Ressenya a Presència, 3 de febrer de 2008

‘El gran quadern’ és la millor novel·la d’aquesta tan memorable trilogia. La seva autora és Agota Kristof, que va fer els seus inicis els va fer com a dramaturga, encara que ha estat aquesta trilogia dels bessons Claus i Lucas l’obra a qui deu el seu èxit, convertida ja en literatura de culte. El relat comença amb l’arribada al camp dels dos bessons, a casa de l’àvia, la dona a qui els lliuren durant la guerra, tot perquè creixin estalvis dels bombardeigs urbans. Sense usar altres topònims que ‘la Ciutat Gran’, o ‘la Ciutat Petita’, o altres noms que ‘la Mare’, o ‘l’Àvia’, Kristof va teixint un conte cruel, malsà, dur i sense fissures per a la ingenuïtat, però a pesar de tot bell i vertaderament inoblidable. Els petits es veuran amb l’obligació de créixer sense referents, ja que l’àvia és una dona sòrdida i vil, enmig d’un entorn aclaparador i desconegut. La primera novel·la està narrada pels dos nens a cor, en primera persona del plural. El més cridaner del llibre, però, tal vegada sigui la manera com està escrit, amb frases breus, punyets i descarnades, d’una pulcritud i concisió tallant, tot ordenat en capítols brevíssims, fets d’escenes esmolades. El llenguatge és net d’adjectius, intentant eliminar de tot plegat qualsevol rastre de subjectivisme, encaminant-se cap a la descripció de la total passivitat dels nens davant el dolor. Així com acaben sent virtuosos de la crueltat, sense cap coneixement innat de la pietat o l’altruisme; en la línia de ‘El senyor de les mosques’, Kristof no creu en la bondat connatural en l’home, fent que els seus dos protagonistes es mostrin com a lladres i impostors. Mitjançant aquest estil, l’autora aconsegueix portar-nos fins a escenes que en un altre context ens semblarien inversemblants, tot i que situades dins aquesta ficció ens fereixen amb tota la severitat de què és capaç la millor literatura. En la segona de les novel·les del llibre, titulada ‘La prova’, veiem com els dos bessons han de sobreviure lluny un de l’altre, Claus fora del país i Lucas tenint cura de Mathias, un nen discapacitat. ‘La tercera mentida’ tanca aquest tan peculiar cicle novel·lesc, i ens desvetlla el secret de la peripècia, encara que potser resti força poètica al conjunt, resolent-lo en patologia. Tot i això aquesta trilogia es perfila com un llibre feridor, sense greix retòric, alimentat pel fantasmes de Golding i Thomas Bernhard. Claus i Lucas juguen dins nosaltres i es recreen en les misèries de la nostra condició, més enllà d’una generositat, benevolència o compassió condemnada per sempre a la impostura.

<< Pàgina principal