Ressenya a Presència, 23 de desembre de 2007

L’infame Alzamora

‘Nit de l’ànima’, Sebastià Alzamora

Un humorista de Viena va escriure que els malsons són les realitzacions del desig de càstig del superjo: l’expressió d’un potent desig sexual enfrontat a una inhibició poderosa. Però la veritat és que després de la lectura de ‘Nit de l’ànima’, la darrera aventura narrativa de Sebastià Alzamora, el que menys té ganes de fer el lector és perdre’s en disquisicions psicoanalítiques, ja que sospito que per treure l’entrellat del que suposa aquest malson en forma de novel·la caldria tot un exèrcit d’analistes barbuts, un Orient i un Occident ple de divans incòmodes. ‘Nit de l’ànima’ conta el deliri d’un personatge anomenat Faust, un escriptor que deu una novel·la a un personatge fascinant i esmunyedís, Sibelius, en una Barcelona desterrada del temps, destruïda per unes enigmàtiques Onades (¿migratòries?, ¿naturals?, ¿fruit del canvi climàtic? No ens calen més explicacions). Faust, després d’una demencial fel·lació practicada per una fèmina preciosa, perd el sexe i els testicles, sobtadament independents de la seva còrpora, a la captura dels quals emprendrà un vertader viatge a l’interior dels afanys més inconfessables, tot creuant una Barcelona emparentada amb els films de Mad Max o amb les entelèquies de Cronenberg, la més sòrdida i meravellosa distopia. Alzamora sap que els camins de l’art, com els del Senyor que tant invoca el seu heroi, són inescrutables: redimeix la seva ficció de qualsevol contacte amb res que no sigui la més elemental emoció estètica, enfrontada, això sí, amb brutalitat enlluernadora. ‘Nit de l’ànima’ és un llibre d’un magnetisme coratjós, literalment impossible de deixar: el seu atreviment és absolutament inigualable, soscava els tabús, joguineja amb les heretgies amb la irresponsabilitat més fresca, es burla de la teologia, del catalanisme, de les dones, de qualsevol discurs que vulgui afirmar-se com a hegemònic i per tant castrador. No m’atreviré a parafrasejar res del que Alzamora ha gosat pintar a les pàgines d’aquest llibre irrespirable, però basti’ns apuntar que en molts d’indrets del globus li costaria el coll: empalament, lapidació, mel i formigues, indefugibles el dolor i la por. ‘Nit de l’ànima’ és un mena de gran guinyol d’estridències enfollides, una barrabassada altisonant i instigadora, l’antievangeli d’una religió basada en la vitalitat rotunda del sexe i el culte a les coses de bellesa més palpable i evident. Aquest llibre no s’assembla a res que s’hagi escrit abans, personalment no podria citar gaires obres literàries que m’hagin produït efectes anàlegs: tal vegada els 120 dies de Sodoma, de Sade, els deliris agitats d’Edgar Poe, els mites viscosos de Lovecraft…; hauríem d’apropar-nos al cinema per ensopegar amb ficcions semblants: penso en els ja citats cineastes, a més d’alguna pel·lícula de David Lynch. Però la veritat és tot queda curt a l’hora de mesurar-se amb aquesta fantasia, les impressions de la qual només poden igualar-se amb una lectura de les Mil i una nits sota els efectes de la febre de la més entretinguda blennorràgia. Alzamora ha aixecat una miratge gòtic, lasciu, pertorbador fins al malestar, una obra escrita per posar a prova l’excitabilitat i la intel·ligència. La qualitat de la prosa, d’ampul·lositat calculada, farcida de ressons poètics i devots, atorguen consistència a tota la seva imatgeria, fundada en un diàleg desbaratat amb la millor tradició: trobem divertits transsumptes de Duns Escot, Guillem d’Ockham, i Enric de Gant. ‘Nit de l’ànima’ és una obra singular, condemnada a surar sobre la trivialitat de totes les nostres míseres Onades.