Ressenya a Presència, 2 de desembre de 2007

El rastre de les Fúries

Jonathan Littell, 'Les benignes’

Deia Charles Baudelaire que només hi havia tres tipus d’homes respectables: el guerrer, el poeta i l’assassí. El narrador de ‘Les benignes’, Maximilien Aue, tal vegada és una mescla dels tres: un oficial nazi de la SS, un soldat si bé no valerós almenys sí enèrgic i eficient, i un poeta o home de lletres, llicenciat en lleis però amb la ment enllaçada en la literatura i la filosofia. Jonathan Littell ha entrat de ple en la història amb el relat de les atrocitats i esbarriades del Tercer Reich, amb la crònica al·lucinada del seu heroi, que ens narra ell mateix com va participar en diverses de les barbaritats més cruentes del nazisme. És el propi Aue qui ens conta la seva història quan ja ha acabat tot, escapat de la justícia i reconvertit en un pròsper industrial tèxtil: Aue agafa la ploma i durant més de mil pàgines ens porta de la mà a visitar una de les més punyents i indigeribles salvatjades de la història humana. La novel·la, estructurada com un concert barroc, com una Suite de Bach, comença així la seva Toccata: ‘Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar’. Aquesta primera frase —memorable— ja ens introdueix en el to que presideix tot el llibre, una veu feridora, cínica i insolent ens agafarà per les solapes i ens abocarà a presenciar una de les més veritats més ignominioses: l’aptitud humana per al Mal. Aue no s’avergonyeix del que va fer; en cap moment entona un lament ni balbuceja una disculpa, però ho fa perquè així ens avisa de manera imperiosa d’una de les idees bàsiques del relat: la possibilitat que en determinades circumstàncies tots i cadascun de nosaltres participem en bestialitats d’aquesta mena. Aue, l’assassí, tanmateix escriu amb unes clares finalitats morals: posar-nos davant els ulls la veritat dels botxins i els seus efectes; ens explica punt per punt què era el que els movia a actuar d’aquesta manera i com resolien les múltiples contingències i dificultats que la tasca de l’extermini massiu els imposava. Littell ha estat capaç de fer-nos entendre que només gràcies a una enorme racionalitat va ser possible la més gran de les matances. Per ser terriblement brutal cal ser també desmesuradament racional, fred, intel·ligent. Només gràcies a juristes, filòlegs, geòlegs, antropòlegs i buròcrates eficaços i molt preparats és possible executar tot el que Aue ens conta en la segona part del llibre, Allemandes I, II, tal vegada la més aterridora del conjunt. Per reconstruir la quotidianitat de les campanyes de la SS i la Wehrmacht a Ucraïna, el Caucas i Crimea, Littell ha fet un treball de reconstrucció realment titànic, només suportable per algú amb molta d’empenta i estomac; la simple lectura de com funcionaven els afusellaments i les fosses comunes ja gela la sang, i el lector pot sentir-se veritablement repugnat, al caire mateix de la nàusea. Tot i això, el relat pretén fer-nos veure que pels nazis allò no suposava cap mena de problema moral, sinó tan sols logístic i pressupostari: Littell descriu converses que semblen extretes d’una versió maligna de Bouvard et Pécuchet. Quan s’executava directament els homes, les dones i els nens, però, els botxins no podien deixar de sentir ‘una pietat monstruosa’ que ‘incapaç d’expressar-se d’una altra manera, esdevenia ràbia’, una ‘ràbia impotent’ que ‘havia de girar-se contra els qui n’eren la causa primera’. Aue afirma: ‘Si alguna cosa demostren les terribles matances de l’Est és, paradoxalment, l’esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat’; els assassins no poden matar sense ‘pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare’, ‘les seves reaccions mostren que l’altre existeix en tant que humà i que cap ideologia, cap quantitat d’estupidesa i d’alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible’.
L’encert de Littell, que situa la seva novel·la entre les condemnades a perdurar, és l’aliatge que ha sabut fer entre una realitat inapel·lable, cruel i escrupolosament restaurada i un personatge impossible i per això mateix el més capacitat per expressar la veritat de l’horror. Aue és un empelt de Macbeth, Raskolnikov, algun personatge de Sade i una Dragqueen de les més sòrdides: homosexual i enamorat fins a la medul·la de la seva germana bessona, enyorós no només de la infantesa sinó del ventre matern, melòman i matricida, gran orador i erudit subtil, ferit de guerra al front de Stalingrad (una bala li travessa la cervellera), Aue encarna amb la seva absurda i inútil existència un tipus humà que revela totes les misèries i ambicions que van aixecar la ideologia del nazisme. La seva mateixa improbabilitat el fa vertader i idiosincràtic. ‘Les benignes’ és sobretot una novel·la assagística; Aue, a més de narrar amb prolixitat enlluernadora tots els avatars de la guerra i l’extermini reflexiona sobre ells; no pot deixar de sentir-se fascinat per tot el que veu, en tot moment busca trobar-hi un sentit, una explicació que ho il·lumini i ens doni una pauta. Molts dels personatges que surten al llibre són reals, i Littell és capaç de presentar-los amb excepcional vigoria; sobretot intervenen Eichmann, Speer, Höss i Himmler, a més dels col·laboracionistes francesos com Rebatet (amb tots ells hi ha escenes inoblidables). Altres figures com l’escriptor Jünger o el doctor Mengele tenen una aparició més aviat anecdòtica. A les últimes pàgines, tres dies abans de suïcidar-se, Hitler, envellit i espectral, condecora Aue dins el búnquer en una escena impensable i d’una comicitat vexatòria.
‘Les benignes’ és un llibre trepidant i desolador, que ens endinsa en el dia a dia de la guerra i de la destrucció de l’altre. Littell ha sabut fer-nos veure, a través del seu dimoni genuí Max Aue, que els qui feien el mal eren persones normals i corrents, buròcrates mandrosos, pares de família, especialistes en donar-se les culpes els uns als altres, corruptes, conspiradors, indolents i despreocupats. S’ha afirmat que és un llibre sense esperança, però és que tal vegada ens hagi arribat el moment d’assumir, sense escarafalls ni maquillatges, les nostres veritats més devastadores. Crec que ens convé, com a Max Aue, que Les Compassives trobin el nostre rastre.