Ressenya a Presència, 28 de gener de 2007

Sentiments

Intrigues de palau, Maria Carme Roca

La literatura de fulletó és la que es basa en una elemental sèrie de principis: ens introdueix en un entorn del qual ens vol fer participar amb simplicitat, ens presenta uns personatges més o menys arquetípics, tot confiant en el diàleg i en la descripció d’un ambient que el lector ha de voler conèixer a causa de la seva importància. Tot en aquest tipus de literatura acaba fent-se, però, sense cap tipus d’intenció literària (hi ha glorioses excepcions): no es pretén la delectació estètica, sinó un simple instrument narratiu amb el qual intentar gaudir d’una intriga, d’uns personatges, i de passada aprendre alguna cosa d’història general: el lector mai ha de sentir que perd el seu temps, tan valuós, per altra banda. Maria Carme Roca, amb les seves Intrigues de palau, ens ofereix sobretot això: no un llibre bo, ni ben escrit, que demostri un autor format (ja ens entenem, dels que citen Shakespeare de memòria, dels que han llegit més d’una pàgina de Proust…), sinó un artefacte senzill que entretingui els desvagats, enganyant-los l’enteniment, això sí, amb una sòlida documentació històrica. Ni un sol paràgraf brillant, però, ni un diàleg que no delati més la mà de l’artífex que la viva autonomia d’un text ben bastit. L’excusa històrica que sosté la novel·la és la següent: el 1396, el rei català Joan I va morir sense descendència masculina. La seva esposa, la reina Violant, va ser postergada de la regència, que va recaure en la seva cunyada, Maria de Luna, mentre Bernat Metge restava a la presó. La trama promet astúcies i ambicions desenfrenades: seguirem les intrigues, els girs imprevists, sempre al darrere de la desafortunada reina Violant i dels seus enemics cobdiciosos. L’autora ha fet un exhaustiu treball de documentació: s’ha llegit tots els llibres que fan referència al tema, que informen de l’època i els personatges: ens ofereix una bibliografia de vint-i-dos llibres (vint-i-dos!, ni més ni menys) on ens evidencia que sap de què parla. El que no li cal posar, un cop acabada la lectura, és la llista de tots els llibres que ignora, perquè qualsevol lector experimentat ja s’ho pot imaginar: per fer una bona novel·la cal haver llegit bones novel·les, i no els Anales de la Corona de Aragón. Cal conèixer alguna cosa dels escriptors veritables, els que saben fer llibres bons, encara que siguin de temàtica històrica: des de Walter Scott fins a Marguerite Yourcenar, passant per la monumental fita de Flaubert. I tot això ho dic sense sarcasme: amb Intrigues de palau hi haurà adroguers que s’ho passaran molt bé.

Ressenya a L'Espira, 13 de gener de 2007

Un jove genial

Petr Ginz. Diari de Praga (1941-1942). Traducció de Kepa Uharte. El Acantilado. 180 pàgines. 17 euros.

Va existir un noi que es deia Petr Ginz. El 1944 va morir a les càmeres de gas d’Auschwitz, amb només setze anys, deixant rere seu, més que el testimoni d’un horror vergonyós, la prova palpitant d’una existència enlluernadora: l’obra d’un home de geni. Fins a l’any 2003 no s’han trobat a les golfes d’una casa de Praga els dietaris d’aquest noi jueu, fill d’un matrimoni mixt, que va ser deportat pels nazis en primer lloc al gueto de Terezin i després empès cap els camps d’extermini. Entre els anys 1941 i 1942, abans de veure’s obligat a deixar la seva família i la seva ciutat, va portar un dietari on explica —amb tota la naturalitat, entusiasme i bonhomia que pot esperar-se d’un noi de catorze anys educat, intel·ligent i de bona família— de quina manera l’angoixa i la misèria es trenaven amb la quotidianitat dels jueus. Si aquest Diari de Praga fos un memoràndum ens trobaríem simplement davant d’un valuós document històric, però el que fa d’aquest llibre un escrit extraordinari no és tan sols el que diu, sinó qui ho diu, a qui pertany, l’ésser que a través seu es traspua. Després de llegit aquest dietari una certesa ens assalta: Petr Ginz era un jove genial. I no només per com escriu, la prosa que maneja amb només catorze anys i la vitalitat amb què explica les coses, sinó pel fons humà que evidencia, la seva capacitat per sobreposar-se a l’horror i intentar mantenir la decència, una sincera puresa i un honrat enteniment. Petr Ginz, a més d’escriure i escriure bé —va deixar escrites cinc novel·les, cinc!, totes perdudes menys una, i en aquest dietari exhibeix un estil precís, pulcre, d’una sàvia i franca concreció—, llegia pels descosits: sociologia, novel·la, filosofia i ciència; a més, treia les millors notes de la classe i manejava diverses llengües, entre elles l’esperanto (els seus pares n’eren especialistes) i pintava amb el vigor de qualsevol expressionista: les aquarel·les que ens han arribat de Ginz, algunes d’elles reproduïdes a l’edició catalana, són simplement magnífiques: pintava, escrivia, llegia i, un cop deportat a Terezin, va fundar una revista clandestina —dedicada a la literatura, la sàtira, la ciència, la crònica i la pintura— anomenada Vedem, vuit-centes pàgines de la qual ens han arribat: dos relats de Ginz que inclou aquest Diari de Praga pertanyen a aquelles pàgines. En fi, una personalitat al·lucinant, injustament sotmesa al desastre, però mai esclafada sota seu. Sí, Ginz no es va deixar subjugar, va seguir escrivint, encara que per fer-ho s’hagués d’inventar una nova escriptura: aquesta edició inclou un facsímil amb les pàgines que va redactar amb un sistema criptogràfic personal perquè no li fossin confiscades. I va seguir pintant, fins i tot va posar en vers els mandats que els nazis disposaren pels jueus, davant els quals: ‘el jueu no es planyerà:/les normes s’han de servar,/i ell ho farà tan alegre’. O en el colpidor poema Recordant Praga: ‘Praga, llegenda de pedra, et recordo constantment!’ Fins i tot podem veure els esbossos que Ginz havia fet d’una arma defensiva: una pistola de fòsfors, mitjançant la qual es volia defensar dels carnissers indesitjables.

Aquest Diari de Praga constitueix una obra excepcional: Ginz ens dóna una lliçó d’integritat, de coratge, d’art i de moral, ens mostra tot el que ha viscut i de quina manera l’home pot servar sempre dintre seu un reducte indestructible. L’obra de Ginz, els seus quadres, les seves notes, tot ens recorda que l’home pot ser gran, que pot fer coses enormes, i que són tan reals Hitler i l’atrocitat nazi —amb tota la seva banalitat, vèrbola messiànica i odi al·lucinat—, com Ginz amb els seus quaderns plens d’anotacions i versos i les seves pintures. Sí, va existir un noi que es deia Petr Ginz, l’existència del qual hauria de gravar-se a totes les consciències i encendre-les amb el mateix foc que per desgràcia va devastar el transbordador espacial Columbia l’u de febrer de l’any 2003, quan es disposava a prendre terra a Florida. Dintre seu morien els seus set tripulants, entre ells Ilan Ramon, el primer astronauta israelí, que havia portat a l’espai una reproducció d’una de les més famoses aquarel·les de Ginz: un paissatge lunar. Un home de Praga, anomenat Jiri Ruzicka, va veure per la televisió un reportatge sobre l’accident, i també el dibuix, i va adonar-se que el nom del jove geni era el mateix que constava a la tapa d’uns quaderns que havia trobat dins la vella casa que acabava de comprar-se. Els diaris de Ginz. Ara arribaran a tot el món. Ginz. Peter Ginz. Teva és la llum, Peter, i nostre el desconsol i el desastre.

Article a L'Espira, diari de Balears, 20 de gener de 2007

El lladre

El lladre va ser un dels personatges preferits de la literatura romàntica. Representava l’ideal de llibertat, un prototip de vida exempta de convencions i de límits. No obeïa res sinó que ho creava, s’abstenia dels artificis morals que fermaven els altres homes i proclamava la seva justícia. Enfront de la força irreprimible de la vida, no cabien pactes indignes amb la societat, amb la seva moral sectària i els seus edictes repressius. El criminal personificava aquesta lluita sense fi, més enllà de tot ordre i compromís. Ell feia la seva pròpia llei, desobeïa tota estructura, en el fons dictada per la por, i imposava els seus capricis, el seu caràcter llibertari. Era revolucionari perquè sabia que no hi pot haver cap mandat que reprimeixi la lliure disposició de la pròpia vida: la seva és una existència que s’expressava sempre com a independència, revolta i desdeny. El lladre de Schiller, el Karl Moor de Els bandits, era un home a qui la societat refusava, i que es venjava d’ella amb el robatori i l’assassinat: devastava el món perquè aquest no el deixava ser lliure. Després del romanticisme aquests valors van fer-se populars, és a dir, que van normalitzar-se fins a esdevenir moneda barata: l’esperit acomodatici, sempre tan poruc, ha arribat a permetre que un individu se senti anàrquic pel simple fet de portar arracades, uns pantalons d’una determinada marca, el cotxe amb llantes d’acer inoxidable o amb vistosos alerons, encara que després treballi de comptable o d’advocat de l’estat. Però una cosa no ha canviat: el romanticisme va aconseguir que el personatge ens fos simpàtic, que comptès amb la nostra més íntima complicitat. Així, encara que el lladre ens revolti, en el fons sentim que ens pertany, que en ell palpiten les nostres més íntimes tendències. En ell aboquem les nostres ànsies de vida immoral. Les seves accions ens poden repugnar, però els seus motius ens sedueixen. Aquesta divisió entre els fets i les seves raons és la que fa que molts personatges històrics, a pesar d’haver comès les accions més infames, mai ens deixin d’admirar: els mòbils que els empenyien ens fascinen, mentre que les seves maniobres ens haurien de desagradar fins el fàstic. I vòmits és el que poden provocar les accions de certs lladres recents (tots ja endevineu en qui penso). També aquests compten amb la simpatia de molts, i fins i tot amb la complicitat de certs personatges que haurien de sentir-se obligats a un comportament exemplar. Però el romanticisme ha fet de tots uns bandits. Tots lladres però sense motius elevats: s’era lladre quan tothom era propietari, per reivindicar la distinció i la indisciplina. Ara, però, per nosaltres robar ha esdevingut la gran rutina social. I votem els lladres perquè defensin els lladres que ens roben mentre tothom es dedica a robar. Tot plegat una estafa: lladronici per a tots. Visca la democràcia.

Ressenya a Presència, 31 de gener de 2006

El geni misogin

Teresa Moure, Herba d'enamorar

Amb aquesta obra, l’escriptora gallega Teresa Moure, ens atrau cap a la vida de tres dones relacionades d’alguna manera amb el filòsof francès Renè Descartes. La primera d’elles és la reina Cristina de Suècia, amiga personal del filòsof; la segona és l’amant del pensador, Hélène Jans, espècie de bruixa curandera; i la tercera és Einés Andrade, estudiant de doctorat, gallega i del nostre segle, dipositària d’un bagul ple, entre altres coses, dels documents de la segona, de la correspondència que aquesta mantenia, quan estava a la presó, amb el fundador del pensament racionalista. Ens trobem davant d’un llibre ambiciós, que arreplega molta quantitat de material alhora novel·lesc, filosòfic i tradicional, però sempre servit amb una voluntat literària certament important. Herba d’enamorar està format, tal com ell mateix es defineix, com un patchwork: retalls de llibres de sabers populars, cartes, dissertacions filosòfiques, màximes morals, cançons, poemes, enigmes, descripcions històriques, correus electrònics, anotacions íntimes, tot pertanyent a aquestes tres dones i a totes les que vulguin participar d’una manera de veure la feminitat des de la passió, més enllà de l’escissió racionalista que suposa Descartes per la història de la filosofia. Perquè el pòsit reflexiu al qual ens vol portar l’autora, amb la clara intenció de superar-lo, és el que fa del racionalisme un sistema de pensament escindit, que contraposa el cos a l’ànima, fent de la feminitat una institució enredada amb la natura, mentre que fa de l’home un ésser fredament cultural. És per això que la novel·la és un al·legat passional a favor del conjunt de l’enteniment humà, vinculant-lo a la completesa sensorial, a una raó passional, i no a un fragmentat i desdibuixat enteniment asèpticament cerebral (és a dir, masculí). Moure ens vol fer veure que existeix una manera de pensar i sentir pròpiament femenina, que ha estat proscrita pels discursos patriarcals però que sempre s’ha sabut guardar una manera de perpetuar-se, un llenguatge secret que gràcies a la seva novel·la podem tastar amb tota la seva emoció. El llibre, a causa de la seva peculiar estructura fragmentària, ens obliga a anant reconstruint la història a poc a poc, a dibuixar-la dins la imaginació dialogant contínuament amb el repte que ens planteja. Les dones que anem coneixent en les seves pàgines estan plenes de força, de sensualitat, saviesa i caràcter, tot i el destí tràgic al qual van ser condemnades: màrtirs de la feminitat. El llibre vol que facem nostra la seva causa, que tastem la sensibilitat femenina, i que ajudem a trencar l’ordre i els vicis de la dominació. La novel·la de Moure és certament ambiciosa i a vegades captivant, la seva peculiar estructura aconsegueix que anem passant pàgines, desitjant saber quina serà la pròxima sorpresa. L’abundància de material ens pot confondre en algun moment, però el batibull efervescent i colorista se suposa que forma part de la graciositat femenina. És per això que a mesura que un va llegint —que va absorbint, fragment a fragment, tota la gran i delicada saviesa d’aquestes tres dones set-ciències— s’adona que quan topa amb la més gran trivialitat, o amb la frase més cursi o pueril, hagi de pensar que no ho entén simplement perquè no participa de la benaventurat geni femení, soterrat durant segles pel discurs fàl·lic. Censurar res d’això serà arriscar-se a ser condemnat per masclista. O per misogin, que és molt pitjor, aquell misogin que, com ens recorda Milan Kundera, és de qui sempre s’enamoren les dones.

Ressenya a Presència, 7 de gener de 2007

Déu retallat

Jordi Bonells, amb Déu no surt a la foto, ens relata les vicissituds d’una família durant la guerra civil espanyola. A partir de la mort del pare del narrador, que ens conta tota la història des d’un present que coincideix amb el nostre, ens anirem endinsant en una vella història de la mà d’unes fotografies que romanien oblidades des de feia molts anys. Les imatges seran l’espurna que encendrà el relat bèl·lic, l’aventura que va viure el pare del narrador batallant per sostenir la República al costat dels anarquistes catalans en el front. Però el que realment importa al narrador és la història de la tia Maria, la monja que la seva família va fer sortir del convent dels Àngels, al barri de Pedralbes de Barcelona, per protegir-la de la bogeria anticlerical de les tropes d’esquerres. La novel·la, doncs, se’ns presenta dividida en vint-i-sis capítols breus, a cada un dels quals hi trobem els incidents que envoltaren, en el passat i el present, aquestes tres vides: la del narrador, la del seu pare, i la de la seva tieta religiosa. El conjunt del relat, però, és d’una estranyesa desusada: els punts d’atenció del narrador no són els habituals, i l’acció avança a partir d’escenes aparentment inconnexes: com si el narrador busqués, fora dels camins usuals, una manera de compondre el relat que pogués aproximar-se amb més veritat al fons de la trama. La relació de personatges secundaris que pobla aquesta història està formada sobretot per anarquistes, tots realment peculiars, dedicats a treballs manuals i aficionats a la boxa: al seu costat entrem a la Barcelona dels anys trenta, sobretot al barri de Les Corts, entorn que la novel·la s’encarrega de descriure amb total exactitud. També seguirem l’esdevenir de la guerra i el tràgic destí de la tia Maria, sempre a través de la fragmentació dels diversos capítols, contrapuntejats de les més estrambòtiques i variades reflexions: ‘Déu no fa política’; o ‘La calma precedeix el combat, aleshores el combat precedeix la calma. Elemental, estimat Watson.’ Déu no surt a la foto és una novel·la singular: tot ens sobta en les seves pàgines, cada detall del relat és insòlit, l’enginy del narrador al principi ens sorprèn i encurioseix, però al final el lector acaba amb la impressió que tot allò no és res més que un misteriós acudit, un tempteig a la recerca del que pugui oferir la narració mateixa, una curiosa mostra de literatura freak. En resum: un llibre estrafolari, ni ben ni mal escrit, ple d’històries curioses, però per desgràcia sense una disposició ni uns al·licients plenament remarcables.

Ressenya a Presència, 31 de desembre de 2006

Marroc en el cor

Des del cor del Marroc, aquesta novel·la que ens ofereix Josep-Lluís González, ens narra la història de Yazid, un noi marroquí nat a Fes en el si d’una família que pertany a ‘una de les nissagues de més rància antigor’. Serà resseguint els primers anys de la seva vida com ens anirem endinsant en l’entorn del Marroc actual, amb tota la seva bulliciosa problemàtica. La ruptura amb la vella moral, els dilemes religiosos que comporta adaptar-se a l’estil de vida europeu, l’educació dels fills, la nostàlgia pel retorn dels àrabs al sud d’Espanya… tot els temes que poden inquietar la realitat del Marroc troben cabuda en aquest llibre, a més de les descripcions del vell entorn dels ritus, dels jardins domèstics i el menjar genuí, en contrast amb el nou món occidental dels cafès de terrasses obertes, de moda europea i costums ateus i relaxats. Llegint la història de Yazid i la seva violenta ruptura amb l’entorn familiar a causa de la seva homosexualitat, anirem veient com, pàgina rere pàgina, es desplega un país d’exotismes i violències: des de Fes a Marràqueix i Casablanca, passarem pels suburbis amb barraques, escoltarem la lliçó a les escoles de l’Alcorà, regides per mestres inflexibles i amenaçants, i veurem el poder de les drogues i l’entorn de la prostitució. Un país amb mil cares desiguals, obert sempre a la sensualitat i al furor més ferotge. La novel·la està dividida en dues parts, la primera transcorre a Fes, dins l’àmbit familiar, i la segona es titula ‘Pelegrinatge per camins ignots’, i ens narra la fugida i progressiva perdició del seu protagonista. El llibre està escrit amb un encant irònic i lleuger, amb frases ràpides, breus, plenes de tipisme i gust per la particularitat de la terra marroquina: ‘Marràqueix, gran pel·lícula de cinemascop rodada sense director on tothom fa el que li rota’. El lector agraeix aquesta desimboltura, però acaba amb la impressió que el llibre s’apropa cada vegada més a un documental novel·lat, bastit per assemblar-se més a la celebració d’un entorn i d’un tipus de vida que meravella l’autor, que no pas a una obra aixecada amb vertadera voluntat literària. És aquest aire d’estampa exòtica, pintada amb els simples colors de la mordacitat i la tendresa el que acaba llastant el valor estètic del llibre. Des del cor del Marroc és una novel·la afectuosa, escrita amb gràcia i precisió, que ens toca més la fibra emotiva que no pas la sensibilitat pròpiament literària. Tot i així és una obra amb al·licients, animada i entretinguda, que pot trobar el seu públic entre els lectors amants de la literatura de viatges.