Ressenya a Presència, 24 de febrer de 2008

Música contra l’horror

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz

Més enllà de l’oportunitat de reeditar en l’actual moment El violí d’Auschwitz hi ha un bon text literari. Un dels llibres més venuts en català en la nostra història cultural recent, i d’un dels cants més commovedors contra la desolació i la injustícia. Més enllà de la forma literària, hi ha en Maria Àngels Anglada una autora amb una insubornable visió del bé i del mal, eixos entorn del qual giren les seves millors obres. El violí d’Auschwitz va ser un dels primers llibres van fer-se que en català sobre l’extermini jueu, tema que ha donat tota una vasta i valuosa literatura. L’aportació d’Anglada no és superficial, encara que l’aparent esquematisme i concisió de l’obra podria enganyar-nos en una primera lectura; tot i que l’autora ja havia deixat ben clara la seva opció moral en traduir al català el poema Auschwitz de Quasimodo, l’any 1970: ‘Laggiù, ad Auschwitz, lontano dalla Vistola, amore, lungo la pianura nordica…’ Anglada, doncs, es posa de banda dels ‘enfonsats’, per dir-ho en l’expressió de Primo Levi, i mai dels carnissers ni dels còmplices en l’assassinat en massa. I en aquesta preferència ètica hi nia el caliu de la seva estètica, aixecada en aquesta novel·la a partir d’una successió d’escenes fredes, tenses, breus, on s’hi decideix el més decisiu de la nostra condició. Novel·la sobre l’esperança, sobre la superació, la bellesa i el triomf del bé sobre un mal omnipotent però tanmateix massa banal per prevaler, El violí d’Auschwitz ens endinsa en l’aventura de Daniel, un luthier del gueto de Cracòvia, empresonat al camp d’extermini i obligat pels seus botxins a treballar per aconseguir un instrument de so perfecte. L’elaboració d’aquest impossible serà l’única via per sobreviure i la tràgica metàfora del poder del treball i de l’amor a la bellesa per donar un sentit a una individualitat que s’ha volgut destruir. Només la música que perdura sobre tot pot fer-nos palpitar amb l’energia sostreta a les víctimes, i establir un corrent incorruptible entre els vius i els morts. Lloada a tota Europa —sobretot a França per Jorge Semprún— com una de les millors obres escrites sobre l’Holocaust per algú que no va tenir-ne vivència directa, i a l’espera de la seva sempre postergada versió cinematogràfica, l’obra de Maria Àngels Anglada aconsegueix commoure’ns i portar-nos al nervi d’una experiència que segueix trasbalsant la nostra sensibilitat de la manera més descarnada. Un llibre concís i escruixidor, d’una brevetat colpidora; el violí d’Anglada aconsegueix fer-nos sentir el seu cant contra l’horror.