Ressenya a Presència 22/01/2005

Somoure el barrastral

Mestres, aquest recull de contes de Josep Ll. Badal, és un llibre ben atípic. El gènere al qual sembla adscriure’s aquest conjunt de narracions se’ns presenta radicalment subvertit, de tal manera que tot se’ns afigura extravagant, tant en el contingut com en la forma. D’aquesta manera, la lectura és un repte no mancat de motivacions: efectivament, Mestres és un llibre ben escrit, ple de troballes d’estil, atapeït de detalls fulgurants, on les ganes de narrar, de fer servir els enginys de la prosa, s’acaben posant en primer terme, desplaçant, però, qualsevol altra idea que no sigui l’artifici, el narrar pel narrar, en una aposta audaç per redimir la narració de qualsevol altre finalitat que no sigui la narració mateixa. Els catorze contes de l’aplec vénen també agermanats per una idea comuna: mostrar detalls de la vida d’alguns ‘mestres’, grans figures del món de l’art a qui sorprendrem en diversos moments de la seva vida, tot i que la narració evolucionarà (sense reserves ni transicions subtils) cap a altres vides de menys esplendor, en un batibull arbitrari que mescla el sublim amb el banal, la reflexió encertada amb el detallisme intranscendent, el passat amb el present i el fons amb la forma: Wittgenstein i les gallines…

Cal que el lector decideixi si es troba davant d’enginys de vertadera vàlua o de poca-soltades de nul interès. Qui escriu aquestes línies creu que ni val la pena parar-se a decidir-ho. La musicalitat de l’estil, el ritme de la prosa són veritablement notables, però el que ens posen davant ells ulls poden no ser res més que menudes frivolitats. Només seran adeptes d’aquest tipus de creacions els lectors que simpatitzin amb les escomeses que Miquel Bauçà va fer a la prosa catalana. O que siguin capaços de suportar frases d’aquest caire, extreta de les Notes finals: ‘…del mateix mur fet amb aquesta pudinga, del mateix rellotge de sol causal que el bastó del pastor, el piolet de l’excursionista, la tova, fan sobre la pudinga. On ara ens quedem, encantats en l’alegria inqüestionable del lletsó’.

Mestres està escrit amb un sentit de l’humor anivellador, que de tot en fa un joc, on tot motiu serveix per seguir barallant els seus trucs narratius. Un dels contes s’apropa a la figura de Nietzsche. Després de llegit el llibre em ve al cap el següent aforisme del mestre alemany: ‘Qui ha nascut mestre es pren les coses seriosament, per si mateix i pels seus deixebles’. Em sembla que Josep Ll. Badal ens ha volgut prendre el pèl.

Article a L'Avui. 9/1/2006.

Les raons del monstre

El consell d’Educació de l’Estat de Kansas va prescriure l’any 2004 l’ensenyament obligatori de les doctrines creacionistes de la vida. Aquestes diuen que un ésser intel·ligent —un tòpic anomenat Déu— va ser qui va fer possible l’existència de tots els éssers i el cosmos. Contra els plantejaments evolucionistes, contra els sabers i les teories de Darwin, afirmen la ‘teoria del disseny intel·ligent’, a saber, que la Terra i l’home són el resultat ‘d’una força racional’ governada per un (o més) agents savis i lúcids.

El decret del consell d’Educació va obligar a adoctrinar els alumnes en aquesta ‘teoria’, igualant el número d’hores en què havia de ser ensenyada amb les dedicades a la teoria de l’evolució. En protesta contra aquesta norma, un estudiant de ciències nord-americà, un tal Bobby Henderson, va crear una teoria oposada: el ‘pastafarisme’ o la teoria del ‘Monstre d’Espageti Volador’.

En una carta oberta, Henderson afirma que l’Univers i l’home van ser creats per un ésser anomenat ‘Monstre d’Espageti Volador’. Per parodiar la fal·làcia lògica sobre la qual es funda el creacionisme, Henderson afirma que l’escalfament global, i els terratrèmols i els huracans que assoten darrerament la Terra, es deuen a la disminució del nombre de pirates. Henderson dota la seva nova església d’un símbol, una forquilla crucificada, i prescriu per als seus creients la vestimenta obligatòria de pirata. A més, creu que no existeix el lliure arbitri, perquè, segons ell, ‘el monstre segueix guiant la conducta de cada ésser humà amb els seus apèndixs de tallarina’. Ofereix 250.000 dòlars a qui pugui demostrar que Jesús no és fill del monstre. Finalment, demana que la seva teoria sigui ensenyada a les escoles.

Tot això no passaria de ser una broma si no fos pel seguiment massiu que han tingut les teories de Henderson. El The Guardian, el Washignton Post, el New York Times, entre d’altres grans diaris nord-americans, s’han fet ressò d’aquesta nova religió i li han dedicat articles. La venta de samarretes i d’altres objectes amb el monstre estampat —un manyoc d’espagetis voladors— s’ha convertit en un negoci fructuós. Portant una d’aquestes samarretes, els estudiants es posen de part del ‘pastafarisme’, amb tot el que té de moviment contestatari. Els fidels ja arriben a Europa, sobretot a Alemanya. El monstre i la nova doctrina tenen ja la seva entrada a la wikipedia, la més coneguda enciclopèdia d’Internet, i fins i tot una revista tan prestigiosa com el New Scientist els dedica un article en el seu número del passat agost.

La llàstima d’això és que, a més de divertit, és monstruosament cert. En altres èpoques s’hagués combatut amb les eines de la raó i la reflexió, de l’evidència científica, el disbarat supersticiós del creacionisme. Un dels més cèlebres paleontòlegs nord-americans, Stephen Jay Gould, (gran assagista, brillant autor de moltes obres de divulgació científica) va dedicar bona part de la seva obra a difondre de totes les maneres imaginables les teories de Darwin. Tot el que va escriure és un atac directe contra qualsevol bruixeria que vulgui suplantar la idea de la selecció natural.

Per combatre la superstició ja no creiem en les idees. Vivim dins la cultura del guinyol. Responem a la ximpleria amb més ximpleria. ¿Que el Déu de l’Antic Testament ens indigna? Doncs el substituïm per un munt de tallarines! El lúcid exercici crític, des de la Il·lustració ençà, ens ha deixat extenuats. Només ens queden energies per fer mofa. Ens sobren humoristes, ens falten filòsofs. ¿D’on traurem, aleshores, la seriosa tenacitat necessària per fer crítica amb humor, sense caure dins la ximpleria? Quan la raó dorm es formen els monstres, ens diu el més famós dels aiguaforts de Goya. ¿Monstres de pasta de sèmola de blat? Som uns rivals massa pusil·lànimes. Gràcies a nosaltres cada dia creixen les tiranies i les supersticions.

Crec, però, que Henderson ha estat brillant en una cosa. Ha sabut observar que la casta d’homes que poblen la nostra realitat no pot haver estat feta per un Déu tan ferm com el de l’Antic Testament. Sí, l’home de la postmodernitat només pot provenir d’un insuls manyoc de pasta flonja.

El misteri i la ignorància, ressenya a Presència, 8/01/2006

La gran concubina d’Amon, Albert Salvadó

La gran concubina d’Amon, la darrera novel·la d’Albert Salvadó, ha estat concebuda per a ser llegida per un tipus de lector molt específic. Prescindeix, per això, de qualsevol tipus d’ambició estètica, i es limita a contar, amb la justa destresa necessària per distreure el seu públic, una història de lluites intestines a l’Egipte decadent de la vintena dinastia. Ens troben a l’imperi dividit de l’inici de l’Època Baixa, un temps de grans famílies enfrontades, de cultes oposats i trames de poder. Per entrar dins l’embolic l’obra ens facilita mapes, arbres genealògics i el croquis del temple de Jonsu, tot per situar els misteris en un temps en què Ramsès XI sembla que era només un home de palla en mans de dos visirs, Herihor i Smendes, que ja s’havien dividit el seu imperi. Salvadó ens voldrà fer entrar dins aquesta època, ens posarà davant els ulls les relacions i els ritus, ens conduirà a través de palaus i temples per fer-nos assistir a aliances, traïcions i assassinats. Tota una intriga que l’autor vol anar destravant hàbilment, de manera còmoda i entretinguda, sobretot amb clara voluntat popular.

Per fer un producte d’aquestes característiques, però, s’ha de renunciar a massa coses valuoses: les que en definitiva fan que els llibres siguin bons. En aquesta novel·la no hi ha un sol fragment de prosa ordit amb voluntat d’estil; ni un sol personatge de dimensions més o menys veritables (d’aquests que a través del llenguatge en sentim els alens); ni un sol diàleg de ressonàncies enèrgiques: tot és de decorat de pel·lícula de baix pressupost, com si a Salvadó no li sortissin els comptes a l’hora d’elevar la seva creació cap a un artifici de més alta exigència. Tot cartó pedra, amb el moviment dramàtic d’un serial televisiu que, per vergonya, s’emetés en hores de poca audiència.

¿Suportaria Flaubert, el Gran Faraó de la novel·la moderna, un llenguatge tan tòpic? En aquesta novel·la se’ns parla de ‘secrets gelosament guardats durant segles’, i sempre, rere cada substantiu, trobem l’adjectiu més obvi, com si la feina d’escriure amb una mica de gràcia no valgués l’esforç de cercar una expressió no amanerada: ¿Com és un crit? ‘Esgarrifós’. ¿Com són uns braços? ‘Poderosos’. ¿ Com és un regal? ‘Magnífic’. ¿Què va fer la claror de la matinada? Doncs: ‘començà a inundar les parets i les columnes’, i etc.

Cap escriptor, a aquestes alçades d’història de les lletres, hauria d’escriure d’aquesta manera. No podem obviar, sense fer el ridícul, la lliçó dels mestres, no podem pretendre aixecar creacions amb un nul esforç. Un esforç sostingut a partir del coneixement de les grans fites de la novel·la moderna, que ens situï, almenys, en el camí del fracàs veritable. No conèixer (no fer l’esforç per conèixer) ens porta a perdre’ns pels nuls boscatges del tòpic i el kitsch, a afanyar-nos inútilment en fer llibres invàlids que no valdran l’esforç de recordar-los. Un lector adult, format, davant una creació tan poc elaborada, se sentirà de seguida decebut i enganyat, i buscarà no perdre el temps amb aquestes ineficaces aventures. I un lector menys rigorós, amb ganes d’un entreteniment vestit de prestigi enquadernat, amb el qual senti que entretén la seva difusa set de cultureta, de seguida preferirà Christian Jacq i les seves trames, més treballades i eficients, o acabarà fent ús del comandament a distància. La gran concubina d’Amon no és una bona novel·la.