Ressenya a Presència, 2 de març 2008

Futur imperfecte

Pau Planas, La nau

La literatura de ciència-ficció sempre ha tingut en català una sòlida i encertada tradició. Les aportacions de Pedrolo, Calders, Tísner i Josep Albanell —entre d’altres noms d’aparició més recent com David Cirici i Margarida Aritzeta— són prou destacables per a poder parlar d’un conjunt d’obres capaç de sustentar la bona salut local del gènere. En aquesta línia tan notable podem situar la primera novel·la de Pau Planas, La nau, el breu dietari de bord d’un tripulant estel·lar. Ens trobem en un futur enrarit i inexplicat, fugint d’un planeta i anant cap a un altre en una expedició que té per finalitat l’exploració de Xeix, un territori en el qual s’aboquen totes les esperances. Dins la nau tot està ordenat i planificat fins al darrer detall, i a través de les anotacions del narrador ens anem introduint en la seva quotidianitat, en l’entorn i en els personatges que l’envolten. Dins la nau hi ha de tot, com en un petit món a la deriva, i la prosa freda i precisa del cronista ens ho va revelant: jardins climatitzats, hortes enormes, biblioteques frondoses, tot transitat per personatges desorientats. Però el que havia de ser un viatge cap a la felicitat, un simple trànsit cap a un vida més lliure i vertadera, es va gradualment mudant en una experiència de buit i d’horror. L’univers utòpic esdevé el pitjor dels malsons: com si el somni de la ciència i el progrés s’hagués de tòrcer sempre, mostrant-nos la vertadera dimensió (sempre tràgica) de les aspiracions humanes. ‘La nau’ és un llibre que aconsegueix el que pretén: fundar una realitat paral·lela i sotmetre’ns a les seves disjuntives, endinsar-nos en un viatge cap al més radical desarrelament. Planes usa un llenguatge cristal·lí, gèlid, polit i governat amb bon ritme; així aconsegueix transmetre’ns tota la fredor i la distància que li exigeix la narració, tot i que a vegades el conjunt agafi tons excessivament espectrals. L’autor ha seguit el mestratge dels millors conreadors d’aquests tipus de llibres, i per això són evidents els aires de família amb les novel·les de Stanilaw Lem, Arthur Clarke o Isaac Asimov, tot i que hi ha algunes picades d’ull (molt iròniques) al Thomas Mann de La muntanya màgica. Planes ha escrit una nouvelle ben travada i plena de ressonàncies inquietants, escrita amb tons grisos, detallista en la descripció de l’ambient que ens retrata i amb alguns tocs ben definits d’assaig moral. Per això ‘La nau’ constitueix un debut literari remarcable, pot ser massa perceptiblement epigonal, però tanmateix prou estimulant perquè en parlem amb delectança.