Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 23 de febrer de 2008

El desert del mot

Rimbaud continua sent l’heroi de la literatura. Un poeta que no es va resignar a triar entre dos destins, el d’Homer i el d’Ulisses, i que va aspirar a fer de la seva pròpia vida una experiència infinita, on el sentit bategués amb tanta força que ho fes rebentar tot, deixant simplement fragments d’un món massa pur i bell per aguantar-se com a possible. Per això, a aquest creador, la literatura, els mots, li van deixar de servir: ‘Basta de paraules’, ens deixa escrit en un poema d’‘Una temporada d’infern’; arriba un punt en la tasca artística en què cauen les possibilitats d’expressar, mostrant la indigència dels mitjans, la seva ineficàcia per donar forma a allò que viu i tremola en el cor de l’home. I com que l’expressió ha fracassat, Rimbaud intenta alçar-se com a poeta de la vida, fent de la seva pròpia pràctica una obra impressionant, on el sentit viu i es mostra en la superba totalitat d’un estil. Quan Rimbaud marxa a Abissínia a fer-se traficant d’armes i d’esclaus, segueix escrivint cartes a la família, però en elles no hi ha ni una sola menció a l’art i a la literatura, les quals, pel que es dedueix, han quedat empetitides davant la immensitat del viatge i l’aventura africana. L’home que hagués pogut assentar-se a París i triomfar com a artista, ensenyorir-se en un prestigi, en una carrera, en un nom i en una reputació —el poeta panxut, admirat, idolatrat i envejat— decideix abandonar-ho tot i elegir el precari d’una vida a l’abisme, des d’on mirar-se el que deixa enrere amb menyspreu. Ara tot el que li preocupa són qüestions pràctiques, el món amb la seva indomable vastitud. Rimbaud deixa l’art, la paraula, el vers i tria el desert, la pistola i l’amenaça. ¿Què va passar-li a aquest home? ¿Què va veure a través de la poesia que el va portar a prendre aquesta decisió? ¿Hi ha algun missatge implícit en la seva vida, i que se’ns escapa a nosaltres? ¿Potser va veure el buit i la insensatesa total que nia al fons de l’art —¿de tot l’art?— i va voler entrar-hi de ple, mitjançant un vida desbaratada, que el portaria horriblement a la mort? En el Rimbaud africà hi ha un secret, un avís, crec que hi ha un poema que ningú s’ha atrevit a desxifrar. La seva poesia té com a corol·lari necessari aquest final, molts dels seus versos estan tàcitament emmetzinats de la seva futura renúncia. Al fons dels seus poemes s’hi endevina l’extinció —un adéu, un fantasma assumit—: el de la pròpia identitat quan s’ha comprès la vida en tota la seva mísera evidència. Tal vegada al fons del mot, més enllà de les paraules, un cop aquestes se’ns han desfet a les mans, hi ha un desert, un silenci, un abandó, una pistola apuntant espectres, però no com un enfonsament o la constatació d’una derrota, sinó com el destí natural d’una veritat revelada. Sí, en Rimbaud hi ha un misteri que em temo comprendrem massa tard.