Matar el poeta, Ressenya a Presència, 19 de febrer de 2006

Matar el poeta

“Quant deixàvem de ser Infants”, de Gemma Pasqual

Quan deixàvem de ser infants no passa de ser un aplec de bones intencions. Gemma Pascual ha volgut portar-nos a la infància del poeta Vincent Andrés Estellés des dels pressupòsits d’una novel·la. Ha pretès fer-nos entrar dins el teixim vital d’un personatge extraordinari: el poeta de Burjassot, sense cap dubte una de les veus més significatives de la poesia catalana del segle XX. Narrada per un amic de la infància, que s’assabenta a París de la mort del seu amic poeta, la novel·la serà un recorregut per les iniciatives, les proves de maduresa, pels primers tempteigs literaris d’Estellés. A partir d’aquesta excusa ens acostarem no només al poeta, sinó també a l’entorn social d’un país valencià assotat pel franquisme. L’autora partirà dels texts autobiogràfics del poeta (la trilogia formada per Tractat de les maduixes, Quadern de Bonaire i La parra boja, publicades per l’editorial Empúries a mitjans del anys vuitanta), i, a partir de les dades que n’extraurà, intentarà emocionar-nos, fer-nos entrar en els detalls més personals, en les anècdotes formatives del seu talent i el seu caràcter. Tota obra deriva la seva necessitat de la seva excel·lència. Quan deixàvem de ser infants, però, és un producte dolorosament vergonyós. No només per la increïble ineptitud que demostra l’autora a l’hora d’escriure, sinó per les motivacions errades que l’animen. Pasqual, més que pretendre fer un llibre de valor, vol commoure’ns amb vivències humanes: el resultat és una successió de capítols escrits amb una malaptesa impressionant, conformats a partir de clixés dignes d’avergonyir qualsevol lector amb un mínim discerniment estètic. Arriba fins i tot a fer-se penosa la inclusió de poemes i fragments de l’obra d’Estellés enmig de tantes barbaritats sentimentals. Pasqual admira Estellés, però en lloc d’honrar la seva figura mostrant-nos que ha après a fer servir la poesia com a instrument de coneixement, només aprofita la vida del poeta per abocar sobre ell la seva bava. Només ens queda lamentar que la iniciativa editorial que ha fet editar un llibre tan ridícul no s’hagi posat al servei de la reedició de les memòries d’Estellés, uns texts impressionants que aprofitem l’avinentesa per recordar i reivindicar. Sí, fem callar els literats mediocres i escoltem el poeta: ‘Potser diràs, un dia, decebut/amb un conyac, en algun bar espès:/algun cordell massa tens s’ha romput…/I evocaràs –t’ho jure– l’Estellés.’

Ressenya a Presència 5/02/2006: Adolf Beltran, Les llunes de Russafa

La lluna i la pruna

Adolf Beltran, Les llunes de Russafa

Adolf Beltran, amb Les llunes de Russafa, construeix un artefacte narratiu. Ens ofereix el relat de diverses històries equidistants, paral·leles, totes entrecreuades entorn d’un mateix pretext expositiu: mostrar com es viu en els barris de Russafa, tant el valencià com el d’Iraq, durant uns dies molt determinats del nostre passat més recent. Ens trobem, doncs, davant d’una novel·la que maneja diversos punt de vista, diverses històries humanes, l’evolució de diferents destins. El text se’ns presenta dividit en una trentena de capítols, cada un dels quals mostra escenes de la diferent vida urbana, tot per ressaltar la diferenciació i les semblances en aquests dos entorns tan desiguals. Sent així, la vida se’ns mostra en tota la seva simultaneïtat i mai exempta de concomitàncies. A l’Iraq envaït per les tropes nord-americanes assistim als efectes que la guerra produeix sobre una família; a València seguim els problemes d’una parella desavinguda, perduda pels laberints d’una apatia íntima, assetjada pels avisos negres del compromís adult i la malaltia, assentada enmig d’un barri que acull complicadament la immigració. Beltran sap manejar les seves històries, desplega amb eficiència el seu relat, sap moure els fils de tal manera que quedem retinguts dins la trama, ens atrau l’evolució de les diferents històries, perquè cada un dels capítols és breu i sempre se soluciona amb un final suggestiu, que ens convida a seguir el progrés de cada un dels personatges: unes figures planes, però, que responen a uns motlles compartits i també un xic rebregats. Tampoc res del que ens conta és nou, insòlit o admirable: no hi ha grans heroïcitats ni baixeses infames, només el patiment i el dia a dia (o com diu ridículament la contraportada: ‘la difícil vida quotidiana de cada dia’). Allà, la guerra que tot ho aixafa; aquí, la indiferència urbana i maquinal, que inútilment cerca redimir-se mitjançant la passió o l’ajuda al proïsme.

L’autor utilitza, per construir aquest entramat d’històries, un llenguatge eficient i informatiu, volgudament periodístic, sec i distant, de crònica; però quan vol guanyar en temperatura i mostrar sensacions a vegades acaba fregant la vulgaritat més cursi. A més, s’ho maneja de tal manera que acabem rebent dades i anècdotes històriques, sempre de forma forçada, tot perquè el llibre informi de les relacions i les identitats compartides entre els dos barris que acaparen la trama. L’estructura i la voluntat total de construir un text ric i múltiple destaquen més que les seus resultats: la novel·la sofreix aquest esquematisme. Després de la lectura haurem assistit a uns dies de la vida (i mort) d’uns personatges, però la novel·la acaba sense oferir res més que una descripció, sense preocupar-se de mostrar un sentit més enllà de l’apatia, les rutines, la supervivència o el desastre.

Les llunes de Russafa és una novel·la breu i freda, que hagués pogut ser més bona si l’autor hagués sabut aprofundir i no hagués quedat en el croquis, el testimoni o reportatge trivial. Que les guerres són una calamitat és una cosa sabuda, ara el que ens cal són bones novel·les. Les pretensions d’aconseguir un text amb validesa estètica han estat negligides (només un esquelet sense ànima: necessitat d’una carn i d’un sentit), per això el llibre és simplement entretingut, eficient en els seus mèrits, però no brillant ni memorable.