Ressenya a Presència, 25 de novembre de 2007

La vida gran

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món

Proposo Seixanta anys d’anar pel món com a manual per a l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Eugeni Xammar és un exemple paradigmàtic de vida viscuda amb integritat, passió i coneixement, la d’un home engrescat amb el seu present, el país, el periodisme i la literatura. Quina energia i bon humor no encomanen les pàgines d’aquest llibre! Quantes vegades no alcem la vista de les seves pàgines per exclamar estupefactes: quin personatge al•lucinant! Però, ¿qui era Eugeni Xammar? Seixanta anys d’anar pel món en dóna una bona aproximació, sent com és el llibre de les seves memòries, records dictats en veu alta a Josep Badia i Moret, home capaç de bastir una obra singular i vivíssima, que engrapa per la seva veritat des de la primera pàgina i volgudament escrita amb l’estil del mateix Xammar. Amb una prosa radiant i àgil, trepidant i irònica, ens apropem des la infància a Ametlla del Vallès fins als seus primers passos a Barcelona, on va començar a treballar sent adolescent en uns grans magatzems del que se’n deia saltataulells i pixatinters; Xammar ens conta com entra dins els cercles catalanistes, els seus primers galanteigs periodístics i la seva primera estada a París. A partir d’aquí, comença per a Xammar una vida de múltiples oficis, viatges i coneixences, sempre acabant, però, empunyant la ploma per a diverses publicacions: des de La Veu de Catalunya i La Publicitat fins a diaris de Madrid dels anys vint i altres publicacions d’Amèrica, per als quals feia de corresponsal. Xammar ens atrau per la seva capacitat de moure’s amb desimboltura, de crear perspectives sobre el present més tràgic (les dues Guerres Mundials, la Guerra Civil espanyola), per fer-nos entrar en els entorns que retrata i per presentar-nos la infinitud de persones que va arribar a tractar: per aquestes pàgines veiem desfilar el bo i millor de la literatura peninsular de la primera meitat de segle, des de Carner, Fabra, Pla, Riba fins a Ortega, Maeztu, Camba i tants altres escriptors, periodistes i polítics que van acompanyar a Xammar en les seves peripècies. La gràcia i la suau ironia amb les quals Xammar ens retrata els moments pels quals va passar, alguns dels quals ben complicats, ens persuadeixen de la seva bonhomia i de la seva curiositat infinita, que el van acabar portant a aprendre moltes llengües i a recórrer tota Europa i una bona part d’Amèrica, sempre fent de la seva vida una aventura emocionant. Les cròniques sobre l’Alemanya de la primera postguerra, recollides en el volum L’ou de la serp són un exemple magistral de treball periodístic d’alta volada, i complementen perfectament l’estampa d’un reporter de primera fila. Xammar, anés on anés, sempre trobava amics, persones disposades a ajudar-lo i a donar-li feina, sembla que mai va caure dins el desànim i que sempre tenia a punt una carta amb la qual compondre una mà guanyadora. Símbol d’un cosmopolitisme que no renuncia a afirmar-se com a catalanista, Xammar sembla tothora content, disposat a descobrir el món però sense cap tipus d’ingenuïtat: el seu pragmatisme és profundament català, i és així com veiem que passats els anys el primer que recorda és la disposició d’una estança o el menú suculent que va cruspir-se després d’apropar-se a les trinxeres o de fer un fatigós recorregut en tren. A les seves Cartes a Josep Pla tornem a trobar aquest empirisme: li relata a l’amic el que guanyava per cada treball sense cap tipus d’embuts. Seixanta anys… és una lliçó d’humanitat, de liberalisme i de vida assumida i engrapada amb plenitud i vigor. Xammar batega.