Conte a Presència. 23 d'abril de 2006

Mans infinitament ansioses

Estava escrivint la meva primera novel·la quan la meva mare va enviar-me a comprar ous. Des de feia uns quants estius que intentava tirar avant el meu primer llibre: un llibre que des dels catorze o quinze anys desitjava fer —i que sentia dintre, a vegades com un pes, a vegades com un globus: sempre com l’envestida d’una imposició, un veredicte ineludible— però que no em sentia amb forces per emprendre: intuïa que m’hi jugava molt (¿tot?) en aquell encàrrec. ¿Què seria de mi si no feia aquell llibre? Escriure és una de les coses més complicades que existeixen: es necessària molta tenacitat, molta paciència, molt d’entusiasme i també una cosa anomenada protèrvia, que és una mescla d’obstinació i orgull. Jo llavors no sabia que es necessitava res d’això (no ho sabia perquè ho descobria): ho sé ara, uns quants llibres després; durant aquells estius (l’única època de l’any que tenia completament lliure, que podia dedicar íntegrament a l’escriptura) no només vaig escriure un llibre, cosa absolutament irrisòria i comuna, sempre a l’abast de qualsevol idiota, sinó que em vaig escriure a mi mateix, vull dir que vaig descobrir-me com a individu. Perquè la dificultat de l’escriptura no deriva de l’escriptura mateixa, allò difícil no és orquestrar una frase, cercar un adjectiu, encadenar sintagmes —sempre esquivant, matxucant clixés—, això simplement és tècnica, mètode, procediment inert: sinó que l’escriptura és una manera de desvetllar, de remoure, d’agitar, és enfrontar-se amb allò més viu que hi ha en nosaltres i saber dominar-ho: a aquesta lluita se l’anomena art. Aquest descobriment, les seves conseqüències, els resultats de dedicar-me a aquesta tasca, van fer-me un nou home, o, com que només tenia divuit anys, podria dir que van fer-me un home.

—Vés a comprar-me una dotzena d’ous —em va dir la meva mare deixant sobre l’escriptori unes quantes monedes.

Transcrivia a l’ordinador una pàgina manuscrita. Durant tot l’any havia ratllat durant hores i hores un quadern escolar de tapes grogues, ara ple d’anotacions i esborranys. M’adonava que a mesura que el llibre avançava jo m’anava transformant. Em vaig mirar les monedes, però vaig seguir treballant. Mitja hora després la meva mare va dir-me:

—¿Encara ets aquí? ¿Es pot saber què fas? Ràpid, que ja tanquen!

Vaig deixar-ho tot de banda i vaig agafar les monedes, vaig sortir esperitat. Sentia sobre el cap i les espatlles el pes impetuós d’un sol de juliol gran i roent. El cel, d’un blau virulent, semblava de vidre acabat de coure. Davant la porta del supermercat vaig oblidar-me de l’encàrrec.

I és que sentia el cap envaït per una veu. Des que havia començat a escriure que la meva manera de pensar havia canviat: ara, cada pensament anava acompanyat de les seves paraules, era incapaç de pensar res sense verbalitzar-ho, havia de pensar-ho tot tal com ho volia escriure, mot rere mot, amb la cadència lleugera d’una frase ben feta. Perquè somiava amb l’estil, un estil que havia de ser bell, ritmat com un vers, precís com un insult, irrebatible com un cop de puny exacte, melodiós com un solo de trompeta i carregat de veritat com la rialla d’un vell o el plor d’un infant. Vaig encaminar-me cap el mar.

Davant meu, sobre l’arena, els cossos eren incomptables. Nus i estabornits els turistes es torraven allargats. El mar semblava una pedra fosa i a la vorera s’encavalcaven petites ones juganeres, fulgurants. Vaig veure una noia preciosa acariciant-se els pits nus sota l’aigua de les dutxes. Les gotes li rebotaven sobre la pell daurada i humida i teixien al seu voltant un halo de colors irisats. El vestit de bany, concís i arrapat, la deixava nua. Desitjós i complagut vaig contemplar-la fins que se’n va adonar. Llavors em va mirar, em va dedicar un gest on la provocació es mesclava amb el menyspreu i va girar-se d’esquena. Mentre marxava cap a la seva hamaca va ficar-se un dit a l’eslip i vaig sentir com l’elàstic li flagel·lava la natja. Aquell soroll em va deixar a punt del col·lapse, totalment fulminat. ¿Com podria apropiar-me d’aquell instant? ¿Com capturar la dansa d’aquella noia sota el doll de l’aigua? Els colors de l’arena i el cel, la seva pell amarada de sol, la multitud estesa, tot havia de transparentar-se a través dels meus mots. ¿Com ho aconseguiria? No arribaria mai a res, el treball era inassequible, el món era molt gran i la vida massa complexa: tot era encegador, massa vast —el cos massa bell—, intractable, les paraules podien massa poc davant la il·limitada escomesa de l’existència, de la realitat. ¿Què podien fer els simples traços de la meva escriptura? Era com intentar escrutar el món per una escletxa, i tot el que podia fer jo era això, perforar, excavar la realitat del llenguatge perquè em deixés veure la vida a través seu. Però això era impossible i vaig seguir caminant. Vaig dirigir-me a l’escullera.

El mar s’inflava, presumptuós i blau, vestit d’onades constants, com si s’hagués cansat de la calma i volgués desentumir-se. El sol semblava decidit a fulminar la terra. M’estava assegut sobre una roca enorme, capficat en els meus desvaris, pensant què seria de mi. Tenia el far apagat a la meva esquena. ¿Aconseguiria mai escriure aquell llibre? Mai m’havia sentit tan sol. L’escriptura m’estava transformant en un ésser desolat, de sobte em posava a riure per qualsevol cosa, o era capaç de deprimir-me davant la mirada devota, infinitament neta, d’un gos abandonat. ¿Què m’estava passant? Em sentia tranquil, irònic, violent…

Vaig tornar cap a casa. Els meus pares ja havien dinat. La meva mare em va veure travessar la porta i no em va dir res: va remenar el cap com si ja ho donés tot per perdut mentre em deia que el dinar m’esperava avorrit a la nevera. No tenia gana i vaig tancar-me a l’habitació. L’ordinador m’esperava amb un full en blanc a la pantalla. Vaig teclejar tímidament algunes frases: tot el que escrivia em sortia anquilosat, buit, paraules amb so de llenya seca. Vaig deprimir-me encara més. Vaig revisar tot el que havia escrit fins llavors i de sobte em va semblar innocentment grotesc, indiscutiblement ridícul, vaig seleccionar tot el document i vaig esborrar-lo. Vaig llançar el quadern de tapes grogues per la finestra, després em vaig tirar sobre el llit, rabiós i alleugerit. Feia calor, el cor m’anava molt ràpid, crec que fins i tot vaig plorar, al final, més assossegat, vaig condormir-me.

Va despertar-me la meva germana.

—¿Has llençat això per la finestra? —em va dir mostrar-me el meu quadern—. Anava amb bikini, tenia la pell cremada i cada dia s’assemblava més a la meva mare—. Ho he estat llegint. ¿És teu? ¿Ho has escrit tu?

—¿Jo? ¿Com vols que escrigui una cosa com aquesta? —vaig dir.

—Ja m’estranyava. M’ha semblat bo, realment bo. ¿A qui ho has copiat? M’agradaria saber com acaba aquesta història.

—Ja et portaré el llibre. És de la biblioteca.

Va deixar-me sol, el quadern reposava sobre la taula. Així que li havia semblat bo… Vaig agafar el quadern i vaig fullejar-lo. Per mi allò seguia sent igualment dolent, però sentia que podia recuperar-lo (recuperar-me). Vaig encendre l’ordinador i vaig començar a treballar. De cop les frases sorgien, les paraules s’anaven enfilant una rere l’altra, caient com rocs, composant la seva pròpia realitat. A mesura que escrivia sentia de quina manera jo anava caient dins el text, com quedava submergit dins aquell esforç i com aquest em bastava, aquella exigència que em mantenia tens. Anava embolicant el meu relat i deixava de tenir relació amb res que no fos el relat, a ell devia tota la meva existència: ja no es tractava d’imitar la vida, de fer amb paraules el món —com el nen que fa un gos de plastilina—, no, ara tot era deixar que el món es fes dintre meu per mitjà de les paraules. No hi havia altra obligació, altra lligam amb la vida que el text, que la narració, que la meva novel·la. Queia la nit i va entrar la meva mare:

—Espero que ara sí que aniràs a comprar-me els ous.

No li vaig respondre res. Vaig mirar les monedes, vaig seguir treballant.

Ressenya a Presència, 16 d'abril de 2006

El carnaval putrefacte

Màrius Serra. Farsa.

El Fòrum de les Cultures celebrat a Barcelona l’any 2004 no va canviar el món. Va ser muntat com una altra excusa per fer festa, o el que és el mateix, no va ser res més que publicitat. El visitant del Fòrum sortia convençut que vivia en el millor dels mons possibles, però mentrestant, a l’altra banda del carrer, si la volia veure, seguia perpetuant-me la misèria i la precarietat. Màrius Serra parteix de la farsa inesgotable en què hem convertit el món per aixecar un text on tot això es reflecteix i balla: certament la novel·la s’assembla en molts moments a un musical. O a una pel·lícula de Berlanga: multitud de veus discordants, varietat irònica de tipus, mordacitat corrosiva, tot retallat contra un rerefons social al qual pretén criticar o posar en solfa. La societat del guinyol, del disseny d’usar i tirar, del doble pensar i de la vana retòrica: tot això posat al servei d’una idea brillant: la desaparició induïda pel discurs oficial ―com un tipus de màgia, d’escamoteig hipnòtic― de la conflictivitat i de les fissures socials. Tota arenga política és un sistema de mentides, de sorollosos discursos que s’encavalquen per cobrir fets repugnants. Però no estaríem fent res més que sociologia si no fos pel la qualitat del relat. Aquí ens toca acarar-nos amb la literatura. Farsa és una novel·la irònica, de lectura àgil tot i que exigent, plena d’enginys, de jocs verbals, d’acudits i d’agudeses. En certs moments cau dins un excés un punt embafador, però remunta els seus desvaris a cop de deliris majors i de sanes rialles ―o tal vegada no, però li és igual i es rebolca en el ridícul―. El coqueteig joiós amb allò impossible, amb el relat policíac i la sàtira política, es posa en marxa per oferir-nos una bufonada escruixidora. Durant els 36 capítols assistim als efectes que provoca la transformació en catalans tòpics de tota una caterva d’indocumentats per part d’un mag anomenat Morelli. Aquests esdevindran crupiers en el Casino de Barcelona i a partir d’aquí el lector s’ho pot esperar tot. Farsa es converteix en el relat de la ganyota, de la caricatura a l’estil Gombrowicz, en un diagnòstic atroç i antipàtic del nostre present, en una novel·la que només vol fidelitat envers ella mateixa però que al mateix temps esdevé observatori d’un món fariseu i des del qual només podem entreveure falsificacions de vida. Màrius Serra s’ha posat, en un artifici àcrata i cruelment desesperançat, mitjançant un joc de titelles, a l’alçada del nostre món, tot rebolcant-se en aquest carnaval putrefacte.

Article diari de Balears. 15 d'abril de 2006

Reeditar la vida


Una de les experiències més traumàtiques que conec consisteix en la visita més o menys regular a una llibreria. Era Heràclit qui ens deia que era impossible banyar-se dos cops al mateix riu; així el filòsof ens assabentava de la seva idea del moviment constant, de la variació impassible de totes les coses. Tot corre, tot flueix. De la mateixa manera, ¿és possible entrar dos cops dins la mateixa llibreria? ¿Què fa que la cultura sigui alguna cosa distinta a un mostrador de modes? ¿On trobem el referent? La varietat editorial que les llibreries ofereixen ens inunda i canvia a una velocitat cada cop més implacable, fins al punt que poques setmanes després d’haver sortir un llibre aquest esdevé introbable, sempre se l’ha d’encomanar, i uns mesos després ja ens diuen que està esgotat (és mort al fons més polsós d’un magatzem, esperant innocent la trituradora) i per descomptat un any després ha esdevingut una joia de bibliòfil. I això passa amb tots els llibres. Provin de trobar a les llibreries una edició passada de qualsevol premi multitudinari i popular. Per exemple un premi Ramon Llull de fa dos anys, o un Sant Jordi, o fins i tot un premi Planeta (¡o, súmmum de les glòries, un Nobel de fa quatre o cinc anys!). Això, però, no seria un problema (és la simple execució del veredicte d’oblit i silenci que pesa sobre qualsevol literatura vana) si no fos perquè aquesta condemna pesa ja sobre totes les obres, sense distinció de mèrit i vàlua. Tot passa i res queda, tot és efímer i caduc. Tot ha esdevingut d’usar i tirar: glòries momentànies que gaudeixen d’un espai, veus que es confonen en una presència instantània. Res pot aspirar a la més mínima durada, a una més o menys sòlida continuïtat. Els llibres s’esfumen i res pot arribar a constituir-se com a memòria. El present es transforma en un escenari frenètic i nosaltres en espectadors atabalats. El llibre clàssic complia aquesta funció de referent, era un far enmig de totes les marees que ens recordava, enmig de l’agitació anihiladora de les aigües, que continua havent-hi voreres segures. El clàssic és un text d’una solidesa inexpugnable, un llibre primordial, de coneixement inexcusable, un dipòsit inesgotable i fecund d’inquietud i qualitat. La cultura catalana i la seva indústria editorial, però, viuen assolats per la febre de la novetat. I mai no es reediten els seus clàssics ni les traduccions en català de les grans obres de la literatura més gran. Ens dediquem a la ‘novetat’ més moridora mentre les nostres grans obres clamen per ressuscitar. Haceldama, de Blai Bonet, ha trigat quaranta-cinc anys a reeditar-se. ¿Hem d’esperar mig segle més per tornar a trobar els dietaris de Bonet? ¿I les memòries de Vicent Andrés Estellés? ¿Per quan una reedició d’Els germans Karamázov? ¿Quan tornarem a trobar ‘Els papers pòstums del Club Pickwick’ en traducció de Carner?

Ressenya a Presència, 2 abril de 2006

Llegir l’home

Lluís Maria Todó, El mal francès

El mal francès és un text aixecat a partir dels records. Lluís Maria Todó construeix la seva novel·la amb les seves evocacions, concretament les experiències i descobriments derivats de la seva estada a Pau, França, quan, en divuit anys, l’any 1968, va anar a estudiar a la seva universitat. La introducció d’aquest fil narratiu, però, no és directe: el text comença relatant el ‘bloqueig narratiu’ del propi autor mentre intenta preparar la seva pròxima novel·la, per desfer el qual usarà els diaris que escrivia durant la seva joventut, de tal manera que durant l’esdevenir del relat passarem per tres focus narratius: el comentari a les anotacions fetes durant l’esmentada estada a Pau, la narració d’un jove que viu a través de l’obra de Proust, i una aproximació crítica al relat d’arrel pujolista que s’ha fet del nacionalisme català (segons Todó assumit sense crítica per la majoria). Sens dubte el plantejament és engrescador. Todó es comenta a si mateix amb ironia insistent, refà cada un dels seus moviments adolescents i intenta cercar l’inici del seu caràcter i inclinacions: l’assumpció de la seva homosexualitat és un dels pilars sobre els quals se sosté gairebé tot el relat, a més dels seus intents per mimetitzar tota la cultura francesa. Tot això se’ns narra des del present, punt des del qual aquell passat es veu molt distint, tant que s’arriba a satiritzar moltes d’aquelles expectatives amb les seves malmeses il·lusions. I tampoc mai s’està de res, així que el llibre és farcit d’apunts sociològics, de cròniques de societat barcelonina amb noms i llinatges i amb totes les seves indiscrecions, de digressions on comenta les seves cinc novel·les anteriors, i d’una narració inserida enmig de tot plegat —on es narra una tornada a Barcelona fent autostop— que podria ser llegida amb independència.

Todó ha excel·lit com a traductor al català de molts clàssics francesos: Bossuet, Baudelaire, Flaubert, Nerval, Zola… I aquest contacte tan directe amb la bona prosa se li ha encomanat: l’estil d’El mal francès és acurat i cristal·lí, una prosa treballada que discorre ràpid i sense embulls. El mal francès podia llegir-se com la crònica més o menys novel·lada d’una sèrie d’assumpcions: en primer lloc la de la pròpia sexualitat, i després la de la inclinació per llegir i escriure. La inclusió dels vells dietaris francesos i el seu comentari és una troballa de valor, així se’ns presenten les vivències passades i com a partir d’elles el narrador ha sabut construir-se una identitat. Tot el llibre és ple de referències a la literatura, cites de versos i invocacions a altres escriptors homosexuals. En l’exploració formal i en el fons afrancesat la novel·la s’assembla molt a les de Vila-Matas. Però el conjunt del text, a pesar dels seus mèrits estilístics, acaba sent dessaborit: Todó s’ha escrit a ell mateix, tota la novel·la és ell mateix, Todó ha esdevingut text perquè puguem llegir-lo: amb tots els seus prejudicis i esllanguiments afectats, amb un exhibicionisme que acaba fent-se embafador, i amb un pòsit disgustat i de queixa que sobretot es fa enutjós quan vol criticar la visió nacionalista de Catalunya, tant per la seva manca de motivació dins el llibre com pels arguments que maneja, que de tan arbitraris i irreals esdevenen còmics. El mal francès sens dubte és un triomf per Todó, però per a la literatura no passa de ser un incident sense gaire alçada. Todó s’ha trobat a ell mateix, i en el futur, si se n’oblida una mica, farà més bones novel·les.