Conte a Presència, 25 de desembre de 2005

Tiramisú

De petit m’agradava el Nadal perquè venien les ties. Deixaven el poble i s’acostaven a la ciutat, a passar totes les festes amb nosaltres. Durant gairebé dues setmanes, fins als Reis, tota la casa era un bullit continu de soroll i xiu-xius, des que s’aixecaven, bastant de matí, fins a la nit, que es passaven trescant per tota la casa, remenant calaixeres i armaris, fent el Betlem, cosint traus, pelant ametlles, pastant neules amb gust de canyella, desfent xocolata i desplomant pollastres.

Les dues eren ties de la meva mare, germanes bessones de la meva àvia, ja morta des de feia alguns anys. El meu avi, però, vivia amb nosaltres, i quan venia el Nadal i començava a sentir-li dir a la meva mare que vindrien les ties, es posava de mal humor, rondinava rere el seu diari, es passava una mà tremolosa pel bigoti i mossegava geniüt el broquet de la pipa.

L’una es deia Margalida, i l’altra Apolònia, i les dues eren molt semblants; tenien la mateixa cara diminuta, una arrugada concentració de trets graciosos que semblaven confluir tots cap el nas, una petita bola rosada enmig d’un rostre on els seus ulls minúsculs i verdosos semblaven lluir amb una llum pròpia. A més tenien aquelles mans petites, minucioses, com potes de gorrió, suaus i rosades, que em meravellaven; i unes dents intactes, diminutes, color d’os, esmolades rere els seus llavis menuts i mustis. Sempre feinejaven i reien com nenes, parlaven entre elles amb un llenguatge de gests, s’entenien sense paraules, amb unes ganyotes o uns murmuris indesxifrables.

Amb el meu avi, però, sempre disputaven. Qualsevol comentari d’ell era rebut per elles amb la mateixa cantarella burleta, tot el que ell deia els semblava ridícul, i se’n reien i repetien cada una de les protestes amb una veu maliciosa, li corregien totes les opinions, encara és com si les veiés a les dues envoltant la seva butaca, xisclant amb les mans alçades davant cada una de les seves raons, remenant el cap mentre ell amagava la cara rere l’acoquinat desplegament del seu diari. Acabava transigint, el meu avi cedia de mala gana a tot el que elles deien, i es quedava galvanitzat a la seva butaca, amarrat al diari com un pilot al timó en una travessia de borrasca, ensenyant les seves dents grosses i grogues entre la lenta fumera del seu tabac olorós. Fins que finalment s’adormia, i llavors venien les dues i li treien el diari de sobre el pit i la pipa del puny, i li cobrien el cos amb una flassada. Després s’asseien molt juntes al sofà del saló, al seu costat, i li cosien, amb espurneig d’agulles, una armilla de llana.

Jo m’ho mirava tot sorprès, allargat sobre l’estora amb les meves joguines, alguns anys després ja amb els meus llibres, observant de quina manera els adults eren criatures estranyes. Però el millor de tot era quan arribaven les menjades, tots asseguts a la taula, jo entre la meva mare i el meu avi, enfront d’elles dues, reservant buit el lloc del meu pare a l’extrem, com si tots desitgéssim, sense dir res, sense ni tan sols esmentar-lo, que tornés precisament aquella nit de Nadal. Aquells àpats eren tan distints, tan gustosos i variats en comparació amb allò que acostumàvem a menjar durant la resta de l’any, quan cuinava mumare, que em deixaven un regust tan deliciós i intens que em durava fins que arribava una altra menjada… Mentre érem a taula elles no paraven de parlar dels plats, jutjaven amb severitat cada una de les salses, cada una de les carns, amb rigor policíac avaluaven totes les coccions, com si alguna cosa crucial depengués de l’absoluta excel·lència dels menjars. El meu avi s’ho acabava tot amagant el plaer, fent esforços per no sucar pa ni per llepar-se els llavis, sense dir res, sorrut, deixava els plats lluents i responia amb un bramul quan una d’elles demanava si li havia agradat. La meva mare, com sempre, gairebé no menjava, remenava el fons del plat amb la mirada perduda i aquell aire distant i abatut que, des que el meu pare va marxar, ja mai no es trauria de sobre. Jo m’ho acabava tot amb un somriure als llavis, veloç i insaciable, tot fent camí cap a la desitjada dolçor de les postres.

Una d’aquelles tardes, les ties m’enfundaven dins l’abric, em clavaven una de les seves gorres de llana i m’embolcallaven del coll una bufanda amb rigors de botxí, i agafat de la mà em portaven a girar per la nostra petita ciutat enllumenada. No em sentia un nen entre les dues. Més aviat, a mesura que jo anava creixent, eren elles les que al meu costat semblaven dues nenes. Perquè es meravellaven de tot, es quedaven astorades i immòbils davant qualsevol aparador vistós, passejaven totalment esbalaïdes, miraven les sabates, les joies i els vestits de tothom, i ho comentaven entre murmuris. Entraven a una pastisseria només per demanar quina fruita era aquella que coronava aquell pastís, o remenaven durant una hora una botiga de llanes, tot buscant fils d’un color amb el qual teixirien per mumare un xal, uns mitjons, un jersei. I després a mi em tocava passar pel ritual dels pantalons de pana. Cada any me’n feien cosir uns, tots els anys anàvem els tres al mateix sastre, que em prenia les mides sota la vigilància d’una d’elles, mentre l’altra, sermonejant l’aprenent, passava rere el taulell per avaluar la qualitat de les teles. Després, quan ja estaven esgotades, entràvem els tres a una cafeteria, on elles demanaven xocolata desfeta, i allà, assegudes sense treure’s l’abric, com encantades, anaven prenent-la a petits cops de cullereta.

Passades les festes, però, s’impacientaven. Els havia arribat l’hora de marxar. Des d’alguns dies abans que només feien que parlar de casa seva. Fins que arribava aquell matí en què retornaven al poble, quan el meu avi, la mare i jo les acompanyàvem a l’estació, a agafar el tren que se les emportava. I encara és com si les veiés, assegudes una enfront de l’altra rere la finestreta del vagó, com ocellets ficats dins una gàbia, somrient-nos amb ulls lluents, acomiadant-se amb un gest delicat de les seves manetes. El meu avi s’ho mirava tot una mica distant, seriós i indiferent, despatxant-les amb un gest eixut amb la barbeta; la meva mare semblava que no sabia què es feia, aixecava la mà i s’acomiadava, però la seguia movent fins que el tren ja havia sortit de l’estació. Fins que després jo l’agafava i els tres tornàvem a casa, on ens esperava aquell silenci, aquella fredor, aquell menjar insípid, i aquella absència.

Moltes nits, quan arriba Nadal i la meva dona em nota distret, quan torno tard de l’hospital i trobo el meu fill, que esperant-me s’ha adormit al sofà, abraçat a una joguina nova, m’assec a la taula i em menjo tot el que ella ha preparat. Sobretot el tiramisú amb gust de cafè, cacau i ametlles. Penso llavors en les ties. Fixo la mirada al fons del plat i assaboreixo, i em sembla que si aixeco els ulls no trobaré la meva dona i el meu fill, sinó a elles dues murmurant mentre el meu avi rondina i la meva mare sospira. Deixo el plat buit, net. Del que allí hi havia ara ja no en queda res. Algú s’ho ha empassat sense deixar rastre.

—¿En què penses? —em diu la meva dona agafant-me la mà.

—En res, estimada. En res de res… El tiramisú estava boníssim.

Ressenya a Presència, 11/desembre/2005

Nimietats històriques

• 
  País íntim. Maria Barbal.

Maria Barbal ens ofereix un relat familiar. La seva novel·la narra les tenses vicissituds per les quals passen les relacions entre una mare i una filla, des dels anys trenta fins a l’actualitat. Ens mostra de quina manera s’entrellacen els destins personals, íntims, amb els col·lectius, amb l’esdevenir d’un país que vol rompre amb tots els espectres de la postguerra. D’aquesta manera assistirem a tots els fets històrics que marcaren ambdues generacions, i comprovarem, des de dins, des de la intimitat de les vides concretes, de quina manera s’afrontaren els canvis. Amb això País íntim s’adiu perfectament amb una de les idees més cèlebres d’un dels fundadors de la novel·la moderna, Balzac, per a qui la novel·la era ‘la vida privada de les nacions’. D’aquesta manera, el conjunt del teixit social actua de referent (històric però interior) i fa de ressò de les relacions que ajunten i separen aquesta mare i filla durant tots els anys que la novel·la s’encarrega de recórrer. Unes relacions tanmateix plenes d’aproximacions i separacions gens pacífiques ni lineals, però sempre salvades per una voluntat de concòrdia i reconciliació que la novel·la voldrà mostrar-nos com a pròpiament femenines.
Així, aquest text ens porta a la intimitat d’una família del Pallars Sobirà i per extensió de tota una comarca sacsejada per la Guerra Civil i els desastres que van haver d’acarar les famílies que quedaren enemistades i dividides. Dins aquest marc s’inscriu la història de la Rita Albera, la filla que fa de narradora d’aquesta obra i que adreça tot el seu missatge a la seva mare en segona persona. Tota la novel·la és una evocació que la interpel·la recordant-li cada un dels incidents, les discretes felicitats i els disgusts considerables que han bastit una relació marcada per la protecció abassegadora de la mare. Podria ser un catàleg de retrets, però sempre acaba guanyant la voluntat de comprensió i una indulgència visceral.
Les dificultats que el lector troba quan s’acara al text, però, no són agradables: tot és narrat a partir d’un detallisme exasperant, volgudament evocador, però tan poc variat que arriba a fer-se extenuant. La lectura és fàcil, perquè el llenguatge és molt senzill i ras, però per això mateix és poc saborós i suggestiu. Tot el conjunt desprèn una grisor que exaspera. Les més de gairebé tres-centes cinquanta pàgines que ocupa tot el text es fan un recorregut infranquejable, a causa sobretot de la seva monotonia monocroma, i d’aquesta obsessió per relatar-ho tot que ens acaba portant a la portes de la somnolència. A més, sembla que l’afany de veracitat, de concreció en la vertadera quotidianitat viscuda per la gent —els seus menjars, els seus ritus domèstics—, ha de conferir ja de per si al text una rellevància que només tindrà si l’artífex del relat sap transcendir-lo mitjançant un ús estètic de la paraula. A País íntim, a més, s’usa un llenguatge, un lèxic, el del Pallars, amb la voluntat de rescatar-lo de l’extinció, però no se’l maneja d’una manera atractiva, de tal manera que l’ús que se’n fa no serveix per res més que per subratllar el tipisme, propòsit que bull rere bona part de l’obra i que fa que tot el conjunt es debiliti encara més. País íntim tindrà el seu públic entre els lectors que només demanen a la literatura una història amb què distreure aquestes tardes de fred i desgana.