Ressenya a l'Espira, diari de Balears, 16 de febrer de 2008

Amor de rates

El viatge a l’amor. Eduard Punset. Editorial: Destino. Barcelona, 2007. Pàgines: 254. Preu: 19,50 euros.

Punset deu tenir raó, talment com també la tenia Schopenhauer i no li calien tantes suposades evidències científiques. Des de fa un temps que estan de moda aquesta mena de llibres com el que avui comentem; obres de divulgació, en diuen, escrites la majoria de vegades no pels propis especialistes en la matèria en qüestió, sinó per algú amb la suficient gràcia, talent, desimboltura i frescor necessaris per a presentar-nos unes més que agosarades conclusions de manera engrescadora: són els anomenats comunicadors —que acostumen a ser molt amics dels pocavergonyes—. Punset aconsegueix entretenir, la veritat sigui dita de principi; El viatge a l’amor és un llibre ben escrit, sostingut per una prosa efectiva i sobrat de simpatia a l’hora de presentar-nos els seus diversos arguments. L’autor arreplega múltiples fonts i fa síntesis entre molts materials, sorgits sempre de publicacions universitàries anglosaxones i de l’obra d’alguns noms ja clàssics del que podríem anomenar el nou paradigma científic, el que intenta des de fa uns vint anys repensar l’home des dels camins que ens descobreixen les lleis de la genètica i de l’evolució darwinista. Punset, doncs, no pot passar per alt les obres ja clàssiques de Jay Gould, Dennet, Edward O. Wilson i Steven Pinker, sense oblidar-se del pare de tot plegat, el senyor Darwin, encara que algunes cites de Goethe sempre queden fenomenal. A més dels autors en la seva línia, és a dir, menys de laboratori i més de saló o biblioteca: Coleman, Rojas Marcos o José Antonio Marina. Tot i que deixa de banda un aquests innovadors, qui en llengua catalana corre amb elegància per una línia de joc similar: Sebastià Serrano.
Es tracta, com ja és sabut, d’explicar les diverses tendències de la conducta humana a través del que possibiliten les noves tecnologies i les diverses disciplines científiques: des de la genètica i els nous estudis sobre el cervell humà fins el nou paradigma darwinista, l’etologia i l’anomenada psicologia evolutiva. Des de totes aquestes ‘noves claus científiques’ que ens anuncia el subtítol és des d’on l’autor voldrà fer-nos reflexionar sobre la vertadera dimensió del sentiment amorós: ‘Als bacteris, cucs, ratolins i primats que ens han descobert els secrets de l’amor entre els humans’: aquesta és la dedicatòria del llibre i en ella ja hi trobem tot el seu esperit.
El saber científic al servei del coneixement de les emocions: aquest és el propòsit del llibre, doncs, una intenció que, com és obvi, només en un moment històric com el nostre ha estat capaç d’arribar a bona fi, ja que fa quatre dies que han nascut aquestes disciplines i que la tecnologia informàtica ha tingut el grau suficient de poder per ajudar-la en els càlculs i en l’emmagatzematge de dades. L’optimisme que recorre el text es fa patent en moltes afirmacions de l’autor; només ara podem saber què es decideix realment en les nostres emocions, deixant obsoletes i tristament florides totes les anteriors consideracions que havia fet la ciència i la més gran literatura. És a dir: Punset creu que amb una fórmula que es treu de la màniga a la llum de les seves lectures ultrasòniques podrà deixar obsolet Shakespeare i tota la plèiade dels millors poetes (la dedicatòria ja ho diu: hi ha més que aprendre de les rates que de la millor poesia). I la fórmula de Punset és la següent! (aquí soroll de cadires i alens d’expectació): A=(a+i+x) k!; és a dir, l’amor és la suma de l’afecte (a), més la inversió paternal o familiar (i), a la qual hi hem d’adjuntar la sexualitat (x), i tot afectat per l’entorn (k). Per arribar a dir coses tan òbvies no ens calien tantes teories i articles erudits, suposo que això ho saben els lectors de novel·les, sobretot aquells a qui li agraden les pitjors.
Així que ara que tenim ciència i ordinadors no podem caure en les ximpleries de sempre. ‘L’amor és cec’, segons es creia abans de Punset, però ara ell ens farà obrir els ulls i ens portarà pel camí de la ciència, tot per mostrar-nos que l’amor es mou per raons evolutives i biològiques ‘extremadament precises’, i que per tant els cecs érem nosaltres i la nostra mísera literatura. Per això Punset s’atreveix a ironitzar sobre el relat que de l’amor han fet els nostres poetes, novel·listes i historiadors, segons ell vinculant-lo a una pulsió lligada a la bogeria, quan ara sabem, gràcies a provetes, ratolins, bates blanques, estadístiques i a la seva perícia de divulgador, que estaven tots equivocats. I és que la fórmula de Punset vol esborrar Plató, Shakespeare, Stendal i els altres, ja que fins i tot Werther és reduït a un simple ‘error neurològic’.
En resum, el lector tria: o llegeix els grans aventurers de l’ànima humana, i s’emociona i descobreix, o llegeix Punset i acaba capcinejant astorat davant afirmacions com la que diu que l’amor humà dura de 5 a 7 anys, el temps suficient perquè una parella faci pujar una criatura.