Ressenya a Presència, 18 de juny de 2006

El cap ple de palla

Antoni Mas Busquets, Terra cremada

Aquest aplec de set contes d’Antoni Mas Busquets gira entorn de la impossibilitat de l’home d’acarar amb desimboltura la realitat de les seves circumstàncies. Lligats a una realitat esquerpa, que els supera indefectiblement, els seus personatges viuen unes existències totalment neutres, anodines, d’una espontaneïtat enrarida, desarrelada i fantasmal, una vida que no saben comprendre, que han renunciat a destriar. Aquestes criatures es mouen per una Mallorca que, vista a través de la seva vivència, ha esdevingut un territori despoblat de veritat humana, un simple desert populós, terra cremada, amb el relleu dels hotels i dels xalets adossats. Enmig de tot això, fan com qui viu, però en el fons són pura inèrcia sense escàndol, malaltia espasmòdica mancada de sentit de l’humor, monyons humans desproveïts de ganes i talent per desitjar i forjar-se un horitzó propi, encara possible, a la mida d’un impuls no claudicant. La seva frustració a vegades es confon amb la nostàlgia, i així acaben enyorant el passat de la infància, l'entorn mitificat d'una món ordenat de ‘senyors’ altius i bons pagesos, tot retallat contra un paisatge on pastava la vaca i el cel era blau. En aquest llibre tot és minúscul i desesperançat, tots els personatges tenen propensió a una inestabilitat que es resguarda en el conformisme i en l’abúlia: tots conceben la vida com una malaltia, com si ja no hi hagués res a fer ni facultats per fer-ho i com si ambicionar (una vida completa, una obra literària d’envergadura) fos una amarga ingenuïtat, un propòsit estèril: com si el futur ja fos cosa del passat. Sembla que podrien recitar tots a cor aquell poema de TS Eliot, Els homes buits: ‘Som els homes buits/som els homes replens/inclinats junts/el cap ple de palla’. Figures sense forma, ombres sense color, forces paralitzades, condemnats a gests sense moviment, les criatures d'Antoni Mas conviden a plantejar-se aquella pregunta que Nietzsche ens va ensenyar a fer-nos davant qualsevol manifestació artística: ‘¿Què s’ha fet aquí creador, la salut o la malaltia?’. Escrit en un to sec i desolat, sense ni un gram de gràcia ni ironia, el llibre de Mas acaba confonent-se amb allò que sembla que vol examinar: la insignificança, la debilitat i el trauma acaben afigurant-se insignificants, traumàtics a cops d’humilitat, irreparablement decadents en poques pàgines. La literatura no pot esdevenir el discurs de l’home assotat que ni tan sols té el valor per rebel·lar-se. La literatura és la viva recerca, la invenció d’un sentit qui sap si encara possible, però que mai no se sotmet davant del no-res.