Ressenya a Presència, 18 de juny de 2006

El cap ple de palla

Antoni Mas Busquets, Terra cremada

Aquest aplec de set contes d’Antoni Mas Busquets gira entorn de la impossibilitat de l’home d’acarar amb desimboltura la realitat de les seves circumstàncies. Lligats a una realitat esquerpa, que els supera indefectiblement, els seus personatges viuen unes existències totalment neutres, anodines, d’una espontaneïtat enrarida, desarrelada i fantasmal, una vida que no saben comprendre, que han renunciat a destriar. Aquestes criatures es mouen per una Mallorca que, vista a través de la seva vivència, ha esdevingut un territori despoblat de veritat humana, un simple desert populós, terra cremada, amb el relleu dels hotels i dels xalets adossats. Enmig de tot això, fan com qui viu, però en el fons són pura inèrcia sense escàndol, malaltia espasmòdica mancada de sentit de l’humor, monyons humans desproveïts de ganes i talent per desitjar i forjar-se un horitzó propi, encara possible, a la mida d’un impuls no claudicant. La seva frustració a vegades es confon amb la nostàlgia, i així acaben enyorant el passat de la infància, l'entorn mitificat d'una món ordenat de ‘senyors’ altius i bons pagesos, tot retallat contra un paisatge on pastava la vaca i el cel era blau. En aquest llibre tot és minúscul i desesperançat, tots els personatges tenen propensió a una inestabilitat que es resguarda en el conformisme i en l’abúlia: tots conceben la vida com una malaltia, com si ja no hi hagués res a fer ni facultats per fer-ho i com si ambicionar (una vida completa, una obra literària d’envergadura) fos una amarga ingenuïtat, un propòsit estèril: com si el futur ja fos cosa del passat. Sembla que podrien recitar tots a cor aquell poema de TS Eliot, Els homes buits: ‘Som els homes buits/som els homes replens/inclinats junts/el cap ple de palla’. Figures sense forma, ombres sense color, forces paralitzades, condemnats a gests sense moviment, les criatures d'Antoni Mas conviden a plantejar-se aquella pregunta que Nietzsche ens va ensenyar a fer-nos davant qualsevol manifestació artística: ‘¿Què s’ha fet aquí creador, la salut o la malaltia?’. Escrit en un to sec i desolat, sense ni un gram de gràcia ni ironia, el llibre de Mas acaba confonent-se amb allò que sembla que vol examinar: la insignificança, la debilitat i el trauma acaben afigurant-se insignificants, traumàtics a cops d’humilitat, irreparablement decadents en poques pàgines. La literatura no pot esdevenir el discurs de l’home assotat que ni tan sols té el valor per rebel·lar-se. La literatura és la viva recerca, la invenció d’un sentit qui sap si encara possible, però que mai no se sotmet davant del no-res.

Ressenya a Presència, 4 de juny de 2006

La negror de la sotana

La victòria de la creu, Miquel M. Gibert.

Aquesta és una mostra de literatura sòlida. Miquel M. Gibert amb la seva primera novel·la, La victòria de la creu, ens ofereix un relat d’amples proporcions, que vol tocar tota una sèrie de temes i registres. El segle XIX, amb tot el batibull de lluites polítiques i les enèrgiques sotragades que va patir el paradigma teòric tradicional (tot el que recolzava la vella societat) és el fonament sobre el qual s’alça una novel·la ambiciosa, que es dilata en el seguiment de tres generacions de carlins catalans. Per fer-nos entrar en la trama, l’autor usa el recurs del manuscrit trobat, del qual ell només es declara l’editor: serà a través de la ploma d’Àngel Massip, sacerdot adscrit a la noblesa rural catalana, com se’ns aproximarà a la crònica d’aquestes tres generacions de la família Espinós. Allò íntim i particular del llinatge s’enllaça amb la Història, de tal manera que el lector la viu no des de la fredor de la dada sinó des de la immediatesa de la identificació i l’empatia. El que més li importa a Miquel M. Gibert, però, són les crisis de fe —els daltabaixos de la confiança en la transcendència salvadora i alliberadora del Déu cristià, garant últim de tot sentit existencial i d’una ferma ‘veritat única’— que la nova mentalitat lliberal i democràtica comporta pels esperits encara encabits dins el marc de l’Antic Règim. Gibert vol observar ben de prop com la realització de la història els aniquila o els refà.
Aquesta crònica gira entorn de la baronia de Granadella, dels canvis, problemes, calamitats i esplendors d’una nissaga noble i com aquests ressonen dins la vida i la fe del clergue Massip. Així, anirem descobrint com el narrador evoluciona en les seves conviccions al mateix temps que la noblesa es perd en plets centenaris per terres i poder. La participació en les guerres carlines —un dels punts forts del relat, minuciosa i vigorosament explicat— es desenvolupa a mesura que Massip i les seves seguretats van precipitant-se en un cert escepticisme (en una espècie de santedat laica). Els girs argumentals, allò purament novel·lesc, sap combinar-se amb un rerafons històric documentat encara que convenientment adaptat a les finalitats argumentals que exigeix la novel·la.
Miquel M. Gibert s’emmiralla en tota la tradició de la novel·la ‘realista’ del segle XIX i acaba ordint un embolic ple de tripijocs però amb un cert pòsit reflexiu i ‘existencial’ que només pot pertànyer al segle XX. Al conjunt del text se li pot reprotxar un excés de pàgines, una esgotadora minuciositat que acaba mostrant-se innecessària, com si l’autor ens volgués demostrar com si com no que sap donar fons i relleu al seu relat. La prosa és eficient, meticulosa però gris, en una novel·la d’aquestes dimensions es troba a faltar un cert gust per l’artifici: cal donar més color i dinamisme al relat si no es vol que acabi tenint foscor i feixuguesa de sotana. Les obres de Jesús Moncada han estat tutelars per a l’autor, però li ha mancat capacitat de joc, sentit de l’humor, esplendor i artifici, vertadera dimensió de modernitat literària. Miquel M. Gibert ens ofereix un relat ambiciós, vast i ben governat, que entretindrà a un tipus de públic desitjós de color local, de cert ‘reconeixement’, d’història i contarella, però que en conjunt acaba mostrant-se com innecessàriament llarg i tediós. La victòria de la creu no aporta res d’estimulant, li manquen al·licients que incitin a sobreposar-se amb goig a la seva llarga, eficaç, calculada i fatigosa solidesa.