Ressenya a Presència, 18 de març de 2007

Veus a l’atac

Borja Bagunyà Defensa pròpia

Defensa pròpia és un llibre habitat per les veus. El segon llibre de Borja Bagunyà, aquest recull de set contes, ens presenta un autor que sap manejar els recursos i les maneres de governar una narració, tot per fer d’ella una aproximació harmònica, conjuntada però també bulliciosa, a la vida dels seus personatges. L’autor ens lliura una mostra de llenguatge literari ben administrat, sempre amb la intenció de dotar la parla comuna, el nostre malmès català, d’una capacitat expressiva apropiada per revestir de veritat les experiències que s’encarrega de narrar-nos. Bagunyà és capaç de donar veu i caràcter a unes criatures dividides entre una interioritat entesa com un reducte inviolable, assedegat de seguretat i autonomia, i un exterior habitat pels altres, per la seva calidesa infernal i protectora, tothora carregada de les exigències, de les esperances i frustracions que dipositen sobre seu. La seva és una literatura que s’edifica sobre situacions quotidianes, que se sap apropiar dels problemes comuns per intentar assolir una visió privilegiada. El lector es trobarà marcs i referents coneguts, un llenguatge pròxim i uns personatges que viuen una existència ordinària, tot perquè així, per mitjà de la literatura, de la manera particular d’aproximar-se a la vida que té la literatura, el que ens és proper agafa ressonàncies i connotacions que ens ho fan insòlit, misteriós i singular, i ens obliga a un deteniment encantat, a una forma particular d’apropiació. En el primer dels contes, un dels millors del recull, titulat Desirée, se’ns narra l’entrada en la pubertat d’una adolescent a la Barcelona dels nostres dies. El relat ens arriba a tres veus, la de la mare, la del pare i la de la pròpia jove, i així se’ns descriure’n els canvis, els conflictes que originen aquestes transformacions en les seves vides. Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps. La manera de servir-nos l’anècdota, així, en aquesta successió de veus, dotarà el relat d’una dimensió particular, que ens mourà a la pietat, a la tolerància envers unes actituds que només d’aquesta manera podem comprendre en tota la seva ambigüitat. La resta dels relats aprofundeixen en aquestes situacions. Defensa pròpia és un llibre escrit amb talent, amb voluntat d’amplitud narrativa, que ens ofereix tant una excel·lent exhibició de força literària com una prometedora garantia de proses futures.