ressenya a Presència, 22 d'Octubre de 2006

El paradís buit

Alba Sabaté, Paradís

Amb aquesta novel·la, Alba Sabaté ens acosta a les dificultats i als al·licients que comporta haver de començar una nova vida als quaranta anys, quan tot semblava, després de les oportunitats perdudes, enclotat en la desfeta i el desengany. Paradisos d’aigua és la història d’Esther, una dona de quaranta-dos anys que, després del fracàs d’una llarga relació de parella, cau en un fondal d’insensibilitat i de covardia, que la porta a viure, durant cinc anys, gairebé reclosa al seu pis de Gràcia. Fins que un dia, sortosament, deixondeix les seves amargors i surt al carrer a enfrontar-se, tremolosa i expectant, amb la seva vida. I és llavors quan, a pesar de ser universitària, entra a treballar a la perruqueria de la Natalie, una dona activa i riallera, nativa de Mali, al costat de la qual, immergida en la feina i en l’ambient barceloní i virolat de Ciutat Vella, anirà espavilant els seus anhels i les ambicions d’apropiar-se d’una existència que havia deixat soterrar sota les pors i les frustracions. Dia rere dia anirà obrint una escletxa en la seva recelosa indiferència, a força d’escoltar noves històries, d’apropar-se a problemàtiques humanes diverses i estimulants, l’Esther entrarà de nou en el circuit de l’existència, topant, com no podria ser d’altra manera, amb en Rahal, un bell noi marroquí setze anys més jove, amb el qual viurà una vibrant història d’amor. Però la protagonista guarda en el seu interior ferides insondables, un passat complicat que li farà difícil gaudir de l’estima dels altres sense sentir-se desgraciada, i que l’aboca a un entotsolament inquiet, fugitiu de si mateix, però incapaç de superar-se i arribar fins els demés amb plenitud. Aquest recolliment interior és qui marca el ritme de la prosa, empesa per sincopades repeticions que confereixen al conjunt una cadència plena de recurrències, d’imatges en cascada que evoquen sensualitats i atmosferes d’una manera etèria, però que poden arribar a fatigar el lector amb la seva excessiva profusió. Un recurs arriscat, del qual és fàcil abusar —el mestratge en el seu maneig segueixen sent les obres de Marguerite Duras—, que carrega estilísticament l’obra i li fa perdre capacitat per transcendir-se: ‘els homes i les dones en solitud, sols, sols amb ells. Sempre.’ O: ‘assumir plenament el meu cos, el no-res del meu cos, la meva solitud’. De totes maneres, l’autora pretenia fer-nos entrar dins una interioritat ancorada en el solipsisme, i per això ens relata el seu esdevenir vital en primera persona, en forma de carta a l’amant abandonat. Tot el llibre és la catarsi explicativa del per què del dolor, del recolliment i la fugida. Paradisos d’aigua és una lectura amarga, escrita amb cert atractiu, que intenta tocar alguns punts essencials però que no sap afrontar-los a causa de la pròpia índole de la narradora, i és que les seves dificultats vitals acaben conferint al conjunt del llibre un gust decadent. Sabaté ens vol fer participar del dolor de la seva protagonista i de la incapacitat que aquesta té per superar definitivament un trauma d’adolescència, però, el que no acaba de veure el lector, és el per què de tant patiment i si aquest és de veritat infranquejable. Madurar consisteix en oblidar, en fer-se càrrec dels infortunis diversos que amargament et regala la vida, tot intentant bastir alguna cosa més enllà de l’egotisme. Paradisos d’aigua aconsegueix apropar-nos a una interioritat, però no que aquesta ens sotragui i persuadeixi de la veritat literària i humana del seu conflicte interior.

Ressenya a Presència, 8 d'Octubre de 2006

El fracàs i la glòria
Joan Agut, Paradís

Joan Agut ha escrit una novel·la sobre la recerca del paradís. Aquesta obra ens apropa a les peripècies d’un grup de personatges que freguen la marginació social, al caire mateix de la indigència, un conjunt de fracassats entranyables que busquen la redempció a través d’una jugada mestra que els torni ficar en el circuit de la vida. Cerquen fer-se, saber qui son, una altra oportunitat. Tot comença quan en Tomàs perd la feina i el deixa la dona: llavors ha d’abandonar casa seva i anar-se’n a viure a una pensió a Ciutat Vella, on se n’adonarà que ha estat vivint una vida que no era la seva. El miratge s’ha desfet i topa de cara amb el rigor de la veritat més cruel. Els personatges que trobarà a la pensió formaran ara la seva nova família i ell obrirà els ulls a l’entorn de la Barcelona més problemàtica: la de la pobresa, la immigració, la decadència vibrant d’una ciutat amb moltes cares i intencions. L’insomni el porta a caminar durant tota la nit, recorrent els barris com una consciència que paga amb excés de lucidesa la seva passada letargia vital. La seva veu és la que ens refereix tota l’aventura, una veu sarcàstica i escèptica, seca però carregada de pietat. Ell ens defineix i apropa a tota la col·lecció de secundaris que viuen a la pensió i al barri i amb qui muntaran (en Tomàs és el cervell de l’operació) el cop que ha de regenerar les seves vides, l’anomenat Projecte Paradís. L’aspiració és la de robar el botí d’uns traficants de droga: l’atracament perfecte. A més d’aquest nucli principal d’acció, aniran introduint-se a l’entramat més personatges, que faran que la vida de Tomàs coquetegi amb nous rumbs. Paradís és una novel·la de perdedors, la història compassiva de les derrotes profundes que conformen l’existència de tantes persones, homes i dones, però, que no es resignen, i que intenten treure el cap de qualsevol manera, encara que sigui de la més demencial. La novel·la està ben escrita, amb una gràcia negra, descarnada, aixecada a partir de frases breus i d’apunts quotidians que aspiren al verisme. I amb molta ironia i capacitat d’invenció, que flirteja a vegades amb l’extravagància. El narrador, però, tempteja amb l’al·legat contra el nostre món, inserint titulars de diari per a mostrar-nos la nostra bogeria, i és llavors és quan la novel·la perd més força i cau dins la simple denúncia, abandonant de ple la literatura. I tot i fregar el tipisme en moltes ocasions, com gairebé totes les novel·les que parlen del barri gòtic barceloní, sap remuntar-lo amb gràcia i caràcter.