Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 26 de maig de 2007

Fam i cebes

Gunter Grass, Tot pelant la ceba

Billy Wilder va posar en boca de Sherlock Holmes i el doctor Watson el següent diàleg. Watson, veient com Holmes pren la cocaïna i es disposa a drogar-se, li diu al seu company: ‘¿No et fa vergonya?’. I Holmes, en aquest moment, abans de tancar la porta de la seva estança respon: ‘Sí, estimat Watson, però amb això’, i esgrimeix la xeringa, ‘m’encarregaré d’oblidar-la’. Gairebé podríem dir que Gunter Grass ha fet amb la literatura el mateix que Holmes amb la cocaïna: un subterfugi per oblidar la vergonya que suposa usar una evasió (en aquest cas unes creacions literàries impressionants, que interroguen els espectres de l’Alemanya d’abans i després de la Segona Gran Guerra) per no acarar-se amb el propi passat. Tots coneixem la notícia; després de cinquanta anys de silenci, Gunter Grass, el desvetllador dels fantasmes, l’avalotador de les bones consciències que volen oblidar tot l’horror i l’abjecció del nazisme, va fer públic, en aquest volum de memòries que ara comentem, que ell també havia pertangut a la Waffen-SS, el braç armat de les esquadres nazis. El rebombori que va aixecar la notícia va ser enorme, no exempta de sensacionalisme i de l’afany ressentit d’enderrocar-lo del seu lloc d’honor en les lletres alemanyes. Les crítiques més irades se succeïen dels intents de justificació; Gunter Grass concedia entrevistes però tampoc no explicitava gaire cosa: simplement va callar, deia, per vergonya, i si ara parla és perquè considera que ja li ha arribat el moment. Res més cal dir doncs sobre la notícia: ara ens queda el llibre per intentar aclarir de quina manera Grass acara el silenci i la vergonya.
I aquí és on Tot pelant la ceba pot decebre si esperem del llibre flagel·lacions, contricions i escarafalls. Perquè si bé hi ha un lloc per a l’avergonyiment, aquest no és més que un dels incomptables elements que formen aquest sensacional llibre de memòries. Pelant la ceba, és a dir, eliminant capes de la superfície de la memòria, Grass intenta rescatar els moments i presentar-los en tota la seva entitat primigènia, més enllà de la feina de corc i podridura de l’oblit. D’aquesta manera, sentint quina era la situació del nen i després de l’home en les genuïnes circumstàncies que l’envoltaren, tal vegada arribarem, no a justificar-lo, però potser sí a comprendre’l i a interrogar al seu costat les seves decisions. Tot pelant la ceba és sobretot un llibre de memòries de guerra, que agafen el nen Grass poc abans del conflicte i el deixen ja cèlebre i aclamat després de la publicació de la seva primera obra mestra, la infinita novel·la El timbal de llauna. Desposseint de capes la memòria de Grass, llegint aquest llibre, podrem assistir a la seva infantesa en un entorn familiar presidit per la mediocritat i l’ofec d’una petita botiga a Danzig, i les ganes que podia sentir un nen com era ell, furgador, espasmòdic, impertinent i assedegat d’aventura, d’allistar-se a un cos militar d’elit i de guanyar la guerra (evidentment ignorava l’holocaust). I això sobretot és aquest llibre: un exercici memorialístic que ens situa en un temps, en la pell d’un personatge, i ens obliga a resseguir-lo en totes les seves vivències. Peripècies marcades per la precarietat del jovenet en temps de guerra, pel terror del soldat mobilitzat, per la penúria i la gana del presoner, i sempre per l’afany irreprimible de fer amb la seva vida quelcom de decisiu i admirable, capaç de meravellar i d’encegar-nos.
Per això Tot pelant la ceba constitueix sobretot un altre exercici amb el qual vol demostrar-nos el seu talent descomunal, i no una acusació o un litigi contra el propi passat. El llibre és bulliciós, àgil, ple de meandres i digressions, juganer i irònic com tots els seus llibres, i ple de personatges extrems, de situacions colpidores: el propi Grass ens recorda quins elements, d’entre tots els que ens narra, va rescatar després per a les seves novel·les. Així, el llibre també constitueix un museu, el de les coses viscudes que el creador va aprofitar per aixecar les seves creacions. Entre tots aquests elements de tant en tant va apuntant la vergonya, però és un element més, un altre peça del mosaic mental d’aquest personatge complex, inconcebiblement populós i entremaliat que és Gunter Grass.
Tot pelant la ceba és bona literatura. Un llibre torbador, que ens endinsa en una personalitat i en uns moments de la història d’Europa que mai s’haurien d’oblidar. Pel que fa a la responsabilitat de Grass, a la seva possible culpabilitat en els horrors del nazisme, tot segueixen sent interrogants. El que és indubtable és que Tot pelant la ceba és una obra excepcional, escrita per un individu que ha dedicat la seva vida a ‘voler crear alguna una cosa impossible de passar per alt’. I aquest llibre és una altra mostra de què ha arribat a aconseguir-ho.

Ressenya a Presència, 27 de maig de 2007

L’ànima valenta
Xesc Barceló, El mirador dels secrets

Hug Caulelles, un guionista televisiu, torna a Mallorca molts d’anys després d’haver marxat, amb l’encàrrec de treballar durant uns mesos en el guió d’una nova sèrie dramàtica. Aquesta és la guspira argumental que activa la novel·la de Xesc Barceló, El mirador dels secrets, un text ric i notablement ben construït, capaç de donar al lector una història ben travada, sostinguda per un llenguatge concís i distanciat. El narrador i protagonista s’enfronta al seu passat, cau dins l’entorn que recordava, ara tan transmutat, destruït tot el seu sentit primigeni, i es veu obligat a repensar la seva evolució, de quina manera ha canviat tot el paisatge i les persones que es van deixar enrere, i com això distorsiona la percepció que el narrador té d’ell mateix alhora que li dificulta emprendre el seguiment del seu projecte de vida. El protagonista s’instal·la en un vell molí, últim vestigi del passat patrimoni de la seva família adinerada, i des d’allà escomet les dificultats que li regala el treball i el caràcter. Barceló ha imaginat un argument que recorda aquell petit clàssic de la literatura polonesa que és Les senyoretes de Wilko, de Jaroslaw Iwaszkiewicz, un retrat fi i de tons vaporosos, que tasta el gust aspre del retrobament. Barceló participa d’aquesta manera de concebre la tornada en un llibre entremaliat, aparentment fred però ple de detalls saborosos. Des del passat esplendor de la família, Caulelles es mira el seu present d’esllanguiment, d’entotsolada alienació i de desfeta, i recupera la relació amb les seves germanes; fins i tot s’embolica amb la seva neboda amb un atreviment derivat de la pèrdua d’un horitzó i de les darreres fiblades del desig. Barceló ha excel·lit com a guionista en una llarga carrera plena d’encerts, i aquí és on més s’imposa la novel·la, en l’estructura dramàtica, en la disposició de les escenes i en la concepció dels personatges, més que no en el llenguatge, al servei del que se’ns vol narrar, tal vegada un mica fred però per això mateix capaç de conferir al conjunt del relat un aire distanciat, irònic, cada cop més seductor. El mirador dels secrets ens proposa un narrador amb memòria desperta i voluntat de voyeur, amb ganes d’espiar i experimentar amb la seva pròpia vivència i amb el seu xoc amb els altres. Un vertader immoralista, astut i hedonista, estranyament savi, que ens obliga a resseguir els seus girs i peripècies. El mirador dels secrets és una novel·la capaç de donar al lector un relat imaginatiu, al final tràgic però també amargament vitalista, enigmàtic i un pèl esquiu, escrit amb mà experimentada i ànima valenta.

Ressenya a Presència, 20 de maig de 2007

Eros i civilització

Xavier Roca-Ferrer, Les raons de Venus

Xavier Roca-Ferrer ha aixecat una novel·la des de la sensualitat i la devoció pel món clàssic. Escrit amb delicadesa i ús equilibrat dels recursos més sensuals de la nostra llengua, l’autor ens ofereix un relat libidinós, apassionat per Venus, però que s’apropia dels vertígens del sexe per donar una sensible i rica història d’amor. Una prostituta anomenada Aritima i un cònsol romà protagonitzen a Sicília aquest embolic d’enamorats, que es desfà en el moment més prometedor a causa de l’embaràs de la meretriu. A pesar de la lleugeresa aparent de què el llibre fa gala, amb tons sensitius i vaporosos, és una història amb ressons tràgics, narrada amb elogiable voluntat d’estil, i que aconsegueix encendre els instints i la intel·ligència. L’acció se centra en la Siracusa de l’any 70 abans de Crist, i aconsegueix fer-nos entendre la problemàtica històrica que circumda els seus protagonistes, assetjats per la intolerància, la intransigència religiosa i les supersticions que distanciaran els seus protagonistes. Roca-Ferrer escriu amb claredat, amb una sobrietat d’aspiracions clàssiques, maneja els mots amb transparència i la història avança amb subtilesa, humor, agilitat, fent-nos participar del destí dels seus protagonistes. L’autor ens ha donat darrerament la versió catalana d’un dels grans monuments de la literatura universal, La novel·la de Genji, clàssic de la literatura nipona que ha sortit en el seu primer volum en català. Les aventures galants de Genji, el príncep resplendent, protagonista de l’obra de Shikibu, es complementen d’alguna manera amb les peripècies apassionades dels herois d’aquesta obra, dividits en l’amor com en les novel·les gregues, la prehistòria del gènere. El novel·lista sap del moment que viuen els seus herois, coneix tots els referents clàssics i el marc històric enmig del qual es veuen obligats a moure’s, i aconsegueix dotar de fons i volum a l’ambient enmig del qual es veuran condemnats a estimar-se. Les referències als clàssics, des de Aristòfanes a Plató passant pels autors llatins, fan que aquesta novel·la participi d’un món ric i complex, amb implicacions que ressonen fins a la nostra època: el debat entorn de la legalització de la prostitució i els desastres del fanatisme. En resum: una novel·la amena, etèria, mediterrània, que es mou entre el relat històric i la insinuació eròtica, ben construïda i ben narrada, que sap dotar-se d’un fons històric i activar-lo per dirigir-se a l’enteniment i la sensibilitat dels lectors. Les raons de Venus és una bona novel·la.

Ressenya a Presència, 13 de maig de 2007

Adéu-siau, turons

Sayonara Barcelona. Joaquim Pijoan.

Joaquim Pijoan ha escrit una novel·la dolorosa. Sayonara Barcelona ens narra el retorn, des del Japó, d’un pintor anomenat Abraham Z. a la Barcelona de l’actualitat. Ens trobem davant una novel·la del retrobament, d’un text que s’encarregarà de passar comptes amb el que s’ha viscut, amb les persones que s’han deixat i amb un entorn que serà objecte d’una mena de nova apropiació desoladora. Una de les obres mestres d’aquest gènere, és, sens dubte, La lluna i les fogueres, de Cesare Pavese, novel·la que ens obliga a sentir el retorn com una mescla de sensacions encara vives, on el passat i el present, la record i la impressió sensorial es fonen per donar la substància del temps en una sola visió. Pijoan es fa seu aquest particular assentament en el temps, des del record fins a l’actualitat: tot bull en la ment del protagonista d’aquesta novel·la. Abraham Z. ens narra el seu retorn, alhora que un narrador, que es fa present en un toc de literatura experimental, ens fa resseguir el periple del seu protagonista i les veus dels altres personatges, que s’encarregaran de donar el contrapunt a la història que se’ns està narrant. Tot és horrorós i dessaborit en aquesta novel·la: el retorn del narrador ve acompanyat d’un desencís corprenedor, d’una caiguda en la desil·lusió més dolorosa sobre el que hagués pogut ésser de tot plegat; Barcelona convertida en un parc d’atraccions on la banalitat va de la mà de l’estultícia, on el catalanisme i la llengua se’n van en orris, on el progressisme igualitari dels anys seixanta s’ha fos en un cofoisme de nòmina, xalet, despropòsits ideològics i vacances pagades. Sayonara Barcelona, doncs, vol ser, a més d’una novel·la, una espècie d’anti-guia de viatges, un recorregut enfadat pel més horrible que pot donar la vida a l’actual Barcelona. A més de l’ambient ciutadà, també queda reflectit un panorama humà gens estimulant, una galeria de personatges que pertanyen al més ridícul i al més barroer que pot donar el món cultural o la política. Pijoan ha fet un llibre irat, literàriament notable, però, escrit amb bona ploma i amb un ritme narratiu certament aconseguit, amb alguns tocs esplendorosos, que si bé fan el llibre de bon llegir no aconsegueixen que Sayonara Barcelona sigui una lectura plenament vigorosa. Tot és tan decadent, tan poc ampli en la seva limitada condició de renec, que acaba apropant el llibre a un antologia d’invectives, a un catàleg de greuges, a un d’arxiu novel·lat de desencisos. Últimament els llibres d’aquesta mena s’estan convertint en una espècie de gènere en la nostra literatura. Obres sobre la decepció, sobre l’ànsia traïda i el present rutinari o vençut, la innocència perduda, la desfeta del projecte col·lectiu i el talent negligit per la mala voluntat dels demés: sobre l’enorme culpa dels altres en la desfeta de tot. Sayonara Barcelona es fa seves totes aquestes coses. Pot ser llegit com una confessió en el divan, de les que servien als psicoanalistes d’abans per delatar els demèrits i les tares del pacient tot quan relatava la vida dels altres. Perquè si una cosa queda clara després de la lectura de Sayonara Barcelona és que l’actitud ho és tot a l’hora de viure. Amb una actitud errada es viu d’una manera terrible, es perd el temps durant tota la vida, es porta al país a la desil·lusió com a forma ideològica, no s’assumeixen els propis errors i el talent limitat i s’acaba escrivint llibres com aquest, que encara que d’un valor notable, no mereixen res més que una crítica freda i, amb un poc de sort, el Premi Sant Jordi.

Ressenya a Presència, 06 de maig de 2007

Salvem la reina
Madame de Staël, Reflexions sobre el procés de Maria Antonieta

L’editorial mallorquina Ensiola ens ofereix un text especialment memorable. Es tracta de les anomenades Reflexions sobre el procés de Maria Antonieta, de Madame de Staël, el títol genuí del qual, però, és Reflexions sobre el procés de la reina, per una dona, un opuscle que l’autora va escriure durant el judici públic que es va fer a l’esposa de Lluís XVI, intentant persuadir el poble francès de la inutilitat i cruesa d’una execució que segons Staël no havia de millorar les coses sinó que deterioraria la imatge de França i les seves relacions internacionals. Staël va ser una de les dones més formades i sàvies de la seva època, tant per orígens familiars com per instrucció va aconseguir fer-se amb un saber que la situa entre les veus literàries més destacades del seu temps, oferint encara al lector un conjunt d’obres amb vigor i actualitat, com per exemple el seu llibre De l’Allemagne, una obra iniciadora d’una manera de pensar la literatura i les relacions entre els pobles que la fan precursora dels actuals estudis de literatura comparada. A més de la tasca de reflexió literària, Staël va donar mostres de gran sensatesa política oposant-se al terror revolucionari i alineant-se a favor d’un liberalisme tolerant a l’anglesa. El llibre que comentem, aquestes Reflexions, s’emmarquen en el conjunt d’esdeveniments que marcaren els anys immediatament posteriors a la Revolució Francesa, i intenten ser un al·legat, des del seny, la compassió i la generositat, a favor de Maria Antonieta, tot per intentar salvar-la de la guillotina. Que aquesta reina és un personatge històric que encara no ha deixat de fascinar en donen fe les incomptables biografies i films que se n’han fet fins avui, i que continuen plantejant-se les preguntes que el text que tenim entre mans intenta resoldre, decantant la balança, però, cap a la banda reial: ¿era responsable en alguna mesura dels càrrecs que s’imputaven contra ella? ¿a qui interessava la seva execució? ¿com se sent una persona que passa del tron al calabós en poques hores? L’opuscle de Madame de Staël intenta donar resposta a aquestes preguntes, tot per fer veure al lector que es comet una crueltat i una injustícia contra la humanitat (i la maternitat) amb l’execució de la reina. El text és magistral per diverses raons, per la soltesa d’arguments que maneja, per l’ús de la retòrica que li permet bastir un text absolutament persuasiu, per la construcció total del discurs i de les frases que el formen, que oscil·len entre la lucidesa i el patetisme. La traducció és excel·lent i l’edició molt acurada. Un llibret essencial.

Ressenya a Presència, 29 d'abril 2007

Matèria gris
Santiago Rusiñol, El poble gris

Santiago Rusiñol va escriure El poble gris l’any 1901. El llibre és un aplec de narracions centrades en la vida en un poble mediterrani com n’hi havia molts en aquella època, extàtic i ancorat en els atavismes, i que el narrador s’encarrega d’observar i registrar amb habilitat, ironia i afany regenerador. El poble, l’entorn que es vol reflectir en les pàgines d’aquest petit llibre corprenedor, s’inspira en la realitat que l’autor va conèixer de primera mà, tot trescant els entorns que van quedar impresos en els seus quadres: València, Catalunya i Mallorca. Però sobretot Sitges és el poble que Rusiñol coneixia, i que batega de fons en aquestes proses. El llibre, doncs, és un recull d’estampes de pintor en prosa que intenta copsar tots els matisos del tedi i la grisor d’un àmbit resclosit, extasiat en les seves pròpies cerimònies. Els personatges que es mouen en aquestes pàgines absortes, doncs, responen a patrons ferms i arquetípics, així com l’ambient enmig dels quals es mouen, amarats d’ironia i compassió: així, Les velles, El savi, El boig, El quefe d’estació, Els capellans o Els esguerrats, i atmosferes tan aconseguides en la seva llum llòbrega, com la d’El Casino dels Moderats, El Club dels Exaltats, El Castell o El Calvari. El poble gris doncs, és un llibre burleta, afinat i malèvol, que evidencia un món al mateix temps que el qüestiona. Rusiñol escriu amb finor, amb una delicadesa que fereix i esperona, però que guarda un fons d’abatiment que li atorga escepticisme i el fa durador. El llibre mereix ser llegit per l’estil —que és l’únic que ha motivat a hores d’ara una nova edició, a càrrec d’aquest prodigi editorial que és Edicions de 1984—, per la seva capacitat d’engrapar un món i dotar-lo de perdurabilitat estilística. Més que ‘aterridor, terrible i devastador’, com va dir la crítica de l’època, El poble gris és un llibre irònic; trenta estampes d’un entorn enfonsat en la seva pròpia mediocritat i buidor, que l’autor sap capturar amb ploma gràcil i segura. Rusiñol va conrear la literatura de viatges, i aquest llibre constitueix una espècie de síntesi entre un plegat d’entorns, que fan bona l’observació de Joan Fuster que en diu que ‘tot testimoni, en la vertadera literatura, equival a un fiscal’. Hi ha pàgines que no s’esborraran de la memòria del lector, com el capítol dedicat als esguerrats, tan cru i encertat que fa tòrcer la boca. El poble gris constitueix un vertader clàssic de la nostra literatura, un document literari de primera categoria i una mostra del talent observador de Santiago Rusiñol.

Conte a Presència, 22 d'abril de 2007

El temps advers

La meva germana escrivia novel·les policíaques. Les feia en castellà a pesar dels seus inicis com a contista en català, quan les dues vam començar a escriure i publicar, allà pels anys vuitanta. ‘Escric pels diners i per la fama’, li deia sempre als periodistes, amb la seguretat cínica que la caracteritzava, el cigarret a la mà, ‘¿per què hauria de conformar-me amb publicar en català quan en castellà tinc més públic, més possibilitats de ser traduïda, i un aparell institucional i mediàtic que se’m tira als peus després de cada lliurament de les aventures de Glòria Lavin? ¿Com obtindria totes aquestes portades? ¿Quin escriptor català les aconsegueix? ¿Com em faria amb les traduccions i els premis estrangers? ¿Sí, per què acontentar-me amb el que podria obtenir si escrivís en català? ¿Pel país? ¿Quin país? ¿La cultura catalana? ¿La llengua? No em faceu riure!’. Sabia que la polèmica li feia vendre llibres, molts llibres, que provocant el catalanisme induiria els atacs que la feien sortir més als diaris: així motivava defenses airades dels sectors espanyolistes, a més de simpatitzar amb el públic que la portava, després de cada novel·la, a dalt de tot de les llistes de llibres més venuts. La sèrie de la Lavin (ja quinze novel·les) portava tres milions d’exemplars venuts a tot el món: l’havien traduït a vint-i-dues llengües, entre la displicència de la crítica i el fervor dels lectors. De dues de les novel·les se n’havien fet pel·lícules, i a més la televisió espanyola preparava un serial. Els diners arribaven a balquena. I jo, la seva germana petita, era qui li feia de secretària. Certament no em podia guanyar la vida escrivint versos en català: sí, feia alguns articles pels diaris —la meva germana, escrivint a la premsa en castellà, alguna crònica o el relat d’un viatge, guanyava cinc o sis vegades més—, i havia publicat dos dietaris i un llibre de contes, que m’havien valgut els elogis de la crítica, una traducció al francès i un lloc inamovible en la discreta història de les nostres lletres. Per a poder menjar, però, i per pagar-li l’escola al meu fill, treballava donant classes en un institut de secundària. Quan la meva germana va publicar Lavin despierta, el seu primer èxit, em va venir a veure.
—Necessito algú de confiança— em va dir traient-se un cigarret de la bossa, amb l’èxit havia tornat al vici de l’adolescència— algú que estigui vora meu, ajudant-me, i que em porti l’agenda: les entrevistes, les presentacions, la correspondència, els terminis per a lliurar les proses de compromís per als diaris i revistes, i que m’organitzi els viatges. M’estic tornant boja, germaneta, algú que m’ajudi amb els meus assumptes mentre jo em dedico a escriure. I tu ets la persona ideal.
Vaig acceptar per pietat i perquè, a pesar de tot, m’estimava la meva germana: sota les capes d’altivesa, de vanitat desdenyosa, d’esperit depredador, hi havia una dona indefensa, una fragilitat entristida i desolada que en tot moment buscava afirma-se amb arrogàncies i bravates. I va ser així com vaig esdevenir l’ombra de ‘la gran dama del gènere negre’: li gestionava els afers amb les editorials, li obria la correspondència i li ordenava els assumptes, li regulava l’agenda i li organitzava els viatges, durant els quals, és clar, havia d’acompanyar-la a totes les entrevistes, sessions de fotos i rodes de premsa.
Cada any anàvem a Frankfurt, a la Fira del Llibre. Allà ens passàvem una setmana acompanyant l’editor a les reunions, als dinars, allà on fos que es concertessin els drets de traducció de les seves obres. Durant aquells anys jo vaig trobar temps per escriure la meva primera novel·la. Mentre la meva germana anava bastint els seus embolics de lladres i serenos, jo també feia la meva: vaig trigar sis anys a escriure El temps advers. Quan vaig publicar-la va ser tot un esdeveniment: es va aixecar molta expectació, la crítica la va aplaudir unànimement i em van donar els premis més importants de la nostra literatura. Jo n’estava satisfeta, del llibre: escriure per mi sempre ha estat com fer créixer un jardí enmig del llenguatge comú, com bastir un artifici ple de replecs i detalls enlluernadors, capaç de fer-se amb la vulgaritat de qualsevol història i de projectar-la fins que adquireix la textura dels miracles, de les il·luminacions. La meva germana es mirava amb apatia les bones ressenyes, els premis de relleu, i fins i tot em va insinuar que si el llibre es venia era perquè constava el seu cognom a la portada i que els lectors —els seus lectors— es confonien.
Llavors van fer convidada d’honor de la Fira de Frankfurt a la nostra cultura. La meva germana es va encarregar també d’atiar la polèmica, sí, un debat absurd que es va moure en aquells moments, i que, vist des d’avui, encara fa riure: es polemitzava sobre si la literatura de la meva germana, les seves novel·les de la Lavin, i la dels altres escriptors en castellà que vivien a Catalunya, eren literatura catalana i per tant convidades d’honor. ¿Se’n riu? Doncs en aquells moments això va aixecar polseguera. A la meva germana res no li bastava: no assaciada de les portades, del recolzament des de la premsa en castellà, de l’empenta que atorga tenir una força estatal al darrera, doncs també aspirava a ser convidada d’honor. Quan em van trucar per anar a Frankfurt em vaig pensar, imagini’s, que a qui buscaven era a la meva germana i no a mi, tan decebedora havia estat la gestió del convit que ja no esperava ni que hi anés cap escriptor en llengua catalana.
La meva germana es va emprenyar una mica quan li vaig dir que durant aquella setmana estaria ocupada en els meus propis assumptes. S’havia acostumat de tal manera a mi que era incapaç de moure un peu en públic sense saber que em tenia a l’esquena. Però bé: va sobreviure. Durant la fira, el meu editor va aconseguir vendre els drets de El temps advers a quatre llengües, mentre que la meva germana aconseguia encolomar el darrer lliurament de la Lavin a disset editors estrangers. Recordo de quina manera va riure quan li vaig explicar els meus ‘èxits’, dins l’avió, de tornada a casa.
D’aquella polèmica, com de les novel·les de la meva germana, ara no se’n recorda ningú. El temps no perdona les futilitats. Quinze anys han passat des que va morir ella i ningú s’ha tornat a preocupar de reeditar les seves obres, ni aquí ni a fora ni enlloc. Ara hi ha altres novel·listes afanyosos i distrets, capaços de donar al públic la dosi de paper que necessita. La història, però, és més exigent. Han passat els anys i he esdevingut una autora catalana de culte, he fet alguns llibres molt bons (vostè mateix m’ho ha dit), sí, però que tampoc no llegeix ningú i en una llengua que només parlen els nostàlgics. Em sento cansada. A Frankfurt tanmateix no es va aconseguir res. ¿Qui em llegirà a mi, d’aquí a deu o vint anys? La meva literatura és excel·lent, ho sé, sóc vella i no tinc perquè amagar-me el valor de les meves obres. ¿Però i què? ¿Sap que visc gràcies als diners que em va deixar la meva germana? Sí, a vegades encara la sento riure, sardònica, irada, des del fons del pou de l’oblit.

Aviram, article a L'Espira, Diari de Balears, 21 d'abril de 2007

Somnis reals

Tan bon punt publico una novel·la que ja m’assalten amb les preguntes de sempre: ‘¿Què hi ha de biogràfic en tot això? ¿Què has posat de tu en el que escrius? ¿Fins a qui punt ets el teu personatge? ¿Quantes de les coses que passen en el llibre t’han esdevingut realment?’ M’ho demanen els lectors, m’ho demanen els periodistes. Em canso de repetir que una novel·la és un artifici estètic, que no respon a res més que a la voluntat literària, és a dir, a les ganes de construir un embolic de vida teixit en un llenguatge lluminós. I tot això ‘només’ per encantar, per crear un altre món que disputi i qüestioni aquesta realitat que ens agrada conèixer, i enmig de la qual ens sentim en comoditat fins que arriba una paraula —la literària— que ho capgira tot i ens acara a la nostra indefensió. La literatura crea mons, aixeca fantasies amb llenguatge, i és així com aconsegueix subvertir el coneixement, la sensació, és així com puny la intel·ligència. Es veu que he de buscar una altra manera d’explicar-me, perquè cada cop em surten amb les mateixes preguntes. Ben pensat, però, és ben normal. En el fons, la literatura espanta. Que unes simples paraules puguin canviar-nos la vida, o el caràcter i el coneixement —i que aspirin a fer-ho!— és difícil d’assumir. Per això es busca reduir-ho a un simple relat, a una narració de fets esdevinguts, que l’escriptor s’ha limitat a posar en prosa. Això, aquesta vocació de cronista del que hi ha, de memorialista del que s’és en el propi record i davant la pròpia vida, és el que més se li demana a l’escriptor. Sense saber, però, que exigir-li aquest destí és negar-li la seva més secreta aspiració, és trair-li la natura. El públic i el crític que li demana això s’assemblen a aquests burgesos del xix que demanaven als pintors que tenien a sou que els pintessin les seves cases, les seves dones, filles, carruatges i negocis. Estaven tan contents del que posseïen que volien que el quadre els ho recordés en tot moment. L’art com a possibilitat d’una altra vida, com el relat del que pot ser encara si ho desitgem amb prou força, com el manifest del que no tenim però desitgem i per això ho vivim amb una rara intensitat: res d’això no interessa. El que es vol saber són els fets, el fonament real, viscut i palpat, tot perquè es desconfia de la imaginació i de la intel·ligència. En el fons tots sabem, però, que elles són el motor del món. Tot el que veiem abans ha estat imaginat. No hi ha ni una sola cosa que formi part del nostre món que abans no hagi estat el somni d’algú, des de la vacuna a la locomotora, i passant per les nostres sensacions, els nostres judicis i maneres d’acarar-nos amb la vida: també són invents dels grans creadors. Blake va deixar escrit a les seves Noces del cel i de l’infern: ‘el que avui hem provat, abans no havia estat més que imaginat’.