Ressenya a Presència, 20 de gener de 2008

Vida privada

Josep M. de Sagarra, Vida privada

En l’Homenot que va dedicar-li Josep Pla a Josep M. de Sagarra es deia el següent: ‘Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla sentir-hi la bonior de la vida del nostre país’. Han passat setanta-cinc anys de la primera edició d’aquesta novel·la tornassolada i enèrgica i cap ni una de les seves dimensions ha perdut envergadura; Vida privada continua sent una obra d’un vigor literari i humà esborronador; cada una de les seves pàgines sembla haver estat escrita avui matí: vessa frescor, elegància, pietat i sarcasme i una capacitat per fer bategar les entranyes del lector directament proporcional a la seva amplitud terrenal: la novel·la d’un país, la terra promesa d’una llengua literària. Deia Wilde que l’art és més un vel que no pas un mirall, i res més a tomb que aquest aforisme per adonar-nos d’on treu aquest llibre la seva perennitat inamovible, l’oli que nodreix la seva llum. Sagarra va saber aixecar un estil, dominar un llenguatge i bastir un entramat estètic, a través del qual veiem dansar tot un món, una societat putrefacta i pervertida trotant cap el seu declivi, sobre l’abisme ineludible de la seva extinció; Sagarra va ser l’esteta i el moralista que ens continua mostrant, amb el conte fantasmal i escruixidor de la família Lloberola i del marc humà que l’envolta, la virtut i la depravació, el combat llastimós entre la vella moral i els nous costums més canalles, el rerefons més dissimulat d’un país, enclavat en la seva manca d’empenta, corsecat per la mesquinesa, l’enveja, la cupiditat i la por. Tres generacions d’un mateix llinatge serveixen a Sagarra per elevar-se sobre el fil de la sang i mostrar salons, prostíbuls, meublés, interiors domèstics, el camp i la ciutat, el confessionari i la platja, el sòrdid i el sublim en un mateix feix de llum; la ploma d’aquesta au literària d’amples ales es clavava pertot i de tot en treia el suc bigarrat de l’expressió literària. Sagarra usa un català únic, d’una plasticitat i d’un colorisme il·limitat: cada pàgina d’aquest llibre és un artifici, un joc d’imatges que interpel·len directament la intel·ligència i la sensibilitat. Sagarra atrapa, qüestiona, sacseja, riu, s’agermana amb les ones anímiques de cada una de les seves criatures i ens fa sentir l’infinit de la volubilitat. El pas del temps, els rigors de la mort i les espines esmolades del sexe, el desconsol de l’abandó i la poquesa i la indigència vital de tothom, condemnat a viure una vida que no comprèn i de la qual només en pot esperar les mossegades, la hipocresia i la depredació dels altres. Vida privada és una obra per llegir, per rellegir, per estudiar, amb la capacitat d’irradiació de sentit que només tenen els llibres més fonamentals: per llei hi hauria d’haver un exemplar d’aquesta obra a cada casa. Pot ser així ens estalviaríem molts d’errors, tant humans com purament literaris: aprendríem que el que importa en aquest món és l’amor, el treball esperançat, la refulgència efímera d’una felicitat elaborada, i que el que fa bons els llibres no és la simple plasmació de la realitat d’un entorn sinó l’habilitat de l’artista per construir una articulació expressiva on personatges i ambients visquin i bateguin a través dels cristalls d’un llenguatge usat amb voluntat de resistir. Vida privada és tan gran que fer-ne un tractament literari és reduir-la a poca cosa; és una cosmogonia i un cant desolador, una visió que ens aboca a la immensa ximpleria íntima d’aquest país, però que l’acull i l’eleva amb la gràcia d’un escriptor incomparable.