Ressenya a Presència, 25 de febrer de 2007

Aigües pures

Pau Vidal, Aigua bruta

Pau Vidal estima molt les paraules. Per això podem dir que Aigua bruta, aquesta primera novel·la, és un relat mogut i versàtil d’aventures etimològiques. El protagonista de la narració de Vidal és un filòleg a qui han encarregat una posada al dia del monumental diccionari etimològic de Coromines, i que per fer aquesta tasca emprèn un periple amb moto per tot el territori del país a la recerca el mot oblidat o del de nova creació: des de l’argot més llampant a l’arcaisme. El relat consisteix en aquesta caça del mot —un exemple: ‘‘corteres’, variant de ‘quarteres’, mesura agrària de valor variable’—, per això la textura de la història es transforma en la xarxa on aquetes paraules van caient alhora que van dotant de relleu i intel·ligència al conjunt de l’aventura. Seguint aquesta perquisició, però, el narrador es veu embolicat en una trama detectivesca, amb un greu transfons de denuncia ecològica. Des dels Pirineus fins al delta del Llobregat, aquest especialista en les paraules es veu immers en la investigació d’una tèrbola trama delictiva, que l’apropa als abocaments tòxics en les aigües dels rius. Vidal maneja amb desimboltura els seus recursos, mou els fils del relat amb adoració per les paraules, sobre les quals el narrador es rebolca i emmiralla, sempre cercant en elles un camí cap a l’exactitud i el vigor de la llengua. Es fa ressò dels girs dialectals, i especialment aconseguits estan els modismes del català de Mallorca. En els relats d’Home les Vidal havia demostrat el domini del català barceloní en els seus girs més coloristes, i que sabia dotar la nostra llengua més viva de flexibilitat i forma literària. En aquesta Aigua bruta, l’autor continua amb aquesta exploració, tonifica l’argot i el dota de significacions agosarades i dúctils, i segueix les noves formes del llenguatge, a més de la corrupció de medi humà que el fa viure i que alhora el posa en perill: ¿‘Era possible que vint o trenta anys de tevetresenc haguessin fet més mal a la varietat lingüística que tres segles de guàrdia civil?’. Tot el relat de la investigació és trepidant i enigmàtic, i l’autor el sap conduir amb mà àgil i dinàmica, que acosta la narració a les peripècies més característiques de la literatura juvenil. Aigua bruta és una novel·la escrita amb devoció per les paraules, amb un clar propòsit d’acusació de la impuresa, la de la nostra llengua i la del medi ambient. És una lectura agradable i saborosa, i que agradarà als lectors amants de la riquesa lèxica i de la vivacitat narrativa.

Ressenya a Presència, 11 de febrer de 2007

Cas tancat

Blau de Prússia, Albert Villaró

Els aficionats al gènere policíac trobaran en Blau de Prússia una novel·la amb la qual podran satisfer totes les seves expectatives: una trama amb assassinats aparentment irresolubles, un detectiu mans i bonàs, un perdedor simpàtic, i un ambient que la novel·la s’encarrega de descriure amb certa acritud i minuciositat, per fer les delícies de tots els que llegeixen per interessos socials: per conèixer un entorn i la seva problemàtica. Aquí el que tenim és un crim transfronterer, un assassinat, el d’una dona vinguda des de l’altra banda de la frontera fins Andorra, juntament amb un munt de runa dins un contenidor. Però, ja des del primer capítol sabem que hi va haver una església incendiada en el passat, un incident encara no resolt i que continua dins el record de la col·lectivitat. I qui es veurà llençat a haver de resoldre tot l’embolic sembla que és la persona menys apropiada per a fer-ho: un policia anomenat Andreu Boix, o Andreu el Vidu, un personatge amb tanta vocació com vitalitat. El seu viduatge recent i traumàtic el té abocat a un estat gairebé depressiu, el menys propici per enfrontar-se a cap tipus de feina afanyosa. Però a pesar de tot, aquest home senzill i desafortunat esdevindrà l’heroi de la trama, i aconseguirà posar les coses en ordre, i també, per descomptat i com mana la poètica del gènere, la pròpia existència. Albert Villaró aconsegueix realment construir una estructura novel·lesca engrescadora, mou els fils del relat amb intel·ligència i sap administrar bé la informació i l’aparició de tots els seus personatges. L’autor coneix el material que maneja, sap en quin moment precís és necessària una determinada intervenció, un toc d’ironia, de tendresa o de sàtira política. Els personatges responen a patrons sòlids i ens són sempre presentats a través de la veu del narrador; és el propi protagonista qui ens refereix tota la maquinació dramàtica. La seva és una veu esquerdada, adolorida i gairebé sonàmbula, que sense èmfasi ni brillantor va resseguint les seves pròpies perquisicions. Villaró es posa rere la petja dels autors que amb novel·les d’aquesta factura han aconseguit darrerament gaudir d’un públic fidel: sobretot és notori el deute amb les novel·les del suec Mankell, tot i que també són prou explícites les aclucades d’ull als clàssics de la novel·la policíaca. Blau de Prússia certament aconsegueix que el lector s’interessi per la trama, però on més falla és en la pròpia escriptura; la prosa de Villaró és poc elaborada, barroerament fàcil: frases breus, a vegades telegràfiques, plenes de detalls reveladors, però gairebé sempre servits a cops del tòpic més habitual. És així com la novel·la proporciona una excessiva sensació de cosa vista, servida amb el llenguatge literari de més baixa graduació. Fins i tot el lector aficionat a aquest tipus de novel·la pot sentir-se decebut: tot en ella és tan usual, tan conegut, que els al·licients per continuar la lectura poden anar fent-se escàpols a mesura que anem passant pàgines. Villaró no ha anat més enllà dels llibres que admira, però tampoc ha arribat a l’alçada dels seus mestres, sobretot a causa de la qualitat de la prosa. Una mínima ambició estètica hauria millorat molt el conjunt, alhora que hauria fet que el lector se sentís en contacte amb un llibre més intel·ligent i dinàmic. A pesar de tot, Blau de Prússia és una novel·la ben construïda, que sobretot demostra que Villaró ha assimilat les regles del gènere, al qual, però, no ha sabut fer una aportació de nivell.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 10 de febrer de 2007

Superar fronteres

Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot. Traducció d’Anna Rubió i Rodón, i Jerzy W Slawomirski. Editorial Empúries. Pàgines 256.

Ryszard Kapuscinski té fama de ser un dels més grans reporters de la història del periodisme. Amb una trajectòria literària com la seva —ara ja desgraciadament finida a causa de la seva desaparició el passat 23 de gener— el que ens queda clar és, en primer lloc, que no només ens trobem davant d’un corresponsal que ens narra el que va vist i viscut, sinó d’un creador literari de primera categoria. Deixant de banda els seus llibres anteriors, ja molt cèlebres, i cenyint-nos a aquests Viatges amb Heròdot, un tret destaca per sobre de tot: la capacitat i el talent de Kapuscinski per fer-nos veure el que narra, per convertir el llenguatge i la narració en un mirador privilegiat des d’on distingir les relacions que els homes tramen entre ells i que acaben conformant el confús tapís de la nostra història.

Sent aquest el tret el que singularitza l’obra de Kapuscinski, no podia ser d’una altra manera com aquests Viatges amb Heròdot aborden la realitat: l’autor seguirà narrant-nos el que ha vist, els seus periples, i a partir d’ells buscarem què fa dels homes el que són, i del nostre present això que cada dia ens assalta. El motiu conductor amb què Kapuscinski ens apropa a la seva tasca i a la seva concepció de la realitat, és el llibre Història, d’Heròdot, un exemplar del qual va caure a les seves mans quan només era un periodista inexpert que no havia sortit mai del seu país i que, des d’aquell dia, l’ha acompanyat sense deixar mai de proposar-li perspectives i estímuls. Segons Kapuscinski, Heròdot és el primer reporter de la història, i és a partir del seu mestratge com ens farà resseguir l’obra del grec, la seva notòria actualitat. Perquè si hi ha un problema en les relacions internacionals, aquest és el conflicte entre Orient i Occident, que Heròdot ens refereix tot narrant-nos la guerra entre Grècia i Pèrsia. Llegint Heròdot, cada un dels nou llibres de la seva Història, Kapuscinski ens farà resseguir les arrels del conflicte i la seva vida de corresponsal: la seva veu comentarà l’obra del grec —que apareix copiosament reproduïda— alhora que ens referirà les seves primeres incursions fora de la Polònia natal. El llibre, doncs, és d’una il·luminadora riquesa: l’assaig, el relat iniciàtic, l’apunt polític, l’informe d’antropòleg i la disquisició filosòfica: tot s’amalgama en la seva prosa, bastida amb un estil que flueix nét, pausat, decorós i eminentment comunicatiu.

Kapuscinski va sortir de Polònia durant els anys cinquanta, amb l’obra d’Heròdot sota el braç, per anar a l’Índia: la llista de països on aquest escriptor va fer estada és tan extensa com enorme era la seva intuïció humana. Una sagacitat que el va portar a concebre el viatge com l’estadi natural de l’ésser humà: viatjant l’home va a la recerca de l’altre, i tal sols amb aquesta exploració obstinada és possible fer de la vida una curiositat permanent, una necessitat de fer memòria i una ànsia per veure i contar. Kapuscinski va a la recerca de l’altre perquè es busca a si mateix, sap que només en aquesta investigació podrà forjar el que desitja: una memòria que li permeti saber qui és ell i des de la qual intentar examinar, condensant-les en la prosa, les tensions del present.

Viatges amb Heròdot és un llibre sobre la identitat, una recerca obstinada i interminable entre la diversitat dels homes per trobar l’home: amb Kapuscinski coneixem gent molt diversa, trepitgem escenaris de guerra i de revolució, però sempre ens veiem amb l’obligació de saber què passa —el context— rere la vastitud dels fets. Kapuscinski persegueix la realitat, s’arrisca amb ella —es juga la vida—, la mira i l’agafa i la capgira, sempre amb la intenció primordial que aquesta li reveli les seves qualitats més ocultes. L’autor no només dóna fe del que veu, sinó que ho busca i ho anima. Més enllà de qualsevol ‘objectivitat’, el reporter s’erigeix amb l’obligació d’inquirir i buscar una línia general que expliqui, interpreti i desxifri les línies de força que sostenen els conflictes i animen el present.

Viatjar, llegir i escriure: per a Ryszard Kapuscinski aquests tres verbs eren sinònims. Experiències de reconeixement i d’obertura, de recerca contínua de canals de comprensió. Kapuscinski estava convençut que l’home està obligat a entendre’s, així que el viatge i la literatura no són res més que temptatives, assaigs d’apropament de l’home cap a l’home i d’aquest cap a si mateix. El gran descobriment de Kapuscinski, i el que més encomana als seus lectors, és aquesta visió: l’altre existeix, està allà i l’hem de descobrir. Ara només ens cal tenir coratge i superar totes les fronteres.