Ressenya a Presència, 16 de juliol de 2006

Peripècies de l’amor

Rosa Fabregat, Sóc l’Iris

Rosa Fabregat, amb aquesta novel·la, ens apropa a les darreres aventures de l’adolescència. L’Iris, una noia solitària i sentimental, decideix vessar els seus delers amorosos en unes cartes sense destinatari, on explica la seva vida, els primers tempteigs amb l’edat adulta, el seu entorn i les seves esperances. Misteriosament, i plena d’innocència, aboca aquestes cartes sense sobre a la bústia de l’oficina de correus, esperant que trobaran el seu destinatari. També acaba sent l’accidental dipositària d’un sobre enigmàtic, que conté, entre altres coses, unes llavors misterioses. Les seves cartes acaben trobant el seu receptor i una sèrie de coincidències venturoses precipitaran l’embolic cap a les peripècies de l’amor. Sóc l’Iris és una novel·la breu i de to lleuger, que participa de la novel·la d’aventures i de la novel·la sentimental. Tampoc deixa d’incloure digressions que ens volen fer adonar del tipus de món en què vivim: la violència, les dificultats de la immigració, el buit que acumulen les relacions personals, la soledat i la frustració… tot es fa present a través d’un accent gràcil i veloç, mai llastimós i ple de confiança, molt aconseguit en una trama ambientada a l’estiu d’un poble de la Costa Daurada. El teixim argumental és ple de voltes i volutes, de girs sorprenents i a vegades gairebé increïbles, però l’autora sap governar amb mà invisible el seu relat i acabem topant amb la clara evidència de la narració. Fabregat conta amb habilitat i sap variar convenientment els diversos registres: les cartes desprenen un matís tendre i delicat, captant totes les inflexions interiors del personatge i sense fregar mai la sensibleria; els diàlegs entre els funcionaris de correus són àgils i de reeixida naturalitat; tot el conjunt encaixa amb els propòsits de l’autora: fer-nos sentir les dificultats i l’aventura constant de créixer i estimar en un món caòtic i estrany. Les relacions humanes són les que governen el text, així que la realitat del món exterior no és vista més que a través de la llum dels personatges. La prosa és transparent i àgil i d’una manera vaporosa va girant entorn dels protagonistes sense caracteritzar-los gaire però per això mateix aconseguint, gràcies a un ús subtil dels seus recursos, transmetre tota la seva condició. Sóc l’Iris és una lectura lleugera, fàcil i distraient, que exigeix bondat a la mirada i que agradarà als lectors de novel·les sentimentals sense sentimentalisme i als lectors de novel·les d’intriga sense ardus nusos intricats.

Ressenya a Presència

La terra i la lletra

Toni Cucarella, Heretaràs la terra

Aquesta ficció de Toni Cucarella parteix d’una sèrie desagradable de desencisos. La Xàtiva que l’autor vol recordar no s’assembla en res a la que ara li toca de sofrir: aquesta d’ara és el pasturatge despietat dels especuladors immobiliaris, presa explotada pel benefici fàcil i on la lletjor s’eleva sobre les runes d’un passat que concebia la terra com ‘l’essència del que som, l’origen, l’exemple del treball i la recompensa de l’esforç: semblar per collir’. Per mostrar-nos de quina manera han degenerat les coses, Cucarella ens ofereix el relat de les aventures de Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, crònica sarcàstica i mordaç d’un antiheroi improbable, però per això mateix amb més capacitat per servir d’estímul per a la imaginació. I és que tot el que explica Heretaràs la terra només té sentit com a ficció. A pesar de l’al·legat que es mou des del fons del que s’explica, la novel·la és un seguit de desbaratades peripècies narrades amb humor: a través de la veu burlesca i càustica del nét de l'heroi, Cucarella ens aproxima a l’esfondrament de tot un món: el dels caràcters veritables, el de l'autenticitat dels temperaments encara no desfets per la set inajornable de diners, la de l'amor al treball i a les coses primàries. Heretaràs la terra evoluciona a través de llargues i desvergonyides digressions que contrapuntegen el relat principal amb tot un mosaic d'aventures sorprenents. La marxa de l’esdevenir històric és el rerafons sobre el qual es retalla tota la trama: els canvis i embolics polítics que han sotragat el segle XX —la República, la Guerra Civil— han deixat el seu rastre sobre els homes i la terra i Cucarella s'encarregarà de catalogar-los. La mordacitat, l’enginy, la burla, el to amb el qual el llibre se'ns presenta són realment elogiables; la capacitat d'invenció és realment ponderable i el domini del registre lingüístic és absolutament fabulós. Amb tot això, però, el llibre no passa de ser un bon acudit ben explicat, llastrat per propòsits no literaris, per nostàlgies explicables que acaben portant el conjunt del llibre més a prop de la querella irada i voluntera que de la literatura en sentit ple. El que anima la ploma de Cucarella no són, per sobre de tot, les ganes de fer un bon llibre, sinó les de donar compte de tota una sèrie de desastres: la guerra civil, la complicitat del valencianisme amb la dreta feixista, l'entramat de poders que han abocat la possessió de la terra a l'especulació, de quina manera Xàtiva ‘és el paradís perdut’, la contemplació del qual provoca el desànim davant la destrucció irreversible. El ‘sentiment de revenja’ acaba imposant-se a la literatura, de tal manera que les paraules acaben sortint ‘a borbollons, de forma caòtica, sense gaire mirament per l'ordre i la cronologia’. Cucarella s'ha deixat arrossegar, i ha estat una llàstima, perquè el seu llibre, —que pateix del mateix mal que la novel·la gairebé homònima d'Alfred Bosch, Heretaràs la rambla, tot i que la de Cucarella és superior— podia remuntar l'afany acusatori per caure de ple dins la literatura. És entretingut i no li falta capacitat per crear un món narratiu autònom, però el llast de la realitat i els seus desastres n’acaben perjudicant la forma. Heretaràs la terra és un llibre ben escrit, divertit, aventurer i irònic, que pot gaudir d'un públic més interessat en emocions, humorades, extravagàncies i imprecacions que en la literatura estricta, una obra que hagués pogut ser millor si l'autor hagués tingut més clares les seves preferències i inclinacions.

Article al Diari de Balears

¿Mem?

Enguany es compleixen trenta anys de la publicació del llibre de Richard Dawkins El gen egoista. Aparentment és un obra per especialistes, que ens vol explicar ‘les bases biològiques de la nostra conducta’, però el que acaba fent l’autor és, des de l’estudi del comportament animal (l’etologia) plantejar, de forma clara i precisa, tota una nova manera de pensar la teoria evolutiva de Darwin: la lluita per la supervivència i l’adaptació no es produeix a nivell de les espècies, ens afirma Dawkins, sinó a l’altura recòndita dels gens. Així, defineix tota criatura viva com ‘una màquina de supervivència’ dissenyada pels gens per a perpetuar-se. Tot el nostre procedir vital no és res més que l’execució de plans prèviament traçats pels gens per tal d’immortalitzar-se i seguir. Nosaltres els podem desobeir, però hem estat dissenyats per acatar les seves ordres. La nostra vida els pertany, i no tenen cap tipus de pietat a l’hora de desfer-se de nosaltres, els seus guardaespatlles, els seus protectors, un cop hem complit amb la missió de perdurar-los o hem fracassat en aquesta ambaixada (de fet són ells el qui ens acaben exterminant). Dawkins és sagaç, divertit i aclaridor: el seu llibre és farcit d’exemples que ens posen davant els ulls que la majoria dels nostres comportament interessats, aprofitats, grollerament egoistes, tenen una raó de ser purament biològica (ai, i el desamor només és òbvia fisiologia). A través d’exemples i relats, Dawkins ens explica per què les femelles estimen més les criatures, per a què serveix el ritus del festeig, per què les àvies maternes solen ser més bondadoses que les paternes, i quins secrets amaga la violència i l’agressió. ‘Hem d’ensenyar als nostres fills l’altruisme, perquè no podem esperar que aquest formi part de la seva natura biològica’, ens diu Dawkins, i amb això, i amb la resta del seu llibre, gairebé està dit tot. Però si una idea d’aquesta obra ha fet fortuna ha estat la següent: la cultura humana també està formada per unes unitats egoistes que intenten perpetuar-se, idèntiques a si mateixes, per sobre de tot: aquests són els mems, unitats de ‘replicació’ cultural encarregades d’usar els nostres cervells per viure i així saltar, els millors, de generació en generació. Els mems són les idees, les melodies, les obres literàries: qualsevol model eficient d’utilitat per a les nostres vides. El darwinisme és també la llei que governa el món de les idees o mems, de tal manera que aquests s’uneixen entre ells, en formen de nous, lluiten i se separen sobrevivint els més forts o adaptats, patrocinant així canvis culturals que duren més que els individus. La cultura humana evoluciona com qualsevol criatura. Ja ho deia Karl Popper: ‘entre l’ameba i Einstein només hi ha un pas. I és que la ciència només és sentit comú, sentit comú bacterià il·lustrat.’

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 1 de juliol de 2006

Il·luminacions increïbles
Jonathan Safran Foer, Tot està il·luminat

Qualsevol que s’apropi a aquesta novel·la quedarà il·luminat. Realment crec ens trobem davant una de les mostres de poder narratiu més enceses i elevades que l’art de la novel·la amb més majúscules ha donat en els darrers anys. I parlo, fins allà on jo pugui conèixer, de la història viva de la novel·la de gamma alta, la que continua les recerques d’estructura i llenguatge que iniciaren els grans escriptors del segle XX: tots els que conceberen la narració, l’exercici incondicional de la literatura, com a via privilegiada d’accés al coneixement de l’home, sempre a través de la forma i el mot: la trinitat de Joyce, Kafka i Faulkner continua sent tutelar per qualsevol escriptor que no aspiri a esdevenir retratista d’òbvies sociologies o artífex d’enigmes a joc amb les cortines del saló. I aquí és on trobem Jonathan Safran Foer i el seu Tot està il·luminat. El que aquí s’ha atrevit a bastir Safran Foer només està en mans dels escriptors més atrevits i enginyosos, la desimboltura i l’encert que travessen el llibre el situen ja d’entrada en la línia dels escriptors formats, tots el que no titubegen, tots els que saben governar, amb intrepidesa admirable, l’esdevenir d’un relat alçat a partir dels elements que a l’autor se li imposen amb imperiosa fermesa. Si tenim en compte que Safran Foer va publicar aquest artifici encegador amb només vint-i-cinc anys, llavors tot és motiu de complaença. Tot està il·luminat és el relat d’una recerca: un ‘heroi’ anomenat Jonathan Safran Foer busca la dona que va salvar el seu avi de morir en mans dels nazis a Ucraïna. Safran Foer, l’heroi del relat, l’autor del llibre, és jueu i nord-americà, i arriba a aquest país eslau per mirar de trobar aquesta persona, tot i que no podrà fer-ho sol, i per això a l’estació del tren l’esperen un intèrpret de la seva edat i el seu avi (que farà de xofer, tot i patir ‘ceguesa psicològica’). Així, tots tres, juntament amb un gos, emprendran aquest viatge al fons de la memòria, a la font mateixa del coneixement. Tot això podria fer-nos pensar que ens trobem davant un relat convencional, el típic relat iniciàtic amb catarsi final, però pàgina rere pàgina Safran Foer s’eleva i separa de qualsevol usual o coneguda contarella. El sentit de l’humor, l’audàcia i la imaginació més desfermada s’encarreguen d’ordir una trama que tampoc es conforma amb la mera linealitat: a més del relat de la recerca, narrat aquest sí per l’intèrpret ucraïnès (un narrador al més pur estil Salinger), trobem la història de la població de Trachimbrod i dels inicis del seu llinatge narrada pel Foer ‘heroi’, des de 1791 fins al 1941, la data nefasta de l’entrada del nazis i l’extermini i desaparició de tota la seva població (acabaren amb tot, homes i dones, cases i carrers, molts pocs van salvar-se). Safran Foer va conciliant els dos relats, contrapuntejats per les cartes que el noi ucraïnès li envia tot comentant el desenvolupament de la trama. I tot ens és contat amb to de festa, amb una espontaneïtat fantasiosa i febril, que eleva el relat des de la fàcil versemblança fins a les cotes més altes i autèntiques de la pura forma: cap a la veritat de la recreació. Tal com s’afirma en el Llibre dels antecedents (inclòs dins el relat en un exemple més d’encertada ambició): ‘L’art és allò que només té a veure amb si mateix (el producte d’una provatura amb èxit per tal de crear una obra d’art). Malauradament, no hi ha exemples d’art, ni tampoc bones raons per pensar que mai n’existirà.’

La història de llinatge és la reconstrucció de tot un entorn, el dels jueus i la seva forma de vida. Aquí Foer no dosifica la ironia, la mordacitat esplèndida amb la qual retrata la tossuderia i la passió de la seva estirp, tot per celebrar juntament amb ells la festa de la comunitat unida en la fe, la festa i el treball, en la unió inspiradora de la carn, en la regeneració inesgotable de les famílies. Tot en aquest llibre és extremat i fa guspires, els diàlegs provoquen tots hilaritat, la minuciositat insistent ens fa entreveure les criatures de Beckett, però Foer és jueu i els jueus i les seves creacions no es poden permetre la desesperança. A més de la gran tradició (des de l’Apocalipsi a Rabelais), Foer es posa en l’estela de tots els grans escriptors jueus nord-americans: trobem empremtes de Salinger, Miller, Roth i Bellow, assimilades en una síntesi magnífica. Cregui’m, aquesta novel·la és un espectacle, una inconcebible obra d’art, una festa il·luminadora del narrar i del descobrir, la confluència extraordinària de l’art amb el sofriment i l’entusiasme.