Ressenya a Presència, 19 març de 2006

La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Planas

Espies trivials

Un llibre d’aquestes característiques s’hauria de comentar a la secció d’oci i serveis. I és que un invent com La ciutat dels espies indefensos no pretén ni tan sols rallar d’esquitllentes la història de l’art, i per això desdenya, pàgina rere pàgina i amb satisfeta complaença, l’estela de les creacions que mitjançant els artificis del llenguatge intenten il·luminar les incògnites de l’experiència humana. La Dama de l’Art, davant una ficció d’aquest calibre, roman adormida, però sempre pot ser que els nans de l’oci es diverteixin. Certament, La ciutat dels espies indefensos és literatura d’evasió, novel·la d’aventures tremoloses: proposa el seguiment de les peripècies de Bastian, un agent secret holandès i jubilat a Mallorca, a qui se li encarrega la captura d’un tal Enoc, inventor d’una droga rejovenidora, el qual fa de professor a la Universitat Americana de Berkeley, a Califòrnia. Tot l’artifici ha estat escrit assimilant les astúcies narratives dels best-sellers: trama dividida en diversos plans temporals, personatges extremats i característics, varietat d’ambients, ironia, rapidesa narrativa, dosificades engrunes de cultura i un punt d’inusitada erudició. Tot per enredar el lector durant unes quantes hores de distreta lectura. Res d’això seria reprotxable sinó fos per la categoria final dels resultats, singularment trivials, a causa de la pobresa dels recursos usats i a la negligència estilística i compositiva. Rosa Planas allarga excessivament cada capítol, els diàlegs pretenen ser enginyosos però esdevenen pesats, les descripcions són massa dilatades i tan bordament literàries que acaben caient dins la comicitat. Així, es defineix un gol de la següent manera: ‘de llibre, aerodinàmic, incisiu, perfecte’, o se’ns parla ‘del somriure químic de les persones alliberades’, o que ‘la metafísica del silenci ensenya l’eterna equació del suburbi’. D’aquestes vel·leïtats estilístiques la novel·la n’és plena, però es fan sobretot memorables quan l’autora vol inventar-se un llenguatge crític o científic que faci creïbles les astúcies del fulletó; ens diu: ‘Era un especialista en els anhels de milions de persones vives, mortes o per néixer, que encalçaven la utopia en un món perpètuament millorable…’ Aquestes i altres asseveracions acosten més la novel·la al còmic o al serial televisiu de baixa estofa que a la literatura descaradament popular: hom acaba pensant que l’autora tenia més en ment Maxwell Smart, el Superagent 86, que les creacions limitades però vigoroses de Frederich Forsyth.

Furor novel·lesc. Ressenya a Caràcters, gener 2006

Furor novel·lesc. Sebastià Alzamora, La pell i la princesa

La pell i la princesa és un artifici. Com a novel·la sembla voler situar-se de ple dret dins el camp del fantasieig més lliure. La trama argumental es desplega a partir de l'enigma que porta a un esquiu personatge anomenat Puppa a enquadernar llibres amb pell humana. De la mà del seu relat ens endinsem dins un moment històric molt concret, decisiu per a la història d'Europa: la cort de Bohèmia del segle XVII, els esdeveniments que forçaren la derrota de la Lliga vangèlica per les forces catòliques a la batalla de la Muntanya Blanca (1620). Tanmateix Alzamora basteix la seva trama prescindint de qualsevol referència fermament arrelada en les circumstàncies històriques. Tal com afirma a l'excurs final: 'no crec que la literatura hagi de guardar cap fidelitat envers la història'. Certament, sobre aquesta idea descansa el discurs de la modernitat literària: la literatura té les seves pròpies lleis, més enllà d'exactituds amb realitats 'verídiques', dogmàtiques obtuses o ideologies de saló. Deia Oscar Wilde que només dins l'art l'home havia pogut ésser lliure. I Alzamora en aquesta novel·la farà gala de totes les llicències que li atorga saber que pot prescindir d'Històries, de Versemblances: s'inventarà una cort 'irreal', la de Frederic V; ressuscitarà per al moment que li interessa el ja finit rabí Judà Loew, el mític artífex del Golem (i de passada Paracels i Giordano Bruno); aixecarà escenaris de somni, jardins immensos, cambres plenes d'aparells admirables dins palaus tenebrosos… La imaginació no voldrà conèixer altre cotilla que els límits dels seus propis desvaris. Assistirem, si acceptem aquestes regles, a un món fantasiós, regit per la intrepidesa dels somnis. La presència dins la trama de la llegendària obra de Colonna, la Hypnerotomachia Poliphili, sembla voler reafirmar aquest caràcter oníric. Aquesta rara obra, impresa per primer cop el 1499, coneguda també com Els somnis de Polífil (¿Polífil o Pol·lífil?, la grafia canvia al llarg de tota la novel·la d'Alzamora) és la crònica d'unes persecucions entre amants per les regions més colorides d'un somni d'arquitectures excèntriques. I La pell i la princesa és alguna cosa semblant a tot això. El lector convencional, assedegat d'una trama ben lligada i d'un atractiu pòsit de coneixements amb els quals senti que tot llegint aprèn alguna cosa, quedarà decebut. El lector exigent, que llegeix pel gaudi estètic, per experimentar amb la lectura aquelles sensacions que la vida tantes vegades regateja, se sentirà atordit: Alzamora acaba alçant un enginy tumultuós, violent, lúbric i immoral, més semblant a un esbós d'argument per una producció cinematogràfica que a una novel·la d'aventures. Sabatini ens queda massa lluny. Perucho no ens ha deixat rastre. De Porcel n'agafarem el nervi tràgic, el traç ràpid i viu.

Però la solució argumental és confiada a una sorprenent estratagema narrativa: fer que tots els personatges -qui narra la història, qui escolta la història- acabin confonent-se en una mateixa identitat: Alzamora ja havia usat aquest enginy a la seva primera novel·la, L'extinció. Els personatges responen a patrons molt definits: belles molt belles, savis molt savis, dolents molt dolents… I un protagonista que, enmig de tots ells, s'anirà mostrant com un ésser a qui les circumstàncies arrosseguen: tant al llit de la reina com al camp de batalla. La pell i la princesa sembla escrita en un estat de febre propens a les al·lucinacions. Un estat que tot ho negligeix i ho arrossega. D'aquesta manera, els hussites, els seguidors del reformador catòlic del segle XV Joan Hus, són transformats en una 'mítica tribu nòrdica', que espera l'acompliment d'una profecia recollida en un poema 'de més de deu mil versos'; el rabí Judà Loew fa de conseller a un rei protestant, a més de ser-li confiades notícies 'sota secret de confessió'… Tot pot portar al lector culte a la hilaritat, però Alzamora ens adverteix que 'les falsedats i manipulacions' de la novel·la són deliberades. Sempre podem pensar que era més fàcil inventar que documentar-se. Sobre l'equívoc de no voler ser un artesà, de no voler seguir regles sinó crear-les a cada pàgina, Alzamora acaba teixint un text efectivament entretingut, que desprèn una divertida brillantor llòbrega, que engrapa a partir de la provocació. Però ens hagués agradat un llenguatge més audaç i esplendorós. I un ús de la història menys accessori o fútil.

La realitat i el misteri, ressenya a Presència, 5 de març de 2006

La realitat i el misteri

El llegat dels filisteus, de Margalida Aritzeta

Aquesta és una novel·la que intriga. El llegat dels filisteus, la darrera creació de Margarida Aritzeta, se’ns presenta amb tots els elements per engendrar una trama atractiva, amb capacitat per embolicar el lector, però al mateix temps amb la voluntat de tocar algunes de les notes essencials que fan memorable la literatura. Sens dubte la maquinació argumental ha estat concebuda per atraure, però l’autora s’encarregarà de no negligir mai un cert gust per l’obra ben escrita, per presentar un text que, a pesar d’haver nascut amb determinació popular (una novel·la per vendre), no abandona unes òbvies exigències de tipus artístic. Tot l’entramat deriva d’ajuntar fets reals, coneguts, propis del nostre entorn polític, amb alguns elements ficticis molt característics de la novel·la d’intriga: el de l’objecte mític perdut. Així, tindrem un llibreter, en Manu Iriarte, que rep l’encàrrec del polític Carod-Rovira de trobar un llibre anomenat El llegat dels filisteus, el qual li ha estat reclamat sense que ell sàpiga que n’és el propietari. A partir d’aquí, la novel·la evolucionarà en contínues espirals de complicació novel·lesca: tindrem societats secretes, desaparicions i assassinats, mutacions de personalitat i maniobres polítiques, contínues picades d’ullet al lectors de literatura negre i al thriller cinematogràfic, i també aproximacions a personatges decisius de la nostra cultura com Verdaguer o Gaudí. El protagonista, per descomptat, descobrirà la vertadera natura del llibre, el seu autèntic origen i significat, al mateix temps que esclatarà el conegut ‘cas Carod’, el sabut daltabaix que van provocar les reunions d’aquest polític amb els terroristes bascos a Perpinyà. Carod-Rovira (el personatge de la novel·la que tractem) jugarà un paper lateral però important en la resolució de la trama, de la qual n’és investigador i implicat. El lector haurà de pactar amb el text perquè l’acoblament entre realitat i ficció no l’atordeixi, i no haurà d’oblidar mai que ens trobem davant d’una novel·la. Una invenció vasta i calculada, on tot ha estat pensat per conduir el lector a través d’una gran varietat lúdica de tipus i ambients. Resseguint el protagonista ens trobarem a Algèria, Barcelona i Tarragona, a més de ficar-nos dins els bastidors enredats del món de la política espanyola. A més, la novel·la és el relat íntim del seu protagonista, de tal manera que paral·lelament a la intriga que l’ocupa veurem de quina manera posa ordre a la seva vida de bibliòfil.
El llegat dels filisteus és un text d’encerts mesurats i remarcables. Usa un llenguatge acurat, transparent, poc artificiós, un llenguatge al servei sempre d’allò que vol contar i que no es distreu mai en complaences decoratives. Per això Aritzeta, que vol tenir sempre el lector amarrat a la lectura, també usarà gran varietat de recursos: el to de l’assaig històric, l’article, el dietari, la carta i la reproducció de converses en estil absolutament directe: tot amarat amb lleugeres dosis d’ironia enmig de referències cultes i populars. En fi, El llegat dels filisteus és una novel·la entretinguda i ben escrita, tal vegada un xic massa llarga en les seves exploracions rocambolesques, plena de peripècies reals i identificables, combinades amb d’altres de més difícil verificació, i a vegades tan fantàstiques que no poden aspirar a la versemblança.