Aviram, Diari de Balears

Literatura i vergonya

Per descomptat que no em considero cap tipus d’autoritat, ni tan sols crec que la meva veu estigui acreditada per donar cap consell en matèria literària. Però des que formo part d’alguns jurats de premis literaris tinc la impressió que la meva experiència com autor (però sobretot com a lector) podria ajudar a molts dels que comencen a escriure i que, volent veure les seves obres publicades, recorren a la convocatòria de qualsevol guardó. Diguem-ho directament: la qualitat de les obres que es presenten a aquests premis sol ser molt baixa (subterrània, aproximadament infernal la majoria de vegades). Encara estem en un temps en què es pensa que per fer literatura basta omplir papers amb la crònica ‘sincera, natural, autèntica’ de vivències pròpies o inventades, com si la relació de fets més o menys carregats de suposada veritat humana bastés per sostenir la validesa literària d’un escrit. La majoria d’obres que concursen en aquest premis, així, pateixen del mateix mal: han confós la veritat literària amb la naturalitat: la simple invocació de sentiments i experiències no basten per si sols per arribar a la bastir una obra meritòria i per tant publicable. Hi ha encara una confusió molt gran sobre el que és o no és literatura. Molta gent escriu novel·les, contes, dietaris, molta gent sent la dèria per escriure i sospiren per veure els seus escrits publicats, empesos més per una ànsia de notorietat, realització o prestigi que no pas per una genuïna ambició literària. Si el que es vol és arribar a ser escriptor el primer que cal és arribar a ser lector, i no qualsevol tipus de lector sinó adorador de la millor literatura: lector de qualitat. I fixem-nos que no parlo de la necessitat del talent; si això fos necessari per escriure amb ofici i arribar a qualsevol fita digna gairebé no es publicarien llibres. El talent (si és que existeix tal cosa) és una determinada aptitud de caràcter, una predisposició que per ella tota sola tampoc no ens pot ajudar: també necessita d’un aprenentatge, d’una educació en l’excel·lència. La majoria dels opositors a aquests tipus de premis delaten amb la seva literatura una ingenuïtat terrible, l’atreviment desdenyós de qui no coneix ni mitja dotzena d’obres de nivell: aquests escrivents no poden escriure mitjanament bé perquè no han llegit ni amb atenció remota cap dels dos-cents llibres més definitoris. Hermann Hesse encertava quan deia que escriure versos dolents proporciona més plaer que llegir-ne d’extraordinaris, però jo m’atreviria a afegir que aquest plaer sempre és vulgar, i que no hi ha cap persona realment formada que no experimenti més satisfacció com a lector que com a realitzador de versos i proses, encara que siguin de verdadera vàlua. Si no t’agrada llegir, no escriguis, deixa-ho estar, sobretot perquè no tens ni la més remota idea de la vergonya a què t’enfrontes.