Elogi de l'avorriment, article a l'AVUI 28/11/2005

L’avorriment és un tema tabú. Està absolutament prohibit avorrir-se. L’home avorrit és l’empestat de les societats contemporànies. Ens fa més por l’avorriment que la misèria. Sé de gent que ha canviat una feina ben remunerada (a l’administració pública) per una altra no tan ben pagada (a l’empresa privada) simplement perquè s’avorria. ¿Però, per què ens avorrim? ¿Què provoca aquests moments de naufragi en el temps? ¿Per què maleïm l’avorriment com si es tractés d’una malaltia?

L’avorriment és un dels privilegis dels col·lectius amb oci. L’avorriment com a malaltia de les persones ‘felices’. La nostra existència pot caure dins l’avorriment perquè ens podem permetre la inactivitat. A molts pobles —o grups dins la nostra societat— això no els és possible: no tenen temps per aturar-se i avorrir-se, perquè si ho fessin caurien dins la més absoluta indigència. Qui té diners pot avorrir-se: l’avorriment és un luxe, com les segones residències o les vacances intercontinentals.

L’experiència de l’avorriment, doncs, està lligada a l’essència del temps. Per uns moments descobrim el temps en tota la seva simplicitat vàcua. Però això ens espanta. Durant uns instants guaitem dins la nostra interioritat i no veiem res. Però en lloc d’usar aquesta clarividència per conèixer-nos n’escapem. I és que la nostra ànima, ai!, no és prou atrevida. Horroritzats no podem fer més que transformar aquesta por en epilèpsia, en l’histerisme consumista que omple els centres comercials, o en una lletja instrumentalització de l’altre: sí, és llavors quan rebem aquelles fastigoses trucades que ens diuen ‘et truco perquè m’avorria i havia pensat que…’. L’amistat entesa com a refugi dels desganats.

¿Per què tancar-nos els ulls? ¿Per què escapar d’aquest descobriment? Tot aquest misticisme obtús que arreu prolifera —Coelhos i Bucays—, que ens vol salvar dels aparents desastres de la nostra natura, el que hauria de fer és ensenyar-nos a abraçar-la. La condició humana no és una maledicció ni una malaltia. No és un error fastiguejar-se de l’existència, perquè res del que pertorba l’home és un error. Qui ho afirmi és que no ens vol homes sinó bèsties o nens de per vida, per així acaronar-nos, tranquil·litzar-nos i buidar-nos el cervell i la butxaca.

De l’avorriment podem aprendre tant com de la bona poesia. I és que els mals poetes són els que no han sabut avorrir-se. Res poden dir-nos perquè res no coneixen ni han vist. La majoria de poetes d’aquest país no han sabut fer un bon ús del seu avorriment, en lloc d’avorrir-se i aprendre alguna cosa de la seva substància temporal, s’han atrafegat amb els mots i per això després ens avorreixen amb la seva vana lletania.

L’experiència de l’avorriment no ens salvarà, però ens ensenyarà coses de nosaltres mateixos que cap altra coneixença pot revelar-nos. Acarats a les escomeses del temps, descobrirem la vida en tota la seva fugacitat, en tot el seu incomprensible misteri. Saber avorrir-se és senyal de saviesa. La modernitat literària va ser forjada pels esperits que saberen fer un ús exaltat del seu ensopiment: Chateaubriand, Baudelaire, Pessoa… Tots ells ens revelaren que l’essència de la modernitat provenia d’un maridatge entre inquietuds espasmòdiques i letargies sense fons.

Enfrontar-nos al temps ens produeix angoixa. El temps es presenta davant nosaltres, s’eleva com el fantasma de la nostra essència. Descobrim el nostre buit, i guaitem per una escletxa que ens mostra la nostra absoluta irrellevància. Se’ns revela la nostra finitud. Poques experiències tan útils com la de l’avorriment. Cap és tan profitosa per motivar un canvi d’actitud cap a la nostra vida.

Proposo la pràctica de l’avorriment com a experiència espiritual. En aquests dies d’estupidesa i despropòsit, de convulsió armada i crispació, en aquests temps de poesia fàcil i novel·les de saldo, recórrer al tedi ens farà més llestos. Aprendrem tant de nosaltres mateixos que després no ens conformarem amb tant poc.

Reflexions en brut. Article a l'AVUI. 15/11/2005

A la seva Història de la merda, Dominique Laporte posa en relació dues normes aprovades a França l’any 1539. L’una consagrava l’ús del francès per a l’administració de justícia. L’altra prohibia cagar pels carrers. Laporte reflexiona sobre de quina manera la coincidència de les dues normes no és gratuïta. Segons ell, respon a una dinàmica civilitzatòria, clarament vinculada amb l’aparició de la vida privada, l’acumulació de capital i la depuració de l’instrument lingüístic amb el qual es fan els negocis, s’escriuen els codis legals i les obres literàries. Depurar la ciutat. Depurar la llengua. D’aquesta manera l’aparició de l’Estat Modern es concretava.

Tot això ve a tomb arrel de l’aprovació de dues normes idèntiques a Barcelona aquest últim any: la normativa de l’Ajuntament, que augmenta les sancions per als qui encara usin els carrers per a descongestionar-se els intestins i la bufeta, i l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, l’article 33.2 del qual contempla el dret a rebre tota la documentació judicial, notarial i registral en català.

El tema excrementici és recurrent a les pàgines d’aquest diari. Gairebé podríem parlar d’un subgènere periodístic relacionat amb l’escatologia. Maria Favà ens obsequia de tant en tant amb unes impagables cròniques detallades de la merda a Ciutat Vella. Saturades d’un lirisme fecal, aquestes peces ens recorden Sade i Genet, i ens pixem de riure… A més, acaben celebrant les victòries de la neteja dient: els comerciants ara estan molt contents…

Sigmund Freud reflexiona sobre el paper que els excrements juguen en l’evolució de les cultures. Les cultures en estadis poc desenvolupats de civilització —igual que els nens petits—, mostren una relació poc vergonyosa envers els propis excrements. Així, els veïns africans de la barcelonina Plaça Regomir practiquen rituals amb excrements (AVUI 18/04/05). Serà l’educació sobre el nen qui reprimirà els seus ‘instints copròfils’, qui el portarà a ocultar i a sentir com una vergonya la pròpia merda. Observem que en l’edat adulta el fàstic no és cap a la merda en si, sinó cap a la merda dels altres. Un cop reprimides aquestes tendències, l’interès que fins aquell moment es dirigia cap a les matèries fecals és derivat cap a altres objectes: ‘per exemple’, ens diu Freud, ‘cap els diners’. És a dir: menys merda, més diners; i a més diners, més Estat(ut).

Si Laporte i Freud tenen raó existeixen tres exigències per bastir una cultura: ‘neteja, ordre i bellesa’. De la bellesa se n’ocupen els poetes. De l’ordre les autoritats. De la neteja però, ens n’hem d’ocupar nosaltres. Si hem de fer cas a Salvador Sostres, però, la classe mitjana catalana ‘té obsessions de fase anal’.

Des que Valentí Puig —jo a Valentí Puig me l’escolto sempre, fins i tot quan s’erra, sempre— proposés com a os de Cuvier (com a part que pot definir el tot, en aquest cas el tot era la cultura catalana) el caganer que llegeixo amb devoció una petita publicació anomenada ‘El Caganòfil’. O Butlletí de l’Associació ‘Amics del Caganer’. Segons aquesta extraordinària publicació: ‘els catalans han donat una categoria d’honorabilitat a un fet bàsic i universal mitjançant el caganer’. A més, inclou articles erudits sobre l’origen de la figura (‘la seva incerta i desconeguda història’), reportatges sobre el Caganer a Amèrica i Japó, debats (‘¿Bin Laden caganer, ¿sí o no?’) i homenatges a artesans del gremi.

El problema de la merda és més complicat que el problema del mal. Tolerem el mal, però no la merda. Els àngels del Faust de Goethe es lamenten perquè encara porten dintre ‘aquesta resta de terra’. Símbol de fecunditat, d’abundància, de vigoria, se l’ha envoltada de tabús en nom d’una estètica obtusa, construïda sobre el sentit de la vista i que a més abomina de les olors. L’olor de merda no era dolenta fins al segle XVII. Acceptem i celebrem la merda al pessebre, en total veïnatge amb l’home déu. La merda del caganer és una al·legoria d’un futur pròsper. Pasolini fa menjar merda als personatges d’una de les seves pel·lícules, simbolitzant així l’inici d’una nova era. Quan algun poble sobre la terra esculpeixi un caganer menjant-se la seva pròpia merda començarà un nou cicle. ‘L’home desitja tenir un esperit. La merda és el nostre esperit i la merda ens permet sobreviure. La merda ens farà immortals’. Milan Kundera.

Literatura impalpable. Una discreta venjança. Jordi Sarsanedas. Ressenya a Presència 13/11/2005

La prosa de Jordi Sarsanedas destaca sobretot per la seva netedat. És un estil transparent, erigit sobre la base d’una devoció natural i tenaç a favor de la forma. Se serveix d’una prosa acurada, sensitiva, que en tot moment es palpa a si mateixa i mesura distàncies. Un estil que estudia les possibilitats dels seus termes i que especula sobre les variacions que li brinda la seva pròpia capacitat estètica. Avança amb la reposada distinció de qui se sap preparat per enllestir un treball ben fet, o amb la tranquil·la subtilesa d’un animal domèstic. A Una discreta venjança, l’obra de Sarsanedas que tenim entre mans, veiem pàgina rere pàgina com l’autor s’estima la paraula per ella mateixa, deslligada de res més que no sigui fer-ne un ús estètic que acaba derivant, la majoria de les vegades, cap el simplement decoratiu. Així, els motius secundaris que l’escriptura va descobrint es converteixen en principals, i s’exploten per a després ser abandonats quan sorgeix qualsevol altre pretext, sempre que prometi poder fer-se d’ell un ús lleugerament atractiu, fins que de cop la narració acaba, sense necessitat de justificar-se amb un sentit.

Aquestes dinou narracions (incloem en el compte el primer relat, que també funciona a manera de pròleg) forma un conjunt més o menys dispers de proses on el pretext argumental ha quedat desplaçat a favor d’una altra motivació literària: el simple estil (i dic ‘simple’ en una accepció que no exclou les connotacions d’honradesa, de candidesa, d’ingenuïtat). Només la neta afecció per la paraula, per l’escriptura entesa com a tàctica d’aproximació a una existència que tanmateix s’intueix impenetrable.

El centenar de pàgines que se’ns presenta com a conjunt de narracions podrien pertànyer perfectament a un dietari, o ser els retalls supervivents d’una estranya novel·la més extensa, o fins i tot podrien pretendre formar un aplec de poemes en prosa. L’autor ha volgut que formessin un conjunt de narracions, i ja al pròleg ens ha assabentat que entén la seva escriptura com un intent d’incorporació del seu instrument verbal a la més gran tradició de contistes (Txèkhov, Maupassant, Kafka…) els quals segueixen fent-se sentir en una espècie de sessió de jazz a la qual l’autor demana incorporar-se. La idea és brillant, i Sarsanedas s’encarregarà en la resta del llibre de mostrar què pot oferir ell a aquesta gran orquestració literària. Després de llegit el volum, ens adonem, estupefactes, d’una cosa: Sarsanedas ha estat tan discret, tan mesurat, tan fi, tan volgudament modest, que les seves pàgines han acabat tenint el gruix d’un tel de ceba. El conjunt ens ha rajat davant els ulls com una pluja (tranquil·la i lleugera) que veiéssim, des del llit (ben confortables i sense ensurts), en un desganat dia de malaltia lleu (sense res de febre ni trasbalsos). Amb aportacions tan prudents els altres músics de la Big Band (amb la potència fastuosament intensa d’uns instruments que han palpat els secrets ressorts de l’ànima humana) eclipsaran sens dubte el ‘xicot esprimatxat amb la trompeta’.

Una discreta venjança és un llibre d’una subtilesa tan prima que es fon a la boca. Sarsanedas pretenia poc, però si els seus lectors volen assaborir alguna cosa semblant a aquell rom vidalià ‘que entenebreix i esbalça’, ¿poden demanar-li explicacions?

La Rambla és la Rambla, Heretaràs la Rambla, Alfred Bosch, Ressenya a Presència

El problema principal de la darrera novel·la d’Alfred Bosch, ‘Heretaràs la Rambla’, no són els seus personatges. Si bé és veritat que són del tot mediocres, i que viuen capficats irremissiblement en la seva ínfima vulgaritat, això no hauria de ser obstacle perquè la creació per on darden fos alguna cosa més que un inservible amuntegament de disbarats. L’ordinariesa de l’entorn humà d’aquesta novel·la és la volguda pel seu autor. Bosch pretenia presentar uns personatges trivials que, vivint una existència ordinària en el barri gòtic de Barcelona, fessin ressaltar, a pesar de les seves circumstàncies personals, la seva pietosa humanitat o el seu insubornable caràcter, però el que no podia pretendre és que el conjunt de la novel·la arribés a ser tan poc transcendent, tan poc estèticament vàlid, que acabés topant amb la niciesa. El pretext argumental ja és poc engrescador: un vell policia jubilat del barri gòtic barceloní, en Silvestre, conegut amb el sobrenom del marqués d’Escudellers, ‘senyor d’un món que es resistia a morir’, decideix pintar un mural urbà en honor del seu nét. La novel·la vol ser una provocació per a les bones consciències, representades dins la trama pels pares del nen. La nòmina dels altres personatges està formada per prostitutes nigerianes, paletes equatorians i cambreres filipines, amb l’obligada dosi de tipisme local: l’escrivà de la Boqueria, el boig que va perdre la guerra, el captaire visionari… Entre tots ells, l’avi Silvestre passeja, cerca finançament pel seu projecte i va desgranant insults per a tothom. I també grans pensades —o ‘veritats tan grans com un bon parell de pebrots’—, aquí uns exemples: ‘Allò era el progrés. Gent que no sabia apreciar un bon estofat, un jovent que no havia après a vestir-se ni a despullar-se com Déu mana. (…) Tios que no s’havien posat sabates en sa vida. Vambes i xancletes. Allò era el futur’, o finalment: ‘Les dones, pensava, eren fetes per anar a confessar-se i penedir-se dels seus pecats’. I així fins a la darrera pàgina.

El problema és que tot el conjunt no arriba a formar un text rellevant en sentit estètic. Només de la mà de la seva validesa com a obra d’art ens hagués pogut fer participar l’autor de la humanitat dels seus personatges, de les particularitats del seu destí. Però van poder més les bones intencions que la bona literatura. Amb els mateixos personatges i amb la mateixa bagatel·la argumental s’hagués pogut fer una creació de vàlua, però en les mans de Bosch tot esdevé una ingènua processó de despropòsits. És molt més fàcil tenir bon cor que bona prosa. Els diàlegs són irrellevants, un alterat intercanvi de nimietats. I les descripcions i el llenguatge són tòpics i dessaborits, com de serial televisiu o com el dels diaris que es reparteixen a les boques del metro: ‘ciutat bruta i sorollosa’, o un cotxe ‘llarg com una eternitat’…

La seguretat narrativa de Bosch no pot aconseguir que se segueixi la narració sense exasperar-se cada cop que se’ns posa davant els ulls un mal acudit o una observació rebregada a força de poquedat estètica. Heretaràs la Rambla, no passa de ser una novel·la errada en les seves motivacions i fallida en els seus efectes. Molt necessitada de les lliçons que de la poètica del barroer ens han donat Joyce, Cèline, Genet, Cela, Pla i Blai Bonet.