Melcior Comes

Articles

2010-09-26T16:03:00.001+02:00

Nova novel·la

2010-03-08T01:22:00.001+01:00

Aviram, l'Espira 31 d'Octubre 2009

2009-11-05T15:17:00.003+01:00

El seguici del príncep

Tots aquells a qui interessi descobrircomfunciona
la cuina del cinema de Hollywood no poden deixar
escapar aquesta sèrie de televisió. Comsembla
que no podia ser d’altra manera en els darrers
anys, Entourage pertany a la marcaHBO, la factoria
d’obres de geni que almeu parer està capgirant
tot el llenguatge audiovisual, empetitint, des de la
petita pantalla, el gran cinema de crispetes i sales
fosques.

Entourage narra la vida i els èxits d’un jove actor
de Nova York a qui sorprenem gaudint dels primers
moments de glòria: les seves pel·lícules són
èxits de taquilla, i les ofertes de feina cauen com el
manà del cel. Un Adrian Grenier pletòric dóna
vida a Vincent Chase, ídol ascendent que tanmateix
no sapmoure un peu sense el seu seguici, el
nucli de persones de confiança que li segueixen els
passos en tot moment: el seu germanastre, actor
fracassat en oblidades sèries de televisió; el seu
amic Tortuga, afectuós i calavera, qui fa de xofer i
de noi dels encàrrecs; i el seu lloctinent o cervell
pensador, l’amic de l’ànima que li llegeix els guions,
li negocia els salaris i li diu en tot moment
quina ha de ser la seva jugada. Perquè Vincent és
un àngel, i només sap somriure, actuarmagistralment
davant les càmeres i seduir les dones més
maques del món. Girant entorn d’aquest equip —a
ells els agrada veure’s com una família— hi ha
l’agent jueu de Vincent, Ari Gold (l’actor Jeremy
Piven), personatge basat en Ari Emanuel, agent
del productor executiu del xou, MarkWahlberg,
que va fer una carrera equiparable en molts aspectes
a la del ficticiVincent Chase. (Apuntem queAri
Emanuel és germà de Rahm Emanuel, el cap de
gabinet de Barack Obama, per altra banda seguidor
incondicional d’aquestameravella.) Ari Gold
és un vertader tauró, i és seguint les seves endemeses
compodem ponderar com funcionen els estudis
de Hollywood; la relació dels agents amb els
productors i els actors, l’obtenció d’acords i la
compra de drets; veiem com rere l’esplendor de
les obres cinematogràfiques hi hamaniobres molt
tèrboles, tripijocs de totamena, una manca clínica
d’escrúpols, unamarcada obsessió pels beneficis,
pertot complots i traïcions.

Podria dir-se que Entourage és una versió moderna
d’Els tres mosqueters, ambunD’Artagnanquea
poc a poc va enemistant-se ambels grans estudis,
tot perquè sempre és fidel a la paraula donada,
lluita per mantenir la integritat artística i per fer
sempre pel·lícules d’un cert calibre. Entourage és
sobretot una història d’amor, l’epopeia de l’adoraciómútua
de quatre amics; ja deia Sándor Márai
que la llei de l’amistat és lamés forta de totes.

articles dBalears setmana 43

2009-10-24T14:04:00.005+02:00

La fal·làcia dels judicis paral·lels

De tant en tant sorgeixen aquesta mena de mites; el que últimament es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies és el següent: ‘no podem fer judicis paral·lels'. Aquesta frase es diu amb solemnitat, inflant les galtes i elevant una mà pontifical, amb la qual es tallen totes les polèmiques. D'aquesta mena de tòpics se'n diu que es repeteixen ‘com mantres', tot i que els mantres budistes aspiren a alliberar la ment dels pensaments que la confonen. I un d'aquests pensaments confusos que no alliberen la ment sinó que la fan esclava és aquests que ‘no podem fer judicis paral·lels' sobre el cas Matas o el cas Gürtel o sobre qualsevol cosa que estigui en mans de la justícia ordinària. ¿Per què no podem fer judicis paral·lels? Jo em pensava que el paper que ha de jugar la premsa lliure dels països democràtics és el de dir la veritat, encara que quan algú s'atreveix a enunciar-la, basant-se en fets contrastats i prou evidents, algú li tapa la boca amb això de ‘no podem fer judicis paral·lels'.

No són judicis: són fets! I encara que els fets fossin dubtosos i s'emetés algun tipus d'opinió, parer o sospita no s'estaria sinó realitzant la feina que té encomanada la premsa: constituir-se, amb la lliure discussió, en protectora de la veritat. M'imagino els senyors periodistes Bernstein i Woodward, després de fer cas de l'informador Deep Throat (‘seguiu els diners, seguiu el rastre dels diners'), fent-se enrere de l'afer Watergate per por de fer judicis paral·lels... Això, dit en boca d'un polític que pretén distreure el cas que esquitxa algun dels seus companys de partit és més o menys excusable, però sorgit de la ploma d'un periodista o d'alguna tertúlia televisiva no deixa de fer una certa vergonya.

És així com sorprenc Maria de la Pau Janer a la taula d'opinadors de Josep Cuní a TV3 repetint la lletania dels judicis paral·lels quan toca ponderar les noves informacions del cas Matas, però emetent multitud de judicis paral·lels i opinions brillants i fonamentades quan qui toca rebre és la part valenciana del PP. No m'explico com una dona tan guapa i tan elegant comet aquestes contradiccions; tot i que no faré judicis paral·lels i deixaré que la justícia ordinària avaluï si hi ha una relació d'amistat implícita que enterboleix el tan savi judici de la bella dama.

La tasca de la premsa és més vasta que la del jutge. El jutge es limita a escatir els fets i a sospesar si aquests són constitutius de delicte. La feina de la premsa, però, va més enllà, explora territoris més vastos que la llei, avalua assumptes morals, econòmics, d'ordre públic, culturals, ètics, posa el seu ull indagador en multituds d'aspectes de la realitat que no tenen per què ser mai objecte d'anàlisi dels jutges. ¿Per què el jutge hauria de fer la feina del periodista? La veritat del periodista és més ampla i rica que la del jutge; aquest només ha d'interessar-se per allò que la llei castiga, mentre que el periodista estén el seu focus d'atenció en els mil meandres de la realitat. Tot i això, si el judici paral·lel cau en la difamació el jutge hi haurà de dir la seva.

Avortons, mentides i política

Dissabte passat hi va haver a Madrid una manifestació contra la nova llei de l'avortament proposada pel Govern socialista. Diumenge els diaris obrien les seves capçaleres dient que hi havia acudit un milió de persones, amb el ball de xifres acostumat, sempre depenent de la simpatia -o estupidesa- del diari, de l'articulista, de la televisió o de l'entitat que en valorés l'assistència: dos milions deien els organitzadors, un milió el Govern de Madrid (afí als primers) i mig milió la Policia. La decepció ha vingut quan una empresa ha presentat públicament un nou sistema informàtic que permet quantificar -sense gaire marge d'error, 15 % amunt i avall- el nombre total de persones que es manifestaven, valorant-lo en 55.316. La ciència ens torna a desvetllar dels nostres errors, el coneixement ve a redimir-nos de les nostres ximpleries.

Sigui com sigui, no perquè fossin menys dels que s'imaginaven estan equivocats en els seus plantejaments: la seva postura és, en principi, completament legítima. Es considera que l'avortament és un crim i que les al·lotes de 16 anys no haurien de poder avortar sense coneixement dels seus pares. No ens enganyem, però, i fem el favor de distingir. Els manifestants de Madrid lluïen pancartes "pro vida", és a dir, a favor de la prohibició total de l'avortament: "fills sí, avortament no". Si és així, però, no s'acaba d'entendre com podia haver-hi la cúpula del PP, un partit que durant vuit anys de govern d'Aznar no va fer res ni per reformar ni per abolir dita llei permissiva. Ara Aznar encapçala aquesta manifestació, la qual tampoc distingeix: es pot estar a favor de l'avortament i en contra de la seva ampliació a les al·lotes joves sense permís, com de fet hi està un sector del partit socialista. En el fons, doncs, la veritat importa ben poc: no es fa sinó frivolitzar amb un tema tan delicat per qüestions electoralistes; talment com amb la qüestió de la xifra dels assistents, doncs: un menyspreu ferotge a la veritat dels fets i al sentir de les persones.

Pel que fa a què fer davant el tema avortista, hauríem de considerar el següent: no és possible que mitja Espanya vulgui ficar l'altra mitja a la presó. No és desitjable que les conviccions morals d'algú s'imposin a algú altre; si consideres que l'avortament és un crim no el practiquis, però si una dona es veu amb la tessitura d'avortar no sumis al seu infortuni la persecució legal, ni l'aboquis a la clandestinitat, tan afavoridora d'abusos i desgràcies. Personalment estic confús pel que fa a les al·lotes de 16 i 17 anys; considero que és indesitjable que avortin sense coneixement familiar, però alhora em repugna la idea que hagin d'acudir a pràctiques estrambòtiques i fora de les clíniques per mirar de salvar la situació que pateixen. Hem de partir de la idea que en els assumptes humans no hi ha solucions absolutes, que en totes les decisions hi ha béns en conflicte, algun dels quals sempre s'ha de sacrificar. La llei s'hauria d'acompanyar de mesures per ampliar l'educació sexual, i potser també d'ajuts perquè infantar el nen fos una decisió factible.

Ministre ric, ministre pobre

El propòsit és en principi lloable: fer públic el patrimoni dels membres del govern espanyol. Aquest va decidir que la publicitat era la millor mesura per donar transparència a la seva gestió d'acord amb la Llei dels Conflictes d'interessos, sobretot ara que els escàndols de corrupció esquitxen el PP, partit que pot prendre'ls, més que probablement, el control de La Moncloa. Així és com la setmana passada el Butlletí Oficial de l'Estat publicava els actius i passius de Zapatero i de tots els seus ministres i secretaris d'estat, deixant a la vista qui és ric, qui és pobre, qui té deutes i qui té propietats. D’aquesta manera ens assabentem que Zapatero —qui actualment cobra més de 7.000 euros cada mes—, gaudeix d'un patrimoni de 209.206 euros, calculat a partir del valor cadastral dels seus immobles, el qual tots sabem que és notòriament inferior al preu de mercat. El seu passiu —crèdits, préstecs, deutes— ascendeix a 80.847, cosa que conforma una situació aparentment més sanejada que per exemple la del Ministre de Foment José Blanco, que deu més del que té, el passiu més gran que l’actiu. Hi ha ministres ben rics, com per exemple Rubalcaba o Garmendia, aquesta amb un actiu de gairebé cinc milions d’euros. Després hi ha coses inexplicables, com per exemple la situació del Ministre de Política Territorial Manuel Chaves, amb un sou de 86.454 euros anuals només gaudeix d’un actiu de 68.964 euros —sense deutes—, i això que ha estat president de la Junta andalusa durant vint anys: ¿on són els diners, ministre Chaves, el raconet que tot senyor de seixanta quatre anys hauria de tenir després de tota una vida política? Potser s’ho ha ventilat tot amb xampany i cuixes de granota… El senyor Chaves seria el més pobre de l’aplec si no fos per la jove ministra de igualtat, amb un passiu que triplica un actiu de 39.000 euros (gaudeix d’un sou anual de 81.155 euros, amb el qual endeutar-se deu ser una delícia). Vaja, vaja… El Govern creu que ha fet un pas molt lloable cap a la honestedat i la bona fe en la gestió dels assumptes públics, però crec que només ha fet que enganyar-nos, abusant de la nostra innocència, de la santa ingenuïtat d’una ciutadania fàcil d’atordir a cops de llibre de comptabilitat. La pròpia lectura de les xifres esmentades ja denota que aquí hi ha gat amagat, algunes cartes que no lliguen. A més, tots sabem com funcionen aquesta mena de coses, no ens mamem el dit, em sembla, i els corruptes, vinguin de l’esquerra o de la dreta, ens han deixat ben clara la lliçó: cada cop que un escàndol de corrupció guaita de la capsa de trons afloren societats mercantils fantasma, testaferros, homes de palla, diners a Suïssa i multitud de cases, finques, cotxes, quadres, joies i nines de porcellana a nom de la dona, filla o sogra de l’home en qüestió, el qual només sol tenir al seu nom la corbata de seda amb què es tapa les vergonyes i el nínxol on l’eternitat l’espera. Així que deixem córrer el que digui el BOE: sota els matalassos hi hem trobat tresors dignes del rei Salomó.

article dBalears, divendres 3 de juliol de 2009

2009-07-05T12:05:00.002+02:00

Perquè desapareixes

Baltasar Porcel és una actitud. I les actituds no moren. Els homes passen —com deia Píndar en uns versos que l’entusiasmaven—, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora. No em puc pensar a mi mateix sense Porcel. Per mi, i potser per alguns altres escriptors, Porcel és més important, ha estat més definidor i més exemplar que tot el conjunt del sistema educatiu. A Andratx hi ha un institut de secundària amb el seu nom: jo encara no n’he sortit —ni vull sortir-ne—, fa anys que hi acudeixo cada matí a través de la seva columna periodística, vertadera lliçó diària d’història, moral, literatura. Va publicar, l’any 2000, El cor del senglar, i aquesta obra va fer més per nosaltres que no totes les universitats, on ens adreçàvem amb recança perquè tanmateix volíem ésser ell, i no advocats o tristos filòlegs. Jo li envejava tot, també el tall de cabell. Volíem viatjar, escriure, llegir i publicar, volíem seguir la seva estela vastíssima. Era ‘el príncep del món’, un dels apel·latius del diable, de Baal, el senyor del sol i de la mar, en aquella etimologia increïble —però no falsa— que a vegades feia amb el propi nom, emparentant-lo amb el sol d’Andratx, que ell portava sempre esculpit en or a la solapa de l’americana. I aquell rostre de tigre reposat, de mandarí oriental o de guerrer tàrtar, que ell sabia lluir amb un somriure burleta, com si entengués que tampoc no n’hi havia per tant. Perquè en ell hi covava quelcom de mefistofèlic, només així s’explica tot el que va escriure, tots els països, cultures i paisatges que va abraçar, tots els grans homes que va conèixer, des de Woody Allen al rei de Siam, des de Harold Bloom a Rostropovitx. Vivia en el món, entenia el nervi de les societats, allò que ens mou i ens sotraga; era un gran intuïtiu —un savi, un amic de les fondàries—, i res li era aliè, només la covardia, la poquesa, la manca de llibertat a l’hora de viure i de pensar. Tots els homenetxos l’odiaven, els que s’ofeguen quan no topen amb una opinió que els reconforta o reafirma, tots el que no entenien que Porcel —aquest gran particularista— tanmateix era dels seus, dels que s’assumeixen a si mateixos, dels que s’accepten, somien i treballen. A tots aquests acoquinats els menyspreava, i en això també va ser un mestre, en menysprear als qui no feien l’esforç comprometre’s amb si mateixos i restar fidels a una estàtua interior que vol créixer i perfeccionar-se… L’últim cop que el vaig veure vaig passar gairebé tot el dia amb ell; un any abans, quan s’estava a l’hospital, recuperant-se amb un tractament de cèl·lules mare, m’havia telefonat, i m’havia explicat fil per randa tot el que li havien fet, cada una de les meravelles mèdiques que el tornarien al món, als viatges i a enllestir la seva última novel·la. Jo, emocionat, fins i tot agafava notes del que m’anava dient; després, a Barcelona, li van donar la medalla d’or de la ciutat, i mentre ho celebràvem sopant ens deia: ‘Ja ho veieu, al·lots, el món és vostre. Ara només l’heu de conquerir’. Perquè estava pletòric, semblava que havia vençut tota la malura i que ara només s’acararia a la vella lluita, la de l’home contra el temps, contra una senectut que remuntaria a cops d’obra mestra… Aquell darrer dia vam dinar amb Pere A. Serra i vam sopar amb el poeta Fiol: i parlàrem de tot —o només d’ell mateix—, política, poesia, periodisme, i de la novel·la que escrivia, parlava d’un xueta mallorquí, d’un crim, de l’Ulisses de Joyce, que rellegia. Bevíem vi, menjàvem pernil i pa amb tomàquet. Rèiem, dèiem versos sublims, blasfèmies, impertinències sense mala fe. Ningú no s’havia de morir. En una vella entrevista, li van demanar: “Et fa por la mort, Baltasar?”. “Sí”, va respondre. “¿Per què?”. I va dir: “cony: perquè desapareixes”. D’aquest món només ens emportem allò que donem als altres.

L'Espira, Diari de Balears, 28 de juny de 2009

2009-06-28T11:30:00.000+02:00

Poesia, ‘consciliència’ i veritat

na de les frases que més repeteix el professor Sebastià Serrano a les seves classes és la següent: ‘en el futur, la facultat de lletres, aquesta facultat —talment la d’història, filosofia, antropologia o sociologia— seran departaments de la facultat de biologia’. És la seva manera de dir que durant les pròximes dècades s’obrirà una nova manera de pensar les ciències humanes, les quals hauran de començar a ser plantejades a la llum d’un llenguatge comú amb les ciències naturals. L’esplendor i la força dels descobriments efectuats en els últims dos segles en camps com la bioquímica, la teoria de l’evolució, el funcionament del cervell humà o la psicologia evolutiva —molts dels quals tenen una traducció immediata en la nostra salut i benestar— haurien de començar a modificar —se’ns proposa— els termes a partir dels quals ens plantegem les qüestions literàries, polítiques, religioses o morals. ¿Potser que les ciències socials i les humanitats hagin caigut en un abisme i que només puguin refer-se a partir d’una recerca d’unitat de coneixement amb les ciències naturals, les vertaderes ‘reines’ de l’univers científic? Aquest programa d’unificació és el que s’ha anomenat ‘consciliència’, és a dir, un ‘salt conjunt’ del coneixement mitjançat la connexió de successos i teories basades en fets des de diverses disciplines per a crear així un terreny comú d’explicació —així el va encunyar William Whewell (1794-1866). La formulació més elaborada d’aquest afany, encara incipient, d’unificació del coneixement —també anomenat, sense connotacions negatives, reduccionisme—, tal vegada és deu al cèlebre sociobiòleg i filòsof de la ciència Edward O. Wilson (1929) en la seva obra així titulada: ‘Conscilience: la unitat del coneixement’ (1998). Wilson —reconegut amb el Premi Internacional Catalunya l’any 2007, un dels científics més influents de la història— afirma que aquesta empresa (rere la qual hi batega, ni més ni menys, que el projecte d’arribar al coneixement objectiu) és la més gran que pot emprendre el coneixement humà; en l’obra citada comença a apuntar les bases a partir de les quals poden començar a pensar-se alguns àmbits humanístics, així l’economia, la sociologia, l’antropologia i la ciència política, a més de la justícia i els drets humans, l’ètica i la religió. Però també ens apunta de quina manera es pot acarar el repte més gran: el trànsit des de la ciència a les arts. ¿Podrem parlar mai d’una biopoesia? ¿Podrem mai formular una crítica literària que formi part de la ciència? Wilson ens proposa una aliança a partir d’una nova forma d’interpretació: ‘La inspiració artística sorgeix dels pous artesians de la naturalesa humana. Les obres de valor perdurable són les més fidels als nostres orígens. D’aquí que fins i tot les més grans obres d’art puguin ser enteses fonamentalment amb el coneixement de les regles epigenètiques, evolucionades biològicament, que les van guiar’.

El paleontòleg Stephen Jay Gould (1941-2002), també un científic brillantíssim, va polemitzar en un bell llibre sobre la concepció que Wilson proposava de la consciliència (The Hedgehog, the fox, and the Magister´s Pox, 2003); Gould també desitja que les ciències i les humanitats es facin ben amigues —que reconeguin el seu parentiu profund, i una connexió necessària en la recerca de la decència i de fites humanes—, però mantenint separats els seus objectius i les seves lògiques: ‘Deixem que siguin dos mosqueters (ambdós per un i un per ambdós) però no les etapes graduals d’una única i gran unitat conscilient’. Gould afirma que la consciliència reduccionista de Wilson aplicada a les arts ens portaria, com a molt, a una ‘psicologia de l’estètica’: l’art és quelcom completament distint de la simple comprensió de la base objectiva de les preferències i dels sentits estètics, irreductible, per tant, a la més completa anàlisi neurològica. Ens adverteix que és fal·laç el pas des d’una teoria científica sobre l’origen de les preferències estètiques cap a la validació de criteris de veritat i bellesa de les formes artístiques.

En el fons d’aquest debat hi ha una vella querella poètica: la dels clàssics, a qui la raó els descobria la veritat de la poesia, i la dels romàntics, que deien que aquesta no existeix si no és creada per una llibertat sense límits.

Nova traducció

2008-12-18T11:35:00.006+01:00

Presentem en aquest volum la millor part de l’obra Shakespeare, que Victor Hugo va escriure l’any 1864, en el tretzè any del seu exili. Havia de ser simplement una presentació per a la nova traducció que el seu fill, François-Victor Hugo, havia fet de les obres del dramaturg isabelí, però el poeta va anar més enllà de l’objectiu i va elevar una vertader manifest a favor del geni anglès, vituperat en aquells moments per la crítica i el sentir neoclàssics. Per això aquesta obra constitueix un vertader manifest del moviment romàntic, amb tota la voluntat de rompre les motllures formals que llavors imperaven en la creació literària. Hi trobem la vastitud d’Hugo en tota la seva integritat, amb la grandesa de mires i l’ambició més desaforada: “Shakespeare és la fertilitat, la força, l’exuberància, la mamella inflada, la copa escumosa, la bóta a punt de rebentar, la saba en excés, el torrent de lava, el remolí de gèrmens, la vasta pluja de vida, tot a milers, tot a milions, sense reticències, sense lligams, sense estalvi, la prodigalitat excessiva i tranquil·la del creador”.

Editorial Ensiola, 96 pàgines, 10 euros.

ressenyes a L'Espira

2008-12-18T11:32:00.002+01:00

Cues i escata

L’excel·lència de Vida privada (1932) ha eclipsat les altres novel·les de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Autor teatral d’èxit, traductor eminent, memorialista i un dels articulistes més genials que puguem llegir en qualsevol llengua, Segarra va deixar escrites dues novel·les a més de la citada, Paulina Buxareu (1919) i la que avui comentem All i salobre (1929). Tot i que Paulina Buxareu va ser traduïda en el seu temps a l’italià, i que All i salobre va tenir un èxit remarcable, les dues han trobat molt poques reedicions posteriors —no com Vida privada, un dels nostres escassos clàssics perennes.

Ja a All i salobre trobem el millor del Segarra madur, el que pocs anys després ens donaria la seva gran obra i que per la mateixa època oferia els seus articles superbs a La veu de Catalunya i a La publicitat (el lector d’avui els pot trobar recollits en dos bells volums a Quaderns Crema; L’ànima de les coses i El perfum dels dies). La novel·la centra la seva atenció en el món dels pescadors de la Costa Brava de principis del segle xx; ens trobem en un ambient dur, mesquí i deplorable, poblat per homes i dones acostumats a patir i a dependre de les marees per a poder viure de la pesca, tot retratat amb un verisme abrivat, colorista i pietós, centrat en la història de la passió sexual que uneix i separa una jove i impetuosa cosidora ben pobra, la Marí, i un seminarista sense vocació i d’idèntica misèria, en Quimet. Segarra ens fa entrar en aquells desgraciats casulls de pescadors, en les tavernes atrotinades, seguim fil per randa converses entre mariners, en les quals Segarra llueix la seva orella esmoladíssima a l’hora de captar les inflexions, deformacions i vocabulari: ‘Tothom ha vist sardina, poca o molta… Au, aparia les caixes i la sal’.

Segarra es mostra extraordinari en pintar el paisatge on els personatges es mouen: la costa del cap de Creus el porta a escriure unes quantes pàgines portentoses, pot ser de les millors que hagin sorgit de la seva ploma. Talment com hi són explicats els plats que es mengen, o els rituals de pesca, perfectament descrits, amb tota la cruesa d’una èpica esqueixada: ‘aquella dispèpsia del mar que feia tornar agra la sang dels pirates’. Així també les ciutats de Girona i Figueres, allà on Quimet intenta encaminar-se en la vida eclesiàstica, i on la Marí és arrossegada a una forma ben deplorable de prostitució. Però és en la interioritat dels personatges on es rabeja l’autor, en pintar-nos amb tots els matisos els vicis i les escassíssimes virtuts que nien dins l’ànima de les seves criatures. És així com la novel·la s’apropa a aquella visió pascaliana que trobem implícita en les novel·les de Zola, tot i que Segarra dibuixa la seva història amb una gracilitat moderada per un to esfumat d’elegia, i amb un alè sorneguer que el separen de la sòlida i grisa factura del geni naturalista.

La pressió de la misèria material i moral és la que fa tal com són els personatges, avars, mesquins i viciosos, i és sobretot en allò que fa referència al sexe —tal com faria després a Vida privada— on la repressió juga males passades, destarotant-los i convertint-los en putxinel·lis grotescs. Just Cabot, el director de la revista Mirador —un dels noms més injustament oblidats del periodisme català dels anys trenta—, va ressenyar aquesta novel·la i li va retreure que fallés en donar veritat a la vida interior dels personatges, simple reflex de l’exterior d’un món ‘sistemàticament enlletgit’.

Però jo crec que té més raó JV Foix quan, en el pròleg, afirma: ‘Era de debò que cap allà l’any divuit el viure, la misèria humana i el paisatge per reflex, eren talment com, amb gruixos de mangra i engruts de quitrà, evoca en Segarra’.

....

El sexe sagrat de Lady Chatterley

La primera edició de L’amant de Lady Chatterley va haver d’imprimir-se a Florència. DH Lawrence (1885-1930) hi vivia amb la seva dona, buscant un recer per a les seves afeccions pulmonars. Corria l’any 1928 quan ell mateix ha haver de pagar-se la primera impressió; fa vuitanta anys, doncs, que va començar la història d’aquesta novel·la fenomenal, que durant més d’un quart de segle va ser censurada i prohibida per obscena a moltes contrades: per descomptat a l’Anglaterra natal de l’autor (i on situa la trama), i també als Estats Units, a Austràlia, a la Índia… No va ser fins l’any 1960 quan els tribunals anglesos van donar la raó a l’editorial Penguin, que havia començat a editar-la i a vendre-la sense el permís governatiu. Deia el fiscal, intentant convèncer a un jurat escèptic: ‘¿Voleu que un llibre com aquest sigui llegit per les vostres dones i els vostres criats?’. EM Foster va haver de participar com a testimoni, donant el seu parer, juntament amb el crític i iniciador dels Cultural Studies Raymond Williams. Aixecada la veda, en una setmana se’n van vendre un milió d’exemplars. El judici va ser un episodi més de la immensa barroeria moral dels temorosos i dels miserables, que té els seus punts culminants en les censures que van patir Baudelaire, Flaubert, Joyce i Nabokov, tots per raons més o menys equiparables.

L’amant de… és la història de Constance, una jove dona casada amb Clifford Chatterley, un propietari rural paralític i impotent per culpa de la seva participació en la Primera Gran Guerra. La vida avorrida al camp —vora una sòrdida conca minera—, el marit insípid, pedant i indiferent, aboquen la seva frustració sexual a establir relacions amb Oliver Mellors, el masover que té cura de la finca. Va ser precisament els termes directes i crus amb els quals es relata aquesta relació apassionada i tempestuosa els que van intranquil·litzar les estretes mentalitats benpensants. DH Lawrence ens descriu els meandres del desig de Constance, sense enganys ni reserves. La cupiditat carnal en tota la seva veritat biològica, el sentir femení durant l’acte sexual expressat amb poesia i fidelitat visceral: ‘Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat de sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa’. Així es tombaven molts tòpics sobre el plaer femení i el rol de la dona en la contesa eròtica.

A més de tot això, el llibre s’esforça en contrastar personatges oposats: Constance i el marit, representant de totes les repressions victorianes, fent xocar el vitalisme amb l’eixorc esperit que es pretén purament intel·lectual. Lawrence tenia les seves pròpies teories sobre la ment i el cos i d’alguna manera aquestes es fan presents al llarg de la novel·la: la degradació de la corporeïtat pels filòsofs grecs (Plató i Aristòtil), continuada després pel cristianisme, per Jesús i també per Buda a Orient, que són titllats de ‘grans separadors del cos i la ment’: ells són els qui ens han fet creure, erròniament, que la única felicitat recau en abstreure’s de la vida, del naixement i la mort, tan sols per aspirar a estar en contacte en les essències de l’esperit immutable.

Contra això, Lady Chatterley reivindica el cos, que la ment atrapa després durant la còpula més desinhibida. Contra el matrimoni de personalitats, DH Lawrence proposa la iniciació gairebé mística de la protagonista al descobriment del seu jo a través del sexe. Per tot això l’autor va dir que ens trobàvem davant d’una novel·la ‘tendra i fàl·lica’, que va caracteritzar sense manies ‘de massa bona per al públic’.

........

Passions ambigües

Juntament amb Un altre pas de rosca, Washington Square deu tractar-se d’una de les novel·les més accessibles de Henry James (1843-1916). De fet, aquesta obra va sortir en fascicles a la revista Harper’s durant l’any 1880, sent publicada en forma de llibre el 1881, el mateix any que va veure la llum Retrat d’una dama, tal vegada la seva obra més ambiciosa i complexa.

James és un estilista escrupolós, un formalisme inimitable, les seves novel·les són peces minucioses i precises, pròpies d’un artista que es va bolcar de manera absoluta en el seu ofici, i que ens ha donat vint-i-tres novel·les extenses, a més d’un nombre similar de nouvelles. James pràcticament no va fer altra cosa a la vida que escriure i observar, intentant envoltar-se de gent rica o noble. Va recórrer les capitals europees (Londres, París, Venècia…) per assabentar-se de xafardeigs que després, degudament elaborats, li donarien un punt de partida per al seguit de novel·les i contes que situen el seu nom en els cims de l’art de la novel·la (és un dels cent genis literaris en la llista de Harold Bloom). El seu estil ha estat imitat fins a la paròdia, i les seves trames aparentment senzilles, encara que farcides de terbolesa moral i de misteri inconsútil, han motivat, a hores d’ara, més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques. Cólm Tóibin (The master) i David Lodge (The author, the author!) l’han fet protagonista de les seves novel·les. Philip Roth o Javier Marías no s’entendrien sense Henry James, i tothom que vulgui entendre de què parlem quan parlem de literatura hauria de llegir els prefacis que ell mateix va elaborar per a l’edició americana de les seves novel·les.

Washington Square situa la seva acció a Amèrica, concretament a la ciutat de Nova York (l’autor va néixer molt a prop d’aquesta plaça de barri noble). Allà hi trobem el doctor Sloper, un vidu sagaç, un metge de prestigi, enriquit gràcies a molts anys de bona feina, a més de pare d’una joveneta d’una simplicitat i d’un candor que la poden fer passar per beneita (tampoc li sobren els encants). Els vincles entre el pare i la filla estan plens d’amor i de respecte, fins que un pretendent ambigu i sense fortuna, Morris Townsend, entrarà en la seva vida, aspirant a fer-la seva en matrimoni. La jove s’enamora bojament de Morris. El doctor Sloper, però, s’oposarà a la unió, imaginant que tot el que pretén el jove és caçar una dot substanciosa. Morris tanmateix comptarà amb un aliat, la germana del metge, la senyora Penniman, que intervindrà en l’afer per pur afany de melodrama. El doctor decidirà emportar-se la jove a Europa, tot per evitar raptes i matrimonis extemporanis, i mirarà de fer-la renunciar a la seva passió.

El prodigi del llibre recau en el seu tempo, en la dinàmica interna dels personatges, en els meandres del que es decideix en la seva oposició. James construeix escenes plenes d’ironia i sobreentesos, de diàlegs plens de subtilesa i de dobles propòsits; l’entrada en el sentir d’una joveneta enamoradissa i ximple emparenta la seva sensibilitat amb la de Jane Austen, encara que Balzac —a qui James idolatrava— i la seva Eugénie Grandet també són un referent poderós; en frases com aquesta, dedicada al doctor Sloper (‘El món, que, com he dit, l’apreciava, el compadí massa per ser irònic; la seva desgràcia el va fer encara més interessant, i fins i tot contribuí a convertir-lo en un metge de moda’) hi trobem tota la saba del novel·lista francès.

Washington Square és un dels llibres més adorables de James, una ocasió més de recordar-nos del talent d’aquest excepcional narrador.

...........

L’orgull i la ràbia

A la ja mítica entrevista que li va fer la París Review, Faulkner confessava que El soroll i la fúria era l’obra que a l’hora d’escriure-la més li havia provocat angoixa i dolor. La va refer cinc cops, intentant desempallegar-se del somni que continuava inquietant-lo si no era capaç de donar forma a la història: ‘tot va començar amb una imatge mental. En aquell moment no em vaig adonar que era simbòlica. Era la visió del cul tacat en unes calcetes d’una nena enfilada a un perera, des d’on, a través d’una finestra, podia veure el lloc on s’estava celebrant el funeral de la seva àvia i contar què estava passant als seus germans que hi estaven a sota’. Trobem aquesta imatge a la pàgina 54: ‘Es va apropar i va empènyer la Caddy fins que abastà la primera branca. Vam veure que tenia el cul de les calcetes tot ple de fang. Després ja no vam poder veure més. Sentíem que l’arbre es gronxava.’ El soroll i la fúria és una de les obres mestres d’un escriptor que ha estat fecund i imitat, que amb el seu art polifònic i esqueixat ha sabut ampliar els horitzons de la novel·la moderna. A partir d’una cita de Shakespeare (Macbeth, acte V: ‘ ‘La vida és un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res’), Faulkner va saber elevar el relat de la decadència d’una família rural de Yoknapatawpha, el seu territori mític del sud dels Estats Units. Els Compson veuen com el seu prestigi i poder, derivat de la propietat de la terra, va perdent el sentit en el món nou que es perfila, amb les lleis del mercat i l’abolició de l’esclavatge després de la Guerra de Secessió. Ells mateixos són descendents d’un general heroic en aquesta contesa. Durant les quatre parts de la novel·la —a través dels ulls dels fills de la família, (Benjy, l’idiota; Quentin i Jason), i de Dilsey, la criada negra, acompanyada per la pròpia veu de l’autor— assistim a la seva degradació inexorable. Faulkner ens narra, a través d’escenes colpidores, com l’egoisme, la rapacitat, el racisme, l’orgull mal entès, i la manca d’iniciativa han portat els Compson a la ruïna, com també a la pèrdua de la fe i del bon nom que tenien a la ciutat de Jefferson. Aquesta sensació de despossessió permanent, de no trobar per enlloc agafada, els porta a una fúria forassenyada, que els fa confondre la realitat amb els seus propis desigs i els impossibilita de fer res que pugui portar a la felicitat o a la gràcia. La ràbia i l’odi els tenallen, els impedeixen pensar amb rectitud, i és així com les seves paraules ja no responen a la consciència sinó al renou, al caos, a un desordre excitat pel descobriment de l’anul·lació de les estructures que abans els acollien i els donaven un sentit. La terra ja no els pertany, sinó que l’han de compartir amb els que fins no fa gaire eren criats, negres a qui tractaven com animals de càrrega. La resposta davant aquest desarrelament serà diferent segons el personatge, des de l’aniquilació fins a l’hostilitat, omplint de soroll i de ferotgia l’enteniment familiar i les relacions amb els altres homes, a qui només sabran percebre com elements detonants de la seva desgràcia. El soroll i la fúria va ser elegit fa uns anys com el sisè més gran llibre escrit en anglès durant el passat segle (el primer era l’Ulisses de Joyce, obra que Faulkner deia que havíem d’abordar com el baptista ignorant aborda l’Antic Testament). I aquí tenim en Benjy, el fill autista dels Compson, rugint i bramant mentre se l’emporten a casa, sostenint un narcís trencat, ara amb els ulls blaus i serens.

Avirams, diari de Balears

2008-12-18T11:25:00.003+01:00

Glass i la pols

“Aquest és el sistema que el Michael Kelly va portar del New Yorker: en primer lloc, una prova de resistència de tres dies. Si l’article és bo, el procés el millorarà. Si és dèbil, li hauràs de dedicar una setmana. Quan arriba una història, aquesta va a l’editor sènior, que l’editarà amb el processador de texts; llavors, la portarà al redactor, que en farà les revisions. L’article passa a un altre editor i al redactor el repassa de nou. Llavors es lliura al control de dades, on cada fet citat, cada data, títol, cada lloc es comprova i verifica. Llavors, va a un corrector que el reexamina una altra vegada. I als advocats, que en fan el seu propi escrutini. La producció, finalment, li dona format i estil, i torna a imprimir-se, retorna al redactor, al corrector, de tornada al primer editor, al segon, a comprovar les dades, als advocats… Quan estan satisfets, tot comença una altra vegada”. Aquest és el procés per a la publicació d’un article en una revista americana com The New Republic. El fragment citat pertany a la veu de l’actor Hayden Christensen, qui a la pel·lícula Shattered Glass va encarnar al jove periodista Stephen Glass. Aquest es va fer cèlebre perquè, sent un dels redactors més prometedors d’aquesta publicació tan prestigiosa, va inventar-se, de cap a peus, més d’una quarantena de reportatges. Glass no permetia que la realitat li espatllés una bona història; en el film citat veiem com s’ho va manegar per continuar sostenint enlaire les seves boles meravelloses. A pesar del procés tan conscienciós que segueixen aquest tipus de publicacions, un fet no podia ser controlat: el que el Glass afirmava que havia vist amb els seus propis ulls. Inventava empreses, directius, restaurants, simposis, el que calgués per a sostenir una bona crònica. Va haver de ser la competència, en concret la revista Forbes, la que descobrís la martingala, tot perquè llegint els reportatges de Glass no s’explicaven com era possible que ells no estiguessin informats dels fets que s’hi detallaven. La competitivitat entre publicacions força l’aparició de l’excel·lència i evidencia els farsants. A Glass el van desemmascarar, però això no ha impedit que tornés, uns anys després, al periodisme de primera línia, publicant algun reportatge a Rolling Stone. Ha escrit una novel·la, curiosament titulada The Fabulist (en tenim traducció castellana), on narra les desventures d’un jove periodista excessivament inventiu. En aquest país nostre d’articulistes mandrosos i sense saba, de ressenyadors que presumeixen d’enllestir les seves recensions en mitja hora veloç, i de poetes verbosos i inútilment complicats, fins i tot el nom de Stephen Glass esdevé estranyament apreciable.

La pell de Malaparte

Ningú llegeix ja Curzio Malaparte. Jo el vaig descobrir estant per Sicília, on vaig passar-hi sis mesos entretingudament desvagat. Malaparte em va ensenyar l’italià, almenys l’italià com a llengua literària en uns quants llibres tràgics i truculents, estampes corprenedores de la Itàlia de postguerra. Cap de les seves obres està traduïda al català, i en castellà les edicions són introbables: fa uns anys, un diari espanyol pretesament progressista va treure un dels seus títols més emblemàtics, La pelle, en una col·lecció de clàssics de quiosc, amb una negligència tan del país que es va permetre no revisar el text, el qual va imprimir-se mutilat en les passatges més espantosos, rastre encara present de la tisora franquista. Malaparte va ser soldat a les dues guerres mundials, i periodista (va dirigir La Stampa de Torí), i va entrar amb Mussolini a Roma l’any 1922, amb les camises negres. Va ser un dels inventors del feixisme italià, però se’n va desencantar i va publicar a França Tecnica del colpo di stato, el qual el va fer caure en desgràcia. El llibret és una mena de manual ambigu, no sé sap si adreçat als colpistes o als representants de l’Estat, tot perquè sàpiguen fer front (o fer triomfar) les subversions polítiques d’arrel totalitària. Se’n va haver d’anar confinat a l’illa de Lipari, on s’hi va construir una casa monumental al caire dels espadats. A Kaputt ens descriu l’Europa de la Segona Guerra Mundial, tot el daltabaix horrorós dels nazis, les batalles, el gueto de Varsòvia, aplega escenes de banquets sota les bombes, amb personatges (militars, diplomàtics i nobles) parlant amb grandiloqüència i cruesa de xacals; Kaputt és una novel·la assagística, on hi surten molts personatges reals, com per exemple l’escriptor i noble espanyol falangista Agustín de Foxà. Durant els últims mesos de la guerra va unir-se a l’exèrcit aliat a Nàpols com a corresponsal entre les tropes, experiència que li va permetre després oferir-nos un fresc horripilant, pintat amb una ironia tristament fascinadora: La pelle. En aquesta obra tot és vergonya: la d’un poble vençut i miserable, arrossegant-se famèlic pels carrerons napolitans, als peus eufòrics dels soldats americans alliberadors. Malaparte dóna veu a tot aquest patiment, però tirant-hi la sal de l’humor negre i rebolcant-s’hi ambiguament complagut, amb un tremendisme que ens pot recordar la visió de les coses que tenia Cela. En un assaig famós, Adorno polvoritza la seva literatura, contraposant-la amb la de Beckett, l’expressió de l’horror a Fi de partida. Ja ningú llegeix Malaparte, qui els últims anys de la seva vida va fer-se maoista, abans que un càncer se l’emportés cap a l’última trinxera.

Bond contra Bourne

No pot ser casualitat que els dos espies més cèlebres del cinema actual tinguin les mateixes inicials. L’un és el ja mític James Bond, i l’altre és Jason Bourne, tots dos sorgits d’un plegat de novel·les. El primer és sobradament conegut —a l’espera de l’estrena fílmica de la seva vint-i-dosena aventura—: refinat, culte, valerós, seductor i abrivat, un agent britànic servidor d’una forma de bé (la Corona anglesa) que mai posaria en qüestió. Hi ha un ordre superior que li exigeix que arrisqui la vida, i Bond ho fa, amb la despreocupació satisfeta i elegant de qui sap que la seva vida tanmateix és ben poca cosa. Bond és un bastard de Baudelaire i la reina Victòria. Així, acata les ordres i les executa, sap que obeeix una causa superior i que només hi ha un objectiu: esborrar, a qualsevol preu, temeràriament, els enemics de l’ordre a què serveix, el qual li atorga llicencia per a matar-los. Bourne era com Bond: una arma humana valorada en trenta milions de dòlars. Però un accident li va fer obrir els ulls: va perdre els records. ‘I si perdo la memòria: quina puresa!’, uns versos de Gimferrer que Bourne podria mussitar. Bourne no és elegant: vesteix sempre igual (de negre estricte), no es loquaç, no beu, no menja, i no s’apropa a les dones ni davant de les més explícites insinuacions. Si Bond maneja un Aston Martin, Bourne s’encoloma al primer cotxe que troba: un mini Cooper, un taxi rus atrotinat. Cau en una amnèsia que li atorga una forma de clarividència superior, que el porta a adonar-se de la brutor dels interessos que servia. Talment com Èdip, Bourne s’adona gradualment de qui és en veritat. Perd el record de les seves antigues missions, però no les destreses (la força, la perspicàcia) de l’espia. Antic terrorista d’estat, assassí a les ordres dels interessos més sòrdids de l’espionatge dels EUA, Bourne ara es rebel·la i posa en dubte la legitimitat de la institució a la qual obeïa, tot dirigint les seves accions contra els seus antics caps. La justícia de Bourne es fa contra qui ocupa el càrrec de jutge. Bourne és l’heroi de l’època en que l’estat no és la solució sinó el principal problema, a més d’encarnar les ganes de sanar les ferides del passat (d’aquest temps nostre en què s’obren les velles fosses comunes). Per això Bourne també demana disculpes, busca els descendents de les persones que s’assabenta amb dolor que va eliminar i suplica perdó, tot buscant una nova identitat, un renaixement, vida nova lluny de les velles injustícies i arbitrarietats de l’espionatge. En James Bond i en Jason Bourne hi ha alguna cosa més que corredisses i cops de puny distingits: encarnen ideologies del poder totalment antagòniques.

ressenya a Presència, 14 de desembre de 2008

2008-12-18T11:21:00.000+01:00

Salomó de Viena

Des que l’any 1998 li van donar el premi Nobel de Literatura que José Saramago no publicava una gran obra. Ell mateix va arribar a qualificar el guardó de ‘verí’, tòxic que va fer de ‘La caverna’, ‘L’home duplicat’, ‘Assaig sobre la lucidesa’ o ‘Les intermitències de la mort’ novel·les molt inferiors a les més eminents de la seva bibliografia: ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘Memorial del Convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’ o ‘Tots els noms’. Celebrem, doncs, que ‘El viatge de l’elefant’ ens retorni al millor Saramago, el moralista irònic i pietós capaç d’emocionar-nos amb qualsevol contarella. Ens trobem en el segle XVI, Joan III de Portugal va oferir a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant com a regal de casament, aprofitant que el tenia a prop, a Valladolid, abans que tornés a ocupar el seu tron a Viena. Un cop l’obsequi és acceptat, Salomó, el paquiderm, nascut a Goa, emprendrà el seu viatge acompanyat d’un seguici i del seu cornac, des de Lisboa fins Valladolid, per embarcar a Roses, travessar els Alps i arribar finalment a Viena. L’excusa d’aquest viatge li serveix a l’autor per aixecar un bell apòleg sobre la vida i la mort, el trànsit que anem fent d’una banda a l’altra topant amb personatges, històries, aventures i perills, i per posar en dansa moltes de les idees que tant li agrada palesar a les seves obres de ficció: la naturalesa arbitrària del poder i la capacitat de l’amor per transfigurar la realitat. Saramago torna als seus diàlegs llargs i plens de subtileses i a jugar a posar distància entre la veu narrativa i la història que relata. ‘El viatge de l’elefant’ constitueix un conte llarg de vertadera envergadura.

ressenya a Presència 7 de desembre de 2008

2008-12-18T11:18:00.001+01:00

Memòria a la deriva

En una de les millors obres de Pirandello, Uno, nessuno e centomila, el seu protagonista, Vitangelo Moscarda, a partir de la constatació banal que el seu nas és diferent al que percep la seva dona, emprèn un viatge dins i fora de si mateix que el condueix a una reflexió sobre la pròpia existència, i, des d’ella, a la follia. Moscarda s’adonava que no existia un ‘jo’ objectiu, una entitat unívoca i ferma, sinó que tenia tantes identitats com persones el coneixien. ¿Qui era ell, en veritat? Trobem al protagonista de Ulisses II, de Víctor Mora, en una tessitura similar, tot i que en una altra línia. L’argument ens presenta un home que es desperta en un vaixell havent perdut la memòria de la pròpia personalitat; ‘Es mira a l’espill de l’armari, però no s’hi reconeix.’, ens diu l’autor en la primera frase. Després d’un inaugural tempteig ple de desconcert, pacta amb l’oblit i decideix passar-hi per sobre, construir-se una nova memòria des de zero. Potser que el tema de la identitat sigui un dels punts forts de reflexió de la novel·la contemporània, la qual —juntament amb algunes bones pel·lícules—, intenta donar una contesta a aquest ‘grapat de problemes més que una cosa única i singular’ que, segons Bauman, defineix, a dia d’avui, el concepte identitari. Mora aposta per encarar-se a aquestes incògnites amb sentit de l’humor: el seu protagonista es mou sense rumb però animós, festiu, temptejant-se a si mateix sense aturador. A partir d’un pacte d’inici, comença el seu ball de disfresses, l’aventura d’aquest Fermí Martí a qui seguirem minut a minut, dins aquest vaixell ple de personatges esbojarrats i tortuosos. El sorprendrem afirmant: ‘El present i el futur no són com gossos lligats a la cadira del passat, estan vius i expectants a qualsevol passa que la vida intente. No tindre memòria personal em fa lliure’. L’autor ha triat deixar-se emportar per l’irracional, per l’acudit i per la ironia més desenfadada, especulant tothora amb les idees i el destí del seu protagonista. Més que en el monòleg interior, Mora ha confiat en el diàleg, en posar en solfa la intimitat i la consciència del personatges mitjançant el col·loqui desfermat i irreverent, gairebé una paròdia dels que Diderot inseria en les seves obres de ficció. I també en la correspondència, els breus correus electrònics que els personatges intercanvien tot per avaluar-se i per entendre’s. És així com es parla de racisme, del nostre món violent, de les relacions entre sexes, de menjar, i de múltiples petites històries que es van inserint enmig de la trama amb una finalitat purament lúdica. A més, Ulisses II, inclou moltes escenes d’un erotisme descordat, minucioses i irònicament tenses, que reivindica la sexualitat com una forma de coneixement, l’amor com a ‘font d’alegries fora del passat’. Els al·licients d’aquest llibre no són pocs ni menors: ficció pura, tocs de reflexió desenfadada, meditació sobre el sentit del temps i la seva capacitat per transmutar-nos, joc irònic amb els personatges i amb la identitat… Potser, però, que Mora no hagi tingut prou cura de la prosa, enlletgida per algunes repeticions i cursileries, o en la poca naturalitat en els diàlegs, un punt massa obvis i d’un humorisme poc imaginatiu. Sigui com sigui, crec que l’obra ofereix prou interès perquè en puguem parlar amb aprovació.

ressenya a Presència, 23 de novembre de 2008

2008-12-18T11:14:00.002+01:00

El planeta del senyor Mira

El professor d’història Manuel Salom es jubila. Després d’una caiguda (provocada per la contemplació d’un bes lèsbic entre dues estudiants) mentre es dirigia a fer la primera classe del segon semestre a la Universitat de València, Salom decideix que ja basta, que ha arribat el moment de posar punt i final. Joan F. Mira agafa el personatge justament quan es comença a replantejar el sentit de tot plegat: el per què de la seva vida, de la seva vocació d’home de coneixement —ha llegit cinc mil llibres—, i, tal com ell mateix expressa, mig estabornit a la seva última lliçó, està adelerat per trobar-li un sentit a la nostra història, a més d’esfereït davant l’evidència ‘que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals i difícils de predir’. Mira, doncs, ens donarà una novel·la sobre el coneixement i la seva impotència davant l’obscuritat de tot: inerme en front de la història de l’Univers i dels secrets de les seves partícules, davant els enigmes biològics del nostre cos condemnat a la desaparició, tot i que desafiant amb la raó la dinàmica incorregible de la nostra història, massa sangonosa i ferotge perquè puguem concebre esperances pel nostre propi esdevenidor. El to d’aquesta última classe marcarà tota l’energia del text: acompanyarem Salom durant dotze mesos, durant els quals es canviarà de casa, s’emportarà la seva dona malalta a un nou barri i a un pis amb ascensor, i adquirirà un cotxe i un gos, a més de contractar els serveis d’una jove i bella assistenta, la immigrant Margot. Alhora que se’ns narra l’entrada en aquesta nova vida, resseguim les seves tribulacions, entrem dins la seva ment i, des del coneixement o el records, usant el monòleg i l’estil indirecte, reflexionem amb ell sobre multitud de temes primordials per entendre la situació del món d’avui dia. El París del 68, els Camps de Concentració, Àfrica, les universitats d’Amèrica i Anglaterra, Roma… viatges que Salom recorda juntament amb la multitud de les seves lectures —Swift, Defoe, Fuster…— les quals s’interposen sempre il·luminadores entre ell i la realitat, encara que també s’apropa, amb estupor creixent, a les ciències físiques i bioquímiques. I tot enmig de la València dels nostres dies, la qual és vista amb desconcert i enuig: la puixança de la Xina, present en els multiplicats restaurant i basars que transfiguren carrers i avingudes, i les passejades per la monumentalitat ridícula i aparatosa de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, li donen a Mira l’oportunitat de despatxar-se àmpliament contra la classe política del país, alhora que va descobrint, més enllà dels suburbis i dels polígons industrials, la cara de la prostitució més virolada i estrident, l’excrescència del vici i la misèria. ‘El professor d’història’ manté una relació irònica amb el mite de Faust, amb aclucades d’ull a El mestre i Margarita de Bulgàkov i al Saul Bellow de Mr. Sammler’s Planet, un novel·la també itinerant i sobre el temor a un apocalipsi, on el protagonista de la qual era capaç d’exclamar, tal com podria fer el Salom de Mira: ‘Tots necessitem els nostres records. Allunyen de la nostra porta el llop de la insignificança’. Escrita amb llargues cadències, rica en meandres il·lustrats —pot ser a vegades massa foscos i repetits—, ‘El professor d’història’ és una obra dolorosament reveladora.

ressenya a Presència, 16 de novembre de 2008

2008-12-18T11:12:00.000+01:00

Contra la modernitat

The looming Tower és el títol original d’aquesta obra de Lawrence Wright, guanyadora, entre d’altres molts guardons d’envergadura, del premi Pulitzer. Hi ha uns versos de l’Alcorà que resen: ‘A on sigui que estiguis, la mort et trobarà, fins i tot a la torre amenaçadora’. El títol anglès s’avé amb aquesta al·lusió, encara que en català s’hagi preferit ‘L’amenaça de la torre’, i s’hagi prescindit de la cita. Pel que fa a la resta, començarem dient que ens trobem davant d’una obra extraordinària, servida, a més, en una magnífica traducció. L’autor s’ha abocat escrupolosament en la reconstrucció de l’entramat ideològic que va portar al naixement d’Al-Qaida, en les sospites i coneixences d’un possible gran atemptat que tenien els serveis d’espionatge americà i en l’atac final al World Trade Center, l’onze de setembre de 2001. Wright (que com a guionista de cinema ja havia imaginat un daltabaix equiparable a The Siege, film conegut entre nosaltres com Estado de sitio) ha fet més de cinc-centes entrevistes i ha viatjat arreu del món per a poder-nos donar aquesta exacte reproducció dels fet que, encara que els puguem conèixer en les seves grans línies, ell ens il·lustra amb una immediatesa fascinadora, que aconsegueix que arribem a tenir la impressió que estem llegint una esfereïdora (i molt demencial) novel·la política. A través de més de cinc dècades, coneixent desenes de personatges (ideòlegs, màrtirs, polítics, terroristes i policies) és com acabem fer-nos una idea de la magnitud de l’error, la bogeria i l’estupidesa que van acabar amb el més gran atemptat terrorista de la història americana. Un reportatge memorable.

ressenya a Presència, 9 de novembre de 2008

2008-12-18T11:10:00.000+01:00

Filosofia contra caníbals

La tesi d’aquest assaig memorable del doctor Sáez Mateu tal vegada es podria resumir en una sola frase: les utopies polítiques modernes estaven abocades a fracassar perquè tenien en ment un subjecte totalment fictici, un ésser inversemblant, inventat per a projectar en ell les nostres frustracions davant les enormes dificultats que ens planteja la vida moderna: “els bons salvatges”. Aquests són els humans anteriors a l’aparició de l’Estat, els homes i dones que vivien d’acord amb la natura, aliens a l’egoisme, l’opressió i la injustícia que caracteritza la vida en les actuals societats. I el pretenien les filosofies de la redempció política que han sotragat el segle XX era fer retornar l’home a aquest estat anterior de puresa perduda: el futur era una projecció d’un passat inventat, la resurrecció d’un idil·li que mai no es va viure. Des del moment que aquestes ideologies es basen en aquesta fantasmagoria estan, doncs, condemnades (inevitablement, segons el subtítol del llibre) a fracassar. La filiació d’aquesta obra amb Montaigne és doble: en primer lloc, l’assagista francès va proposar visions molt més fidedignes i enriquidores de l’home en l’estat en què van trobar les indígenes a l’Amèrica del segle XVI (l’assaig Els caníbals) que les que van portar fins a Rousseau, i perquè la forma d’argumentar de Sáez és purament assagística, un tempteig a través de la seva tesi, però sempre explicada amb exemples, cites i dades concretes. “Els bons salvatges’’ és un assaig clar i rigorós, escrit amb gran dinamisme, que desfà tòpics i quimeres i ens fa entendre que la modernitat consisteix en abandonar totes les grans solucions.

ressenya a Presència, 26 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:08:00.001+01:00

El sol entre les ombres

No comptem amb un escriptor més en forma. Baltasar Porcel, amb aquesta darrera novel·la, reafirma la seva presència entre la nòmina dels nostres més grans literats, exhibint una vastitud de talent i una capacitat d’expressar tota una completa visió del món que el situen directament entre les plomes més poderoses de l’actual panorama. Va ser Harold Bloom qui en una entrevista va posar el seu nom a l’alçada de dos dels més grans escriptors nord-americans, Don DeLillo i Philip Roth, però, sense voler desmerèixer les obres d’aquests autors insignes, diria, sense ni mica de temor a equivocar-me, que cap d’ells ens ha donat una novel·la amb la riquesa, profunditat, emoció i veritat de Cada castell i totes les ombres. Porcel aixeca —a partir del seguiment de la quotidianitat de dos personatges absolutament contraposats— un fresc escruixidor de l’espectacle sociopolític que mou la Barcelona dels nostres dies. L’un és Pelai Puig Alosa, un socialista temorós, professor de secundària d’orígens humils, infeliç en tot, poca-solta a força de curtesa de mires, a més de tothora adelerat en pescar un lloc a les llistes parlamentàries; l’altre és Ginés Jordi Martigalà, un ric empresari astut, portador de la llum de la innovació i de l’empenta, amant de l’art, imaginatiu i enamorat. Als dos els sorprenem viatjant, Puig i Alosa en metro, anant cap al barri de Rei Conqueridor, suburbi embrutit i fictici, i Martigalà en primera classe d’un avió de Lufthansa, tornat de Grècia amb la seva amant Simona. Els seguirem durant tres jornades, durant les quals Porcel posarà en marxa tots els artificis necessaris perquè puguem percebre el món segons la seva perspectiva; la importància de l’esforç i l’ambició contrastarà amb les inèrcies del prejudici i l’ofuscació alarmada, com si Porcel també volgués fer-nos participar d’aquell dictamen demolidor que Balzac posava en boca d’un dels seus personatges: ‘avui en dia, tots els homes són ximples o bergants’. Però Porcel amplifica i fa ressonar la tumultuosa complexitat de les coses dins l’ànima de les seves criatures, de tal manera que res és mai simple ni mancat de relleu: un home pot ser commovedor enfrontat a les seves sordideses, i inquietant i inaccessible quan pren les més elevades decisions. Una novel·la emparentada amb Balzac, amb Zola, però amb la càustica desimboltura dels Simpsons. I és que Porcel s’atreveix a tot i dona veu a incomptables personatges, als més insignificants i als més savis, als barroers i als sublims, sempre amb magnanimitat, sempre amb alegria. La història de la fortuna familiar de Martigalà a través d’unes pàgines inèdites de Josep Pla: Porcel les engendra. Riem i ens commovem amb aquesta novel·la, que és política i moral, poètica i filosòfica, sociològica i mística. Perquè Porcel, ja des de la cita de Darwin en què l’obra s’enceta, ens diu que la veritat és un tempteig, una recerca continuada i intuïtiva d’horitzons més amplis, de noves possibilitats de vida, la que han fet les criatures per evolucionar i guanyar riquesa i puixança al llarg dels segles, en un impuls que hem d’adoptar en l’empresa, en la vida, en les idees i en la moral. Cada castell… ens deixa un rastre interior, aquella alteració a l’ànima que només encomana la més gran literatura.

ressneya a Presència, 19 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:06:00.000+01:00

Revolucions biomèdiques

Després del desencís davant les grans utopies socials, potser que l’horitzó humà només estigui acolorit per la ciència. Tan sols els beneficis i les possibilitats que permetrà la recerca biomèdica fan sospitar que el futur no serà una gran batussa sinó un lloc bellament habitable, alliberat d’algunes de les tortures que ara amarguen la nostra condició. ¿És possible somiar amb la curació pròxima del càncer? ¿I amb la clonació d’home i dones (aquestes s’ho mereixen més)? ¿Té algun sentit el mite de la joventut eterna o mai no podrem vèncer l’envelliment natural? Salvador Macip, investigador de les cèl·lules i les seves contingències, actualment al Regne Unit, intenta posar-nos al dia del sentit d’aquestes preguntes, i apuntar el camí cap a una possible (i consoladora) resposta. L’autor divideix el llibre en quatre blocs, les quatre grans avingudes que els científics intenten obrir des que Claude Bernard va parlar de la ‘ciència de la vida’: l’estat actual de la genètica en l’era postgenòmica; el futur de la recerca en els camps de la clonació i les cèl·lules mare; la lluita contra el càncer; i els sabers entorn de l’envelliment, a més de les estratègies possibles per alentir-lo o fins i tot aturar-lo. Macip comença des de baix, ja que sap que els seus lectors desconeixen els assumptes de què tracta, per això ens descriu què és l’ADN, els cromosomes, la hiperplàsia o el límit de Hayflick amb un gran talent de divulgador (l’obra inclou un glossari molt útil). L’esperit engrescador d’aquesta obra resideix en la cordialitat i fascinació de l’autor sap donar als temes que tracta, tot fent entrar els neòfits en uns àmbits fins llavors hermèticament vedats. Gràcies a Macip tenim la impressió que desxifrem les disjuntives i possibilitats que ens permet l’estat actual de la recerca biomèdica, ja que el llibre també té un gran valor com a història del coneixement, fent-nos resseguir quins han estat els avanços i fracassos que han centrat les investigacions en les últimes dècades. ‘Immortals…’ ens assabenta que en aquest camí no tot són sempre bones intencions i rigor científic, ja que també trobem impostors, estafadors, manipuladors de proves i xarlatans, encara que alguna de les seves intuïcions puguin després ser totalment vàlides. ¿Arribarem mai a ser immortals, sans i perfectes? Macip, sense aparentment vendre fum ni esperances vanes, ens diu que la comunitat científica treballa en aquest sentit. I hom acaba en la convicció que el problema no és haver-se de morir sinó, simplement, haver nascut massa d’hora.

ressneya a Presència, 12 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:04:00.000+01:00

Ciutat abandonada

Aquesta obra inèdita de Calders, que ara veu la llum per primera vegada, no deixa de ser un enorme joc, una proposta lúdica i irreverent de trastocar els estereotips sobre els quals s’assentava la societat catalana dels anys trenta. Ja des de la primera frase que topem amb una paràbola grandiloqüent, amb un guinyol tendre i desenfadat que posa en solfa el poder establert i la moral consuetudinària: ‘Cant mil persones s’han reunit a la plaça Occidental, la més gran d’una enorme ciutat catalana difícil de localitzar en les mapes’. Amb l’excusa de mostrar-nos com un regidor municipal i un propietari volen desnonar un edifici de veïns per ampliar una fàbrica, es produeix una revolta ciutadana que anirà creixent, esperonada per motius més o menys ideològics, fins a convertir-se en ‘una gran caravana’. Certament hi ha entre aquesta novel·la i les altres obres de Calders una lligam estret: la tensió entre el que volem creure i la veritat oculta, amagada rere les falsedats que adoptem per mandra, malentès, inèrcia o simples ganes de consol. Un dels punts forts de l’entramat del llibre és a propòsit de les Sis Tradicions, sobre les quals se suposa que s’assenta l’existència de la ciutat, donant motius per a l’orgull dels pobladors, pràctiques com el treball, l’honor, l’honradesa i el valor, que tanmateix s’acaben mostrant com il·lusòries, talment el caràcter públic que volen tenir molts dels personatges, tanmateix obsedits per passions descordades i contradictòries. L’autor sembla aixecar un petit teatre de titelles, tot i que la dinàmica narrativa del llibre assembla també al del cinema mut, amb els seus gestos emfàtics i les seves ganyotes. Tot emportat per una afany moral manifest, el de posar en evidència que en el nostre món els bons no solen obtenir recompensa, i que el tedi, la volubilitat i la ximpleria defineixen l’home amb més veritat que l’encert i la gràcia. Tot i que se li poden retreure alguns defectes propis d’un llibre inacabat, La ciutat cansada conté passatges antològics i personatges memorables, en un tapís col·lectiu esplèndid, cridaner i veritable, encara que un punt desfilat. Calders ens segueix mostrant el seu geni pietós i burleta, i ens acompanya ara amb aquesta novel·la, que adquireix en les nostres actuals circumstàncies històriques i polítiques una curiosa (i ben ombriva) actualitat. Rescatada del fons d’un arxiu de biblioteca després de seixanta anys, aquesta obra de Calders ens mostra com una comunitat va escapant de si mateixa, incapaç d’acceptar les seves més llastimoses veritats.

ressenya a Presència, 5 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:01:00.003+01:00

Concert barroc

Novel·la lírica, expressió espectral, intensament acolorida, d’un tumult interior, recorregut aventurer per la història de la Mediterrània, història d’amor, passió i desgavell, ruta quimèrica però bastida amb elements veritables… Costa definir la natura multiforme d’aquesta obra, una de les més fascinadores i complexes de l’obra de Baltasar Porcel. Les pomes d’or, centrada sobre el nervi de la història personal d’un narrador encastat a Vallvidrera, aconsegueix emportar-nos, amb l’excusa d’aclarir les aventures del seu llinatge i els meandres de la història d’amor amb una jove anomenada Carla, des de les grans ciutats europees a les colònies africanes, des de Ghana fins Istanbul. La força creadora de Porcel sempre s’ha sentit a gust treballant amb aquests tipus de materials narratius: la presència de la història i de l’aventura en el mar, de la recerca apassionada d’un lloc mític o d’un objecte revelador (donador “de llibertat i domini”), la varietat d’ambients, la violència creativa, la truculència, la profusió de personatges que amplifiquin, tot esmenant-la, la nostra perspectiva acostumada sobre el món. Aquí l’autor se sent lliure, encomanant-nos la seva vitalitat, enquimerat en expressar-nos l’enigmàtica tensió d’aquesta peripècia, sempre fent-nos palpar, veure, sentir i sofrir el mateix estremiment que els seus personatges: ‘la braolant adversitat de què som fills’. Per això el llenguatge de Les pomes d’or transmet el mateix vertigen lluminós que el conjunt de l’aventura; un estil avalotat però pulcre, abarrocat i líric, visual i voluptuós, emparentat tant amb Alejo Carpentier com amb Isak Dinesen. Les pàgines d’aquest llibre ens remeten a la pintura: a les figures aèries de Chagall, als paisatges densos de Corot, als fantasmes grotescs de Goya. L’autor ens mostra el tràfic d’esclaus, l’Àfrica negra i colonial, Baviera, Venècia, el Carib, emportat per una fantasia romàntica, esqueixada i fructífera en implicacions: un fresc sobre la volubilitat humana, sobre la història i les seves turbulències, que tant ens podem arrossegar com emportar-nos a dalt de tot, però només si entenem o pactem amb les potències que l’agiten. La novel·la té un dimensió antropològica, ja que el narrador interroga el quefer de l’home en les diverses contrades en què es mou, sempre agraint i il·luminant la diversitat, intentant trobar una pauta simbòlica i fèrtil per a l’apropament entre cultures. Les pomes d’or s’adscriu a un dibuix filosòfic o de gest intencional, sempre present en les obres de Porcel, que ens diu que l’home és un subjecte que actua, un ésser mogut per objectius conscients i per lleis fatídiques, capaç de pensaments imprevisibles i imaginatius, forjador de cultura com a ànsia de fer-se i de conèixer-se, delerós de controlar les forces materials de la naturalesa, que tal vegada pot utilitzar en benefici propi però mai defugir. I d’aquí la rellevància del mite (el Sant Graal), d’un nucli primigeni de sentit que adopta múltiples formes en diversos marcs (el baix continu d’aquest concert barroc), però que sempre vehicula l’afany pel viatge, pel creixement creatiu i sense aturador. Novel·la de novel·les, narració que es deté per incloure múltiples narracions, digressions i jocs insospitats de perspectives, Les pomes d’or és una obra que s’inscriu en la línia de Cavalls cap a la fosca, amb la qual la lliguen alguns punt de concomitància, tot i que aquesta és molt més lluminosa, lúbrica i sensorial. Una creació magnifica, que arravata i embriaga, tota una reivindicació del nomadisme com actitud vital.

ressenya a Presència, 28 de setembre de 2008

2008-12-18T10:58:00.000+01:00

Motí al Bounty

Possiblement no hi hagi una història del mar més emblemàtica. Juntament amb l’aventura de Moby Dick o la de L’illa del tresor, els incidents del Bounty són sobradament coneguts, des d’aquell mes d’abril de 1789, quan Fletcher Christian es va apoderar del vaixell, deixant a la deriva al seu capità William Bligh, que les representacions del que va poder passar en aquell viatge no han deixat de presentar-se; hi ha poemes (‘The Island’, de Lord Byron), llibres d’història i de memòries, quadres i algunes novel·les: els autors americans Nordhoff i Hall popularitzaren l’any 1932 aquests esdeveniments, fins al punt que motivaren diverses versions cinematogràfiques. Ara, John Boyne, després de vendre uns quants milions del seu El noi del pijama a ratlles, s’apropa a aquesta intriga i ens dóna la seva particular versió del motí. La traça de Boyne és molt remarcable: teixeix una intriga de primera categoria, fent-nos entrar en el vaixell de la mà d’un noiet de catorze anys, John Jacob Turnstile, carterista i escapat d’un prostíbul d’homes, la veu del qual, punyent i desvergonyida, serà la que ens conduirà a través de les implicacions més inesperades de la història. Entre passar un any a la presó o viatjar a Tahití, Turnstile tria embarcar-se, la qual cosa li suposarà tot un repte, al principi molt difícil d’assumir. Els primers dies se’ls passarà emmalaltit, abocat al mareig i al vòmit, però el capità sabrà tractar-lo amb deferència. Especialment remarcables són les pàgines dedicades al ritus de passar l’Equador, les quals són pura antropologia, emparentades amb els relats més feridors de William Golding. Boyne maneja molt bé el tempo i l’ambientació, ens fa entrar en la quotidianitat del vaixell, amb els seus enigmes i les seves tensions innumerables. I la descripció de Tahití, on s’hi anava a buscar l’arbre del pa, és prou acurada per fer-nos entendre l’enamorament del narrador d’una jove nadiua. Però el que més atractiu del llibre és veure com Boyne dóna la volta al tòpic, a la versió més coneguda del relat: aquí, Christian és el malvat, mentre que el capità Bligh és el bo de l’embolic, i a favor d’ell prendrà part el protagonista, quedant a la deriva en una barcassa durant quaranta-vuit dies. Sense ser una gran obra, Motí al Bounty aconsegueix el que pretén: apropar-nos de nou a una aventura icònica i plantejar-nos uns dilemes morals que ens facin entendre les decisions dels seus personatges. Encara que té alguns elements tenyits d’ingenuïtat, és un llibre prou entretingut i lloable.

ressenyes breus, Presència, 14 de setembre 2008

2008-12-18T10:55:00.001+01:00

Què és el Què

Dave Eggers ha novel·lat una experiència terrible. Amb l’excusa que el protagonista del relat li ha contat la seva vida, l’autor ens desgrana l’evolució de Valentino Achak Deng, un refugiat africà real que, des del sud del Sudan, i passant per Etiòpia i Kènia, acaba arribant a Atlanta, als Estats Units, després de presenciar les més sangonoses i terribles estampes de mort i destrucció. Què és el Què és la crònica novel·lada, la ficció real o faction d’aquest periple, una manera d’acostar-nos amb tota la immediatesa i veritat que permet el gènere novel·lístic als daltabaixos polítics i vitals que ha de patir un innocent. L’obra s’inicia amb Valentino ja treballant als USA, recordant, després de ser víctima d’un robatori, com va ser segrestat per un noi no molt més gran que ell, entre la tribu dels Dinka, en el poblet de Marial Bal: l’entrada de l’exèrcit rebel en el poble, l’aniquilació i la ruïna i la primera escapada. Així serà com aquest adolescent d’expressió pura i desimbolta anirà trobant en la seva fugida totes les varietats possibles de la crueltat: els camps de mines, les matances, la soledat, la por, els animals salvatges, però també les mostres més insospitades de bondat i d’amor. Aquest és un llibre sobre la caiguda de l’home, sobre la seva condemna i escissió del mite primigeni, quan, segons el relat fundacional de la tribu del protagonista, Déu li va permetre triar entre la riquesa material o ‘el Què’. Així, ‘què és el què?’ serà la interrogació fonamental, la incògnita decisiva que perseguirà Achak durant tot el seu viatge des del cor de les tenebres fins l’àmbit més lliure però tampoc mancat de dilemes i violències dels Estats Units. Què és el què també és un assaig sobre les causes sociopolítiques de la situació del Sudan, una guerra civil que ha fet més de dos milions i mig de morts sense que des del Nord ric ens haguem adonat del per què de tant de terror. Perquè ‘vivim en un temps en què fins i tot els fets més terrorífics podrien passar, i de fet van passar gairebé tots’. Eggers ens facilita l’entrada en el coneixement en aquest conflicte gràcies a la novel·la, expressió contundent d’una aventura singular i comunitària, la de tots els ‘Nens perduts’ o milers de joves refugiats escapats de la mort, molts d’ells ara assentats en els USA. El tema de l’escapada és potser un dels grans nuclis de sentit de la literatura universal; és així com una obra com aquesta, escrita amb rigor, convicció i veritat, ens vincula amb el patiment de les víctimes. I el resultat és tan dolorós com emotiu i irrebatible.

Nostàlgies llibresques

George Steiner s’ha guanyat la fama de ser ‘el darrer gran savi europeu’. La seva és l’obra d’un pensador eminent, d’un assagista que transcendeix amb el conjunt dels seus llibres la reflexió purament literària. Va néixer a París l’any 1929, però l’any 1940 la seva família (és jueu) va haver d’escapar cap els Estats Units. Els seus orígens, doncs, van afavorir que es manegés des de ben petit en tres llengües: el francès, l’alemany i l’anglès. És difícil exposar en unes poques línies el nucli bàsic del seu pensament, tot perquè dins l’obra de Steiner hi ha sempre uns quants temes recurrents (la tradició jueva o ‘judaisme errant’, Déu i l’acte creador, el llenguatge de la música, la poesia i l’horror, la decadència imparable de la cultura culta a Occident…). Ara Steiner ens ofereix un aplec d’assaigs sota el títol de Els llibres que no he escrit, amb l’excusa d’explicar-nos altres línies de pensament que ha volgut seguir durant algun període de la seva vida, però que, per un o altre motiu, no ha pogut completar amb la magnitud i rigor que mereixien. L’obra conté set assaigs: “Chinoiserie’’ ens descobreix la figura de l’historiador de la cultura xinesa Joseph Needham, a partir del qual Steiner volia estudiar els diferents paradigmes de la relació entre home i natura que hi ha a les cultures d’Orient i Occident; a “Invidia” recorre els meandres de l’enveja del poeta Cecco d’Ascoli al Dant, a “Les llengües d’Eros” analitza el llenguatge que usem en l’àmbit amorós; “Sió” explica el què originari de la condició jueva; “Períodes lectius” fa un diagnòstic demolidor dels sistemes universitaris d’Amèrica del Nord i Europa; “De l’home i la bèstia’’ tracta del naixement de la consciència humana; i finalment “Fer la pregunta”, on Steiner s’apropa a les seves idees polítiques, i on confessa que no ha votat mai. Sorprèn al lector habitual de Steiner llegir un llibre que es diu Els llibres que no he escrit però que tanmateix és afí a la resta de les seves obres; en aquest assaig Steiner modula els seus temes predilectes i els apropa a implicacions noves, tot per confessar-nos que li hagués agradat explotar-los en llibres de més envergadura. Aquesta recança és la forma de nostàlgia que habitualment trobem en els seus llibres; amb Steiner sempre assaborim algunes raons per a la ‘tristesa del pensament’: la seva limitació, la inherència de la seva parcialitat i el seu enyor d’absolut. Una cita: ‘un jueu és aquell que llegeix amb un llapis a la mà; tot per mirar de fer un llibre millor’.

ressenya a Presència, 7 de setembre de 2008

2008-12-18T10:49:00.001+01:00

La Xina de Mao

Baltasar Porcel afirma en el pròleg de 'Viatge a la Xina, 1974' que Pere A. Serra és la personalitat periodística mallorquina més important de la segona meitat del segle xx: la seva és una 'figura impetuosa i efectiva, il·lustrada i tenaç', i aquest llibre, publicat ara per primer cop en català, dóna bona mesura del seu talent com a observador i periodista. Serra va ser un dels primers turistes occidentals que van entrar a la Xina de Mao (alguns mesos abans hi havia arribat el propi Porcel, que va proveir-se de materials per a engendrar el seu assaig 'China, una revolución pendiente', també del 74) just dos anys després que Nixon, aleshores president dels Estats Units, reprengués les relacions diplomàtiques amb el país asiàtic; aquest s'obria així a les relacions amb l'exterior i ens permetia a tots avaluar la qualitat i abast de la seva 'Revolució Popular'. El llibre de Serra és un aplec de cròniques sobre aquella estada, publicades a la premsa illenca i a una cinquantena de diaris espanyols. Hi trobem un conjunt de petites vinyetes, plenes de detallisme i d'interès; la vida quotidiana de les famílies urbanes, el funcionament dels diaris, l'assistència a unes operacions d'acupuntura, la visita a una llibreria, a una escola, a la Gran Muralla, al Palau del Cel, la vastitud del paisatge… Serra descriu com s'ordena tot, busca l'anècdota més il·luminadora, més divertida o curiosa, sempre amb la intenció de trobar el vertader pols de la vida del país. La Xina de Mao buscava ser una obra compacta, sense fissures per on entrés un virus desintegrador, anivelladora de les mentalitats i de les diferents economies, sense crims aparents ni prostitució; l'imperi del Gran Salt Endavant i de la Revolució Cultural, amb totes les seves misèries, grandeses i paradoxes inassolibles. Ara en podem fer un balanç que inclina el nostre sentir de la part de l'horror, però en el temps del viatge de Serra les coses no eren tan evidents, i menys encara per un viatger que anava en tot moment escortat pels guies del règim, fins al punt que alguna de les pàgines d'aquest llibre poden respondre a allò que els americans anomenen un 'dog and pony show', és a dir, a un itinerari marcat i cenyit als interessos del que en tot moment vol mostrar-se. Tot i així, Pere Serra és prou sagaç per a llegir entre línies. Sap veure què hi ha rere els aplaudiments espontanis amb els quals eren rebuts els estrangers tot passejant-se pels carrers, què s'hi nia rere la vèrbola dels alts funcionaris, rere la feina incansable dels camperols, de tot el que feia que apropar-se a aquell país fos com anar, literalment, 'a un altre planeta'. El to de Serra és amè, àgil i sempre entretingut, com el d'un viatger estupefacte i animós, que narra en una sobretaula entre amics, un cop ja tornat a casa, amb oralitat felicíssima i bon humor, però sense negligir mai l'ofici i el rigor, el compromís amb la veritat de la mirada. Ara que la Xina ha centrat l'atenció del món amb el seu nou esplendor, podem tastar amb aquestes cròniques com era l'imperi d'abans, quan no hi havia empresaris riquíssims ni minifaldilles, drogues i especulació, abans que la modernitat capitalista vingués a sucar el seu pa pletòric i esborrés en unes dècades el treball demencial de l'autor del Llibre Roig. Serra diu en el pròleg que deixa al lector d'ara jutjar si aquell passat és millor o pitjor que el present; qui s'apropi avui a aquestes cròniques, trenta quatre anys després de la seva primera publicació, no n'hi quedarà cap dubte.

ressenyes a Presència, 17, 24 i 31 d'agost de 2008

2008-12-18T10:38:00.001+01:00

Les virtuts i les febleses

‘Hom no és mai tan feliç ni tan infeliç com es pensa’: no se m’acudeix millor manera de recomanar la lectura d’aquest llibre que donant la paraula al seu autor, que sigui la seva pròpia veu qui ens persuadeixi de la grandesa, vigència i veritat dels seus pensaments. Ens trobem davant una d’aquelles obres singulars, servida per primer cop en català per iniciativa de l’editorial Ensiola, gràcies a la perícia i bon gust del traductor i antòleg, Gabriel de la ST Sampol: tots plegats ens donen una edició acurada i molt engrescadora de les màximes de François de la Rochefoucauld. Tal com ens recorda l’utilíssim prefaci del professor Grimalt, els aforismes i les formes breus eren particularment adequades en l’ambient dels salons francesos del segle XVII en què l’autor es movia, en un món populós, indiscret, abocat a mostrar-nos, en converses i enraonies, les debilitats humanes, i curar-nos així de moltes simplificacions i ingenuïtats a l’hora de descriure la veritat moral dels individus. Els salons eren el laboratori on La Rochefoucauld posava a prova les seves idees sobre els homes, i les màximes que formen aquest volum tan convincent poden ser el resum més perspicaç de les seves conclusions: ‘La durada de les nostres passions no depèn més de nosaltres que la durada de la nostra vida’. ¿Què en pensa La Rochefoucauld de nosaltres? A través dels seus pensaments perfilem un crític de les nostres virtuts, rere les quals sempre hi veu una forma de cobdícia. A més, ens diu que l’home ignora el per què de les seves motivacions més íntimes, i quan sembla que les coneix no fa sinó enganyar-se. La raó és fal·lible i mentidera, així que rere de tot no hi ha sinó hipocresia, simulació, vanitat i orgull: ‘patim més poc per ser feliços que per fer veure que ho som’. L’autor s’emparenta amb la perspectiva que tenia Pascal de la condició humana, tal com ens recorda el pròleg: ‘L’home no és més que un subjecte ple d’error, natural i inesborrable sense la gràcia’. I s’anticipa a molts pensadors posteriors, mestres de l’escola de la decepció més pregona; pensem en Schopenhauer, Nietzsche, Cioran o fins i tot en Pessoa: ‘en l’adversitat dels nostres millors amics sempre hi trobem quelcom que no ens desplau’. L’edició que ens proposa l’editorial ve acompanyada, a més, d’algunes ‘Reflexions diverses’, d’uns fragments d’una carta del cavaller de Méré on reporta un diàleg amb l’autor, d’un autoretrat literari i de les notes que va fer a les Màximes la reina Cristina de Suècia. Tot això en poc més de 100 pàgines: un festí de clarividència i de saber.

Amor prostàtic

Daniel O’Hara es va donar a conèixer en el panorama literari català amb El dia del client, la crònica deseixida de la vida homosexual barcelonina. Ara retorna a les seves obsessions amb una novel·la breu titulada La cançó de l’estiu, on torna a endinsar-se en la quotidianitat i ocupacions sentimentals d’una sèrie de protagonistes enquimerats, adelerats en trobar un incert equilibri en la seva vida afectiva. La seva homosexualitat és viscuda d’una manera desenfrenada, amb un folgança sense aturador. En aquesta ocasió agafa un protagonista, en Patatín, i se l’emporta al Marroc, en unes vacances desaforades, plenes de vistoses incidències. Ell és un home que ja voreja la quarantena, depressiu i voluble, rabiós a moments, sempre un xic desesperat, que viatja acompanyat del seu germà i el marit d’aquest cap els ambients més tèrbols del nord d’Àfrica. El llibre s’apropia amb gràcia d’un estil de vida basat en el consum, la frivolitat i els referents més estridents de la cultura pop. Tot podria vorejar la tragèdia, el buit existencial, però l’actitud de l’autor envers els seus protagonistes aconsegueix, mitjançant la ironia, que no s’agafin res massa a la valenta. O’Hara narra sense manies, amb una gràcia encomanadissa, a moments plenament voltairiana, que tampoc no defuig cap apunt escatològic o costumista, en la línia d’un cert realisme brut, però acolorit per les banderes virolades de la llibertat sexual; així, trobem títols de cançons, de pel·lícules (Madonna, tot un mite), d’electrodomèstics de moda, marques de roba, diaris i revistes, tot farcit de referents familiars en la vida de qualsevol habitant de la metròpolis barcelonina, sobretot si les seves inclinacions sexuals es mouen en la línia del protagonista. L’autor vol ser una mena de cronista del procedir dels homosexuals en aquests inicis de segle, i vertaderament aconsegueix interessar-nos amb les seves cabòries; no es talla ni un pèl amb les descripcions, i hom acaba sabent tota mena de coses d’una realitat que, un cop feta visible, no pot deixar de sorprendre als neòfits: ‘Amb llengua metòdica i dits traçuts, Patatín desembossaria de prejudicis l’eixorc anus del cunyat, potser una caixa de Pandora’. Potser que un aire excessivament complaent o folklòric li faci perdre dimensió, amb les seves aproximacions a un l’estrèpit propi del cinema d’Almodóvar, però el conjunt és prou entretingut, vivaç i engrescador. La cançó de l’estiu és una petita mostra de la traça d’O’Hara com a narrador i comentarista minuciós dels daltabaixos morals d’una generació alliberada.

El sagrat narcisisme

No entenc per què Carme Riera, en el pròleg a la reedició d’aquesta novel·la, vol recordar-se de la fredor de perdonavides desmenjats d’alguns membres del jurat del Premi Prudenci Bertrana que se’n va emportar, ara fa trenta anys, aquesta obra excel·lent. Cap dels nous lectors que pugui tenir aquest llibre recorda res de tota aquella vella polèmica. ¿Per què hauria de fer-ho? Si el llibre mereix perdurar, doncs aguanta, diguin el que diguin els esperits errats o mesquins que el van veure néixer, i si ha de decaure, doncs bon vent se l’emporti, que a l’oblit tot hi és en incomptable mesura. Certament el llibre de Riera comportava els seus riscs, tot i que durant aquells anys els autors de finals dels setantes es delectaven en cabrioles experimentals més o menys gimnàstiques, a vegades purament injustificades, en nom d’unes ànsies capritxoses de semblar narrativament virtuosos. I Carme Riera ho va ser, i hi continua exercint en les darreres obres, i ja a Una primavera per a Domenico Guarini donava bones mostres del seu talent de narradora desimbolta. La novel·la planteja el seguiment periodístic del cas Guarini, un home enamorat que atempta a Florència contra el quadre immortal de Botticelli La consagració de la primavera. Una periodista catalana d’orígens mallorquins, Clara Alabern, cobreix la notícia per a la premsa barcelonina, alhora que intenta posar ordre en el seu interior turbulent i cercar una sortida al seu embaràs. El llibre té un plantejament ambiciós, molt ric en textures narratives: la dissertació erudita entorn de l’obra de Botticelli, el monòleg interior amb onirisme, el reportatge periodístic, l’apunt quotidià i vidriòlic sobre Florència i la descripció bulliciosa i nebulosa de la interioritat del personatge, que s’aconsegueix gràcies a una prosa d’empremta poètica, plena d’imatges i de paràfrasis enumeratives. Com a novel·la, a més, té intriga i veritat, i el lector assisteix fascinat a la seva meravella. A més hi ha un fons culturalista d’importància, amb Petrarca com a cita obligada per entendre alguns desordres amorosos. Aquesta és una novel·la sobre la capacitat de l’amor per capgirar les ordenances del món, i sobre aquesta aspiració de revolta, basada en la passió, en la devoció pel deseiximent (el vessant feminista del llibre és remarcable), i en la capacitat de fundar sobre el culte a la bellesa quelcom de perdurable. Més enllà de certes fugisseres primaveres que no porten enlloc, hi ha l’estiu, amb el seu estupor i expectació infinites, i amb tant bona literatura possible a l’abast de la mà.

ressenya a Presència, 10 agost 2008

2008-12-18T10:33:00.002+01:00

El nen 44

Les intrigues policíaques emmarcades dins un entorn històric interessant i tèrbol sempre han tingut acceptació lectora. Per això no ens ha de sorprendre que el debut literari d’aquest jove anglès, Tom Rob Smith, nascut l’any 1979, es situï a la Rússia stalinista; Smith s’ha servit del clima asfixiant, de la podridura orweliana del règim comunista, per situar en aquell àmbit una història d’assassins en sèrie i policies polítics. Tot són sospites, delacions, desaparicions, qualsevol pot incriminar un veí i moure els fils per a fer caure el pes de la sospita sobre un opositor, algú a qui s’enveja o amb qui es rivalitza. A més de la fam, feroç i omnipresent, i del malson burocràtic que envolta qualsevol gestió, a l’antiga URSS tot era impossible (i tot el que no era obligatori estava prohibit): tan sols existia i es concebia el que dictava el Partit, convertint-se d’immediat en llei inapel·lable: ‘és millor fer patir deu homes innocents que deixar escapar un espia’. Una de les coses que no podien passar, perquè anaven contra l’ordre ideal, és que els crims no fossin polítics: a l’edèn socialista no hi podia haver homicides, ja que la seva existència esdevenia un delicte contra la seguretat de l’estat. Leo Demídov és un fidel i intrèpid servidor de la llei, un ‘membre prometedor de l’MGB’, un patriota convençut que en nom del ‘bé comú’ empeny els seus compatriotes a la mentida, l’espionatge, la manipulació de proves, i fins i tot la tortura i l’assassinat, tot per assegurar l’ordre en el ‘paradís dels obrers’. Està casat amb una dona preciosa, Raïssa, que esdevé víctima del sistema del qual el seu marit n’és el més lleial servidor. Negant-se a denunciar-la com a traïdora, Leo s’aboca a ell i als seus pares a la desgràcia de la deportació, però serà en aquest exili ominós quan trobarà el rastre de l’assassí en sèrie que té avalotada tota Rússia. ¿Com pot un home políticament perseguit, caigut en desgràcia, provar que hi ha un criminal solt? Smith s’ha servit d’un cas real, el d’Andrei Txikatilo, el carnisser de Rostov, per moure els fils d’una trama engrescadora, que immergeix el lector en la quotidianitat civil i política de la Rússia rural i urbana de Stalin. El llibre està concebut més com un mecanisme d’entreteniment i d’acció que no com un artefacte estètic, ja que l’estil que usa Smith és purament utilitari, clar i de lectura fàcil, molt efectiu, sense concessions a la floritura retòrica ni al deteniment decoratiu. Divideix la trama en diverses escenes, moltes d’elles separades per anys, complint amb tots els requisits que solen tenir els best-sellers: personatges sense molta complexitat, varietat d’ambients i cops d’efecte inesperats. És molt notori que Smith té més de guionista que de novel·lista, i que l’escriptura d’aquest llibre és el pas previ perquè la trama i els personatges concebuts arribin, després de trobar un públic arreu del món, a la gran pantalla sota la batuta d’un director d’eficiència contrastada: en aquest cas, Ridley Scott ja ha confirmat que en dirigirà la versió filmada. És per això que ‘El nen 44’ és més un guió novel·lat que no una novel·la en tot el sentit estètic que exigeix aquest gènere literari; Smith maneja bé l’el·lipsi, suggereix molt bé quan es tracta d’escenes violentes, però el tempo de la novel·la no té prou nervi i en alguns casos es fa carregós. ‘El nen 44’ és un llibre prou entretingut, enigmàtic, que s’apropia d’una època amb prou verisme i truculència, però que, degut a les seves mancances, no pot aspirar a ser res més que literatura d’esbarjo.

ressenya a Presència, 3 agost de 2008

2008-12-18T10:30:00.002+01:00

La jove Austen

Pocs escriptors han sabut apropiar-se de la ironia punyet i desenfadada de Jane Austen. Els seus lectors continuen sent molt nombrosos arreu del món; tal vegada, amb Dickens, sigui el seu nom un dels més venerats de tota la tradició: la seva figura és biografiada i portada al cinema de continu, i les seves novel·les (Emma, Orgull i prejudici, Seny i sentiment) no paren de ser també adaptades, demostrar-nos la total perdurabilitat del seu món moral. ‘Amor i amistat’ i ‘Les tres germanes’ són dos escrits de joventut d’aquesta autora, a la qual ens hem acostumat a imaginar com a paradigma de correcció i placidesa, portadora d’una saviesa mundana, administrada als seus lectors amb dosis refinades d’ironia intel·ligent. Tot i que aquestes dues novel·letes, la segona de les qual roman incomplerta, trastoquen el tòpic i ens presenten una autora més extremada, moguda per apassionaments exaltats i per frenesís hedonistes. Austen, com tot autor jove, cau en aquetes obres incipients en excessos i inversemblances, en embolics exagerats i en canvis sobtats d’escenaris, però sense que això faci perdre gens de gràcia a les seves ficcions; gràcies a aquests atributs de renúncia a les expectatives convencionals i en la caiguda en el terreny anàrquic de la ficció desbocada aconsegueix fascinar-nos, donant-nos una mostra majestàtica del seu talent primerenc. ‘Les tres germanes’ ja delata l’apropament a unes tècniques més versemblants, realistes i més acurades, que indiquen el camí de la seva posterior evolució creativa. Les dues obres que conté aquest petit volum, traduït amb excel·lència per Dolors Udina, són epistolars. Gràcies a un plegat de cartes anem entrant en una trama de relacions sentimentals fugaces però tempestuosament apassionades, en insubordinacions filials, en girs del destí tan inesperats que freguen la creació surrealista, tot abocant-nos cap a un final estrepitós. Com ja hem remarcat, ‘Les tres germanes’ té més capacitat realista, i la trama resultarà familiar als lectors devots de l’autora: un senyor lleig demana la mà a qualsevol de les tres germanes Stanhope, sigui quina sigui la que vulgui acceptar-lo. L’aplec d’aquestes dues obres és un esdeveniment literari feliç, sobretot perquè només comptem amb sis novel·les de maduresa d’una autora tan excepcional. Poder ara llegir aquestes altres creacions, encara que no siguin totalment reeixides ni a l’alçada de les novel·les de maduresa, és un plaer impagable. Ens demostren com evoluciona el geni des d’unes primeres provatures tan divertides, fins a la grandiositat de les seves obres mestres posteriors.

ressenya a Presència, 27 de juliol de 2008

2008-10-29T17:24:00.004+01:00

L’amor i les espases

Hi ha en l’Antic Testament prou material dramàtic per alimentar segles i segles de tradició literària. Diu Harold Bloom que Job i el seu llibre són el més gran triomf estètic de la Bíblia hebrea, però en aquest populós cabàs de mites hi ha lloc per històries tan poderoses com la que Miro Gavran —un escriptor croat fins ara inèdit entre nosaltres, descobert per iniciativa de l’editorial Ensiola—, s’ha apoderat en aquesta novel·la excel·lent. ‘Judit’ és la interpretació novel·lada de la història d’aquesta bella vídua d’Israel, portadora d’una sensibilitat i d’una intel·ligència extraordinàries, sotmesa a la condició subalterna de les dones en l’antic poble jueu, i casada sense amor amb tan sols quinze anys amb un jove lleig a qui no estimava, Manassès. Gavran rescata la vida i la quotidianitat d’una jove de l’època, alhora que ens explica els ritus religiosos, els preceptes de la llei talmúdica (‘dubtar de la Llei és dubtar de la vida i de l’únic Déu nostre’), i assistim a lapidacions, a ordalies, a l’explicació de la ‘impuresa’ natural de les dones. Judit, però, quedarà vídua després de no haver conegut l’amor ni la plenitud sexual, fins que les tropes del rei Nabucodonosor, encapçalades pel gran militar i estrateg Holofernes, vindran a posar setge a la ciutat de Betúlia. Si aconsegueixen arrasar la comunitat jueva serà massacrada i perdrà la Llei de Jahvè, ja que el nou poder implantarà la convicció que el rei és déu a la terra i destruirà tots els temples. Judit s’oferirà per intentar alliberar el poble d’Israel del seu opressor, tot enamorant amb els seus encants de jove vídua el general dels assiris, Holofernes. El que no pot preveure és la història d’amor que sorgirà entre ells dos, entre la salvadora i el senyor de la guerra, que li farà tastar durant dues nits seguides tot el poder del sexe descobert amb la més alta desinhibició. El llibre segueix seqüències cinematogràfiques, vint capítols breus d’unes quantes escenes, tot i que el llenguatge amb que Gavran vesteix la narració s’amara de ressons bíblics, bellament aconseguits. Judit és la història de la redemptora obligada a assassinar l’home que més ha estimat i que més l’ha estimada, l’únic que ha comprès el secret del seu esperit superior. Holofernes el gran, el rude i el sublim: ‘Seràs la meva muller o bé el meu botxí. En qualsevol cas, el teu destí quedarà marcat per la meva persona’. Gavran ha escrit un bell apòleg sobre l’amor, el poder de la intolerància enfrontada a si mateixa, sobre Judit de Betúlia amb les mans ensangonades: ‘Jo li vaig tornar els petons amb una espasa’.

Aviram, 19 de juliol de 2008

2008-10-29T17:20:00.000+01:00

La obediència humana

Després de la lectura de Les benignes, on el personatge hi té un paper rellevant, o del reportatge filosòfic Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt, ningú pot deixar de sentir-se incomodat per l’absoluta falta d’anormalitat en un home, Adolf Eichmann, executor declarat de tantes vileses. Fins i tot Max Aue, l’aberració il·luminadora de Littell, se sent aclaparat per aquest fet: l’absoluta capacitat per fer desastres que tenen les persones normals en circumstàncies anòmales. Stanley Milgram, un psicòleg de la Universitat de Yale, també va sentir-se astorat davant aquest fet i va concebre un experiment l’any 1963. Va captar voluntaris (que rebrien una paga) per a participar en una prova relativa ‘a la memòria i a l’aprenentatge’: homes i dones, entre 20 i 50 anys, amb tot tipus de formació. El voluntari entra en contacte amb un investigador i amb un altre voluntari, encara que aquest és un col·laborador de l’investigador (cosa que ignora el voluntari). Després d’un sorteig amanyat, al voluntari vertader se li assigna el paper d’examinador, mentre que a l’altre se li dóna el rol d’alumne. El fals alumne s’asseu en una cadira electrificada, amb elèctrodes al pit i a les cames, rere una mampara de vidre. Per fer-li veure que pels cables corre electricitat de veritat, se li dóna al voluntari examinador una descàrrega de 45 volts. Acte seguit, comença l’examen: el voluntari llegirà una llista de paraules ordenades per parelles, que l’alumne haurà de memoritzar. Després, només se li recitarà a l’alumne la primera paraula, donant-li per triar quatre possibilitats. Davant l’error de memòria, l’alumne rebrà, accionada pel voluntari, una descàrrega elèctrica, la força de la qual anirà augmentant a mesura que avancem en la prova, des dels 15 volts inicials fins arribar a l’aberració dels 450 volts, quan als 270 la mort arriba (el fals alumne, juntament amb gravacions de xiscles, simulava dolors indescriptibles i el síncope terminal). Doncs bé: els voluntaris accionaven descàrregues sense immutar-se fins arribar als 75 volts, després ja començaven a incomodar-se, però davant les ordres de l’investigador seguien accionant l’electroxoc. Abans de continuar deien: ‘Bé, vostè sabrà, jo no me’n faig responsable’. Tanmateix l’investigador insistia i ells seguien, i si demanaven per parar, l’investigador els deia impassible: ‘l’experiment requereix que vostè continuï. Vostè ha de continuar’. Fins a un total d’un 65% dels voluntaris van arribar a accionar els 450 volts, i tots, tots, van accionar els 300 sense immutar-se! Els resultats van ser publicats en un article ja mític: Estudi del comportament de la obediència. Milgram va fer variacions, comprovant que la submissió era més forta si no es veia al suposat alumne, tot i que decreixia si abans de la prova s’establia entre el voluntari i l’alumne algun tipus de vincle. La condició humana és electritzant.

Ressenya a Presència, 13 de juliol de 2008

2008-10-29T17:18:00.000+01:00

La casa desolada

El casalot constitueix una de les novel·les més madures de Charles Dickens. Ens trobem davant d’uns d’aquells clàssics perennes, engendrat per una de les ànimes amb més geni que hagi donat mai la història de les lletres. Els lectors dickensians estan tots d’acord en afirmar que, entre el plegat d’obres mestres que ens va deixar aquesta ànima gegantina, El casalot ocupa un lloc de preeminència. Cherterton, un dels crítics més perspicaços d’aquesta obra, va deixar dit que l’autor voldria que la llegíssim com la seva protesta contra la vacuïtat i l’arrogància de la llei, contra la bogeria i l’orgull dels jutges. Però nosaltres ja ens mirem El casalot a través dels efectes tragicòmics que va crear Kafka en els seus apòlegs cruels: un conte sinistre sobre la burocràcia i la ceguesa moral de la llei, sobre els tribunals i la seva inextricable mecànica, entre la qual els innocents esdevenen culpables simplement perquè han caigut sobre la fèrula jurídica. Qualsevol que hagi contractat mai un advocat sentirà la veritat d’aquestes pàgines, plenes d’una munió de sangoneres que viuen tan sols d’allargar una acció legal a base de recursos, peticions de prova, lectures sense sentit i mil altres argúcies, tot per anar dessagnant les parts en litigi fins a l’extenuació. Una boira espessa envolta cada una de les pàgines d’aquest llibre, la bromassa londinenca i la que circumda el procés, inextricable i sorgida de la mala fe d’una societat podrida. Però El casalot és això i moltes coses més: és un plegat de personatges entranyables, dels que fan forat en la sensibilitat dels lectors. En primer lloc Esther Summerson, heroïna i narradora de part de la història, òrfena i amb una sensibilitat i bon cor entendridors (aconsegueix que plorem sobre la seva espatlla), un dels personatges més intel·ligents de la història de la novel·la i retrat fidedigne dels elements essencials de l’esperit dickensià; Richard Carstone, orfe i embolicat en el plet de Jarndyce contra Jarndyce; Ada Clare, enamorada de Richard, cosí seu; John Jarndyce, l’amo del casalot, sempre defugint la gratitud; la senyora Jellyby, lliurada completament a la salvació dels pobres de l’Àfrica mentre pateixen gana i fred els que té a la vora… I així fins a una trentena de personatges palpitants pel seu verisme, falsos, hipòcrites, còmics, truculents i sempre humaníssims, molts dels quals basats en persones d’existència real. La novel·la té dos narradors, Esther i una veu omniscient, que descriu amb una mordacitat feridora, fustigadora i tanmateix plena de pietat. L’assumpte legal testamentari és un dels fils principals d’aquesta trama novel·lesca, encara que en les seves més de mil pàgines hi ha temps per obrir i tancar multitud de petites aventures, totes encabides de manera admirable dins l’entramat principal. El vertader origen d’Esther Summerson és un dels altres temes centrals d’aquest llibre, una personalitat pacient i bondadosa, lluitadora que vol sobreviure i enfrontar-se a una societat de mires estretes, que atribueix una culpa innata a la seva il·legitimitat. Un personatge dins el qual ens endinsem amb una profunditat que iguala les altres heroïnes de la voluntat protestant: Clarissa Harlowe, les dones enamorades de Lawrence, i les criatures femenines de Virginia Woolf… Aquest és un llibre ple d’invenció, d’evolució moral i aprenentatge, de petites aventures domèstiques en les quals es debat la saviesa primigènia de l’amor, de l’abnegació i la bona voluntat. El casalot és una creació vertaderament grandiosa: una obra mestra amb tota l’evidència de tan ampul·losa afirmació.

Ressenya a Presència, 6 de juliol de 2008

2008-10-29T17:14:00.002+01:00

Rapsòdies sordes

Hi ha escriptors que creuen en l’estil. Confien sobretot en el seu poder d’expressar, en poder exprimir el llenguatge, mitjançant la locució més subtilitzada, per a fer-lo capaç d’arribar a les quotes més altes de clarividència. Sebastià Perelló és un d’aquests creadors, i basta obrir Pèls i senyals per qualsevol pàgina per adonar-se’n: hi trobem frases llargues, sinuoses i expressives, plenes de meandres singulars, amb una apropiació del lèxic inusual, amb ziga-zagues de dicció que proven d’endinsar-se fins al racó més inexpressable de la interioritat del seu narrador: ‘puc arribar a pensar que la felicitat és aquest no arribar a trobar la paraula’. Perelló treballa el llenguatge com un adobador, amb una delicadesa que arrossega i fascina. Per a poder vehicular la seva visió del món ha usat també un personatge misteriós, Felip Trobat, un home taciturn que treballa de falconer a l’aeroport de Palma de Mallorca. El seu ofici consisteix en possibilitar el vol dels avions mitjançant l’art de la falconeria, tot espantant ‘les gavines hipotètiques’. És un home callat, sec, d’una taciturnitat tumultuosa, capaç d’encabir dintre seu multitud de petits mons. La seva és una ment agitada, mòrbida, que percep la quotidianitat no a través de la causalitat sinó mitjançant la simultaneïtat i la trobada impensada de pautes. Davant un món desordenat, impossible de concebre, el de la Mallorca del nostre temps (suburbial, i plena ‘d’arxius grisos i cotxeres, supermercats i camells i escorxadors’), Perelló proposa una sensibilitat que atura el món i el rebenta, que el desfà i l’analitza buscant sincronies i paral·lelismes impensats. Però això no significa que l’autor s’allunyi de la realitat que tots coneixem en un nom d’una prolixitat gratuïta i potser excessivament espessa, sinó que usa la seva poètica per apoderar-se d’alguns temes decisius, com són l’amor, l’amistat, la família o la relació amb les drogues i les malalties mentals. Perelló escriu tota el signe de Beckett, i d’altres autors nostrats que han volgut regirar-se en els miratges d’aquell poeta esquàlid, penso en Blai Bonet, Miquel Bauçà o Biel Mesquida. Perelló sens dubte pertany a aquest club. Sobretot es patent la pauta que Bauçà va obrir amb Carrer Marsala, tot i que Perelló no posseeix la ironia ni el sentit de l’humor del misantrop de l’Eixample. Pèls i senyals és una obra prolixa, de prosa viscosa, sensitiva potser fins a la redundància, un intent d’agermanar-se amb la complexitat del món per a donar-ne un relat extravagant i emmirallat en la sonoritat de les paraules.

Ressenya a Presència, 29 de juny de 2008

2008-10-29T17:12:00.000+01:00

Economia novel·lada

Una estratègia per apropar-nos amb agilitat a la nostra història consisteix en novel·lar-la. Francesc Cabana porta una desena d’anys enfeinat en construir un particular univers novel·lesc capaç d’il·lustrar-nos, a través de l’esdevenir d’una sèrie de personatges, els anys decisius de la transformació industrial i social de Catalunya, entre la meitat dels segles xix i xx. ‘Les catedrals del cotó’ conformaria la tercera part d’aquest mural, tot centrant-se en el moment culminant de la transformació de Catalunya en un país exemplar en modernitat i capacitat d’adaptació. La força del sector cotoner, les bombes anarquistes, la crisi de la fil·loxera, l’Exposició Universal, la pèrdua de Cuba… multitud d’episodis claus de la història del país servits a través d’un format molt engrescador, que beu tant de la ficció com del documental o del llibre d’història. Perquè ‘Les catedrals del cotó’ no és ben bé una novel·la en el sentit acostumat (tot i que els lectors de novel·la ja estan habituals a moltes audàcies): es tracta més aviat d’una narració fictícia sobre fets reals, un documental servit amb alguna de les dolçors que facilita la novel·la. El narrador és Marc Bosom, ‘un de tants nois procedents de les comarques rurals catalanes que feien camí cap a la ciutat’, i que, anys després d’esforços i perseverances, és empresari, propietari d’una casa editora on hi treballen una seixantena de persones. La seva veu i la del seu sogre, empresari cotoner, ens arrossegaran per la història econòmica i social de la Catalunya d’aquells anys tumultuosos. La destresa de Cabana com a narrador i divulgador és absolutament admirable. Des de la primera pàgina que aconsegueix engrapar-nos per la veritat del personatge i per la seva probitat i bona fe, vertader model empresarial de tota una classe econòmica que l’autor també vol reivindicar com a motor moral del país. L’encant que sap donar Cabana a tot l’entramat de materials, i la curiositat que empeny el relat, són encomanadissos i fan de molt bon llegir, convertint-se en una mostra molt apreciable de literatura pedagògica. Tots els esdeveniments d’envergadura que van marcar aquells anys troben en aquest llibre una manera de fer-se presents, però també les menudeses il·luminadores, les que el relat historiogràfic en sentit estricte sol obviar, com per exemple uns ‘Consells per als homes de negocis’, patidors de ‘dispèpsia, base de totes les malalties’, homes que ‘no saben viure’. ‘Les catedrals del cotó’ és un llibre molt recomanable, una manera aclaridora i incitadora d’entrar en l’entramat històric d’una economia que era de primer nivell.

Ressenya a Presència, 22 de juny de 2008

2008-10-29T17:11:00.000+01:00

Contes

Hi ha tota Rodoreda en aquests contes. Ha estat un gran encert la publicació de les seves millors peces breus en un sol i bell volum, que inclou, en versió corregida i millorada respecte a edicions anteriors, els següents reculls: Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes i Semblava de seda i altres contes, a més de Viatges i flors, el seu darrer llibre de narrativa breu. Ens trobem davant relats memorables, on el talent de Rodoreda es mostra en tota la seva sàvia eloqüència: aquelles veus carregades de vida, sensibles i volubles, rampelludes i memorioses, desgranant les seves preocupacions, desencisos, somnis i nimietats però aconseguint sempre commoure’ns i fer-nos sentir tota la veritat que s’hi traspua. El desig, el pas del temps, la transformació dels cossos, la plenitud fugissera, l’amor i el desamor, la guerra i la mort incomprensible… Tot el que sacseja l’obra de Rodoreda ho trobem aquí servit en dosis breus, en concentracions miraculoses, capaces d’estremir-nos tot endinsant-nos de ple en l’existència de les seves vides escrites. Perquè és de la paraula d’on prové el poder de la seva literatura, d’un ús extraordinari dels registres del monòleg, del diàleg ressonant en la interioritat, en la intimitat d’unes ànimes fetes de mots i d’imatges gravades a la pell, estremides pel record i per un present que no saben comprendre. La feminitat arrossegada però sempre pugnaç i orgullosa de si, el més complicat de la nostra psicologia expressat de la manera més senzilla, el to evocatiu, evasiu, líric, l’apropiació per a la literatura catalana de les tècniques de Woolf, empeltades amb tot el geni de la terra i amb la plenitud més vasta de la nostra llengua. En el recull Viatges i flors trobem la Rodoreda més poètica, creadora de petits mons entorn del motiu del viatge a contrades de pura existència lírica: el poble dels guerrers, de les nenes perdudes, de les dones abandonades, dels homes ganduls; i un herbolari literari de flors de prosa enlluernadora, palpitant de matisos i colors: flor cerimoniosa, de vida, negra, boja… Hi ha peces magistrals en aquest volum, que arreplega texts pertanyents a diverses etapes de la vida de l’autora. Tot i això, la unitat (dins la diversitat) de to i de preocupacions és més que palpable, donant-nos una mesura completa del seu gran talent.‘Tots els contes’ és una celebració de la millor Rodoreda, plena dominadora del seu art; deixem que sigui ella qui digui les últimes paraules: ‘he sabut que era la veritat: com si de cop et clavessin a la paret i t’hi deixessin per la vida’.

Aviram, 21 de juny de 2008

2008-10-29T17:08:00.001+01:00

Emoto i l’aigua sàvia

Els crítics (literaris, cinematogràfics, musicals, teatrals, de tota mena) podem plegar definitivament. Opinem i emetem judicis, però aquests són per definició polèmics: tot el que digui qualsevol pot ser contradit i no hi ha ningú que pugui emetre l’última paraula sobre cap creació: tot està obert a una discussió inacabable.

Moltes vegades he somiat amb un oracle, o amb un àngel que baixés del cel i posés ordre en les nostres fútils disputes. Però ara resulta que el tenim aquí, i ben a prop: un japonès l’ha fet present entre nosaltres. Masaru Emoto s’ha fet famós arreu del món: ha descobert el que ell anomena ‘els missatges de l’aigua’. Emoto ha agafat aquest líquid sagrat i l’ha sotmès a diferents ‘estímuls’: l’ha posat dins vasos i els ha etiquetat amb noms propis com ‘Hitler’ o ‘Mare Teresa’, o amb missatges com ‘et mataré’ o ‘t’estimo’, o simplement els sotmetia a audicions de Beethoven o del ‘heavy metal’ més pelut. Després congelava les gotes d’aigua de cada un d’aquests potets i en fotografiava els cristalls, arribant a conclusions miraculoses: l’aigua feia formes maques o lletges depenent del missatge al qual havia estat apropada: cristalls perfectes i equilibrats davant el bé i la bondat, i cristalls deformes i lletjos quan la paraula era malvada o feridora (l’aigua sap idiomes, pel que es veu respon a totes les llengües…). Tot això no seria més que una ximpleria si no fos perquè les teories d’Emoto són escoltades arreu del món —ha venut uns quants milions de llibres—: són sostingudes per bona part de la comunitat científica, la qual s’ha apropiat de les seves fotografies per il·lustrar algunes hipòtesis de la física quàntica. Segons una extrapolació possible dels teoremes d’aquesta part de la ciència, la realitat es redueix a la percepció, i aquesta no és res més que un efecte combinat de creences, prejudicis, emocions i records; en conclusió: el subjecte elabora el món quan el mira. Això és tan antic com Plató i la seva caverna, i com Kant i Schopenhauer: el cervell és fruit del món però al mateix temps elabora el món a dintre seu: aquest hi és representat com en un petit teatre, però al mateix temps ell n’és part indissociable.

Masaru Emoto no és res més que un de tants xarlatans que proliferen en aquesta època tan atabalada, on de qualsevol teorema que soni amb fermesa i convicció se’n fa ideologia redemptora. Emoto no té en compte que ell mateix només veu el que vol veure, trobant a les fotografies tan sols el que desitja (el biaix cognitiu). Però tanmateix seria bella una aliança amb les partícules elementals per a trobar la veritat estètica. Bastaria fer com Emoto i deixar un tassó d’aigua damunt un llibre o aposentat davant una pantalla, i després congelar-la i fotografiar els cristalls. Imagino les filigranes que faria el líquid amb certs llibres i films, i que deixarien en ridícul més d’un estúpid ressenyista.

Ressenya a L'Espira, 14 de juny de 2008

2008-10-29T17:05:00.000+01:00

El llop udola

Maria Luisa Blanco. Conversaciones con Antonio Lobo Antunes. Editorial Siruela. Madrid 2007. 244 pàgines. 12 euros.

_{Els escriptors tenen fama de ser gent antipàtica. Estranys, imprevisibles, egòlatres, malhumorats: hi ha incomptables tòpics estesos sobre la fauna literària. Potser les condicions sota les quals treballa el creador siguin efectivament propenses a forjar els caràcters d’una determinada manera; així s’explicaria com, sotmesos a condicions de treball més o menys semblants —moltes hores de solitud—, o anhelosos tots de les mateixes coses —glòria, fortuna, reconeixement, la perennitat de l’obra— acabessin assemblant-se i conformant una subespècie particular dins la humanitat sencera. Per a reflexionar-hi i per apropar-se a la personalitat d’un dels més grans creadors contemporanis tenim aquest llibre de converses, tan inquietant com colpidor. Ja és sabut que Antonio Lobo Antunes és un dels autors portuguesos més admirats i traduïts. Des de fa una dècada que el seu nom és una sempiterna aposta pel Premi Nobel de Literatura. Un cop llegit aquest llibre, una cosa queda clara: res desitja més Lobo Antunes que ser guardonat. Aquest autor és un d’aquests creadors que tenen en gran estima els seus llibres, en total humilitat confessa que, davant la pregunta sobre les deu obres literàries més importants del segle, a ell li agrada fer-se amb seva la frase de Wilde: ‘jo, de moment, només n’he escrit quatre’. Tot i que Antonio Lobo Antunes és a hores d’ara un dels novel·listes més prolífics, dels que publiquen una voluminosa obra cada any: ha escrit gairebé vint novel·les i dos reculls amb les seves cròniques periodístiques. Lobo Antunes escriu des dels set anys, la seva passió per la literatura ve de lluny, i les seves ànsies per arribar a ser un dels més grans novel·listes de la història són més que patents; a pesar d’haver hagut d’estudiar medicina per imperatius familiars —la seva una família noble tot i que en decadència—, i d’haver hagut de marxar a la guerra d’Angola, sempre ha estat escrivint, no es recorda fent altra cosa: la seva obstinació per arribar a ser un escriptor reconegut, portador d’un estil únic i capaç de fer uns llibres a l’alçada dels millors l’han portat a només viure per això, a trobar només en l’escriptura un sentit per a la seva vida. Aquest home treballa dotze hores al dia, gairebé tots els dies de l’any. I escriu a mà —el llibre inclou reproduccions dels seus manuscrits—, a les quartilles de l’hospital psiquiàtric on va treballar abans de poder viure només de la literatura, i a on segueix acudint cada matí. A la tarda escriu on viuen les seves dues filles, i on conviu amb elles després de la pèrdua de la seva mare, la primera dona amb qui es va casar.}

Lobo Antunes confessa que es va divorciar per ‘moda’, pel que era el que es feia durant els anys de la revolució, amb la disbauxada arribada de la democràcia. Un canvi polític que va arribar empès per un dels seus amics més íntims, Melo Antunes, qui també va ser el seu capità durant l’estada africana. La guerra i els seus desastres —Lobo no és capaç de relatar-los—, la separació amorosa, la revolució, el pas del temps, les tensions que susciten les relacions humanes: els temes més estimats per l’autor els veiem també reflectits en aquest llibre de converses, sostingudes amb calidesa, amb una cordialitat que arriba a desvetllar les experiències més íntimes. Per exemple els dos anys en què Lobo es passava els dies treballant a la consulta com a metge i a les nits jugant al casino, perdent i guanyant diners i anar-se al llit amb les dones més fàcils: fins que va decidir apostar per ell mateix i tirar-se de cap a la creació literària. ‘Converses amb Antonio Lobo Antunes’ és un llibre que ens introdueix en la personalitat, en la passió i en el desassossec constant d’aquest creador obsessiu, permanentment adelerat en l’elaboració de novel·les enormes. La seva personalitat pot produir fascinació o repulsa, potser depenent del valor que atorguem a les seves creacions. Qui signa aquesta nota el considera un dels més grans, sens dubte un dels més elevats entre els millors.

Ressenya a Presència, 15 de juny de 2008

2008-10-29T17:01:00.002+01:00

La furiosa felicitat de viure

Vassili Grossman, Vida i destí

‘La lectura d’aquesta obra queda prohibida durant els pròxims 200 anys’: això li van dir a Vassili Grossman, quan va intentar publicar ‘Vida i destí’ a l’URSS l’any 1960. No és d’estranyar que aquest llibre fes tanta de por als comissaris comunistes: es feien evidents molts dels desastres, injustícies i barbaritats del règim d’Stalin, equiparant-lo clarament amb el de Hitler. ‘Vida i destí’ és una novel·la sobre la Segona Guerra Mundial, sobretot sobre la batalla de Stalingrad i la família dels Xàpoixnikov. Ens narra amb minuciositat el dia a dia de la guerra a través de multitud de personatges i d’escenes, endinsant-nos en aquell infern de polls, fred, neu i sang que va ser el setge de la ciutat més emblemàtica del soviets. Els diferents membres d’aquesta família, dividits en diversos llocs, seran els que faran de fil conductor a bona part del relat: Abartxuk internat en un camp de treball rus, el seu fill Anatoli, mort per les ferides rebudes en la lluita; Víktor, el físic obsessionat amb les teories d’Einstein, que caurà en desgràcia, i la mare del qual, Ània, és assassinada pels nazis al gueto d’Ucraïna; Nóvikov, oficial d’un cos de tancs; Krímov, comissari de l’exèrcit roig, arrestat i torturat sense motiu; Spiridónov, director de la central elèctrica de Stalingrad… Són alguns dels centenars de personatges d’una trama que també s’apropa als membres d’un esquadró de caces de la força aèria, als presoners d’un camp de concentració alemany, a l’estepa calmuca, i fins i tot a un trajecte commovedor cap a la cambra de gas: la relació entre Sófia, metgessa militar, i David, un nen, està entre les millors pàgines que s’hagin escrit mai sobre l’Holocaust. També hi ha personatges reals en la trama, com el general Paulus i l’estat major del 6è exèrcit alemanys, a més de breus intervencions de Hitler, Eichmann i Stalin. Tot el món polític, militar, civil i científic de l’època, trenat a través de l’esdevenir d’una saga familiar. Grossman escriu amb una simplicitat que aclapara, posant-se en l’estela de Tolstoi, encara que l’emoció i la moral que trobem en els contes de Txékhov també estan presents en aquest llibre vast i valerós, una obra, a pesar de tota la devastació, sobre la bondat humana, sobre la capacitat d’estimar i sacrificar-se. L’autor escriu preocupat no pels grans moviments històrics ni pel sentit que pugui prendre tot plegat, sinó per les pulsacions més íntimes i commovedores dels seus personatges, assimilant les lliçons sobre història que va incloure Tolstoi aGuerra i pau. Grossman, malgrat tot, no pot deixar de constatar que al final triomfa el bé, i que el mal està condemnat des dels seus inicis, encara que al seu pas causi estralls: ‘l’home no pot viure sense democràcia ni llibertat’. Hom no pot acabar d’entendre com és que un llibre d’aquesta magnitud ens estava sent ocultat: Pasternak i el seu Dr. Civago no arriben ni a la meitat d’aprofundiment ni veritat que l’obra d’aquest cronista excepcional, a qui ja hem de situar entre les millors plomes del seu segle. Més que una obra sobre l’error i la roïnesa del totalitarisme ens trobem davant d’un llibre sobre l’amor i l’abnegació, el sacrifici i el desig de viure una vida assentada en la veritat: la visió de l’humà que transmet Grossman és de les que ens obliguen a replantejar-nos la nostra tan indefinible naturalesa moral. ‘Vida i destí’ demana una lectura atenta i conscienciosa, és un llibre ample i populós, una lectura que suposa una mena d’ascensió cap als secrets ‘del bé i del mal nascuts en un cor i morts en aquest cor’. Inigualable.

Foto

2008-06-09T12:45:00.002+02:00

Ressenya a Presència, 8 de juny de 2008

2008-06-09T12:37:00.002+02:00

Identitat i certesa

Joan Francesc Mira, 'En un món fet de nacions'

És impossible no estar d’acord amb la següent afirmació, signada per Damià Pons en el pròleg d’aquest llibre: ‘Joan Francesc Mira és a hores d’ara un dels casos més clars d’excel·lència intel·lectual i literària amb què compta la cultura catalana’. Els qui ja ho saben poder seguir gaudint i reflexionant amb aquesta obra, i els altres poden començar a apropar-se al pensament d’aquest escriptor amb aquest recull d’articles i conferències, que ara ha editat amb encert l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner.‘En un món fet de nacions’ aplega dos tipus de materials: en primer lloc un seguit d’articles assagístics entorn d’un tema principal: l’estudi de les identitats. Mira sembla estar d’acord amb l’opinió de Fernando Pessoa quan afirma que només hi ha tres realitats socials: ‘l’Individu, la Nació i la Humanitat’, ja que el concepte d’identitat continua tenint tota la seva vigència, a pesar dels molts canvis sociopolítics que ha experimentat el món en els últims cinquanta anys. Mantenir el contrari és una forma de falsedat, empesa per l’afany substitutori d’una identitat per una altra. Trobem unes pàgines portentoses sobre la història de les llengües i els processos de la seva formalització com a llengües literàries (Països, escriptors, literatures). En una altra peça, descriu amb lucidesa inigualable una mena de llei sobre Catalunya, regida per l’afany ‘de trobar un lloc confortable i propi en algun marc més ampli’, semblant a l’apotegma de Gaziel, que asseverava que Catalunya era una ànima en pena que buscava un cos en qui reencarnar-se. L’autor parla d’immigració, dels equívocs interessats entorn del concepte d’identitat, ‘com si fos la mare de qui sap quines desgràcies col·lectives’. I en un text en castellà constata l’hegemonia absoluta de la ideologia nacional espanyola sobre un valencianisme folklòric i escanyat. La segona part del llibre està conformada per un seguit de retrats i apunts sobre personatges del món literari i cultural del país, dels quals Mira en parla amb emoció i veritat: des de Sanchis Guarner a Miquel Batllori passant per Jordi Pujol, Jaume Fuster o Ferran Torrent entre d’altres. ‘En un món…’ és un exemple pel rigor i enteniment, per l’estil, per la bona fe d’un pensament que es deriva de l’evidència de la història i dels fets del present, i mai de cap ideologia o marc doctrinal preconcebut, que l’autor s’encarregués d’aplicar amb obcecació al·lucinada. Un llibre important, escrit amb esplendidesa, un excel·lent mapa de la raó, amb el qual anar guiant-nos per les falsedats i els desordres del nostre temps.

Ressenya a L'Espira, diari de Balears, 7 de juny de 2008

2008-06-09T12:35:00.002+02:00

Crisi i perill

La literatura en perill. Tzvetan Todorov. Galàxia Gutemberg, Cercle de lectors. Barcelona 2007. 107 pàgines. 17,50 euros.

Tzvetan Todorov està escandalitzat. Segons aquest búlgar, nacionalitzat francès l’any 1963, i un dels més alts exponents del pensament literari de la segona meitat de segle XX, des de fa unes dècades que s’està pervertint l’ensenyament de la literatura. Avui en dia ja no es parla, ni a les escoles i als instituts, i per tant tampoc a les facultats de lletres, de les obres literàries, sinó que les classes s’han anat cenyint, cada cop més, a tractar ‘no de què diuen les obres, sinó de què diuen els crítics’. Per entendre’ns: no ens parlen de l’objecte en si, sinó de la disciplina que permet el seu estudi, dels seus mètodes d’anàlisi. Així, als alumnes ‘se’ls preguntarà si El procés s’emparenta amb el registre còmic o amb el de l’absurd, en comptes de buscar el paper que ocupa Kafka en el pensament europeu’. Todorov no ens pot amagar que aquest fenomen es deu (en part) a la seva culpa: ell va ser un dels introductors del formalisme rus a França, de la seva mà es va començar a estudiar d’una altra manera els texts literaris, més enllà de la història literària o l’estilística. Això ha provocat a la llarga que la literatura s’enfronti a un ‘perill’: el de desvincular-se del món d’on parteix, que l’engendra i que ha d’il·luminar, en nom d’un purisme o d’un formalisme categòrics. Todorov farà una succint però complet repàs a la història de la crítica literària, des de Plató fins als nostres dies, tot per resseguir com s’ha arribat a una concepció del fet literari que tan sols valora la qualitat formal: hem d’estimar les ‘pròpies lleis, la pròpia lògica’ de l’obra, excloent la relació que puguin tenir amb el món empíric, amb ‘la realitat exterior’. Ben pensat, i això és el que denuncia Todorov, aquesta és la pràctica que segueixen els millors crítics literaris: jutjar la qualitat de les obres que els atreuen pel seu perfecte acoblament intern, per la puresa del seu llenguatge, per l’arrodoniment de l’entitat que creen en la seva pròpia existència: més enllà de la seva adequació o connexió amb la realitat social (la veracitat del quadre que descriu). Això ha portat als literats a fer una literatura per a crítics, de llibres que parlen de llibres, on només l’art té vertadera existència: d’això Todorov en diu caure en el ‘formalisme’, en el ‘solipsisme’, i per tant també en el ‘nihilisme’ (només l’obra existeix i té valor): l’autor apunta l’autoficció com a súmmum de totes aquestes tendències. ¿Podríem encabir dins aquesta afecció literària l’obra d’alguns dels escriptors contemporanis de més renom, pensem en DeLillo, Marías, Monzó, Lobo Antunes, o fins i tot Houellebecq? Todorov demana una literatura que torni a parlar del món, i que pugui ser jutjada per la seva correspondència amb les lleis que el regeixen: està cansat d’uns llibres entotsolats, masturbatoris i perfectament escrits, però que tanmateix no il·luminen la seva experiència. És també el que ve demanant des de fa unes dècades Tom Wolfe: llibres que parlin de la realitat, de les relacions humanes, de la vida en les societats en què vivim, fets per escriptors que, més enllà de les biblioteques, del fetitxisme del mot, estiguin adelerats per ficar els ‘dits en el fang de la vida quotidiana’.‘La literatura en perill’, doncs, neix d’aquest desencís davant el fet literari, de la necessitat d’emprendre un nou rumb en l’apropament didàctic als llibres, i en la proposta d’una nova poètica capaç d’emportar-se la literatura més a prop del món contemporani. Caldria preguntar-se si aquestes tres dolences que denuncia tal vegada no són les més adequades per a parlar amb veritat del món en què vivim. ¿Pot ser haurem de tornar a formules ‘realistes’, en el sentit que el segle XIX atorgava a aquest terme? ¿Qui novel·lista serà capaç, però, de transmetre la vertadera realitat del nostre món, tan endimoniadament complex que no permet cap tipus de descripció absoluta? El mot potser hagi quedat petit, i el llenguatge potser també sigui massa lent. El talent dels creadors ho dirà, però. De moment, tenim les assenyades reflexions d’aquest crític eximi, i la passió amb què les defensa.

Aviram, L'Espira, diari de Balears, 31 de maig de 2008

2008-06-09T12:31:00.002+02:00

Els decebuts

Acaba de sortir publicat un llibre de converses amb Gilles Lipovetsky. Es titula La societat de la decepció i tracta de posar de relleu de quina manera nosaltres, els habitants de la hipermodernitat, vivim contínuament decebuts. Per aquest pensador francès, l’individualisme, el lliure desplegament del jo sense traves, el liberalisme hedonista, el consumisme —com a infinita alternativa d’adquisició de diferents complements que permeten la sobirana configuració del subjecte…—, tot això ens aboca a una enorme responsabilització del destí individual. Quantes més possibilitats de ser feliç, quantes més promeses, harmonies i plenituds se’ns presenten, quantes menys coercions, més se’ns fa evident que aquestes alternatives amaguen un buit, un fantasma que mai no es fa present, tornant-nos un cop i un altre al desencís. Així almenys és per Lipovetsky. Podem estar d’acord en què el món és així, certament el capitalisme ha configurat un mercat fonamentat en la publicitat i en les promeses contínues, i el liberalisme ens ha deixat lliures i desarmats, sense un sistema definit amb el qual apropar-nos a les coses amb garanties sòlides. Però una cosa és certa: els desastres que viu cadascú de nosaltres (o almenys la majoria), pobladors al·lucinats de la hipermodernitat, són deguts únicament a la nostra negligència. Davant el totalitarisme precedent, o davant un món dirigit pels poders paternalistes d’una certa esquerra, prefereixo la lliure ampliació del camp de batalla, encara que això porti alguns inconvenients, que paguen sobretot aquells que no saben què fer amb la seva autonomia. El règim democràtic, liberal capitalista, també causa els seus estralls: des del suïcidi juvenil (un tema tabú en els nostres mitjans de comunicació, tot perquè s’especula que dóna ‘males idees’ als joves frustrats) fins als casos més estridents de bogeria. Però és el preu que s’ha de pagat per a poder gaudir de tota aquesta disbauxa. El contrari sens dubte és molt pitjor. És així que, més que d’una ‘societat de la decepció’, jo parlaria, amb més propietat, ‘d’una societat de decebuts’. L’ordre social i econòmic pot corregir-se i provar de fer-se més virtuós, però aquest no és el problema: la decepció no es detindrà perquè ens tornem més fiscalitzadors. El desencís prové d’una fonamental immaduresa moral, que porta als individus a viure en expectativa permanent, en una àvida i esquizofrènica esperança. Tot és decebedor perquè tot és poc davant el que es concebia sense fonament. La decepció deriva de somiar erròniament uns plaers que tanmateix després seran menors davant l’enormitat desitjada. Així, no s’accepta el present, el jo, el món i la vida, i es viu en un odi expectant i malaltís, incapaç d’agrair i apreciar el que realment som i tenim. I una mala manera de millorar és donar la culpa a la societat, i no a cadascun dels pobres i tristos homenets que la fan decebedora.

Ressenya a Presència, 1 de juny de 2008

2008-06-09T12:27:00.002+02:00

Ciutat de derrota

‘Crist de 200.000 braços’, Agustí Bartra

La primera edició de ‘Crist de 200.000 braços’ va veure la llum a Mèxic l’any 1943. Possiblement ens trobem davant d’un dels títols més representatius de la literatura catalana a l’exili; amb ella, Bartra establia una fita literària de molta envergadura, expressava amb aquest poema narratiu el destí de tot un poble, i no deixa de ser molt simptomàtic de la nostra misèria com país que aspira a ser culte la poca atenció que hem dedicat a aquesta obra singular. Ara la recuperem per iniciativa de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner, que amb bon ofici i entusiasme la torna a proposar contra l’oblit comunal. Bartra va estar reclòs al camp de concentració d’Argelers i amb la seva experiència va bastir aquesta novel·la, l’expressió de la relació entre quatre amics que comparteixen la vida en una mísera xabola. La crònica, però, pren dimensions col·lectives, les descripcions d’aquesta ‘arena de ningú’ on viuen els exiliats és la que empeny el relat i conforma el marc general on hem de situar l’esdevenir dels quatre protagonistes, en aquesta forçada ‘ciutat de derrota’. Un quadre delimitat per aquests personatges, ells mateixos metàfores encarnades de les diferents actituds que l’home pot emprendre en tan adverses circumstàncies. Tarrés o la confiança i la força, la bonhomia i l’honradesa; Roldós o l’assumpció de la debilitat; Puig o la complexitat i el lideratge; Vives o la poesia dels fets… I el gos Boira com a fidel companyó. El dia a dia, la seva lluita per mantenir la dignitat, les seves converses i la possibilitat d’estimar són alguns dels eixos entorn dels quals es vertebra aquest relat, escrit amb un nervi poètic, amb una tensió que aconsegueix transmetre’s al lector a cada una de les seves pàgines. ‘Crist de 200.000 braços’ és un llibre ple de simbolismes, de poemes intercalats en vers i en prosa, i d’un alè vital tràgic i pugnaç. Entre els capítols trobem les anotacions de Vives, plenes de records, d’anotacions oníriques, de comentaris de lectura i de versos, a més de la narració dels fets del camp de concentració; ell ‘sap que l’home és un déu que canvia en una terra que roman’. Un llibre únic, excepcional en la seva raresa, una aventura col·lectiva que busca una afirmació, un camí redemptor capaç de donar una sortida al fracàs i a la desorientació de tot un poble. Mereix ser llegit i posat en primer pla per això mateix: perquè ens interroguem si nosaltres som aquells que podrien ser els hereus dels quatre protagonistes, sortits al seu encontre, ‘per tal d’ésser reconeguts i rebre la resposta del bes del germà’.

Ressenya a Presència, 25 de maig de 2008

2008-06-09T12:20:00.002+02:00

La festa dels tristos

Francesc Miralles, ‘La profecia 2013’

Francesc Miralles té imaginació. El que s’ha atrevit a concebre com a embolic argumental per a la segona part de les aventures del seu personatge Leo Vidal ho certifica, i el resultat és realment engrescador. La novel·la ens narra com, a Girona, s’han trobat un plegat de cartes de Carl Jung; el psiquiatra es cartejava amb un estudiós local de la Càbala, i els dos coincidien en una data per a la fi del món: l’any 2013. Però aquesta correspondència ha estat robada per una secta d’ecologistes radicals, partidaris d’un nou renaixement per a l’home a l’Àfrica després de provocar un gran daltabaix terrorista (àntrax). Leo Vidal haurà de seguir la pista a aquests extremistes, viatjant per molts països (Albània, l’illa de Patmos) trobant-se amb cadàvers i seguint les pistes dipositades en les cartes del Tarot. Hem de dir que la vocació inequívoca de l’autor és la de fer una literatura de consum: donar-nos un tema entretingut, servint amb estudiades dosis d’erudició, emmarcat en indrets amb cert encant i vehiculada per mitjà de personatges atractius però sense complexitat. Criatures que anem coneixent a través de l’acció i del diàleg: aquest és un llibre loquaç i trepidant. En aquesta novel·la abunden les digressions intel·lectuals, mitjançant les quals el lector tindrà l’encertada impressió que s’acosta a una realitat desconeguda; pot ser que peguin de superficialitat, però ben bé es tracta d’això en una novel·la d’aquestes característiques, tot i que en molts punts no defugirà el rigor, sobretot pel que fa a Jung i a les seves disquisicions psicoanalítiques. Un llibre com ‘La profecia 2013’ patirà d’esquematisme, d’irrealitat, d’acceleració, fins i tot de futilitat, però és inútil que fem d’aquests atributs un demèrit quan han estat buscats per mirar de fer-ne un seguit de virtuts. Aquesta obra pretén arribar a un públic ansiós d’entreteniment, lectors àvids d’aventures, viatges, crims i explicacions mil·lenaristes sota una pàtina d’alta cultura. I Miralles els dóna tot això, i a més ho fa amb destresa, un cert detallisme equilibrat, il·lustració de coneixements i un pols narratiu que en cap moment declina. Si hem de jutjar la qualitat d’un llibre pel que aquest es proposa i el que acaba aconseguint, doncs ‘La profecia 2013’ és un llibre notable: àgil, veloç, torbador, arriscat, un punt càndid i sobretot de lectura accessible. Literatura de consum, digerible i tonificant, que no enganya ni amb el que és ni amb el que proposa. Una novel·la entretinguda i suggestiva, i a més musicada per Antònia Font i per Black Box Recorder.

Ressenya a L'Espira, diari de Balears, 24 de maig de 2008

2008-06-09T12:16:00.002+02:00

La missa de l’ateu

L’ànima de l’ateisme. André Comte-Sponville. Barcelona: Paidós, 2007. 208 pàgines, 15€. Traducció d’Alexandre Gombau.

Per André Comte-Sponville, l’ànima és un assumpte massa considerable per estar només en mans de les religions. Per aquest filòsof francès (una de les plomes més sensates que puguem llegir els amants de la literatura de pensament) l’espiritualitat no pot estar monopolitzada tan sols per la fe, ja que també els ateus, els que no creuen en cap ésser diví i omnipotent ni en una ultraterrenal vida eterna, han de tenir accés a l’experiència mística, amb tot el que aquesta té d’alliberador. Explicar en què pot consistir aquesta espiritualitat sense déu és el motiu principal que recorre aquesta obra, encara que per fonamentar el seu pensament, l’autor primer començarà analitzant el fenomen religiós i després repassarà els arguments tradicionals que han sostingut l’existència de Déu. ¿Podem prescindir de la religió?, aquesta és la interrogació amb què el llibre s’inicia, i en la resposta que l’autor és capaç de donar-hi s’hi xifra tota la seva disposició davant la transcendència. Davant una extinció sense pal·liatius, la religió ens reconforta i ens assegura una vida eterna i feliç, encara que per a l’autor això no passa de ser una vana quimera, una il·lusió, tal com ja ens havia dit Freud en un text imprescindible. La religió treu la por a la mort, ja que la considera una mera entrada en una altra vida més plena que aquesta que patim, però per això mateix denigra la nostra existència terrenal, ja que la menysté, la difama en nom d’unes altures indemostrables. Però l’autor no amaga que la religió aferma la societat, la lliga i li dóna consistència, la priva de caure en la barbàrie i el nihilisme ja que li proporciona uns valors comuns davant el ‘tot és vàlid’ dostoievskià. I és per això que s’han de buscar, des de l’ateisme, estructures que aconsegueixin lligar el cos social en el respecte a la vida i la convivència. L’enemic a vèncer no és la religió sinó el fanatisme. Aquí, Comte proposa substituir la fe com a concepte per la fidelitat, és a dir, la lleialtat cap a la substància de la nostra condició com a punt en comú per assentar un ordre de vida. Que no es cregui en Déu no significa que hom tingui temptacions o propensions especials cap a la maldat, ja que l’afirmació ‘Déu no existeix’ no implica que no existeixi la veritat ni uns paràmetres morals més vàlids, útils o sans que els altres. En això, doncs, Déu i la seva existència pot ser un problema menor davant la imperiosa obligació de conviure, per això l’autor no tindrà cap problema en definir-se com ‘ateu cristià’, talment com hi ha ‘jueus ateus’, fidels a una tradició de valors per sobre de la discrepància, per a l’autor secundària, sobre la creença en Déu. En la segona part del llibre repassa els arguments més famosos barallats per la tradició filosòfica, però els descarta per la seva falta de consistència amb sagacitat i vigor, encara que és prou intel·ligent per afirmar que voler demostrar l’existència de Déu és una comesa tan vana com voler-ne demostrar la inexistència. És a la tercera part de l’obra on assistim a la formulació de la seva intenció, la de donar expressió a una espiritualitat que no necessita Déu, sinó que parteix de l’experiència que cadascú pugui elaborar del seu propi contacte amb l’absolut. Comte ens parlarà llavors en primera persona i ens relatarà aquests moments privilegiats de la seva vida, de tal manera que el lector els podrà resseguir i intentar buscar en la seva experiència instants d’igual magnitud, quan s’obre un parèntesi en el món i entrem en contacte amb forces i pulsions il·limitades: epifanies i suspensions de coneixements, més enllà del temps, del mot i de la vida acostumada. De la mà de l’autor repassarem la saviesa dels orientals, els que han excel·lit en la formulació d’aquesta espiritualitat de la comunicació amb el tot.
L’ànima de l’ateisme és una obra escrita amb molta claredat, un repàs de gran utilitat sobre el pensament teista, ple de troballes magnífiques i de sòlida il·lustració, un posicionament lúcid davant les possibilitats de gaudir d’una vida espiritual més enllà de l’afirmació divina.

Ressenya a Presència, 18 de maig de 2008

2008-06-09T12:12:00.003+02:00

Prejudicis i passions

‘Un estiu a Mallorca’, Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga va fer i refer els mateixos temes durant tota la seva trajectòria literària. El nostre clàssic era un home conscienciós, formalista i d’una pulcritud estilística que s’avenia perfectament amb les seves propensions aristocràtiques. ‘Un estiu a Mallorca’, la seva darrera creació, publicada per primer cop l’any 1975, és la versió novel·lada de la seva obra de teatre Silvia Ocampo, escrita en castellà cap a l’any 1935. Villalonga procedia així, posseïa un món literari únic i en ell s’hi emmirallava, complagut i burleta, i, com un demiürg benvolent i enjogassat, emparentava els seus personatges d’una obra a l’altra, els feia entranyables i recurrents, tot per dotar la seva novel·lística d’una solidesa i coherència neoclàssiques. En aquesta obra trobem referències a Mort de dama, i aclucades d’ull a altres obres de l’autor. L’empremta de Proust, de Valle-Inclán, de Voltaire i de Mme. de Lafayette és notòria, encara que pel que fa a ‘Un estiu a Mallorca’ no podem passar per alt la Fedra de Racine. Per a l’autor, la tragèdia clàssica i l’obra que tractem discorrien sobre el mateix tema: de la lluita entre l’instint i el conscient, entre el cultural i biològic. Amb aquesta darrera novel·la topem amb una obra major, injustament postergada: Villalonga narra de fons una experiència que va viure en primera persona, la seva història d’amor durant els anys 1931 i 1932 amb la poetessa cubana Emília Bernal, també de passada per Mallorca. En el món resclosit i encarcarat d’aquells anys trenta, a la capital de l’illa, es viu un fet inesperat: l’arribada de la famosa autora criolla Silvia Ocampo, bella, madura i disbauxada. La seva inserció en aquest món gelat en el seu garratibat provincianisme provocarà curioses reaccions, les quals Villalonga ens relatarà amb mà de mestre en aquesta obra populosa i vital, però mesurada i de proporcions harmòniques, dividida teatralment en vint-i-sis escenes. La causticitat de l’autor és constant a tota l’obra, i es fa patent ja des del títol i en les cites que encapçalen els capítols i donen sentit a bona part del relat: es tracta de George Sand i el seu cèlebre Un hiver à Majorque (‘elogi imparcial’, escrit per algú ‘de molt mala lluna’, citat en profusió), obra amb la qual la que tractem manté un diàleg mordaç, basat en la pervivència de l’entorn i la moral que va trobar la novel·lista francesa a la Mallorca de cent anys abans de la que trobem ara representada; Sand i Ocampo són dues dames acarades al mateix mirall: biografies semblants en uns esperits sotmesos a un conflicte equiparable. Com a figura de contrast amb Ocampo hi trobem la baronessa Felipa, entestada en fer perviure la vella moral i els ritus senyorívols de la casta noble: una dona que ‘no creia en la vida; no creia en l’amor; no creia en els goigs terrenals ni en els celestials’. ‘Un estiu a Mallorca’ pot llegir-se com un compendi de tots els temes estimats per la ploma de Villalonga; els seus lectors hi trobaran els seus ambients penombrosos, els seus palaus ‘que maten d’hipocondria’, i la galeria habitual de personatges. L’autor s’acomiadava de la novel·la i de la literatura amb aquesta obra excepcional, plena de diàlegs punyents i de tocs guinyolescs, d’ambients gràcils i feixucs, i d’apunts irònics i erudits, propis d’un assaig sobre la moral de l’home i la seva capacitat d’estimar. ‘Un estiu a Mallorca’ és una història d’amor, la d’Antoni, transsumpte de l’autor, i Silvia Ocampo, encesa imatge de la poesia i la sensualitat: un llibre bell i subtil, una obra que mereix tota la perdurabilitat de la més gran literatura.

Ressenya a Presència, 11 de maig de 2008

2008-06-09T12:08:00.002+02:00

Minúcies enormes

Joan Barril, ‘100 contes morals’

El relat breu compta amb una sòlida i viva tradició literària. Joan Barril, amb aquests ‘100 contes morals’, es posa en l’estela d’aquesta pràctica de la distància curta, i s’agermana amb les mestres de la concisió, la ironia i la tendresa en aquest bon recull de proses breus. Barril coqueteja amb els temes de Cortázar, de Rahl, de Calders i d’O. Henry i construeix escenes succintes, d’aparent lleugeresa, que gairebé mai no superen les dues pàgines, i mitjançant les quals assistim a dilemes morals, disjuntives amoroses, resolucions d’un destí en un instant o en la voluta d’una actitud. Barril participa del costumisme, del fantàstic, de l’inversemblant, del truculent i del poètic, del naturalisme i de l’apunt sociològic, de l’acudit i de l’apòleg, tot per posar-nos en la situació escindida i incerta de les seves criatures, éssers reduïts a l’acció, ja que no tenim temps de conèixer-los més enllà del seu trànsit efímer cap a la plenitud o la desgràcia. Per això Barril prescindeix de presentacions i entra directament en l’afer que es decideix, amb la desimboltura pròpia dels contistes, dels que saben que és en l’acte, en la situació i en el moment crític en què prenem una determinació quan es sentencia el nostre esdevenir. És com si Barril volgués recordar-nos que som els responsables de la manera en què vivim, i que les nostres decisions ens afecten d’una manera molt més fonamental de la que ens agrada recordar-nos quan ens trobem palpant la infelicitat o les conjuntures més indesitjables. Hi ha aclucades d’ull al cinema, ja que l’autor s’apropia d’escenes cèlebres i les refà amb mordacitat, per exemple capgira les situacions i els personatges de La finestra indiscreta, la pel·lícula de Hitchcock, la favorita de tants literats. Barril aconsegueix amb aquests relats el mateix que el personatge de l’òptic cec al conte El venedor d’ulleres (un dels millors del conjunt); fa que a través de la literatura, aquest aparell per mirar el món, també ens adonem del que hi ha més enllà del perceptible i també tan a prop que ens passa desapercebut: un mirada que pot arribar a fer-nos dolorosament visionaris. ‘100 contes morals’ és literatura de la bona, un llibre d’aparent to menor, però amb la capacitat de transportar-nos al goig de tornar a fixar-nos en les petites coses; una obra feta de dilemes, de capricis, de situacions fàcilment recognoscibles però refetes amb un punt de finesa o de justa malignitat. Una literatura gràcil i viva, per anar assaborint a lentes xarrupades, amb l’afecte i l’entusiasme que l’autor ha posat en la seva escriptura.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 10 de març de 2008

2008-05-13T17:34:00.003+02:00

A blue moon in your eyes

Em vaig aficionar a la sèrie de televisió The Sopranos després de sentir-ne a parlar amb entusiasme a les persones més cultes. L’altre dia fins i tot va ser invocada a la tan altiva Acadèmia de la Llengua Espanyola, i ni més ni menys que en boca del repel·lent i savi Francisco Rico. ¿Què té aquesta sèrie que produeix aquesta fascinació? Ben bé no sé dir-ho: la màfia que va retratar Coppola amb grandiositat a la trilogia El Padrí té força xecspiriana; hi ha un pathos terrible que recorre cada fotograma de la seva saga familiar, homes que lluiten per exercir el seu propi poder social i econòmic més enllà de la submissió a les forces institucionalitzades: dicten les seves lleis, ordenen les seves jerarquies, cobren els seus tributs i executen serenament a qualsevol que intenti debilitar o apropiar-se de la seva xarxa d’influències (els Corleone són genis del crim). A The Sopranos trobem tot això, però implícit i sense grandesa, amb l’evidència que pot tenir qualsevol ofici legal: per a la màfia de Nova Jersei extorsionar, matar, muntar timbes, casinos o apostes il·legals, préstecs a alt interès, aconseguir el domini de les contractacions públiques és l’habitual: aquesta és la feina de Tony Soprano. Els seus homes són malparlats, barroers, covards i aduladors, estan grassos i són mandrosos: la seva militància en el crim és la manera que tenen per aconseguir fer molts diners sense haver de matinar ni d’esforçar-se en res que no sigui atonyinar-ne o pelar-ne algun de tant en tant: la pistola sempre a punt a l’elàstic del xandall. Tony Soprano és com ells, però amb una rara llum i amb una ben planxada camisa de jugador de golf: una mescla de Vautrin i de pare de família, de Falstaff amb enginy de bar de carretera, un home gras i graponer, iracund i amb la mirada plena d’una mescla de malícia i satisfacció de puter i de glotó, juganer i amant dels puros i la bona taula. Soprano intenta conciliar el seu treball, complicat per les mesquineses dels seus homes, amb el seu caràcter vel·leïtós i amb la seva família, però això és massa per un home de la seva talla: tindrà atacs de pànic i haurà d’anar al psiquiatre, la qual cosa debilitarà el seu paper de líder si el fet és sabut entre els seus subordinats… Sí, Tony Soprano està assegut al Bada Bing, el bar de copes i striptease que regenta un dels seus consiglieri, Silvio Dante, que li passa per darrera i li tusta l’espatlla amb respecte. Té a davant un got de whisky i a la mà un enorme puro encès, que deixa anar un fum blavós que desdibuixa les natges altives d’una ballarina. Soprano s’ho mira amb indolència, però de cop maleeix el seu nebot Christopher Moltisanti, que es retarda a la cita i a qui ha d’encarregar un ‘tema delicat’. Fa uns instants l’hem vist sortir en tot-terreny de Nova York, de Little Italy, i apropar-se decidit als seus dominis suburbials: “You woke up this morning, got yourself a gun”.

Article a Lluc, 861

2008-05-06T16:00:00.003+02:00

Philip Roth o la novel·la del desig

“I did what I did—that's all one knows looking backward.”
Philip Roth

A hores d’ara, Philip Roth és l’autor de vint-i-tres novel·les. A aquesta obra ingent en un escriptor que aquest any 2008 complirà setanta cinc anys, hi hem de sumar, a més, un llibre de relats (el seu debut literari, Goodbye, Columbus, encara que més aviat podríem parlar d’una nouvelle i cinc contes), dos llibres de memòries (The facts, 1988; i Patrimony, 1991) i un recull de converses amb escriptors (Shop talk, 2001). Fet i fet, parlem de gairebé una trentena de llibres, des de l’any 1959, en què un Roth de vint-i-sis anys es dóna a conèixer de manera espectacular i molt aplaudida, fins ara mateix, en què està sent traduïda arreu del món la seva darrera novel·la —Exit Ghost, 2007, que ha estat editada en català amb el títol de L’espectre se’n va— han passat quasi cinquanta anys, tot i que no ha estat fins a partir de la dècada dels noranta quan Roth ha donat el més valuós, ferm i durador del gruix de la seva producció. Aquesta vastitud, però, no desdibuixa gens la seva homogeneïtat incorruptible; Roth és un novel·lista de temes recurrents i característics: en cada una de les seves obres trobem els mateixos motius, situacions, personatges semblants en disjuntives comparables, pretexts refets una i una altra vegada; des de la seva primera obra fins al darrer llibre se’ns fa present un món idèntic, arrelat en els mateixos records, dividit per dilemes vitals equiparables. Roth va néixer a Newark, Nova Jersey, en el si d’una família jueva i en el barri de Weequahic, envoltat de llinatges de la mateixa estirp; entorns domèstics vertebrats per un pare tenaç, treballador, responsable i aprensiu fins a la demència, i una mare modèlica en laboriositat, abnegació i pulcritud. Famílies de jueus descendents d’una primera generació de jueus europeus, vinguts des de tots els racons d’un continent assolat per emprendre el somni de la vida americana, —vells que encara parlaren en jiddisch, religiosos de sinagoga, rabí i Talmud, obstinats i caparruts, zelosos i malpensats…—, els fills dels quals, hereus d’un idèntic esperit obcecat i escrupolós, d’una decència i d’una aplicació laboral incansable, crescuts a principis del segle xx, són els pares dels protagonistes de les novel·les del nostre autor: joves intel·ligents, perseverants i lascius que mantenen amb el món una relació marcada per les notes de la disconformitat amb el destí que li marquen els pares, l’erotisme més descordat i la passió per alguna forma de creació artística. El record d’aquest entorn familiar, enclavat en el seu barri natal, envoltat per les figures materna i paterna; la descoberta del sexe i de la pròpia vocació; les relacions conflictives que genera en els altres l’assumpció del caràcter personal: aquests són els temes, els pilars sobre els quals s’eleven totes les seves creacions. Roth recorda aquesta entranya familiar, la qüestiona, l’enyora al mateix temps que la critica, segueix l’esperit del fill enfrontat al pare, obligat a desobeir-lo però al mateix temps a ser-li sempre fidel. La novel·lística de Roth fa bategar aquest entorn domèstic suburbial, humil, càlid i opressiu alhora, viscut durant la segona postguerra mundial en un país rutilant i grandiós, tolerant amb la raça jueva (encara que això dins uns límits que Roth tampoc no es cansarà d’interrogar), un país que l’esperit temorenc del pare voldrà cenyir a l’entorn conegut, a l’ofici heretat, a les relacions sempre més de fiar amb homes i dones de la pròpia raça; encara que el fill voldrà trencar i descobrir, llançar-se a l’aventura sempre inestable de l’artista, aparellar-se amb les dones gentils (amb una, amb dues, amb tres…) i marxar lluny, retornar fins i tot a la vella Europa: Roma, Londres, París o Praga. O anirà a tastar la Terra Promesa dels jueus, en un Israel tan desbaratat com inestable. El pare farà advertències, que ressonaran com les admonicions de la tragèdia clàssica, però el fill haurà de descobrir el món per ell mateix, s’assabentarà dolorosament de la veritat de les paraules del seu progenitor i es cosirà tot sol les ferides, agrairà sempre haver tingut coratge i haver sabut enfrontar per ell mateix els riscs de la vida viril.
Roth se serveix dels seus propis records, de la vivència personal del més vell dels conflictes (el fill contra el pare, d’òbvies ressonàncies bíbliques), per a aixecar la seva obra creativa; en cada una de les seves novel·les trobarem aquest àmbit familiar indefugible, tot i que variat en alguns dels seus motius, en major o menor mesura, a causa de la manera que Roth ha elegit per apropar-nos a les seves torbacions. El nostre autor se serveix de transsumptes, figuracions literàries mitjançant les quals s’aproxima a les diverses dimensions —familiar, sexual, artística— de la seva existència; aquests heterònims són recurrents, abracen moltes obres, de tal manera que trobem vertaders cicles novel·lístics on aquests alter ego de Roth ens fan l’apassionada relació de les seves experiències, des de l’inici de la seva carrera literària fins a l’espera de la mort: els més usats són David Kepesh i Nathan Zuckerman, tot i que podríem dir que altres personatges d’una sola novel·la com Alexander Portnoy o Mickey Sabbath també són figuracions més o menys esbojarrades del propi autor. També hi ha un transsumpte que es diu Philip Roth, narrador de dues novel·les inequívocament fictícies, com són Operation Shylock, 1993, i El complot contra els Estats Units, 2004[*]. Altres obres, però, com The facts i Patrimony també ens són narrades per un Philip Roth; es tracta de dos volums de memòries personals, tot i que ningú pot afirmar amb total precisió si el que hi és narrat és real o parcialment fictici: el propi Roth ha fet d’aquesta ambigüitat un dels motius més intrigants de la seva novel·lística, jugant a confondre’s, a amagar-se i a fer servir les seves criatures narratives per a novel·lar-nos els incidents de la seva carrera com escriptor. A hores d’ara, el cicle de novel·les de Zuckerman ha estat conclòs amb un darrer títol, i possiblement entre aquests nou llibres hi trobem el millor que ha donat el nostre autor: Zuckerman Bound conforma el recull de les seves quatre primeres aventures; inclou: The Ghost writer, 1979; Zuckerman Unbound, 1981,The Anatomy Lesson, 1983, i The Prague Orgy, 1985, aplec de quatre novel·les breus, divertides i luxurioses, que ens fan assistir a l’entrada de Nathan Zuckerman en la vida literària, el seu apadrinament per un vell escriptor jueu, ocult i contista de culte, els seus primers desvaris amorosos, les conseqüències impensades de convertir-se en un escriptor popular gràcies a una novel·la satírica i picant (idèntica novel·la a la del propi Roth El trastorn de Portnoy, 1969), la rivalitat literària i la farsa de l’èxit, i els seus viatges a Europa, on tracta amb un divertit transsumpte de Milan Kundera, autor a qui dedica alguna de les seves obres i amb qui conversa de política i literatura en el recull Shop talk. Les primeres novel·les d’aquesta sèrie són remarcables, certament, pertanyen a una línia atrevida i lúdica, capaç de narrar els esdeveniments més impensats amb ironia, molt d’ofici i encant: fins i tot Anna Frank, escapada de l’horror nazi i convertida en una preciosa dona americana en l’anonimat, està a punt de convertir-se en una de les amants del jove Zuckerman. Hem d’aplaudir aquest primer recull per la seva desimboltura, pel risc que Roth s’atreveix a assumir i per la capacitat que sempre té per engrapar-nos, encara que sigui a partir de qualsevol fotesa; tot i això, aquestes quatre obres són molt menors si se les compara amb les cinc novel·les que també giren entorn de la vida —i la mort— de Zuckerman. Ens referim als següents títols: The Counterlife, 1986, American Pastoral, 1997, I Married a Communist, 1998, La marca de l’home, 2000, i L’espectre se’n va, 2007. Aquí, tal vegada, hi hagi el millor de la seva producció, sobretot pel que fa als llibres publicats a partir de 1990; llavors, pràcticament quan Roth deixa de fer classes a la Universitat de Pennsylvania —no ha perdut mai el contacte amb el món docent, Roth ha ensenyat creació literària i literatura comparada— comença a dedicar-se únicament a l’escriptura, i a un ritme rabiós i inversemblant: més de deu títols en una mica més de quinze anys, i d’obres que superen, en la majoria de casos, les cinc-centes pàgines. Un vertader tità, sobretot tenint en compte que, entre el produït aquests darrers anys, hi ha el millor de la literatura nord-americana en la segona meitat de segle xx (i inicis del xxi), i una de les mostres més íntegres i sòlides a què puguem acarar-nos els amants de l’art de la novel·la. The Counterlife encara conserva tots els vicis de les obres del primer cicle de Zuckerman, tot i que encabits dins un artifici novel·lesc de més envergadura, que juga a narrar un temps paral·lel, a fer i refer una altra història possible dels mateixos personatges (recurs que portarà després fins a l’extrem de reescriure la història americana a El complot contra els Estats Units). Conserva certes tintures de nouveau roman, i ja s’acosta (a més de a la sàtira de les supersticions jueves en el propi Israel) a un dels temes de més pes en el darrer Roth, un dels motius que més l’obsedeixen en les últimes novel·les: el de la mort del seu subjecte narratiu. Sobretot són American Pastoral i La marca de l’home, però, les que constitueixen, sense gaires dubtes, les obres mestres d’aquesta sèrie, i serien, dins el cànon de qui signa aquest apunt, dos dels cims de la seva novel·lística. American Pastoral és la summa dels motius més estimats per l’autor: Zuckerman ja viu apartat del món, sol en una cabana vora el bosc, dedicant-se únicament a l’escriptura, quan rep la visita d’un company jueu del vell Newark, el ‘suec’ Levov, a través del qual rescatarà el seu entorn familiar tan característic, la vida dels jueus ascendits des de la misèria de l’immigrant fins a l’estatus del riquíssim industrial del ram de la pell, i que, tres generacions després, perfectament integrat en la vida nord-americana, és el pare d’una filla que es rebel·la contra la política del seu país, durant la guerra del Vietnam, tot fent-se terrorista. El daltabaix més radical dels principis que havien de fonamentar el somni de l’assimilació americana queden posats en qüestió; talment com a La marca de l’home, on Zuckerman torna a rebre un altre jueu (un fals jueu), en aquest cas Coleman Silk, rector universitari obligat a retirar-se després de patir la persecució de la correcció política imperant en la vida pública americana, tot per una ridícula acusació de racisme (ell mateix és negre) i per les seves relacions amb una dona més de trenta anys més jove que ell (aquest és també un dels pretexts narratius més estimats pel Roth de la darrera època). A I Married a Communist l’acció es concentra en un Zuckerman també retirat, i que narra, esperonat per la visita d’un vell professor d’institut de Newark, el seu aprenentatge vital i literari durant els anys de la caça de bruixes del senador McCarthy; sens dubte és tracta una obra inferior a les dues darrerament citades, però conté alguna de les pàgines més emotives que hagi donat mai la ploma de Roth. Amb L’espectacle se’n va, Zuckerman baixa de les muntanyes i torna a Nova York en un comiat feridor, que enllaça directament amb la primera novel·la del cicle.
Més enllà de Zuckerman trobem David Kepesh, protagonista, fins ara, de tres novel·les: El pit, 1972, The Professor of Desire, 1977, i L’animal moribund, 2001. Aquest cicle seria definitivament menor en comparació amb l’altre si no fos per aquest darrer títol, un de les obres mestres de l’autor. Si Zuckerman és fill d’un podòleg jueu, Kepesh prové d’una família de petits hostalers jueus, però, com ell, sent una inclinació irremissible per l’art (ensenya literatura, toca el piano amb mestria) i per les dones, tant que en El pit acaba convertit en una sina de fèmina, tot ell una enorme mamella allitada, angoixada sota el pes del desig en una faula moral derivada directament de Kafka i Gogol. A The Professor of Desire tornem a la infantesa de Kepesh, presenciem les seves gestes sexuals a Europa, el seguim en les seves tribulacions amb el sexe femení: un dels altres temes més reiterats en Roth és el del jueu mal casat amb una dona gentil, inestable i capritxosa, filla d’una família desmembrada, bellíssima i amb temptacions suïcides. (Aquest personatge deriva d’una experiència similar en la vida personal de Roth, com es dedueix del que ell mateix ens explica a The Facts, i el trobem a American Pastoral, La marca de l’home, El trastorn de Portnoy, When She Was Good, 1967, Letting go, 1962, i My Life as a man, 1974; a més de a Sabbath’s Theater, 1995; aquesta darrera també una de les seves obres majors.) Tanca, per ara, el cicle Kepesh L’animal moribund, una obra breu, d’una concisió lacerant, que narra la història d’amor del professor del desig amb una jove dona cubana, alumne seva i víctima del càncer. Un llibre sobre la dependència i la llibertat afectiva, sobre el poder del sexe per atorgar un sentit a la condemna mortal que ens fereix. Tal vegada les pròximes obres de Roth s’encaminin cap el destí final del professor Kepesh.
Patrimony és també una obra major. Roth ens narra en ella l’envelliment i els incidents (un càncer al cervell) que portaren el seu propi pare a la tomba: el nostre autor és capaç de fer de l’escriptura un mètode per superar el dolor, per comprendre’l amb tota la seva il·limitada angoixa. Aquesta obra ens fa entendre tota la obstinació que ens lliga a la vida, com ens entestem a oposar-nos al nostre destí purament temporal; Patrimony ens fa participar del progressiu comiat a l’ésser estimat amb una proximitat que ens commou fins a les llàgrimes: Roth s’inquieta davant de la mort i ens la presenta amb la fredor de qui tem, i amb una prosa distanciada i aguda, prolixa en la recuperació de cada detall, ens fa palpar el no-res que ens espera, i que es presenta subtilment amb cada malaltia, dolença i indisposició: Roth és capaç de narrar-nos la inexistència inconcebible com a destí final dels cossos que han viscut i estimat.
Un no-res final que se’ns presenta, si és possible, encara més dolorosament, a Elegia, 2006 (així ha estat traduïda al català Everyman). Amb aquesta novel·la breu, Roth signa una altra de les seves obres de més rellevància, emula (¿i empata?) amb el Tostoi de La mort d’Ivan Illitx; s’acosta a la vida afectiva d’un altre jueu, un publicista casat en tres ocasions, que a parir de la seixantena comença a notar com les afeccions coronàries li retallen la vida. El seu protagonista, a causa de la seva intemperància sexual, no ha pogut mantenir cap dona al seu costat, i ara s’ha d’acarar a la mort des de la soledat i la malaltia. Només els records d’infantesa, l’entorn domèstic ferm i segur d’un pare joier, bonhomiós i de gran caràcter, i la imatge d’un germà a qui odia a causa de la seva salut incorruptible, li retorna la visió de la plenitud física, experimentada com a llibertat d’un cos jove, nedant indefinidament en l’oceà.
Altres obres on el protagonista és Philip Roth són Operation Shylock i El complot contra els Estats Units. La primera és un divertimento més o menys seriós sobre el tema del doble; un Philip Roth que es recupera d’una depressió se n’adona que a Israel hi ha un altre Philip Roth donant conferències a favor de la diàspora jueva. Philip Roth es presenta a Jerusalem i a partir d’aquí comença un viatge al fons dels temors més pregons de la mentalitat semita, alhora que ens narra el procés judicial a Demjanjuk, el carnisser de Treblinka, i inclou un testimoni literari de primer nivell, recollit de manera idèntica a Shop talk: una conversa amb Aharon Appelfeld, l’autor d’alguna de les millors novel·les sobre l’Holocaust, ell mateix un supervivent del carnatge. En aquesta obra, Roth fins i tot es permet el luxe de coquetejar amb la idea de ser el darrer profeta del poble jueu, una idea que tal vegada recorri de fons una altra de les seves obres més ambicioses, El complot contra els Estats Units, una novel·la on Roth rescata amb total precisió el barri i la família on va créixer, tot per endinsar-la en les circumstàncies polítiques més oposades, refent un període de la història del seu país: proposa el triomf electoral de l’aviador Charles Lindbergh, amic dels nazis, sobre Roosevelt, i la no interferència dels americans en la Segona Guerra Mundial en un país que així esdevé no totalment immune a l’antisemitisme. A El complot… trobem tot el poder narratiu de Roth en ple rendiment, encara que la solució que proposa per tornar el relat novel·lesc a la veritat històrica pequi d’alguna precipitació o d’inversemblança.
Des del seu primer llibre, Goodbye, Columbus, Roth es perfila com el narrador de la vida dels jueus nord-americans de la segona meitat de segle xx. Ja en aquella primera nouvelle el nostre autor ens endinsava en les famílies de jueus adinerats, treballadors i confiats, pares d’una altra generació més lliure, adelerada pel sexe, incapaç de seguir els destins marcats pels seus progenitors. El jove Roth, després de l’èxit d’aquest primer llibre (fins i tot va fer-se’n una pel·lícula altament oblidable), va sorprendre tothom amb una novel·la de més de mil pàgines, Letting go, publicada sense haver complert la trentena. En ella se’ns narra l’esdevenir tempestuós de dos matrimonis joves durant deu anys, els dos membres masculins dels quals són jueus; a Letting go hi bateguen tots els temes que inquietaran tota la seva posterior novel·lística, encara que, de per si, no passa de ser un pols herculi amb alguna de les seves obsessions més apreciades, una obra en la línia de Thomas Wolfe, amb fondos ressons de Henry James: una dilatada successió d’escenes de parella, tenses, la majoria estrepitoses, però sense arribar a l’aprofundiment ni a la saviesa narrativa indispensables per fer-nos entendre el nucli més viu del que s’hi decideix. Després d’aquest llibre va voler desmarcar-se del tema jueu, encara que el resultat va ser la més dèbil de les seves novel·les: When She Was Good.
Després d’aquest llibre va arribar el seu primer èxit, segurament el seu treball més obsessiu i cridaner, El trastorn de Portnoy. En aquesta novel·la, el propi protagonista, Alexander Portnoy, ens torna a referir en primera persona les vicissituds de la seva infantesa i les seves més que esbojarrades inclinacions sexuals. És un llibre ple de sàtira i malaltia, d’ofuscació masturbatòria i restrenyiment paternal, i que va aixecar tanta polseguera com endevinem a través de les vicissituds narrades a les quatre primeres novel·les del cicle Zuckerman. Comentari apart mereix Sabbath’s Theater, la història d’un vell titellaire luxuriós, òbviament jueu, preocupat per la mort, perseguit per les dones i incomprès per tothom, vagant rabiós per les terres i boscos de Nova Anglaterra.
Philip Roth és el creador de tot això que hem intentat enumerar. L’hereu més capacitat i directe de la novel·lística de Saul Bellow, l’admirador incondicional de Gogol, Dostoievski, Henry James i Kafka. La seva és una obra ingent i formidable, sostinguda per un estil enèrgic, massís, aliat dels detalls i dels meandres, ple de modulacions capaces de fer-nos estremir amb el mateix pols que sacseja les seves criatures narratives. Durant molts d’anys Roth va haver de lluitar contra els que deien que en la seva sàtira hi havia un fons greu i malaltís d’antisemitisme, quan tot el que hi ha és amor, pietat i enormes dosis d’incisiva indulgència. Entre el millor del que puguem llegir d’un autor viu hi ha moltes de les seves novel·les, que si haguéssim de jerarquitzar en un petit cànon seria el que segueix: American Pastoral, L’animal moribund, La marca de l’home, Patrimony, Sabbath’s Theater, I Married a Comunist i Elegia. Des de fa uns anys, el seu nom sona pel premi Nobel. Pel que sabem, però, el que més li preocupa és seguir vivint, mantenir-se en forma i allunyat dels estralls de la vellesa, escriure totes les obres mestres de què sigui capaç i acarar amb dignitat, d’aquí a tants anys com es pugui, el misteri rotund de la desaparició. Des d’aquí li desitgem llarga vida.

[*] Conservarem els títols originals només en el cas que no existeixi versió catalana. Quan sigui així, però, citarem el títol tal com ha estat traduït. L’any sempre és el de l’edició original nord-americana.

Ressenya a Presència, 4 d'abril 2008

2008-05-06T15:54:00.002+02:00

Se’n va per sempre

Philip Roth, L’espectre se’n va

Nathan Zuckerman és el personatge favorit de Philip Roth. A ell ha dedicat nou novel·les, entre les quals cal destacar algunes de les millors de la literatura nord-americana dels darrers cinquanta anys: American Pastoral, La marca de l’home i I married a comunist, obres que cap lector intel·ligent pot deixar de banda: estem davant de la més gran literatura. Roth ha crescut amb aquest personatge; s’ha servit d’ell per contar-nos de manera indirecte les seves peripècies com a escriptor i com a home; perquè Zuckerman no és res més que un dels transsumptes que Roth usa per analitzar les contradiccions de la seva condició jueva i els daltabaixos polítics i socials del seu país. Les millors novel·les d’aquest vast cicle, però, són aquelles que no són protagonitzades per Zuckerman, sinó on aquest rep la visita en el seu refugi de muntanya de Nova Anglaterra —on es dedica a escriure apartat del món—, d’algun antic amic (sempre jueu) que li desgrana la història de la seva vida. Les més fluixes són aquelles on Zuckerman ens narra la seva pròpia evolució com a home (massa esposes i amants) i els efectes que l’èxit literari ha tingut sobre la seva vida pública (massa popularitat, massa rivals i lectors hostils); quan és així, les seves novel·les són excessivament vodevilesques, autoficcions postmodernes, disbauxades, sempre divertides, però sense la força tràgica ni el nervi esquinçador que ens ha donat les seves pàgines més portentoses. Potser sigui una contrarietat que el comiat d’aquest personatge de Roth es faci en una novel·la de to menor, ni remotament comparable a les citades. L’espectre se’n va ens conta el retorn de Zuckerman a Nova York durant els dies de la reelecció de Bush com a president; l’escriptor ha patit un càncer de pròstata i creu que una injecció col·lagen podrà aturar les pèrdues d’orina, però retrobarà les passions passades, personatges dels seus orígens —que vam conèixer a la primera novel·la del cicle—, i una dona meravellosa i molt atractiva, amb la qual experimentarà les darreres punxades de desig. Roth és gran i sens dubte aquest llibre conté passatges molt valuosos, com els dedicats a parlar de política (demolidors), o de la literatura que fan els crítics i biògrafs dels grans autors (lucidíssims). Tot i així, el conjunt es dissol excessivament en digressions o fantasies d’un Zuckerman cada dia més senil, però incapaç d’expressar-nos tota la dimensió del seu desastre. Al costat d’Elegia, l’obra anterior, L’espectre se’n va no arriba a l’amplitud que han tingut les millors obres de Roth a l’hora de fer-nos estremir.

Ressenya a Presència, 27 d'abril de 2008

2008-04-28T14:04:00.004+02:00

L’enyor feliç

‘Tónio Kröger’, Thomas Mann

Entre el plegat de grans obres que ens va deixar Thomas Mann pocs lectors poden passar per alt ‘Tónio Kröger’. Certament és una obra de joventut, però el creador que als vint-i-sis anys publicava Els Buddenbrooks bé estava en condicions, dos anys abans, de donar per a la història aquesta petita obra mestra. ‘Tónio Kröger’ resum el destí moral de tota una generació de creadors contemporanis; no en va, en la figura d’aquest literat fictici, transsumpte del propi Mann, s’hi va reconèixer Kafka, que va fer d’aquest llibret una de les seves obres de capçalera. Kröger és l’artista inhàbil per a la vida, l’individu que se sap portador d’un do, el de la creació artística, però que al mateix temps el viu com una condemna, com una separació. L’art, l’impuls estètic, el do per bastir obres admirables, el separa de la resta d’homes, els purs, els sans i conformes, el que no senten més enllà del que és pràctic i habitual, càlidament burgés: sí, ‘els que viuen clarament, els feliços, amables i normals’. Però Kröger no fa d’aquesta escissió un motiu per al desdeny ni per l’altivesa, sinó que el sent com una forma de nostàlgia: és una causa d’amor, un amor ‘que està fet d’enyorança, de melancòlica enveja, d’un poquet de menyspreu i d’una castíssima benaurança’. Enyora la vida en tota la seva seductora banalitat. L’artista com a mediador entre la vida i la mort; l’home que ha hagut de morir per a la vida per a poder parlar-ne amb tota veritat. Mann ens fa assistir amb mestria al descobriment i assumpció de la vocació artística de Kröger a través d’un seguit d’escenaris, que arrenquen un dia a la sortida de l’escola i acaben amb Kröger ja cèlebre, autor aplaudit i admirat, solitari i viatger, impostor entre els homes que el confonen amb un criminal, però acceptant finalment, amb total conformitat, el seu rol en la trama del món. L’obra manté semblances molt notables amb una altra peça decisiva de Mann, La mort a Venècia, on seguim també un artista en el seu darrer periple, en l’assumpció definitiva de la seva personalitat traïda, quan ja és massa tard i només queda esperar la mort, amb el maquillatge escorregut, traspassat d’amor i desig en una platja empestada. ‘Tónio Kröger’ ens arriba, a més, en una traducció molt suggestiva de Guillem Nadal, en un català pulcre, saborós i d’una gran visualitat. La primera petita gran obra d’un dels més portentosos literats que hagi tingut mai la tradició europea: ‘Tónio Kröger’ quedarà sempre dins nosaltres com el fondo interrogant sobre la condemna al desassossec i a la dissort en l’ànima del creador.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 26 d'abril de 2008

2008-04-28T13:58:00.002+02:00

Cap a la vida realitzada

Luc Ferry. Aprender a vivir. Filosofia para mentes jóvenes. Madrid. Editorial Taurus 2007. Traducció de Sonia Chaparro. 322 pàgines. 17 euros.

Juntament amb André Comte-Sponville, Luc Ferry és un dels noms més destacats de la nova filosofia francesa. Als dos, que són amics tot i separar-los alguns punts decisius, els podríem encabir dins el corrent de l’humanisme secular. Les seves aportacions a l’hora de pensar el paper de la filosofia en una vida plena i en el món en què vivim són molt valuoses, i podem fer un primer tast d’aquest pensament a ‘Aprendre a viure: filosofia per a les joves generacions’, una obra adreçada en principi (i com delata el títol) al jovent, tot per donar-los unes primeres endreces en el terreny de la inquietud filosòfica. Es tracta de resseguir la història de la filosofia a partir d’unes quantes preguntes bàsiques, generades, en opinió de Ferry, per la visió de la finitud de la nostra vida; per a l’autor, tota pregunta transcendent prové de descobrir que estem condemnats a finir, a desaparèixer del món i a no tornar veure els nostres éssers estimats: la filosofia emana directament de l’angoixa existencial. Davant això, davant el problema de l’extinció pròpia i la dels altres, trobem dos tipus de respostes: les que dóna la religió (salvació mitjançant un altre) i les que ofereix la filosofia (salvació mitjançant un mateix). Per a l’autor, la salvació és el problema primordial de la filosofia, una disciplina que, així, pot ser focalitzada fonamentalment en tres dimensions: la teoria o comprensió del que hi ha, del que és; l’ètica o la set de justícia (què fer), i finalment, a partir d’una moral i d’una visió, la recerca de la redempció. L’autor, doncs, a partir d’aquests tres pols, repassarà cinc sistemes de pensament que han intentat donar-nos una resposta: 1)l’estoïcisme com exemple de filosofia antiga; 2)la victòria posterior del cristianisme; 3)l’humanisme o la filosofia moderna; 4)la postmodernitat o Nietzsche; i finalment 5)la filosofia contemporània després de la deconstrucció.
La destresa, la claredat, la concreció i la veritat en què Ferry sap fer-nos repassar aquestes sistemes és el més engrescador del llibre, el que li dóna tota la seva frescor i el seu vigorós magnetisme. De la mà de l’autor entrem en les obres dels principals filòsofs d’aquestes escoles, posant sobre la taula els problemes que pot comportar per a nosaltres cada un d’aquests raonaments. Així són molt bons els comentaris a Marc Aureli, convençut de la capacitat de l’home de trobar un lloc en l’ordre del cosmos, en el qual pot gaudir de plenitud. Pels estoics, la justícia emana de trobar aquest lloc, cercar d’encaixar en l’odre harmoniós i bo que ens desvetlla la teoria (entesa com a contemplació del diví, de l’essencial de totes les coses). D’aquí se’n deriva que no s’ha de témer la mort, ja que aquesta no és més que un trànsit, l’entrada en un canvi d’estat que ens retorna a ser un altre fragment de l’univers. Després, amb el cristianisme, el diví deixa d’identificar-se amb un ordre còsmic per encarnar-se en una persona; i la religió ens fa limitar l’ús de la raó per a donar pas a la fe. Ferry no amaga que gràcies al cristianisme es fa un pas molt important cap a la creació del subjecte modern, amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat com assumptes en els quals ja es nia el projecte modern, amb el mercat i la democràcia. El cristianisme ens proposa una salvació mitjançant l’amor, que ens garanteix la immortalitat o l’entrada en la vida eterna.
L’humanisme ens assabenta que l’ordre del cosmos ja no ens ve donat, sinó que ha de ser construït mitjançant l’esforç teòric (Kant, Descartes) i, pel que fa a la revolució ètica que comporta, aquesta es basa ja no en un model a descobrir i a imitar, sinó que haurà de construir-se (la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, amb les aportacions de Rousseau en primer pla). ¿Però com pensar una espiritualitat moderna quan el cosmos no és harmoniós i Déu és mort? Amb les doctrines de la salvació mundana, amb l’intent (desastrós) d’implantació del cel a la terra: el socialisme, el comunisme, el patriotisme, etc.
La crítica de tots aquests valors es fa amb el martell de Nietzsche, que apaga les Llums de la raó il·lustrada i ens deixa inermes davant la perplexitat postmoderna. ¿Què podem salvar de la seva crítica radical? Ferry proposarà una teoria basada en la fenomenologia, que ens ensenya a pensar de manera inèdita la transcendència (Husserl); en una ètica basada en la sacralització del pròxim, de l’humà; i en una salvació consistent en ‘esperar una mica menys, i estimar més’, i en la qual ha excel·lit Comte-Sponville pel que fa a expressar-la.
‘Aprendre a viure’ és un assaig d’història de les idees escrit amb una simplicitat que no amaga el rigor, ni tampoc l’abast laberíntic de molts dels problemes a què s’enfronta. Luc Ferry ens dóna un llibre important, molt suggestiu, de lectura feliç, del que ens animen a l’hora de seguir pensant la nostra tan efímera condició humana.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 19 d'abril de 2008

2008-04-28T13:52:00.002+02:00

Podridura i progrés

‘El més noble és completament dur’: això deia Nietzsche, que ens va ensenyar a filosofar a martellades. Nietzsche: el filòsof que ens va voler encomanar la seva mania destructora, el primer que va dirigir el discurs crític contra el discurs crític mateix. ‘Jo no sóc un home: sóc dinamita’, deixa escrit a Ecce homo, les seves memòries intel·lectuals. ¿És possible resistir tanta lucidesa? ¿A on ens porta tanta clarividència, tanta duresa, tant de rigor? A l’alliberament, sens dubte, ¿i després? ¿Com enfrontar-nos a la por quan ja no s’és ingenu, quan ja s’ha perdut la senzillesa de cor necessària per somiar un ideal? ¿Passarà de moda la pròpia vida, tal com vaticinava Cioran, aquest fosc ambaixador de la desil·lusió més fonda? Perquè això de la majoria d’edat kantiana (arribada amb la Il·lustració, amb la facultat de poder pensar per nosaltres mateixos) porta una feinada, i suposo que encara és massa d’hora per a la humanitat per emancipar-se de casa dels pares —tot i que ara sabem que aquests han marxat i que només ens contaven belles mentides. Les esglésies estan tan plenes com sempre: els filòsofs diuen que el culte es fonamenta en la por a la mort, a no tornar a veure els éssers que estimem quan se’ns faci fora d’aquesta opereta. Vertaderament, seguim erigint mites, buscant excuses, enganyant-nos per no afrontar l’immens esforç que ens espera, i amb ell el desconsol, l’alegria, la felicitat i la mort sense resurrecció ni emotius rencontres ultraterrenals. Continuem creient que hi ha alguna cosa superior a la vida, uns valors o unes aspiracions tan enormes que amb la seva simple existència denigren i menystenen els que realment tenim i som. Així, una preocupació constant en molts pensadors contemporanis gira entorn del rumb de la modernitat. Molts es demanen ¿cap a on va el nostre món? ¿quin projecte tenen les nostres societats? ¿a on es dirigeix el progrés tecnològic? Segons molts d’aquests savis no hi ha cap direcció que guiï el canvi, sinó tan sols la passió irrefrenable i disbauxada per fer-ho canviar tot: com si haguéssim perdut el nord, el sentit col·lectiu de la finalitat, i per això mateix ens conforméssim donant voltes sobre el mateix, com baldufes, tothora girant sobre nosaltres, empesos per la pròpia inèrcia del moviment. Tothom parla de progrés, però ningú surt de la rutina, deia un desencantat. Per no caure de la bicicleta hem de pedalejar, és igual on anem, ens han rebentat els horitzons a martellades i no sabem a on ens dirigim, però hem de moure’ns de continu per no caure a terra. Algú va afirmar que el progrés consistia en ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla i ganivet. Jo crec que el que anomenem progrés es basa simplement en solucionar minúcies, perquè els homes no canvien, encara que la seva corrupció els obliga a transmutar-se.

Ressenya a Presència, 13 d'abril de 2008

2008-04-28T13:49:00.003+02:00

Els vells temps

La mort i la pluja, Guillem Frontera

A La mort i la pluja no hi trobem paradisos perduts. Res seria més senzill que bastir un llibre de relats amb l’escenografia de la Mallorca dels anys cinquanta del segle xx i pintar-la amb els colors més idíl·lics, més lluminosos, falsos o folklòrics, amb la intenció de fer-ne una mena d’estampa pintoresca i fàcil. Però no és això el que ha fet Guillem Frontera en aquest aplec de proses narratives, una obra que recull una successió de contes que es centren en l’esdevenir d’un poble inventat, Alanària, que ens fan resseguir els paràmetres bàsics del que va ser la vida rural mallorquina d’abans de l’esclat turístic i de l’abandó del camp per la ciutat i la costa. Els relats poden llegir-se en total independència, però tots estan units per l’arrelament en el mateix espai mític i per una idèntica veu narrativa, la d’un meteoròleg que recorda van ser les vides, els paisatges i els ritus d’aquell passat abolit, però tanmateix portador de transcendència. Aquest afany de rescat, de voler posar en primer pla el detall humà i la quotidianitat social, fa que hi hagi moltes pàgines descriptives, on es congela l’acció dramàtica; veiem com davant els nostres ulls s’eleva un entorn de camps, camins i alzinars, de marjals i cases, de patis i carrers, d’esglésies i cementiris, sobre els quals les figures humanes s’hi retallen sorrudes i proverbials, fent que sentim bategar tota la seva veritat. Molts dels passatges d’aquest llibre empaten en l’empremta que deixa la lectura de Faulkner: el tipus de prosa, morosa i rítmica, compassada i plena d’inflexions sensacionals, fa que topem complaguts amb una variant gustosa de ‘gran estil’. I la ironia, la distància que separa aquesta veu dels esdeveniments, permet que tot adquireixi més relleu gràcies a la desunió que imposa l’afany estètic; d’aquesta manera podem entrar més de ple en l’evidència de tot el que ens narra, tanmateix ben pròxim a qualsevol lector: l’ambició, l’ànsia redemptora, la pena, l’amor, la mort i l’orgull. Aquest desig memorial, de donar compte d’un món abans que aquest pericliti (perquè moren els últims que en van participar), se suma a un lirisme tènue, i finalment a les ganes de trobar una pauta, una explicació als processos de canvi que a poc a poc es van imposant. I és aquí on el llibre destaca, en l’elaboració de situacions que per si soles ja tenen un valor paradigmàtic, d’expressió dramàtica de tota una realitat. Aquestes tessitures són composades a partir del material més propi de l’entorn, abeurades en la peculiaritat de la terra: així el projecte de trobar aigua en una finca de secà, en el qual es xifra el futur de tota una família, la possibilitat d’ascendir socialment i arribar a posseir una casa vora el mar; o el conte titulat L’oncle i Pitàgores, on assistim a la reinvenció del mític teorema per un home forçat per les circumstàncies de l’emigració americana. Frontera ha sabut reflectir el món dels seus records, ha estirat del fons més pregon de la memòria íntima, però alhora hi ha posat la distància necessària perquè hi participem a través dels amplis poders de la fabulació. Tot el llibre pot ser classificat dins el registre de l’autoficció, encara que seria més precís afirmar que La mort i la pluja és una reflexió narrativa entorn d’un espai suprimit, una manera de pensar literàriament el fenomen del canvi, la mort i la caiguda. Frontera ha compost un llibre formidable, escrit amb un pols exemplar, una afirmació en una existència emparentada amb el més espectral, atàvic i primari, però depurada i elevada a través de la més saborosa forma literària.

Ressenya a Presència, 6 d'abril de 2008

2008-04-08T13:22:00.004+02:00

Novel·la familiar

Novel·la familiar és un llibre de memòries. El subtítol original ens adverteix de la seva naturalesa, ja que no amaga que ens trobem davant A Love Story, és a dir, una història d’amor arrelada en el record dels membres centrals de la seva família. Però l'obra comença ja amb una admonició, i és que Lanchester s’encarrega en primer lloc de desmuntar la frase inicial (ja esdevinguda una mena de tòpic) de la gran novel·la de Tolstoi Ana Karenina: ‘totes les famílies felices s’assemblen, les infelices ho són cadascuna a la seva manera’. L’autor ens diu que la felicitat i la infelicitat estan mesclades, que es donen per igual i en dosis indissociables, en una amalgama indestriable. No va ser fins després de la mort de la seva mare que l’autor va descobrir que aquesta no era la persona que deia; realment havia deixat pistes, penombres i mitges veritats, però fins molt més tard no va saber que Julia Lanchester havia canviat la seva identitat per la de la seva germana petita. La família de Lanchester no tenia molta proclivitat a parlar dels seus secrets, per això l’autor ha hagut de desxifrar-los en aquesta obra, que té per finalitat recuperar una part amagada del relat de la vida dels seus pares, alhora que els ret un just homenatge i es qüestiona fins a quin punt els va arribar a conèixer en realitat. Novel·la familiar és també la història d’amor que va unir els seus progenitors, en una relació embolicada i emotiva, que té per escenaris Irlanda i Hong-Kong. Lanchester ha volgut explicar els seus orígens com a home i com escriptor en aquesta mena de retrat de l’artista passant comptes amb els fantasmes familiars, i certament ho ha aconseguit, amb resultats vertaderament remarcables. Els fans de l’escriptor, que va conèixer l’èxit internacional amb El port de les aromes, gaudiran de l’estil net i àgil d’aquest autor, sempre capaç d’entretenir-nos amb múltiples digressions, i ara procliu a despullar-se, tot perquè comprenguem l’ambivalència que el lligava a sa mare. Aquest afany de qüestionament és el que tal vegada llastri l’interès del llibre (o que li doni el seu més gran atractiu), ja que en certs moments frega el més injustificat revengisme. Tot i això, Lanchester és un bon escriptor, amb molt ofici, sobradament capacitat per mantenir la tensió del relat i per mostrar-nos amb destresa les inquietuds del seu món moral. Un llibre de memòries escrit per a ser llegit com una novel·la decimonònica, el relat d’unes vides veritablement interessants, no exemptes de fatalitat ni de repressions injustificades.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 5 d'abril de 2008ç

2008-04-08T13:17:00.004+02:00

The West Wing

Sembla que el relat polític sempre ha d’estar tocat pel maquiavelisme. Des de Sòfocles fins a Shakespeare que hem vist els líders de les nacions sent despòtics i manipuladors, emportats per les passions més baixes, conspirant a favor dels seus amics i dels seus interessos privats, corrompent amb les pitjors pràctiques l’exercici del poder i defensant-se amb totes les males arts d’uns enemics polítics que empataven amb ells en el mateix grau d’abjecció. Que hi hagi, doncs, una gran creació contemporània que mostri el poder des d’un altre punt de vista no deixa de ser una novetat molt considerable; i que ho faci, a més, amb excel·lència i veritat, sense ingenuïtats ni maniqueismes, i amb molta gràcia i emoció, és un fet que hem d’aplaudir amb total entusiasme. Parlo de la sèrie de televisió The West Wing, al meu judici un dels monuments més honorables de tot el seguit d’obres per a la petita pantalla que en l’última dècada han sabut arribar al més alt esplendor. The West Wing narra la quotidianitat de l’equip de col·laboradors del president dels Estats Units, els que assessoren el “líder del món lliure” en la contesa inacabable per la llibertat, la prosperitat i el benestar no només del seu país, sinó de totes les nacions que simpatitzen amb el seu alt propòsit. El president és Josiah Bartlet, demòcrata i premi Nobel d’Economia, un home apassionat i saberut, tenaç i incansable, secret aspirant “a la grandesa”. Ell i els seus homes —encapçalats pel seu cap de gabinet, pel seu director de comunicacions, per la seva secretària de premsa, i per tots els ajudants respectius— seran els encarregats de resoldre les múltiples i complicades contingències que els regala el dia a dia: aconseguir l’aprovació de lleis que facin més difícil l’accés a les armes de foc, respondre els atacs aeris de què són víctimes els seus avions, posicionar-se davant la invasió d’un país oriental per un altre que posseeix armes nuclears, rebre líders de les altres potències, a més d’eludir les envestides dels republicans, o d’un vicepresident que no es conforma amb la seva cadira… A aquestes i d’altres empreses hauran de fer front Bartlet i els seus assessors, una camarilla d’homes i dones cultes i intel·ligents, brillantíssims, els primers en les seves promocions en les millors universitats americanes. Cada episodi d’aquesta gran novel·la sobre la bondat possible del poder és una mostra d’heroïcitat: la necessària per ser virtuós en l’exercici de l’autoritat, fidel als propis ideals, dialogant, treballador i insubornablement realista… Sí, és de nit i el president Bartlet no descansa, passeja capficat pels porxos de la Casa Blanca, però alça la vista i mira les estrelles abans de tornar al seu despatx. Un enorme agent de seguretat el veu passar, impertorbable, i mussita en veu baixa al micròfon que porta amagat a la màniga: ‘Ha passat l’àguila’.

Ressenya a L'Espira, Diari de Balears, 29 de març de 2008

2008-04-01T12:18:00.002+02:00

Anys d’anarquia

Josep Pla. El Rellotger de Creixells. Editorial Destino. Barcelona 2008. 16.5 euros. 106 pàgines.

Les obres de Josep Pla s’apleguen en quaranta sis volums. Són més de trenta mil pàgines d’un conjunt literari inigualable per la seva qualitat, sapiència i nitidesa. Pla va ser un autor titànic, capaç d’escriure-ho tot sempre partint de la seva individualitat, del que veia i recordava un home que va viure i va trescar incansablement pel seu país i per la resta del món, amb un gran coneixement de la millor literatura. La seva és la ploma inesgotable d’un curiós, d’un gegantí memorialista, incorruptible en el seu escepticisme, el seu humorisme distanciat i el seu alè tràgic —a més de ser portador d’una obsessió per la realitat absolutament insubornable. Dins aquest conjunt ingent d’obres hi ha vertaderes peces claus de la literatura catalana del segle XX; cada lector, però, acaba elaborant amb les obres de Pla el seu propi cànon: n’hi ha que posen al capdamunt El quadern gris i la resta de la seva obra memorialística: Notes del capvesprol, Notes disperses… D’altres, les novel·les El carrer estret i Nocturn de primavera; Porcel parla sempre amb entusiasme del volum titulat Aigua de mar, que aplega les millors pàgines de literatura marinera de tota la tradició catalana. Un amic meu, afeccionat a escriure pels diaris, prefereix, per sobre de tot, Caps i puntes i Articles amb cua, mostres del millor Pla periodista. Els amants de la història no poden passar per alt els seus Homenots, retrats literaris a l’estil de Samuel Johnson, centrats en els personatges més importants d’un dels períodes més esplendorosos de la nostra cultura. Sense oblidar les seves obres viatgeres, com Israel 1957, Les illes, o Weekend d’estiu a Nova York. Dins el magma enorme de la seva producció hi ha obres ocultes, no acabades de descobrir, que ens impedeixen encara arribar a fer una valoració exacta de la seva producció. Entre les perles amagades en aquest cabal d’escriptura es troba la peça breu El Rellotger de Creixells, fins ara perduda dins el volum trenta-vuit de la seva Obra completa (titulat Escrits empordanesos), i ara editat per primer cop de manera independent, sempre per encert de l’editorial Destino.
El Rellotger de Creixells és una mostra perfecta de l’art narratiu de Josep Pla, una presentació immillorable per entendre la seva visió del món i del país, la seva moral i la seva disposició descreguda davant el món i la vida. Amb l’excusa de fer una mena de reportatge sobre un bandoler empordanès del segle XIX, sobrenomenat el Rellotger, Pla posa en dansa tot el seu saber com a narrador i com a home. Una idea recurrent en la ideologia planiana és la que critica als períodes revolucionaris i a les conseqüents revolucions; per Pla aquestes són èpoques de desori, de pèrdua de valors i de seriositat cívica, proclius a la matança, a posar en perill l’estabilitat de l’economia, edificada sobre una moneda forta i un ordre de costums basat en la benvolença social i en ‘la normalitat de la vida quotidiana’. Per sustentar aquesta tesi, Pla se serveix de l’exemple d’aquest bandoler que durant els anys més tumultuosos del XIX va fer moltes malvestats: assassinats i lladronicis. La preparació de la Revolució de Setembre del 68 i la revolució mateixa, l’assassinat de Prim i la instauració de la monarquia de Savoia, el triomf de la primera República i la follia del federalisme de Pi i Margall, la tercera guerra carlina i, per fi, la reinstauració de la monarquia d’Alfons XII, obra de Cánovas del Castillo, amb el retorn ‘a una vida positiva i legal’, van ser el marc històric que, segons Pla, va afavorir l’aparició i l’actuació d’un criminal d’aquestes característiques, responsable confés d’incomptables robatoris i de divuit assassinats.
L’escrit comença amb l’evocació de la primera notícia que el propi Pla, sempre narrador de les seves pàgines, va tenir del bandoler. A partir d’aquí, resseguim el cronista en una perquisició a la recerca de la vertadera identitat del criminal, intentant trobar fonts i testimonis que puguin donar una idea íntegra de les seves actuacions i del seu final al patíbul. És aquí on Pla topa amb les principals dificultats: a la regió del Terraprim ningú vol referir aquella història, ja que el bandoler era protegit i emparat per multitud de famílies. El Rellotger de Creixells és una mena d’assaig narratiu sobre el període de la tercera guerra carlina, un intent de reconstrucció d’un món i d’uns esdeveniments sagnants, motivats segons Pla pel caos d’aquella època. Pla ens mostra el seu sever antiromanticisme (el bandoler, el bandit, és una de les figures més estimades per la literatura romàntica) en aquestes pàgines portentoses per la seva capacitat d’observació, per la rectitud moral que sustenta les seves tesis i pel maneig admirable de la prosa. Una mostra breu i intensa de la capacitat de Pla per aprofundir en el món i en la seva història amb les eines més penetrants de la literatura.

Ressenya a Presència, 30 de març 2008

2008-04-01T12:11:00.003+02:00

El xèrif i l’assassí

Cormac McCarthy, No és país per als vells

Suposo que a hores d’ara ja és un tòpic afirmar que Cormac McCarthy és un dels millors escriptors de l’actual literatura nord-americana. L’enorme crític Harold Bloom ho ha dit ben clar: les lletres del seu país tenen quatre grans protagonistes: Philip Roth, Don DeLillo, Thomas Pynchon i Cormac McCarthy, sent aquest darrer a qui ha dedicat més gran atenció en els seus llibres. McCarthy és l’autor de Meridià de sang, una de les obres més estremidores de la literatura occidental. En la línia de la seva preocupació pel mal i l’extinció vam rebre en català la seva darrera novel·la: La carretera, un apòleg espectral sobre un món devastat, només omplert per la sagrada relació d’un fill i el seu pare. Un any abans de la publicació americana de La carretera havia sortit No és país per a vells, que ens arriba en català precedida de l’èxit de la seva versió cinematogràfica, recentment premiada per l’Acadèmia de Hollywood amb quatre dels seus Oscars principals. No és país… narra l’aventura desastrosa d’un veterà de la guerra del Vietnam, que té la immensa sort i desgràcia de trobar-se dos milions de dòlars enmig del desert, envoltats de cadàvers de traficants de drogues. Aquest fet canviarà radicalment la vida de Llewelyn Moss, que a partir d’aquell moment començarà a escapar de la figura terrible, hipnòtica i demencial del sicari Anton Chigurh, una representació del mal sense pal·liatius, un ésser desproporcionat i sense manies, que juga a confondre’s amb la gratuïtat impensable del destí. No és país… ens parla d’un món sense valors, abocat irremissiblement a la buidor; la veu adolorida del xèrif Bell ens relatarà com s’ha esborrat tota idea d’ordre i de noblesa del relat de la vida en l’època actual: el país, vist i sentit des de la seva frontera amb la bogeria i la mort, ha deixat de ser per aquesta mena de vells. McCarthy maneja amb vertadera mestria els recursos narratius: els diàlegs deriven directament de Hemingway, les descripcions són telegràfiques i electritzants, i els monòlegs del vell Bell són cadenciosos i plens de ressonàncies bíbliques. No és país… és vertaderament una obra admirable: el retrat escruixidor d’un món en lluita permanent, desarrelat i sense moral, violent i foll. La versió cinematogràfica ha estat modèlicament fidel a la trama i ens ha donat el paisatge mental amb què edificar un escenari per a la seva lectura, tot i que aquesta s’imposa com a insubstituïble si volem entrar en totes les implicacions que McCarthy és capaç d’extreure d’aquesta tràgica aventura. Literatura aspra, furiosa, desoladora i gran literatura.

Ressenya a Presència, 23 de març 2008

2008-04-01T12:07:00.004+02:00

Epifanies viatgeres

Claudio Magris, El viatjar infinit

Hi ha una relació molt estreta entre el viatge i l’escriptura. Així és per Claudio Magris, un dels millors escriptors italians del moment, l’autor d’almenys dues indiscutibles obres mestres: Microcosmos i El Danubi. Magris ha recollit una sèrie de texts dispersos, de circumstàncies, publicats a la premsa italiana entre els anys 1981 i el 2004, i els ha posat un pròleg vertaderament il·luminador. Es tracta d’articles sobre viatges, sobre llocs i personatges, un conjunt molt admirable de proses que acaben conformant la il·lustració d’una una mena de teoria, formulada en el pròleg, possiblement la peça més esplèndida del llibre. El viatge li serveix com una de les metàfores més vàlides per aproximar-se a la comprensió de la vida i del fet literari. El viatjar infinit reclama la necessitat de separar-se del que ens és conegut per apropar-nos a nous horitzons, la voluntat d’allunyar-se d’una certesa, tot per fer camí cap a una meta ignorada. I en aquesta separació s’hi juga el més decisiu del que som, el descobriment de la pròpia identitat, de la grandesa del món i de la fugacitat de la vida. Especulem gràcies a Magris sobre el viatjar antic i circular (la tornada d’Ulisses a Ítaca) i el viatjar modern, rectilini, cap al no-res, una fugida que trenca límits i lligams i obliga l’home a regenerar-se: és el superhome de Nietzsche, l’home sense atributs de Musil. La ploma de Magris s’esforça per comprendre el món, tal com ho feia la del seu estimat Kapuscinski, de qui n’agafa un lema: la finalitat del viatge són els homes. Magris no s’ha mogut poc: des dels països de l’Est i del nord d’Europa fins a la l’Iran de fabulosos jardins, la Xina i Tasmània, Austràlia o Espanya; escriu sobretot a partir del que li revela la seva mirada inquieta, sempre comparant, recordant, descobrint. Per a l’autor, el viatge és una manera privilegiada de apoderar-se del present, de comprendre la història i la individualitat del creador, que té per missió il·luminar-nos la tradició i la totalitat de l’experiència. Hi ha moltes pàgines magistrals en aquest quadern de viatges: em quedo amb texts com El bosc que es mor, sobre la malaltia que està acabant amb la Selva Negra, o Un pare, un fill, estampa commovedora d’un pare ensenyant les obres mestres de la pintura a un fill amb síndrome de Down, en una sala del monestir de Pedralbes de Barcelona. El viatjar infinit és un gran llibre, una mostra ampla i vital d’intel·ligència, sensibilitat i cultura, un aplec de pàgines sensacionals sobre la complexitat del món, de l’home i la seva literatura.

Ressenya a Presència, 16 de març 2008

2008-04-01T12:02:00.002+02:00

Només socis

Ferran Torrent, Només socis

Ferran Torrent ha acabat teixint tot un món novel·lesc. Les seves ficcions tenen lligams que les entrellacen, tòpics narratius que es repeteixen amb gràcia, personatges tallats amb un patró semblant, i sempre movent-se en un entorn identificable: la València de les darreres dècades, la del PP, tan corrupta i fascinant, i tan fèrtil per un bon novel·lista. Les seves últimes obres, la trilogia valenciana Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, giraven entorn de la carrera de Juan Lloris, un empresari ressentit, endinsat en el món de la política. I és justament al final de l’argument de la tercera part de la trilogia on hem de situar Només socis, que completa el retrat d’aquell món alhora que rescata personatges d’obres anteriors. Torrent continua amb la dissecció del món social que inquieta les seves darreres creacions, tot i que se sent fidel a les seves arrels i a l’impuls més genuí de la seva novel·lística; per això torna a posar en escena els seus personatges més mítics, a qui deu els seus treballs més reeixits, alguns dels quals fa més de vint anys que l’acompanyen. Per això comença Només socis amb Butxana i Tordera vivint tranquils en un poblet, acompanyats pels veïns Ferran i Josep Torres, també caràcters d’obres anteriors. Però Lloris vindrà a destorbar aquesta tranquil·litat, buscant una represàlia per un afer no conclòs. I serà llavors quan es posarà en marxa tot l’artifici novel·lesc, que ens portarà d’una banda a l’altra amb sensacional competència: Torrent situa en l’embolic agents del Mossad, la CIA, dones precioses i de gran intel·ligència, i ho mou tot amb desimboltura i precisió. El dibuix ràpid i exacte dels personatges, i uns diàlegs simplement magistrals, plens de naturalitat i lucidesa, fan el llibre de molt bon llegir, dels que atrapen fins i tot abans de la primera pàgina. De fet, Torrent aconsegueix el que només saben fer els millors narradors —i el cinema negre més esplèndid—, fer-nos entrar en un ambient i participar d’una aventura a través de l’acció, del gest i la paraula d’uns quants personatges. Hi ha un joc entre Torrent autor i Torres personatge, novel·lista sense idees i obligat a publicar gairebé cada any per pura supervivència; i són doloroses les consideracions que es fan sobre el moment sociopolític a València (“Si els valencians foren negres, votarien el kukuxklan”, es diu) i la degeneració del conjunt d’una societat: en tota bona novel·la negra sempre hi ha un rerefons de judici moral. L’arquitectura del llibre és molt equilibrada; es nota concebut tot ell com un guió ple de cartes amagades, on les parts van encaixant una rere l’altra amb precisió (tot i que hi ha prou endreces per suposar una continuació de la trama). Només socis potser no sigui una de les aportacions més valuoses de Torrent al conjunt de les seves obres, però el llibre està narrat amb tant de talent, amb tanta d’alegria, que aconsegueix arrossegar-nos encara que en algun moment no creiem en l’argument, massa proper a la peripècia cridanera dels best sellers. L’autor se sap dominador d’un registre, i coneix fins al moll de l’ós els seus personatges, i per això no li costa gaire moure els fils d’aquesta funció per fer-nos passar una bona estona, atrets per la seva habilitat, el seu humor negre i la seva ironia. Novel·la lúdica, còmica, amb tocs calamitosos, Només socis és una mostra excel·lent de la capacitat narrativa de Torrent; un llibre que completa un racó del gran mosaic que ha anat bastint durant la seva magnífica carrera literària, tot i no ser central ni decisiu en les seves implicacions.

Ressenya a Presència, 9 de març 2008

2008-03-11T20:34:00.004+01:00

Follies romàntiques

‘La Fanfarló’, Charles Baudelaire

‘La Fanfarló’ és un text de joventut de Charles Baudelaire; fins ara era inèdit en català; per iniciativa d’una petita editorial, però, per fi acaba de veure la llum entre nosaltres. Tot i no tenir la magnificència de les seves obres majors, aquesta nouvelle no és ni molt menys desestimable: es tracta d’una primera entrada en el món moral de Baudelaire, un tast inaugural (dens, irònic, desfermat) del que després s’expressaria de manera tan extraordinària a Les flors del mal i L’speen de París. El jove Baudelaire va escriure aquest text als vint-i-quatre anys, i després de la publicació de les seves obres més reeixides va oblidar-se d’aquesta petita perversitat de joventut. Això no ha impedit que sigui editat a moltes de les edicions modernes de les seves Obres Completes, tot i que fora de França és un text ben poc conegut. La postergació, però, és injusta; ens trobem davant d’una obra prou interessant: un dandi canalla i voluble, Samuel Cramer, jove i brillant i amb vel·leïtats poètiques, retroba per atzar, a París, Madame de Cosmelly, un antic amor d’adolescència. Cramer tracta d’embruixar-la amb els seus versos, tot per fer-li retrobar la passió passada, però la dona, molt enamorada del seu marit, li demana ‘l’ajuda d’un amic’ per recuperar el seu espòs, caigut en braços d’una bella ballarina d’èxit: la Fanfarló. Cramer promet separar el marit de la cortesana, tot esperant una recompensa carnal, encara que el poeta quedarà ell mateix embolicat amb l’artista per a tota la vida, enfonsant-se lentament en la mediocritat. El personatge principal del llibre no és cap de les fèmines, sinó el jove Cramer, entorn de qui es mou tot el pols narratiu, tan aviat exposant els seus pensaments com donant-nos un punt de vista exterior a les seves desventures. Hem de veure en Cramer una visió cínica i irritada del propi Baudelaire, el poeta escrutant dolorosament els seus afanys i el seu caràcter inestable: ‘déu de la impotència —déu modern i hermafrodita—, impotència tan colossal i tan enorme que resulta èpica, i que no ha reeixit en res perquè creu massa en l’impossible’. És així com el text ens mostra la seva vertadera natura d’exorcisme, mitjançant el qual el poeta es volia desfer d’un romanticisme massa fàcil, i d’aquell dandisme tan superficial. Amb evidents ressonàncies de Gautier i Balzac (sobretot de la seva Beatrix), escrita amb preciosisme i caprici, amb ambigüitats calculades i imperfeccions brillants, ‘La Fanfarló’ és un llibret agrament deliciós, una mostra del talent primerenc d’un dels més grans genis de la literatura moderna.

Ressenya a Presència, 2 de març 2008

2008-03-11T20:29:00.004+01:00

Futur imperfecte

Pau Planas, La nau

La literatura de ciència-ficció sempre ha tingut en català una sòlida i encertada tradició. Les aportacions de Pedrolo, Calders, Tísner i Josep Albanell —entre d’altres noms d’aparició més recent com David Cirici i Margarida Aritzeta— són prou destacables per a poder parlar d’un conjunt d’obres capaç de sustentar la bona salut local del gènere. En aquesta línia tan notable podem situar la primera novel·la de Pau Planas, La nau, el breu dietari de bord d’un tripulant estel·lar. Ens trobem en un futur enrarit i inexplicat, fugint d’un planeta i anant cap a un altre en una expedició que té per finalitat l’exploració de Xeix, un territori en el qual s’aboquen totes les esperances. Dins la nau tot està ordenat i planificat fins al darrer detall, i a través de les anotacions del narrador ens anem introduint en la seva quotidianitat, en l’entorn i en els personatges que l’envolten. Dins la nau hi ha de tot, com en un petit món a la deriva, i la prosa freda i precisa del cronista ens ho va revelant: jardins climatitzats, hortes enormes, biblioteques frondoses, tot transitat per personatges desorientats. Però el que havia de ser un viatge cap a la felicitat, un simple trànsit cap a un vida més lliure i vertadera, es va gradualment mudant en una experiència de buit i d’horror. L’univers utòpic esdevé el pitjor dels malsons: com si el somni de la ciència i el progrés s’hagués de tòrcer sempre, mostrant-nos la vertadera dimensió (sempre tràgica) de les aspiracions humanes. ‘La nau’ és un llibre que aconsegueix el que pretén: fundar una realitat paral·lela i sotmetre’ns a les seves disjuntives, endinsar-nos en un viatge cap al més radical desarrelament. Planes usa un llenguatge cristal·lí, gèlid, polit i governat amb bon ritme; així aconsegueix transmetre’ns tota la fredor i la distància que li exigeix la narració, tot i que a vegades el conjunt agafi tons excessivament espectrals. L’autor ha seguit el mestratge dels millors conreadors d’aquests tipus de llibres, i per això són evidents els aires de família amb les novel·les de Stanilaw Lem, Arthur Clarke o Isaac Asimov, tot i que hi ha algunes picades d’ull (molt iròniques) al Thomas Mann de La muntanya màgica. Planes ha escrit una nouvelle ben travada i plena de ressonàncies inquietants, escrita amb tons grisos, detallista en la descripció de l’ambient que ens retrata i amb alguns tocs ben definits d’assaig moral. Per això ‘La nau’ constitueix un debut literari remarcable, pot ser massa perceptiblement epigonal, però tanmateix prou estimulant perquè en parlem amb delectança.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 1 de març de 2008

2008-03-11T20:25:00.002+01:00

Poesia i veritat

Un dels problemes de la nostra relació amb les paraules és que aquestes moltes vegades s’interposen entre la realitat i nosaltres. Certament el llenguatge determina la nostra manera de pensar, l’encamina i ens atorga un especial apropament a les contrarietats de la nostra circumstància; gràcies al llenguatge pròpiament humà entrem en la dimensió més gran de la nostra natura, sent capaços de fer figuracions i faules, més enllà de la limitada immediatesa del llenguatge animal. Aquest és simplement apte per descriure fets evidents, reals, o estats d’ànim: un gos lladra quan veu algú, o gemega quan se sent sol o té gana, però els seus lladrucs no són capaços de donar una nova versió de la seva realitat, més enllà del que veu o pateix: els animals mai no menteixen. D’aquesta disposició del nostre llenguatge per a la impostura n’és molt conscient la tradició filosòfica. El vell Sòcrates s’encarregava de tombar els arguments dels ‘mentiders oficials’ de la polis, els sofistes, tot perquè creia que aquests havien desplaçat la virtut en nom de les conveniències amb els poderosos. Pels sofistes no hi ha altra veritat que la que pot convèncer; seu és l’art de persuadir els altres amb els millors sofismes, els òptims per sustentar allò que en cada moment es vulgui aconseguir: per això els sofistes eren mestres de retòrica. En tant que la mentida és el que suporta tot l’ordre social establert, Sòcrates va ser considerat perillós (“corruptor de la joventut”, deia la querella) i va ser condemnat a beure la cicuta; una sentència que també va ser dictada com a falsificació, ja que el que realment es pretenia és que escapés de la presó i marxés lluny d’Atenes. El màrtir de la integritat moral, però, no va voler fer el joc a la hipocresia oficial, i es va immolar per a major glòria de l’afany filosòfic. Des de llavors que la filosofia s’ha escaparrat en aconseguir la veritat mitjançant l’ús de la raó, l’instrument més notable de la qual continua sent el llenguatge. Tot i això, aquest també està corromput des dels seus inicis, ja que dintre seu hi nia lavat l’esperit de la irrealitat. Potser que la impossibilitat o el fracàs de la filosofia no es basin en causes diguem-ne circumstancials, sinó en la centralitat indestructible de la mentida com a pilar constitutiu del nostre ordre moral i cívic. Sempre fracassa la raó i el llenguatge crític perquè tot, absolutament tot, es basa en un contrasentit, en una gegantina impostura. Deia Wittgenstein a les seves Investigacions filosòfiques que la tasca de la filosofia era ensenyar la mosca a sortir de l’ampolla, és a dir, aprendre a desembruixar-nos del llenguatge per accedir a la veritat. I potser que aquesta sigui la tasca dels poetes, usar les frígides i garratibades fal·làcies de la nostra parla per regenerar una visió sobre nosaltres mateixos, que ens torni a un món no conformat amb el cor de la mentida.

Ressenya a Presència, 24 de febrer de 2008

2008-03-11T20:21:00.002+01:00

Música contra l’horror

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz

Més enllà de l’oportunitat de reeditar en l’actual moment El violí d’Auschwitz hi ha un bon text literari. Un dels llibres més venuts en català en la nostra història cultural recent, i d’un dels cants més commovedors contra la desolació i la injustícia. Més enllà de la forma literària, hi ha en Maria Àngels Anglada una autora amb una insubornable visió del bé i del mal, eixos entorn del qual giren les seves millors obres. El violí d’Auschwitz va ser un dels primers llibres van fer-se que en català sobre l’extermini jueu, tema que ha donat tota una vasta i valuosa literatura. L’aportació d’Anglada no és superficial, encara que l’aparent esquematisme i concisió de l’obra podria enganyar-nos en una primera lectura; tot i que l’autora ja havia deixat ben clara la seva opció moral en traduir al català el poema Auschwitz de Quasimodo, l’any 1970: ‘Laggiù, ad Auschwitz, lontano dalla Vistola, amore, lungo la pianura nordica…’ Anglada, doncs, es posa de banda dels ‘enfonsats’, per dir-ho en l’expressió de Primo Levi, i mai dels carnissers ni dels còmplices en l’assassinat en massa. I en aquesta preferència ètica hi nia el caliu de la seva estètica, aixecada en aquesta novel·la a partir d’una successió d’escenes fredes, tenses, breus, on s’hi decideix el més decisiu de la nostra condició. Novel·la sobre l’esperança, sobre la superació, la bellesa i el triomf del bé sobre un mal omnipotent però tanmateix massa banal per prevaler, El violí d’Auschwitz ens endinsa en l’aventura de Daniel, un luthier del gueto de Cracòvia, empresonat al camp d’extermini i obligat pels seus botxins a treballar per aconseguir un instrument de so perfecte. L’elaboració d’aquest impossible serà l’única via per sobreviure i la tràgica metàfora del poder del treball i de l’amor a la bellesa per donar un sentit a una individualitat que s’ha volgut destruir. Només la música que perdura sobre tot pot fer-nos palpitar amb l’energia sostreta a les víctimes, i establir un corrent incorruptible entre els vius i els morts. Lloada a tota Europa —sobretot a França per Jorge Semprún— com una de les millors obres escrites sobre l’Holocaust per algú que no va tenir-ne vivència directa, i a l’espera de la seva sempre postergada versió cinematogràfica, l’obra de Maria Àngels Anglada aconsegueix commoure’ns i portar-nos al nervi d’una experiència que segueix trasbalsant la nostra sensibilitat de la manera més descarnada. Un llibre concís i escruixidor, d’una brevetat colpidora; el violí d’Anglada aconsegueix fer-nos sentir el seu cant contra l’horror.

Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 23 de febrer de 2008

2008-03-11T20:18:00.003+01:00

El desert del mot

Rimbaud continua sent l’heroi de la literatura. Un poeta que no es va resignar a triar entre dos destins, el d’Homer i el d’Ulisses, i que va aspirar a fer de la seva pròpia vida una experiència infinita, on el sentit bategués amb tanta força que ho fes rebentar tot, deixant simplement fragments d’un món massa pur i bell per aguantar-se com a possible. Per això, a aquest creador, la literatura, els mots, li van deixar de servir: ‘Basta de paraules’, ens deixa escrit en un poema d’‘Una temporada d’infern’; arriba un punt en la tasca artística en què cauen les possibilitats d’expressar, mostrant la indigència dels mitjans, la seva ineficàcia per donar forma a allò que viu i tremola en el cor de l’home. I com que l’expressió ha fracassat, Rimbaud intenta alçar-se com a poeta de la vida, fent de la seva pròpia pràctica una obra impressionant, on el sentit viu i es mostra en la superba totalitat d’un estil. Quan Rimbaud marxa a Abissínia a fer-se traficant d’armes i d’esclaus, segueix escrivint cartes a la família, però en elles no hi ha ni una sola menció a l’art i a la literatura, les quals, pel que es dedueix, han quedat empetitides davant la immensitat del viatge i l’aventura africana. L’home que hagués pogut assentar-se a París i triomfar com a artista, ensenyorir-se en un prestigi, en una carrera, en un nom i en una reputació —el poeta panxut, admirat, idolatrat i envejat— decideix abandonar-ho tot i elegir el precari d’una vida a l’abisme, des d’on mirar-se el que deixa enrere amb menyspreu. Ara tot el que li preocupa són qüestions pràctiques, el món amb la seva indomable vastitud. Rimbaud deixa l’art, la paraula, el vers i tria el desert, la pistola i l’amenaça. ¿Què va passar-li a aquest home? ¿Què va veure a través de la poesia que el va portar a prendre aquesta decisió? ¿Hi ha algun missatge implícit en la seva vida, i que se’ns escapa a nosaltres? ¿Potser va veure el buit i la insensatesa total que nia al fons de l’art —¿de tot l’art?— i va voler entrar-hi de ple, mitjançant un vida desbaratada, que el portaria horriblement a la mort? En el Rimbaud africà hi ha un secret, un avís, crec que hi ha un poema que ningú s’ha atrevit a desxifrar. La seva poesia té com a corol·lari necessari aquest final, molts dels seus versos estan tàcitament emmetzinats de la seva futura renúncia. Al fons dels seus poemes s’hi endevina l’extinció —un adéu, un fantasma assumit—: el de la pròpia identitat quan s’ha comprès la vida en tota la seva mísera evidència. Tal vegada al fons del mot, més enllà de les paraules, un cop aquestes se’ns han desfet a les mans, hi ha un desert, un silenci, un abandó, una pistola apuntant espectres, però no com un enfonsament o la constatació d’una derrota, sinó com el destí natural d’una veritat revelada. Sí, en Rimbaud hi ha un misteri que em temo comprendrem massa tard.

Ressenya a Presència, 17 de febrer de 2008

2008-02-19T13:39:00.002+01:00

Els perduts

‘Los hundidos’, Daniel Mendelsohn

El darrer llibre de Primo Levi es deia I sommersi e i salvati, és a dir, ‘Els enfonsats i els salvats’ en traducció catalana dins La trilogia d’Auschwitz. Es tractava d’un assaig narratiu, on l’autor reflexionava sobre les relacions entre els presoners i els seus botxins, sobre la brutalitat i la corrupció humana a què força la vida en el sistema dels camps d’extermini. Eren ‘els salvats’ els qui ens donaven finalment el relat de l’horror, mentre els altres, ‘els enfonsats’, eren per sempre els condemnats al silenci, a no poder-nos donar la seva versió d’aquella atroç experiència. Potser per refer aquesta iniquitat, Daniel Mendelsohn ha escrit aquesta novel·la, The Lost, traduïda al castellà com ‘Los hundidos’ (el llibre de Levi va ser titulat en castellà ‘Los hundidos y los salvados’). Tot i això ‘Los hundidos’ és una traducció inexacta, que no respon a allò que aquest llibre vol donar-nos, a saber, la història d’una pèrdua, la de sis persones de raça jueva durant els anys de l’Holocaust. The Lost agafa l’aparença d’una novel·la i també l’amplitud sinuosa del llenguatge més literari, però es tracta en realitat d’una investigació narrada, la que ha fet el seu propi autor del destí d’una branca del seu llinatge. Mendelsohn busca la veritat del que va passar al germà del seu avi, i a la seva dona i els seus quatre fills, en aquest llibre realment poderós, escrit a l’ombra de la millor literatura. Aquestes sis persones, simplement aquestes sis, assassinades en algun punt de Polònia l’any 1940, ja bastaran per donar-nos una dimensió corprenedora, emocionant i dolorosa, de la infàmia a què van ser sotmeses sis milions de persones durant els anys més horrorosos de la recent història d’Europa. L’autor emprèn una recerca en la línia de la novel·la policíaca, juga a fer una mena de relat memorialístic, construït a partir dels seus records d’infantesa al costat dels seus avis a Miami, Florida, envoltat dels tabús i recels que marcaven els desapareguts. En el llibre s’imposa la visió més directa i apassionada d’una veritat desvetllada a força de viatges i d’investigació; Mendelsohn aixeca una obra sobre la memòria dels que foren privats de la vida i per tant de transmetre’ns el seu propi record; mitjançant aquestes pàgines tornem a sentir el batec d’aquesta gent bestialment aniquilada; la intenció és donar-nos els detalls, els efectes, les impressions més punyents que van poder experimentar els seus familiars, homes i dones a qui el creador vol rescatar en les seves arrels, en el seus moments finals, tot per saber-ne exactament les circumstàncies del seu assassinat. Tot i això, sempre hi haurà zones d’ombra, incògnites que no es podran aclarir perquè el temps ho ha destruït i ha ajudat els assassins en la seva tasca d’arrasament ferotge. Molts seran els testimonis que l’autor trobarà en la recerca d’aquests desapareguts, a Austràlia o a Israel, gairebé sempre sense res a dir, però amb una història capaç d’il·luminar la veritat d’aquesta recerca, talment com les digressions que ens parlen del bé i del mal i de la culpa, de Caín i Abel, del Gènesi i de la intervenció de Déu en la nostra història, fent paral·lelismes i consideracions torbadores. ‘Los hundidos’ és un llibre de gran qualitat; la prosa de Mendelsohn gira animada per Proust, el més gran historiador de la seva estirp que ens ha donat la memòria literària, i també dels millors llibres de WG Sebald (‘Els emigrats’ i ‘Austerlitz’) a qui també deu l’alè narratiu i la conjunció d’imatges i de prosa. Trobem en aquesta obra el més emotiu i palpitant que ens pot donar la literatura.

Ressenya a l'Espira, diari de Balears, 16 de febrer de 2008

2008-02-19T13:33:00.004+01:00

Amor de rates

El viatge a l’amor. Eduard Punset. Editorial: Destino. Barcelona, 2007. Pàgines: 254. Preu: 19,50 euros.

Punset deu tenir raó, talment com també la tenia Schopenhauer i no li calien tantes suposades evidències científiques. Des de fa un temps que estan de moda aquesta mena de llibres com el que avui comentem; obres de divulgació, en diuen, escrites la majoria de vegades no pels propis especialistes en la matèria en qüestió, sinó per algú amb la suficient gràcia, talent, desimboltura i frescor necessaris per a presentar-nos unes més que agosarades conclusions de manera engrescadora: són els anomenats comunicadors —que acostumen a ser molt amics dels pocavergonyes—. Punset aconsegueix entretenir, la veritat sigui dita de principi; El viatge a l’amor és un llibre ben escrit, sostingut per una prosa efectiva i sobrat de simpatia a l’hora de presentar-nos els seus diversos arguments. L’autor arreplega múltiples fonts i fa síntesis entre molts materials, sorgits sempre de publicacions universitàries anglosaxones i de l’obra d’alguns noms ja clàssics del que podríem anomenar el nou paradigma científic, el que intenta des de fa uns vint anys repensar l’home des dels camins que ens descobreixen les lleis de la genètica i de l’evolució darwinista. Punset, doncs, no pot passar per alt les obres ja clàssiques de Jay Gould, Dennet, Edward O. Wilson i Steven Pinker, sense oblidar-se del pare de tot plegat, el senyor Darwin, encara que algunes cites de Goethe sempre queden fenomenal. A més dels autors en la seva línia, és a dir, menys de laboratori i més de saló o biblioteca: Coleman, Rojas Marcos o José Antonio Marina. Tot i que deixa de banda un aquests innovadors, qui en llengua catalana corre amb elegància per una línia de joc similar: Sebastià Serrano.
Es tracta, com ja és sabut, d’explicar les diverses tendències de la conducta humana a través del que possibiliten les noves tecnologies i les diverses disciplines científiques: des de la genètica i els nous estudis sobre el cervell humà fins el nou paradigma darwinista, l’etologia i l’anomenada psicologia evolutiva. Des de totes aquestes ‘noves claus científiques’ que ens anuncia el subtítol és des d’on l’autor voldrà fer-nos reflexionar sobre la vertadera dimensió del sentiment amorós: ‘Als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l’amor entre els humans’: aquesta és la dedicatòria del llibre i en ella ja hi trobem tot el seu esperit.
El saber científic al servei del coneixement de les emocions: aquest és el propòsit del llibre, doncs, una intenció que, com és obvi, només en un moment històric com el nostre ha estat capaç d’arribar a bona fi, ja que fa quatre dies que han nascut aquestes disciplines i que la tecnologia informàtica ha tingut el grau suficient de poder per ajudar-la en els càlculs i en l’emmagatzematge de dades. L’optimisme que recorre el text es fa patent en moltes afirmacions de l’autor; només ara podem saber què es decideix realment en les nostres emocions, deixant obsoletes i tristament florides totes les anteriors consideracions que havia fet la ciència i la més gran literatura. És a dir: Punset creu que amb una fórmula que es treu de la màniga a la llum de les seves lectures ultrasòniques podrà deixar obsolet Shakespeare i tota la plèiade dels millors poetes (la dedicatòria ja ho diu: hi ha més que aprendre de les rates que de la millor poesia). I la fórmula de Punset és la següent! (aquí soroll de cadires i alens d’expectació): A=(a+i+x) k!; és a dir, l’amor és la suma de l’afecte (a), més la inversió paternal o familiar (i), a la qual hi hem d’adjuntar la sexualitat (x), i tot afectat per l’entorn (k). Per arribar a dir coses tan òbvies no ens calien tantes teories i articles erudits, suposo que això ho saben els lectors de novel·les, sobretot aquells a qui li agraden les pitjors.
Així que ara que tenim ciència i ordinadors no podem caure en les ximpleries de sempre. ‘L’amor és cec’, segons es creia abans de Punset, però ara ell ens farà obrir els ulls i ens portarà pel camí de la ciència, tot per mostrar-nos que l’amor es mou per raons evolutives i biològiques ‘extremadament precises’, i que per tant els cecs érem nosaltres i la nostra mísera literatura. Per això Punset s’atreveix a ironitzar sobre el relat que de l’amor han fet els nostres poetes, novel·listes i historiadors, segons ell vinculant-lo a una pulsió lligada a la bogeria, quan ara sabem, gràcies a provetes, ratolins, bates blanques, estadístiques i a la seva perícia de divulgador, que estaven tots equivocats. I és que la fórmula de Punset vol esborrar Plató, Shakespeare, Stendal i els altres, ja que fins i tot Werther és reduït a un simple ‘error neurològic’.
En resum, el lector tria: o llegeix els grans aventurers de l’ànima humana, i s’emociona i descobreix, o llegeix Punset i acaba capcinejant astorat davant afirmacions com la que diu que l’amor humà dura de 5 a 7 anys, el temps suficient perquè una parella faci pujar una criatura.

Nou llibre

2008-02-10T13:31:00.001+01:00

Ressenya a Presència, 10 de febrer de 2008

2008-02-10T13:24:00.000+01:00

El nostre Quasimodo

Obra poètica. Salvatore Quasimodo.

L’interès per l’obra de Quasimodo és constant en la literatura catalana. Des de les primeres versions en vida del poeta, degudes a la mà de Tomàs Garcés, fins a aquesta edició de les seves poesies completes, arribades pulcrament de part de Susanna Rafart i Eduard Escofet, s’havien fet diverses traduccions de Quasimodo, incloses en antologies, o d’alguns llibres sencers, com, últimament, el Dia rere dia que Ponç Pons ha també traslladat de manera magnífica. Per primer cop, però, tenim una edició completa de la seva obra poètica, en una publicació pulcre, impecable, deguda a les edicions del Salobre, i a més prologada per Francesco Ardolino. En l’estudi inicial d’Ardolino (interessant, engrescador i sobradament documentat) se’ns repassa la relació que aquest poeta ha tingut amb la nostra literatura, es reflexiona sobre les derives de la seva obra i es repassa la polèmica que va succeir a la concessió del premi Nobel, que li va ser atorgat el 1959. Quasimodo és un poeta fascinant: certament és hermètic, i aparentment fred, però sempre brillant, com un diamant que ens enlluerna però que tanmateix no ens trastoca. A través d’aquesta poètica, però, el seu art aconsegueix fer-nos arribar a algunes coses decisives. El volum inclou nou obres, des dels versos inicials, marcats per la supressió de la sintaxis, la fragmentació i despullament (l’estètica ‘magre’), fins a la segona, a partir dels anys quaranta, quan després de publicar algunes versions de lírics grecs, el nostre poeta retroba el més trist i tempestuós de la seva contemporaneïtat. Quasimodo va començar llavors a fer poesia del seu moment històric, es va endinsar en una mena de neorealisme poètic amb el qual volia mantenir el record dels desastres de l’època: ‘Com de sobte/mudà en fum d’ombra/l’estimat cos d’Alfeu i d’Aretusa!’, al seu poema Auschwitz. El lector haurà de triar quin des dos períodes creatius li interessen més, encara que entre els dos tal vegada no hi hagi una verdadera cesura sinó més aviat un continu, amb recurrències i esmenes. Sigui com sigui, hem d’agrair poder disposar d’un llibre d’aquesta qualitat, del millor que ens ha donat el segle XX italià pel que fa a la poesia. L’edició és bilingüe i permet resseguir totes les inflexions de la llengua original, refeta amb intrepidesa pels nostres poetes. Quasimodo en dóna la poesia de la terra, del lloc de l’home enfrontat a les seves malediccions; el seu és un vers pur, dur, mur on les paraules topen i s’esberlen, poesia ‘de rius amb un nom grec’. Sí, ‘que és dolç, un vers, en cantar-lo’.

Ressenya a Presència, 3 de febrer de 2008

2008-02-03T13:47:00.000+01:00

Claus i Lucas

Trilogia de Claus i Lucas. Agota Kristof

‘El gran quadern’ és la millor novel·la d’aquesta tan memorable trilogia. La seva autora és Agota Kristof, que va fer els seus inicis els va fer com a dramaturga, encara que ha estat aquesta trilogia dels bessons Claus i Lucas l’obra a qui deu el seu èxit, convertida ja en literatura de culte. El relat comença amb l’arribada al camp dels dos bessons, a casa de l’àvia, la dona a qui els lliuren durant la guerra, tot perquè creixin estalvis dels bombardeigs urbans. Sense usar altres topònims que ‘la Ciutat Gran’, o ‘la Ciutat Petita’, o altres noms que ‘la Mare’, o ‘l’Àvia’, Kristof va teixint un conte cruel, malsà, dur i sense fissures per a la ingenuïtat, però a pesar de tot bell i vertaderament inoblidable. Els petits es veuran amb l’obligació de créixer sense referents, ja que l’àvia és una dona sòrdida i vil, enmig d’un entorn aclaparador i desconegut. La primera novel·la està narrada pels dos nens a cor, en primera persona del plural. El més cridaner del llibre, però, tal vegada sigui la manera com està escrit, amb frases breus, punyets i descarnades, d’una pulcritud i concisió tallant, tot ordenat en capítols brevíssims, fets d’escenes esmolades. El llenguatge és net d’adjectius, intentant eliminar de tot plegat qualsevol rastre de subjectivisme, encaminant-se cap a la descripció de la total passivitat dels nens davant el dolor. Així com acaben sent virtuosos de la crueltat, sense cap coneixement innat de la pietat o l’altruisme; en la línia de ‘El senyor de les mosques’, Kristof no creu en la bondat connatural en l’home, fent que els seus dos protagonistes es mostrin com a lladres i impostors. Mitjançant aquest estil, l’autora aconsegueix portar-nos fins a escenes que en un altre context ens semblarien inversemblants, tot i que situades dins aquesta ficció ens fereixen amb tota la severitat de què és capaç la millor literatura. En la segona de les novel·les del llibre, titulada ‘La prova’, veiem com els dos bessons han de sobreviure lluny un de l’altre, Claus fora del país i Lucas tenint cura de Mathias, un nen discapacitat. ‘La tercera mentida’ tanca aquest tan peculiar cicle novel·lesc, i ens desvetlla el secret de la peripècia, encara que potser resti força poètica al conjunt, resolent-lo en patologia. Tot i això aquesta trilogia es perfila com un llibre feridor, sense greix retòric, alimentat pel fantasmes de Golding i Thomas Bernhard. Claus i Lucas juguen dins nosaltres i es recreen en les misèries de la nostra condició, més enllà d’una generositat, benevolència o compassió condemnada per sempre a la impostura.

Ressenya a Presència, 27 de gener de 2008

2008-01-28T12:10:00.000+01:00

La balena infinita

Herman Melville, Moby Dick

Llegir Moby Dick constitueix, sens dubte, una de les entrades més lluminoses en l’èpica de la modernitat. Poder-ho fer en el català que va haver de ‘crear’ per a l’ocasió Maria Antònia Oliver és un luxe impagable, una de les mostres de la nostra llengua literària amb més vigor, nervi i fúria a què puguem acarar-nos encara avui. Sens dubte es tracta d’un dels cims de la novel·la moderna, una obra de ressonàncies totals, insuperable en la seva mescla d’aventura, reflexió i metàfora inigualable de la capacitat humana per a la venjança i el mal. Moby Dick ens fa entendre que en un fet com la caça de la balena hi ha elements més que suficients per abraçar totes les dimensions de l’experiència humana; l’obra de Melville agafa un tema aparentment menor, el balener, i li fa emprendre amplituds desconegudes: des de l’inici del llibre, amb el glossari de la paraula ‘balena’ en totes les llengües, fins a les cites de tots els llibres que Melville va trobar i que inclouen la menció de dita bèstia, Moby Dick esgota el tema que tracta, fent-nos veure que en qualsevol porció de l’univers hi ha l’Univers sencer. Tot és fascinant en aquesta novel·la: des de l’heroi malvat Ahab fins al darrer tripulant del Pequod, tots a la recerca venjadora de la balena blanca. Pel camí ho trobarem tot: qualsevol cosa servirà l’enlluernadora veu del protagonista per fer-nos repensar els nostres valors, el relat de la nostra història, la vertadera dimensió de la nostra experiència. ‘Digueu-me Ismael’: aquesta és la veu captivant que ens endinsa en aquesta recerca forassenyada, un noi d’un magnetisme narratiu esborronador, portador de totes les llums que permet el concepte més tràgic de la saviesa; ell serà l’únic que se salvarà del gran desastre, i tan sols per a contar-nos-ho en aquest gran relat. Només ell podrà lliurar-nos la història d’una calamitat tan enorme com la pròpia vida, i de la qual participarem de gust, al·lucinats, talment com els tripulants del vaixell, que no es rebel·len davant la demència del seu capità. Moby Dick és una lectura inesgotable, un llibre amb l’aparent simplicitat del sol i de la mar, dels quals se n’apropia la llum i la vasta intemperància. Certament ens trobem davant d’un llibre descomunal, una cúspide de l’esperit de l’home, però un vèrtex soterrat, un abisme per a la sang i l’enteniment. Mescla de Shakespeare i de Job bíblic, Melville va construir una de les metàfores més impressionants de l’ànima de l’home, digna d’Èsquil i del seu Prometeu. Tornem una i una altra vegada a aquest llibre poderós i infinit, Moby Dick continua sent incommensurable.

Ressenya a L'Espira, 28 de gener de 2008

2008-01-28T12:06:00.000+01:00

El mirall del mar

Joseph Conrad. El espejo del mar. Reino de Redonda, Madrid 2007. Traducció de Javier Marías. 380 pàgines. 20 euros.

L’experiència del mar ha nodrit una literatura admirable. La llista de títols que acaben conformant el que podríem anomenar el cànon de la literatura marinera no pot passar per alt alguna de les millors obres que ens ha donat l’art de la novel·la en general, tal vegada amb l’obra Moby Dick com la de més implicacions i envergadura. A més de Melville, però, no podem deixar de citar Stevenson, o els Capitans intrèpids de Kipling, encara que si hi ha un nom sòlid i capaç de portar-nos fins al fonamental i decisiu de l’aventura vital de l’home en el mar, aquest és el nom de Joseph Conrad, tal vegada, juntament amb Henry James, un dels autors que més van fer per a l’ampliació i reformulació del llenguatge literari a cavall entre els segles XIX i XX, perquè la novel·la s’apropiés de totes les eines d’un discurs capaç d’abraçar amb més vastitud i precisió les nostres més arriscades peripècies morals. Trobem grans obres en la bibliografia de Conrad: Lord Jim, Nostromo, o En el cor de les tenebres, encara que la que presentem avui no empal·lideix davant d’elles, tot i ser, més que una novel·la, un llibre d’impressions, de records i de reflexions narratives entorn de la vida embarcada de l’autor. Després d’una intensa carrera professional com a mariner, Conrad va establir-se a Anglaterra i entre l’any 1895 i 1924 va composar el gruix de la seva obra, en una llengua que no era la seva materna (era polonès) i aconseguint un dels estil més sinuosos, subtils i robusts que ha gaudit mai la llengua de Shakespeare. Es tracta d’un cas vertaderament prodigiós, al qual ens podem acostar en aquest llibre, capaç per si sol de donar una idea molt precisa de la qualitat inimitable de la seva prosa. El espejo del mar, que així es titula el volum que presentem en traducció castellana de Javier Marías, és un dels plaers més recomanables dels quals podem gaudir els lectors necessitats de bona escriptura: es podria parlar simplement de perfecció, d’un acabat sonor i retòric aclaparadors en llengua anglesa, encara que a l’interès original li hem de sumar l’enorme capacitat que un dels millors dominadors de la llengua castellana hi afegeix, en un treball de transcripció literària absolutament elogiable. El espejo del mar és un recull de texts de tema mariner, publicats durant la redacció de les seves novel·les en diverses revistes. A través dels seus records, Conrad ens narra les eventualitats i aparents menudeses que envolten la navegació en veler mercant, cada cop més arraconat per la força del vaixell de vapor. L’autor se serveix dels incidents de l’ofici en el mar per donar una visió sobre l’home i les disjuntives que el posen a prova en els moments decisius. Els homes de mar tenen una relació molt particular amb els seus velers, entre ells s’estableix un vincle que per a Conrad té moltes semblances amb el que qualsevol artista manté amb la seva obra: l’amor al pilotatge i al vaixell, o la insubornable relació amb el propi ofici, sempre valorat per sobre de les temptacions de la glòria i el triomf. Només amb la perseverança de la seva feina el mariner és capaç de sobreviure i vèncer les dificultats que tothora el mar li planteja. Amb El espejo del mar Conrad va signar un llibre sobre la vida i la mort, que aconsegueix fer-nos participar dels accidents de la navegació, tot perquè veiem bategar a través seu el misteri de l’home enfrontat a la seva pròpia solitud.
Trobem capítols dedicats a parlar-nos del mal ús periodístic del lèxic mariner; o del jove Conrad en el seu primer viatge a bord del Tremolina, que recorria les costes basques fent contraban a favor dels carlistes; encara que la nota dominant és la fascinació per la vida de l’home sol, amb el seu vaixell de vela, enfrontat al misteri impassible de la mar. El espejo del mar és una obra on l’oceà hi palpita; ja no és el marc de les aventures que trobem en les altres novel·les de l’autor, sinó l’assumpte mateix del quadre. Pàgines intenses i enlluernadores, regides per un enorme nervi narratiu. L’edició a càrrec del mateix traductor és absolutament perfecta, i ve acompanyada de tots els regals bibliogràfics a què ens té acostumat aquest espai literari tan exigent que és ‘Reino de Redonda’: trobem més d’una vintena de fotografies en color de Conrad i dels vaixells de què ens parla, a més d’un pròleg il·luminador de Juan Benet, i una la presentació de Marías, que ha retocat la seva antiga versió més de vint anys després.
En resum: un gran llibre en una edició aprimorada. Un motiu per a tornar a Conrad i no voler mai més baixar del seu magnífic veler.

Ressenya a Presència, 20 de gener de 2008

2008-01-28T12:01:00.000+01:00

Vida privada

Josep M. de Sagarra, Vida privada

En l’Homenot que va dedicar-li Josep Pla a Josep M. de Sagarra es deia el següent: ‘Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla sentir-hi la bonior de la vida del nostre país’. Han passat setanta-cinc anys de la primera edició d’aquesta novel·la tornassolada i enèrgica i cap ni una de les seves dimensions ha perdut envergadura; Vida privada continua sent una obra d’un vigor literari i humà esborronador; cada una de les seves pàgines sembla haver estat escrita avui matí: vessa frescor, elegància, pietat i sarcasme i una capacitat per fer bategar les entranyes del lector directament proporcional a la seva amplitud terrenal: la novel·la d’un país, la terra promesa d’una llengua literària. Deia Wilde que l’art és més un vel que no pas un mirall, i res més a tomb que aquest aforisme per adonar-nos d’on treu aquest llibre la seva perennitat inamovible, l’oli que nodreix la seva llum. Sagarra va saber aixecar un estil, dominar un llenguatge i bastir un entramat estètic, a través del qual veiem dansar tot un món, una societat putrefacta i pervertida trotant cap el seu declivi, sobre l’abisme ineludible de la seva extinció; Sagarra va ser l’esteta i el moralista que ens continua mostrant, amb el conte fantasmal i escruixidor de la família Lloberola i del marc humà que l’envolta, la virtut i la depravació, el combat llastimós entre la vella moral i els nous costums més canalles, el rerefons més dissimulat d’un país, enclavat en la seva manca d’empenta, corsecat per la mesquinesa, l’enveja, la cupiditat i la por. Tres generacions d’un mateix llinatge serveixen a Sagarra per elevar-se sobre el fil de la sang i mostrar salons, prostíbuls, meublés, interiors domèstics, el camp i la ciutat, el confessionari i la platja, el sòrdid i el sublim en un mateix feix de llum; la ploma d’aquesta au literària d’amples ales es clavava pertot i de tot en treia el suc bigarrat de l’expressió literària. Sagarra usa un català únic, d’una plasticitat i d’un colorisme il·limitat: cada pàgina d’aquest llibre és un artifici, un joc d’imatges que interpel·len directament la intel·ligència i la sensibilitat. Sagarra atrapa, qüestiona, sacseja, riu, s’agermana amb les ones anímiques de cada una de les seves criatures i ens fa sentir l’infinit de la volubilitat. El pas del temps, els rigors de la mort i les espines esmolades del sexe, el desconsol de l’abandó i la poquesa i la indigència vital de tothom, condemnat a viure una vida que no comprèn i de la qual només en pot esperar les mossegades, la hipocresia i la depredació dels altres. Vida privada és una obra per llegir, per rellegir, per estudiar, amb la capacitat d’irradiació de sentit que només tenen els llibres més fonamentals: per llei hi hauria d’haver un exemplar d’aquesta obra a cada casa. Pot ser així ens estalviaríem molts d’errors, tant humans com purament literaris: aprendríem que el que importa en aquest món és l’amor, el treball esperançat, la refulgència efímera d’una felicitat elaborada, i que el que fa bons els llibres no és la simple plasmació de la realitat d’un entorn sinó l’habilitat de l’artista per construir una articulació expressiva on personatges i ambients visquin i bateguin a través dels cristalls d’un llenguatge usat amb voluntat de resistir. Vida privada és tan gran que fer-ne un tractament literari és reduir-la a poca cosa; és una cosmogonia i un cant desolador, una visió que ens aboca a la immensa ximpleria íntima d’aquest país, però que l’acull i l’eleva amb la gràcia d’un escriptor incomparable.

Ressenya

2008-01-28T11:56:00.000+01:00

Els millors contes

John Cheever. Contes

Poder llegir un volum com el que ha tingut l’encert de publicar l’editorial Proa amb els millors contes de John Cheever és un luxe impagable. La traducció de Jordi Martín Lloret és, a més, molt estimable, capaç de servir-nos en català la qualitat de la prosa d’aquest mestre del relat. Cheever se’ns dubte es va perfilant com un d’aquells autors sòlids, portador de tot un món moral i d’uns atributs absolutament característics: a través d’un estil precís, mesurat, desenfadat, gràcil, carregat de ressons d’una poesia de la nimietat, a la recerca del petit detall més significatiu, Cheever excel·leix com el trobador d’un estil de vida, com el cronista d’un entorn molt determinat però per això mateix idoni per fer-hi bategar els conflictes de més envergadura: el desig, les relacions humanes, la tensió i el refugi que donen les famílies, els problemes econòmics, la presència del mal, els dubtes, l’adéu a la joventut, els afanys i les esperances que sempre ens esperonen… A Cheever li basta poca cosa per a posar en dansa tot això, amb dos personatges i tres escenes en té prou per fer-nos arribar tota la seva saviesa humana i narrativa. És difícil dir quins contes d’aquest volum són els millors, a tots ells els recorre el mateix nervi moral, les ganes de salvar l’home a pesar de totes les seves debilitats i de la seva propensió a desgraciar-se la vida. L’autor ens endinsa en les cases d’extraradi, en l’opulència desenfadada d’una classe benestant però depenent, i que se’n recorda amb terror de la guerra no gaire llunyana; participem de les seves tribulacions i quimeres íntimes i domèstiques, coneixem els homes i dones de Nova Anglaterra, adelerats en la recerca de l’amor, aptes per a la felicitat, però tanmateix inhàbils per atrapar-la. Cheever ens endinsa en dormitoris on les tensions s’esbraven, olorem la gespa dels jardins amb barbacoa i sentim el dringar de les copes dels còctels de veïns que s’odien i s’estimen en secret, entrem al hall d’edificis de pisos de Manhattan on els rics conviuen amb un ascensorista pobre, sentim en definitiva el pols ocult d’una societat hipòcrita, rica, angoixada i tanmateix meravellosa. Cheever ja és un clàssic; cada una de les pàgines d’aquest llibre és un tapís viu i palpitant, l’obra d’un creador de primera línia. Llegir Cheever és un exercici refrescant, un tònic moral i literari, és entrar per la porta gran en l’art del relat per aprendre a obrir els ulls a les petiteses que ens governen la vida. Aquest volum de contes de John Cheever és vertaderament meravellós, una lectura vigoritzant, miraculosa.

Ressenya a l'Espira, diari de Balears

2008-01-23T12:21:00.000+01:00

La infància d’un monstre

Norman Mailer. El castell del bosc. Traducció de Xavier Llobet, La Magrana, Barcelona, 2007, 460 pàgines, 22.5 euros.

Possiblement, Adolf Hitler sigui un dels enigmes més grans de la història. Sempre ens demanarem: ¿què pot portar un home a actuar d’aquesta manera? ¿D’on surt la seva ideologia, el seu caràcter, la seva propensió cap el mal? S’han escrit infinitat de llibres, bons i dolents, sobre la trajectòria pública del tan odiós Führer, intentant escatir els passos decisius de la seva trajectòria, sobretot a partir de la seva entrada en l’escena pública, a Munich, on per cert el van entrevistar, en pàgines memorables, tant Josep Pla com Eugeni Xammar (veure el recull de cròniques d’aquest últim, L’ou de la serp). També els seus darrers dies dins el búnquer han estat més que recordats i referits tant per historiadors com testimonis; aquí és indispensable recordar les memòries del general Freytag von Loringhoven, mort el passat mes de febrer, el testimoni del qual va ser fonamental per a producció de la pel·lícula Der untergang, obra esfereïdora sobre la desfeta final de l’alta cúpula del nazisme. Però, ¿i la seva infantesa? ¿Com es va criar? ¿En quin moment el mal es comença a fer present en la seva vida? ¿Qui eren els seus pares, els seus germans, els seus amics de jovenesa? Aquesta és la incògnita que s’ha proposat aclarir Norman Mailer, per descomptat una de les plomes més sòlides, controvertides i ambicioses de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle xx. Hitler, pel que sabem, va intentar acarnissadament ocultar qualsevol cosa que fes referència a la seva infantesa; si hem de fer cas a alguns biògrafs fins i tot va manar eliminar físicament més d’un tafaner, sobretot els que li volien encolomar algun avi semita; a més, va fer destruir el poble natal de la seva mare, inclosos els registres, convertint-lo en un camp de tir després de Anschluss de 1938. Mailer, però, va més enllà, molt més enllà: s’atreveix a imaginar com a entorn familiar del jove Hitler la més sòrdida, primària i intractable de les famílies: Alois, el seu pare, un buròcrata ambiciós de l’administració austríaca de fronteres, engendra una nena amb la seva pròpia germana; després d’enviduar per segona vegada, però, es casa amb aquesta mateix filla o neboda, amb qui acabarà concebent el jove Adolf, a més d’altra progènie. La novel·la de Mailer explora aquest entorn domèstic, investiga els antecedents d’aquest nucli familiar des de molt abans de 1889, l’origen del pare i la seva carrera, la seva imparable activitat sexual, que no discriminava entre cuineres ni criades ni respectava les òbvies interdiccions de la sang. L’autor explora aquest home amb prolixitat naturalista, segueix cada un dels seus passos, acompanya cada un dels seus coits (per un dels quals ha rebut el premi a la pitjor escena de sexe escrita, que atorga la graciosa Literary Review londinenca). Quan finalment es casa amb Klara Pölzl, Aloi sembla que ha de refermar els seus desvaris, però no pararà fins a l’adquisició d’una granja, quan, ja jubilat, es dedica a l’apicultura, a les operacions de la qual serà acompanyat pel jove Hitler. Aquest fill malcriat, plorós, sàdic, groller i maniàtic, és de qui s’ocuparà la resta del relat, intentant fer-nos entendre com es va forjar el seu tarannà infecte.
Per això, Mailer ha elegit com a narrador el mateix Diable, almenys un ajudant del Mestre del Mal. La novel·la respon a una concepció de l’home que el situa entre dues correlacions de forces invisibles però molt poderoses, els àngels de Déu o del Bé, anomenat pel narrador Gran Pallasso, i les forces del Mal, capitanejades pel Dimoni mateix. És aquest narrador qui impel·leix, a través d’incitacions i de somnis preparatoris, Hitler a què faci de les seves primeres barrabassades, com contagiar el xarampió al seu propi germà, qui morirà de la malaltia, deixant-li la possessió total de l’entorn de la mare. Tanmateix aquest dimoni es dedica simplement a gestionar, a invertir esforços en aparents candidats; és per això que abandona la família Hitler en moltes ocasions, per anar a ocupar-se d’altres assumptes, com el destí dels tsars de Rússia o d’Oscar Wilde, assegut davant d’un tribunal, acusat de sodomia.
El més insuportable d’aquesta criatura aviciada i repel·lent que ens pinta Mailer, però, és la seva convicció constant de què ell és un geni, un jove cridat a complir un destí universal i exemplar. La novel·la l’abandona l’any 1930, tot i que l’acció principal es deté pràcticament després de la mort del pare d’Adolf, quan aquest comptava divuit anys. El projecte està concebut com una trilogia, que per desgràcia quedarà incompleta, ja que la mort tampoc perdona els escriptors de geni: Mailer va deixar aquest món el passat mes de novembre. Ens deixa grans obres, Els nus i els morts, La cançó del botxí, El fantasma de Harlot, i mostres de periodisme de la més vigorosa magnitud: Amèrica, els seus millors reportatges. Tot i que aquesta història d’un jove Hitler narrada pel diable no deixa de ser una excessiva, per descomptat també titànica, mostra d’ofici narratiu, de destresa de documentalista, que ens deixa amb tant d’astorament com reticències.

Ressenya a Presència, 23 de desembre de 2007

2008-01-09T18:25:00.000+01:00

L’infame Alzamora

‘Nit de l’ànima’, Sebastià Alzamora

Un humorista de Viena va escriure que els malsons són les realitzacions del desig de càstig del superjo: l’expressió d’un potent desig sexual enfrontat a una inhibició poderosa. Però la veritat és que després de la lectura de ‘Nit de l’ànima’, la darrera aventura narrativa de Sebastià Alzamora, el que menys té ganes de fer el lector és perdre’s en disquisicions psicoanalítiques, ja que sospito que per treure l’entrellat del que suposa aquest malson en forma de novel·la caldria tot un exèrcit d’analistes barbuts, un Orient i un Occident ple de divans incòmodes. ‘Nit de l’ànima’ conta el deliri d’un personatge anomenat Faust, un escriptor que deu una novel·la a un personatge fascinant i esmunyedís, Sibelius, en una Barcelona desterrada del temps, destruïda per unes enigmàtiques Onades (¿migratòries?, ¿naturals?, ¿fruit del canvi climàtic? No ens calen més explicacions). Faust, després d’una demencial fel·lació practicada per una fèmina preciosa, perd el sexe i els testicles, sobtadament independents de la seva còrpora, a la captura dels quals emprendrà un vertader viatge a l’interior dels afanys més inconfessables, tot creuant una Barcelona emparentada amb els films de Mad Max o amb les entelèquies de Cronenberg, la més sòrdida i meravellosa distopia. Alzamora sap que els camins de l’art, com els del Senyor que tant invoca el seu heroi, són inescrutables: redimeix la seva ficció de qualsevol contacte amb res que no sigui la més elemental emoció estètica, enfrontada, això sí, amb brutalitat enlluernadora. ‘Nit de l’ànima’ és un llibre d’un magnetisme coratjós, literalment impossible de deixar: el seu atreviment és absolutament inigualable, soscava els tabús, joguineja amb les heretgies amb la irresponsabilitat més fresca, es burla de la teologia, del catalanisme, de les dones, de qualsevol discurs que vulgui afirmar-se com a hegemònic i per tant castrador. No m’atreviré a parafrasejar res del que Alzamora ha gosat pintar a les pàgines d’aquest llibre irrespirable, però basti’ns apuntar que en molts d’indrets del globus li costaria el coll: empalament, lapidació, mel i formigues, indefugibles el dolor i la por. ‘Nit de l’ànima’ és un mena de gran guinyol d’estridències enfollides, una barrabassada altisonant i instigadora, l’antievangeli d’una religió basada en la vitalitat rotunda del sexe i el culte a les coses de bellesa més palpable i evident. Aquest llibre no s’assembla a res que s’hagi escrit abans, personalment no podria citar gaires obres literàries que m’hagin produït efectes anàlegs: tal vegada els 120 dies de Sodoma, de Sade, els deliris agitats d’Edgar Poe, els mites viscosos de Lovecraft…; hauríem d’apropar-nos al cinema per ensopegar amb ficcions semblants: penso en els ja citats cineastes, a més d’alguna pel·lícula de David Lynch. Però la veritat és tot queda curt a l’hora de mesurar-se amb aquesta fantasia, les impressions de la qual només poden igualar-se amb una lectura de les Mil i una nits sota els efectes de la febre de la més entretinguda blennorràgia. Alzamora ha aixecat una miratge gòtic, lasciu, pertorbador fins al malestar, una obra escrita per posar a prova l’excitabilitat i la intel·ligència. La qualitat de la prosa, d’ampul·lositat calculada, farcida de ressons poètics i devots, atorguen consistència a tota la seva imatgeria, fundada en un diàleg desbaratat amb la millor tradició: trobem divertits transsumptes de Duns Escot, Guillem d’Ockham, i Enric de Gant. ‘Nit de l’ànima’ és una obra singular, condemnada a surar sobre la trivialitat de totes les nostres míseres Onades.

Aviram, Diari de Balears

2008-01-08T15:07:00.001+01:00

Literatura i vergonya

Per descomptat que no em considero cap tipus d’autoritat, ni tan sols crec que la meva veu estigui acreditada per donar cap consell en matèria literària. Però des que formo part d’alguns jurats de premis literaris tinc la impressió que la meva experiència com autor (però sobretot com a lector) podria ajudar a molts dels que comencen a escriure i que, volent veure les seves obres publicades, recorren a la convocatòria de qualsevol guardó. Diguem-ho directament: la qualitat de les obres que es presenten a aquests premis sol ser molt baixa (subterrània, aproximadament infernal la majoria de vegades). Encara estem en un temps en què es pensa que per fer literatura basta omplir papers amb la crònica ‘sincera, natural, autèntica’ de vivències pròpies o inventades, com si la relació de fets més o menys carregats de suposada veritat humana bastés per sostenir la validesa literària d’un escrit. La majoria d’obres que concursen en aquest premis, així, pateixen del mateix mal: han confós la veritat literària amb la naturalitat: la simple invocació de sentiments i experiències no basten per si sols per arribar a la bastir una obra meritòria i per tant publicable. Hi ha encara una confusió molt gran sobre el que és o no és literatura. Molta gent escriu novel·les, contes, dietaris, molta gent sent la dèria per escriure i sospiren per veure els seus escrits publicats, empesos més per una ànsia de notorietat, realització o prestigi que no pas per una genuïna ambició literària. Si el que es vol és arribar a ser escriptor el primer que cal és arribar a ser lector, i no qualsevol tipus de lector sinó adorador de la millor literatura: lector de qualitat. I fixem-nos que no parlo de la necessitat del talent; si això fos necessari per escriure amb ofici i arribar a qualsevol fita digna gairebé no es publicarien llibres. El talent (si és que existeix tal cosa) és una determinada aptitud de caràcter, una predisposició que per ella tota sola tampoc no ens pot ajudar: també necessita d’un aprenentatge, d’una educació en l’excel·lència. La majoria dels opositors a aquests tipus de premis delaten amb la seva literatura una ingenuïtat terrible, l’atreviment desdenyós de qui no coneix ni mitja dotzena d’obres de nivell: aquests escrivents no poden escriure mitjanament bé perquè no han llegit ni amb atenció remota cap dels dos-cents llibres més definitoris. Hermann Hesse encertava quan deia que escriure versos dolents proporciona més plaer que llegir-ne d’extraordinaris, però jo m’atreviria a afegir que aquest plaer sempre és vulgar, i que no hi ha cap persona realment formada que no experimenti més satisfacció com a lector que com a realitzador de versos i proses, encara que siguin de verdadera vàlua. Si no t’agrada llegir, no escriguis, deixa-ho estar, sobretot perquè no tens ni la més remota idea de la vergonya a què t’enfrontes.

Ressenya a Presència

2008-01-08T15:04:00.000+01:00

Aigua ve, aigua va

‘Aigua avall’, Josep Maria Folch i Torres

Aprofitant el centenari de la seva primera publicació, l’editorial Amsterdam recupera ‘Aigua avall’ segurament la novel·la més aplaudida de Josep Maria Folch i Torres. Ens trobem davant d’una obra estimable, d’un clàssic menor però sobradament significatiu. En una Barcelona de principis de segle xx, assistim als amors proletaris entre Roseta i Agustí, personatges arrossegats per la passió amorosa però representants de concepcions oposades d’entendre el paper de l’individu davant els poders que governen el món. En el relat hi ressonen les teories de l’acció personal que en els moments de redacció de la novel·la intentaven empènyer cap a la conscienciació de la massa obrera, però el que sobretot ha sobreviscut d’aquest llibre, per sobre del canemàs teòric, el que li dóna la seva perdurabilitat, és l’encert en el dibuix dels personatges i la veritat de les seves determinacions. Agustí, ebenista d’esperit íntegre i honrat, veu com el seu amor per Roseta, la bella capsera vel·leïtosa, esdevé impossible a causa de les ambicions de la dona de millorar socialment. Tot això enmig d’una Barcelona molt ben retratada, subtilment vista a través de múltiples detalls, que ens fan veure una ciutat de cinematògrafs, passeigs pel parc de la Ciutadella, barris populars i botigues modernistes. Folch i Torres pretenia amb aquesta novel·la arribar a un públic ampli i de la mateixa extracció social que els seus protagonistes, tot per a assabentar de la importància de l’acció i la resolució individuals en el projecte de la millora de la vida col·lectiva. La novel·la és el relat d’un moralista, l’apòleg social d’un escriptor que va creure en l’emancipació de la classe treballadora, encara que si no fos per l’encert de les seves qualitats literàries no hagués sobreviscut a la seva primera publicació. Els malestars ideològics no basten per si sols per aconseguir que els llibres perdurin. ‘Aigua avall’ s’aguanta per la rapidesa del traç, la veritat d’alguns del seus personatges principals (alguns dels secundaris no passen de tòpics), i el detallisme i la precisió amb què alguns ambients estan retratats. El llibre aconsegueix interessar i entretenir per això, encara que els seus mèrits literaris no passen de ser modestos, i certament irreprotxables: com els atributs morals d’un bon treballador. ‘Si els homes fossin el que han de ser, els rics no explotarien els pobres’, això diu un dels personatges; qui vulgui saber com han de ser els homes per no deixar-se explotar aquí té el seu llibre. Els qui ja ho sàpiguen, però, poden recórrer directament a la literatura de vertader nivell.

Ressenya a Presència

2008-01-08T13:57:00.000+01:00

Viure i patir

Irène Némirovski, Sang calenta

Irène Némirovski no va veure publicada aquesta novel·la en vida. Fins aquest mateix any, l’editorial francesa Denoël no ha pogut restaurar i recuperar per a la nostra memòria aquest text breu, de qualitat excepcional, que constitueix la seva darrera obra literària. Némirovski serà per sempre l’autora d’un llibre mític, Suite francesa, la seva obra mestra, i de les petites joies David Golder i El ball. Sang calenta, però, el text que ens arriba ara en traducció meticulosa d’Anna Casassas, no empal·lideix davant les obres citades, afirmant-se amb tota rotunditat com una peça memorable. El llibre podria ser simplement la història d’un drama familiar, el relat d’un adulteri i les seves conseqüències, però en mans d’un talent literari com el de Némirovski la simple anècdota s’aprofundeix i guanya en implicacions. En un poblet del centre de França, durant els anys trenta, un vell aventurer retirat relata la vida del seu entorn familiar. Sylvestre ens conta quins són els seus parents, com treballen i s’estimen, ens descriu el camp i els boscos, l’ambient aparentment idíl·lic per on transiten, però ho fa des de la distància de l’home que sap, que ha viscut molt i que coneix la debilitat humana. Quan el drama es presenta en forma d’una mort falsament accidental, Sylvestre sabrà mostrar-nos com les convencions socials s’esberlen, com el paradís es transmuta en hipocresia i crueltat. La novel·la ens és narrada a través de les anotacions en un diari que elabora el propi Sylvestre; mitjançant una prosa delicada, precisa, plena de ressons, entrem en les passions, assistim a l’ebullició de la sang jove que no coneix simulacions, veiem com els més prudents esdevenen malignes. Motius tan estimats per l’autora com la intemperància de la joventut, ardorosa fins al desastre, i la caiguda de falsa moral, estan presents en aquesta obra, tan directe com sinuosa. ‘Tothom ha de viure i patir per ell mateix. El favor més gran que podem fer als nostres fills és deixar que ignorin la nostra experiència’. En aquest bell aforisme està continguda tota la veritat del relat; el tema de les relacions entre pares i fills i la debilitat de la plenitud ens poden remetre a la mirada melangiosa d’Ivan Turgeniev, a la seva novel·la Pares i fills, encara que Sang calenta ens recordi més directament les obres de François Mauriac. Némirovski va morir de tifus a Auschwitz l’any 1942. La barbàrie no ha pogut eclipsar la seva obra, que s’enforteix amb el pas del temps, com passa sempre amb la literatura de vàlua. Sang calenta: un llibre important.

Ressenya a Presència, 16 de desembre de 2007

2007-12-18T20:29:00.000+01:00

Les meravelles de la sang

‘Fa mil anys que sóc aquí’, Mariolina Venezia

En gairebé cent cinquanta anys poden passar moltes coses. I d’aquestes coses se’n pot fer una història bigarrada i bulliciosa, com la que Mariolina Venezia ha tingut l’habilitat de construir. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ ens narra les vivències d’una família italiana, de Grottole, a la Lucània, a la Itàlia del sud -just on seria l’empenya de la bota- durant el període que separa la unificació d’Itàlia de la caiguda del mur de Berlín (1861-1989), tot un espai de temps que serveix a l’autora per ordir un tapís de personatges i situacions, tots lligats a l’esdevenir d’una família tradicional i per això mateix extraordinària. Un clan del Sud, un país dur, pobre, primitiu i estancat en les seves mesquineses, on aquesta família, els Falcone, subsisteix i persevera. La part femenina del llinatge és l’encarregada de perpetuar-lo, de fer perviure les seves històries, els rituals i les receptes de cuina i de curació tradicionals: Candida, Concetta, Albina, Alba, Gioia, són les vertaderes conductores de la sang, encara que la societat a què pertanyen sigui patriarcal i masclista. La novel·la comença quan Don Francesco es decideix a casar-se amb Concetta, la seva amant camperola, quan li neix el primer fill mascle després de sis fèmines; encara que per Candida, la seva néta, després només existiran els mascles, i poc li importaran les dones, especialment la seva filla Alba; tots els homes que emigraran cap el Nord i cap Amèrica a la recerca d’una vida millor, de la més quimèrica fortuna. El poble de Grottole esdevé un microcosmos embolicat, capaç per la seva profusió de personatges de donar una idea dels conflictes més universals: l’amor, la traïció, la rebel·lió dels fills, l’obstinació sense fi del treball, les convencions abassegadores… A més dels fets més importants de la història europea: les dues guerres mundials, l’ascens del feixisme, l’arribada final de la democràcia. Els canvis més significatius de la vida pública troben la seva ressonància íntima en l’existència dels personatges d’aquest llibre: des de la fi del segle XIX amb les seves lluites contra el bandolerisme (il brigantaggio), les rebel·lions camperoles contra els latifundistes, i la d’aquests entre si mateixos, fins al segle XX, amb les multitudinàries barcades d’italians cap a Nova York, i les seves dues guerres sanguinàries. I el comunisme, amb les seves promeses de redimir l’home sobre la terra, més enllà del clericalisme ultramundà, cada cop més en decadència. I l’emancipació de les dones, i l’arribada de la llei del divorci, i l’economia de l’especulació amb la terra, de la modernitat mesquina, desmemoriada i triomfal. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ és totes aquestes coses, històries d’homes i dones, amb les seves il·lusions, frustracions, fallides, fòbies, fes, discrepàncies polítiques, passions: la vida mateixa amb les seves confusions descordades, morint i renaixent en cada membre de la família. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ remet en primer lloc a les novel·les de sagues familiars, que tanta tradició tenen en la literatura europea; sobretot es podria veure en aquests Falcone de Mariolina Venezia una contraposició narrativa amb una de les estirps més cèlebres de la novel·la italiana: els Toscano o Malavoglia, la saga de pescadors sicilians que protagonitzen aquell clàssic del realisme italià o verisme, tot i que Venezia s’ha apropat a la visió colorista i misteriosa que de la vida del seu entorn han sabut donar els escriptors sudamericans de meitat del segle XX: el mestratge de Gabriel García Màrquez i el seus ‘Cent anys de solitud’ és més que notori, encara que el llibre de Venezia suporta malament la comparació, estant més a prop d’alguna de les fantasies sensibleres d’Isabel Allende.‘Fa mil anys que sóc aquí’ tanmateix és un llibre ric i emotiu; sí, literatura encantadora.

Aviram, L'Espira, 15 de desembre de 2007

2007-12-18T20:26:00.000+01:00

L’escola i la tribu

Darrerament, arrel de la publicació d’un seguit d’enquestes, s’ha posat de relleu els dèficits i la caiguda del nivell educatiu. Pel que diuen aquests estudis, no hi ha comprensió lectora, ni ganes de llegir, ni capacitat per resoldre dificultats matemàtiques. Sembla, a més, que la vida a les escoles i als instituts és cada dia més insuportable, o això almenys es dedueix del testimonis dels professors, cada cop més queixosos de la impossibilitat de realitzar la seva feina amb normalitat o un mínim rigor; pel que es veu, les aules s’han convertit en petites sublevacions continuades, plenes de soroll, rialles, corredisses i desídia, i on ningú atén a res més que a fer la vida impossible al professor. Tinc entès que en alguns centres, a més, han posat dos instructors per aula, un per intentar explicar el temari i l’altre per controlar els insubordinats, assegut vora seu, moderant les insolències. Aquesta realitat consona perfectament amb l’alta taxa d’abandonament escolar i amb el baix nivell del que serà després el nostre món universitari, ja que de la Universitat espanyola surten ben pocs dels científics capdavanters en les grans disciplines; quan algun d’ells destaca el primer que fa és emigrar als Estats Units i a Alemanya, països inversors en la recerca de nous horitzons. El que aquí tenim, però, és el nostre assolellat provincianisme. Professionals mal formats, idonis per omplir les capes socials dedicades als serveis, un sistema de formació professional que durant molts d’anys ha estat un desastre i un circuit universitari tan estèril com decebedor, i que només defensen els qui viuen de la seva càlida mamella. Això, però, contrasta amb l’alt nivell que arriben a assolir moltes persones dins el seu camp respectiu d’activitat, que ens revela que per arribar a fer alguna cosa cal ser, per sobre de tot, autodidacta. Només aprenen els qui són capaços d’ensenyar-se a si mateixos, tasca, per altra banda, mai tan senzilla com avui, on gairebé tots els llibres estan a l’abast, i on la divulgació del coneixement mai havia estat tan expansiva. Tots els individus realment inquiets i exigents són els seus propis mestres, amants d’aprendre pel simple entusiasme d’assistir al propi creixement. Durant l’adolescència, l’home passa per un període tribal, regit per estímuls primaris, elementals, reafirmats pel grup gregari del qual rep aprovació. Aquest entorn no valora el coneixement, sinó l’obtenció de certs béns, la conquesta de certes fites, o l’atreviment davant moltes accions. El coneixement acadèmic no importa, no té el més mínim relleu davant aquesta autoritat. Mentre no s’entengui això, tota reforma serà inútil. L’escola o l’institut serà cada dia més una mena de presó, situada com aquesta als afores del poblat, on es confinarà els individus inútils per a la vida ciutadana fins que els passi la inflamació tribal i siguin mínimament aprofitables.

Ressenya a Presència, 9 de desembre de 2008

2007-12-09T14:18:00.001+01:00

La croada dels nens

Kurt Vonnegut, Escorxador-5

Kurt Vonnegut va publicar Escorxador-5 l'any 1969. Els Estats Units estaven en plena guerra del Vietnam i aquesta novel·la, considerada ja un clàssic, ficava el dit a la nafra: des d'una estranya lucidesa posava davant els ulls del lector una manera esbojarrada i demencial de veure la guerra, sobretot els bombardeigs sobre la població civil. Vonnegut parlava de la Segona Guerra Mundial i de la ciutat de Dresden, entorns que va conèixer de primera mà, però la lectura en clau de present era inevitable, sobretot perquè usava una estètica absolutament nova: es permetia reflexionar sobre el efectes de la guerra en clau de ciència ficció, a través de la presència en la trama dels extraterrestres. Billy Pilgrim és un soldat americà que va sobreviure com a presoner en mans dels alemanys, que va ser emportat a un camp de concentració anomenat com el llibre, des d'on presencia els bombardeigs aliats sobre la ciutat, absolutament inútils i causants de milers de víctimes. Quan és alliberat pels russos, retorna a Amèrica, però mai tornarà a ser el mateix, sobretot quan s'accentuen les seves tragèdies familiars; llavors és adduït pels extraterrestres de Trafalmadore, ésser capaços de viure en quatre dimensions; en tornar a la terra, Pilgrim farà conferències i exhibirà la seva capacitat per veure el futur. La novel·la, però, no està escrita de manera lineal, l'autor usa continus salts en el temps, avança i retrocedeix des de la guerra a la quotidianitat desoladora de Pilgrim, va des de Dresde fins als plats voladors, de la seva infantesa al desastre, sempre a través d'una manera molt especial d'usar la llengua literària i el tempus de la narració. Vonnegut escriu paràgrafs curts, gairebé telegràfics, escenes vidriòliques, que vessen ironia i una pietat inescrutable. En el fons del text hi batega un sentiment de rebuig i un fatalisme ombriu, una desesperança vigorosa. Escorxador-5 és un text especial, portador de tot un món literari, com si l'autor hagués buscar de quina manera fer d'un enorme acudit una fórmula d'expressió dels temes més fonamentals: les seves reflexions sobre la mort, la religió, el destí, el temps i la història són agudes i totalment enlluernadores. Aquesta novel·la ha perdut en la traducció catalana el seu segon títol, La croada dels nens, referència a un esdeveniment històric del segle xiii, quan una partida molt nombrosa d'infants van ser venuts per anar a combatre els infidels a Terra Santa. Escorxador-5 és una obra rara, fascinant, l'apòleg glacial d'un desobedient i d'un humanista.

Aviram, Diari de Balears 1 de desembre de 2007

2007-12-02T12:53:00.000+01:00

Ànimes en flames

Descobreixo, amb la lectura de Les Bienveillantes, l’existència de Léon Degrelle. A la més que extraordinària novel·la de Jonathan Littell se’ns parla de Degrelle com d’un personatge fascinant, la coneixença del qual és desitjada pel narrador de la novel·la, donant alguns detalls de la seva vida i final. Degrelle va ser el màxim líder del feixisme belga, arribant a ser general de la SS, condecorat per Hitler amb la Creu del Cavaller quan només tenia 37 anys. De jove va fundar la revista ultracatòlica Rex (que il·lustrava Hergè; Degrelle va arribar a afirmar després que ell era l’inspirador del personatge de Tintin: Tintin mon copain) que va donar lloc a un partit polític anomenat rexista, amb el qual va pretendre guanyar les eleccions al seu país l’any 1936, fins que l’any 1940 les autoritats belgues el van fer fora del país, foragitant-lo a França, on va estar a la presó fins que els nazis l’alliberaren a Caen. A partir d’aquí comença la seva absorció en les fileres del partit nazi, la seva fervorosa militància. Durant la invasió de l’URSS, Degrelle funda i dirigeix la Legió Valona, i en el front es distingeix pel seu gran coratge. L’any 1945, en plena desfeta alemanya, Degrelle és condemnat a mort per les autoritats belgues, però ell està combatent a les portes de Berlin, amb l’enemic bolxevic cada cop més a prop de la victòria. Quan veu que no hi ha res a fer, Degrelle escapa a Noruega, allà agafa un avió i travessa Europa, fins que s’estavella a la platja de Sant Sebastià, al País Basc. Malgrat de les múltiples demandes d’extradició, Franco el va protegir durant anys i anys, donant-li finalment la nacionalitat espanyola, ajudant-lo a enriquir-se posteriorment com a constructor: algunes de les bases militars nord-americanes a Espanya les va aixecar la seva promotora. Durant dècades, Degrelle va escriure llibres explicant les seves peripècies bèl·liques, defensant l’enormitat de la figura de Hitler i negant l’Holocaust. Es va fer canviar el nom, León José de Ramírez Reina, però això no li va servir per amagar-se; l’any 1961 va ser detingut un comando que tenia per missió segrestar-lo per portar-lo a Israel, on havia de ser jutjat i condemnat a mort. Degrelle va escapar en moltes ocasions d’assalts i escomeses d’aquestes característiques. Va viure molts d’anys a la Costa Brava, on va ocupar-se en la redacció de moltes obres excitades i dements. A Ànimes en flames afirma: ‘són molts els homes vils, però juntament amb ells, la baixesa dels quals és una blasfèmia per a la vida, n’existeixen d’altres, tots aquells que veiem i no veiem i que no són així i que no sent-ho salven el món’. Degrelle va morir l’any 1994, d’una insuficiència cardíaca, a l’edat de 87 anys i en una clínica de Màlaga. L’endemà era incinerat i se l’emportava en avió un antic capità de la SS valona, que va escampar les seves cendres entre els núvols de Bèlgica.