Ressenya a Presència, 11/desembre/2005

Nimietats històriques

• 
  País íntim. Maria Barbal.

Maria Barbal ens ofereix un relat familiar. La seva novel·la narra les tenses vicissituds per les quals passen les relacions entre una mare i una filla, des dels anys trenta fins a l’actualitat. Ens mostra de quina manera s’entrellacen els destins personals, íntims, amb els col·lectius, amb l’esdevenir d’un país que vol rompre amb tots els espectres de la postguerra. D’aquesta manera assistirem a tots els fets històrics que marcaren ambdues generacions, i comprovarem, des de dins, des de la intimitat de les vides concretes, de quina manera s’afrontaren els canvis. Amb això País íntim s’adiu perfectament amb una de les idees més cèlebres d’un dels fundadors de la novel·la moderna, Balzac, per a qui la novel·la era ‘la vida privada de les nacions’. D’aquesta manera, el conjunt del teixit social actua de referent (històric però interior) i fa de ressò de les relacions que ajunten i separen aquesta mare i filla durant tots els anys que la novel·la s’encarrega de recórrer. Unes relacions tanmateix plenes d’aproximacions i separacions gens pacífiques ni lineals, però sempre salvades per una voluntat de concòrdia i reconciliació que la novel·la voldrà mostrar-nos com a pròpiament femenines.
Així, aquest text ens porta a la intimitat d’una família del Pallars Sobirà i per extensió de tota una comarca sacsejada per la Guerra Civil i els desastres que van haver d’acarar les famílies que quedaren enemistades i dividides. Dins aquest marc s’inscriu la història de la Rita Albera, la filla que fa de narradora d’aquesta obra i que adreça tot el seu missatge a la seva mare en segona persona. Tota la novel·la és una evocació que la interpel·la recordant-li cada un dels incidents, les discretes felicitats i els disgusts considerables que han bastit una relació marcada per la protecció abassegadora de la mare. Podria ser un catàleg de retrets, però sempre acaba guanyant la voluntat de comprensió i una indulgència visceral.
Les dificultats que el lector troba quan s’acara al text, però, no són agradables: tot és narrat a partir d’un detallisme exasperant, volgudament evocador, però tan poc variat que arriba a fer-se extenuant. La lectura és fàcil, perquè el llenguatge és molt senzill i ras, però per això mateix és poc saborós i suggestiu. Tot el conjunt desprèn una grisor que exaspera. Les més de gairebé tres-centes cinquanta pàgines que ocupa tot el text es fan un recorregut infranquejable, a causa sobretot de la seva monotonia monocroma, i d’aquesta obsessió per relatar-ho tot que ens acaba portant a la portes de la somnolència. A més, sembla que l’afany de veracitat, de concreció en la vertadera quotidianitat viscuda per la gent —els seus menjars, els seus ritus domèstics—, ha de conferir ja de per si al text una rellevància que només tindrà si l’artífex del relat sap transcendir-lo mitjançant un ús estètic de la paraula. A País íntim, a més, s’usa un llenguatge, un lèxic, el del Pallars, amb la voluntat de rescatar-lo de l’extinció, però no se’l maneja d’una manera atractiva, de tal manera que l’ús que se’n fa no serveix per res més que per subratllar el tipisme, propòsit que bull rere bona part de l’obra i que fa que tot el conjunt es debiliti encara més. País íntim tindrà el seu públic entre els lectors que només demanen a la literatura una història amb què distreure aquestes tardes de fred i desgana.