Aviram, L'Espira, 15 de desembre de 2007

L’escola i la tribu

Darrerament, arrel de la publicació d’un seguit d’enquestes, s’ha posat de relleu els dèficits i la caiguda del nivell educatiu. Pel que diuen aquests estudis, no hi ha comprensió lectora, ni ganes de llegir, ni capacitat per resoldre dificultats matemàtiques. Sembla, a més, que la vida a les escoles i als instituts és cada dia més insuportable, o això almenys es dedueix del testimonis dels professors, cada cop més queixosos de la impossibilitat de realitzar la seva feina amb normalitat o un mínim rigor; pel que es veu, les aules s’han convertit en petites sublevacions continuades, plenes de soroll, rialles, corredisses i desídia, i on ningú atén a res més que a fer la vida impossible al professor. Tinc entès que en alguns centres, a més, han posat dos instructors per aula, un per intentar explicar el temari i l’altre per controlar els insubordinats, assegut vora seu, moderant les insolències. Aquesta realitat consona perfectament amb l’alta taxa d’abandonament escolar i amb el baix nivell del que serà després el nostre món universitari, ja que de la Universitat espanyola surten ben pocs dels científics capdavanters en les grans disciplines; quan algun d’ells destaca el primer que fa és emigrar als Estats Units i a Alemanya, països inversors en la recerca de nous horitzons. El que aquí tenim, però, és el nostre assolellat provincianisme. Professionals mal formats, idonis per omplir les capes socials dedicades als serveis, un sistema de formació professional que durant molts d’anys ha estat un desastre i un circuit universitari tan estèril com decebedor, i que només defensen els qui viuen de la seva càlida mamella. Això, però, contrasta amb l’alt nivell que arriben a assolir moltes persones dins el seu camp respectiu d’activitat, que ens revela que per arribar a fer alguna cosa cal ser, per sobre de tot, autodidacta. Només aprenen els qui són capaços d’ensenyar-se a si mateixos, tasca, per altra banda, mai tan senzilla com avui, on gairebé tots els llibres estan a l’abast, i on la divulgació del coneixement mai havia estat tan expansiva. Tots els individus realment inquiets i exigents són els seus propis mestres, amants d’aprendre pel simple entusiasme d’assistir al propi creixement. Durant l’adolescència, l’home passa per un període tribal, regit per estímuls primaris, elementals, reafirmats pel grup gregari del qual rep aprovació. Aquest entorn no valora el coneixement, sinó l’obtenció de certs béns, la conquesta de certes fites, o l’atreviment davant moltes accions. El coneixement acadèmic no importa, no té el més mínim relleu davant aquesta autoritat. Mentre no s’entengui això, tota reforma serà inútil. L’escola o l’institut serà cada dia més una mena de presó, situada com aquesta als afores del poblat, on es confinarà els individus inútils per a la vida ciutadana fins que els passi la inflamació tribal i siguin mínimament aprofitables.