Ressenya a Presència, 10 de juny de 2007

Desvari gloriós
Joan Sales, Incerta glòria

Recordem un fet molt notori: Incerta glòria és un dels millors llibres que s’hagin escrit mai en llengua catalana. Certament una de les deu grans novel·les de les nostres lletres, que no sempre tracta com mereix els seus clàssics, per pura desídia o mala fe desertora. Llegir Incerta glòria avui suposa immergir-se en les possibilitats de la millor literatura, alhora que es recorda com es va patir el desgavell de la Guerra Civil, la derrota d’una idea de país i de les il·lusions de tota una generació veritablement perduda. Algun idiota encara es demana com és possible que en una llengua minoritària es puguin arribar a abraçar els grans temes de la literatura universal: n’hi ha que obliden que quan Shakespeare escrivia només parlaven la seva llengua quatre milions de persones, xifra suficient per a donar el millor escriptor de la literatura universal. A la seva ombra tutelar Sales escriu la seva novel·la, el títol de la qual prové d’un vers del gran bard. Novel·la bèl·lica, memorialística, elegíaca, divertida, complexa i alhora immensament simple en l’exhibició del seu món narratiu. Dividida en quatre parts, cadascuna de les quals es pot llegir amb independència, Incerta glòria es fa seva una polifonia on es xifra una època i la càlida empremta d’unes actituds davant la vida capaces de transcendir-se i d’arribar-nos amb una punyent vivacitat. La història d’amor que inclou enmig del tumult de la Guerra Civil tal vegada sigui el més commovedor d’aquesta novel·la que segueix atrapant pel seu dinamisme, per l’aparent lleugeresa de la seva llengua literària, pels mil bucles que obre i tanca i que la fan inesgotable i fecunda. El personatge de Juli Soleràs, un dels més reeixits i fascinants de la literatura moderna (mescla de bergant, de filòsof, pastat de transgressió i d’angoixa) basta per fer inoblidable aquesta novel·la total. Les seves irregularitats, la folgança formal, el seu intens component intel·lectual, el seu desmanyotat misticisme, tots són elements que la fan discordant amb una tradició literària que es complau amb les obres menors, de concentració formal i emmirallament costumista. Però que seguim llegint Incerta glòria, i que aquesta novel·la sigui llegida i reeditada fora del l’àmbit català, com així s’esdevé en aquestes darreres setmanes a França, posa de relleu que de l’immens naufragi de la literatura només se salven els de sempre: els forts, els excel·lents, els que des de l’ambició saben dotar-se d’un món literari autònom i saben fer-lo perdurable. Aquesta novel·la s’aixeca encara dins l’imaginari del lector i li ofereix crònica, aventura, emoció i poesia, una vastitud moral que l’apropa a l’espiritualitat i una ànsia de completesa ja per sempre perduda. Els millors referents literaris es citen en aquesta obra; Sales coneixia les pregoneses morals de Dostoievski, a qui va traduir, les cròniques novel·lades del Malraux bèl·lic, la fe turmentada de Kierkegaard i Graham Green. Tot en ell es fon per donar la substància única d’aquesta obra ferma i duradora, que continuarà guanyant-se lectors mentre hi hagi ànimes capaces d’escoltar com ressonen les veritats. Una obra que hem posar entre tots en un primer pla, reivindicant la seva importància, exigint la seva lectura i una novel·lística amb la voluntat d’amplitud. Una obra treballada durant tota una vida, clau per entendre un període decisiu de la nostra història, bastida amb materials desoladors però alhora viva, intensa, juganera i intel·ligent. Incerta glòria és un dels nostres clàssics majúsculs.