendoza). La parella es complementa i entreté, la comicitat dels personatges fa atractiva aquesta novel·la, tot i que Solana es complau excessivament amb barroeries sociològiques, les que volen atorgar al text una certa lucidesa en la descripció de la societat barcelonina, a pesar de què tot el que és capaç de dir-nos ho esbrina un estudiant de províncies en dues setmanes de mirada atenta. ‘Un crim imperfecte’ és una novel·la policíaca a l’ús, amb tocs d’humor aconseguits, amb personatges que no acaben de superar el relleu del tòpic, però, situats enmig d’un ambient que sembla deduït d’una conversa de cafè. A Solana li hagués anat bé no menystenir el Quixot, així hagués aconseguit fer d’aquests dos Sanchos alguna cosa més que dues mediocritats simpàtiques. A pesar de tot està escrit amb energia, capacitat de governar el text amb destresa i molt bon humor. Un llibre menor però respectable, entretingut però insuficient.

Ressenyes a Presència

Cap a l’home i més enllà

Així va parlar Zaratustra.
Friedrich Nietzsche.

Hi ha llibres que ens canvien la cara. Friedrich Nietzsche va publicar Així va parlar Zaratustra el 1883. A partir d’aquesta data es comença a moure dins la consciència occidental un gir que encara no hem acabat d’assumir. Més enllà de la doctrina de l’etern retorn, de les nocions de ‘voluntat de poder’ (entesa com a força per a exercir lliurement la nostra sobirania en el terreny del pensament, l’acció, la moral i la història), d’assumpció i superació del ‘nihilisme’, Nietzche escriu un tractat més que filosòfic, un compendi de pensament assumit en la pròpia carn, una filosofia que redimeix l’home de metafísiques i el torna a la seva substància primigènia. Així va parlar Zaratustra és l’intent més grandiós fet per cap creador occidental per tornar l’home a la seva entitat absoluta, per desfer-lo de qualsevol anhel de redempció ultramundana i d’afanys difamadors de la seva natura. És filosofia cantada amb la intenció de rompre i activar els mecanismes que tornin al saber occidental una puresa tràgica, compromesa amb la seva fugacitat, amant de la seva constitució. Nietzsche es va apropiar de la figura llegendària del profeta Zoroastre per posar en boca del seu Zaratustra el que el filòsof Peter Sloterdijk ha anomenat amb encert ‘la millora de la bona nova’. Un missatge que aboca a una nova forma de comprensió de l’experiència humana. Els discursos de Zaratustra són poesia: enllacen el sentit d’una manera inèdita, obren l’agudesa de la nostra apreciació viciada i ens retornen a una potència i frescor genesíaques. L’únic pecat de Zaratustra ‘és no haver-se alegrat prou fins ara’. ‘Si tens un amic que pateix, sigues per al seu patir un lloc de repòs, però semblantment a un llit dur, un llit de campanya: vet aquí com li seràs de més utilitat’. ‘Així parla tot gran amor: supera fins i tot el perdó i la compassió’. Tot rematat per una afirmació condemnada a fer història: ‘Déu ha mort per la seva compassió envers els homes, Déu ha mort’. Heidegger afirma en un assaig dedicat únicament a aquesta afirmació: ‘Déu ha mort’, és a dir, el món suprasensible ha perdut la seva força efectiva’. Així va parlar Zaratustra és, també, l’evangeli inspirat de l’ultrahome. Sí, aquell ultrahome que és la superació del pobre jo dividit, l’entrada en el corrent energètic de la vida, que es consuma en Nietzsche com un erotisme del coneixement i del ser. Crítica a la religió, a la cultura, als que ens volen redimir (els seus admirats i ja superats en aquesta obra Wagner i Schopenhauer), als compassius, Així va parlar Zaratustra es continua dreçant dins l’univers del coneixement com alguna cosa més que un llibre extraordinari; suposa un cop de puny, una incitació a superar-se sense límits, una exigència i un convit. Tal vegada un dels millors llibres de la història de la humanitat, i, reitero, més que una simple obra literària, constitueix una reivindicació encara no resolta, una necessitat que s’imposa en la pròpia missió vital, una pretensió que la nostra realitat encara ‘massa humana’, massa solapada amb la de les rates i els cucs, ens mostra encara insatisfeta. Quaderns Crema torna a oferir-nos la traducció mítica de Manuel Carbonell, que per si sola ja suposa una meravella de la llengua catalana. Tornar una vegada i una altra a aquest llibre constitueix una de les experiències més encegadores i emocionants que pot procurar-se qualsevol lector coratjós. Primer pas cap a una nova mitologia, Així va parlar Zaratustra segueix aixecant un discurs que ressona amb insistència dins l’espai mental d’un pensament occidental encara compromès amb les pitjors doctrines.

Déu sense els homes

Terrorista. John Updike

En un món com el nostre, els joves continuen assedegats de respostes. Enmig de l’atordiment generalitzat, de la manca de paràmetres, d’una llibertat que permet qualsevol forma de destrucció, del consumisme com a imperatiu social, sens dubte es troba el terreny adobat, en les societats d’occident, perquè sorgeixin persones que anhelen un destí de redempció, una clara finalitat que els ompli la vida i doti d’un sentit el seu trànsit terrestre. Les societats laiques i obertes, capitalistes i més o menys democràtiques no ofereixen res: botigues, publicitat, hedonisme, alliberament moral, multiplicitat de missatges fins a la contradicció esquizofrènica, i la sana indiferència del pròxim davant la manera que un triï per ofegar les pròpies inquietuds. John Updike, un dels noms capdavanters de l’actual literatura nord-americana, aborda a Terrorista la vida i el rumb d’Ahmad, un noi d’origen mig àrab, fill d’un egipci i d’una irlandesa, que viu a New Jersey i estudia en un mediocre i provincià institut de secundària. La seva vida, a la societat en què viu, està oberta a qualsevol ordenació: podria ser com els altres nois de la seva edat i vestir a la moda, començar a anar amb noies i provar les drogues, però el que tria és el culte forassenyat a l’Islam. Assisteix a classes particulars de la doctrina de l’alcorà i de les sures, el seu imam li fa aprendre àrab, a més dels versicles i els principis sobre els quals es fonamenta la seva religió. Ahmad, però, no és cap ximple, de fet és dels primers de la classe i està tocat per una rara lucidesa: sap estimar la vàlua de les persones —sent una rara fascinació per una noia negra, Joryleen—, tot i que les seves apreciacions li van sent enverinades per un odi adolorit contra la vida i els valors del seu país. La novel·la ens fa seguir l’any immediatament posterior a l’abandonament dels seus estudis; Ahmad prefereix fer-se amb una llicència per conduir camió abans que provar d’entrar a la universitat. El seu orientador a l’institut, un jueu sagaç i melangiós, l’intenta convèncer perquè no deixi d’estudiar, i per això visita la seva mare; aquesta, una auxiliar de clínica amb vel·leïtats de pintura abstracta, acabarà sent la seva amant, mentre el noi entra en un negoci de repartiment domiciliari de mobles regentat per libanesos que tramen un gran atemptat ‘contra els infidels’. I serà Ahmad qui s’encarregarà de conduir una furgoneta carregada d’explosius, amb la intenció de fer-la esclatar enmig d’un túnel d’entrada a la ciutat de Nova York. La novel·la és poderosa per diverses raons: la capacitat d’Updike per fer-nos sentir les raons dels seus personatges només pot provenir d’un gran escriptor; com també l’amplitud literària indispensable per pintar-nos els diversos ambients per on transiten i elevar un feridor dictamen sobre la vida americana i els paràmetres que la governen; a més de saber endinsar-se dins els meandres i justificacions dels que es maten en nom d’un Déu totalitari. L’energia i saviesa narrativa de l’autor vessa arreu d’aquesta obra: tota la barrejadissa d’orígens, la confusió moral dels Estats Units i per extensió d’occident, es traspua a les seves pàgines, sostingudes per una prosa revinguda, dolorosament concisa, punyent fins a l’últim detall. Terrorista constitueix una gran visió problemàtica i moral del nostre món; juntament amb aquella gran obra mestra que és Pastoral americana, de Philip Roth, o La cançó del botxí, de Norman Mailer, s’eleva com un veredicte escruixidor sobre la vida moderna i, el que és més important, com una novel·la de qualitat incontestable.

Aires feridors

Aire pàl·lid’, ‘Palimsest’. Miquel de Palol

Miquel de Palol ens ofereix dues versions de la mateixa història. Enquadrada dins el vast projecte de la seva novel·lística —i en més que estreta vinculació—, aquest constructor de trames simbòliques i d’astutes al·legories, segueix amb les seves inquietuds habituals, i en aquesta ocasió aprofundeix amb el que ha convingut en anomenar ‘exercicis sobre el punt de vista’. Aquesta obra doble en constitueix la seva setena part; el propi llibre ens anuncia que el propòsit arriba fins a un total de nou obres, sis de les quals han estat ja publicades. ‘Aire pàl·lid’ és la primera part d’aquest aplec de dues històries trenades que conformen aquest setè pilar; dues narracions llargues i estranyament coincidents. Diem que és la primera d’una manera absolutament gratuïta: la particularitat de l’edició no permet saber quina ha de ser llegida en primer lloc. Tot i així, crec que ‘Aire pàl·lid’ és la millor porta d’entrada per aquesta obra, encara que tot acaba depenent de la decisió del lector. ‘Aire pàl·lid’ és l’anunci suculent de la seva segona part ‘Palimpsest’, que n’és el seu revés eròtic, palpable, la consumació corporal de les disquisicions que abans han ocupat els personatges. Dues notes senyoregen el conjunt del llibre: el gaudi culinari i la cupiditat sexual. Aquesta novel·la es forma a partir del doble reflex d’una figura: la del propi lector participant del mateix joc que els personatges. La intel·ligència de Palol és certament inusual: ‘Aire pàl·lid’ és la narració d’un banquet i la participació dels seus personatges en un Joc molt semblant a la pròpia vida. I ‘Palimpsest’ (la paraula ho delata) n’és el rescrit: coincideixen trames, passatges i diàlegs. ‘El banquet’ de Plató podria ser una referència encoberta dins la totalitat de la primera part, no en va el text del grec s’apodera de la dialèctica per intentar escatir la vertadera naturalesa de la passió amorosa. Els personatges de Palol no volen quedar enrere: discorren sobre els temes fonamentals: l’art, la religió, les relacions humanes, els plaers i el sexe. Són diàlegs ben travats, brillants i mordaços, raciocinis des d’una totalitat de l’home que Palol no es cansa de reivindicar. Més enllà de consideracions limitades sobre la naturalesa humana, Palol posa sobre el tapet del seu joc literari uns personatges que, des de la clarividència i la sensibilitat, no reneguen de caps dels atributs de la seva interioritat: se saben criatures pensants, però també copuladores i degustadores de totes les diversions que pot regalar-los la seva complexió carnal. Hi ha moments vertaderament poderosos en aquest llibre doble, escenes de les que romanen en la memòria del lector. L’art de Palol consisteix en la seva habilitat vertaderament endimoniada per fer sentir els arguments i el caràcter de les seves criatures narratives. ‘Aire pàl·lid’, ‘Palimsest’, constitueix una obra lúcida i arravatada, amb un pòsit de reflexió considerable i col·loquis plens de suc especulatiu. Servint-se d’aquest joc de perspectives, d’aquesta màquina de bellesa —la literatura— que fa moure el nostre món moral, Palol reclama dignitat pel sexe i pels artificis de la bona cuina. Transcendeix la simple literatura i aixeca un artifici de pensament; més enllà de trucs i enigmes puerils, la literatura d’aquest autor aposta pels refinaments de la carn i del pensament, requerint una totalitat humana capaç de fer del sexe i la cuina formes plenament aconseguides de coneixement i experiència. ‘Aire pàl·lid’, ‘Palimsest’ és literatura pels lectors capaços de respondre als reptes de la intel·ligència més agosarada.