Ressenya a Presència, 9 de març 2008

Follies romàntiques

‘La Fanfarló’, Charles Baudelaire

‘La Fanfarló’ és un text de joventut de Charles Baudelaire; fins ara era inèdit en català; per iniciativa d’una petita editorial, però, per fi acaba de veure la llum entre nosaltres. Tot i no tenir la magnificència de les seves obres majors, aquesta nouvelle no és ni molt menys desestimable: es tracta d’una primera entrada en el món moral de Baudelaire, un tast inaugural (dens, irònic, desfermat) del que després s’expressaria de manera tan extraordinària a Les flors del mal i L’speen de París. El jove Baudelaire va escriure aquest text als vint-i-quatre anys, i després de la publicació de les seves obres més reeixides va oblidar-se d’aquesta petita perversitat de joventut. Això no ha impedit que sigui editat a moltes de les edicions modernes de les seves Obres Completes, tot i que fora de França és un text ben poc conegut. La postergació, però, és injusta; ens trobem davant d’una obra prou interessant: un dandi canalla i voluble, Samuel Cramer, jove i brillant i amb vel·leïtats poètiques, retroba per atzar, a París, Madame de Cosmelly, un antic amor d’adolescència. Cramer tracta d’embruixar-la amb els seus versos, tot per fer-li retrobar la passió passada, però la dona, molt enamorada del seu marit, li demana ‘l’ajuda d’un amic’ per recuperar el seu espòs, caigut en braços d’una bella ballarina d’èxit: la Fanfarló. Cramer promet separar el marit de la cortesana, tot esperant una recompensa carnal, encara que el poeta quedarà ell mateix embolicat amb l’artista per a tota la vida, enfonsant-se lentament en la mediocritat. El personatge principal del llibre no és cap de les fèmines, sinó el jove Cramer, entorn de qui es mou tot el pols narratiu, tan aviat exposant els seus pensaments com donant-nos un punt de vista exterior a les seves desventures. Hem de veure en Cramer una visió cínica i irritada del propi Baudelaire, el poeta escrutant dolorosament els seus afanys i el seu caràcter inestable: ‘déu de la impotència —déu modern i hermafrodita—, impotència tan colossal i tan enorme que resulta èpica, i que no ha reeixit en res perquè creu massa en l’impossible’. És així com el text ens mostra la seva vertadera natura d’exorcisme, mitjançant el qual el poeta es volia desfer d’un romanticisme massa fàcil, i d’aquell dandisme tan superficial. Amb evidents ressonàncies de Gautier i Balzac (sobretot de la seva Beatrix), escrita amb preciosisme i caprici, amb ambigüitats calculades i imperfeccions brillants, ‘La Fanfarló’ és un llibret agrament deliciós, una mostra del talent primerenc d’un dels més grans genis de la literatura moderna.