Aviram, L'Espira, Diari de Balears, 1 de març de 2008

Poesia i veritat

Un dels problemes de la nostra relació amb les paraules és que aquestes moltes vegades s’interposen entre la realitat i nosaltres. Certament el llenguatge determina la nostra manera de pensar, l’encamina i ens atorga un especial apropament a les contrarietats de la nostra circumstància; gràcies al llenguatge pròpiament humà entrem en la dimensió més gran de la nostra natura, sent capaços de fer figuracions i faules, més enllà de la limitada immediatesa del llenguatge animal. Aquest és simplement apte per descriure fets evidents, reals, o estats d’ànim: un gos lladra quan veu algú, o gemega quan se sent sol o té gana, però els seus lladrucs no són capaços de donar una nova versió de la seva realitat, més enllà del que veu o pateix: els animals mai no menteixen. D’aquesta disposició del nostre llenguatge per a la impostura n’és molt conscient la tradició filosòfica. El vell Sòcrates s’encarregava de tombar els arguments dels ‘mentiders oficials’ de la polis, els sofistes, tot perquè creia que aquests havien desplaçat la virtut en nom de les conveniències amb els poderosos. Pels sofistes no hi ha altra veritat que la que pot convèncer; seu és l’art de persuadir els altres amb els millors sofismes, els òptims per sustentar allò que en cada moment es vulgui aconseguir: per això els sofistes eren mestres de retòrica. En tant que la mentida és el que suporta tot l’ordre social establert, Sòcrates va ser considerat perillós (“corruptor de la joventut”, deia la querella) i va ser condemnat a beure la cicuta; una sentència que també va ser dictada com a falsificació, ja que el que realment es pretenia és que escapés de la presó i marxés lluny d’Atenes. El màrtir de la integritat moral, però, no va voler fer el joc a la hipocresia oficial, i es va immolar per a major glòria de l’afany filosòfic. Des de llavors que la filosofia s’ha escaparrat en aconseguir la veritat mitjançant l’ús de la raó, l’instrument més notable de la qual continua sent el llenguatge. Tot i això, aquest també està corromput des dels seus inicis, ja que dintre seu hi nia lavat l’esperit de la irrealitat. Potser que la impossibilitat o el fracàs de la filosofia no es basin en causes diguem-ne circumstancials, sinó en la centralitat indestructible de la mentida com a pilar constitutiu del nostre ordre moral i cívic. Sempre fracassa la raó i el llenguatge crític perquè tot, absolutament tot, es basa en un contrasentit, en una gegantina impostura. Deia Wittgenstein a les seves Investigacions filosòfiques que la tasca de la filosofia era ensenyar la mosca a sortir de l’ampolla, és a dir, aprendre a desembruixar-nos del llenguatge per accedir a la veritat. I potser que aquesta sigui la tasca dels poetes, usar les frígides i garratibades fal·làcies de la nostra parla per regenerar una visió sobre nosaltres mateixos, que ens torni a un món no conformat amb el cor de la mentida.