Ressenya a l'Espira, Diari de Balears, 24 de setembre de 2006

La fúria del filòsof cec

Michel Onfray, Tractat d’ateologia

Michel Onfray tem el retorn de Déu. Per això ens vol oferir un argumentat tractat d’ateologia, un contra discurs no religiós, purament terrenal —‘la física de la metafísica’, aquest n’és el subtítol— capaç de superar les limitacions de les visions del món i de la vida humana derivades del teisme. La idea és tan brillant com antiga i no deixa de sorprendre un afany similar a aquestes alçades de la història. I és que pretendre desmuntar racionalment, des d’una pretesa raó il·lustrada, les diverses fes o creences —principalment el cristianisme, el judaisme, i l’Islam— no deixa de ser una pura quimera. Cap moment de la història com el que estem vivint ara havia conegut una crisi tan gran del discurs del sagrat. La història de la cultura humana es pot entendre com un progressiu abandonament de la sacralitat en nom d’una no transcendència mundanal i profana: un llarg viatge cap el desarrelament. Des d’un món on totes les accions estaven tenyides pel discurs religiós, fins a una realitat en què, per a la majoria, les creences en la transcendència d’un més enllà garant de les normes rectores de la vida social i individual s’ha declarat definitivament en fallida, hem vist, és cert, tot tipus de guerres de religió, d’intransigències sagnants, des de les croades fins a la Guerra dels Trenta Anys, i les que encara segueixen. Però crec que el que estem vivint no són res més que els darrers espasmes, el darrer trontoll abans de la caiguda definitiva en una condició totalment secular, recolzada per la ciència i per una moral civil, basada en el benefici hedonista i la màxima utilitat per a les unitats de vida: l’individu, la família, el poble i l’estat. També és cert que la condició postmoderna ha fet ressorgir la inquietud religiosa, sobretot s’ha donat una aproximació a les religions sense déu, les que tenen com a fita l’aniquilació de la voluntat individual en nom d’una comunió amb totalitats més o menys espargides: el budisme, el taoisme, etc. Morals molt adequades, curiosament, per suportar la nul·la importància de l’individu en les societats de masses. El que ens vol fer creure Onfray, però, és que tota violència humana deriva de la religió, i que no hi ha forma de fúria cruenta sobre l’altre que no s’exerceixi en nom d’un Déu totalitari. (Una visita a l’etologia o a la primatologia li ferien veure a Onfray la violència que es practica a la natura: sense cap tipus de creença ultraterrenal els animals s’esbatussen i exterminen, dins la mateixa espècie, en una feliç i desenfadada carnisseria. Així, la religió, ja pròpiament humana, podria entendre’s com un sistema de regulació dels atacs.) Per això el seu llibre acaba esdevenint, més que una raonada argumentació constructiva i consistent, un al·legat caparrut i furiós —molt jacobí— contra tota forma de pensament fanàtic o supersticiós originat per les ofuscades mentalitats religioses.
Però, res deixa de sorprendre tant en aquesta obra com l’origen dels pensaments que maneja: per emprendre una crítica a la religió, Onfray no fa res més que repetir, incomptables vegades, durant tot el seu llibre, els mateixos arguments que va inventar Nietzsche contra el cristianisme: que si aquest deriva d’un odi per la vida; que si ‘el més enllà’ només es va inventar per devaluar aquest nostre món terrenal (i irremissiblement real i inevitable); que si l’ànima és un invent per menysprear el cos, tot convertint-la en ‘sagrada’… etc. Raons brillants, sens dubte, però cap pensador, o assagista o filòsof que vulgui, aquestes alçades, emprendre una dissertació sobre el fet religiós, pot conformar-se amb la postil·la. El mateix pot dir-se de les paràfrasis a Freud i a la teoria de l’instint de mort.
Onfray dedica pàgines i pàgines a escarnir els desvaris de Pau de Tars (Sant Pau), ‘La contaminació paulina’, o ‘els deliris d’un histèric que s’anomenava a si mateix ‘avortó de Déu’ i que ‘va contagiar les seves neurosis a tot el món’ perquè ‘elogiava l’esclavitud i odiava la intel·ligència’, li ocupen pàgines i pàgines, gracioses i incendiàries, però amb poca o nul·la consistència crítica: censures extemporànies, completament intempestives, que se’ns presenten tan irrisòries com ho podrien ser les crítiques que poguessin fer ara —per molt brillants que fossin— a la política exterior de qualsevol César.

En resum: una obra arravatada i vehement, que coqueteja amb la provocació per guanyar-se reaccions i vituperis (com més violents millor) per així reafirmar-se en els seus arguments. Onfray ens ofereix en aquesta obra raonaments i revelacions més pròpies d’un Dan Brown ben informat, amb ínfules i bona ploma que d’un pensador d’alçada.

Ressenya a Presència, 25 de setembre de 2006

Rigorosament documentat

Foc latent, Lluïsa Forrellad

Sobre el fons agitat de la Setmana Tràgica, Lluïsa Forrellad ens apropa als deliris íntims dels seus personatges. Foc latent és una novel·la històrica i de formació, que sap conjugar els destins d’unes entitats fictícies amb les transformacions històriques que va experimentar Catalunya a principis del passat segle. La trama és aparentment senzilla —una història d’amor, una història romàntica—, però sobre el seu fons, l’autora ens ha volgut mostrar de quina manera s’alterava la societat tradicional al compàs eixordador de les bombes anarquistes. El protagonista és en Pol Caselles, un noi orfe, que prové de la més pobra ruralia, i que anirà evolucionant i assolint posicions en la societat catalana alhora que consuma els seus primers contactes amb la vida adulta: de peó en la construcció de l’Eixample barceloní, acabarà de guardaboscos en un torre de Sarrià, al servei d’una família adinerada, enmig de la qual seguirà la seva ja imparable progressió. Tot ha estat meditat, en aquest llibre, perquè el lector assisteixi als dos entramats, el purament novel·lesc i l’històric, i no hi ha cap esdeveniment íntim en el qual no ressonin els ecos de l’època; la novel·la aspira a esdevenir un instrument de coneixement de les abruptes relacions de l’home amb la història. Moltes referències a la lluita de classes, les vagues, les reunions proletàries i les raons d’ambdós costats; a l’antagonisme derivat de la religió; als primers conats seriosos per bastir un discurs catalanista; al modernisme, a l’alta cultura… tot el magma convuls sobre el qual es va aixecar ‘una classe social alta, restringida i exposada a la ràpida extinció, difícil d’aconseguir perquè no es formava amb un raig de duros, sinó gràcies a la devoció autèntica per l’estètica i la il·lustració’. L’escenari de la Barcelona burgesa de cafès i teatres, de les torres de l’alta burgesia ciutadana, de les més exclusives botigues, i de les eleccions amb càrregues a cavall de la guàrdia civil…: com repercuteix tot això en la vida dels personatges, fent que sigui tot el conjunt —aquest és l’anhel de l’autora— qui esdevingui el vertader protagonista. Les relacions de Pol amb la família Darniu, amb el servei domèstic i amb la senyora de la casa, són un dels punts forts de la narració. Els ambients han estat ben recreats: una prosa descriptiva, rica en tensions, amb un ús del lèxic vast i quasi preciosista, mitjançant el qual es pretén fer un àgil i consistent informe d’aquell temps. Foc latent, ja des de la imatge que evoca el seu títol, remet a la imminència dels ardors íntims i històrics que poden fer que els esdeveniments canviïn en qualsevol moment la seva direcció. I tot i que és una lectura distraient i totalment reeixida d’acord amb les seves pretensions, no ens trobem davant d’una obra que pugui aspirar a la total perdurabilitat dels clàssics: afirmar això seria ignorar massa de les coses que fan de la literatura alguna cosa més que un lluït àlbum de retalls. L’esforç per construir el text en tot el seu interès històric es fa massa explícit al lector, l’artifici té una progressió encarcarada i ingènua, faltant vertadera gràcia i amplitud de modernitat: com si fos un producte excel·lent d’escola d’escriptura, però mancat d’autèntic sentit narratiu. Una lectura amena, però que no deixa pòsits, grata, informativa, perfecte per ampliar el vocabulari i per adaptar-ne la trama en un serial televisiu, d’aquests d’un parell d’episodis de tres hores, que ens mirem distrets i encuriosits mentre el vídeo rebobina la cinta on hi tenim gravat un gran clàssic veritable.

Article a L'Espira, Diari de Balears, 12 de setembre de 2006

La ceba cou, Günter

Abans que es descobrís, Günter Grass ha tret del soterrani el seu fantasma. Publica la seva biografia a Alemanya aquest passat mes d’agost i en ella s’obre en canal per mostrar la seva ferida més gran, la més íntima i més coent: el seu passat a la Waffen-SS, la prolongació armada del partit nazi, quan només tenia disset anys. Els documents que demostren tot això estaven disponibles i a l’abast dels investigadors des de 1945, però ningú s’havia preocupat de buscar el sumari que certifica la detenció del jove Grass per part de l’exèrcit nord-americà i la seva posterior posada en llibertat, lliure de càrrecs. Pelant la ceba (Beim haeuten der Zwiebel), aquest és el títol de la biografia, la publicació de la qual ha desfermat totes les polèmiques, i que, en un parell de mesos, també podrem llegir en català. ¿El gegant ha caigut? Això és el que pretenen tots els seus rivals: els polítics i els literaris. Que ‘la consciència moral d’Alemanya’ tingui aquesta taca a l’expedient és motiu suficient, per part dels seus adversaris, per a desacreditar-lo, i intentar així escalar posicions als ulls de les ànimes que es voldrien més pures. El model és sempre un obstacle… Sobre tot això, però, caldria fer, com a mínim, dues reflexions. 1) Els Aliats, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, van decidir que la Waffen-SS era responsable i que eren innocents els soldats de l’exèrcit regular, la Wehrmacht. Els Aliats, doncs, ja van fer els seus judicis i ja van castigar a qui consideraven els culpables: els processos judicials van concloure fa més de cinquanta anys i d’ells, el jove Grass, en va sortir indemne. ¿S’ha de tornar a jutjar ara la seva participació? La seva responsabilitat és moral, un problema de vergonya íntima, i és únicament ell qui pot castigar-se. 2) Apart de l’excel·lència absolutament incontestable de l’obra de Grass, hi ha un tret que distingeix la seva obra i que en, paraules de George Steiner, és el següent: ‘el poder que té la seva veu udolant de silenciar la cançó de les sirenes de l’oblit més suau, i d’obligar els alemanys a acarar el seu monstruós passat més recent’. Doncs bé: ¿hi ha una manera més significativa de continuar aquesta tasca que fent públic aquest deshonor? Gràcies a les obres de Grass hem vist quines trivialitats i ganyotes alimentaren les mentalitats d’unes classes socials (baixes, mitges i altes) que es deixaren entabanar, i de gust, per l’ostentosa retòrica dels nazis. Ara sabem que ningú és innocent davant la Història (només les víctimes, condemnades a callar). Si Grass va guardar silenci va ser per poder oferir al món sencer l’al·legat bufonesc i esbalaïdor de la seva obra. Ara, a Pelant la ceba, Grass es mira a si mateix i hi descobreix la substància, sempre impura, de l’ésser humà. I la veu udola i plora. I l’oblit deixa de ser suau.

Ressenya a Presència, 3 de setembre de 2006

Estrabismes d’amor
Josep Ballester. La mirada de Xharazad.

Aquest és un llibre fet amb amor. Josep Ballester ens ha volgut acostar al seu món personal, a un mosaic íntim d’obsessions més o menys literàries. La mirada de Xharazad és un llibre que participa de tots els gèneres (el conte, la crònica, l’article d’opinió, l’assaig i el panegíric): però el dietari seria el que li escauria més a mida si tinguéssim interès en classificar-lo; és per això que els dietaris de Pere Gimferrer (una fita ineludible en literatura catalana contemporània) han estat absolutament tutelars per a l’autor, i d’ells n’ha derivat una manera de procedir que, amb més o menys èxit, ha volgut perseguir o aprofitar. El llibre, doncs, aplega un gran conjunt de texts, el lligam entre els quals és l’estimació per l’art i la cultura, la inclinació per veure el món a través dels llibres i els quadres: l’entusiasme per la lectura i la pintura, pels viatges i el cinema i per la vida de tots els grans creadors. Un memoràndum de les pròpies simpaties, un ampli catàleg dels afectes que Josep Ballester ha establert amb el millor del món. La gran tradició hi és absolutament present, no hi falten referències i cites de tots els grans noms, els que han fet de la literatura occidental un complex planisferi des d’on encara endevinem les enredades disposicions de l’esperit humà. I és que totes les intencions que senyoregen el llibre són absolutament lloables —tot amant de la literatura i la cultura podria trobar-hi un esperit germà— si no fos per la categoria final de cada una de les pàgines: Ballester sembla creure que parlant de la gran literatura ja farà bona literatura, que conjurant els seus ídols o citant les seves preferències podrà retre un homenatge capaç de posar-se a l’alçada (encara que remota) dels creadors invocats. La immensa tasca de fer art (en aquest cas la bona prosa) no s’acompleix simplement evocant els propis (i extraordinaris) fantasmes. Perquè el més difícil, en aquests casos, és evitar els tòpics, les trivialitats, les foteses vestides d’esteticisme cofoi i encarcarat, les sentències amb gust ranci: la vulgaritat cursi de l’esnob. Ballester no ha sabut esquivar tot això, i el llibre acaba esdevenint un seguit de declaracions d’adoració (especialment patètica la dedicada a Saramago) que no satisfan les veritables exigències de la literatura. La mirada de Xharazad és un seguit de entendridors testimoniatges, que donen fe (la massa bona fe ho ha malmès tot) d’una sensibilitat dotada per a la lectura, per a la devoció. La literatura, però, és al·lèrgica a la bava.