Ressenya a Presència, 19 de novembre de 2006

Taüts d’artesania

Ramon Solsona, Cementiri de butxaca

Dividit en sectors, com un cementiri, Ramon Solsona ens ofereix un aplec de cinquanta-un contes breus. Totes les seves narracions tenen el mateix pretext argumental: relatar-nos històries relacionades amb la vida i la mort, especialment amb el decés i la tomba. És així com gairebé totes tenen un títol semblant (La tomba de…) seguit del nom d’un personatge real o de ficció. Solsona escriu amb sentit de l’humor, fent un ús precís dels seus recursos expressius: tot està tenyit d’ironia, de benignitat, a vegades d’humor negre, com si el relat fos una excusa per treure dramatisme a la mort, tot fent de la literatura un passeig divertit, una manera de veure com el trànsit final només emmudeix a qui el suporta, mentre que els altres, els que continuem vivint, sempre prosseguim amb el relat de les nostres foteses i cabòries. La literatura ens fa veure la vitalitat de la mort, el seu poder per convertir-la en un tema lleuger i sense dramatismes. En els cinquanta-un relats de Cementiri de butxaca, l’autor té temps per lluir tota una extensa gamma de personatges i registres, coquetejant amb diversos temes i ambients, com si cada narració pogués ser una pàgina distinta d’una novel·la de gènere: és així com trobem relats costumistes, fantàstics, policíacs, de ciència-ficció, polítics, elegíacs, onírics… Però tots amb un tret comú, l’intent de trobar, en l’esdevenir dels personatges, una certa comicitat relacionada amb la mort. Aquesta és l’empremta que Solsona deixa a cada pàgina: una sorna desimbolta, irreverent i necròfila. L’atracció pels morts, per la manera en què han arribar a morir-se, i la mordacitat en el contar són allò que dóna al conjunt la seva avinença. Així, per exemple, el relat La tomba que no ho va ser, ens apropa a un incident real, a la troballa dins un contenidor d’escombraries d’un ‘nadó que plorinyava, una nena, tota bruta de sang i unida al cordó umbilical i la placenta’, mentre que ‘una adolescent es dessagnava al fons d’un soterrani’. Humor negre i sentit moral que són seguits pel lirisme de La tomba de la dona sense substància, personatge que veu ‘resumir la seva vida en una pluja suau i constant com la que deu caure a Dublín contemplada des d’un bar’. També hi ha temps per l’elegia i l’homenatge en els dos relats que envolten la gran talla literària de Jesús Moncada. En el primer, en un cafè de Mequinensa, el Jesús Moncada jove es troba amb el pòstum, i aquest li fa la següent admonició: ‘Seràs pintor i escriptor… Sí, i en català.’ I li proposa que es fixi en un pescador de silurs. El jove Moncada no ho entén, i tampoc el lector, fins que passant les pàgines arriba al relat Rèquiem amb final feliç on, dos pescadors, pare i fill, pesquen aquests ‘peixos forasters’ en el pantà construït sobre les runes de l’antiga Mequinensa. Allà, ‘hi ha una sorreta blanca i uns rams de flors seques’: les cendres de l’escriptor ‘convertides en una runa solitària de la runa de la casa on va néixer’. Aquest aplec de relats ha estat escrit a l’ombra de mestres de la ironia, la comicitat i la prosa com són Calders, Monzó o Monterroso. Solsona n’ha sabut heretar una manera de procedir, però no la dimensió capaç de conferir a unes anècdotes espantosament trivials una amplitud de complexitat i de sentit que transcendeixin el costumisme, l’enrariment gratuït o la més fútil bagatel·la. Cementiri de butxaca és un llibre que sorprèn en molts aspectes, el més singular dels quals potser sigui demanar-se què ens volia oferir l’autor amb la redacció d’aquestes tan insípides estampes.

Article a l'Espira, 11 de novembre de 2006

El globus de fira

Ara resulta que la Història no havia acabat. Ens pensàvem, de la mà de l’ideòleg nord-americà Francis Fukuyama, que ja havíem enllestit l’aventura tumultuosa que ens seguia espantant des dels llibres d’història, i que el que ara venia era la plàcida pel·lícula amb anuncis de les democràcies liberals capitalistes, una espècie de comèdia lleugera amb un final obligadament feliç i esperançador. Però el monstre, que semblava mort fins la caiguda del mur de Berlín, ha ressuscitat i ara no deixa d’inquietar-nos: no hem acabat amb ell, sinó que més aviat ha estat agafant embranzida durant quaranta anys per ara carregar contra nosaltres. Des de fa dues dècades que l’ordre mundial s’afirma sobre les bases d’un impuls que anomenem globalització: l’extensió, més enllà de qualsevol frontera, d’una comunitat econòmica mundial, impulsada per les grans empreses i per un estil de vida basat en el consum exasperat i hedonista. Del que passa arreu del món només en tenim notícia a través d’unes pantalles (filles d’una revolució industrial encara incompleta) que no paren de créixer en colors i volum. Cada cop queda més clara l’opció per un capitalisme liberal i democràtic com l’única via possible per accedir a nivells mai coneguts de benestar i de plètora econòmica. Tots els estats abandonen la vella sobirania per cedir-la a entitats superiors amb finalitats fonamentalment financeres: així esperen seguir avançant en superabundància, en zeros en el pressuposts i en colors en els televisors d’una ciutadania hipnotitzada. Els nous filòsofs de la natura, recolzant-se sobre coneixements ja indiscutibles sobre la substància de l’home, afirmen, amb tota la tranquil·litat que els permet saber-se genèticament polítics, que el capitalisme és el mètode d’ordenació social que consona més amb el tarannà egoista del nostre caràcter. Mentrestant, en dues terceres parts de la rodonesa mundial, homes i dones aspiren a ser convidats a la nostra fira. La immigració posa en solfa la perdurabilitat d’una comunitat que ni pot acollir tothom ni pot fer-se vertaderament universal: les faves comptades obliguen a arribar fins els pessebres del nord, i allà oferir l’or, l’encens i la mirra del treball assalariat més miserable. N’hi ha, però, que han fet ressuscitat un altre difunt il·lustre, tot per justificar el ressentiment que han après a guardar contra les formes de vida que no s’adiuen amb la seva: Déu torna a la càrrega, maleint el que no li han ensenyat a gaudir, difamant i destruint tot el que li és inaccessible. Muntats sobre les tossudes mules de la història, els integristes dels dos bàndols han descongelat el pastís mundial, i ara crema tant que, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, pot esclatar una bomba aterradora. Escampats per aquí i per allà, els poetes, però, continuen fent versos, amb la convicció que, davant tot aquest panorama, els seus néts badallaran.

Ressenya a Presència, 5 de novembre de 2006

La vacuïtat distreta

Qui vam ser, Lolita Bosch

Aquesta és una mostra de literatura experimental. Un relat construït prescindint de qualsevol nota usual, que s’absté de tot el que fa de la literatura el fàcil testimoniatge de les experiències humanes. Qui vam ser és la petita narració d’un amor malaguanyat, l’exposició trencada d’un passat en el qual dues persones van viure l’aventura de l’afinitat amorosa, i el seguiment, des de la memòria, de la manera en què aquesta es va extraviar. Una veu femenina ens conta les vicissituds de la relació, en primera personal, i ens acosta així a les passades satisfaccions i desencisos. Però la narració no ens és servida amb cap de les notes habituals: els seus breus capítols estan atapeïts de digressions, de poemes intercalats, de fotografies, com si el relat s’hagués dissolt en una multitud d’estímuls estètics dels quals ens volgués fer participar. Lolita Bosch juga a confondre’s amb la seva narradora, però l’índole del text l’allunya de qualsevol intent d’aproximació a la confidència, al detall memorialístic. Les revelacions íntimes, així, queden desfetes pel propi llibre, de tal manera que no acabem mai sabent res d’una manera manifesta. Qui vam ser ens invoca una forma especial de concebre el nostre passat, com si la identitat fos un complex d’invocacions volàtils i capricioses, un conjunt dispers de moments, imatges, relacions abolides, versos, de les quals no podem esperar rebre’n una imatge fidedigna però que ens ajudaran molt més a entrellucar la nostra identitat que no pas el simple joc del verb i la memòria. Bosch té una concepció peculiar de la literatura, i la seva raresa ens aconsegueix engrapar, portar-nos encuriosits fins al final del seu llibre. Aquest tempteig narratiu, l’elevació d’un artifici a partir d’una antologia de registres i formes, pot decebre, però, un lector que vulgui palpar d’una manera menys etèria la literatura. És així que tot plegat, sent tan incorpori i dissolt, pot evidenciar tant un buit i una manca d’aptitud com un coneixement profund dels trucs de l’art i de la vida, els que porten a l’autora a buscar nous territoris on viure i experimentar amb el relat. Qui vam ser és un text breu, escrit sense artifici, un àlbum personal d’experiències i ciutats sense nom, d’imatges, amb molts versos magnífics reproduïts (tots en castellà, sobretot de poetes mexicans del passat segle). El conjunt tant pot fascinar com repel·lir a causa de la seva intangibilitat narrativa. Cada lector hi trobarà una mica el que vulgui: o considera que és d’una intel·ligència desacostumada o d’una distreta vacuïtat.

Ressenya a l'Espira, Diari de Balears 4 de novembre de 2006

La possibilitat d’estimar

Michel Houellebecq, La possibilitat d’una illa.

Nietzsche ens va ensenyar que l’home és una cosa que ha de ser superada. L’entitat humana, ens deia el filòsof, havia d’arribar a exercir totalment la ‘voluntat de poder’, entesa com la força per actuar en llibertat, dins la pròpia sobirania, en el terreny del pensament, l’acció, la moral i la història. Michel Houellebecq, però, ens assabenta dels desencisos del projecte d’alliberament moral al qual es va adscriure l’home en els inicis de la modernitat, i ens fa veure com, ara, en plena degeneració d’aquests valors, l’home pateix i s’esclafa sota els mateixos principis que l’havien de fer lliure. La possibilitat d’una illa, és, en part, un al·legat àcrata contra la nostra moral de l’hedonisme, contra tots els principis que sostenen l’actual societat del consum i l’espectacle, i de quina manera els valors que irradia basquegen i arriben a enverinar els propis individus, portant-los sense clemència ni sortida a l’extinció.
La possibilitat d’una illa és la història d’en Daniel, un tipus amoral i llibertí, milionari gràcies al seu talent d’humorista. Un còmic que ha triomfat amb uns monòlegs que posen en solfa la nostra societat —denúncies irades contra la moral aburgesada occidental, l’integrisme islàmic, l’egoisme ètic: un coqueteig escabrós amb la violència i la pornografia—, i que li han permès acabar dirigint cinema i protagonitzant les seves pel·lícules, totes amb un èxit clamorós. Daniel, aquest ‘Zaratustra de les classes mitges’, i també en forma de monòleg, és qui ens conta la seva història. Durant la joventut ha gaudit de molts diners i del plaer del sexe més alliberat de lligams, fins que ‘comet l’error’, ja dins la maduresa, d’enamorar-se d’Isabelle, la dona perfecta. Aquesta, però, està sotmesa als estralls del temps i acaba envellint després d’uns anys efímers de felicitat: deixa de ser tan immensament desitjable i cap dels dos ho sap acarar. Ni Daniel suporta estar amb una dona que no sigui bellíssima, amb la qual pugui copular a totes hores, ni Isabelle tolera fer-se gran, envellir. Houellebecq ens avisa que les relacions humanes són un cúmul d’obligacions, de renúncies, de sacrificis mutus que els individus que encarnen (amb un narcisisme complaent i una vanitat egotista, amb la incapacitat per encaixar els contratemps i un infantilisme salvatge) la moral postmoderna no poden consentir. Daniel acaba vivint un altre idil·li amb Esther, una bellesa vint anys més jove que ell, una relació que, sotmesa a la mateixes regles morals, tampoc no arribarà, com és previsible, a res de venturós.
Aquesta querella contra el nostre temps —amb la qual Houellebecq es posa, provocativament, en l’estela de molts sociòlegs d’esquerres—, el relat de Daniel, que forma el gruix principal del llibre, ve contrapuntejat amb els soliloquis d’un altre Daniel: un neohumà hereu del material genètic del primer Daniel, i que, des del futur, ens comenta la vida del seu predecessor i ens dóna detalls esparsos de l’esdevenir de la història humana. El Daniel del futur no se sent un altre individu, i, més que una reencarnació, n’és una prolongació refeta i genèticament millorada. El Daniel humorista, entre els seus desencisos amorosos, s’havia relacionat amb una secta de llunàtics que preconitzaven la immortalitat a base de salvaguardar el material genètic: treballaven perquè, a partir d’ell, els individus poguessin ‘renéixer’ en altres cossos idèntics, hipòtesi que el darrer Daniel ens demostra que ha acabat esdevenint una realitat manifesta. Durant tot el llibre, Houellebecq divulga molts dels coneixements que es tenen en l’actualitat sobre el genoma humà i els seus mecanismes de còpia, i ens assabenta dels principis d’una moral neohumana, la base d’una nova religió basada en el culte a les possibilitats potencials, basades en evidències científiques, de transcendir tècnicament la substància humana.
Res d’això és original: des dels coneixement de l’origen de l’home i la seva evolució, del cervell i dels seus encara difusament coneguts ressorts, del genoma i la sociobiologia, es ve insistint en els darrers anys en les seves possibilitats latents. Seran la ciència i el temps d’investigació qui s’encarregaran d’evidenciar unes hipòtesis que agraden molt a les ideologies de dreta: converteixen el capitalisme en un mitjà naturalment conforme amb la nostra natura egoista i la desigualtat entre els homes i els sexes en una evidència empíricament verificable.
En resum: Houellebecq ens ofereix una novel·la estèticament no gaire brillant, allargassada en excés i decadent en el fons humà que evidencia, però suggeridora intel·lectualment, tot i que substituïble per algunes obres de divulgació científica i de problemàtica filosòfica moderna.