Ressenya a Presència, 25 de març de 2007

Amor, etc…
Joan Mañas, Arqueologia de l’amor

Històries d’amor, els seus problemes, els desencisos, el pas del temps i les ciutats. Amb aquests elements Joan Mañas construeix la seva primera novel·la. Arqueologia de l’amor constitueix un debut literari destacable: el lector hi trobarà un relat escrit amb un aire de proximitat, sense filigranes ni excessives concessions: una veu va desgranant el passat del personatge principal a mesura que aquest retorna a París, carregat amb els records dels dies passats, ple de tribulacions i de cabòries. El narrador omniscient, doncs, es fa amb el present de soledat del personatge, amb el seu anhel, mitjançant l’evocació dels esdeveniments dels anys de joventut i adolescència, alhora que intenta recuperar l’entorn parisenc, on es va compartir i estimar. La narració ens és servida a través d’un narrador que s’aproxima al protagonista amb una intimitat a vegades feridora, però que alhora es trena amb altres textures narratives, com les de les cartes d’amor o els emails: les veus que es busques des de la distància i es refereixen la solitud, la frustració, l’aprenentatge. Un dels mèrits principals del llibre és la gràcia amb la qual es saben combinar el passat i el present, l’anècdota i el record inesborrable, la descripció de París i el de les diverses figuracions (cinematogràfiques i literàries) que anuncien tot el que s’esdevindrà. Els diversos motius esperonegen la memòria: des de les tombes dels grans literats fins els records de converses, les veus que des de diferents replecs temporals van marcant el compàs de la història d’amor. Mañas narra bé, la seva voluntat de fer un text ric i colorista és prou notòria i aconsegueix que ens interessem per la realització dels seus personatges. Així, Arqueologia de l’amor és un llibre escrit amb correcció, amb certs ressons de literatura experimental, que atrau i interessa tot i que també deixa un regust un punt descoratjador. Es nota un autor massa implicat amb la història, com si no s’hagués pogut desempallegar amb naturalitat de la participació en una experiència similar a la narrada, i és això el que llasta el valor del llibre, li treu autonomia i capacitat per manejar els fils i la textura del relat amb complet deseiximent. Mañas és capaç de rescatar els instants i de projectar-los d’una manera satisfactòria, però no aconsegueix que ens impliquem totalment en la disposició de la trama ni amb el caràcter dels personatges, massa íntimament lligats amb la ploma que els dóna vida perquè hi entri tot el gust i el saber de la voluntat literària. Tot i així aquest primer llibre dóna fe d’un bon narrador.

Ressenya a Presència, 18 de març de 2007

Veus a l’atac

Borja Bagunyà Defensa pròpia

Defensa pròpia és un llibre habitat per les veus. El segon llibre de Borja Bagunyà, aquest recull de set contes, ens presenta un autor que sap manejar els recursos i les maneres de governar una narració, tot per fer d’ella una aproximació harmònica, conjuntada però també bulliciosa, a la vida dels seus personatges. L’autor ens lliura una mostra de llenguatge literari ben administrat, sempre amb la intenció de dotar la parla comuna, el nostre malmès català, d’una capacitat expressiva apropiada per revestir de veritat les experiències que s’encarrega de narrar-nos. Bagunyà és capaç de donar veu i caràcter a unes criatures dividides entre una interioritat entesa com un reducte inviolable, assedegat de seguretat i autonomia, i un exterior habitat pels altres, per la seva calidesa infernal i protectora, tothora carregada de les exigències, de les esperances i frustracions que dipositen sobre seu. La seva és una literatura que s’edifica sobre situacions quotidianes, que se sap apropiar dels problemes comuns per intentar assolir una visió privilegiada. El lector es trobarà marcs i referents coneguts, un llenguatge pròxim i uns personatges que viuen una existència ordinària, tot perquè així, per mitjà de la literatura, de la manera particular d’aproximar-se a la vida que té la literatura, el que ens és proper agafa ressonàncies i connotacions que ens ho fan insòlit, misteriós i singular, i ens obliga a un deteniment encantat, a una forma particular d’apropiació. En el primer dels contes, un dels millors del recull, titulat Desirée, se’ns narra l’entrada en la pubertat d’una adolescent a la Barcelona dels nostres dies. El relat ens arriba a tres veus, la de la mare, la del pare i la de la pròpia jove, i així se’ns descriure’n els canvis, els conflictes que originen aquestes transformacions en les seves vides. Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps. La manera de servir-nos l’anècdota, així, en aquesta successió de veus, dotarà el relat d’una dimensió particular, que ens mourà a la pietat, a la tolerància envers unes actituds que només d’aquesta manera podem comprendre en tota la seva ambigüitat. La resta dels relats aprofundeixen en aquestes situacions. Defensa pròpia és un llibre escrit amb talent, amb voluntat d’amplitud narrativa, que ens ofereix tant una excel·lent exhibició de força literària com una prometedora garantia de proses futures.

Ressenya a l'Espira, Diari de Balears, 10 de març de 2007

Vida i obra

Philip Roth, El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras.

Amb l’expressió anglesa Shop talk es fa referència a la conversa que mantenen dues persones del mateix ofici, dos professionals que intercanvien impressions sobre una ocupació comuna: la xerradissa tècnica dels iniciats. És per això que aquesta obra de Philip Roth es titula així: Shop talk: un escriptor, els seus col·legues i les seves obres. Efectivament, es tracta d’un llibre de converses entre escriptors. El títol, doncs, podria espantar a tots els lectors que temin trobar-se enmig d’un diàleg xifrat, farcit d’al·lusions a una ocupació les regles de la qual continuen sent impronunciables o almenys de complicada formulació. Però el que Roth ens ofereix és tot el contrari: amenitat, humor, proximitat, unes converses d’alt contingut intel·lectual (s’examinen qüestions elevades, fonamentals) però servides amb senzillesa. El to del llibre és distès, però al mateix temps sense concessions: exhibeix les incerteses humanes amb una intensitat aguda, enginyosa i problemàtica.

El catàleg d’eminències amb qui Roth es posa de cara és certament enlluernador: des de Primo Levi fins als txecs Milan Kundera i Ivan Klíma, incloent un diàleg amb Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz; una conversa amb Aharon Appelfeld; una altra amb l’escriptora irlandesa Edna O’Brien; un intercanvi epistolar amb la novel·lista i crítica literària Mary McCarthy; i acabant amb uns quants texts de caire assagístic: reflexions sobre l’obra de Bernard Malamud, sobre les novel·les de Saul Bellow i els quadres del pintor (extraordinari) Philip Guston. Gairebé tots els tertulians de Roth són jueus (com el propi Roth, per altra banda): ho són Levi, Appelfeld, Klíma, Singer i Schulz; i Malamud i Bellow i el pintor Guston, que pertanyen a la part assagística de l’obra. Així que Roth sembla que continua amb les inquietuds semítiques de la seva obra narrativa, ara en forma d’entrevistes, i que segueix aprofundint, tot i que de manera especial, en el tema que com a novel·lista ha tractat de manera impertorbable des dels seus inicis fins ara: la vida dels jueus a la Nord-amèrica de la segona meitat del segle XX. El que ens proposa Roth, però, és que ens aproximem a la vida d’alguns dels escriptors que, sent o no jueus, han patit la persecució, l’exili o la calamitat desoladora dels camps de concentració nazis o del règim comunista a l’antiga Txecoslovàquia, i de quina manera això ha pesat en el destí literari de cadascú. El llibre, doncs, en el seu més gran abast, és un aplec de reflexions en veu alta sobre la creació literària, sempre condicionada i en ferotge disputa amb el món. De quina manera els escriptors han acarat aquest conflicte (quan no ha estat el conflicte, és a dir, la massacre, qui ha acabat amb ells), és el tema d’aquesta Shop talk, de tal manera que l’obra (i la vida que la sustenta) acaba sent una prova de la fortalesa i la tenacitat dels esperits eminents, els únics que encara ens permeten seguir acollint algun residu d’esperança.

Aquestes converses i assaigs valen la pena de ser llegits per molts motius, en primer lloc per apropar-nos a la vida i l’obra d’aquests grans escriptors i per veure de quina manera la literatura sempre interroga la realitat, la capgira i la singularitza, la qüestiona i desarma, i per això mai pot ser còmplice de les armes, anivelladores i destructives, del poder. Tots els literats que parlen amb Roth s’han sabut salvar, individuar-se i fer sorgir la força del seu missatge literari a pesar dels entrebancs macabres que el segle XX va posar en les seves vides. Primo Levi ens parla de la seva insubornable mentalitat racional, l’ordre interior que va haver de conservar per sobreviure en el laboratori d’Auschwitz; Milan Kundera i Edna O’Brien de la natura del totalitarisme i de l’exili; Ivan Klíma, de la literatura clandestina que s’imprimia a la Txecoslovàquia ocupada; Singer de la literatura polonesa jiddisch de principis del segle XX, i de com fou esborrada pels nazis, que mataren a Schulz en el camp de concentració de Drohobycz; i Appelfeld de com va escapar sent només un nen del camp d’extermini, com va sobreviure amb els camperols russos i com va arribar finalment a Palestina, on va acabar esdevenint escriptor en hebreu.

Sobre tot el discurs, rere cada una de les reflexions literàries i vitals que es trenen en el llibre, trobem una presència que imprimeix la seva força d’una manera indefugible. Un escriptor —Franz Kafka— domina aquestes converses. Kafka, que va saber somiar el destí de l’home en tota la fermesa d’unes creacions al·lucinants, i que continua encaminant la tasca impossible de la literatura.

Ressenya a Presència, 11 de març de 2007

La foscor palpita

Pere Antoni Pons, Fervor tan fosc

El poeta nord-americà Carl August Sandburg va definir la poesia com ‘el diari d’un animal marí que viu a la terra, però que aspira a volar pels aires’. El tercer recull de poemes de Pere Antoni Pons, Fervor tan fosc, ens acosta a un tipus de poesia fonamentalment bastit a partir de materials en aparença senzills, extrets del contacte amb el temps i la terra, i fruit d’una intimitat sincera amb l’esdevenir de l’experiència de l’home. Hi ha tota la saviesa tràgica, la fraternitat amb un tipus de veritat que s’imposa i empeny (anihilació, agonia, declivi), però al mateix temps palpem la voluntat de remuntar les limitacions, la ruïna i l’horror tot enfilant-se sobre l’afirmació poètica entesa com una visió exaltada sobre el propi existir. Fervor tan fosc és un llibre que s’apropia de la poesia per aspirar a un coneixement, a una forma d’assumpció. La poesia explora la seva intimitat amb el llenguatge per revelar-nos, mitjançant la imatge verbal, el parpelleig d’un sentit que és viscut i que per això s’ha pogut pesar en tota la seva entitat viva, però que intentarà ser assumit en tota la seva plenitud a través de la recerca poètica. És a dir: en aquest llibre tot el que se’ns diu és entenedor (cada vers és d’una claredat pura) i prové d’una indagació comú a tot home, però serà només servint-se de les prerrogatives fulgurants que el llenguatge atorga al poeta com se’ns podrà mostrar tot el fervor assolador i la fosca impetuosa que s’amalgamen en les consideracions d’aquest creador. Fervor tan fosc, doncs, és un llibre important: ens acarem a poesia de veritat, aixecada a través d’un llenguatge net, d’una textura líquida però també ferma i encesa sense desmesura: un sentir que s’ha fos amb el verb per donar-nos el centelleig d’una revelació. Així, en el poema ‘Nocturn volgut’ el poeta assumeix un ull interior, el que ens sabrà desvetllar amb mirada clara i colpidora, un instant de lucidesa insuportable: ‘Com les benes al cremat, /així la nit convé a les passes./Que no puguin veure/que tots els nords/estan plens de sud,/que les sabates són balcons/damunt enlloc,/i les rutes només la pell/morta dels mapes’. En la llum d’aquests versos s’hi endevinen els ressons de la millor tradició: el poeta s’apropia de la imatge de Rimbaud, de l’epigrama de Donne, de les sàvies acrituds de Vallejo, i de les súpliques encegadores de TS Eliot. El que pretén el poeta és fer del poema una elevació de sentit, aconseguir-ne la seva saturació estètica amb la finalitat d’albirar de manera privilegiada el conjunt de l’existència de l’home. Activitat d’ascensió, un discerniment que ens mostrarà que la poesia no només pot ser un camí a través del qual l’home creix i per tant es fa, sinó que sobretot és la veritat expressada i evidenciada de la manera en què ho reclamen les seves pròpies certeses. I són sobretot aquestes les que es mostren en aquest petit llibre il·limitat, les conviccions fonamentals que nodreixen la saba de la vida, engrapades entre l’encuny i el mall de la paraula poètica: des de la clarividència que obliga i enfonsa fins al convit a participar en una resposta a la desfeta de tot, que passarà per la comunió amb el cos estimat o amb les cerimònies de l’enyor i l’entusiasme. Perquè en el fons aquest poemari el que ens posa sobre l’enteniment és una creença: la poesia és el descobriment complet, el tempteig amb un sentit definitiu i inexpugnable. I només sent poetes en alguna mesura podem emprendre la recerca del nostre camí, entendre la nostra viva presència, aquesta fugida afanyosa entre fosques i fulgors.

Article a L'Espira, Diari de Balears, 3 de març de 2004

La paraula del porc

La primera mala notícia cultural de l’any me la va donar televisió espanyola. Com que sóc tafaner (paraula que etimològicament prové de tofoner, el qui busca tòfones pels boscos, habitualment acompanyat d’un porc) vaig engegar, des de Mallorca, la nit de reis, el seu segon canal (més adepte a la cultura que el primer, on només es parla de crims o es balla el foxtrot) esperant que se m’informaria de qui havia guanyat el premi Josep Pla de narrativa: com que solc encarregar-me de fer la crítica literària de l’obra guanyadora volia saber-ne l’autor. Aquest premi es dóna des de l’any 1968, i el convoca l’editorial Destino: Terenci Moix va guanyar aquell primer any amb Onades sobre una roca deserta, una obra oblidada; l’any següent guanyaria Porcel amb Difunts sota els ametlles en flor, una obra excepcional. Aquesta mateixa editorial també va crear el premi Nadal de narrativa en castellà, l’any 1944; segons conten, el veredicte es va fer públic en un cafè de les Rambles de Barcelona, i va guanyar Nada, una novel·la de Carmen Laforet, que té el mèrit de ser tristament insuportable, a més d’obligada lectura a molts d’instituts de secundària. El veredicte dels dos premis, des de la creació del Pla, es fa públic la mateixa nit, i pel que jo sabia, s’interrompia la programació televisiva per informar de la decisió, cosa que només s’esdevé, per altra banda, amb el Premi Planeta. Doncs a mitja nit que ens asseiem, jo i el meu porc tofoner, davant l’aparell, perquè ens sigui dit qui guanya. Amb això que apareix la inevitable periodista rossa, mudada i maquillada, amb la tremolor a la veu del ‘rigorós directe’, i ens diu qui són els guanyadors del premi Nadal. Després, veig el guanyador i la finalista d’aquest premi pujar a l’estrada, per agrair la decisió al jurat i per donar els primers detalls de les seves obres. Finalment, la periodista entrevista el guanyador, i, encabat, després de repetir el veredicte, acomiada l’audiència i talla, sense més, la connexió. Vaig quedar-me clavat. ¿I el Josep Pla? ¿Qui l’ha guanyat? El porc no deixava de grunyir. La televisió no n’havia dit ni mitja paraula. Res. Zero. Recordava que en algunes edicions anteriors, amb la boca petita i poques ganes, la periodista habitual es mirava un paper de cua d’ull i mussitava que aquella mateixa nit l’editorial Destino també havia atorgat un altre premi. I era així com jo i el porc ens assabentàvem. ‘¿Però, què ha passat?’, em va demanar el tofoner, ‘¿Tan poca importància se li dóna a la nostra literatura que no mereix ni fer-ne esment per la televisió? ¿Potser no cobra la periodista i es manté la televisió pública amb els diners de tots els espanyols, els cataloparlants inclosos? Si contribuïm com qualsevol altre al manteniment d’una televisió pública estatal, ¿per què no tenim dret a què se’ns informi dels esdeveniments literaris de la nostra cultura?’.

Ressenya a Presència, 4 de març de 2007

L’art de créixer

Philip Roth, Deudas y dolores

Qui encara no conegui la narrativa d’un dels grans novel·listes vius de Nord-amèrica té ara l’oportunitat de submergir-se en una mostra immensa del seu talent primerenc. Philip Roth, un dels noms més rellevant de la literatura mundial, va publicar Letting Go l’any 1962, quan només tenia vint-i-nou anys, després del seu debut literari amb un polèmic recull de contes titulat Goodbye, Columbus. Els temes que Roth ha manejat durant tota la seva vida es distingeixen pel seu dramatisme, però tractant-se de la mirada d’un jueu, el que preval sobretot és el sentit de l’humor, l’afany de remuntar, impertèrrit i tenaç, les dificultats a les quals els personatges es veuen sotmesos, sempre intentar sobreposar-se a les innumerables calamitats que ens regala l’aventura d’existir. La seva literatura, una de les més interessants i gustoses que com a lectors puguem desitjar, se sol centrar sempre en un mateix conjunt de temes, des de les obres de joventut fins arribar a la darrera novel·la publicada, la seva Elegia. Els motius argumentals que maneja el novel·lista de Newark envolten la vida dels jueus americans, i de quina manera la seva moral i costums han aconseguit desplegar-se en la societat nord-americana del segle XX: la manera de criar els fills, la seva educació, com aquests acararan després la vida adulta des d’una integritat problemàtica, dividida entre les pulsions del sexe i de la mort, aquests són els temes que Roth no s’ha cansat de governar. L’art de créixer i madurar, o el fracàs que aquest afany empeny durant tota la vida d’uns personatges trencadors, és el contingut principal de les seves novel·les. En aquesta gegantina obra de joventut, traduïda ara per primer cop amb el títol de Deudas y dolores, trobem aquests temes en tota la seva vastitud, servits, a més, amb la forma literària més admirable. La novel·la, doncs, ens mostra la vida de dues parelles, on els homes són d’origen jueu. Ens trobem a la Nord-amèrica de principis dels anys cinquanta, participant dels problemes d’un narrador que ens refereix la seves inquietuds amoroses en primera persona, relacionades amb una parella d’amics, l’apropament a la qual es fa, en moltes parts de l’obra, en tercera persona. La novel·la narrarà els anys de descobriment per part d’aquest jove narrador de les pulsions que el lliguen a la dona del seu amic també jueu, els dos enfonsats en la vida més desgraciada. El coneixement d’un mateix, del propi desig, del lloc en la vida dels altres, aquest és el tema principal d’aquesta novel·la admirable i torbadora.