Ressenya a Presència

Aigua ve, aigua va

‘Aigua avall’, Josep Maria Folch i Torres

Aprofitant el centenari de la seva primera publicació, l’editorial Amsterdam recupera ‘Aigua avall’ segurament la novel·la més aplaudida de Josep Maria Folch i Torres. Ens trobem davant d’una obra estimable, d’un clàssic menor però sobradament significatiu. En una Barcelona de principis de segle xx, assistim als amors proletaris entre Roseta i Agustí, personatges arrossegats per la passió amorosa però representants de concepcions oposades d’entendre el paper de l’individu davant els poders que governen el món. En el relat hi ressonen les teories de l’acció personal que en els moments de redacció de la novel·la intentaven empènyer cap a la conscienciació de la massa obrera, però el que sobretot ha sobreviscut d’aquest llibre, per sobre del canemàs teòric, el que li dóna la seva perdurabilitat, és l’encert en el dibuix dels personatges i la veritat de les seves determinacions. Agustí, ebenista d’esperit íntegre i honrat, veu com el seu amor per Roseta, la bella capsera vel·leïtosa, esdevé impossible a causa de les ambicions de la dona de millorar socialment. Tot això enmig d’una Barcelona molt ben retratada, subtilment vista a través de múltiples detalls, que ens fan veure una ciutat de cinematògrafs, passeigs pel parc de la Ciutadella, barris populars i botigues modernistes. Folch i Torres pretenia amb aquesta novel·la arribar a un públic ampli i de la mateixa extracció social que els seus protagonistes, tot per a assabentar de la importància de l’acció i la resolució individuals en el projecte de la millora de la vida col·lectiva. La novel·la és el relat d’un moralista, l’apòleg social d’un escriptor que va creure en l’emancipació de la classe treballadora, encara que si no fos per l’encert de les seves qualitats literàries no hagués sobreviscut a la seva primera publicació. Els malestars ideològics no basten per si sols per aconseguir que els llibres perdurin. ‘Aigua avall’ s’aguanta per la rapidesa del traç, la veritat d’alguns del seus personatges principals (alguns dels secundaris no passen de tòpics), i el detallisme i la precisió amb què alguns ambients estan retratats. El llibre aconsegueix interessar i entretenir per això, encara que els seus mèrits literaris no passen de ser modestos, i certament irreprotxables: com els atributs morals d’un bon treballador. ‘Si els homes fossin el que han de ser, els rics no explotarien els pobres’, això diu un dels personatges; qui vulgui saber com han de ser els homes per no deixar-se explotar aquí té el seu llibre. Els qui ja ho sàpiguen, però, poden recórrer directament a la literatura de vertader nivell.