Ressenya a L'Espira, 14 d'abril de 2006

Existeixo, aleshores penso.

Pensar. Vergílio Ferreria. Traducció d’Isabel Soler. El Acantilado, Barcelona 2007, 336 pàgines, 19 euros.

Vergílio Ferreira és un dels noms més importants de la literatura portuguesa del segle xx, sens dubte a l’alçada dels grans novel·listes més cèlebres —com Antonio Lobo Antunes o José Saramago—. Ferreira (1916-1996) va escriure novel·les i llibres d’assaig, a més d’una llarga sèrie de dietaris. El llibre que presentem, Pensar, respon a la intenció de agermanar en una sola obra el conjunt del seu pensament: una summa que ens servirà per tastar i participar de la seva manera de concebre l’home, la seva existència i el seu paper davant la història i la mort. Es tracta d’una obra exigent, escrita d’una manera clara, a vegades feridora, que sacsa l’enteniment i l’obliga a replantejar-se les bases sobre les quals ens agrada sentir-nos fonamentats. La seva és una manera de pensar que parteix de la individualitat, del jo més inalienable, de les seves sensacions i visions més comuns: un llibre que mira de cara el problema de l’home. Ferreira, adscrit a l’escola existencialista, tot i que d’una manera particular i sense grandiloqüències críptiques, més que un pensador que parteix d’unes bases i les explota, el que fa en tots els seus llibres és anar a buscar aquestes mateixes bases, fer una invocació sense fi a si mateix, des de si mateix, a partir de la seva evolució com a individu creador d’un estil entès com un privilegi. Saber-se posseïdor del llenguatge li atorga el poder d’intentar apressar tot el ser, d’aspirar a l’amplitud necessària per abraçar-lo. Només l’escriptura pot concedir a aquest pensador la mirada capaç de transcendir-se. La seva ploma, en les seves mans, es transforma en un estetoscopi, un instrument amb què auscultar-se i demanar-se un sentit. Tot en aquest llibre respon a una inquietud primordial: trobar el curs d’un mateix, l’esdevenir de la pròpia experiència íntima, en solitud o envoltat de l’enigma indispensable dels altres.

Pensar és un llibre infinit, que agermana un total de gairebé set-cents fragments de prosa lluminosa. Ferreira —a partir d’aquest enyor d’una abraçada total amb el ser dels homes i de les coses que caracteritza l’existencialisme— discorre sobre tots els temes possibles: l’home, la mort, la soledat, l’experiència de l’amor i el sexe, la política, la guerra i la brutalitat, l’estupidesa, la saviesa, la música i tot tipus de llenguatge. Maneja l’aforisme, l’anècdota personal, l’autoanàlisi memorialista, la prosa assagística i el fragment poètic, sempre amb la mateixa intenció, que és la que en definitiva dóna unitat aquest llibre: intentar trobar el ressò d’allò sagrat en l’home i en les seves obres, una significació capaç de dir-nos amb la claredat màxima el per què de la vida davant l’absurd de la mort.

‘Hi ha allò que té límits i allò que és il·limitat. L’art és la forma perfecta de la coincidència entre aquestes dues oposicions’. Ferreira posa el seu art al servei de la seva recerca d’un destí enmig de l’incertesa, es fa amb un jo que s’apropia de la seva immensitat i se sap diví, i que, des d’aquesta fe en un mateix, sempre problemàtica, intenta fer-se amb un indici de resposta. Pensar, doncs, no és un llibre consolador, còmode, que ofereixi respostes a l’abast dels lectors ingenus que encara creuen en fórmules, sinó una obra que obliga a un treball de coneixement d’un mateix, a buscar en el llibre un mapa amb el qual intentar apoderar-se del reverber d’una veritat amb la qual fer-se —a base de pensar i actuar i de no tenir por— una la vida més àmplia. Una obra plena d’enigmes, que reivindica el nostre misteri per així entendre’ns millor.

Ferreira és un gran estilista, la seva prosa agafa dimensions poètiques, s’enlaira per damunt qualsevol anècdota i fa d’ella una lliçó a partir de la qual emprendre una recerca del ser. Els que no creuen en la metafísica, tots aquells que descreuen de tot alè espiritual com si es tractés d’un vici o d’una perversió de la materialitat, que no s’apropin a aquest llibre. Però aquells que sentin la vida i la seva realització com una experiència oberta, misteriosa, anhelosa d’un més enllà sempre en fuga, tocada per una força il·limitada i per tant divina en algun sentit, doncs sabran trobar en Pensar i en el conjunt de l’obra d’aquest poeta filosòfic un conjunt de propostes, exemples, reflexions i màximes amb les quals podran plantejar-se de nou els vells interrogants.

Per acabar, un tast i una admonició: ‘La veritat absoluta, quina cosa tan trista, finalment. Perquè si no es té, ¿com ordenar la nostra vida? Però si es té, ¿com no anul·lar la vida dels que van contra ella?’.

Signatura de llibres, 23 d'abril

L'autor d'aquest blog signarà la seva darrera obra, la novel·la El llibre dels plaers immensos, publicada per l'editorial Moll, a Palma, el dia de Sant Jordi, el pròxim 23 d'abril.

12.00-13.00 El Corte Inglés Avingudes.

13.15-14.00 Parada de l'editorial Moll a plaça de Cort.

18.00-19.00 El Corte Inglés Jaume III.

Ressenya a Presència, 8 d'abril de 2007

Voltaire reposa
Martí Domínguez, El retorn de Voltaire

Martí Domínguez, amb El retorn de Voltaire, ens apropa als darrers moments de la vida d’un dels pares del pensament crític. Amb l’excusa de seguir el seu retorn a París per a l’estrena de la seva darrera obra, Irene, l’autor ens ofereix una novel·la amb la qual podrem repassar els esdeveniments més colpidors de la seva vida, marcada per la lluita incessant i la incomprensió. Domínguez se serveix de les formes literàries per fer un retrat des de la veracitat, amb l’aspiració per guardar una fidelitat absoluta amb l’esperit de Voltaire i amb els fets que marcaren la seva vida. Tot ha estat mesurat: Domínguez coneix perfectament el personatge del qual s’apropia, manté amb ell una relació estreta, de fraternitat intel·lectual, que li permet captar la psicologia del personatge amb una particular connivència. Per tot això aquesta novel·la pot servir com introducció a la dimensió teòrica i vital de Voltaire, un primer tast per a després acostar-se —sense temences i amb certa complicitat— a les obres més vigents del pensador francès i al moment històric enmig del qual es va veure obligat a fer la seva carrera literària. A partir de la tornada del literat a París, el 10 de febrer de 1878, i fins el 30 de març, dia del seu traspàs, anirem tastant les diferents conjuntures que ens serviran per presentar l’actitud de Voltaire davant el poder, la mort o la glòria pòstuma. Les relacions amb el seu criat fidel, Wagnière, amb Diderot, amb l’església, les opinions conflictives que mantenia sobre alguns temes primordials, la seva particular manera de concebre la finalitat de l’art i la política: tot troba el seu lloc en aquest llibre, escrit perquè retornem a Voltaire també nosaltres, perquè ens apropiem del seu tarannà crític i no caiguem en ximpleses ni en obcecacions.
Tot i que el llibre està ben documentat, ben construït i ben pensat, el lector exigent hi trobarà a faltar esplendor, una aposta per l’estil i per transcendir la reconstrucció, certament meritòria, i fer-se amb un focus de sentit capaç d’explorar amb més riquesa l’entramat narratiu. Sent el llibre com és, però, podem aplaudir els seus mèrits tot i que guardem un fons d’enyorança: Domínguez hagués pogut fer alguna cosa més que una rehabilitació novel·lada, hagués pogut caure dins la literatura de ple si hagués prescindit de converses i descripcions que llasten el vigor del llibre com a creació —tot i que l’apropen a la biografia narrada— i el fan encarcarat, d’una erudició de batxiller alegre, d’un rigorisme gratuït o motivat simplement per l’afany de completesa biogràfica. El retorn de Voltaire, doncs, pot servir a un públic que li agrada llegir novel·les per aprendre coses d’història o de la vida de qualsevol prohom, simplement perquè és massa mandrós per agafar els texts d’història o les biografies canòniques. Domínguez dóna motius per llegir la seva obra a aquest tipus de públic, amb un llibre exemplar per la seva solidesa documental i per l’efectivitat d’un estil al servei d’allò que vol explicar-nos. Per fer literatura, però, cal tenir la prioritat de fer un llibre autònom, sense ganes d’ensenyar res més que la vigoria d’un estil que crea un món alhora que el qüestiona. Sens dubte Voltaire va aconseguir fer això en alguns dels seus llibres, i aquest tret és que li atorga vivesa i perdurabilitat. Domínguez, admirador de Voltaire, ens fa un retrat fidedigne, informatiu i precís, escrit amb justesa inexpressiva, que instrueix alhora que entreté. La literatura, però, quan s’exerceix plenament, motiva un altre tipus de llibres.

Ressenya a Presència, 1 d'abril de 2007

A la deriva

Àrea de servei, Lluís-Anton Baulenas

Àrea de servei és una novel·la sobre la soledat, la inestabilitat i el desig. Ens narra la història de l’Anna Gudallol, una dona de 31 anys que després de treballar durant uns anys a Àfrica com infermera ho deixa tot per venir a Barcelona, on començarà a treballar d’agent de seguretat amb coneixements mèdics en una clínica de repòs de luxe. La novel·la s’encarrega de seguir la seva evolució durant els tres mesos anteriors al canvi de mil·lenni. La narració s’apropa a la protagonista en tercera persona, i mitjançant un llenguatge asèptic, clar i al servei de la seva volubilitat seguim el seu periple des de l’Àfrica fins a la seva ruptura sentimental, la posterior mudança a una caranava en una àrea de servei de carretera i la següent història d’amor amb un jove ingressat a la clínica. El relat és un recorregut per una actitud i una manera d’entendre la vida que consona perfectament amb el caràcter i l’expressió que donen a la seva existència una bona part de la joventut d’avui. Sota el signe de la inestabilitat, tan laboral com anímica, i que comporta la inseguretat i la inconstància personal, la novel·la segueix aquesta noia i ens mostra la manera en què ens hem acostumat a viure. A mesura que avancem la seva lectura, però, el relat es va apropiant de les característiques d’una faula, d’un artifici estranyament festiu i amb finalitats morals que ens vol fer sentir els inconvenients i els avantatges de viure de la manera de la protagonista. Les relacions personals són simples subterfugis, excuses per no acarar-nos amb la nostra interioritat, festes momentànies que ens distreuen mútuament quan no sabem fer front a l’obligació de créixer. Àrea de servei es fa seus uns aspectes de la condició moral de la joventut, però sense aprofundir en les seves causes ni fer res més que una descripció costumista de la forma amb què certes persones intenten fer front a les exigències de l’edat adulta. Com a descripció d’uns gests i d’unes postures vitals, el text podria servir a algun sociòleg, però com a artifici literari deixa molt per desitjar. La voluntat popular de l’autor es precisa en una prosa fàcil, sense nervi ni grandesa, que es limita a resseguir la protagonista i a empènyer el lector perquè vagi passant pàgines, però sense oferir-li destresa narrativa ni un punt de vista moral especialment transcendent. Literatura senzilla, doncs, amb ganes de tastar el món però sense l’enginy ni la força literària necessària per donar als lectors una visió poderosa i capaç d’assumir-lo o de comprendre’l.