Ressenya a Presència, 27 d'agost de 2006

El primer adéu
Cròniques d’un mig estiu, Maria Antònia Oliver

Cròniques d’un mig estiu és una empresa literària de molt de valor. D’aquí que la reedició que d’aquesta obra primerenca de Maria Antònia Oliver ha fet el reviscut Club dels novel·listes sigui tan memorable. Efectivament, ens trobem davant d’un text àgil, viu i fresc, que ressorgeix, més de trenta anys després de la seva primera edició, amb tota la graciositat de la seva força. Oliver demostra un talent afinat i entendridor, capaç de captar les inflexions i els incidents d’un personatge absolutament memorable: un nen de menys de catorze anys que entra a treballar, durant un estiu, de grum en un hotel de la Mallorca de principis dels seixanta, quan la inflació hotelera i turística es començava a desbarrar. El seu és un narrador que, tot trencant amb l’entorn de la ruralia, amb la natura innocent d’un món ordenat, extàtic i frugal, comença a obrir els ulls als àmbits de l’edat adulta, tot enmig d’un ambient radicalment dissemblant: l’hotel esdevé la metàfora d’una època i d’una edat regida pels canvis bruscos, on el sexe, la violència, l’oci i els diners són omnipresents com a exponents d’un nou temps que comença a imposar-se. I l’autora sap fer-nos entendre tota la qualitat del seu personatge: a través de la seva mirada se’ns narren les noves rutines, el contorn tan diferent de l’hotel i els turistes en contrast amb el camp, el poble i l’escola; veiem com una família humil i sense mare es diferencia radicalment de la nova natura opulenta i permissiva de l’hotel i els seus treballadors. La mirada del nen, sentida a través d’un ús precís, vibrant i lleuger de la parla oral mallorquina, que ha estat captada en tota la seva rica i sonora concisió, ens serveix de suport per veure de quina manera el personatge descobreix els diners, la mercantilització de les relacions humanes, el sexe i la superació dels tabús, la soledat, la malaltia i la vergonya. Aquesta obra, a més, ens fa gaudir pel seu sentit de l’humor, per la innocència del narrador en les seves primeres topades amb el desconegut, accidentat i fogós univers dels adults. El text se’ns presenta dividit en petits capítols que a penes superen molts d’ells les quatre pàgines, tot monòlegs on aquest narrador ens apropa a la seva nova quotidianitat: les petites aventures amb els cambrers i les turistes; amb el cap i administrador de l’hotel i la seva agreujada esposa, que esdevé una segona mare juntament amb la cuinera; els primers tempteigs amb una vocació pictòrica que s’imposa al personatge i que serveix per proveir de color i forma al seu nou món. I és que Cròniques d’un mig estiu és la creació i dotació de sentit d’una nova vida més que la narració d’un desarrelament. L’enginy de Maria Antònia Oliver per aixecar, de la mà del seu narrador, un cosmos literari autònom, generat a partir de les ganes de descobrir i de cercar-se un lloc en la vida, és un dels mèrits més remarcables d’un text que despunta sobretot per les seves qualitats estilístiques: només per mitjà de la literatura se’ns pot fer entendre què significa perdre un espai i uns valors i buscar, crear o adoptar-ne uns altres, sempre sense maniqueismes ni ridículs enyors. Aquesta és una novel·la que s’imposa a la memòria dels lectors per la seva palmària veritat humana, sentida a través de l’estil i d’un ús del mot amb voluntat literària, l’única capaç de conferir a tot el conjunt la ferma qualitat de les coses perdurables. Maria Antònia Oliver ens torna a oferir, trenta anys després, aquest relat, que ens segueix encisant amb la gràcia innocent i sàvia dels gestos veritablement creadors.

Ressenya a Presència, 13 d'agost de 2006

L’afany interminable Émile Zola, L'Obra Émile Zola ens apropa al furor de la creació. Perquè L’Obra, aquest text que ara se’ns ofereix per primer cop en català, és una gran novel·la apassionada. L’autor ens acosta a les febres de l’art, a la vida dels individus condemnats —per caràcter o fisiologia, o heroica elecció— a la roda inclement d’haver de bastir construccions artístiques admirables. Des d’un arravatament febril i temerari, Zola ens fa assistir al destí de tota una generació de literats, pintors i escultors que participen de la seva mateixa passió: la tasca de forjar l’art del futur i d’imposar-lo. Llegir aquesta novel·la ens pot servir per curar moltes caducades ingenuïtats: la feina de l’artista, del creador —aquesta Obra amb totes les seves inexorables majúscules—, és una comesa titànica, un treball amic de l’impossibilitat. I és que les seves exigències, inapel·lables pels cridats a satisfer-les, demanen una dedicació, un rigorisme, una força física i mental i una lucidesa crítica que pocs elegits poden portar fins a les darreres cotes: per això el que més abunden són les obres esllanguides, l’art feble i impotent i el vanitós conformisme. Zola ens mostra a través d’un quadre implacable de quina manera viuen aquests individus heroics, i el que ens queda a la boca és el regust categòric de les veritats absolutes. El relat de la vida d’aquests personatges es centra, sobretot, en el pintor Claude Lantier, en la lluita que aquest acara, durant tota la seva vida, per provar d’aixecar una creació absolutament prodigiosa. El fat d’aquest personatge (que funciona com emblema dels somnis i les derrotes de tot un col·lectiu d’artífexs) totalment obcecat en el seu treball, se’ns mostra en tota la seva descarnada cruesa. La seva vocació és un esvoranc obert enmig d’una vida, una fissura que s’ho empassa tot: l’economia i la salut, l’amor propi i els dels altres, la família… Tot sacrificat, dilapidat en una ofuscada i tràgica recerca. Els mèrits d’aquesta novel·la són gairebé incomptables: a part de la convicció que ens encomana, tot persuadint-nos de l’evidència de la seva visió, està escrita amb ploma sòlida i clara (prosa de nervi) que fa que tot el dramatisme i l’heroïcitat d’aquestes vides se’ns acabi imposant com una sentència. ‘L’estirp dels gladiadors no ha mort. Tot artista ho és’, va deixar escrit Flaubert a les seves cartes. Zola, aquest ‘gegant amb els peus bruts’, com també el definia l’ós de Normandia, ens fa veure de quina manera l’art, l’obra anhelada, és una estimada indiferent i inassequible, de la qual només en podem esperar vanes recompenses i interminables afanys.

Ressenya a Presència, 13 d'agost de 2006

Salsa de pot Xavier Gual, Ketchup A Xavier Gual li preocupen les drogues. També l’obsessionen la violència, la frustració i la rudesa de tota una generació de joves de suburbi metropolità, d’una enorme pasta humana abocada al consum, a la dèria irrefrenable del viure accelerat, violent i esbojarrat de tots els alienats pel la cultura de la roba de marca, els videojocs, les hamburgueses, els cotxes ràpids i els més estúpids i vulgars programes de televisió. Per això, ens ofereix aquest expedient amb voluntat de novel·la: la història d’en Miki, un jove entregat a la disjuntiva d’haver de triar entre la vida usual de qui acaba els estudis i busca una feina per forjar-se una vida, o la fatalitat de qui ven pastilles de discoteca en discoteca per comprar-se un gran cotxe amb el qual guanyar-se el respecte dels altres cretins. Els termes amb els quals se’ns presenta el destí del personatge són ferms i presumptament innegables: només hi ha dues opcions: o es capitula i s’és part del ramat o es mor en rebel·lia. Per mostrar-nos com en Miki es mou entre aquestes tan òbvies preferències, Gual ens exhibeix un talent més propi de guionista de serials de sobretaula (feina a la qual es dedica, la solapa ens informa) que d’escriptor de casta; aplega una sèrie de capítols on assistim a tota la quotidianitat del personatge, narrada en forma de diàlegs amb la seva núvia i els amics; i uns altres capítols on sentim les variades contarelles de la seva mare, el seu professor, un skinhead, la veu del videojoc predilecte, el policia, l’universitari i l’estrella del porno. Tot per mostrar-nos que de fons alena la mateixa vacuïtat i ximpleria rere totes les veus, i que no hi ha lloc a la vida moderna per a res que no sigui la idiotesa i la frustració. Escrit entre la simpatia per l’enganyosa revolta o insubordinació del personatge (un noi ben ordinari) i la voluntat de denúncia de ‘la buidor i el desassossec d’una generació perduda’, Ketchup, acaba esdevenint un subproducte més del món que pretén posar en solfa: cau en la mateixa barroeria insignificant i nihilista que vol examinar. A aquestes alçades, Gual, igual que el seu protagonista, encara no té clares les seves prioritats, cosa molt més greu en un escriptor que en un de tants joves necis, ridículs i sense història que omplen les discoteques o els cementiris. Per fer un bon llibre són necessàries motivacions i inquietuds de literat i no dèries de regidor d’ajuntament o de mestressa de casa. A la joventut urbana li anirà bé: té hamburgueses barates, videojocs, droga, cinema bestial i feina suficient per no haver de perdre el temps amb les males novel·les.

Ressenya a Presència, 30 de juliol de 2006

Les temptacions Llorenç Villalonga, L’hereva de dona Obdúlia o Les temptacions Cada cop que es reedita un clàssic, la nostra cultura s’hauria de vestir de festa. En aquesta ocasió tenim el gust de rebre la reedició de L’hereva de dona Obdúlia o Les temptacions, tot una gran exhibició del talent subtil i gallard de Llorenç Villalonga. Realment ens acarem a un text de gran qualitat, una obra modèlica i capaç d’aproximar-nos, amb tot el seu irònic esplendor, a l’agut miratge del món de Villalonga. Aquí, el que se’ns ofereix és relat de la tornada a Mallorca i les provatures d’ascensió social de l’hereva de dona Obdúlia de Montcada, la cupletista i legatària de la protagonista de Mort de Dama, un altre dels cims del nostre autor. Villalonga és un dels nostres grans clàssics, i aquesta novel·la dóna fe de la seva capacitat per aixecar un món novel·lesc propi i bellament inimitable. El mite de Bearn, el territori on la ficció s’abraça amb la història de la decadència de la noblesa mallorquina; l’entorn en declivi d’una societat que s’enfonsa enmig de les vulgars però trepidants imminències de la modernitat: aquest és el terreny de Villalonga. Tot al servei de la literatura: l’únic instrument que ens permet acarar, gràcies a l’esforç de la consecució estètica, una visió privilegiada sobre l’esdevenir o el fat de l’home i la història. Villalonga és un gran escriptor, és a dir, que no plora, i per això res li interessa tant com la seva obra, tot el que la pugui fer créixer i augmentar la seva amplitud per suggerir i significar. Per això tota aquesta obra és una disbauxa, una saturnal del verb i la invenció conduïda amb mà gràcil però ferma: aquí no hi ha lloc per l’elegia i tampoc per cap tipus de ganyota romàntica. Perquè tal com afirma l’autor en el pròleg fabulós que enceta el llibre: ‘en l’ordre hi ha més llibertat que en l’anarquia’. La capacitat de Villalonga per posar en escena caràcters i ambients en un fresc vast, descarat i polifònic és absolutament singular i el conjunt és d’unes característiques rotundament inconfusibles. Aquesta novel·la i les resplendents il·lusions a les quals ens aboca són d’una lleugeresa delicada, exquisida i mordaçment burlesca; unit per la soldadura impalpable de la seva filigrana, l’autor ens ofereixen un ventall de personatges i situacions que recorden tant l’acolorit esperpent de Valle-Inclán, com les imperceptibles psicologies, tan manipuladores, de Choderlos de Laclos. I és que tot són temptacions en aquesta obra, l’agullonada del desig en la carn de quatre personatges: en Xim, el fill del comte, l’últim noble, i madame Dillon, milionària a l’exili del seu passat esplendor; i dona Francisca, l’ex-estrella de cuplet desitjosa de reintegrar-se en societat, i Antonio, el criminal devot, la temptació amoral. Aquests formen el quadre principal d’aquesta òpera bufa, dividida en més de trenta escenes, enmig de les quals hi ha lloc per tot un vodevil de costums i personatges que entren i surten ordint situacions absurdes, traïcions, venjances, seduccions en un estil que recorda els llibrets que Lorenzo da Ponte escrivia per Mozart. La suma de tot això ens deixa a les mans una obra que sap encantar-nos a partir de la caricatura i que ens sap fer arribar a la realitat a través del trampolí de la seva pulcra excel·lència. Villalonga es retalla contra el no-res al qual el temps perboca la mediocritat i la futilesa, i ressorgeix fresc, com si ho hagués escrit tot avui matí, oferint-nos la valenta gosadia del seu geni exquisit i burleta: allà es perfila com un gegant volàtil i enginyós i ens encanta amb el joc immens de la seva literatura.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 29 de juliol de 2006

L’enigma pueril de la vida moderna Dan Brown, El codi Da Vinci Així que bastava ben poc: construir una trama plena de tramposos tripijocs i escriure-la amb la gràcia nul·la d’un redactor d’esqueles. Perquè això és el que ens ofereix El codi Da Vinci, res més que barroeries vestides d’alta cultura i una tesi absurda que ens vol fer creure que existeix una gran conspiració. CS Lewis ens va ensenyar que la literatura popular és com una joguina de nen pobre: senzilla, ordinària, tosca i mal vestida com una nina a la qual faltessin els ulls, part de la cabellera i una cama. Però, per això mateix, per aquesta radical falta d’atributs, l’infant que hi juga pot usar-la per bastir-se un món paral·lel: tot el que manca a la joguina serveix de suport a la imaginació càndida. El públic d’aquest tipus de llibres s’assembla als nens: tots els que usen els llibres per accedir a ‘realitats’ suposadament certes, i no per rebre altres mons i percepcions que obrin l’enteniment i la sensibilitat. Sí, tots els nens confonen la realitat amb la ficció. Cada una de les cinc-centes pàgines de El codi Da Vinci és un despropòsit: l’acció comença amb l’assassinat al Louvre del conservador del museu, que amb una bala a l’estómac i un retolador dedica els seus darrers quinze minuts de vida a deixar un missatge xifrat que assabenti únicament la seva neta del secret més valuós de la història. Aquesta, juntament amb l’erudit Langdon, injustament acusat de l’assassinat, s’encarregaran en una sola nit de resoldre els enigmes formulats per l’avi, que els portarà en una gimcana ridículament trepidant cap al Sant Graal. Rere seu tenen la policia i l’Església, i dels dos hauran d’escapar. ¿Que quin és el secret? ¿Que què amaga el Sant Graal? El disbarat, pàgina rere pàgina, va agafant dimensions considerables: l’Església ens ha amagat durant dos mil anys la descendència de Crist: Maria Magdalena va procrear i va fundar a França una dinastia. Els cavallers templers i una ordre secreta anomenada el Priorat de Sió —encapçalada durant la història per noms tan il·lustres com Boticelli, Leonardo Da Vinci, Isaac Newton, Victor Hugo o Jean Cocteau— han custodiat fins a l’actualitat el secret, i ara només quatre individus saben on reposen els ossos de Magdalena i els documents que proven la manipulació. Tres dels quatre han estat eliminats per un sequaç de l’Opus Dei. El conservador assassinat al Louvre era el darrer custodi. L’estirp de Jesús arriba fins els nostres dies. Brown ens vol fer creure que Da Vinci va farcir els seus quadres de referències a la feminitat proscrita per l’església catòlica: les seves lectures de la Mona Lisa, La verge de les roques i el Sant Sopar arriben fregar allò demencial. Dir que, en el Sant Sopar, a la dreta de Jesús, no hi ha Sant Joan sinó Maria Magdalena és contradir tots els llibres d’història de l’art, a més d’eliminar un dels dotze apòstols. Dir que Lisa Gherardini, coneguda només a partir del segle XIX com la “Mona Lisa” és una referència codificada als noms dels déus egipcis Amon i Isis, símbols del masculí i el femení és un ridícul disbarat. Dir que Mozart, Wagner i Walt Disney sabien que el cristianisme és una bola i que les seves obres (La flauta màgica, Parsifal, La sireneta o La Blancaneus) són ocultes referències a la santa feminitat proscrita des de l’emperador Constantí per fonamentar un monoteisme patriarcal i masclista és pura demència… Però cinquanta milions de llibres venuts a tot el món des de la seva aparició el 2oo3 converteixen El codi Da Vinci en el fast seller absolut, el llibre de venta més ràpida des de la invenció de l’impremta. Totes aquestes grolleries han trobat el seu públic. El vertader novel·lista s’atorga el permís per manipular la història, perquè l’art li permet alçar totes les faules sense haver de retre comptes davant de ningú. Però si aquesta llibertat acaba estampant-se en un artifici tan nul com el que tenim a les mans llavors podem assegurar que no ha estat ben usada. Brown ha estat el primer en persuadir-se de les seves tesis —els nens acaben creient-se les seves pròpies mentides—, per això els seus lectors també s’ho han acabat creient tot. Ai, els analistes de la postmodernitat tenien raó: la satisfeta simplicitat de l’home contemporani es fonamenta en una al·lucinada, espantada i manipulable puerilitat assedegada de respostes consoladores i fútils. Cregui’m, amable lector, continua havent-hi llibres més bons: El Codi de la circulació, el Codi civil, Els Miserables o El Codi Penal, que per fortuna continua sense castigar la ximpleria.