Ressenya a Presència, 17 de desembre de 2006

Inquisicions emotives

• 
  Alfred Bosch, Inquisitio
  

Gaietà Ripoll, personatge real de qui se’n saben poques coses, va ser condemnat a morir penjat del coll per la Inquisició, a València, l’any 1826. Les acusacions es basaven en què era deista i per tant heretge contumaç, i, ‘que se sàpiga’, com ens diu Alfred Bosch a la nota final del llibre ‘va ser l’última víctima mortal de la Inquisició’. Sobre aquests fets històrics, l’autor construirà el seu relat. Estem doncs, davant d’una novel·la història, enquadrada en una València dividida entre liberals i conservadors ultracatòlics, i de clima convuls i enrarit, enmig del qual els personatges es mouran entre dificultats i reserves. Serà la relació entre els dos protagonistes —el propi Gaietà Ripoll i el pare Llorenç Ramo, rector dels escolapis, personatge de nom real i difusa entitat—, qui ens servirà d’excusa per entrar en el temps històric i en els tripijocs del procés inquisitorial que va acabar amb la vida de Ripoll. Aquest personatge, que fa de mestre d’escola en el barri de Russafa, serà qui centrarà l’atenció de la trama, el relat de la qual s’acondueix de la veu del pare Ramo: ell és qui ens refereix, des del futur, la crònica de tota la intricada peripècia. El pobre Ripoll serà castigat per la seva condició de lliure pensador, de pedagog naturalista i roussonià, sempre convençut de la bondat intrínseca de l’home, amic de les llums franceses, guiat per les quals acompleix la seva tasca a l’escola més miserable de València. Ramo, que en principi no deixa de fer-li admonicions teològiques, finalment acabarà seduït per la seva bonhomia i mansuetud, fins que es veurà embolicat en el procés que contra ell han decidit emprendre els malvats inquisidors. Aquests treballen en silenci, entorn d’una societat secreta que es diu L’Àngel Exterminador, recolzada pels pèrfids clergues Toranzo, Despujol i Royo, tots assedegats de sang infidel… La novel·la és farcida d’enigmes ideogràfics, (recurs vergonyosament habitual des de l’èxit de El codi da Vinci), dels apunts històrics d’obligada presència, d’aclariments filosòfics, i de personatges bons i generosos que volen escapar de la maldat sanguinària i ferotge dels inquisidors. I enmig de tots ells, en Llorenç Ramo, dividit entre el deure, la pietat i la culpa. Com és habitual en les seves novel·les, Bosch destaca més en la construcció de trames que no en la capacitat per inserir en elles personatges rics i de relleu, sent així que, a Inquisitio, tots semblen més simples fórmules del bé i del mal, que no pas homes i dones amb alè i carn veritable. Tot això, però, no seria res si no fos per l’ús que Bosch torna a fer del llenguatge literari: obviant qualsevol requeriment de bon gust i d’exaltació estètica, l’autor encadena frases ràpides i breus, plenes d’apunts de concreció de caràcters i ambients, que li serveixen per fer avançar la trama a bon ritme, però no per satisfer les exigències d’una llengua literària de nivell. Bosch sembla creure que el seu públic no tolerarà un adjectiu brillant, un frase rica i amb gustoses cadències, per això opta per la via fàcil: escriure el primer que li passa pel cap. Així, el que aconsegueix és un fulletó distret i evident, conduït amb fiable però buida, que si bé trobarà el seu públic, també mereixerà el gran badall dels lectors conscients de què pot oferir el difícil i animat treball de la literatura. Inquisitio és una novel·la maniquea i sentimental, escrita amb justesa i voluntat popular, on Bosch sobretot ens prova que, amb una mica de manya, qualsevol pot guanyar un premi i omplir quatre-centes pàgines.

Ressenya a l'Espira, Diari de Balears, 16 de desembre de 2006

Vindrà la mort i…

Philip Roth, Elegia

Estem parlant de Philip Roth. De la darrera novel·la publicada d’un dels més grans novel·listes vius nord-americans, d’una mostra de talent que confirma l’autor entre les veus més importants de l’art de la novel·la de la segona meitat del segle XX, i que continua endinsant-se ja en el segle XXI amb una força demolidora. Roth s’ha convertit en el bard de la vida de tota una generació de descendents de jueus europeus, els que va arribar a els Estats Units a principis del segle XX amb les mans buides, i que ara, tres generacions després, i gràcies a l’obstinació, a la moral de la insistència, es troben magníficament situats en totes les esferes de la vida social i econòmica. Roth s’ha proposat fer-nos veure com han viscut els seus pares, com han pujat els seus fills, quins valors ètics els han repetit durant tota la vida. (‘És impossible canviar la realitat. Agafa-la com vingui. Mantén-te ferm i agafa-la com vingui.’: l’admonició paternal d’aquesta Elegia.) Així, l’obra de Roth sempre gira entorn dels mateixos temes: els jueus, les seves famílies i la seva temorosa honestedat, la seva intrepidesa, i com aquesta empeny els fills cap a la vida adulta enmig d’una societat problemàtica, alterada i ferotge, com ho ha estat la nord-americana en els darrers seixanta anys. Les seves novel·les són vastos artificis estètics de primera magnitud, que, a més, donen fe d’un estil de vida, d’una moral i d’unes incògnites. La coherència, però sobretot l’enorme valor literari de la seva obra, són totalment inapel·lables.

Elegia és doncs una darrera peça en el mosaic Roth, el punt de negror que mancava en una obra marcada pel sentit de l’humor, per un afany irreprimible i irresoluble, sempre vitalista, estoic i flegmàtic, i que ara, en acarar-se de ple amb un dels temes fonamentals de la literatura —la mort, la pròpia mort insubornable—, agafa dimensions amargament tràgiques. El sexe i la mort com les dues indefinibles pulsions entre les quals ens movem: l’una amb tota la seva il·limitada puixança, l’altra amb el seu buit estupefacte i final. ¿Per què hem de morir? ¿Per què tot el que hem viscut no ens servirà de res davant l’anihilació definitiva?

Elegia és el relat d’una vida, la d’un jueu nord-americà d’orígens de classe mitja —el seu pare era un joier modest, un treballador infatigable—, seguint la vida del qual Roth ens farà veure com la mort va preludiant-se durant tota una existència de treball pertinaç i de passions tumultuoses. Des de les primeres escomeses durant la infància, que forcen la primera anada al quiròfan, fins a totes les afeccions posteriors de la cinquantena, les coronàries i les cardiovasculars, seguirem l’atribolada simfonia de la mort, com aquesta va presentant-se any rere any en unes envestides que porten el narrador a sentenciar: ‘la vellesa no és una batalla, és una massacre’. I a mesura que aquesta carnisseria va fent les seves cerimònies, la sensibilitat repassa els moments de la infància, examina les oportunitats perdudes, cerca explicar-se, recorre la memòria sense trobar-ne subterfugis.

La prosa que Roth ens ofereix és esmolada, tensa, rabiosament freda. S’apropa al narrador d’una manera impassible, tal com exigeix un tema que fàcilment podria arrossegar-ho tot cap el patetisme. La vida d’aquest jueu faldiller i treballador, que viu abassegat per la presència cada cop més esclafadora de la mort, va tornant-se un buit, un estupor davant el propi passat i davant la muda imminència de la desaparició. Si la passió abans donava un sentit, ara s’ha tornat un altre motiu de sofriment a causa de la insatisfacció a què condemna. I també la soledat, tota la soledat de l’home que no ha transigit a deixar insatisfeta la seva ambició carnal, i que per això no ha pogut conservar una dona al seu costat de manera perdurable. Les vicissituds d’una vida, i l’inevitable empobriment de tot davant l’extinció. El títol original de l’obra, Everyman, fa referència a l’obra moral anglesa del segle XVI i a la crida que en ella fa la Mort de tots els seus personatges. Però també al terme literari que se n’ha derivat: l’home comú, l’existència ni extraordinària ni insignificant l’apropament literari a la qual ens permet una identificació que aconsegueix comunicar-nos tots els seus temors i exaltacions.

Escrita a l’ombra de La mort d’Ivan Ilitx, l’obra mestra de Tolstoi, aquesta Elegia de Roth ens deixa tota la confusió, el calfred, el forat a l’enteniment que sempre ens obre la més gran literatura. …I aquí estem nosaltres, encara vius, entretenint-nos amb fútils argúcies —la vida, les passions— fins que en trobem de cara amb la gran desconeguda…

Ressenya a Presència, 3 de desembre de 2006

La cançó del presoner

Teresa Pous, La cançó dels deportats.

A partir del relat verídic d’un supervivent dels camps de concentració russos, Teresa Pous erigeix una novel·la que ens recorda tot l’horror i la vergonya de les guerres. La cançó dels deportats és el relat, en primera persona, d’Alfred Gerhardt, un metge català de pare alemany, resident a Barcelona, que va ser mobilitzar pels nazis l’any 1942, i que va haver de rompre amb la seva tranquil·la existència per incorporar-se a files i anar a combatre amb les tropes del país natal del seu pare. Basant-se en les converses que l’autora va tenir amb Rodolf Berthold, persona real i amb experiències similars, el llibre és una reconstrucció en clau de novel·la d’aquells esdeveniments, l’intent de rememorar el patiment dels qui van tastar el deplorable i sòrdid espant de la Segona Guerra Mundial i dels camps de concentració russos. La persona real s’incorpora al relat i, juntament amb el personatge de ficció Alfred Gerhardt, els dos esdevindran els protagonistes d’aquesta tràgica aventura. Un periple ple de calamitats, de doloroses proves i catàstrofes, que evoca una de les obres fonamentals de la literatura occidental, L’Odissea, llibre que acompanyarà el narrador durant tota guerra i la posterior reclusió siberiana. La cançó dels deportats és, doncs, una novel·la que ens fa recordar l’enorme catàleg d’atrocitats en què va ser pròdig el segle XX: guerres, odi, exterminis, deportacions, tot el que ens pugui fer perdre l’esperança cap a l’esdevenir i la naturalesa de la humanitat. Perquè el que l’obra de Teresa Pous ens vol plantejar són les possibilitats de conservar la decència i les ganes de continuar amb la pròpia vida quan es sofreixen les més incomptables desgràcies. Sobre les possibilitats de l’esperança en els temps de l’anihilació: sobre els estímuls vitals que sempre es poden buscar encara que es pateixin les més indicibles contrarietats i misèries. Per això, aquest atroç pelegrinatge dels protagonistes, des de la sortida des de Barcelona fins arribar al camp de concentració de Magnitogorsk, passant pel front, participant el l’ocupació de París, sempre és ple d’experiències aterradores, encara que també hi ha temps per l’amor i l’optimisme. Teresa Pous, tot i fer una obra certament remarcable en molts sentits —sap recrear sobretot els ambients, des d’un cafè de París fins al camp de càstig de Sibèria—, deixa a vegades que l’escriptura caigui dins unes ingenuïtats d’expressió carrinclones, certament impròpies d’uns personatges que han passat per tan llastimoses experiències.