Ressenya a Presència, 16 de desembre de 2007

Les meravelles de la sang

‘Fa mil anys que sóc aquí’, Mariolina Venezia

En gairebé cent cinquanta anys poden passar moltes coses. I d’aquestes coses se’n pot fer una història bigarrada i bulliciosa, com la que Mariolina Venezia ha tingut l’habilitat de construir. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ ens narra les vivències d’una família italiana, de Grottole, a la Lucània, a la Itàlia del sud -just on seria l’empenya de la bota- durant el període que separa la unificació d’Itàlia de la caiguda del mur de Berlín (1861-1989), tot un espai de temps que serveix a l’autora per ordir un tapís de personatges i situacions, tots lligats a l’esdevenir d’una família tradicional i per això mateix extraordinària. Un clan del Sud, un país dur, pobre, primitiu i estancat en les seves mesquineses, on aquesta família, els Falcone, subsisteix i persevera. La part femenina del llinatge és l’encarregada de perpetuar-lo, de fer perviure les seves històries, els rituals i les receptes de cuina i de curació tradicionals: Candida, Concetta, Albina, Alba, Gioia, són les vertaderes conductores de la sang, encara que la societat a què pertanyen sigui patriarcal i masclista. La novel·la comença quan Don Francesco es decideix a casar-se amb Concetta, la seva amant camperola, quan li neix el primer fill mascle després de sis fèmines; encara que per Candida, la seva néta, després només existiran els mascles, i poc li importaran les dones, especialment la seva filla Alba; tots els homes que emigraran cap el Nord i cap Amèrica a la recerca d’una vida millor, de la més quimèrica fortuna. El poble de Grottole esdevé un microcosmos embolicat, capaç per la seva profusió de personatges de donar una idea dels conflictes més universals: l’amor, la traïció, la rebel·lió dels fills, l’obstinació sense fi del treball, les convencions abassegadores… A més dels fets més importants de la història europea: les dues guerres mundials, l’ascens del feixisme, l’arribada final de la democràcia. Els canvis més significatius de la vida pública troben la seva ressonància íntima en l’existència dels personatges d’aquest llibre: des de la fi del segle XIX amb les seves lluites contra el bandolerisme (il brigantaggio), les rebel·lions camperoles contra els latifundistes, i la d’aquests entre si mateixos, fins al segle XX, amb les multitudinàries barcades d’italians cap a Nova York, i les seves dues guerres sanguinàries. I el comunisme, amb les seves promeses de redimir l’home sobre la terra, més enllà del clericalisme ultramundà, cada cop més en decadència. I l’emancipació de les dones, i l’arribada de la llei del divorci, i l’economia de l’especulació amb la terra, de la modernitat mesquina, desmemoriada i triomfal. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ és totes aquestes coses, històries d’homes i dones, amb les seves il·lusions, frustracions, fallides, fòbies, fes, discrepàncies polítiques, passions: la vida mateixa amb les seves confusions descordades, morint i renaixent en cada membre de la família. ‘Fa mil anys que sóc aquí’ remet en primer lloc a les novel·les de sagues familiars, que tanta tradició tenen en la literatura europea; sobretot es podria veure en aquests Falcone de Mariolina Venezia una contraposició narrativa amb una de les estirps més cèlebres de la novel·la italiana: els Toscano o Malavoglia, la saga de pescadors sicilians que protagonitzen aquell clàssic del realisme italià o verisme, tot i que Venezia s’ha apropat a la visió colorista i misteriosa que de la vida del seu entorn han sabut donar els escriptors sudamericans de meitat del segle XX: el mestratge de Gabriel García Màrquez i el seus ‘Cent anys de solitud’ és més que notori, encara que el llibre de Venezia suporta malament la comparació, estant més a prop d’alguna de les fantasies sensibleres d’Isabel Allende.‘Fa mil anys que sóc aquí’ tanmateix és un llibre ric i emotiu; sí, literatura encantadora.